això toca ?

Res per aquí, res per allà i, de cop i volta, un Zapatero convertit en aprenent de Tamariz, es treu un nou ministeri del barret.
Atès que estava rebent a la Moncloa els campions de la Copa Davis, se li va acudir anunciar la creació d’un Ministerio de Deportes.
Per què? Per distreure de la crisi. Per fer què? Aquesta pregunta ja costa molt més de respondre. ¿Què farà Jaime Lissavetzky com a ministre que no pugui fer com a Secretario de Estado para el Deporte? Silenci. Ningú no en sap res.
I és que Zapatero es va tirar a la piscina sense provar si l’aigua estava gaire freda i, ni tan sols, sense mirar si hi havia aigua.
L’episodi val la pena explicar-lo. Arriben els tenistes a la Moncloa i el capità, Emilio Sánchez Vicario, li demana al president espanyol que canviï la llei de l’esport i que creï un ministeri propi, deslligat del d’Educació i Política Social, tal com ho té ara. I Zapatero, agraït al futbol, al bàsquet i al tenis perquè li han donat les alegries patriòtiques més grans del 2008, diu que sí. I allà mateix, en públic, es compromet a incloure aquest ministeri específic en la propera remodelació de l’executiu.
Més enllà de l’oportunisme polític, cal reconèixer que amb la quantitat de gent de l’Estat que té en l’esport un complement molt important a la seva vida (bé com a practicant o bé com a seguidor) potser sí que val la pena que ocupi una cadira pròpia al consell de ministres, en lloc de ser un succedani dins d’una altra cartera.

També aquí, en la festa de la UFEC, David Moner va fer una petició similar al president Montilla, de tenir una conselleria d’esports, i no va obtenir resposta.
A partir d’ara caldrà veure, d’entrada, si Zapatero té més paraula amb els tenistes de la que ha tingut amb Catalunya a l’hora de fer promeses.
I, després, com que a cada bugada hi perdem un llençol (i últimament també dues coixineres), esbrinar si un ministeri així serviria per laminar-nos una mica més les competències.

Poca lògica amb els diners i una petita reflexió per el cap de setmana:
Si una botiga a l’altre extrem de la ciutat posa a la venda telèfons mòbils amb un 25% de descompte, molts dels potencials compradors faran el trajecte per aprofitar la rebaixa.
De manera que es mouen per tal d’estalviar uns 50 €.
Ningú estaria disposat a fer el mateix trajecte per comprar un ordinador de 2000€ per 1950 €.
Del punt de vista de l’economia aquest comportament és totalment irracional . La diferencia de 50€ és la mateixa en els dos casos. Si anar a l’altra part de la ciutat val la pena o no, només depèn del valor del temps empleatt i el cost del desplaçament. Si aquestes despeses son inferiors als 50€, el desplaçament es pot fer tan si es tracta de comprar un mòbil o un ordinador.
Però la majoria de nosaltres no ho considera així perquè amb els diners no pensem en valors absoluts sinó en valors relatius. Un descompte del 25% (en el cas del mòbil) és atractiu, però un descompte del 2,5 % (en el cas de l’ordinador) no ens sembla digne de menció. Gary Marcus, professor de psicologia a l’Universitat de Nova York, atribueix aquesta incongruència en el nostre comportament amb els diners a una genètica intuïció que l’home a adquirit respecte als aliments en el transcurs de l’evolució, perquè a l’hora de menjar no hi fa res una mica més o menys en la quantitat absoluta.
Però diferencies de la quantitat relativa poden ser assumpte de vida o mort.
Si una olla posada al foc té dues cullerades més o menys d’escudella, no és molt important. Si en el meu plat em serveixen per aguantar el dia tres cullerades d’escudella en lloc de cinc, és molt, però que molt important.I la diferéncia és la mateixa : dues cullerades.
No estic preparat per entrar a fons en la teoria del Professor Marcus, però l’exemple del mòbil i l’ordinador segur que ens dona tema per analitzar els nostres comportaments quotidians respecte els preus i els diners.
Bon cap de setmana.