divendres, 28 de desembre de 2007

dijous, 27 de desembre de 2007

Comunicat d´esquerra -- Torrebandarra.--28-12-2007


.--28,12,2007—
Ara és l'hora, segadors !
No, no és el tòpic de sempre atribuint poc catalanisme ,falta de idees,falta de consens i no respectar el pacte de govern amb els seus sosis ;el PSC, és la constatació de la deriva que el partit a Torrebandarra, ha seguit aquest darrer any.
Hem de confessar que estavam equivocats quan vam veure amb bons ulls l’accés de JiméneZ a la alcaldia.
Creiam que demostrava un signe de maduresa i fins i tot confiavam que el nou flaman alcalde, entendria la importància de la institució que havia de presidir. Però no ho ha fet. Ha seguit actuant com a cabdill de l’aparell socialista espanyol dintre del PSC com ho feia anys enrere junt a altres regidors seus . No s’ha cregut el càrrec que ostenta i dia sí, dia també, prioritza les directrius de partit (del PSOE) per sobre del sentiment i els interessos del poble que governa.
Com a sobiranistas, però sobretot com a homes i dones d’esquerres, sempre hem preferit el pacte d’Esquerra amb els socialistes catalans, al pacte amb CiU.
Hem cregut que era una aposta arriscada, però valenta. Estavem convençuts que portaria els socialistes cap a una mena de progresisme i catalanisme moderat. Però estavam molt equivocats. Des de la reedició del pacte s’ha aconseguit l’efecte contrari al desitjat i s’han mantingut els ànims intervencionistes connaturals a l’esquerra acomplexada i dubtosa.
A aquestes alçades de legislatura i a pocs mesos de les eleccions generals,que per a ells són les importants ha arribat l’hora de dir prou. No pas des d'una societat civil que ja ha demostrat el seu desencís, sinó des de la tàctica i l’estratègia política.
Toca moure fitxa a Esquerra i no cal ni és convenient tornar a convidar als catalans i les catalanes a l’enrenou de vestir-nos de diumenge per anar a votar. De mecanismes no en falten.
Existeix la possibilitat real d’una moció de censura per investir Gerard Ciuró nou Alcalde de Torrebandarra per un any i escaig per la legislatura que queda.
Estic segur del suport de CiU, si se’ls garanteix als seus regidors i la alcaldia, al seu candidat, proporcional respecte al numero de vots,que ells van treure. a les eleccions.
S’aconsegueix un cop d’efecte a pocs mesos de les eleccions espanyoles, es demostra als socialistes que no es pot governar d’esquena a les necessitats del poble. Gerard Ciuró i esquerra, acompleix el seu somni. CiU toca poder després de molt temps i es garanteix la estabilitat,conjuntamen amb els companys de ABG i els nostres sosis del GIT. Tanmateix,aixo portara la desaparició d’un candidat incòmode com el Sr.JiménZ per el be de Torrebandarra i del mateix PSC, per a les seves aspiracions futures.
Esquerra fa el salt qualitatiu definitiu.
Potser el PSC ha arribat a pensar que els demes partits a Torrebandarra ens mamem el dit. Els socialistes han tractat els ciudadans com si tots fossin de CiU ,ABG,GIT o d’Esquerra. En cap regió del món, fins i tot sense ànsies sobiranistes, es poden trobar uns representants que es posin de cul als seus ciutadans com ha fet el PSC amb Torrebandarra.. Qualsevol partit polític que actualment vulgui impregnar la ciutat de les seves idees i projectes ha de ser vist pels ciutadans com una eina, un mitjà que els ciutadans puguin fer servir per millorar la seva vida. L’eslògan d’Esquerra ”utilitza’ns”, reflecteix molt bé la idea d’utilitat que vol tenir el nostre partit.
Ara és el moment que els ciutadans , facin servir Esquerra. ERC ja no és, ni vol ser un partit enclaustrat dins les parets d’un local social. La feina que venen executant els dos regidors d’Esquerra al govern municipal en sols 7 mesos, n’és un clar exemple del que ha de ser i vol ser durant els propers anys el nostre partit.
Dirigir i executar les polítiques socials municipals en el sentit més ampli de l’expressió, estar al costat dels infants, joves, dones, famílies, gent gran i sectors socials diversos.
Fer-se present en la diversitat de barris i zones de convivència de la ciutat, treballar colze a colze amb les organitzacions i professionals anomenats del tercer sector amb la finalitat d’evitar l’exclusió. Difondre els valors de la catalanitat als col·lectius de nouvinguts amb l’objectiu d’avançar en integració, cohesió i riquesa social.
Participant, és clar, en les temàtiques d’Urbanisme, Cultura, Economia i Règim Interior amb la idea de fer una administració municipal cada dia més eficient i eficaç a favor de la ciutadania.
Esquerra s’obre a la ciutat com a receptora de tot allò que els ciutadans vulguin fer-nos partícips : de les seves queixes, percepcions, idees, reptes o comentaris, sempre dins els límits de la democràcia participativa.
Posem a l’abast de tothom, els mitjans dels que disposem : el capital humà de la nostra militància i per sobre de tot l’interès a dialogar, parlar, conversar i escoltar amb tothom que, com nosaltres, vulgui el millor per Torrebandarra.
Segurament pot sobtar a moltes persones, que un partit polític digui coses tant òbvies com les escrites fins ara. En una situació de normalitat, molts pensaríem que això és el mínim que es demana a un partit polític que vulgui ser representatiu. Res més lluny de la realitat.
Tot el que hem dit és obvi, però no per ser obvi se’ls hi suposa a tots els partits polítics d’aquesta ciutat. Cal regenerar la cultura política d’aquesta ciutat traient-la dels despatxos i obrint-la a la ciutadania, no sols per trepitjar carrer per deixar-se veure, sinó per escoltar i debatre, no per fer xarxa clientelar i demagògia populista com fa el PSC,sinó per aprofundir en la identitat de la nostra ciutat i en la seva xarxa ciutadana .
I aquí,a Torrebandrra, Esquerra està disposada a posar-hi el seu gra de sorra particular. Fugint dels interessos i ambicions personals, ens oferim per col·laborar en el projecte comú d’una societat que s’ho mereix, un projecte en què els valors republicans i la radicalitat democràtica han estat, són i seran les nostres senyes d’identitat.
Bon vent, els diria jo. I barca nova.
Torrebandarra-28-12-2007.

divendres, 21 de desembre de 2007

BONES FESTES



Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca...
US DESITJO UNES BONES FESTES

dilluns, 17 de desembre de 2007

TORREDEMBARRA DEMOCRÀCIA INCOMPLETA

Torredembarra s’ha convertit en l’escenari d’una horrible pràctica política, un govern en democràcia incompleta. Un concepte, la democràcia incompleta, que si bé es pot pensar que és quelcom teòric, cosa de polítics, estic convençut de que en la pràctica es tradueix en situacions que efecten negativament a la quotidianitat dels ciutadans.A Torredembarra, la democràcia ja fa uns mesos que està coixa, i la principal responsabiliat dels polítics que hi són al davant hauria de ser la de buscar bones cames per poder córrer una cursa, la del món global d’avui que sembla que combini les necessitats d’uns quadríceps d’esprintador amb la resistència maratoniana….. però no sembla pas que sigui així, tot el contrari, just ara que calia corre molt i fort, aquí a Torredembarra anem amb crosses i aquesta coixera comença amb la baixa qualitat democràtica que es viu a l’ajuntament i s’extén com una ombra sobre tots els àmbits importants per la ciutat: desenvolupament, infraestructures, convivència, qualitat de vida….Aquest dèficit democràtic es deu a que un règim democràtic sols aconsegueix la legitimitat en la mesura que les seves decisions són el resultat d’una deliberació plena i oberta entre els seus principals grups, membres i representants.
I ara a Torredembarra aixó es tot el contrari, una deliberació real inexistent porta a una democracia ilegitima, a una democracia incompleta.La democràcia incompleta a la Torre, es tradueix en un govern en minoria i paralitzat. Un equip municipal, el del PSC-ERC-GIT , amb minoria per al qual el procès de deliberació no havia cuasi existit mai,i ara menx tans sols, la imposició d’una majoria de “Ordeno y Mando”del PSC-PSOE.
La pregunta és doncs: Què ha de fer cuansevol líder polític quan és al govern però sap amb certesa que no pot dur a terme el seu programa electoral? Que te que fer ERC?,Que te que fer el GIT?
La deliberació ha de ser un procés de formació d’opinió que d’inici no pressuposi als participants opinions definitivament formades.
Els representants s’han d’entregar a discusions significatives i han d’estar disposats a modificar les seves opinions a la llum dels arguments dels altres participants i de la nova informació que aparegui en el transcurs del debat.
Això ara per ara a Torredembarra no es així.Nomes una disposició i una valentia que entengui quina es la situació actual i de representitivitat compartida a la ciutat, un plantegament que pugui a la fi definir un model polític al govern de la Torre, al bell mitj de les dos opcions que coneixem fins ara , la de la democracia absolutista del govern dels últims anys i la Democaricia completa .
Necesitem un equip de persones que despres de gairebè ·7 mesos pugui exercir una Democracia Legítima participativa i oberta, un model que empenyi i tibi de tot un poble i una societat que te capacitat per ser al capdavant de tot i siguè com a model de progrès, oportunitats, projecció de futur, convivencia, valors i qualitat de vida.

dimecres, 12 de desembre de 2007

IDEES , VALORS I ACTITUDS


 IVA- (Idees, Valors, Actituds). He cregut que aquest títol era del tot escaient per parlar de quelcom que ens preocupa profundament des de fa temps, d’un tema que sabem que, de fet, preocupa a moltíssima gent, a una majoria silenciosa , que ho du ben endins i que habitualment no gosa de cap manera de expressar-ho de forma pública per evitar ésser assenyalats, ser objecte de burla o simplement depreciats, per tractar-se de veritats avui en dia incòmodes o políticament incorrectes.
Parlem de la salut dels valors, de la moral, aquesta paraula tan en desús i que ha estat expulsada del lèxic, com si l’home modern no en tingués o no n’hagués de tenir de moral. També de les tradicions, del que entenem com a torrencs què és bo o dolent i, diem-ho sense embuts, de la ètica i de les formes i la seva translació en l’àmbit públic.
Enrere queden ja els ideòlegs ,de fa un segle i a Torredembarra estem actualment totalment mancats de referents en aquest sentit.
Voldríem tenir lideratges forts i basats en una superioritat moral indiscutible. Ara per ara, això no ho tenim i que a casa nostra tenim la batalla -ara per ara- perduda.
En quina direcció es mou Torredembarra? Molts torrencs i torrenques, respondran amb el subconscient, alertant-los que, en realitat, el Poble es mou en la direcció que vol a través del PSOE i amb l’aquiescència del PSC i Jimenez. No van errats. Algú té cap dubte dels valors suposadament progressistes que el equip de govern, prova d’imposar?
Torredembarra ha de ser un poble modern, un poble de progrés, i internament, amb fonaments ètics. Ha de ser així si volem tenir un futur!
Però pot Torredembarra, fer-se un futur amb el pitjor equip de govern que amb tingut i tindrem a la Torre?
Amb la taxa general d’abandonament ,falta de idees,falta de participació,falta de diàleg,falta de consens,falta de nivell,falta de trasparencia,falta de responsabilitat falta de planificació,i el que es encara pitjor,falta de valentia, sinceritat i compromís per posar solucions? ... Cal continuar?
Els valors que vull transmetre i que porten a això són els correctes? Tothom sap que no! Llavors per què existeix la por a negar-ho públicament si tothom reconeix que tenim problemes gravíssims i el futur compromès?
Una última reflexió, per a tots aquells que en havent llegit aquestes línies opinin que parlo de forma exagerada, reaccionària, o quedin colpits perquè vaig sense embuts amb una problemàtica que no es pot tractar en un insignificant i anònim bloc.
Ni és ciència ficció, ni és una novel•la de Dan Brown(escriptor del codigo DaVinci) de conspiracions i secrets ocults: és el que succeeix al nostre poble, i ho denuncio a risc de ser considerat un friki atolondrat.
Estic i espero no estar tot sol, en condicions per poder denunciar que tenim els pitjors representants polítics de tota Europa si no es pas ,de tot el Mon, dirigint el nostre poble,assistits per personatges de partit, d’allò més sinistres i patètics, que operen fora dels focus visibles del Poder.?
PER A GENT INTEL.LIGENT I RESUMINT---QUE CABRONS!!!

Que Déu ( si es que ni ha) beneeixi Torredembarra

dilluns, 10 de desembre de 2007

Al País Valencià s'ha acabat la crosta nacionalista

Continua la campanya espanyolista per fer desaparèixer qualsevol evidència de la unitat de la llengua, per acabar amb el català en totes les seves expressions. Ara tanquen TV3 al País Valencià i el fet té una transcendència i simbolisme gran. Cap govern anterior s'hi havia atrevit, ni quan el PP governava amb els blavers d'Unió Valenciana. Ni quan el PP governava a l'Estat. Vint anys d'unitat lingüística explicitada cada dia i a tothora.
Ara que a Tarragona ja es veu IB3 i que en aluns llocs també s'agafa Canal 9, ara que la tecnologia ens plantarà desenes de canals a la nostra tele d'arreu del planeta, un govern democràtic nega la possibilitat als seus administrats de veue una tele en la seva llengua que han vist normalment durant els darrers vint anys.
En Joan Ferran pot respirar tranquil. La crosta nacionalista de TVC, que tant l'amoïna, ja no podrà inculcar nacionalisme català al País Valencià. Finalment, amb el tancament del repetidor, ja no sentiran aquell borinot nacionalista que no els deixava viure. Finalment el País Valencià viu en la normalitat ferranenca.
No sé què en deu pensar Ferran i la resta del PSC. Potser en diran alguna cosa, però el que diguin pertany a l'ordre de les paraules, i el fet és que el repetidor ja s'ha tancat. I això ha passat a l'Estat espanyol, on es veu que una comunitat autònoma (per dir-ho en els termes socialistes) pot privar els seus ciutadans, en ple segle XXI, de veure la televisió catalana. Inèdit. Insòlit. Insultant.
Comença el compte enrere fins a les eleccions estatals i tot suma

PERSONATGES



Ja han arribat!. Aquests dies he vist els primers Pares i Mares Noel escalant per les parets dels xalets dels meus veïns.
La imatge parla i no fan falta massa paraules per entendre la irritació quan, recent llevat, he vist aquest element vermell amb l'escala tot intentant entrar en aquesta casa, amb el seu esperit americà, per fer-se seus els nens.
Ara el coco ja no arriba, ara es menja el coco als més petits. I ara, vist el primer Pare Noel i legalitzat el bon pernil, ja hem d'aguantar les megafonies nadalenques a carrers ( massa estridens) i bars, caminar sota les llums de colors i empassar-nos els anuncis de torrons i caves, joguines i consoles.
Aquests dies en que la canalla mira els anuncis de joguines per veure que demaran als reis ( els d’Orient clar, els únics que reconec ), veiem que com passa amb molt d’altres productes , molt poques de les joguines estan etiquetades en català o diguem fan coses en català.
Permeteu-me doncs que en faci una mica de publicitat, no perquè en tingui cap comissió, sinó perquè en el món de la joguina el català també hauria de ser quelcom normal. Així , de moment, he trobat que la casa Drim té dues nines, una que canta (la nina Mireia) i un nino que parla en català, a la web de Productes de la Terra, també podeu trobar joguines en català. No em deixo els Tres Tombs, que sempre n’ha tingut i l’Abacus.
De moment no he trobat res més, però em trobo que he de fer alguns regals a canalla, i si ho puc fer amb una mica de militància nacional ... doncs molt millor, així que si teniu coneixement d’alguna joguina més en català us animo a que m’ho deixeu en forma de comentari al bloc.
Sempre en quedar pensar que encara tenim al Tió i al Caganer i saber que aquells que encenen les llums uns dies abans de la festa ho fan perquè ells en tenen ben poques.Deu ser que no, perquè cada dia tenen menys pes respecte a altres figures nadalenques. Estem davant d'una descristianització de les festes de Nadal?
 És una descristianització progressiva que va venint des de fa temps? No ho sé, però el que està clar, és que jo trobo molt més simpàtics el tió i els Reis Mags, que no pas els  Pares i Mares Noel.
Si no tinguéssim personatges, tindria sentit anar-los a buscar a fora, però per sort nostra, encara tenim referents nadalencs prou vàlids.. Amb una mica de sort, de rebot i si la màgia nadalenca existeix, alguns homenots tristos,prerpotens,egoistes,i amb poques llums, somriuran i potser començaran l'any més calmats, més coherents, més llibertaris.
Per sort, amb màgia nadalenca o sense ella, tot el que arriba acaba marxant.

divendres, 7 de desembre de 2007

P S C : Partit dels Sectaris de Catalunya


Vergonyoses, penoses, sectàries, inacceptables, deslleials, antidemocràtiques, intervencionistes… i molts d’altres qualificatius es poden atribuir a les declaracions realitzades pel portaveu adjunt dels socialistes catalans, Joan Ferran, en relació a la necessitat “d’arrencar la crosta nacionalista” al mitjans de comunicació que integren la corporació catalana de ràdio i televisió. Ferran encara va més enllà en la seva incontinència verbal, i qualifica que TV3 és la televisió pública més antigovernamental d’Espanya!! Visca la democràcia!!!!
Qui més qui menys sabíem o teníem constància que la parròquia socialista ha fet gala sempre d’un estil sectari i destructiu en les seves formes d’actuar en qualsevol àmbit, tant polític com social.

El que encara no havíem vist amb tanta claredat, és com els mateixos integrants del PSC en presumien sense cap vergonya i amb tot el cinisme del món. Com molt bé recull l’ex President Pujol en el seu llibre de memòries recentment publicat, el Partit dels Socialistes de Catalunya, són una màquina de poder, ni els preocupa el país, ni la ciutadania, únicament els interessa copar les màximes quotes de poder. I en aquestes ànsies insaciables d’asseure’s a al tron, no hi ha amic, ni país que valgui, la maquinària socialista avança amb pas ferm i destructiu per allà on passa.

El resultat de tanta destrucció el trobem en un país on les principals fonts de poder estan en mans del Partit dels Sectaris de Catalunya-PSC (Generalitat, 3 de les 4 Diputacions, i l’Ajuntament de Barcelona).

Un govern socialista que ens està modelant un país on les aspiracions nacionals del govern de Catalunya queden diluïdes i esfumades, un país on el seu President no té la valentia de sortir al carrer per donar als ciutadans que es manifesten a favor d’un tracte més just, en definitiva, ens estan construint un model de país encaminat a l’assimilació espanyola en detriment de mantenir viu i defensar el nostre tret diferencial nacional que durant tants anys vam estar lluitant. I malgrat tot, i no contents amb tot això, la màquina de poder socialista encara en vol més, i per poder acabar la seva obra de poder, ara pretén controlar i subordinar els mitjans públics de comunicació al més pur estil del populista líder veneçolà Hugo Chávez... Joan Ferran... porqué no te callas!!!

dimecres, 5 de desembre de 2007

dilluns, 3 de desembre de 2007

GRAN EDITORIAL

Ho sento,però hi ha opinions que s'han de donar a conéixer i les que us penge avui paguen la pena. Mireu, mireu..., açò diu l'editorial d'EL PAÍS :

GRAN EDITORIAL EL DE "EL PAIS"
Trampa y bochorno
La exaltación independentista en la protesta de Barcelona es un fraude político a los asistentes
Unas 125.000 personas saltaron el sábado a la calle, a una manifestación convocada en protesta por el caos ferroviario que sufre el área metropolitana de Barcelona. Pero a muchos de los asistentes de buena fe y hartos de ese colapso, les dieron gato por liebre: la manifestación se olvidó de los trenes para transmutarse en una exaltación del independentismo.
Los propios organizadores, a quienes el déficit y estropicios de las infraestructuras parecen importarles una higa, han admitido la trampa, al asegurar que su verdadero objetivo es un referéndum secesionista.
Salvo Iniciativa, que se mantuvo fiel al lema convocante, CiU y ERC se aprestaron a manipular a sus seguidores, al unirse al trucado sesgo de la marcha.
Resultó especialmente patético observar al ex presidente Jordi Pujol marchar delante de una cuatribarrada con la estrella secesionista, y comparar esa imagen con su trayectoria de décadas. Ya dijo su antecesor, Josep Tarradellas, que en la vida uno se lo puede permitir todo, salvo el ridículo.
El oportunismo de los dirigentes de estos partidos se dobló de insensibilidad.
Ni siquiera se les ocurrió incorporar a su evento la menor condena ni referencia a la tragedia de ese día, el asesinato cometido en Francia por ETA.
Prefirieron ensimismarse en banderas románticas, cánticos exaltados y gritos de halago, que penetrar en la dura realidad. Además, los socios de Gobierno del PSC volvieron a mostrar su inmadurez, al colocarse a la vez en misa y repicando. O se está en el balcón, o en la calle. Resulta chirriante que seis consejeros del Ejecutivo se dedicaran a hacer populismo en vez de a trabajar en sus despachos, como si Cataluña no tuviera otros desafíos que divertirse en juegos artificiales de ocasión, aparentemente gratuitos.
Pero lo más bochornoso fue la actitud de CiU. Desde que salieron del poder, los políticos convergentes juegan con fuego: esparcen con una mano radicalismo soberanista, y tratan de disimularlo con su trayectoria histórica moderada.
No es seguro que muchos de sus seguidores se avengan a quemar en ese fuego las yemas de sus dedos cuando los usen para introducir con ellos su papeleta en las urnas, en la próxima convocatoria.

Quien se pica... 
Ja sabeu com diuen en castellà.
Aquí teniu l'opinió de les ments benpensants d'EL PAÍS.
Amb molt de respecte... siga dit.

dijous, 29 de novembre de 2007

MANIFESTACIÓ

Tots a la manifestació!
 
Tants Pactes de Barcelona, tants Galeusca i ja veus: a la fi, els grans aliats de CiU, el PNB i el BNG, amb l'ajut de l'inefable Labordeta (CHA) i alguns trànsfugues, li han fet al PSOE la feina bruta tot salvant-li el coll a la Maleni, la ministra més xula del moment. Cal reconèixer, això sí, que aquest cop els del PSOE ha sabut fer la feina: una mica d'AVE per aquí, uns quants milionets per allà i, apa, a fer la mà la solidaritat entre les nacions oprimides.
I diuen que som els catalans els insolidaris que estem tot el dia mirant-nos el melic.

Fa temps que em queixo del seguidisme i l'enlluernament que provoca Euskadi, polítcament parlant, entre un bon tou de gent de país que, això sí, com que els catalans sí que som solidaris de pebrots, perdem el cul per fer costat als nostres germans de l'altra punta dels Pirineus. Potser, només potser, algú en sabrà treure aquesta vegada una lliçó del que va passar ahir al parlament del bonic país veí que fa 300 anys que ens ocupa.
Potser, només potser, alguna força política d'aquest nostre país es replantejarà les seves aliances. Potser. Només potser.

Mentrestant, ja sabeu què toca: dissabte, a la manifestació. Tots i totes a la Plaça Catalunya de Barcelona a les 5 de la tarda. I potser, només potser, si som prous dient prou, alguna cosa podria començar a canviar. Ningú hi ha de faltar, cap absència, tingueu-ho clar: ningú no ens farà la feina que només nosaltres podem fer.
Que ja va dir-ho el President Macià: "Per a defensar les causes nobles ja hi ha molts d'homes, però Catalunya només ens té a nosaltres."

dimarts, 27 de novembre de 2007

DEMOCRÀTICS ?

Els partits polítics juguen sempre al concurs de qui és més democràtic o el que escolta més el poble. Aquests dies em fa força gràcia això. Com cada cop que s'acosten unes eleccions es proclamen els candidats de cada partit.
I insisteixo a remarcar la paraula "proclamen".
Hi ha diferents variants per a proclamar... Aplaudint en una assemblea del partit per exemple, també ho és escollir el candidat en un consell nacional on hi ha uns quants escollits enlloc de tots els militants, i moltes altres formes.
Escollir un candidat és una cosa que ni tan sols els militants dels partits polítics poden fer, el cas d'en Duran i Lleida per a CIU. No entenc perquè es proclama en Duran com a candidat .
Un líder que no és escollit democràticament dins d'un partit, sinó que és imposat per la força de les quotes. Per què només hi ha un sol candidat a cada partit? és que ningú més es veu capacitat per presentar-se o es que saben que lluitar contra la maquinària interna del partit és impossible?
Alguns diran que a Esquerra no passa això perquè es va tombar la candidatura oficialista de Lleida, però si no la van saber mantenir va ser per la ineptitud del que es presentava i pel secretari d'organització, i per un que cau en pugen 50.
El nucli Montilla a base de favors i joc brut s'ha instaurat al capdavant del partit i els càrrecs electes, el PP amb en Cirera com a líder...
Tanta gent de baix perfil a la política no serà perquè no han de guanyar-se res? Potser tenen els amics que calen per ser proclamats per a ocupar un càrrec electe i, per tant, els militants no poden dir que un és un inepte per a presentar-se a unes eleccions escollint-ne un altre.
Recordo que encara hi ha una llei electoral catalana pendent des de fa 30 anys, i no ens ha d'estranyar que encara no s'hagi fet. Simplement, quin partit pot parlar més de models per a representar al poble si a dins de casa seva no tenen més que una paròdia de la democràcia?
Les primàries han de ser un element més de la democràcia a dins dels partits.

divendres, 23 de novembre de 2007

LES CASES DE CADASCÚ

Fa anys alguns pronosticàven la desaparició, l'engrunament de Convergència com un castell de cartes, alguns potser encara s'ho creuen, però hem de dir clarament que Convergència existeix i existirà molts anys, i en tot cas podrà ser refundada o podrà separar-se o desunir-se d'Unió Democràtica, peròcas cap dels pronòstics que alguns feien al final del pujolisme té previst acomplir-se.
La seva participació, doncs, en els avenços que es puguin esdevenir haurà de ser crucial Ho dic des de la distancia, de cap manera des de la mania ni la ràbia: no podem menystenir de cap manera el que ha dit Mas, ni tampoc deixar de considerar-lo motiu de lleugera satisfacció.
A risc de ser titllat d'utòpic o eixalabrat, i motiu d'escarni per part d'alguns desselebrats, penso que cada vegada el nacionalisme s'intercanvia més per sobiranisme, i directament es parla sense embuts d'independència com a possibilitat o temor, segons el parlant, encara que se l'anomeni desafecció, que és un mot massa sentimental. Cada dia es parla més d'independència, i aquella paraula només utilitzada per grupuscles, s'observa com a fet pausible, i com a part d'un debat serè i pausat, apassionat sempre, on hi caben sense problemes corbates i texans.Seria un error menystenir un viratge com aquest en un partit amb la importància de Convergència. Assumeixen riscos, i poden perdre gent pel carrer, i ho fan perquè segurament no hi cap altre opció.
El votant convergent del segle XX, potser ara molt caricaturitzat en la figura de Duran, el botiguer que dèiem, el del nostre mal no vol soroll, aquell que fa silenci per no espantar l'Espanya amb la que hi té algun interès, o potser només por, potser farà una mica més gran el PP o passarà a formar part d'una hipotètica Unió descoalicionada, però que amb el seu allunyament del partit de tota la vida, aclarirà qui és, ara, unionista o independentista.
I amb els descendents directes d'aquells que anonenàven "talibans", els qui apostin pel dret a decidir, serà amb els que anirem a votar que sí al referèndum d'autodeterminació. O, és que potser hem estat parlant durant anys d'eixamplar la base social de l'independentisme, del sobiranisme, i quan això sembla que pot produir-se pel costat més fred, quan sembla que algun dia serem més del 18 % els que volem ser només catalans, no serà almenys motiu de bones vibracions? Estic segur que el sobiranisme pràctic, econòmic, allunyat dels sentiments i les pertinences assumides o heretades, es despertarà com un gegant adormit.
Ara per ara, però el despertador encara no ha sonat, i allà cap als bancs de nous votants, on els problemes pràctics amb l'Espanya més pasota són més greus, hi anirà a pescar de nou aquell qui té ja veu el peix venut. Tampoc cal oblidar els passats recents.Hi ha hagut fets que de cap manera, en aquest futur, poden ser defensats amb orgull, reivincats i fins i tot dir que es tornarien a fer, quan es obvi que han estat un autèntic desencís, i llenya al foc de les perplexitats.Segurament per la desconnexió final amb l'estat espanyol falten encara temps.
Cal anar bastint complicitats. Segurament no s'han de fer governs ni aliances, tampoc disolucions o passar-se en bloc a un altre partit. No tinc ni idea com acabarà això de la Casa Gran, ni tampoc és el fonamental el projecte en sí. L'important, justament, és que Convergència, s'expressa amb un nou llenguatge, i aquest ens sona molt. Aquí hauriem de començar les valoracions, pel que diuen i pel que s'enten pel que diuen.
Perquè més que batalles, el que s'han de guanyar són els combats finals, i en aquest no hauriem de mirar qui tenim al costat, colze amb colze. Continuarem la trifulca diària, ens barallarem, no som ni el mateix ni una prolongació, ni un pare i un fill,ni germans, som diferents, però si que tenim un horitzó nacional coincident - amb un projecte polític allunyat - i aquest horitzó a més, potser el compartim amb d'altres que no són ni uns ni altres, i que hem d'acabar de convèncer.
A nivell bàsic, hem de tenir clar aquesta coincidència, aquesta suma o aquesta posibilitat.
I arremangar-nos, que hi ha molta feina a fer.

dimecres, 21 de novembre de 2007

EMPRENYAT


Català emprenyat
El títol, ja veureu, no fa pas referència a la meva emprenyamenta . Té a veure amb la campanya que, amb el mateix títol , s'ha endegat fa uns quants dies per tal de recollir signatures de catalans (i catalanes, suposo...) emprenyats.
Aquest manifest, adreçat als nostres representants polítics, sindicals i socials, porta ja recollides a hores d'ara un total de 32.447 adhesions... i encara hi ha temps fins a la mitjanit del proper dia 23 per a adherir-s'hi.
I és que n'hi ha per emprenya-s'hi! No em remuntaré a massa temps enrere, només us oferiré unes perles dels darrers dies:
*La justícia espanyola diu que negar l'holocaust jueu de la 2a. guerra mundial no és delicte, sinó un exercici de la llibertat d'expressió, mentre són a punt de començar els judicis pels acusats de cremar imatges del rei del país veí.
*La Maleni Álvarez ("antes partía que doblá"), se'n va a Valladolid a inaugurar el TAV mentres que, aquí, les anem passant putes amb tot el merder que han muntat amb les Rodalies i els FGC que, no ho oblidem, diu que no arribaran a Plaça Espanya fins ben bé la primavera.
*La Fernández de la Vega ens avisa que el govern espanyol es fumarà un puro (o una dotzena) amb el que digui el Parlament de Catalunya perquè l'únic que té en compte és el que digui el "parlamento nacional".
*El Peret Solbes diu que no li rota de publicar les balances fiscals, malgrat haver-hi diverses resolucions del "parlamento nacional" que l'insten a fer-ho.
I dic jo, que no deia l'altra que només a aquest "parlamento" és que ha de fer cas el seu govern?
Català emprenyat? Encara poc, d'emprenyats! Sabeu què us dic?
Que per molts que siguem a la manifestació de l'1 de desembre, encara en serem pocs.

dimarts, 20 de novembre de 2007

RECORDAN


Pensant en les coses que he de fer , avui m’he adonat de la data: 20N. Han passat 32 anys, però segueix essent una data a recordar.
Si abans ja ho pensava, m’he reafirmat quan he vist el web dedicat al dictador.
Cada any, per aquesta data, no puc deixar de pensar com vaig viure aquell dia. Estudiava el COU , molt aviat del matí es va conèixer la notícia: després de dues setmanes d’agonia moria el general Francisco Franco Bahamonde, que havia dirigit durant gairebé 40 anys una dictadura feixista instaurada per la força de les armes arran de la victòria militar de 1939.
L’examen de matemàtiques que hi havia programat es va suspendre i un reduït grup de joves vam pujar a la comunitat i escoltàrem la ràdio. La notícia es confirmava i la pregunta era: que passarà ara? Franco havia intentat deixar-ho tot ben lligat, però l’atemptat a Carrero Blanco, l’anomenada “Operación Ogro”, havia estat un cop molt fort a la continuïtat del règim.
Un cop a casa, la televisió va interrompre l’emissió de música clàssica per donar pas a la lectura del testament polític de Franco. L’encarregat va ser Carlos Arias Navarro, llavors Jefe del Govern, que emocionat va acabar amb aquell: Arriba España! Viva España!
Però recordar els fets d’aquell dia només ha de servir per conservar a la memòria les persones que durant molts anys han lluitat per una llibertat que potser ara no sabem valorar prou..

dilluns, 19 de novembre de 2007

Gregorio López Raimundo


Hem conegut la notícia de la mort de Gregorio López Raimundo, un històric del PSUC, un lluitador antifranquista, empresonat i torturat en més d'una ocasió, un exemple de persona i polític compromès en la defensa dels drets democràtics, en una època difícil. López Raimundo és un d'aquells polítics que mereixen el respecte de tothom, també dels demòcrates que no pensen com ell, perquè per davant de tota ideologia, sempre ha prioritzat la defensa dels drets democràtics del poble i un lluitador contra la injustícia social.Sempre he tingut un respecte especial a la seva persona, i l'he situat en el grup de polítics del nostre país que ha deixat petja; aquelles persones que quan parlen t'escoltes atent, perquè saps que alguna cosa aprendràs; un d'aquells polítics de nivell, amb un discurs coherent i responsable, força allunyat del que està passant ara en molts fòrums polítics.La mort de López Raimundo servirà perquè els mitjans periodístiques recuperin instants de la seva vida, i recordem moments del nostre passat per aquells que ja tenim una edat, i tant de bo que els més joves descobreixin un líder polític del nostre país, un nouvingut que va defensar el nostre país davant l'opressió i autoritarisme d'un model d'estat .

dijous, 15 de novembre de 2007

SENYO........



El debat d'ahir al Parlament de Catalunya,va ser de pati de col·legi,uns que la culpa la tenen els altres,i els altres acusant en els uns de no xivar-se a la "senyo"...
Però realment,de qui és la culpa?,doncs ens tenim que remuntar a la transició espanyola,i en els polítics catalans d'aleshores i la seva estratègia de "menjar poc i pair bé",no fos cas que s'enfadessin els espanyols.

Per aconseguir el restabliment de la Generalitat, els catalans van regalà en els espanyols un estatut petit i bufo,i amb unes limitacions competèncials de cal ample,i un finançament de Catalunya a ESpanya força generós;ja se sap,la llibertat es molt cara.

Ara estem recollint el que varen sembrar i regar amb tant de "carinyo",i no em refereixo només en els Governs de CiU,tots varen contribuir a la creació de l'oasi català,o dit d'una altre manera, a callar i atorgar.
Per tant, el debat d'ahir s'hagués tingut que centrar a la revisió de la política catalana dels darrers 30 anys,i fer un exercici d'autocrítica - ara que està tant de moda-,en comptes de tirar-se els plats pel cap,i mostrar a la sofrida població catalana que d'efectiva es la política espanyola de "divide y vencerás";el PSC defensant l'indefensable,els de CiU que la culpa no es deu a la submissió del "Senyor Esteve",els d'ERC que la culpa no es seva per què ells eren petites,i els d'ICV,bé aquest no sé el que defensen,i crec que ells tampoc,i com sempre el PP menja a part.

Per quan el sentit d'Estat dels partits catalans,en les qüestions que ens afecten a tots,pensem com pensem,i caguem i pixem de diferent manera?.

Mai serem res,si els nostres¿ prohoms?,no tenen clar que avui per avui, l'únic enemic a batre es ESpanya.Després ja es podran tirar els plats pel cap,però ara cal una política comuna enfront la desídia i deixadesa dels polítics espanyols.

dimecres, 14 de novembre de 2007

dilluns, 12 de novembre de 2007

SUPEDITACIÓ


Declaracions d’Heribert Barrera, mestre de l’honestedat en política, durant la presentació de la “iniciativa per la modificació de la Llei electoral”.

Transcric literalment les seves paraules perquè crec sincerament que reflecteixen el que avui, en la majoria dels casos succeeix a Catalunya i també a Torredembarra.

“El que busquen és l’obediència als que manen en el partit, molt més que no pas la capacitat i l’eficàcia.
 Per tant amb totes les excepcions possibles, en general en els cossos elegits no sempre en totes les persones hi ha el conjunt de qualitats necessàries; de capacitat, dedicació, voluntat de servei etc.
Moltes vegades, tots en som testimonis, això s’ha anat desnaturalitzant i desgraciadament la política ha esdevingut per a molts una professió, una manera de guanyar-se la vida.
I la manera més segura de mantenir el lloc de treball en aquest cas és ser ben obedient amb el que la direcció dels partits imposa”.
L'expresident d'ERC i del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera, ha criticat la "supeditació" d'ERC als socialistes i ha demanat una "rectificació de l'estratègia i un canvi de direcció" per corregir la situació creada arran del tripartit. Barrera ha afirmat que l'experiència del tripartit "no ha estatI i no esta suigen bona" i ha provocat "un desprestigi de Catalunya i una campanya ,molt mal plantejada i molt mal portada".
Catalunya, ha dit Barrera, "està pitjor que abans de començar".

dijous, 8 de novembre de 2007

HUMOR



NI TAPANT-SE EL NAS


Hi han dos tipus d'enquestes, les de veritat i les falsejades, les de veritat són les que fan els partits i les institucions per saber realment el que pensa la gent i que no es publiquen, se les guarden per consum intern, les altres són les que publiquen la majoria de diaris, enquestes encarregades per tal d'afavorir a un determinat partit o a uns determinats interessos i que s'utilitzen per dirigir i manipular el vot, no per informar de res.

Sembla ser que corre una enquesta de les bones, és a dir, de les que no estan manipulades i que es guarden per a consum intern, que diu que CiU en les properes eleccions a les Corts treuria uns 7-8 escons i quedaria per darrera del PSOE, del PP i d'ERC.

Això demostraria el que fa temps molts diem, Duran i Lleida és un pèssim candidat, és una persona que resta vots i que provoca urticària entre els seus potencials votants. Algun votant convençut de CiU que tingui un mínim de consciència nacional i que es consideri nacionalista pot votar a aquest individu? ...crec que ni tapant-se el nas. CiU havia arribat a tenir a les Corts espanyoles prop de 20 diputats i quan Xavier Trias va marxar en tenia 15, va ser arribar En Duran i començar a caure en picat , si ara deixa a CiU amb 7 diputats potser que plegui, és evident que les seves tesis cada dia més ràncies i espanyolistes haurien fracassat.

Crec des de fa temps que aquest sinistre personatge està preparant la seva fugida al PP i que té com a intenció enfonsar el màxim possible el partit on encara està, de fet crec que ell vota des de fa anys al PP.

dilluns, 5 de novembre de 2007

FELICITATS

No ha pogut ser, la selecció catalana d'hoquei ha quedat segona en la copa Amèrica disputada a Brasil. Catalunya ha caigut de cara, però ja caurà d’esquena quan sigui més llesta.
Reconec que amb el resultat final del partit totes les parts del cos s’ em van quedar sense govern, rígides, dures, com mortes, un fluid fred que em recorria les venes.
El dolor, però, ha estat lleuger ja que és meritori haver arribat a la final el primer cop que es participa. Després d'haver encarrilat una sèrie de triomfs seguits fins aconseguir arribar a la final ha perdut contra l'Argentina per 2-4 i ha hagut de conformar-se amb el segon lloc de la competició.
No passa res, hem de pensar amb el poc temps que ha tingut l'entrenador Jordi Camps per preparar els partits amb els jugadors i també que no ha pogut comptar amb tots els efectius que hauria volgut perquè els clubs els necessitaven per les lligues casolanes.
Sincerament, crec que hem fet un bon paper i malgrat que el somni de tardor ha finalitzat estic segur que el proper cop caurà com fruita madura i podrem posar la copa al costat de la del mundial de Macao.
Vull donar ànims a tots els integrants de la selecció que han representat Catalunya amb aquest esperit de campió que ens ha portat fins a només un pam de la glòria.
Felicitats, pel vostre país sou ja els campions.

divendres, 2 de novembre de 2007

REPASSANT

Fa uns dies en Duran i Lleida, de la Unió Democràtica de Catalunya , va estrenar bloc. Com és habitual vaig passar a fer-li una visita imaginant que no m'agradaria el seu contingut però, amb el convenciment que sempre va bé apamar a l'enemic, sí, l'enemic.
El fet és que vaig topar amb un comentari sobre l'acte que la Comissió de la Dignitat va fer al Sant Jordi. Es queixava que no s'havia fet esment a Carrasco i Formiguera ni a Unió.
Doncs bé, repassant de nou el seu bloc he trobat diversos comentaris d'aquells que expliquen el perque del meu comentari.
Ha criticat que el govern de la Generalitat hagi entrat a la ILGA, una organització internacional pels drets de gais i lesbianes. També ha fet un article en que critica que es titlli de racista i sexista l'agressió a la noia equatoriana als ferrocarrils. Diu que és una agressió i punt.
Quina barra Duran! Com et treus la careta de racista i homòfob! Resulta que l'agressió la va realitzar un noi que assisteix a actes de l'extrema dreta, contra una noia de equatoriana precisament perquè és de fora i de color diferent. Això és agreujant no només moral i ètic, que Evangelis a la mà vostè també hauria de condemnar expressament, sinó que ho és també a efectes penals, ja que així està contemplat al Codi Penal.
Ja sabem que per vostè seria causa de justificació i d'eximent de la responsabilitat criminal atonyinar mariques,sudaques, moros, negres i rojos.
Però mira, per una vegada el sistema no està de part d'un ultra-catòlic conservador que fa comentaris més propis d'un Legionario de Cristo que d'un cristià que es creu res del què posa als Evangelis.

dimecres, 31 d’octubre de 2007

JUDICI

Ibarretxe seurà al banc dels acusats perquè l'any 2006 va mantenir contactes amb Batasuna. Mireu ja no sé què dir ni pensar. Probablement hi ha motius formals per portar a un president de govern a judici per una causa com aquesta, però jo no entenc res.Continuo escrivint pensant més en el cor que no en el cap, i em vénen a la memòria tot tipus de situacions delictives, d'alta repercussió, i també les sentències corresponents.
Coincideix en el temps amb la sentència del judici pels fets de l'11 M, una altra dimensió.Ens trobem amb dos fets que no tenen res a veure, però que han estat causa de molta atenció i tensió de la població espanyola. Aquest segon cas es tracta de conèixer la sentència contra unes persones que varen assassinar prop de dues-centes persones. En el primer estem parlant d'unes converses que pretenien trobar la manera que la banda terrorista deixessin de matar.Es penalitza el diàleg, l'interès per acabar amb les morts.

És il·lícit? Per altra banda estem esperant poder conèixer si l'estratègia electoral del PP, l'any 2004, els va fer llufa. Si finalment renuncien a la teoria de la conspiració, podrem pensar que també es fa en situació preelectoral, pensant en les eleccions generals de la primavera.Però hi ha un altre judici que fa una mica d'angúnia, suposo que pel desconeixement del país, les seves lleis, els seus governants i jutges.

Em refereixo al Txat, on uns treballadors d'una línia aèria es veuen implicats en una operació que es creu fraudulenta.I no em vull deixar la gent del Foro Ermua i de Dignidad y Justicia, que m'imagino hi deu haver gent senzilla, sincera i humana, però que no s'adonen de la manipulació que pateixen inconscientment.

Tot plegat, nois... fa mala olor.

dilluns, 29 d’octubre de 2007

BIRRA ¡¡

Sortim a una campanya per setmana. Amb el retorn d'ETA a la violència i amb les pretensions sobiranistes del lehendakari Ibarretxe hi havia ànimes càndides que es pensaven que Catalunya passaria a un descansat segon pla i que els bascos tornarien a ser l'ase de tots els cops i alguns més de regal. Criatures.
Els bascos cobren, però els catalans encara més. Tenen castanyes de sobra. Enhorabona. I Catalunya i el catalanisme continuen sent l'objectiu predilecte de l'armada mediàtica madrilenya. Cada dia col·leccionen nous enemics. Cada català és un dimoni en potència i ells fan d'àngel exterminador de bèsties. Aquest mes la víctima propiciatòria és la cervesa Moritz.
Por tierra, mar y aire -és a dir, des de la televisió, la ràdio i la premsa calvosoteles-, els mitjans de comunicació de la gran capital han començar a disparar contra els propietaris de la marca "catalana", "per haver subvencionat l'organització Plataforma per la Llengua". Té nassos, la història. Es deuen pensar que deu ser una plataforma atòmica. Com que Corea del Nord ha pactat, ara el gran perill nuclear són la Plataforma i la cervesa Moritz, que etiqueta "exclusivament en català".
La família cervesera ha fet una nota pública en què surten al pas contra la campanya i proclamen "el profund compromís amb Catalunya des de 1856". Per això, "donem suport en la mesura de les nostres possibilitats a diverses iniciatives adreçades a la normalització de l'ús del català i a la cultura catalana". Com fan totes les marques espanyoles. Amb l'espanyol.
Com els fabricants afirmen, Moritz etiqueta en català "perquè és l'idioma propi del país en el qual té l'origen, la seu social i el cent per cent del mercat".
Una birra, i que sigui Moritz¡¡¡
Que difícil és ser normal.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

DEFENSAN EN CAROD:


Sóc un fix entre els crítics de la forma de fer política del Sr. Carod Rovira, però avui li faré d’advocat.Se li ha de reconèixer valentia en el fet d’anar voluntàriament a un programa de preguntes capcioses i amb molt mala baba que estaven ansiosos per saltar a la jugular d’un català amb idees sobiranistes. Un públic nombrós i preparat amb ganivets de fina fulla i verí verbal van atacar-lo despietadament demanant tortura, purgatori i exili.El Sr. Rovira em va agradar quan va defensar la catalanitat del seu nom bo i que ho va fer d’una manera barroera i poc elegant, però si més no contundent i aclaridora.Crec que va anar a caure en un parany espanyolista que li ha portat moltes crítiques la majoria d’elles injustes i partidistes.El líder d’ERC no ha estat mai sant de la meva devoció i un dels seus pecats capitals més greus va ser fer president de la generalitat de Catalunya al Sr. Montilla, contradient així la filosofia del seu partit i enredant a molts dels seus votants.Però com que l’hàbit no fa el monjo, penso que en aquesta ocasió ha estat víctima de la seva pròpia ingenuïtat. S’ha convertit en el Belcebú de l’estat espanyol, el ninot del pim pam pum de l’ABC i LA RAZON, en la diana vermella del Sr. Losantos ego te absolvo, ...........Ai, Senyor! Què en farem d´en Carod, ara que a Catalunya repiquen les campanes mel-lancòliques i càntics funeraris per papers espoliats i estatuts denunciats, va i posa més llenya al foc. La seva noble imatge no és res més que cera i la seva inoportunitat el seu pitjor enemic.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

A V E


Renfe ha posat de nou a prova la paciència dels usuaris amb la supressió dels serveis de les línies C2 i C10 de rodalies .
Les noves incidències del AVE han posat novament sobre la taula la manca d'inversions al servei de rodalies de Renfe i la manca d'unes infraestructures que donin un servei decent als usuaris del transport públic.
El Tren d'Alta Velocitat( TAV) no era, ni es, una necessitat ni una prioritat per Catalunya. Un AVE que no ha millorat la xarxa de trens actuals, sinó tot al contrari, ha fet que les administracions invertissin aquest diners públics en aquest tren d'escassa utilitat social deixant abandonat el servei de rodalies que utilitzen milers de persones dia a dia.
Amb l'AVE només ha guanyat les constructores i han perdut els ciutadans i el medi ambient. Un AVE que ha agreujat la situació del caos de rodalies, ha promogut l'abandonament de les vies, el tancament d'estacions i la manca d'inversions des de que Barcelona va cel·lebrar els jocs olímpics .
Però com sempre en aquest país ningú assumeix les seves responsabilitats ,tot al contrari es permet encara que la Ministra de Foment Magdalena Álvarez segueix humiliant i sacrificant la mobilitat diària de milers de ciutadans per tal de que el President de Govern pugui tallar la cinta de l'AVE abans de final d'any.
Una inaguració que en cap cas solucionarà el caos que patim des de fa mesos els usuaris de Rodalies de Catalunya.

divendres, 19 d’octubre de 2007

* INAPROPIADO


Fa uns dies es van reunir Zapatero i Ibarretxe per a parlar sobre el famós referendum, o millor dit, la consulta popular que impulsa el govern basc. Hi havia preocupació entre la clase política i sobretot periodística madrilenya sobre la fermesa que utilitzaria Zapatero durant la reunió.
I Zapatero no els va defraudar, els va oferir uns titulars que els deixaben tranquils: "es inapropiado, es ilegan. no se hará" (potser no és del tot textual, però disculpeu-me no haver memoritzat les paraules del Presidente).Amb tot, hi ha un aspecte de tot l'assumpte que no he sentit encara enlloc, no sé si perquè no es volen donar conte els tertulians oficials o perquè de veres són tan obtusos com semblen la majoria: com pararan la consulta popular que vol fer el Govern Basc?
Que jo sàpiga el govern basc disposa del cens electoral actualitzat, disposa dels col·legis per a fer la consulta, de la policia per a guardar l'ordre com en qualsevol elecció i de tots els mitjans humans, materials i tecnològics per a dur-lo a terme.Llavors, algú podria explicar-me com es para un referendum, consulta o com es vullga dir d'aquest tipus?
Crec que sols hi hauria una possibilitat teòrica: enviar els tancs.Per sort, avui ens trobem plenament integrats en la Unió Europea i hi ha algú per damunt de l'estat espanyol vigilant els pasos que es donen. No tinc cap tipus de dubte que el primer impuls de la clase política espanyola seria, com a mínim, la suspensió de l'autonomia basca, però, gràcies als deus, els espanyols ja no estan del tot lliures per a fer les seus tropelies.

dijous, 18 d’octubre de 2007

DISSABTE - 20-O


El proper dissabte 2800 militants republicans es reuniran a Barcelona per tal de celebrar una conferència nacional, que plantejarà l’estratègia del partit fins a la celebració, el proper any, del Congrés. ERC manté encara un fet diferencial important com a partit republicà: el seu assembleisme, que té aspectes positius en un moment de gran descrèdit dels aparells de partit que tot ho controlen, però a la vegada és un perill desfigurar la realitat d’un partit que ha sabut passar amb dificultats de la preadolescència a un partit de govern.

És cert que hi ha coses que no s’han fet ben fetes, que alguns dirigents haurien d’haver gastat més el seu temps en explicar-se a les bases, potser també s’hauria d’haver treballat més en fer pinya. Però ERC ha aconseguit en els últims anys allò que l’independentisme responsable no havia ni somiat: sortir del testimonialisme i el resistencialisme d’un independentisme sols visible en els entorns de l’11 de setembre i el 23 d’abril, i ser una força política formalitzada en la societat catalana. I més important encara, avui els centenars de milers de votants d’ERC que es consideren sobiranistes o independentistes estan incrustats a la societat catalana amb la mateixa normalitat que pot estar-hi un convergent, un socialista o un excomunista.

I això és per a l’independentisme un fet cabdal, s’ha sortit de les cavernes i s’està en el combat polític normalitzat. Aquest avenç, al qual no donem encara la importància que té, no ha de voler dir, evidentment, que ERC sigui un partit leninista, sense fissures, però ha d’ésser responsable. Hi ha altres forces polítiques, poders econòmics, financers i mediàtics que estan esperant qualsevol equivocació republicana per destrossar aquesta organització política i fer-los tornar allà on a ells els era còmode, a la marginalitat, per poder-los ensenyar de tant en tant com un element de pressió per presentar-se ells mateixos com els elements estabilitzadors.

Això va permetre els 25 anys de la “pau pujoliana”. Es veia amb simpatia els independentistes, però que “no emprenyin” i que no pretenguin governar. Els 2800 militants d’esquerra que assisteixin aquest dissabte a l’assemblea nacional tenen, només faltaria, el dret a expressar discrepàncies amb l’actual direcció, les persones i la seva estratègia, però amb compte de no malbaratar el somni ni la joguina.

I pensant que ERC ha de ser un partit de sumar, no de restar. I avui, tot i els avenços electorals i en militància, té molt camí per córrer. I tampoc no hi sobra cap ni un dirigent, sinó tot el contrari. Els que hi ha, valerosos, necessiten duplicar-se i triplicar-se, i des de la pluralitat avançar i consolidar una gran opció de govern amb l’objectiu del 2014 governar. Des del nostre col·lectiu aconsellaríem als militants d’ERC abans d’anar a l’assemblea general de dissabte llegir els dos articles publicats: “ERC: no malbarateu el somni (I) i “No és hora de salts endavant. ERC: no malbarateu el somni (II)”.

El diumenge, Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Joan Carretero i Uriel Bertran tenen la obligació d’haver-se entès i posar les bases d’un gran partit polític que ha d’ésser la punta de llança de l’independentisme d’esquerres, no es pot perdre cap llençol en aquesta vogada. Les qüestions personals, de poder, de ressentiment s’han d’abandonar perquè el més important és consolidar l’espai sobiranista i avançar cap a l’hegemonia.

GANDULERIA


És cert que no tothom es planteja les coses de la mateixa manera, i per això davant d'un projecte no tens cap garantia que l'actitud serà la mateixa. D'entrada penses que tothom és etic, professional i responsable, i que en tot cas serà qüestió de comptar amb gent més o menys preparada per aconseguir aquells objectius fixats.

També és veritat que no pots anar demanant complicitat absoluta, per la cara, perquè sí, però t'agradaria encomanar il·lusió i ganes de fer coses, i de fer-les bé. És fàcil entendre que tinguem ben apresos els nostres drets, però ens oblidem massa fàcilment dels nostres deures, i quan això es converteix en una norma, trencar-la costa Déu i ajut.

Malgrat tot no hi ha excusa que valgui i s'ha de treballar per girar la truita, donant a cadascú el que es mereix, li agradi més o menys.Què és més important la aptitud o l'actitud? No hi ha dubte que convé bones aptituds i actituds, però si ho hem de repartir amb què ens quedaríem? en un 50 a 50?

Jo, potser em decanto sovint per les actituds. No és que no valori els coneixements o la intel·ligència, però sovint t'adones que en treus més profit d'una bona actitud que no pas de les genialitats de la persona, si no hi ha una bona disposició a treballar i sentir-se seu allò que s'està fent.

Avui em parlaven de la necessitat de tenir interès en conèixer allò que et podran demanar. Limitar-te a no fer nosa o a no portar problemes és del tot insuficient.Cada dia aprens una cosa, ja sigui a les bones o a base de disgustos o emprenyamentes.

Avui més aviat seria pel disgust en veure que la pura ganduleria pot fer que un projecte no funcioni bé, però dels errors se n'aprèn i dels escarments també. Perdones la incapacitat per fer bé una cosa, però difícilment ignores la desídia, i és llavors quan t'imposes ser molt més exigent.

dilluns, 15 d’octubre de 2007


"Jo vull fer política de cara al poble i al contacte de les masses,sense silenciar res sense amagar res, i que cadascú carregui amb la seva pròpia responsabilitat. Les coses no es remeien silenciant-les.

Això és política vella de l' engany. De la simulació i de l' impunisme."
Frase extreta del discurs de Lluis Companys en commemoració al III aniversari de la mort de Francesc Macià.

diumenge, 14 d’octubre de 2007

FUM


M'ha agradat. Qui no en coneix algun, de venedor de fum?
EL VENDEDOR DE HUMO
Era un vendedor de humo;
humo de algodón, de nubes,
con mil formas y colores.
Vendía sus ilusiones
a toda clase de gentes,
de edades y condiciones.
Fabricaba con esmero
cantidades industriales,
para que no se acabasen
las nubes ni los colores.
La chimenea humeante,
funcionaba día y noche,
sólo con un ayudante,
que mezclaba el colorante.

dissabte, 13 d’octubre de 2007

ERA UN HOME I ARA ES POLICIA


Seguint amb la tònica de cançons clàssiques del punk, aquí en teniu una de la Polla Records, que segueix igual de vigent avui dia amb els mossos d'esquadra. I és que ja ho diuen que els clàssics no caduquen...Cuéntame que el paro, cuéntame que el hambre, cuéntame cien mil al mes, Cuéntame que llueve. Sabes que vas a comer Por dar hostias a la gente. Sabes para quien trabajas. Tus lágrimas las compras En las rebajas. Era un hombre y ahora es poli. Siempre obedeciendo. Has vendido tu dignidad. Eres una pieza más, Eres mi enemigo. Gracias a tu estupidez, gracias a tu humillación, gracias a tus putas gracias, Empezaron mis desgracias. Era un hombre, y ahora es poli.