dimarts, 28 de juliol de 2009

Que no us enredin.

Quan tornem de vacançes els Ministeri de Sanitat començarà una campanya de vacunació contra la Grip Procina. A mi que no em busquin !
Adjunto un video que analitza l'origen i els interessos econòmics que hi ha darrrera aquest tipus de grip.



Visions crítiques de l'acord de finançament (2) from REAGRUPAMENT on Vimeo.


La reconeguda economista Elisenda Paluzié reflexiona en veu alta sobre les mancances que aporta l'acord de finançament que han pactat Tripartit (ERC inclosa) amb el PSOE. Val la pena escoltar la reflexió atesa la visió pedagògica que projecta Paluzié.

divendres, 24 de juliol de 2009

Acceptant el finançament mentrestant.

En el debat parlamentari d'avui CIU ha fet un pas endavant en el camí que, sense cap dubte, el portarà a acceptar la seva pròpia proposta de finançament i que ja han aprovat els partits de govern.
La seva única condició, es que es reconegui que no compleix els terminis de l'Estatut, una raó massa ambigüa, una raó no creible, no és el seu paper convertir-se amb garants de puresa.
En aquest punt, us vull plantejar una pregunta: Esteu d'acord amb mi en què si no li sembles bé el finançament parlaria de què no està d'acord amb els imports en lloc de parlar dels terminis?, avui al Parlament ja ha fet el seu primer pas per acceptar-la, tot i que des de l'oposició de moment no li queda res més que fer-se temporalment "l'estreta" però s'acabarà entregant de forma apassionada.
Y Carod va apostar per la política de l'equidistància, ara el nou líder d'ERC aposta per la política del "mentrestant". Un nou invent per justificar l'estratègia política del partit.
Puigcercós ha afirmat que a Esquerra "som partidaris de la política del mentrestant. Mentrestant aquest país no disposi de concert econòmic, mentrestant no disposem d'un Estat polític que pugui decidir com els altres Estats... mentrestant ERC defugirà el sí crític i acomodatici o del no sectari o tacticista. Mentrestant hem aconseguit un bon acord"
De fet però, això del "mentrestant", no és una novetat. Només és una manera diferent de dir, que ERC aposta per la política del "peix al cove". Un invent de l'etapa del President Pujol, molt criticat per les actuals formacions del Tripartit quan estaven a l'oposició.
Cal reconèixer que la política del "mentrestant", d'entrada desconcerta, com el significat de la pròpia paraula, però abstraient el significat, un veu que no diu res.
Es a dir, ERC s'ha instalat en la política del peix al cove i del que dies passa anys empeny.
I dels temes de Pais?, doncs ja s'en parlarà, ara no toca.
Cada cop està més clar, que tots els partits catalans de govern i el primer partit de l'oposició acceptaran aquest finançament i és una demostració clara de què l'etapa de crèixer dins d'Espanya està arribant a la fi, estem arribant al sostre. L'acord que s'ha arribat és el millor que podem tenir, sempre i quan, volguem seguir forman part de les Espanyes.
A partir d'aquí només queda fer el gran salt, convertir-nos en Estat, aconseguir una majoria sobiranista que ens permeti fer un referèndum i acabar amb aquesta relació injusta. El problema és que, de moment, no veig cap partit actual preparat per liderar aquesta nova etapa i aquest nou pas, tal vegada Reagrupament, ara silenciat i en plena apagada informativa pels mitjans de comunicació sigui el que lidere el nou projecte, el que porti, definitivament, la bandera que falta a Europa.
Son unes bones raons mes per demanar una regeneració immediata d’aquesta generació política que ens porta a l’abisme sense fons.
I dels temes de Pais?, doncs ja s'en parlarà, ara no toca.

dimarts, 14 de juliol de 2009

El gran engany del finançament

S’ha consumat el que molts esperàvem des de fa temps: l’acceptació per part de la Generalitat del model de finançament proposat pel Govern Espanyol. L’orquestra mediàtica organitzada per lloar les bondats i meravelles del model ja ha començat. Tots els opinadors de l’òrbita del tripartit estan escrivint centenars de pàgines dient que el nou sistema de finançament és excel·lent. La realitat, però, és una altra.
Cal assenyalar una sèrie de fets objectius que desfiguren la imatge triomfalista que des del Govern de la Generalitat es vol transmetre.
El model que s’ha acceptat és el mateix que va presentar el ministre Solbes al desembre de 2008, confirmat en paraules de la mateixa ministra Salgado. És un model on l’Estat recapta tots els diners mitjançant l’Agència Tributària i, llavors, decideix quants en destina a finançar les comunitats autònomes. Per tant, és un model on la quantitat de recursos que finalment rep la Generalitat depèn únicament i exclusivament de la quantitat total de diners que el Govern espanyol vulgui destinar al finançament del conjunt de les comunitats autònomes. El debat de si el model de finançament compleix o no l’Estatut és un debat que es fa des del reconeixement i acceptació d’aquesta dependència, d’aquesta autoritat de l’Estat a cobrar els nostres impostos i decidir unilateralment quina part ens retorna. És una anàlisi feta des de dins de la gàbia –legal i mental– espanyola. És una visió autonomista de la nostra realitat política i econòmica que s’ha demostrat que no condueix enlloc.
A més, les xifres que s’estan donant des de Catalunya no han estat confirmades per la ministra d’Economia. Salgado només ha fet públic que l’Estat injectarà uns 11.000 milions d’euros addicionals al sistema de finançament, l’any 2012, en relació als que hi posarà enguany, però en la roda de premsa de presentació del model, va afirmar que “això només és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris” i que “els càlculs i conclusions a què puguin arribar cada comunitat autònoma sobre els diners que els poden tocar el 2012 no eren oficials, sinó simples estimacions que no volia comentar”. La conseqüència lògica d’aquesta afirmació és que els 3.800 milions d’euros per al 2012 que alguns estan proclamant als quatre vents, només són una suposició que no té cap garantia d’esdevenir una realitat ni tampoc han estat reconeguts i acceptats per part del Govern de l’Estat espanyol.
El nou sistema de finançament està dissenyat perquè res no canviï. Els diners que rep cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d’una cistella d’impostos –concretament, el 50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials–, ajustada en més o menys diners per tres fons diferents.
En primer lloc, hi ha el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, que assegura que es cobreixen les prestacions dels serveis públics fonamentals (salut, educació i serveis socials). A aquest fons s’hi destina el 80% dels diners del total de finançament de les comunitats autònomes. La Generalitat volia que fos el 65% del finançament total. Les variables que es tenen en compte a l’hora de repartir els diners d’aquest fons entre les comunitats autònomes són la dispersió de la població, l’envelliment, la insularitat, la superfície i la població en edat escolar. Cap d’elles són les variables que defensava la Generalitat (immigració i diferència de preus entre comunitats autònomes).
En segon lloc, hi ha el Fons de Suficiència Global, que garanteix el finançament de la resta de competències de les comunitats autònomes. Si una comunitat autònoma perd diners amb el que es reparteix amb el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, l’Estat li compensarà amb el Fons de Suficiència Global, de manera que cap en sortirà perdent. El paper que juga aquest fons en el sistema de finançament queda clar en una frase que hi ha en el PowerPoint que té el Ministeri d’Economia i Hisenda penjat a la seva web: "Este Fondo asegura que cada CCAA mantiene el statu quo y ninguna pierde".
Finalment, en tercer lloc, hi ha dos fons de signe contrari: el Fons de Competitivitat, per a les comunitats amb més riquesa i que fan un major esforç fiscal i el Fons de Cooperació, per a les comunitats amb menys riquesa relativa. Amb aquests dos fons, l’Estat pot acabar d’ajustar els diners que rep cada comunitat segons li convingui políticament en cada territori.
Aquest sistema de finançament és molt insolidari i injust per a Catalunya. Perquè el model fos just per a Catalunya hauria de complir tres criteris:
1. Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l'aplicació del sistema de finançament. El model de finançament acceptat per la Generalitat no compleix el principi d’ordinalitat. Amb les xifres que s’han fet públiques, Catalunya baixarà posicions en el rànquing de PIB per habitant després de l’aplicació dels diferents fons del model.
2. Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari del sistema, és a dir, rebre més diners del que paga d’impostos, han de ser conegudes i quantificables. Per exemple, la UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea. El nou model de finançament no és transparent, l’únic que fa és que totes les comunitats es mantinguin com estaven per evitar un conflicte polític territorial i, per tant, manté la situació d’espoli de Catalunya. Per exemple, l'Aragó, la Rioja o Cantàbria –totes amb un PIB per habitant superior a la mitjana espanyola– haurien de contribuir al sistema i, en canvi, amb el nou model de finançament, totes rebran més diners de l'Estat del que paguen d'impostos.
3. Limitació quantitativa: la contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per tal d'evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament. Hi ha països que aquest límit el tenen fixat explícitament. Així, per exemple, el Tribunal Constitucional alemany limita la solidaritat interterritorial al 4% del PIB de cada regió.
En canvi, el nou sistema de finançament no fixa cap límit a la solidaritat de Catalunya. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia que es redueixi.
L'actual model de finançament, doncs, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política del Govern de l’Estat espanyol que hi hagi en cada moment, no compleix el principi d’ordinalitat, no és transparent i és abusiu quantitativament per a Catalunya.
La Generalitat ha acceptat perpetuar l’espoli fiscal dels catalans, que després de l’acord de finançament serà d’uns 2.500 euros a l’any per persona.

dimecres, 1 de juliol de 2009

Encara hi som a temps.

Ara fa tres anys que els catalans vàrem aprovar un nou estatut d’autonomia.
El procés fou llarg, enrevessat i força pesat. Escoltàrem insults per totes bandes i després comprovàrem com les “rebaixes” promogudes al Congrés del diputats, entre d’altres, per
l’ actual President de la Generalitat, serien efectives.
Com que no en tenien prou, presentaren recursos d’ inconstitucionalitat, produint-se la paradoxa que la nova llei orgànica, tot i haver estat aprovada, no es portaria a la pràctica, a
l’ espera d’allò que decidís el Tribunal Constitucional.
Se’ns va demanar respecte i sobre tot acatament a la decisió dels magistrats.
Ara que estem a prop de conèixer el resultat final, just quan no hi hauran més pròrrogues en el finançament(?)el país s’ haurà de preguntar sobre si dotze magistrats poden alterar el resultat del vot popular. El conflicte de legitimats està anunciat i deixarà ben clar qui són els límits reals del nostre dret a decidir en l’ actual marc constitucional.
Joan Carretero fou el primer polític en actiu, que just al començament del procés estatutari, va parlar-ne sense embuts i amb claredat, pronosticant que anàvem de mal a pitjor. Tot i que alguns s’entestin en pensar-ho o dir-ho (coses ben diferents, per cert) Joan Carretero no és ni un il·luminat, ni un ressentit, ni un megalòman ambiciós ni un titella de CiU. El pas que han fet Joan Carretero i Reagrupament no és un caprici ni una rebequeria, és una reacció, una resposta molesta, una conseqüència, del que molts catalans considerem com una enganyifa que ja fa anys que dura.
La crítica el va foragitar del Govern de la Generalitat primer, després del nucli dirigent del seu ex-partit i finalment ha acabat per proposar una cosa nova, que no es ni partit, ni coalició, sinó una associació que pretén aglutinar a tot l’ independentisme, amb vocació transversal.
Després de veure i comprovar la falta de capacitat dels partits catalanistes per traduir en mobilització l’ engany , desconsideració i espoli al que com a catalans hem estat sotmesos, sembla raonable que el nivell de descrèdit de la classe política catalana en el seu conjunt hagi anat a més i que algú ens proposi un nou camí per a sortir de l’ atzucac.
Tres anys després, existeix la possibilitat d’ obrir una nova etapa. Joan Carretero i la gent de Reagrupament, volen impulsar un projecte de canvi, dignitat patriòtica i regeneració democràtica, amb voluntat de sortir de la frustració que provoca l'esgotament de l' autonomisme, proposant com objectiu possible l’ assoliment de l’ estat català.
Acabant, doncs: Reagrupament és únicament la resposta d’una societat cansada a la falsedat, maniqueisme, estrategisme il·luminat, por, panxacontentisme, covardia i inutilitat d’una classe política catalanista que ha perdut la convicció de que per davant de tot passa la Nació, entesa com el conjunt de catalans.
Serà doncs d’ interès escoltar les seves propostes, aquest dijous 2 de juliol en Joan Carretero presenta Reagrupament a Tarragona .
(20 h, Aula Magna Facultat Ciències Jurídiques, C /Av. Catalunya 35)