dimecres, 30 de desembre de 2009

... Feliç Any 2010

Quan arribem a fi d’ any és el moment de mirar enrere i per gent gran com la qui us escriu, és el moment de recordar a persones que van formar part de la nostra vida i ens han deixat, el moment de veure com ens ha anat econòmicament, si hem aconseguit pagar rebuts, crèdits i hipoteques, si treballem o hem perdut la feina, reflexionar i veure a nivell privat cap a on anem, de fer el seguiment a la família... Temps de reflexió personal.
Però també ens cal fer la reflexió col·lectiva. Cap a on anem?
Quantes empreses hem vist tancar? Quanta gent que coneixem ha entrat en el món de l’ atur...? Augmenten els casos de pobresa, de persones a qui se’ls hi desfà el seu sistema de vida...
Aquest any 2009, en aquest aspecte ha estat tan terrible com el 2008, però esperem que en aquest proper 2010 començarem a veure col·lectivament la sortida a aquesta greu crisi –econòmica i de confiança-, que talment un tsunami ha provocat danys importants a tot el planeta i també a casa nostra
Ens trobem immersos en una de les crisis econòmiques més importants de les darreres dècades. Una crisi que a casa nostra té un element diferenciat -l'atur- però que colpeja durament tots i cadascun dels motors de la nostra economia: el comerç, la indústria, el turisme i sobretot, la construcció.
Aquesta crisi té com a principals damnificats aquelles persones que han passat a engrossir les llistes de l'atur, però també la gran quantitat d'empresaris i autònoms que han hagut de plegar per falta de comandes o els botiguers i restauradors que veuen com les seves vendes baixen i els ingressos es redueixen. Tots patim d'una manera o altra la crisi econòmica, però uns dels grans damnificats per aquesta situació són, sense cap mena de dubte, els ajuntaments.
Les arques de qualsevol municipi, han patit una reducció d'ingressos significativa. Els pressupostos de la majoria de ciutats de casa nostra s'han reduït considerablement. Per la manca d'ingressos dels permisos d'obres, però també per la reducció dels ingressos provinents de la resta d'impostos i, per tant, per la frenada de l'activitat econòmica.
En aquest context és difícil quadrar un pressupost municipal, ja que aquest ha de reunir quatre característiques: mantenir -i si pot ser augmentar- la despesa social per tal d'ajudar els conciutadans afectats per la crisi, reduïr totes aquelles partides que siguin prescindibles, mantenir els serveis que es consideren necessaris i importants i destinar una partida d'inversions a aquell sector econòmic que creguin que els pot ajudar a sortir de la crisi. En definitiva, els ajuntaments han de reduïr despesa, mantenir alguns serveis, incrementar partida social i sobretot, centrar les poques inversions en un únic sector que sigui el que els pot ajudar a sortir de la crisi.
Aquesta aposta per un sector és una de les decisions més importants que haurà de prendre un consistori, ja que serà la seva principal i única aportació a la recuperació econòmica. Si l'encerta, la ciutat en sortirà reforçada, si no, la contribució que aquest hauria pogut tenir per ajudar a superar la crisi no s'haurà produït.
Quan els diners en inversió són escassos i la situació econòmica és la que és, és imprescindible que concentrem les inversions en un únic motor econòmic. No tenim prou partida per invertir en diversos sectors i, si ho fem, si dividim la inversió en diverses àrees, els resultats seran per força insuficients en no tenir la inversió necessària per generar activitat econòmica.
Òbviament, si centrem tot l'esforç inversor en un sector, és molt important que no ens equivoquem. No podem errar en la nostra aportació a la reactivació econòmica, la ciutat no s'ho pot permetre. És per això que els ajuntaments que vulguin superar amb èxit la situació actual es veuran obligats a fer marketing de crisi. A diferència del que molta gent es pensa, apostar pel marketing no significa destinar-hi una gran partida econòmica.
No representa una gran inversió en promoció i imatge. Es pot realitzar marketing en temps de crisi, és més, és precisament en aquest moment que és més necessari que mai.
En temps de bonança no calia preocupar-se gaire sobre el per què venen els visitants o les inversions, ni pels principals actius de ciutat, ni pel nostre posicionament, ni per quins són els nostres públics, ni quins els nostres valors com a ciutat.
Tot funcionava més o menys bé. Però ara, quan gairebé res no funciona, conèixer totes aquestes qüestions ha esdevingut imprescindible.
Potser la crisi econòmica haurà tingut una conseqüència positiva i algunes ciutats que no s'havien preocupat gaire per aprofitar les seves potencialitats i havien viscut dels ingressos de la construcció, començaran a fer marketing de crisi, començaran a entendre quin és el seu principal mercat, quin posicionament tenen, com incrementar la seva quota de mercat i sobretot, de què volen viure els propers anys.
Les situacions de crisi també poden servir per fer la feina que s'havia d'haver fet en temps de bonança. Bàsicament, s'haurà de respondre a quatre qüestions:
Quin és el valor de la nostra ciutat?
Què és el que ens fa diferents i especials?
Què és el que fa que la gent vingui i les empreses s'hi instal·lin?

A aquestes preguntes no val una llista de respostes, hem de concentrar-nos en allò que fa veritablement diferent i especial la nostra ciutat. Només un valor serà el significat de la nostra marca.
Quins són els nostres públics? A qui ens dirigim? Sabem com dirigir-nos a cada públic de manera diferenciada? Sabem si han marxat satisfets? Sabem qui -turistes, inversions, residents, creadors, volem atraure?
La ciutat té els seveis adequats per donar resposta a les necessitats del nostre públic potencial? La ciutat està a l'alçada del que es necessita en matèria de serveis? Quins serveis s'han de millorar? Establim sinèrgies amb els sectors econòmics involucrats ?L'experiència del valor que proposem es compleix? La ciutat està a l'alçada del que volem atraure?
Sabem comunicar la nostra marca de ciutat? Sabem posicionar-la en la xarxa de ciutats? Sabem arribar als públics objectius? Sabem fer entendre el que ens diferencia? I finalment,
Sabem com volem que sigui la ciutat del futur? d'aquí a 10 o 20 anys? Sabem de què viuran els nostres ciutadans? Sabem què ha de substituïr la construcció com a motor econòmic a la nostra ciutat?
Si la situació actual serveix perquè ens posem a respondre aquestes qüestions, d'alguna cosa haurà servit. Algunes ciutats s'hi estan posant i estic segur que sortiran reforçades de la crisi, i tindran unes bases econòmiques més sòlides en el futur. En canvi, altres ciutats continuaran amb l'esquema anterior, amb l' “anar tirant” sense fer-se les preguntes necessàries. Sense fer marketing de crisi. No aprofitaran l'ocasió per sortir-ne més reforçats com a ciutat.És en aquests moments quan es comencen a construïr les ciutats del futur. En dies com els que vivim és quan es comencen a definir les respostes claus: què som i cap a on anem.Esperem que les nostres ciutats sàpiguen aprofitar la situació. Ara és el moment.
I tanmateix aquests dies tenim de mirar cap al futur, cap a aquest 2010 que tenim al davant i que tots els projectes endegats donin fruits.
Bon Any Nou....Feliç Any 2010.

dijous, 24 de desembre de 2009

ARA VE NADAL…. MATÀREM EL GALL…..


On toca aquest any?, i que amb els anys de convivéncia va passar de la teva i la meva família, a la família, la crisi ho ha resolt de cop.
Vet-ho aquí com la crisi ha resolt, finalment, un dels primers i dels més importants problemes que té qualsevol parella un cop es constitueixen com a tal.
Aquest any ningú insisteix amb alló de : Vindreu a casa oi?, o amb alló de Compto amb vosaltres!, abans de que podem badar boca.
No, aquest any tothom fent-se el ronsa tot contestant a la teva pregunta : Aquest any qué?. Tranquils, encara queda temps. I els dies passen, i passen... i ningú sap on es matarà el gall, i encara menys si a la tia Pepa li donarem un tall, perqué per culpa de la crisi el gall el matàrem en petit comitè, i per culpa de la crisi no vindrà la pesada i garrepa de la tia Pepa, ni aquells cunyat/ades que no et bé de gust aguantar-lis les seves gracietes, ni el malparit de..., bé deixem-ho aquí, no fos cas que prengués mal.
En un món globalitzat les tradicions s’internacionalitzen o es perden segons siguin rendibles econòmicament o no. Cal acceptar-ho com una dinàmica imparable o és possible capgirar-ho?
Estic d’acord que l’immobilisme acaba debilitant una societat.
Crec que s’han d’incorporar noves tradicions i fets culturals, però amb certes limitacions. M’explico. De que serveix incorporar una tradició esquimal si no hi ha cap membre d’aquesta ètnia al nostre territori?
Per altra banda també caldria preguntar-se fins a quin punt s’ha d’incorporar una tradició forana pel simple fet que hi hagi individus d’una determinada cultura a casa nostra. I quin pes ha de tenir aquesta presència per considerar que s’ha de fer aquesta incorporació.
Les tradicions són fruit del temps, no de la improvisació. Algun dia s’incorpora una tradició en una determinada cultura, però és de manera natural, d’introducció lenta. Per utilitzar un símil, podríem comparar-ho amb la pluja fina, la que cau durant unes hores i es filtra a la terra. Les tradicions noves es barregen amb les antigues i, unes vegades les substitueixen, altres hi conviuen o potser, fins i tot, les transformen fins crear-ne una de nova. Així ha estat sempre al llarg de la història.
Actualment, els fets es precipiten. La pluja fina es converteix en pluja torrencial o en un aiguat que arrasa part o tot. En qüestió de pocs anys o mesos, s’introdueix una tradició nova i, si n’hi ha una de pròpia, potser la substitueix.Estic pensant amb la castanyada, que des d’uns anys ençà, ha cedit el protagonisme al Haloween (d’origen celta però comercialment americà). Què és el Haloween? Fent un resum del que diu la Wikipèdia, els inicis són la festivitat del cap d’any celta, que coincideix amb el dia 31 d’octubre del nostre calendari.
Aquell dia les ànimes dels morts visitaven les seves antigues cases per intentar trobar un cos on habitar. Moltes de les tradicions de Halloween es varen convertir en jocs infantils que els immigrants irlandesos portaren als Estats Units en el segle XIX.
A partir d’aquí, la tradició es va començar a estendre per la resta del món.
Vet aquí una transformació d’una tradició. Aixó es va fer d’una manera natural, amb el temps.El que no ha estat tant natural és la implantació a casa nostra. No ho han portat els irlandesos ni els nord-americans que viuen a casa nostra. Ho ha portat el negoci.
Un any, el parc temàtic Port Aventura va fer la festa del Haloween i va tenir tant èxit que cada any s’ha repetit. A Port Aventura no es celebra la castanyada, sinó el Haloween. I no només el dia 31 d’octubre, sinó durant un mes sencer. Si el negoci dóna per un més, perquè limitar-se a un sol dia?
Des dels primers anys, la celebració es va estendre per tot el territori i ara només cal preguntar a quin col·legi no es fa el Haloween. Ara, a Port Aventura, també celebren el Nadal. Però no només el 25 de desembre. Això seria un negoci d’un dia. Ho celebren des d’un mes abans! Això sí que és negoci! Algú pot celebrar el Nadal el 30 de novembre? Doncs sembla ser que sí, perquè si no no ho farien.
A mi se’m faria molt estrany celebrar el Nadal i quatre dies després fer el pont de la Puríssima (o de la Constitució espanyola), que voleu que us digui!
Però no només Port Aventura modifica el calendari. Fixeu-vos en la Fira de Santa Llúcia. Aqeusta fira deu el seu nom perquè s’inaugurava, fins no fa gaires anys, el dia 13 de desembre (dia de Santa Llúcia), i acabava la vigília de Nadal. Onze dies de fira. Ara s’inaugura a finals de novembre. Quin sentit té ara el nom?Les coses són quan són, ni abans ni després. Duren el que duren, ni més ni menys. I tenen l’arrelament que els dóna el temps. Perquè, si no, perden el seu sentit i, amb ell, es perd la il·lusió.
Això sí, són negoci. Estem disposats a perdre tradicions i il·lusió pel negoci d’uns pocs?
Però què cony! ja tenim aquí el Nadal. aquesta bonica època en què ens regalem coses inútils els uns als altres i mengem (i bevem) desmesuradament fins reventar. També són dies entranyables, d'estar-se a casa amb la família i de trobar-se amb amics i seguir menjant (i bevent) desmesuradament fins reventar.Vaja, que tot i que ja començo a estar fart de decoracions nadalenques, nadales a volums infernals als centres comercials i de la recerca desesperada de regals, us desitjo que passeu un MOLT BON NADAL
P.S. Vaaaaaal, vaaaaaaal, d'acooooord, n'hi ha d'haver per tothoooooooom
I a les penes, que també n'hi ha... a les penes punyalades!

divendres, 11 de desembre de 2009

13 de desembre !



El diumenge dia 13 de desembre, Catalunya serà protagonista d'una data en què 161 municipis catalans celebraran un referèndum sobre la independència de Catalunya.
Aquests referèndums són convocats per la societat civil de cada una d'aquestes poblacions amb la voluntat de mostrar que el Poble de Catalunya té dret a decidir el seu futur i el seu estatus respecte l'Estat Espanyol i la comunitat internacional.
Un dret a decidir que s'entén en tant que principi democràtic, perquè és la ciutadania qui lliurement expressa la seva voluntat com a membres d'un col.lectiu nacional com és la dels catalans.
Hi ha qui diu que el dret a decidir no és legal. Possiblement és cert, possiblement la Constitució Espanyola no admet el dret a decidir dels pobles que conformen l'estat actualment. Un dret, per altra banda, que el recull la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides. És possible, també, que aquesta llei espanyola tampoc no admeti la constitucionalitat de la realitat nacional catalana i, malgrat això, els catalans ens sentim nació i ens sabem nació.
Les lleis han d'estar al servei de la ciutadania, no fer que la ciutadania estigui dominada per un cos legislatiu enquistat en plantejaments que neguen la identitat dels pobles o l'exercici democràtic del dret a decidir. Si una llei nega el dret a existir o al dret a ser preguntat a un què vol, és una llei legítima i democràtica?
Aquesta consulta serà una demostració de voluntat democràtica i de voler decidir, hem de fer tots pinya per la democràcia i el dret a decidir, per demostrar-nos a nosaltres mateixos i a la resta del món que els catalans i les catalanes som i volem ser.
I volem ser el què nosaltres decidim, lliurement.
Per la democràcia i el dret a la llibertat individual (expressar la voluntat personal en una urna) i la llibertat col.lectiva (decidir què volem com a nació). És important també que sapiguem interpretar bé les coses, que les sapiguem interpretar i gestionar bé. Avui, a dos dies de viure una jornada històrica, hem de fer tot el possible perquè el 13-D sigui una jornada inoblidable, històrica, apassionant…

dimecres, 9 de desembre de 2009

Aminatou Haidar

Els conflictes apareixen i desapareixen del nostre abast, però perduren.
Estem acostumats a que els mitjans de comunicació ens acostin la realitat d'altres països, però la seva informació és efímera malgrat el conflicte no es resolgui.
Ens agrada la novetat, i això fa que no l'aguantem massa temps i en necessitem alguna altra.
Aquests dies és notícia la vaga de fam d'Aminatu Haidar per reivindicar el seu dret a tornar al seu país, amb la seva família. Haidar és sahrauí convençuda i per tant un problema pel Marroc que no ha volgut accedir mai a la reivindicació del poble sahrauí d'independència.
El cas d'Aminatou Haidar és frapant, desposseïda del seu passaport i transportada a les Illes Canàries per ordre de les autoritats marroquines en contra de la seva voluntat. Un nou episodi de la dramàtica vida de lluita d'aquesta activista per la independència del Sàhara Occidental, un episodi que pot tenir un desenllaç fatal si persisteix en la vaga de fam.
És una dona forta, endurida per experiències com els quatre anys d'empresonament i tortures que va passar a una presó secreta del Marroc, i un empresonament posterior de 7 mesos a la coneguda com a "Presó Negra" d'Al-Aaiun, sempre pel fet de reivindicar de forma pacífica la llibertat de la seva pàtria.
La repressió rebuda i la seva resistència l'han convertida en un símbol del poble sahrauí i de la lluita pels drets humans arreu del món. Tenim que estar especialment atents al seu destí, a recolzar-la en aquestes hores d'intensa dificultat i a exigir del govern espanyol una actitud ferma enfront del govern del Marroc, responsable de l'expulsió il·legal de Haidar, a qui priva de viure al seu país, a casa seva amb els seus fills.
Espanya hi està implicada des del moment que va permetre que el Marroc ocupés el Sàhara amb la famosa "marxa verda", i sempre ha jugat un paper gris, primer permetent la marxa i després deixant els sahrauís que s'espavilessin sols.
No som els únics que hem fet un mal paper, perquè la mateixa ONU tampoc ha estat a l'alçada de les circumstàncies, i els fotuts sempre han estat els mateixos. Per què?
Els interessos polítics i econòmics dels estats sempre han passat per davant dels interessos del poble. Ho hem vist sempre i ho continuarem veient. I jo em pregunto, però, per què tant interès del govern espanyol a negar la independència de Kosovo? no serà per por al que pugui passar a casa?

divendres, 4 de desembre de 2009

Minivacances

L'escafandre estatal -
Un escafandre és un aparell que serveix per submergir-se dins de l'aigua o per sortir a l'espai exterior. L'objectiu de l'escafandre és reproduir artificialment unes determinades condicions ambientals per explorar un entorn hostil. D'escafandres n'hi ha des de fa una pila d'anys. Va ser un un enginyós inventor alemany qui va crear el primer escafandre en ple segle XIX. El seu invent consistia en un vestit impermeable i un casc de coure enorme. El casc estava connectat a una mànega a través de la qual es feia arribar oxigen a l'intrèpid explorador.
L'invent donava al submarinista un aspecte d'espantós monstre marí, amb un cap desproporcionat i un únic ull gegant. Des del segle XIX fins a l'actualitat els escafandres s'han perfeccionat molt.
És gràcies a aquest invent que l'home pogué trepitjar la lluna o realitzar passejos espacials. Tot i això les característiques bàsiques dels escafandres segueixen sent les mateixes. Allò que en essència defineix un escafandre és l'hermetisme. L'aparell actua com una barrera que impedeix l'accés de l'aigua a les vies respiratòries, de tal manera que el submarinista pot submergir-se dins del mar sense córrer cap perill. L'escafandre és una llar confortable, una mena d'hivernacle que protegeix la vida humana en un entorn inhòspit. Amb el casc posat i bussejant entre peixos exòtics i bancs de corall, el submarinista s'ha de sentir, en certa manera, com a casa seva. No ha de témer res, ja que la tècnica li permet recrear dins del mar les condicions que es donen a l'atmosfera.
D'escafandres n'hi ha de moltes classes i de moltes mides. L'escafandre clàssic és el del submarinista o el de l'astronauta; un giny compost d'un casc i d'un vestit impermeables. També podríem parlar, però, dels escafandres socials. Un escafandre social és un conjunt de falsedats que permeten a grup d'individus enfrontar-se a un entorn hostil. L'escafandre actua com una sòlid mur que impedeix l'accés de missatges que podrien desestabilitzar la vida social. De la mateixa manera que el submarinista utilitza una bombona d'oxigen per no ofegar-se, el grup utilitza una bombona de falsedats per no perdre la seva consistència.
L'escafandre social més sofisticat de tots és l'escafandre estatal. Es tracta d'un complex entramat d'institucions i mitjans de comunicació que es dediquen a divulgar falsedats per garantir la supervivència de l'estat. Aquests òrgans funcionen com una espècie d'aparell circulatori; les falsedats es distribueixen a gran velocitat per tot al cos social i si l'escafandre funciona correctament l'estat no ha de témer per la seva integritat.
Aquesta darrera setmana hem pogut observar de ben a prop el funcionament d'un escafandre d'aquestes característiques. El divendres passat trenta-quatre joves bascos van ser detinguts pels cossos policials de l'Estat Espanyol. La batuda pretenia desmantellar l'estructura de Segi, una organització juvenil independentista.
L'operació, dirigida per l'Inquisidor Grande-Marlaska, tingué tal envergadura que ja se la compara a les operacions dels anys vuitanta, quan ETA vivia la seva època daurada. Més de 600 policies participaren en una espectacular acció conjunta en la qual es registraren desenes d'habitatges i de locals de l'organització juvenil.
Mentre la policia carregava els furgons blindats de detinguts, l'escafandre es posava en funcionament. Com un rellotge de precisió, El País, El Mundo i el Ministeri d'Interior es coordinaven des de Madrid per elaborar una versió falsejada d'allò que succeïa al País Basc. Sorprèn i meravella l'eficàcia de l'escafandre espanyol, que aconsegueix silenciar totes les veus que podrien posar en perill l'estabilitat de l'estat. L'hermetisme és perfecte. A banda d'Euskadi, a la resta del territori es produeix una mena d'envàs al buit. La versió dels fets presentada mai no es posa en dubte i la naturalesa repressiva de l'Estat queda emmascarada.
Durant els dies posteriors a l'actuació policial, l'escafandre segueix plenament operatiu. Tant hi fa que durant la batuda no s'hagin descobert armes o llistes d'objectius militars, tant hi fa que la majoria de detinguts amb prou feines passin dels vint anys, tant hi fa que al seu historial delictiu només s'hi puguin trobar unes quantes pintades en una paret i l'incendi d'algun contenidor, l'escafandre, que es nodreix d'una paranoia infinita, converteix en monstres una colla de joves que únicament exercien els seus drets més bàsics. Paral·lelament, l'escafandre s'encarrega d'ocultar les acusacions de tortura i la falta escandalosa de proves que puguin vincular l'organització juvenil amb ETA.
Les falsedats i les tergiversacions s'expandeixen per tot arreu i actuen com un poderós analgèsic que adorm la sensibilitat democràtica del país.
Tot s'equipara, tot s'assimila, tot s'amalgama.
De cop i volta, nacionalistes, independentistes i terroristes van a parar dins d'un mateix sac, i l'Estat ja no ha de témer perilloses distincions que podrien usurpar-li el monopoli de la legitimitat. Sigui com sigui, un qüestió que no podem perdre de vista és que els escafandres són instruments delicats que cal manipular amb molt de compte. Amb el pas del temps les juntures s'omplen de rovell i les gomes que garanteixen la impermeabilitat es fan malbé. Si no hi ha un manteniment adequat, un submarinista pot tenir la desagradable experiència que el seu equip deixi de funcionar mentre busseja a gran profunditat. Un forat minúscul en un dels tubs de plàstic provoca una constel·lació de bombolles diminutes d'oxigen que fugen cap a la superfície. Horroritzat i amb el pit encès, el submarinista persegueix la vida que se li escapa. L'hermetisme que el protegia s'ha trencat i el submarinista, per primera i última vegada, experimenta un contacte real amb un entorn que no és el seu. Poca estona després de l'última alenada, es produeix una parada cardiorespiratòria. La sang deixa de circular i l'oxigen no arriba el cervell. En una situació així la mort de l'individu o, segons com es miri, l'esfondrament de l'estat, és imminent.
Bé, bon llarg cap de setmana, per la meva part,el blog restara tancat fins dimarts.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Tensant la corda

La dignitat la està perdent totes aquelles persones que creuen que L’Estatut és viable, i que per aquest motiu el defensen. Han perdut la dignitat aquelles persones que s’han deixat ensarronar, aquelles persones que les han ensenyat a odiar, tota cosa que provingui dels catalans i totes aquelles que per coses tan senzilles com la incultura, els ha deixat enrere.
La pregunta que ens hem de fer tots plegats després de veure com la premsa catalana feia front comú per defensar l'Estatut que el poble de Catalunya va votar, és qui ha de gestionar una resposta política a l'imminent retallada? Òbviament, no en dubta ningú que aquesta resposta ha de ser donada pel President del país.
Quan es defensa allò que ens és propi de manera decidida i valenta, la dignitat del país i la del President d'aquest resta intacta. Però qui són els responsables que l'autogovern del país es trobi d'aquestes maneres? Em sorprèn amb la vehemència les declaracions que fan els socialistes contra els dirigents del Partido Popular recriminant-los la seua anticatalanitat. Els dirigents socialistes haurien de saber que mitges veritats són mentides a mitges. Per què? Perquè l'Estatut no només té interposat el recurs que va presentar el PP, sinó que també en té de divers Comunitats Autònomes i un altre del Defensor del Pueblo, Enrique Múgica, nomenat pel Partido Popular l'any 2000 i militant socialista.
Per tant, els dos grans partits d'àmbit estatal tenen recorregut el nostre Estatut i des de Catalunya només es critica el del Partido Popular. El que no pot fer el President del noste país, socialista, és instar als altres a retirar recursos i no ser capaç d'exigir als seus que retirin el que tenen interposat. Per això el President Montilla ens menteix, i quan es menteix per motius estrictament electorals i posa en joc la dignitat de la nostra nació no queda rastre de la seua dignitat i deixa de ser el meu President.
N’hi ha d’altres que perden també amb la dignitat, la credibilitat, com el molt honorable president de Convergència, el senyor Artur Mas. Crec que no cal esmentar que les seves paraules a Espanya són molt importants, i aquí als independentistes, ens ha tirat un gerro d’aigua freda al cap.perquè no sé si recorda que un 60% dels seus militants és independentista. Jo personalment, em sentiria traït, i el mínim seria deixar la militància. A on anirem a parar amb quest líder? Aquest ha de ser president?
DIARI "EL PAIS" (29/11/2009). ENTREVISTA A ARTUR MAS.
P. ¿Qué harían en una consulta más amplia?
R. Tenemos contrastado con estudios sociológicos que en una consulta en toda Cataluña ganaría el no. Sería un error convocarla para evidenciar ante España y todo el mundo que Cataluña lo que quiere es simplemente ser española. Eso llevaría al país a la derrota. Si se puede plantear en el futuro, ya se verá. En CiU hay opiniones diferentes.
La Democràcia, segons el Diccionari de la Llengua, és la doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants.Això implicaria, en principi, que no es negués al poble el dret a intervenir en un aspecte tan important com és el de definir l'àmbit d'aplicació de les polítiques que es decideixin a nivell nacional. El poble català no pot intervenir com a tal en el seu govern.
Per què? doncs perquè no és sobirà. La seva sobirania queda diluïda dins l'ens superior al qual pertany que és la sobirania del poble espanyol en el seu conjunt.
De fet, una consulta sobre la independència només vol clarificar si, realment, el poble català està d'acord en pertànyer al conjunt del poble espanyol o si, per contra, vol ser sobirà. Per tant, i mirant-s'ho des d'una òptica racional, es fa difícil, molt difícil, d'entendre el per què de la negació a una consulta sobre quin volem que sigui el nostre àmbit de sobirania com a poble.
No pateixi, Sr. Mas, que si la consulta al poble dóna com a resultat que la majoria del poble català s'estima més continuar dins el conjunt del poble espanyol ,almenys aquest resultat estaria avalat per una consulta al poble català i, en conseqüència, l'avenç que s'hauria produït en quant a radicalitat democràtica tant a Catalunya com al conjunt de l'estat seria tan important que tots plegats, guanyadors i perdedors, podríem sentir-nos-en ben orgullosos.
Només un apunt més: No n'esteu fins als collons dels sondejos, estudis d'opinió, enquestes i altres mandangues? Els grans polítics saben què vol el poble i per això guanyen. Els polítics de tercera regional aspiren a que el poble els digui què vol.Jo, per si de cas, quan em fan una enquesta sempre dic que sóc de Uniò, que sóc del Espanyol, que miro sempre Intereconomia TV, que els temes que més em preocupen són el terrorisme , els segrestos i que es condemni als assassins de la Marta del Castillo. Us recomano que ho féu: jo m'ho passo teta!.
Aquests dies, uns o altres o tots plegats, ens anem queixant del poc que ens estimen des del país veí i com ens arriben a maltractar: que si el Ministerio de Cultura ha jugat brut i amb ànims de revenja en l'afer del fons fotogràfic de Agustí Centelles, que si la UE no veu cap problema legislatiu en la rebentada de les emissions de TV3 al País Valencià, que si de la gestió de l'aeroport del Prat ja en parlarem i anem-ho endarrerint, que si allò que en diuen la Brunete mediática ha posat a parir d'un burro els diaris publicats al país per allò de l'editorial de l'altre dia...A veure, tinguem-ho clar: si tinguéssim estat propi, el Ministerio de Cultura no tindria cap possibilitat jurisdiccional d'intervenir, si tinguéssim estat propi, el tancament dels repetidors seria un acte que atemptaria contra la legislació comunitària , si tinguéssim estat propi la gestió de l'aeroport del Prat seria un afer intern i passaríem olímpicament de les AENA del país veí i, si tinguéssim estat propi, no hauria calgut fer cap editorial defensant el collons del estatutet de pega.
Així, doncs, que encara no ho tenim clar? Els que tinguin ocasió de fer-ho, que vagin a votar el proper dia 13, els que encara no, que es posin a treballar a les seves viles, pobles i ciutats per tal de poder-ho fer en alguna de les pròximes tongades i, tots plegats, quan arribin les eleccions al parlament de fireta de la ciutadella, que votin només aquelles candidatures que es comprometin, al seu programa electoral, a que si a la propera legislatura hi ha una majoria suficient, declararan la independència per tal de, acte seguit, sotmetre-la a plebiscit popular a fi de ratificar aital declaració.
Però, que no ho veieu, redéu? independencia !
Això sí, els que pensem que Catalunya només tindrà un futur si pot decidir-lo ella mateixa, en el cas que perdem aquesta consulta, haurem d'acceptar-ho
(al revés també, eh ¡ Senyor Mas ?). Si realment vols que Catalunya sigui independent algun cop, no pots dir mai que NO guanyaràs sense donar una alternativa o una proposta per aconseguir el SI més endavant. Això és admetre que ets un perdedor i que ja no tens esperances cap al futur.
Si en Mas hagués dit: “Ara per ara els nostres estudis sociològics, no està clar que guanyaríem el referèndum, però no ho descartem en el futur i per això volem guanyar la Generalitat per demostrar als que dubten en votar afirmativament per la independència, que amb un govern nacionalista català podran viure millor que ara”.
Dit tot això, ara ve la pregunta. Què caram fot l’Artur Mas dient que la independència no és l’objectiu dels catalans i gairebé afirmant que els catalans ens sentim bé de ser espanyols?
Què encara no hem arribat a convèncer a la major part dels catalans de les bondats de la independència? Potser sí, però tinguem ben present que NO ens permeten, ara per ara, ni preguntar-ho a tots els catalans.
Sr. Mas, amb tot el respecte, tingui més present al sector independentista que té a dins el seu propi partit i que lleialment treballen per portar-lo a la Presidència de la Generalitat, però no per mantenir-ho tot igual, sinó per fer passes endavant vers la independència i l’estat propi!