dilluns, 28 de juliol de 2008

EL BURRO CATALÀ, SOLBES I L'ESTATUT.


Fantàstica metàfora escrita per Iu Forn al diari Avui d'avuí on descriu la crua realitat de la nostra societat, tant política com ciutadana.
Disfruteu-ne
Quin disgust que tinc, escolti. He llegit que l’Audiència de Barcelona ha dictat una sentència que podria acabar amb l’apassionant baralla sobre la propietat del dibuix del burro català. “Je suis dessolé”. I sap per què? Home (i dona), han estat només quatre anys, que a mi se m’han fet eterns, en què els mitjans hem dedicat hores i hores i pàgines i pàgines a discutir sobre el símbol que va omplir tantes parts posteriors de vehicles nostrats en contraposició amb els vehicles que optaven pel toro.
La història ja la sap, oi? Noi (que li direm 1) crea dibuix d’ase. Altres nois (que els direm 2) veuen dibuix d’ase i li demanen a noi 1 poder usar-lo. Noi 1 i nois 2 signen acord notarial pel qual noi 1 cedeix drets i nois 2, després de fer-hi algunes rectificacions, creen famosa campanya ruc per combatre campanya toro. Poc temps després noi 1 i nois 2 acaben als tribunals barallant-se per autoria dibuix. Diverses anades i vingudes a jutjats i ara Audiència determina que nois 2 no van vulnerar propietat intel·lectual, però reconeix van crear “obra derivada” de la de noi 1. Ho veu com la justícia és molt necessària? Han calgut quatre anys per aclarir el que ja era clar i davant notari.
Però ara ve la bonica metàfora aplicada al tema del finançament i al desplegament de l’Estatut. Solbes (entès com a Estat) és el toro i nosaltres som el ruc. Arribat el moment de la veritat, Solbes serà una sola veu lluint el toro i només el toro i ple d’orgull. En canvi, nosaltres serem 1) els que han dissenyat el ruc, 2) els que han comercialitzat el ruc, 3) el cunyat del que diu que ha adaptat el dibuix del ruc, 4) la tieta del que no vol dibuixar el ruc, 5) la veïna de la tieta que diu que té un nebot que també fa rucs... I mostrarem orgullosos (o no) a) un ruc, b) un ruc amb atributets, c) un ruc amb grans atributs, però amagats, d) un ruc que no se sap si té atributs o no, e) una gamba que ens volen fer passar per ruc...

dimarts, 22 de juliol de 2008

DE CARA A LA GALERIA ?

Diuen que no hi ha mal que per bé no vingui, i si les idees els separen al menys que els uneixin els diners. Per tant ja m'està bé que PSC, ERC,ICV i CiU, facin front comú...Ja ho diuen que la independència sense diners no existeix, i sinó que els hi preguntin a tots els fills dels seus pares, que no veuen l'hora de marxar de casa per que no hi han virolles. Però compte amb l'enemic, expert en l'art de dividir, i de sembrar zitzània. Aquest jugarà la carta de la insolidaritat catalana, la de negar-se a establir relacions bilaterals; per a ells només s'estableixen relacions bilaterals amb els Estats, no amb les "regions amb massa auto estima" - com Catalunya - nosaltres som un apèndix que forma part d'un tot. He dit apèndix?, mira per on els apèndixs s'extirpen quan fan la guitza, ja seria hora que els nostres polítics comencessin a tocar-li les turmes en els espanyols.
Ja ho diuen ja, el que la pela uneix que no ho separi el home ( la dona per els catòlics es un zero a l'esquerra) ...o no era així,la dita?. Bé espero que aquest cop no la vessin com en el cas de l'Estatut; uns per pactar a esquenes dels altres, i els altres acceptant la humiliació en el Congrés espanyol ; ribot, rialletes sota el nas, tisora va, tisora ve, etc... En resum, anar de farol es molt perillós, al final sempre guanya l'escala de color, no se si m'explico
Molt voldria equivocar-me però l’acord de front comú per rebutjar les línies generals expressades per Solbes sobre el finançament català, fa olor de propaganda institucional.Efectivament, crec què amb el record de l’estatut encara recent, les nostres forces polítiques encara amb edat infantil, i poc acostumades a enfrontar-se amb un estat de primera divisió què mira pels seus interessos, i molt mes avesades a les baralles tàctiques per conquerir les engrunes que ens deixen de poder, sense pensar ni de lluny en els interessos de Catalunya, fan pensar en mala peça al teler amb la negociació del nou finançament.
Nomes unes hores desprès de treure pit per l’acord del tripartit i CIU per dir no a la direcció que Solbes vol donar al finançament, i què no s’assembla amb la que marca l’estatut, una llei orgànica que com de tots es sabut es paper mullat per l’estat, ja han sortit el Sr. Iceta per part del PSC, dient que no veu clar com acabarà aquesta posició comuna, i denunciant la tacticitat dels nostres partits, sense esmentar esclar, la representació teatral que ens esta oferint aquesta partit amb les reclamacions a Zapatero, i la seva estimació catalana, això si sense voler un grup propi i votant sempre igual que el PSOE a Madrid.
El PSOE de Catalunya se la juga i gosa plantar cara a Madrid acompanyat dels seus socis de Govern i de CIU. Un atreviment que desconcerta una mica, però que tan de bo no tingui un resultat final previst, i no deixi de ser una de les ja conegudes maniobres de distracció socialistes. En mans dels socis de Govern més que de CIU, estarà vigilar que el PSOE català no ens venguin gat per llebre. Que els calers són els calers i amb això no s'hi pot jugar. De moment és positiu que s'actui en comú, doncs un altre engany seria la desafecció definitiva. Amb aquests precedents, i les posteriors declaracions, crec que l’estat tornarà a donar gat per llebre a Catalunya, mentrestant els nostres polítics de segona miraran de sortir be a la foto, i preparar una estratègia per atribuir-se tots els mèrits de l’assumpte, sabent en el fons que els únics que perdran en aquesta batalla son els ciutadans de Catalunya, què veuran com el seu esforç fiscal continuarà sense cap tipus de recompensa, això si escoltant moltes tones de demagògia barata sobre les bondats del nou model, i acumulant mes desafecció per les properes eleccions.




dilluns, 21 de juliol de 2008

FETS I NO PARAULES

Aquesta afirmació era el lema del tripartit al iniciar la legislatura, i en el decurs del temps s’ha invertit la frase amb paraules i pocs fets, i aquest cap de setmana en tenim un exemple clar.
Ja ha acabat el congres del PSC, i avui podem llegir a la premsa el seriós avis de Montilla a Zapatero amb grans titulars, i la frase que he vist repetidament del seu discurs es que el PSC estima a Zapatero, però mes estima a Catalunya, i “Quien bien te quiere te hara sufrir”, dos frases que han provocat tota una tremolor al president del govern de l’estat, però no de por, sinó del fart de riure en privat què es deu haver fet. La gran realitat es que una vegada mes el sector espanyolista del partit s’ha imposat, i el grup propi queda ajornat sense data, i així amb l’arma mes poderosa de que disposa aquest partit a Madrid per defensar els nostres interessos desactivada, i seguint l’obediència cega a les tesis del PSOE, siguin quines siguin, em queda el dubte de com s’ho faran per defensar aquest amor a Catalunya.
Se’ns dubte la demagògia del polítics no te límits, i aquesta afirmació de prioritat catalana abans que al president de l’estat, primer, s’ha d’entendre que no hauria de ser un mèrit sinó una cosa normal, jo no sento dir mai per exemple al president francès que la seva prioritat es França, simplement es una obvietat. Si ho has de reafirmar, alguna cosa no va be, i segon, quan les teves actuacions sempre han estat de determinada manera, aquestes et delaten, i podríem trobar mil exemples de submissió absoluta a Madrid a favor o en contra dels interessos de Catalunya.
Pel que respecta al finançament, crec que posar-se d’acord en exigir el compliment d’una llei orgànica que marca uns paràmetres en aquest aspecte, es qüestió de complir la llei o pasar-se-la pel forro com fa el govern de l’Estat, que primer aprova una llei i desprès en discuteix el contingut aprovat, això no es seriós, podem discutir a partir d’aquí, però mai la part ja aprovada, el Ministre Solbes amb tota tranquil·litat ignora aquest Estatut, i així no es va enlloc.
Ara es l’hora de passar de les paraules buides de contingut als fets, suposo que en aquesta política social per damunt la identitaria que tant pregonen, per dur-la a terme, el finançament es clau, i la proposta comuna ha de ser ineludible per presentar-se a Madrid a plantejar-la, i si el retorn es de riure com ja va passar amb l’estatut, aquest cop negar-se a acceptar-la i denunciar-la allà on calgui, governi qui governi a l’Estat.
Nomes així començarem a veure algun fet de dignitat en aquesta mediocritat general. Com la majoria de gent, jo no sóc economista. Aquests dies, molts hem hagut de fer veure que sabíem què volen dir alguns conceptes que s'estudien a Econòmiques com "flux monetari" o "enfocament càrrega-benefici", entre d'altres.
M'he d'esforçar a entendre-ho perquè ara l'economia és la protagonista, com a mínim, per tres factors concurrents. Primer: per fi ha arribat l'esperada publicació de les balances fiscals. Segon: ens trobem en la fase de concreció de l'anomenat "finançament autonòmic" amb la data màgica del 9 d'agost (que es retardarà segur). I tercer: tothom reconeix que som davant d'una de les pitjors crisis econòmiques de les darreres dècades.
Pel que afecta a la nostra butxaca, ara sabem que cada català paga uns 2.000€ l'any a l'estat que no tornen al país. Per fi ens reconeixen un dèficit fiscal anual de 14.800M€ al conjunt del país. Aquesta xifra puja fins als 18.595M€ de dèficit cada any, segons les fonts catalanes.
Perquè jo ho entengui, si a casa som 4, paguem 8.000€ cada any que no ens retornen en serveis. En 10 anys paguem 80.000€ nosaltres solets. I jo encara no tinc el carrer asfaltat però pago peatges, pago llibres escolars i pago una sanitat complementària, entre d'altres. I amb el que nosaltres paguem, arreu d'Espanya tenen autopistes gratis, ordinadors per a tots els alumnes a les aules o tot tipus d'operacions a càrrec de la Seguretat Social.
I a sobre ens hem de sentir dir que som insolidaris.
Tot plegat és tant fort que els responsables del govern espanyol ho volen emmascarar i no volen que ho entenguem: en donen 6 versions i no ens ho explica el ministre Solbes, sinó un funcionari de tercer nivell.Els concepte "solidaritat" esdevé grotesc. Som davant un espoli, una plasmació del dret de conquesta. No ens confonguem. Tenen raó, els catalans no som solidaris, som espoliats: cornuts i pagant el beure.
Tan sols ens queda el trist consol de que estan ajudant a recuperar la noció de Països Catalans. A part de Madrid, que juga una altra lliga i no hauria de sortir en aquest rànquing, els de parla catalana som els "paga nos". Catalunya, el País Valencià i les Illes per fi unides per una causa.
El PSC ha tret pit, anomenant-se catalanista. Estàvem dinant l`altre dia, quan varem veure aquest titular en un telenotícies, i l`atac de riure, però també de pena per tots aquells ingenus que s`ho puguin arribar a creure, es va poder sentir a tots els Països Catalans, varem començar a recordar coses tan ben políticament amagades, dels que és i representa aquest partit nacional espanyol,( perdó català ).
I vam fer una enorme llista per recordar: No ens volien deixar crear TV3 ( Felipe el Hermoso i el Calviño), la LOAPA, la LOFCA, les imatges del Iceta assegut al costat del PSOE en la negociació del Estatutet, la tercera hora de castellà, la venda d`ona catalana a la SER, la crosta nacionalista a esborrar de la Corporació, la financiació immensa de la " FERIA d`Abril" en comparació als diners que destinen els ajuntaments socialistes a les activitats culturals catalanes,i tantes altres.
I després d`això, surt el lamentable President que tenim i diu que ningú li ha de donar lliçons de catalanisme. Llavors, el riure de tots va ser un continus no parar, ennuegant-nos de tant cinisme i de tantes mentides que es poden arribar a dir en tant poc temps.. Després deien que l`Obiols del sector més catalanista havia tornat amb força, i tots varem tornar a riure, ja que hom recorda que la LOAPA la van dur a terme en les seves èpoques social catalanistes.
Ens estem jugant la nació, i aquest ens venen a vendre un nou sistema per ser anihilats definitivament. Creure en la seva conversió a la catalanitat, quan no han fotut res en la seva vida per la nostre nació, deixar-los entrar arreu, que ells des de dintre ens aniran minant tot el nostre sistema, com a corcs dins la fusta.

divendres, 18 de juliol de 2008

De cul.

Ho sento, aquets dies vaig de cul.

Va nenes! No us enfadeu! Per vosaltres també n'hi ha.
M'ha costat molt més trobar-ne, però aquí va un cul.
Apasiau!,Molt bon cap de setmana ¡ ¡

dijous, 17 de juliol de 2008

dimecres, 16 de juliol de 2008

Comencem?

El canvi de govern va portar coses bones i coses dolentes (com qualsevol canvi, qualsevol govern o des-govern) una de les coses que no m’agraden i que em fan més recança és aquest permanent mirar al sud, concretament al sud-oest, al centre de «la meseta» a la capital d’un estat que no és el nostre que ni ens vol ni ens respecta.
Em desagrada i em molesta, per que és una altra prova que tan sols tenim un/s referents i que, en qualsevol cas no ens són favorables (culturalment parlant) uns referents plens de toreros i doñas, de famosas y bailaoras.
Uns referents musicals pel jovent que disten moltíssim de qualsevol referent necessari per a la revifalla efectiva de la cultura catalana i amb ella l’articulació d’un país que no s’acaba de creure que ho és, a voltes covards, a voltes oportunistes.
El futur tan sols vindrà del nord, que és des d’on realment podrem fer força, on realment cal que expliquem qui som i què volem. On som i on volem anar, un futur que tansols tindrem si ens el guanyem a pols.
La política és a tot arreu, per tant no serveix dir que no es creu en els polítics o que són uns venuts. Hi ha moltes maneres de fer política i de treballar per aquest país que necessita tantes mans com se li puguin oferir. Pel nord, amics, haurà de passar el nostre futur, mentre ens entretinguin mirant al sud, les possibilitats d’assolir aquest futur ens passaran pel darrera.Després de tres-cents anys de col·lonització i inculcació d’una manera d’entendre la relació entre els territoris que compartim una cultura, una llengua i fins fa algun temps un imaginari col·lectiu podem veure’n la mostra més evident, clara i contundent.
El que van ser els Països Catalans fa que espanya sigui com és, que uns visquin millor i uns altres s’hagin d’esforçar més per tenir el mateix. No ens volen junts per que fem por, per que la supervivència de «l’espanya solidària» i, fins i tot, de l’espanya tal com s’entén actualment està en perill. S’ha de ser solidari, no ho negaré, però no cal ser carallot. La solidaritat ha de tenir límits, si no et prenen el pèl.
Els territoris catalans (o valencians, o balears, no nord-catalans, ara mateix tant és el nom) som una mina, ha quedat ben clar. I a més, quina casualitat, anem ben juntets, agafadets del bracet, no hi ha ningú entre els uns i els altres. Crec que això ens ha de fer reflexionar a tots i si rasquem una mica per sobre de la crosta casposa de que hi ha per tot crec que hi trobarem tants punts en comú que ens sorprendrem tots plegats.
Som, ara tan sols cal que ens ho creguem i actuem en conseqüència. De vegades penso que el país en el que visc, el país que m’estimo i pel que lluito (sempre pacíficament) és un país que no sap on va, que talment un ramat es deixa guiar. De vegades penso que el país que vull millor és un país de covards, d’indecisos, de gent que tan sols «vol viure» i sobreposa aquesta voluntat de «voler viure» a pràcticament qualsevol ambició, relegat el seu fet nacional a uns elements cada cop més folclòrics i remots. De vegades penso que el país, aquell que duc al cor, és un país difícil d’entendre, ple de contradiccions i amb massa oportunistes.
Visc en un país que no s’ha sabut fer gran, que per por, per cobardia o potser senzillament per que ja ha estat diluït en un estat que ni l’entén ni té la intenció de fer-ho. Un estat que es sent orgullós de ser com és i en el qual no hi caben ni «fets diferencials» ni res que no ens dugui a ser «grandes y libres». Tothom sap que el franquisme ha triomfat i ha anul·lat políticament, nacionalment, a massa generacions, unes generacions que ens manen i que en el seu subconscient, volunari o no, hi ha el franquisme. És per això que les generacions «lliures», sobretot les nascudes amb la pseudo-democràcia espanyola, teniu una gran responsabilitat. Una responsabilitat que serà capdal per a fer d’aquest país un estat o per diluir-nos en l’intent. Una responsabilitat que la majoria de nosaltres no exercim com hauríem de fer.
Hi ha generacions «també lliures» que consumeixen el que se’ls ofereix, hem de mirar què se’ls ofereix per que en el seu imaginari, imaginari col·lectiu, segurament ja no canten allò «d’espanya penja d’una canya, si la canya cau…» segurament ens sorprendran amb un rap, perdó hip hop, o un reaggeton que ni parlarà del nostre futur, ni ho farà en el nostre idioma.Som els que som, tenim el que tenim, però si encara avui esperem a que algú altre aconsegueixi la llibertat del nostre país per nosaltres, ho tenim clar. No hi haurà redemptors,ni salvadors, ni profetes, ni messies, tan sols gent, gent que vol un futur millor en un estat propi, un estat lliure i un estat, per damunt de tot, democràtic. Recordo que la democràcia va molt, molt més enllà d’anar a votar cada quatre anys. Hi ha molta feina a fer, comencem a fer-la?

dilluns, 14 de juliol de 2008

Les contradiccions son els tics convergents

CDC no es decideix,Ja ha finalitzat el congres convergent, i puc treure unes conclusions complementaries mes de l’aposta de CDC per la Casa Gran del Catalanisme.
En primer lloc la renovació de la cúpula dirigent amb nous noms, no ha inclòs cap dels noms mes sobiranistes com Victor Terradellas o Alfons Lopez Tena entre d’altres, si be es cert que noms provinents del mon municipal tenen diverses sensibilitats, cap es conegut per apostar per un estat propi sense embuts, i la tornada de figures del passat com en Cullell, poden ajudar a homogeneïtzar el partit, però no son garantia de cap aposta renovada.
Vull destacar que els militants han atorgat el nombre mes baix de vots a la direcció a David Madí, director de les ultimes campanyes, i autor del famós vídeo què amb un cinisme esfereïdor, i molta demagògia barata atacava el tripartit, i què va provocar mes que res desencís en els propis votants, crec que si es volia apostar per noves formules, evidentment aquesta persona què amb el seu ressentiment i mètodes americans utilitzats matusserament no ha aportat res de positiu per avançar com a país.
Tanmateix, l’aposta pel dret a decidir sense límits amb termes com a nació lliure ja es un avenç en aquest partit tant prudent alhora de parlar d’aquests temes, però la no inclusió d’estat propi, i declaracions d’en Mas dient que vol mes una nació forta dins Espanya, que un estat propi feble, sintetitzen la famosa ambigüitat, i la poca coherència de voler posar en un mateix pot totes les sensibilitats del blanc al negre.Primer, una nació forta dins Espanya, ell sap perfectament que no es el camí traçat del Estat de les Autonomies, i què les balances fiscals han donat un bon exemple d’aquest espoli que continuarà pels segles dels segles, i un TC que marcar el límit autonòmic que evidentment per un territori que vol ser potent es totalment insuficient, la segona part referent a l’estat propi feble, es una bajanada parlant clar, ja que no hi ha en el mon un estat propi que vulgui deixar de ser-ho, i prendre les teves decisions en el teu propi benefici, i gaudir de tots els teus recursos evidentment no es mai senyal de feblesa.
Aquestes contradiccions son els tics convergents que perduren en el temps, i què evidencien què nomes apostaran per donar el salt endavant quan es visualitzi amb claredat l’aposta per la sobirania, ells no en seran pas el motor, però si una part important. La societat civil, i altres partits que vulguin apostar clarament per l’estat han de donar el primer pas, i iniciar el pols amb l’estat. Les coses estant canviant, però les pors segueixen existint, mentrestant el nacionalisme espanyol no en te cap de recança a mostrar tota la seva virulència, vingui de Madrid o de la pròpia Catalunya, i ja se sap que si un puja, vol dir que l’altre baixarà. Caldrà esperar , però la primera impresió és que tindrem Casa Gran i Dret a decidir, però sense saber encara que es decidira quan toqui, i si la casa serà de propietat o de lloguer.
Amb aquest panorama, no cal esperar cap sorpresa ni tan sols pel que fa a les relacions amb UDC, que sembla que ara no toca encara passar comptes.Així que, de decidir alguna cosa res de res, tret de decidir voler tenir Dret a decidir. El lideratge d’en Mas no es discutit, per tant el congres es centra en el contingut polític, i les apostes pel futur, cosa que pot tenir una incidència cabdal a Catalunya.
Del que se’n sap, es que algunes veus segueixen amb la cantarella de la injustícia del tripartit davant les seves victòries en les comeses electorals, crec que eren tics què ja els tenien superats, i no cal insistir en el procediment democràtic que sempre ha estat el mateix per formar govern, i què ells molt ben be saben.
Es un argument que ja cansa per inconsistent, i provoca el cansament de la gent, ja que les regles no son bones quan et convenen i dolentes quan se’t giren en contra, la humilitat crec que es una recepta bona per qualsevol formació política que ha de saber governar i fer oposició quan toca, mai hi ha res que duri sempre, i la Generalitat no es patrimoni de ningú. Un altre cosa es la gestió de cada govern, què pot ser mes encertada o no.
Sabem que s’ha rebutjat l’esmena a la totalitat que reclamava un estat prop,i i que les moltes esmenes sobiranistes s’estan intentant incorporar esborrant el terme estat propi, per sobirania plena, nació lliure o exercici del dret a l’autodeterminació vinculat al dret a decidir. Aquesta tàctica d’amagar les paraules, es la típica estratègia pujoliana de no dir les coses pel seu nom. Em pregunto quina por fa dir estat propi, i quina diferencia hi ha amb els altres termes. Al mon hi molts estats, i no conec cap d’ells que s’avergonyeixi de ser-ho, i busqui formules per no dir-se estat. La gran excusa es que a la Casa Gran hi cap tothom, i s’ha d’evitar que les formules emprades puguin restar gent al projecte, defensant també la inclusió d’Unió en ell.
A veure Sr. Mas, el que s’ha de definir es el projecte, i en la seva casa no hi pot entrar tothom, no hi ha cap projecte al mon que englobi tota la població, sempre hi haurà gent a favor, gent en contra i gent que s’hi incorporarà mes tard, ara, intentar fer tots els papers de l’auca condueix tard o d’hora al desengany. Cada partit polític te un ideari, i aquest captarà a un volum de persones que intentarà anar augmentant, però no pot ser blanc i negre alhora. Catalunya, en l’atzucac on ha arribat el que menys li fa falta es ambigüitat calculada que ja varem viure durant 23 anys, i què al final amb la col·laboració del tripartit ens ha portat en aquest cul de sac.
El que cal una vegada esgotat l’autonomisme i el peix al cove, es una alternativa contra el nacionalisme ferotge inclusiu de l’estat, i aquest es la defensa de l’estat propi sense embuts com a solució al benestar de la ciutadania i la retallada constant de llibertats. Un full de ruta clar i pautat amb una formació d’una taula de partits, plataformes i associacions civils què visualitzin i donin forma a aquest recorregut, i què la població lliurement i acabi donant el seu consentiment. En aquest projecte no hi cabran tots com vostè pretén, però es tracta què finalment sigui la majoria la que hi doni suport prescindint en aquest moments delicats de les sigles dels partits, i proposant aquest canvi què segur que la societat acollirà amb els braços oberts, però sisplau prou ambigüitats, i prou tacticisme mediocre del seu partit i de la resta per no voler afrontar els reptes plantejats. De moment sembla que en el Congrés de CDC, on el Dret a decidir vol ser l'estrella, la formació no s'acaba de decidir a fer un pas endavant.
El gir més sobiranista encara continua fent molta por a la direcció del partit i a una part de la militància.

divendres, 11 de juliol de 2008

FESTA DEL QUADRE DE SANTA ROSALIA.

Dia 12, dissabte, a les 19.- h., a la Plaça del Castell, NOCES d'OR dels GEGANTS DE LA TORRE, amb CERCAVILA.
Dia 13, diumenge, a les 18.- h., a la Plaça de la Vila, DIADA CASTELLERA, Castellers de Vilafranca, Jove Xiquets de Tarragona i Nois de la Torre.Dia 14, dilluns, a les 21,45 h., pels carrers de la vila, CORREFOC.
Dia 14, dilluns, a les 12.- h., a la Plaça del Castell, REPIC de campanes, enlairament de COETS, PA AMB VI I SUCRE, a les 18.- h., pels carrers de la vila, Cercavila de SEGUICI INFANTIL., a les19,30 h., a la Plaça del Castell, ESPECTACLE INFANTIL, Primera estació: , a les 21,30 h., al Parc de Cal Llovet, CONCERT tradicional de FESTA MAJOR., a les 3,30 h. de la matinada, al Parc de Cal Llovet, CONCERT JOVE
.Dia 15, dimarts, a les 8.- h., pels carrers de la vila, MATINADES., a les 9.- h., a l'Església de Sant Pere, Missa primera., a les 11.- h., a l'Església de Sant Pere, Solemne OFICI EUCARÍSTIC, amb la Coral Santa Rosalia., a les 17,30 h., a la Pl. Mn. Joaquim Boronat, PLANTADA D'ELEMENTS DEL SEGUICI POPULAR.Dia 15, dimarts, a les 18.- h., des de la Pl. Mn. Joaquim Boronat al carrer Joan Güell, ANADA A LA PROCESSÓ., a les 20.- h., a la Sala de Plens de l'Ajuntament, HOMENATGE A LA FAMÍLIA CAÑELLAS., a les 20,30 h., a la Sala de Plens de l'Ajuntament, Presentació de la SAMARRETA de la Festa Santa Rosalia 2008.
Dia 16, dimecres, a les 19.- h., a l'Església de Sant Joan, Baix a Mar, MISSA DE LA MARE DE DEU DEL CARME., a les 19,45 h., a Baix a Mar, PROCESSÓ DE LA MARE DE DEU DEL CARME i FOCS ARTIFICIALS., a les 21.- h., al Passeig Marítim, BALLADA DE SARDANES.
Dia 17, dijous, a les 22.- h., als Jardins de Cal Bofill, CINEMA A LA FRESCA, Spiderman III.
Dia 18, divendres, a les 23.- h., a la zona esportiva municipal, BAIX GAIÀ SOUND'08.
Dia 19, divendres, des de les 17,30 h., a la Pl. Mn. Joaquim Boronat, DUAL BIKETRIAL (curses en paral·lel) Mini, Salt d'altura i Super.
Dia 19, dissabte, a les 23.- h., a la zona esportiva municipal, BAIX GAIÀ SOUND'08.Dia 20, diumenge, a les 22.- h., a l'Església de Sant Pere, CONCERT DE CORAL, pel Coro de la Pontificia Universidad Católica de Chile

dijous, 10 de juliol de 2008

RAONS PER LA INDEPENDENCIA

Finalment el grup d’experts de la Generalitat ha presentat l’informe sobre les balances fiscals, amb uns resultats que fan por de veure’ls.
No hi ha cap país europeu ni territori que no tingui capitalitat política que aguanti una situació així..De cada 3 euros que paguen els catalans a l'Estat, només en tornen 2. Aquesta és una de les conclusions de l'estudi sobre balances fiscals elaborat pel govern de la Generalitat, que, a partir dels exercicis 2002 a 2005, xifra en 13.832 milions d'euros anuals la mitjana del que Catalunya aporta a l'Estat i no se li retorna.
Aquests tretze experts han presentat aquest dèficit l’any 2005, i què segons altres veus podria arribar als 20000 milions el 2008, la mitjana entre 2002 i 2005 es un 9 % del PIB català.
Com els números mai m’han agradat, fent una síntesi, de cada 100 euros que aportà cada català, una tercera part no retorna, uns 2400 euros que cada persona paga a fons perdut anualment.
Mentrestant, des de l’estat, i fidels a la política d’incompliments amb Catalunya, seguim esperant les seves balances, ja endarrerides uns quants cops i suposo en busca del mètode mundial mes favorable als seus interessos, sincerament no crec que el trobin.
Moltes veus de l’estat ja han dit que es immoral publicar les balances de l’estat amb les autonomies, això ja defineix el seu tarannà, ja que la transparència i la veritat mai poden ser immorals, però l’espoli econòmic aplicat sistemàticament amb el territori català si que ho es, i cal denunciar-lo.
Així, trobem que algunes comunitats tenen unes carreteres, trens i serveis què aquí no podem ni somiar, i on la Generalitat simplement està en una situació delicada on no pot oferir als seus ciutadans els avantatges amb sanitat, educació i altres serveis, i on es te què conformar amb aeroports de baix cost, amb prohibició expressa de l’estat mitjançant convenis de molts vols intercontinentals, carreteres plenes de peatges què paguem religiosament per finançar les autovies gratuïtes dels altres llocs, i mentrestant radialment des de Madrid surt l’Ave a les capitals espanyoles, aquí ens acontentem amb unes rodalies dignes del tren de la bruixa de qualsevol fira de poble, i un ave recentment inaugurat, com no amb direcció a Madrid.
I això gràcies al PP i al PSOE, però no en són els únics des de 1980 CiU, ICV o ERC han aprovat alguna vegada i fins i tot més d’una els pressupostos espanyols.Però al cap i a la fi, qui en són els màxims responsables són PP i PSOE, i pensem que a les últimes eleccions els van votar més de 2.000.000 de persones a Catalunya.
Es un espoli sense comparació a tot Europa, i què qualsevol societat que no fos la catalana posaria fil a l’agulla per resoldre. Aquí encara hem d’escoltar el Conseller Castells que desvincula les balances del nou finançament, i es va afanyar a dir que Catalunya ha de seguir amb la seva particular solidaritat, davant algunes reaccions que anaven en sentit contrari.
Aquesta setmana s’han hagut d’anul·lar dos comissions mixtes Estat-Generalitat sobre els traspassos de l’Estatut, simplement perquè no n’hi ha cap, ni el govern estatal te voluntat per avançar-hi desprès de dos anys, i segurament esta esperant la sentencia del TC, que passarà una segona retallada i s’estalviarà negociacions inútils. Mentrestant des del govern català es diu que les reunions no s’han produït, però que les negociacions estant madurant, tanta maduració acabarà per podrir-se ! !.
Sincerament, la situació es indignant, i les properes generacions no es mereixen uns predecessors tant porucs i covards que no han sabut dir PROU i plantejar per fi una sortida en forma d’estat propi per aprofitar tots aquests recursos pel nostre benestar, com sempre la pilota esta a la nostra teulada, i per dignitat hauríem d’agafar-la, i fer el pas per saltar aquesta falsa legalitat.
A tots ells i als unionistes els dedico aquest pensament escrit de Mossèn Armengou:
Els vençuts sempre fan llàstima, però els traïdors (botiflers) fan llàstima i fàstic. Són el vil escambell de les botes militars i de les fal·làcies ideològiques dels vencedors forasters. Són els mercaders de llur poble que, com Judes, no reben al final de la jornada altra cosa que menyspreu. Es pensen que posant-se de la banda dels vencedors ja participen de la victòria. Vils: Participen només de la ignomínia. Mossèn Josep Armengou i Feliu, (1910-1976).

dimecres, 9 de juliol de 2008

dimarts, 8 de juliol de 2008

El "Manifiesto".

La llengua castellana està perseguida a Catalunya. Això ho sabem tots de sobres. Perquè, de petits, a l'escola, ens prohibien parlar en castellà i perquè els mitjans castellanoparlants provinents de Madrid -i de Barcelona- són vistos com abocadors de brossa i de mentides i ningú se'ls mira...
Va, potser deixo la ironia per un altre moment i em centro en el tema que ens ocupa.
La caverna demagoga espanyola està sumant cada dia més punts a la seva tendència al deliri. Des d'aquell Manifiesto de los 2.300 pel qual el nostre estimat Federico Jimenez-Losantos va acabar pagant fort amb un segrest i el consegüent tret a la cama per part de Terra Lliure, fins a arribar a l'actual Manifiesto por una lengua común, ha plogut molt. Però la vella guàrdia feixista espanyola no es cansa ni es rendeix.
Des de la nostra humil posició, els catalans n'hem aguantat de tots colors, i nosaltres tampoc ens cansem ni ens rendim. Espero que tardem més temps que ells a fer-ho, perquè si no és així, la nostra llengua acabarà patint de debò.Els meus pares sempre m'han explicat que, quan ells eren petits, era del tot normal que un senyor et clavés una bona plantofada en sentir-te expressar-te en català pel carrer. I davant de l'exigència d'hablar-en-cristiano-coño, no tenies motius de queixa, perquè sabies perfectament que tenies totes les de perdre. Ara, més de trenta anys després de la mort del militar que ha fet més mal a la cultura catalana -i a l'espanyola també, tot sigui dit-, ens hem de trobar, cada dos per tres, amb episodis d'aquest tipus. Ningú ens pega per parlar català -en principi-, però resulta tant normal que una cadena com Tele Madrid faci públic un reportatge (el ja mític Ciudadanos de segunda) on quedem retratats com a una colla de renegats feixistes que fem el possible per imposar la nostra llengua. I que una colla d'intel·lectuals signin un manifest on titllen la normalització lingüística d'atropello.
El primer cop que vaig sentir parlar d'aquest manifest vaig preferir ignorar-lo. “Un altre episodi d'aquesta colla d'ignorants que no arribarà enlloc; tú com si sentíssis ploure”, vaig pensar. Però la cosa s'està escampant massa. El fet que una cadena com Tele5 s'hagi adherit al manifest m'ha acabat de fer emprenyar. Sabia que eren espanyols, però ignorava que el seu rampell centralista arribés tan lluny.
Que no els deixen emetre a Catalunya? Que no tenen audiència, a les nostres terres? Que els televidents catalans els han exigit mai una traducció dels seus programes? Que alguns dels seus fitxatges estrella, com Xavier Sardà, Àngels Barceló o -``el genial orador´´- Risto Mejide, s'han negat mai a dirigir els seus programes o seccions en castellà?
El manifest en concret no només titlla d'atropello la normalització lingüística. En el fons, hi ha més mentides que caràcters. No en vull fer un comentari de text, però la veritat és que val la pena llegir-lo perquè es tracta d'una autèntica joia per a la història de la propaganda política. Segur que Goebbels es mostraria molt orgullós dels seus deixebles. Entre ells, però, em sobten molts noms. No m'extranya gens que s'hi adhereixen personatges del calibre d'Albert Boadella -tant mal li ha fet, a aquest home, el catalanisme?-, Rosa Díez i el seu partit, o els Ciutadans-Ciudadanos aquests tan trempats que es dediquen a intentar rebentar les fites que s'havien aconseguit fins ara en la lluita per la nostra llengua, començant per parlar en castellà al parlament. Però m'hi sobren noms com, per posar només un exemple, el d'Arturo Pérez-Reverte. Jo a aquest paio li tenia un respecte, havia llegit algun llibre seu -Territorio Comanche em va agradar molt- i, sincerament, com a escriptor i antic corresponsal de guerra, el respectava . I ara què n'he de pensar? Li agafo mania o el deixo com un pobre ignorant? No em cap al cap. És normal que una persona que ha estat testimoni directe de tants conflictes bèl·lics se sumi a tots aquests embaucadors amb tanta afició per al xoc ideològic? Què pretèn? Potser el seu somni és viure una guerra en el seu propi país, i és per això que s'hi suma. A veure si un dia esclata tot i surten els tancs al carrer... Se sentirà a casa i com a casa, recordant els vells temps d'enviat especial a Bòsnia sense haver-se de moure. I podrà escriure el seu llibre definitiu: "Mi guerra".
O Mario Vargas Llosa que, per començar, no és ni espanyol. O membres de la RAE com Miguel Delibes i el mateix Pérez-Reverte... És insultant que persones amb tant de prestigi per les lletres castellanes, coneixedores perfectament de l'abast que té la seva obra i de la història de les conquestes espanyoles, puguin adherir-se a un text tan poc convincent. Que tanta gent de lletres -escriptors, poetes, filòlegs- ignorin la riquesa de la llengua catalana o, simplement, la menyspreïn d'aquesta manera.
Sembla ser que els lletrats espanyols no tenen respecte per cap altra llengua; que creuen que la seva és més rica i superior a totes perquè és la llengua llatina que es parla en més territoris. A mi, que la vella caverna demagoga escupi mentides al seu pas ja no em sobta. Però que s'hi adhereixin tants noms fins ara mitjanament respectables em comença a fer por.
Davant d'aquests atacs, el millor que podríem fer seria defensar-nos.. Deixar d'impartir llengua i literatura castellana a les escoles, enlloc de sumar-hi una tercera hora, com pretenen. Assumir que sóm catalans i que tenim una llengua única, i que és més rica i millor que la castellana. No admetre mai més que La Celestina, el Quijote o El Lazarillo de Tormes són grans obres per a la posteritat. Tatxar totes les influències provinents d'Espanya i avançar cap a un perillós estat d'autosuficiència cultural. Donar-los raons pràctiques i reals perquè ens critiquin i ens ataquin, ja que, encara que sigui sense fonaments, com fins ara, ells ho continuaran fent, sense cansar-se ni rendir-se.

dilluns, 7 de juliol de 2008

Adéu, Montse

M'acabo d'assabentar que Montserrat Caballé ha signat el manifiesto espanyol aquell que defensa -amb bones paraules i certa dosi d'hipocresia i populisme, això sí- que els catalans parlem sempre en espanyol i que la nostra llengua millor que quedi reclosa a casa i que la parlem en la intimitat fluixet, fluixet, no fos cosa que el veí espanyol del tercer el sentís i es molestés.
Es veu que hi ha gent que insisteix en ficar la seva immensa pota fins abaix de tot, així que pel que fa a la meva persona que s'atengui a les conseqüències.
A partir d'ara, i mentres espero pacientment una rectificació, la senyora Maria de Montserrat Viviana Concepció Caballé i Folc queda expulsada de la meva vida.
Que l'escolti sa mare, en Savater, en Marina, la selecció espanyola i demés escòria nacionalista -ells prefereixen el terme liberal, crec- amb la rojigualda amb el pollastre fermada pel coll, mentre veuen les victòries de Rafael Navidad y Parera per Telecinco i programen les seves vacances amb El Corte Inglés i Air Berlin.
Soc masoca, però tenc uns límits !!. La Turandot amb Pavarotti i Mehta que un any em va regalar el meu padrí per Sant Joan i la Lucia amb Carreras i López Cobos que vaig comprar l'any 2000 després d'haver-la escoltat per primer pic amb June Anderson al Liceu queden al fons de l'armari on els guardava i no penso comprar més discos i DVD's d'ella, de moment, ni escoltar-la a la televisió, la ràdio o al Youtube.
Tampoc penso tornar a cap més concert seu, on darrerament actuava amb una sopranina de tercera que respon al nom de Montserrat Martí "Montsita" que si no fos filla de ara mateix, com a molt, estaria cantant en una insignificant coral de vés a saber quina bruta ciutat de províncies espanyola..
Algú dirà que em perdré una soprano única, coneguda arreu del món pels seus fiatti i pianissimi, però és que de sopranos úniques n'hi ha arreu, no ens enganem. Wagner també és un gran compositor, va revolucionar aquest gènere, i a Israel és boicotejat per antisemita. Ben merescut s'ho té. No s'acaba el món aquí.
El món de l'òpera m'interessa des de molt petit, i fins avui no havia vist un atac tan frontal al nostre País dintre d'aquest món, sinó més aviat el contrari. Mentre hi ha moltes persones -algunes de fora- que s'esforcen per a recuperar el nostre ric patrimoni musical (Elina Garanca i Angelika Kirschlager, per exemple), mentre malgrat la crisi del sector discogràfic el segell francès Harmonia Mundi ha llançat una nova versió de l'òpera en llengua catalana amb música de Toldrà i lletra de Carner El Giravolt de Maig dirigida per Ros Marbà, mentre l'andalús Manuel de Falla aprengué la nostra llengua i musicà L'Atlàntida de Verdaguer, algú de casa ens diu que espanya és la nostra nació i l'espanyol la seva llengua.
Paradoxes de la vida. Ja s'ho farà, però.I per cert, si tan espanyola es sent -cap problema per a mi- que baixi els diners d'Andorra i pagui com tothom, que hacienda somos todos. Signar manifestos espanyolistes i no contribuir és fer trampa.

dijous, 3 de juliol de 2008

La crisi econòmica i el Sargent Hartman

Jo, que per ser políticament incorrecte, soc aficionat a les pel·lícules de guerra, pensava l’altre dia en el que em recorda el Sargent Hartman de la Jaqueta Metàl·lica (Stanley Kubrick) a la crisi que ve, a tots ens tractarà per igual i quan la superem serem millors persones, millors treballadors, millors empresaris etc.
Això si, putejar-nos ens putejarà de valent. Ara bé, com deia el sargent, la guerra és per els que són capaços de menjar-se una ració dels seus propis collons i demanar-ne un altre després.
Doncs va !!

dimarts, 1 de juliol de 2008

L'État, c'est moi, Ibarretxe els té ben posats. No com d'altres.

Un dels arguments habituals de l'unionisme espanyol, consistia en proclamar, que el dret a l'autodeterminació es va afegir a la declaració dels Drets Humans per permetre els processos de descolonització a l'Àfrica.
D'aquesta manera et reduïen el dret a l'autodeterminació a un assumpte d'africans, i com què hom no acostuma a portar a sobre la declaració impresa de Nacions Unides, la discussió s'havia de donar per acabada. El temps s'ha encarregat de treure raons, i a no ser que algú encara es cregui que la RDA o Kosovo es trobaven geogràficament al continent africà, ja haurien de começar a veure que a la declaració de Nacions Unides no hi havia cap restricció geogràfica.
Tanmateix el mite fou prou efectiu, durà dècades, i fins i tot encara hi ha algun espavilat que el treu a relluir quan ja no sap que dir. Amb el tema de la "consulta popular", proposada pel president basc "Juan José Ibarretxe", ens trobem quelcom de semblant. Ja han començat els apocalíptics de la destrucció de la unitat dels Països Castellans a postular la suposada "il·legalitat" de la cosa. La intenció és clara, es tracta de repetir tantes vegades com calgui que el projecte no s'ajusta a llei, i per tant cal actuar amb duresa aquells que incompleixen la llei.
Mai per això en parlen de quina llei és aquesta, i quina és la il·legalitat denunciada. Només cal una petita consulta a la Constitució Espanyola i al DRAE per a comprovar que el projecte de llei és plenament constitucional:
*Referéndum: 1. m. Procedimiento jurídico por el que se someten al voto popular leyes o actos administrativos cuya ratificación por el pueblo se propone.
Si llegim les dues preguntes de la consulta popular, es veu clarament que no es tracta, ni d'una llei, ni d'un acte administratiu. Simplement són dues preguntes sense caràcter vinculant, és a dir, una consulta popular, o més ben dit, un No-referèndum.
El que sorprèn de tot plegat són les declaracions del president del govern espanyol, en el sentit que no es realitzarà la consulta popular perquè estem en un estat de dret, i el lehendakari està obligat a complir la llei (repetim: no indica en cap cas quina és la llei que s'estaria incomplint). Afirmació precipitada, ja que en cap cas el president espanyol espera un pronunciament de la justícia espanyola de la suposada inconstitucional·litat del fet. Realment és preocupant veure, amb la rotunditat amb la que s'expressa, que ell realment es creu que està per sobre de la justícia. Es creu amb el poder de decidir allò que és legal, allò que és il·legal, i fer-ho apel·lant a l'estat de dret. En resum, creu que l'estat de dret és ell. Està per sobre de la justícia i tot, o més ben dit, té el convenciment que la justícia farà el que ell decidirà. Com el rei Sol.
Amb convicció i esperit de sacrifici, el de la seva carrera política, Ibarretxe gosa desafiar a l'Estat. Una actitud del tot lloable i envejable davant la mediocritat i l'absoluta manca de convicció i d'esperit de sacrifici de la nostra classe dirigent. D'altres però, si que han estat mol actius, tenim el reforçament del nacionalisme espanyol, amb l'enèsim manifest dels més ultra contra el català i de l'esclat del nacionalisme ibèric més popular, també dins de Catalunya, amb el resultat del futbol. Aquests estan aprofitantant totes les oportunitats per marcar territori.
De moment el nacionalisme català continua desapareixent i diluint-se, mentre es consuma la desnacionalització del País. El darrer exemple el tenim en el futur nacional que espera a la Corpo un cop eliminada la crosta nacionalista. Manquen encara un parell de congressos, el d'ERC no ha servit per encendre passions nacionals, tampoc el del PP ni que sigui per tocar els pebrots. Veurem com acaba el de Can CdC, que comença a presentar alguns signes de que alguna cosa pot passar, o No. Veurem si s'en surten durant el Congrés i tenim una mica de moguda nacional. Menys mal que per distreure el personal, tenim l' Ibarretxe que toca els pebrots als senyors del sistema, demostrant que té el que s'ha de tenir en política.
Que la força l'acompanyi, doncs la raó ja la té.