BUSCANT LA SOLUCIÓ.

Líders europeus buscant la solució a la crisis. (Zapatero ni hi surt!)
Som testimonis de la fi d’un periode que la crisi europea està accelera
Tanmateix, cal ser conscient que caldran molts esforços per sanejar aquest pacient malalt. Esforços, polítics, però també socials. D’entrada, quants joves coneixeu que estiguin treballant en alló que varen estudiar? Ben pocs.
Aquest error de previssió del Ministerio de Educación i de la conselleria de torn ocasiona que a cada esglaó de l’escala laboral hi hagi una persona incompetent i desmotivada fent la feina d’una altra que suspira pel seu lloc.
Tant uns com els altres, els partits suposadament de dretes i els presumptament d'esquerres, utilitzen com els rota el valor de la família. És per aquest motiu que ens n'hem d'alegrar ? que, per fi, algú des de la (suposada) esquerra centri l'atenció en el valor de la família.
El President d'ERC va dir que el seu partit hauria de recuperar els valors de la República i entre aquests va destacar el paper de la família. És aquest un dels principals motius de l'alegria d'UDC ?. I és que en l'imaginari col·lectiu la defensa dels valors de la família sembla que ha estat més patrimoni de la dreta que de l'esquerra.
I aquí és on hi ha l'error, o els errors. Per començar, això de les dretes i les esquerres s'està demostrant que és menys real del que es vol aparentar. Per suposat, es mantenen certes diferències de fons entre aquells partits que, per exemple, defensen els matrimonis entre homosexuals, l'avortament o la pujada d'impostos i els que no.
Però les polítiques dels partits, un cop governen, no són massa diferents. Ara, l'altre gran error és pensar que la defensa de la família és més propi dels partits dits conservadors dels denominats progressistes. Precisament l'exemple el tenim en el mateix Govern de la Generalitat i els partits que li donen suport.
La llista de familiars que treballen en aquest govern, o en institucions properes, és llarguíssima. Fem memòria: El Conseller d'Educació és el germà de l'expresident amb qui ja havien coincidit al govern en l'anterior legislatura. El germà del Vicepresident és delegat del govern a França.
Un dels germans del Conseller d'Obres Públiques treballa en el mateix departament i un altre germà dirigeix el diari d'informació oficial del PSC. La filla del Conseller de Medi Ambient té un càrrec destacat en l'àmbit de Comunicació de Presidència. I no només dins el Govern, també alts càrrecs han tingut o tenen familiars en altres institucions: el Conseller d'Interior durant un quant temps tenia la seva parella ocupant un important càrrec a l'Ajuntament de Barcelona i també la dona del President és primera tinent d'alcalde a Sant Joan Desvern. I m'estalvio altres vinculacions familiars entre càrrecs públics d'esquerres i periodistes de mitjans de comunicació també públics. I que consti que sóc dels que penso que aquests familiars estan tan preparats com altres centenars de persones del nostre país.
I, per un altre costat, penso que es sobredimensiona la defensa de la família que se li atriueix a la dreta.És en moltes famílies conservadores on es veu un ús més pervers de la família. I entenc com a pervers que vegin la família encara com una institució a l'estil medieval. És en aquestes famílies on sovint es fan més diferències entre els fills pel simple fet d'haver nascut un abans que l'altre. O és també en aquestes cases on s'arraconen amb més facilitat els fills que no compleixen les seves tradicions com ara no ser homosexual, no ser empresari o no aparellar-se amb famílies d'un nivell social semblant al seu.
La manca de competitivitat i eficiència comporta, al seu torn, un feble capacitat de reacció davant l’oferta externa i les cícliques crisis per part del sector industrial i, en ultima instància, altra vegada, una dependència excesiva del sector serveis i del turisme. D’altra banda, malgrat que l’independentisme, i per tant, la no-dependència de Madrid, creix de manera imparable (les estadístiques asseguren que mai hi havia hagut tants partidaris de la creació d’un estat català com en l’actualitat) els partits polítics segueixen amb les seves práctiques mafioses, les seves lluites internes i les confrontacions partidistes estérils pel poder.
Es a dir, segueixen revolcant-se en el descrèdit més anguniós i en la inoperància més absoluta. La població civil troba en els seus representants un tap, més que no pas una sortida a les seves necessitats i aspiracions nacionals.
Aturar el mafiosisme, esvair els temors del passat, esdevenir competitius i eficients i alliberar-nos políticament i economicament del centralisme asfixiant espanyol han de ser els objectius immediats del nostre país.
En cas contrari, la crisi de valors i economica, va per llarg.