dilluns, 3 de novembre del 2008

ENS AFECTEN.

Som a de les eleccions a la presidència dels EUA. Ho vulguem o no, aquelles eleccions que ens afecten.
El poder econòmic i militar dels EUA és encara tan gran, que les decisions i polítiques del seu govern i de les seves elits econòmiques influeixen de manera decisiva, per bé i per mal –ho estem vivint aquests darrers mesos d’una forma prou dura– en tot el planeta.
Com qui diu, les seves llunes i els seus moviments submarins poden provocar marees i tsunamis de grans dimensions a qualsevol banda del món. Gairebé tothom sap que d'aquí 24 hores hi ha eleccions presidencials (a més d'elegir algunes coses més) als Estats Units d'Amèrica.
Algú un dia va dir que el President dels EUA potser l'hauríem de votar els habitants de tots els països del món; lema que fructifica sempre que des d'allà es prenen decisions que afecten a mig món, o més (conflictes bèl·lics generalment i per desgràcia).
En aquest cas, després d'una època que els EUA han anat de cap a caiguda en popularitat a la majoria d'indrets del món -la presidència de Bush fill ha estat en aquest sentit nefasta-, i encara que val la pena recordar que també hi ha racons que encara són els grans salvadors (a Europa, a la zona dels Balcans en tenim exemples), es decideix entre un candidat que de cara en fora dóna la sensació que ho ha de millorar tot, i un altre que ha de fer molt més del mateix del que hem tingut fins ara.
Un Mc Cain seriós, tens, gran, posat tradicional. Resulta que alguns diuen que aquesta imatge no correspon a ell, que és bromista, clarificador, proper; potser és que ha seguit una mala estratègia de campanya.
Un Obama simpàtic, proper, jove, innovador i sobretot il·lusionador
. El lema "Yes, we can" passarà a la història. Això sense entrar a valorar els seus programes electorals, una lectura simple i simplista de la situació. La capacitat d'il·lusionar és clau (al meu entendre) per guanyar unes eleccions. Obama -de cara en fora- ho ha fet clarament.
Serà un President mediàtic, i si no té errors garrafals, ha de seguint-ho essent. Només guanyar ha de plantejar un pla de retirada de les tropes a Iraq, i s'haurà guanyat l'altre mig món que no té ara. De cara endins, ja no ho sé què és el què ha de fer.
Un altre factor que pot esdevenir clau és el vot jove, que s'emmiralla en Obama. Els joves i els llatins, són la clau: allà, aquí i arreu. Si ells trempen, el país trempa. I aquí hi han tingut també a veure les noves tecnologies, i la capacitat de transmetre a través de la xarxa.
Al cap i a la fi, trobareu moltes lletres de més entesos que no pas jo referent a aquest tema de les eleccions d'USA, però què carai, també hi he volgut dir la meva.
Ja fa molts mesos que els nostres mitjans de comunicació i els del país veí, entregats tots ells en cos i ànima a la fascinació nord-americana, d’una manera gairebé infantil, ens estan oferint tota mena de notícies, escenes, xafarderies i curiositats suposadament relacionades amb aquelles eleccions. Jo, però, estic com, dejú de sentir anàlisis rigoroses i en profunditat que repassin i expliquin els programes dels candidats, que mostrin el rerefons de les campanyes, que desemmascarin el màrqueting polític.
Des de fa temps, els nostres mitjans han apostat clarament per Obama, però ningú ha explicat per què. Potser perquè és la postura suposadament “progre”, i perquè això de ser progre sembla bé. Sé que TOTS estarem pendents de veure què passa a l'altra banda del món, on les decisions que es prenen no són tan llunyanes com el mateix territori. També us he de dir que, encara que és clar que em decanto per Obama (mal menor) a mi no em desperta molt d'entusiasme. El què sí que em desperta entusiasme és la sensació d'il·lusió, d'empenta i de força, que ha transmès.
M’imagino que les hores que queden per a les eleccions, així com la nit electoral i els dies posteriors, seran literalment insuportables: se’ns donaran xifres, se’ns repetiran tòpics, se’ns mostraran adhesions, gestos, cares, banderes, però no se’ns ajudarà a entendre res de res.
Crec que la victòria d'Obama no segueix sent, des del meu punt de vista, una sorpresa electoral.
No dic que no pugui passar, és més, s'han creat totes les condicions per a que aquest miracle tingui opcions reals de produir-se. Que un negre d'orígen africà, jove en termes d'edat política nordamericana i amb idees progressistes i novedoses, aconsegueixi guanyar les eleccions a la Presidència d'un país tan tremendament conservador i tancat com els Estats Units d'Amèrica, és un autèntic miracle encara avui dia. És per això que no les tinc totes, i crec que podria haver-hi un segment important de vot ocult en favor de McCain, o no tan en favor de McCain com de por a Obama, per tots aquests factors comentats. Obama trenca tant, que trenca la pròpia idea de pàtria i país per a no pocs nordamericans, que no poden tolerar que això passi.
Dit això, el cert és que s'han creat totes les condicions necessàries per a que aquest miracle sigui possible: Estat de maduració: Des de Martin Luther King a Obama, hi ha hagut persones com Jesse Jackson, o més recentment Condoleezza Rice o Collin Powell, que han contribuit enormement a normalitzar el factor racial als Estats Units, i per tant a madurar com a país. Si Obama surt escollit President, deurà molt a tots aquests noms, i molts més, siguin o no del seu partit. Candidat màgic: Obama desprén màgia com poques persones al món de la política.
És carisma pur. Faltarà veure, si és escollit President, si el contingut és tan bó com el continent, que segur que no, però veurem fins a quin punt el contingut aguanta la comparació. Aquesta màgia combinat amb el discurs d'unitat i projecte comú per damunt de les ideologies, races, persones etc... el converteix en una candidatura d'altíssim nivell, difícil de millorar.
Gran campanya: Des dels gadgets, fins als grans spots electorals, passant pel missatge, el candidat etc.. és de les millors campanyes mai vistes, i amb uns graus de mobilització espectaculars. Cansament de Bush: Cert cansament a la societat nordamericana de polítics i polítiques com els Bush o Reagan, del mateix estil, polítics molt mediocres i molt conservadors, amb polítiques tipus dirigides pels seus assessors. Amèrica vol canvi, en un sentit més ampli que passar de Bush a qui sigui. Fins i tot McCain encarna certa sensació de canvi.
Pobra campanya de McCain: El millor candidat republicà dels darrers temps no ha tingut una bona campanya. Sempre a remolc de la màgia d'Obama, amb errors, amb nervis, amb part del missatge menjat pel mateix Obama, amb el recurs desesperat de desprestigiar el rival com a principal arma política, i el gran error, Sarah Pallin, qui inicialment va connectar amb el ciutadà mig nordamericà per la seva bona dialèctica i el mèrit i l'esforç de la seva trajectòria política, però que després s'ha enfonsat pels seus escassos (per ser generosos i educats amb el terme) coneixements i capacitats polítiques.
Hi ha les condicions per al miracle, esperem-lo, jo l'espero, però és un miracle que potser veu la llum demà, i que si passa, la societat nordamericana haurà fet un pas més, enorme, s'haurà tret de sobre un munt d'estigmes i aferraments al passat de cop, haurà madurat i fet un salt immens de cop, i la farà encara més imparable del que ja és. Això sí, no cal tenir massa olfacte per adonar-se'n que els mitjans d'aquí tenen poca utilitat als efectes d'entendre les coses, encara menys que quan parlem de la política catalana, espanyola i europea.
Per acabar-ho d'adobar, la dreta catalana acostuma ha expressar les seves simpaties pel candidat progre, a l'igual que l'esquerra, i per tant ni tan sols les referències de les simpaties pels partits als que podem votar ens serveixen de guia. Enguany a més la obamamania ho acaba de complicar tot encara més. Malauradament, els mitjans de comunicació i els opiniatres locals acostumen a comprar la vella i sempre efectiva moto del relat èpic-biogràfic dels candidats. Se'ns presenta la biografia (o hagiografia, segons els casos) dels candidats, els discursos, la senyora i les criatures, com van patir la mort del pare, amb quins grups demogràfics arriben més... i no se'ns explica gaire res sobre d'on reben finançament, quines diferències reals de projecte tenen més enllà de la retòrica, quins projectes polítics han impulsat o a quins s'han oposat en les responsabilitats polítiques que han tingut fins el moment.
El candidat Obama és un candidat perfectament post-modern del que resulta difícil treure'n l'entrellat. I això ja marca. Algunes coses que hem pogut saber-ne rastrejant informació:
1. La seva trajectòria biogràfica és la d'algú que porta anys madurant ambicions polítiques i que ha pres decisions trascendentals en la seva vida en funció d'aquestes ambicions. Un fred planificador. Una trajectòria que casa poc amb la idea d'un polític nou bàsicament emocional.
2. Una de les claus de la seva victòria en les primàries demòcrates i actualment de la campanya presidencial és l'organització de la seva campanya. Obama ha aplicat als seus equips d'activistes els coneixements adquirits en la seva època de treball comunitari, els encerts en aquest camp és cabdal per entendre la seva victòria sobre l'aplastant maquinària electoral dels Clinton. Com sempre, la imatge del polític superheroi, sól davant del perill amb l'única companyia d'un equip d'assessors aúlics, tapa la necessària tasca col·lectiva d'un exèrcit de militants, caps de zona, etc.
3. Pel que fa al seu "programa", Obama no era ni de lluny l'opció progre dels demòcrates. De fet, la pròpia Hillary Clinton tenia propostes força més sòlides i avançades en matèria d'estat del benestar, si bé expressava una opció conservadora en matèria de política internacional.
4. Segurament per això, els votants potencials que més es resisteixen a Obama, i aquesta no és cap novetat en la seva trajectòria política, són les treballadores i treballadors industrials, d'hoteleria, etc. En contra del tòpic, els votants "obrers" són un dels públics més exigents: massa acostumats als discursos bònics, massa vegades enganyats per polítics carismàtics, cal alguna cosa més que l'apel·lació a l'amèrica postracial i l'enèssima invocació al "canvi" per a guanyar-los.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Yes We can.

Anònim ha dit...

Els Estats Units són la primera potència del món occidental, del primer món o com li vulgueu dir.
Són els responsables de l'actual crisi financera mundial, del major impacte de la globalització, mundialització o com vulgueu dir.
Són els que van a impulsar i promoure la reforma del sistema capitalista, de les institucions financeres o com vulgueu dir. Quan es refreda aquell país ens constipem tots. Les seues decisions econòmiques, polítiques o geoestratègiques afecten a la resta del planeta i arrosseguen darrere conseqüències irreversibles. El president dels Estats Units lidera la coalició dels aliats i aquells que no pertanyen poden ser considerats enemics.

Anònim ha dit...

se m’en re-fot la campanya americana, i que em sembla una mostra de provincianisme exasperant i patètic tot aquest interès que desperten aquí les eleccions aquestes dels Estats Units.
Tant l’interès de les televisions i els mitjans, que arriba a uns extrems de ridícul difícilment suportables per a qualsevol persona amb dos dits de seny (cosa que demostra que el noranta-nou per cent dels periodistes catalans, a més de ser uns socialistes, són uns perfectes imbècils), com aquest entusiasme obamista que s’ha despertat entre la genteta d’esquerres i progre del país, que és sempre tanta i tant visible.
Hem passat de les mariconades feng-shui del Saura i de l’interès per les algues i les foques a l’orgull absurd i grotesc de voler formar part (?) d’aquesta suposada “nova” política demòcrata ianqui. És molt curiós, de fet, perquè tots els obamistes declarats i resplandents de la progresia catalaneta són exactament els mateixos que fa quatre dies picaven cassoletes contra la guerra d’Iraq i titllaven els nord-americans de fills predilectes de Satanàs. Exactament els mateixos. I per cert, també són exactament els mateixos que després de dos anys de govern d’Obama (si venç) en diran totes les pestes hagudes i per haver. La decepció Obama, ja ho veureu, serà el tema de moda de l’any 2010.
La ignorància i la hipocresia dels catalans em fa l’efecte que és d’una extraordinarietat incommensurable, ho dic ben de veres. De vegades em sento una mena d’elegit, una de les poques persones normals i sensates que queden entre Salses i Guardamar, per dir-ho així. Estic per sortir al carrer i començar a cridar: hòstia, que burros que sou tots, que burrooooooos! Imbèeeeeeeeecils!
En fi, a mi m’encantaria (però molt, molt) que l’Obama perdés i se n’anés a fregir espàrrecs, i que guanyés aquest senyor vellet tant simpàtic de les patates fregides, un tio genial, per cert, amb una història vital interessantíssima. Que serà de dretes i tot el què vulgueu, però a mi em cau la mar de bé. I punt. Hòstia, seria fantàstic que guanyessin els republicans... només per veure la cara de gamarussos que els quedaria a tot l’apostolat obamista que ha sorgit a casa nostra, i que és francament exasperant, una bufonada.
Apa doncs: Go McCain! McCain for president!