dilluns, 29 de novembre del 2010

El tripartit ha perdut.

Sense cap pretensió de treure mèrits al guanyador, bàsicament el que ha passat en aquestes eleccions és que les han perdut Montilla i els seus socis.
La victòria de Mas només és la conseqüència lògica d’una derrota molt previsible i del tot merescuda. Resulta trist dir-ho però ahir molta gent d’esquerres tenia perfectament clar que l’objectiu del seu vot era que no es repetís el tripartit.
Si féssim un catàleg dels mèrits d’uns i altres, n’ha fet molts més el tripartit per perdre les eleccions que CiU per guanyar-les. Això no treu legitimitat a la seva incontestable victòria però seria bo que els guanyadors haguessin aprés aquesta lliçó, no fos cas que d’aquí a quatre anys els passés el mateix a ells.
La campanya electoral del 2014 comença ara mateix, i això el nou govern no ho hauria de perdre de vista. El nou govern haurà de començar la seva tasca posant als llocs de responsabilitat persones que actuïn amb el sentit comú que tant s’ha trobat a faltar durant els darrers set anys. I haurà d’esmenar tot el que faci falta i es pugui esmenar, es digui vuitanta per hora o es digui setmana blanca.
Mas ja ha donat les gràcies als seus votants però no s’hauria d’oblidar de donar-les també als cervells del tripartit, que amb la seva repetidament demostrada incompetència tant han contribuït a la victòria de CiU.
Malgrat els temors que teníem fa quatre anys, si agafeu el total d'escons espanyolistes i el de catalanistes està clar que lla diferència entre els escons obtinguts pels partits catalans i els partits espanyols s'amplia considerablement.
2006:
Bloc català: CiU 48 + ERC 21 = 69
Bloc espanyol: PSC 37 + PP 14 + C's 3 = 54
2010
Bloc català: CiU 62 + ERC 10 + SI 4 = 76
Bloc espanyol PSC 28+ PP 18 + C's 3 = 49
(*) No he tingut en compte ICV (12 al 2006 i 10 al 2010) perquè aquesta bona gent te més clar el dret a la independència de Palestina que el nostre. Tan si no els tinc en compte, com si els reparteixo al 50% com si els considero (injustament diria) part del bloc espanyol la situació no canvia: L'espanyolisme perd per golejada. Amb una participació del gairebé el 60% (més que fa quatre anys i un percentatge que es pot considerar gairebé "normal") .
El resultat de les eleccions ens ha mostrat diverses coses:
- La majoria de la població volia passar pàgina al tripartit.
- Prefereix que un govern fort afronti la situació d'aquests moments de crisi.
- El suposat espanyolisme de l’anomena’t cinturó roig de l'àrea metropolitana de Barcelona ha resultat ser un mite sense fonament. Al final ni tan espanyolista ni tan roig.
- El PSC treu els pitjors resultats de la seva història en el moment en que menys ha mostrat la seva "ànima" catalanista. La seva descomposició ha portat vots a CiU però també a C's, PP i PxC. La patacada ha estat tan forta que Montilla renuncia a l'acta de diputat. (Em sap molt greu pel Mas, no l'Artur sinó en Sergi).
- El PP treu els millors resultat de la seva història mostrant la seva part més espanyolista i demagògica. Tot i així queda a deu escons del pitjor resultat socialista.
- Anomenar-se independentista i no actuar com a tal (ERC) porta a la divisió en diferents formacions i a la fugida de vots a formacions més abraonades (SI) o a d'altres en principi més tèbies però de gestió més confïable (CiU?). Joan Puigcercós i Joan Ridao, no van saber o no van voler esmenar l'errada tàctica i estratègica del tripartit. Van tenir l’oportunitat de fer-ho durant el darrer congrés republicà, però va pesar més l'interés personal que l'interés de País. Una errada que ara han pagat amb escreix perdent més de la meitat dels diputats
- Si les noves formacions independentistes haguessin fet candidatura conjunta haurien aconseguit un grup parlamentari propi. Plataforma per Catalunya. El partit racista i feixista de Josep Anglada s'ha quedat just a les portes d'aconseguir un diputat. Ha sigut la vuitena força política més votada del Principat, molt a prop de Ciutadans i de Solidaritat Catalana. Això vol dir que cal anar molt en compte amb els més de 75.000 vots. Més enllà de l'entrada o no al Parlament, aquests resultats els hem d'entendre com un banc de proves, una espècie de laboratori, que els servirà per estudiar les ciutats i poblacions on presentaran candidatura a les eleccions municipals del maig de 2011 i, el que és més perillós, fer campanyes més agressives allà on tinguin possibilitats de treure nous regidors. Alerta, perquè l'amenaça del discurs d'ultradreta està a l'alça. Si no es deixa de considerar tabú la immigració d'aquí a quatre anys l’ultradretà espanyolista i xenòfoba traurà representació al Parlament.
- La participació en les consultes sobiranistes fetes fins ara (recordem que Barcelona encara no l'ha feta) supera en vots al PP i gairebé iguala els del PSC
- L'abstencionisme, per la seva banda, segueix essent elevadíssim tot i haver baixat, cosa que, dic jo, segueix volent dir alguna cosa. I encara molt més vol dir l'augment del vot en blanc, que ja frega el 3%. Al meu entendre, trobe que si la gent pensés que realment pot decidir coses importants amb el seu vot, en votaria molta més.
-Carmen de Mairena (CORI) treu més vots que la UPyD de Rosa Diez que, recordem-ho, és la líder política millor valorada d'Espanya. Un exemple de com està de despistat l'espanyolisme el trobem en el llançament d'un ou al cap de Miquel Iceta per part d'un energumen que aixecava el braç tot cridant visques a Espanya. Al final s'han cregut el mantra han estat dient aquests quatre anys: que el PSC i Montilla eren uns separatistes.
- A la caverna no saben com prendre-s'ho. Estan contents per la patacada d'ERC però veuen amb preocupació com Laporta malgrat tota la campanya bruta en contra, passa per davant de C's. El PP pensa que tindrà amb CiU un aliat per quan guanyi les properes eleccions espanyoles. Mentre ja li posen condicions per a negociar (la línia roja és la defensa d'Espanya) una persona tan assenyada com Jordi Pujol admet que els ponts amb Madrid estan trencats.
-Però Catalunya no és la de fa vint anys i no tenim prou amb anant pactant amb el que mani a Madrid pel "peix al cove". I això a CiU ho saben. Ara només falta que en siguin conseqüents. No hi ha un cèntim a caixa i si vol fer alguna cosa, haurà d'anar a buscar allò que ara ens roben. No ho tindrà pas fàcil.
Si el concert econòmic és impossible, només queda un camí que caldrà prendre tard o d'hora. Per convicció o per supervivència.
Ah! i a tornar a explotar la llagrimeta i el "què poc que ens estimen".
Potser aniria sent hora, si de veritat es creu en la independència, cosa que dubto, en aprofitar , amb una gran coalició i amb 4 anys per davant per fer pedagogia amb molts més mitjans, i molta més pressió , que en definitiva es la clau per donar l’empenta definitiva.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Què faré el 28 de novembre ?

Sincerament, encara no ho sé prou bé. Malgrat tot, si encara no sé segur a qui votaré no és tan per un problema meu sinó per les contradiccions que em representen els partits que diuent ser independentistes i després es dediquen al partidisme de segona regional o aquells altres que porten tants anys jugant a la puta i a la Ramoneta.
No tinc clar, doncs, perquè hauria de votar a partits com ERC, Solidaritat o Reagrupament. Ara bé, si que tinc clars els motius que em porten a creure que no haig de perdre el temps votant-los.
En el cas d'ERC, què podem dir d'aquest gran partit que s'ha dedicat els darrers anys a cedir el govern de la Generalitat a un partit espanyolista, a la sucursal regionalista dels Bonos, els Ibarras i als hereus directes del senyor X ? Però no només això, ERC ha estat en la darrera legislatura un dels partits del tripartit més partidaris d'impulsar la LEC (Llei Catalana d'Educació) del senyor Ernest Maragall . A més, les darreres jugades que ERC no han ajudat gaire a que em puga plantejar votar aquest partit professionalitzat i apoltronat on les corbates pesen més que les idees.
És més, crec que ERC necessita rebre un bon càstig electoral per així adonar-se'n que la política que ha seguit els darrers anys no té res a veure amb les motivacions que van portar a tants independentistes a votar-los.
Sobre Solidaritat em fan por diverses coses. Per una banda, els personatges en sí que presenten com candidats. Sincerament, i que em perdonen els cristians, però la imatge de Laporta amb l'Uriel i en López Tena de costat em recorda molt a la imatge de Jesús a la creu i els dos lladres. M'explique. Joan Laporta s'ha convertit en una mena de messies, d'elegit, per guiar al poble català cap a la independència.L'egocentrisme del personatge en sí em fa relativa gràcia i por ,alhora. Com a president del Barça, tenint en compte com eren la resta de candidats que es presentaven, doncs mira, encara. Però és clar, aquí estem parlant de triar-lo com a president de la Generalitat i clar, això ja em resulta més pintoresc i freak. Per altra banda estan els dos “lladres”. Lògicament, parle de lladres en sentit metafòric. Uriel Bertran i Alfons López Tena es van convertir en dos lladres d'il·lusions quan a l'endemà de la primera onada de consultes es van dedicar a fer el pena i a insultar-se mútuament a primera hora del matí en el programa del senyor Basté a RAC 1. Aquests dos senyors han estat dos lladres de la imatge de les consultes quan han intentat apoderar-se de la feina feta per milers de voluntaris anònims i després ho han fet servir per a projectar-se ells políticament. “No hase falta dessssir nada más”.
Finalment em queden els senyors de Reagrupament. El suflè d'aquests si que s'ha anat desinflant els darrers mesos i gairebé ja només queda la crema. Carretero, que fa un temps es va voler presentar, també, com una mena de messies independentista, ha creat un projecte inspirat en el mateix concepte de transversalitat. De fet, va ser ell el gran inventor del terme de moda i per no haver-lo patentat a l'SGAE, uns altres senyors -lladres deia abans- li han prés. Una transversalitat que, evidentment, vol dir “som de dretes i neoliberals però ens fa vergonya dir-ho”. De fet, no puc votar a una persona que ha defensat la visita del Papa a Barcelona les darreres setmanes amb l'argument que una Catalunya independent ha de tenir com a aliats estats tan democràtics com el Vaticà o els Estats Units d'Amèrica.
Altres partits no independentistes, que és presenten son,els socialistes, que es presenten en aquestes eleccions sota el lema "Garantia de progrés". Per a concloure si aquesta frase és certa o no, només cal comparar en quina situació es troba avui Catalunya i com fa quatre anys, quan el Montilla va arribar a President. En l'àmbit social, tenim una taxa d'atur quasi rècord a Europa. Cal recordar, a més, que els socialistes catalans van portar al seu Congreso les retallades socials més brutals perpetrades mai. En conclusió, sembla força evident que els socialistes no són pas garantia de progrés. Més que de progrés, són garantia de decadència.
El Partit Popular s'ha tret la son de les orelles i està intentant demostrar que no és necessari votar l'opció de C's, perquè ells són prou clars defensant la unitat de l'estat i de la llengua castellana. El PP vol créixer per donar ales als seus seguidors i animar-los per a les properes eleccions generals. Rajoy està present a Catalunya perquè creu que la seva victòria depèn en gran mesura del creixement de seguidors a Catalunya.
Qui té més a perdre és ICV a qui li interessaria reproduir el tripartit, com a única possibilitat de seguir en el govern de la Generalitat. Tot fa pensar que els resultats electorals li donarà el sostre mantingut de seguidors fidels, incapaços d'engrescar a més gent, però sense perdre els incondicionals.
C's, com deia més a munt, necessita aixecar la veu i distanciar-se del PP. Convèncer els dubtosos que només ells defensen la unitat d'Espanya des d'una posició ambigua entre dreta i esquerra, depenent de les persones i de les agrupacions que tenen escampades arran del territori català.
Aquests no són el meu projecte. Aquests no representen el model de País que vull per al present i per al futur. No sóc un independentista convulsiu, ni obsessionat ni malaltís. Tinc altres prioritats que la independència i la primera de totes és aconseguir cohesió social a Catalunya, i defensar els drets dels que pensen com jo i dels que pensen diferent, dels que són independentistes convençuts i dels que parlen castellà i es consideren espanyols. Si aconseguíssim un model federalista que respectés la diversitat dels pobles espanyols, no hi faria cap lleig, perquè el problema que pateixo és la desconsideració vers el meu poble, la meva llengua i la meva cultura, per part de la resta de l'estat espanyol. Si em respectessin, jo estaria feliç.
És més, em preocupa aquells catalans que només pensen en la independència, però són incapaços de presentar un programar per sortir de la crisi, donar feina els que estan a l'atur, i reflotar les famílies que no tenen suficients ingressos per passar el mes. Són uns independentistes insolidaris, que només pensen en ells mateixos i se'ls en fot si els altres pateixen gana. D'aquests independentistes jo no en vull saber res.
Arribats a aquest punt, haig de dir que finalment fare costat a aquells que fa anys jugen a la puta i la Ramoneta,
En aquestes eleccions ens juguem molt.
Jo votaré pel candidat menys dolent
I confio que, d'una vegada per totes ,el País prendrà la decisió de ser normal. Des de que es va constituir el segon tripartit, ningú podia dubtar que Artur Mas seria el pròxim president de la Generalitat. (Bé, sí, els miops d’ERC, però ningú més). Ara ja ni ells en dubten. De presidenciable només n’hi ha un, ara només falta saber quin marge tindrà per governar. Però si voto CiU, abans em fotré un parell de Voll Dams per col-.locar la maleïda papereta. Sense orgasmes, això sí..
I és que els catalans no necessitem enemics, amb nosaltres sols en tenim prou. Això sí, entre nudismes, gemecs i altres bestieses no n’hi ha cap que digui com s’ho farà o què farà perquè la resta de ciutadans pugui gaudir d’orgasmes igual de genials sense haver-se de preocupar per la situació econòmica i financera del País ?.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Gent Valenta ! (Algú ho havia de dir)

Pels seus actes els coneixereu, recull l'evangeli segons Sant Mateu. Per la mena de fets que protagonitza, la direcció d'Esquerra.,en aquests quatre anys que ara s'acaben, ningú no ha mentit ni ha estafat tan
descaradament els seus votants com ho ha fet la direcció d'Esquerra. Tenen al seu favor (sempre hi compten) la fragilitat de la memòria, desbordada per la quantitat de coses que arriben a esdevenir-se en quatre anys i també la nostra bona fe, procliu a creure'ns de nou les mentides que prediquen quan s'acosten eleccions i necessiten el nostre vot per retenir el poder.
Suposo que sempre és així i per això la credibilitat dels partits polítics ha arribat al nivell que ha arribat. Però, en aquest prinicipi de campanya m'ha cridat especialment que prometin exactament el contrari del que fan, han fet i faran. De veritat que només un ràpid repàs deixa astorat qualsevol analista mínimament atent. És absolutament necessari enganyar els electors?.
D'acord amb això, és hora de menjar cues de pansa i recordar la brillant política independentista d'Esquerra ('la valenta') al govern de Catalunya. Heus aquí les seves millors glòries:
5/12/2006: Montilla imposa la bandera espanyola a la conselleria de Governació i Puigcercós obeeix.
20/2/2007: Viatge de Carod a l'Índia: l'única bandera que el representa és l'espanyola.
27/3/2007: Esquerra retira l'oferta de referèndum a CiU feta per Xavier Vendrell en una calçotada.
10/10/2007: Esquerra considera una mostra de "normalitat institucional" que Montilla assisteixi a la desfilada militar de la Hispanitat.
5/1/2008: Ridao desitja que Catalunya tingui l'any 2023 un finançament com el del País Basc.
27/2/2008: Ridao: "El referèndum del 2014 és un esquer. Si no existeix, no passarà res."
21/4/2008: La ponència oficial per al congrés d'Esquerra obvia el referèndum.
29/4/2008: Esquerra es manifesta en contra del transvasament a Amposta, s'absté a Madrid i hi dóna suport a Barcelona.
16/5/2008: José Zaragoza (PSOE), sobre les eleccions internes a Esquerra: "Estem tranquils i contents perquè guanyarà Puigcercós."
1/7/2008: Ridao diu que la marxa d'Antoni Bassas és només per motius professionals.
7/7/2008: La Coordinadora d'Associacions per la Llengua denuncia la submissió del govern català davant la tercera hora d'espanyol.
23/7/2008: Catalunya estrena cursos d'integració de metges estrangers. La formació s'imparteix en espanyol.
20/9/2008: El govern català rebutja modificar la llei del tabac "per a no distanciar-nos d'Espanya".
18/11/2008: El tripartit rebutja exigir la llengua catalana als advocats d'ofici.
21/1/2009: Carod reivindica els avantatges de no ser Estat.
25/1/2009: Esquerra demana poder incorporar distintius "autonòmics" a les matrícules.
1/2/2009: La delegada del govern català a la UE diu que "el català ja hi està perfectament reconegut".
5/2/2009: Esquerra demana que Barcelona sigui subseu olímpica de Madrid.
25/2/2009: El govern català subvenciona cursos impartits i publicitats només en espanyol.
8/4/2009: El govern català atorga la Creu de Sant Jordi a Ana María Matute, signant del "Manifiesto por la lengua común".
14/5/2009: Ridao diu que no li van agradar els xiulets a l'himne espanyol a la final Barça-Athletic.
1/6/2009: L'Obra Cultural Balear considera "inacceptable" la substitució del senyal de TV3 pel del canal internacional.
12/6/2009: El jugador d'hoquei Miquel Masoliver denuncia que la reivindicació de les seleccions catalanes s'ha abandonat.
14/6/2009: Neix la plataforma "La nostra televisió" per a denunciar el baix nivell lingüístic de TV3.
16/6/2009: Esquerra rebutja la ILP per convocar un referèndum d'autodeterminació.
3/7/2009: El govern català diu que "Hem de mantenir els peatges per a regular la mobilitat".
4/7/2009: Esquerra pacta amb el PP el Consell de Garanties Estatutàries i impedeix que hi hagi majoria CiU-Esquerra.
19/7/2009: Ridao respon "No" a la pregunta "Convocaria demà, si pogués, un referèndum d'autodeterminació?"
26/7/2009: Ridao admet que l'acord de finançament no compleix 100% l'Estatut.
4/9/2009: Carod, sobre el veto de l'Estat espanyol a la consulta d'Arenys de Munt: "Els marcs legals s'han de respectar."
10/9/2009: Esquerra justifica el menyspreu de Montilla a la consulta d'Arenys de Munt.
21/9/2009: El Servei d'Ocupació de Catalunya no pot atendre en català.
1/10/2009: Normalització Lingüística elimina els cursos de nivell D.
7/10/2009: Un estudi constata que els telenotícies de TV3 prioritzen el marc espanyol en política i economia.
19/10/2009: Ridao matisa la proclama del Puigmal: "El dret de decidir no és ni condició ni ultimàtum per als pactes."
13/12/2009: Puigcercós planteja una consulta en què una opció sigui "intentar reformar la Constitució".
14/12/2009: Puigcercós rebutja impulsar ara un referèndum d'àmbit nacional.
24/2/2010: Neix el grup de periodistes Control Ç per reclamar que TV3 i Catalunya Ràdio recuperin el paper de "mitjans nacionals".
10/3/2010: S'aprova la llei de consultes, que requerirà sempre el permís de l'Estat espanyol.
4/4/2010: Puigcercós: "El tripartit no ha fracassat i no descarto repetir."
21/4/2010: Carod defineix el feixista Samaranch com "el català més important del món de l'esport".
29/4/2010: Xavier Vendrell (Esquerra) diu que "La legislatura vinent no és la de la independència".
6/7/2010: Carod fa costat a Montilla en la polèmica per la capçalera de la manifestació del 10-J.
14/7/2010: Ernest Benach justifica el seu vot contrari a la ILP per la consulta sobre la independència.
2/9/2010: La conselleria d'Innovació, Universitats i Empresa (Esquerra) es fa enrere i nega l'obligatorietat del nivell C a la Universitat.
11/9/2010: El govern prohibeix l'accés del públic al monument de Rafael Casanova i és retirada la tradicional estelada.
30/9/2010: Plega la històrica llibreria Ona. La seva responsable denuncia que la conselleria de Cultura (Esquerra) se n'ha desentès.
20/10/2010: Mobicat denuncia que Esquerra paralitza l'operador de telefonia en català.
28/10/2010: Puigcercós: "Montilla s'equivoca rebutjant un nou tripartit."
29/10/2010: El nou model de finançament avalat per Esquerra aporta menys ingressos que els tres anys anteriors.
D'altra banda, el recull només afecta qüestions nacionals. Però és que en temes socials recordo grans decepcions, des de la Llei de Dependència, a la gestió del Pla Bolonya, i moltes altres polítiques "socials" que viste d'aprop eren un autèntic desgavell, bàsicament perquè sense diners i competències no hi ha qui gestioni res.
Això són fets. I els fets són indiscutibles. Llàstima que tinguem la memòria tan curta com llarga és la llengua d'alguns dels qui viuen de la desmemòria. Aquestes són coses d'una gravetat extrema que certifiquen que la direcció d'Esquerra -hi ha molts militants que, pel bé del partit, desitgen que el 28-N rebi una patacada ben forta per poder-la foragitar- ha comès un frau electoral sense precedents.
Per això ara es veu obligada a donar per bona -com si fos un èxit esclatant- la pèrdua de sis diputats. És a dir, passar de 21 a 15. I és que, davant la molt alta probabilitat de quedar-se amb 10, segons algunes enquestes, l'esmentada direcció està fabricant un discurs triomfant per a la nit de les eleccions.
Aquest discurs: "Atès que les enquestes ens donaven únicament 10 diputats i n'hem tret 15, és evident que n'hem guanyat 5. Podem dir, per tant, que aquestes eleccions han estat un èxit esclatant per a Esquerra.Gent valenta, decisions valentes ,total per votar-los, doncs, no és que s'hagi de ser valent, no. És que s'ha de ser idiota i tenir els collons ben quadrats. Visca Catalunya !.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Improvisació sense cap coherència.

Quan només falten 26 dies perquè pel canvi al govern de Catalunya, el tripartit inicia campanyes a la desesperada per captar el vot dels joves que no han trobat feina i tampoc estan estudiant, els anomenats “Ni-Ni”.
Amb les eleccions convocades, amb totes les enquestes en contra i amb el ministre que res a sabut fer per aturar l’atur a Espanya a la seva candidatura, el Sr. Montilla destina 20 milions d’euros (que no té) a una mesura que recorda promeses electorals de Zapatero com els 400 € que s’ha vist obligat a suprimir abans d’acabar la legislatura per manca de diners a la caixa.
Ningú pot amagar una intenció clara de comprar el vot de 154.000 joves catalans que es troben en situació de “NI-NI”, després que ni el tripartit, ni el govern del PSOE a Espanya hagin estat capaços, en vuit anys.
Bé, abans de dir res hauríem d'aclarir que és un“NI-NI” . N'hi ha de dos tipus, els circumstancials i els vocacionals. Vegem-los:
Nini circumstancial
: joves que no han estudiat ( pel motiu que sigui ) i que han perdut la feina per culpa de la crisi. Volen treballar i acceptaran quasi qualsevol feina perquè, precisament, no els agrada ser un nini, ni tansols circumstancial.
Nini vocacional: aquests són els pitjors, i potser els més abundants. De la ganduleria en fan bandera, i ni treballen ni pensen treballar perquè no en són capaços i les feines els hi duren menys que un caramel a la porta d'una escola. Són irresponsables per definició i despreocupats per convicció. Oferir formació i feina a aquest grup és, diguem-ho clar, una autèntica pèrdua de temps i de recursos, doncs la majoria d'ells no estan interessats ni en una cosa ni l'altra.
Els primer grup de ninis són un producte de la mala sort i dels temps que corren. Els segon, d'un sistema educatiu que no potencia l'esforç, d'unes famílies que no en saben prou, d'una legislació excessivament tova i sobreprotectora i, no ho oblidem, d'una classe política que ara veu, en ells, un cofre ple de vots que encara ningú havia descobert. Necessitem canviar la improvisació a la desesperada per conservar la cadira per un lideratge seriós que reactivi l’economia en lloc de donar subvencions que després no podrem pagar.
Fa uns mesos, ni tan sols sabíem quants eren i avui per al PSOE-C s’han convertit en l’eix de la seva campanya. Malauradament són molts, molts més dels que voldríem. D’acord amb les dades recents d’un estudi que va fer públic UGT, gairebé 1 de cada 4 joves entre 16 i 24 anys és un Ni-Ni. És a dir, ni estudia ni treballa. Això ens porta a que quasi 130.000 joves catalans es troben en aquesta situació.És un problema molt greu. Fins aquí hi coincidim tots .Però és un problema que fa anys que ve produint-se i mai ningú des del govern l’havia abordat i ara, de cop i volta ara se’ns diu que s’aprovarà un pla pilot d’ajuts per a la contractació de ni-nis a empreses durant un període de 6 mesos. Amb un 40% de taxa d’atur juvenil i un 30% de taxa de fracàs escolar, algú es pensa que amb aquest pla pilot podrem solucionar alguna cosa?
A més, si tan preocupat estava el govern tripartit i els socialistes per la situació dels ni-ni, per què es van carregar els programes d’escoles taller, que segons els sindicats funcionaven molt satisfactòriament i quasi el 85% de joves participants en aquest programa (d’1 a 2 anys de formació pràctica en els centres de treball) sortia amb un feina, per substituir-les pels plans d’ocupació local, que segons tothom, no funcionen? Per solucionar el problema dels ni-nis cal anar a les arrels del mateix problema.
En primer lloc, al sistema educatiu, prioritzant totes les accions per reduir el fracàs escolar. Com és joves de 16 a 24 anys s’estiguin formant, menys ni-nis hi hauran.
En segon lloc, retornant la confiança a l’economia catalana i fent que hi hagi creació d’ocupació. Cal tenir present que a l’any 2006, la taxa d’atur juvenil era del 15% i ara és del 40%. Quan l’economia va bé, també es crea ocupacions per als joves.
En tercer lloc, possibilitant que hi hagi modalitats d’accés al mercat de treball que facin compatible el treballar amb continuar formant-se. Es tracta d’evitar que l’oferta de llocs de treball poc qualificats però amb una retribució prou bona per un jove, acabi amb l’abandonament dels estudis per part d’aquest jove. Com també incentivar les empreses per a que agafin i formin ni-nis com a aprenents, sense que això els hi suposi un cost afegit per a elles, perquè cal recordar que les persones que es formen, no són productives a curt termini, al contrari. És important que els joves que es troben en aquesta situació tinguin oportunitats per a formar-se.
I, en quart lloc, també cal incidir sobre el sistema de valors de la nostra societat, un sistema on l’esforç personal, la superació i altres valors d’aquest estil no es valoren. Quin reconeixement tenen el joves que sí que fan aquest esforç? De moment, cap. Hem de seguir així? Com s’ha vist, els canvis a impulsar són importants, de llarg abast i no es poden resoldre amb plans pilot de marcat caràcter electoral, per molt que ara els socialistes ho vulguin fer veure. El llistat de mesures pel NI-NI, no es res més que una inprovisació sense cap coherència.
La gran incògnita fins ara, és veure com quedaran les noves opcions independentistes.
Si aconseguiran un resultat acceptable, o un de més testimonial que efectiu. Doncs els darrers estudis donen una petita representació a SI, mentre Rcat, continua sense sortir en les travesses. Esperem que la cosa millori. Això del Tripartit s'acaba, i ni els "Ni Ni", ho podran evitar. Una nova batalla per la independència de Catalunya ha començat. I aquesta, hauríem de mirar de no perdre-la.