dijous, 30 de desembre de 2010

Any nou .

Com que sóc tradicional fins la medul-la, no podria deixar-vos de desitjar un bon any a totes i a tots els que passeu per aquí.
Això s´acaba. L´any 2010 ,demà passa a l´història. És un d´aquells moments per fer balanç. A mi em ve de gust pensar en el que ha sigut aquest any i en el que em pot aportar el proper .
Tot depèn d´un mateix. Per mi el 2010 ha sigut un any de canvis, d´iniciar activitats noves, de deixar enrera altres que no m´aportaven gaire bé res,de nou i d´entendre algunes coses i de seguir sense entendre unes altres.
La vida,és un continu canvi i em de buscar un equilibri per sentir-nos bé amb els altres i amb nosaltres mateixos. I en això estic .
No em vull proposar grans coses però sí un parell que crec que m´ajudaran a que tot comenci a anar millor. En primer lloc, prendre´m les coses amb més tranquil.litat, no agobiar-me sense necessitat. I no esperar res de ningú, perquè és quan arriben les decepcions…i els mals rotllos,. de moment, no se me n'acut res més deixemo com ara..
Com molt bé va dir Lluis Llach ara fa uns anys, “Que tinguem sort” Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar, que no ho facis per enrabiades del dia anterior, ni per divergències del passat, sinó que ho facis per que saps o creus que es el millor, no vull cap escrit on trobar els meus errors, tan sols demanaria que em diguis, on he fallat per no cometre mes cops el mateix error, no cal que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant, podem parlar-ho si tu vols.
Jo, no se que he fet malament,
diguem-ho o jo emprendre el meu camí..Que tinguis sort i que trobis el que t’ha mancat amic, potser no he estat el millor, potser no he sigut el mes bon company de tots els que has tingut, fins hi tot ,no dubto haver fallat en moments que em necessitaves, però jo no se actuar d’altra forma que de la que ho faig, sóc així, tossut, recargolat...
No en se més.
Si em dius et vull, intentaré arreglar els meus grans mals, polir els meus defectes. Però sobretot demanaré que el sol faci el dia molt més llarg i així robar temps al temps d’un rellotge aturat per tornar a viure el temps perdut en discussions. Que tinguem sort que trobem tot el que ens va mancar ahir.
Si vens amb mi, no demanis un camí planer, ja saps com sóc, com actuo i ningú t’obliga a venir, si tu vols ho podem intentar però jo no penso esser l’únic que hagi d’acotxar el cap. Si a això no estàs disposat nomes demano que tinguis un poc de sort i que la vida ens doni a cada un ,un camí diferent, ben llarg.
Se, que si prens aquesta decisió el temps portarà un mur silenciós, un mur inexorable que no tindrà portes ni una pedra dèbil, jo no puc fer-hi més, ara esta en les teves mans.
Air ho parlava amb mi mateix , les relacions, tant d’amor com d’amistat son cosa de dos, si un no vol, dos no es separen, ja sigui per que afluixarà la tivant corda, o per que ja no arribarà a fer del tot mosquejar l’altre.
L’amistat es intangible, tan sols la podem percebre en l’ambient alguns cops, costa de fer-la aflorar, i no costa gaire de pansir-la i deixar-la en l’oblit, en un racó, on tots els que hi transiten ja s’han acostumat a veure la flor marcida.
Que aconseguiu tot allò que desitgeu!!!
FELIÇ ANY NOU!!!!!!!!!!!!.

divendres, 24 de desembre de 2010

Bon Nadal


Aquest senzill i innocent comentari, és simplement per desitjar-vos salut i felicitat, i sobretot recomenar-vos un Nadal ple d'il-lusió i de regals, és a dir, uns regals en forma de retrobament amb els estimats i amb un bon àpat ple de bon menjar i bon beure, res més que això. Visca la tradició, mori la banalització!
Mengeu, beveu, regaleu i sigueu regalats, i prepareu-vos per encarar amb forces un any nou que segur que serà millor que aquest.
Molt Bon Nadal a tots i totes.


dijous, 23 de desembre de 2010

Ensenyem-los la llengua.- COMUNICAT.

Ho va dir Joan Sales: “Els catalans sovint som imbècils, però no per això hem de deixar de ser catalans. El que hem de deixar de ser és imbècils”. Serem allò que vulguem ser. O allò que hàgim sabut triar. I si resulta que no podem triar, senyal que tenim un problema. Però la cultura és encara més important que la llibertat.
Els catalans hem d'entendre una cosa: som part de l'estat espanyol i hem d'acatar les seves lleis i sentències. O decidir no acatar-les i deixar de ser part de l'estat espanyol. Nosaltres triem.
Les sentències de l'Estatut i sobre la immersió lingüística són legítimes: agressions democràtiques i legítimes. L'estat espanyol actua per preservar la seva unitat, llengua i cultura a partir de mecanismes democràtics que els espanyols s'han atorgat a través de la seva (nostra) Constitució i de lleis que han aprovat. Potser va existir un pacte entre Catalunya i Espanya, no crec, però avui no hi ha cap pacte i qualsevol intent de reformar Espanya no porta enlloc, ahir, avui i sempre. Camí legítim però esgotat. Els fets ho demostren, dia sí dia també.
El govern català ha de mantenir la immersió lingüística. I lluitar per recaptar els nostres impostos i acabar amb l'espoli fiscal, gestionar els nostres aeroports, aconseguir seleccions pròpies, que el català sigui oficial a Europa... però aquesta via autonomista esgota i ens porta a la fallida financera, cultural i social. Cansa haver de lluitar per intentar avançar nacionalment (la majoria de vegades sense èxit).
Només hi ha una forma de satisfer les demandes dels catalans, incloent la d'aquells més moderats que només volen preservar la llengua o aconseguir un tracte fiscal just: l'estat propi.I cal fer pedagogia: la via autonomista no porta enlloc. I si algú s'hi conforma que després no es queixi de sentències tan negatives com legítimes, com aquesta sentència/agressió sobre la immersió lingüística.
COMUNICAT : Rebuig a la sentència en contra del model educatiu català! Benvolguts i benvolgudes:
Un cop més, i van..., l'estat espanyol ha tornat a colpejar la sobirania catalana. El "tribunal supremo" ha emès sentència contra la immersió lingüística del nostre sistema educatiu. El fet colonial es fa palès amb aquesta mena d'actes d'uns pocs, recolzats per "autoridades competentes" en contra de tot un poble.
Un cop més, doncs, hem de tornar a expressar el nostre més enèrgic rebuig contra aquests atemptats a la sobirania del poble català i a la nostra cultura, llengua i identitat.
El principi que fonamenta la xbs.cat és el de la sobirania del poble català i del dret que tenim per decidir el nostre present i el nostre futur. Aquest principi és el que va animar la creació de la xarxa i ha animat, sempre, qualsevol acció que hàgim fet. És per això que tornem a invocar aquest principi i us esperonem a lluitar contra aquest darrer cop, amb la vista fixada en l'horitzó d'alliberament que només la independència ens portarà.
Diverses organitzacions, tant polítiques com socials, així com moviments ciutadans espontanis, han convocat concentracions per a aquest vespre, a les 20:00 hores, davant dels respectius ajuntaments de les ciutats i pobles arreu de Catalunya. Us encoratgem a manifestar-vos i a demostrar que, malgrat la manca de representativitat d'alguns partits i la miopia social d'altres, encara som un poble i encara som aquí. El 10 de juliol d'enguany ho vam demostrar i, com diuen alguns, encara ho hem de fer més palès, més alt i més fort que mai.
Estem segurs que més endavant hi haurà altres iniciatives i convocatòries organitzades sense les presses d'aquests dies festius i que estaran encaminades a mostrar un rebuig massiu. Des d'ara mateix us animem a sumar-vos-hi i a col·laborar-hi.
Recordeu, avui a les 20:00h davant de l'ajuntament de les ciutats i viles d'arreu de Catalunya.
Visca Catalunya Lliure!
* Senyors del tribunal suprem bones festes i mengin, mengin molt a veure si rebenten ben fort i ens deixen tranquils d'una puta vegada per totes.
Atentament Tafaner..

dimecres, 22 de desembre de 2010

El Tribunal Suprem felicita les Festes de Nadal !

Fa unes hores, s'han publicat tres sentencies del Tribunal Suprem, on obliga a la Generalitat a garantir el castellà com a llengua vehicular a Catalunya en l'ensenyament. En definitiva, es carrega la política d'inmersió del any 83.
"El Suprem adverteix que la Generalitat haurà de prendre les mesures que consideri oportunes per adaptar el sistema educatiu català a la nova situació creada arran de la sentència del TC. Això afecta el dret dels nens a rebre les classes en castellà si així ho demanen els seus pares.
D'aquesta manera els pares que havien presentat els recursos poden sol•licitar l'execució de la sentència. És a dir, adreçar-se al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que serà l'encarregat d'ordenar a la Generalitat els canvis que sol-licita el Suprem. Per tant, és el TSJC l'encarregat de fixar com es modifica el model lingüístic als centres educatius de Catalunya.
El Suprem ha acabat donant la raó a uns pares de centres concertats de Catalunya -a Tarragona, Sabadell i Barcelona- que van demanar a Ensenyament que considerés el castellà llengua vehicular per a l'educació. Ensenyament s'hi va negar i el cas ha acabat a l'alt tribunal." Aquesta sentència recorda el que va succeïr a finals del 2009 amb l'euskera al País Basc, que va deixar de ser llengua vehicular a les aules d'Euskadi després que l'executiu de Patxi López (PSE) modifiquès una sèrie de decrets educatius aprovats pel Govern anterior durant la darrera legislatura.



El Suprem torna 30 anys enrera i dicta adaptar el sistema d'ensenyament a la sentència del Constitucional obligant a fer del castellà també llengua vehicular. Es carrega la bona feina feta en política d'integració lingüística que tenia un ampli suport a Catalunya.
I els partits catalans qué?, Que pensen fer?. Continuar barallant-se per qui la té més llarga. O per un cop faran pinya i com un sol home defensaran la nostra dignitat?.
Ara, es quan toca a tots ells fer una passa endavant i dir-lis als espanyols. PROU!.

dilluns, 29 de novembre de 2010

El tripartit ha perdut.

Sense cap pretensió de treure mèrits al guanyador, bàsicament el que ha passat en aquestes eleccions és que les han perdut Montilla i els seus socis.
La victòria de Mas només és la conseqüència lògica d’una derrota molt previsible i del tot merescuda. Resulta trist dir-ho però ahir molta gent d’esquerres tenia perfectament clar que l’objectiu del seu vot era que no es repetís el tripartit.
Si féssim un catàleg dels mèrits d’uns i altres, n’ha fet molts més el tripartit per perdre les eleccions que CiU per guanyar-les. Això no treu legitimitat a la seva incontestable victòria però seria bo que els guanyadors haguessin aprés aquesta lliçó, no fos cas que d’aquí a quatre anys els passés el mateix a ells.
La campanya electoral del 2014 comença ara mateix, i això el nou govern no ho hauria de perdre de vista. El nou govern haurà de començar la seva tasca posant als llocs de responsabilitat persones que actuïn amb el sentit comú que tant s’ha trobat a faltar durant els darrers set anys. I haurà d’esmenar tot el que faci falta i es pugui esmenar, es digui vuitanta per hora o es digui setmana blanca.
Mas ja ha donat les gràcies als seus votants però no s’hauria d’oblidar de donar-les també als cervells del tripartit, que amb la seva repetidament demostrada incompetència tant han contribuït a la victòria de CiU.
Malgrat els temors que teníem fa quatre anys, si agafeu el total d'escons espanyolistes i el de catalanistes està clar que lla diferència entre els escons obtinguts pels partits catalans i els partits espanyols s'amplia considerablement.
2006:
Bloc català: CiU 48 + ERC 21 = 69
Bloc espanyol: PSC 37 + PP 14 + C's 3 = 54
2010
Bloc català: CiU 62 + ERC 10 + SI 4 = 76
Bloc espanyol PSC 28+ PP 18 + C's 3 = 49
(*) No he tingut en compte ICV (12 al 2006 i 10 al 2010) perquè aquesta bona gent te més clar el dret a la independència de Palestina que el nostre. Tan si no els tinc en compte, com si els reparteixo al 50% com si els considero (injustament diria) part del bloc espanyol la situació no canvia: L'espanyolisme perd per golejada. Amb una participació del gairebé el 60% (més que fa quatre anys i un percentatge que es pot considerar gairebé "normal") .
El resultat de les eleccions ens ha mostrat diverses coses:
- La majoria de la població volia passar pàgina al tripartit.
- Prefereix que un govern fort afronti la situació d'aquests moments de crisi.
- El suposat espanyolisme de l’anomena’t cinturó roig de l'àrea metropolitana de Barcelona ha resultat ser un mite sense fonament. Al final ni tan espanyolista ni tan roig.
- El PSC treu els pitjors resultats de la seva història en el moment en que menys ha mostrat la seva "ànima" catalanista. La seva descomposició ha portat vots a CiU però també a C's, PP i PxC. La patacada ha estat tan forta que Montilla renuncia a l'acta de diputat. (Em sap molt greu pel Mas, no l'Artur sinó en Sergi).
- El PP treu els millors resultat de la seva història mostrant la seva part més espanyolista i demagògica. Tot i així queda a deu escons del pitjor resultat socialista.
- Anomenar-se independentista i no actuar com a tal (ERC) porta a la divisió en diferents formacions i a la fugida de vots a formacions més abraonades (SI) o a d'altres en principi més tèbies però de gestió més confïable (CiU?). Joan Puigcercós i Joan Ridao, no van saber o no van voler esmenar l'errada tàctica i estratègica del tripartit. Van tenir l’oportunitat de fer-ho durant el darrer congrés republicà, però va pesar més l'interés personal que l'interés de País. Una errada que ara han pagat amb escreix perdent més de la meitat dels diputats
- Si les noves formacions independentistes haguessin fet candidatura conjunta haurien aconseguit un grup parlamentari propi. Plataforma per Catalunya. El partit racista i feixista de Josep Anglada s'ha quedat just a les portes d'aconseguir un diputat. Ha sigut la vuitena força política més votada del Principat, molt a prop de Ciutadans i de Solidaritat Catalana. Això vol dir que cal anar molt en compte amb els més de 75.000 vots. Més enllà de l'entrada o no al Parlament, aquests resultats els hem d'entendre com un banc de proves, una espècie de laboratori, que els servirà per estudiar les ciutats i poblacions on presentaran candidatura a les eleccions municipals del maig de 2011 i, el que és més perillós, fer campanyes més agressives allà on tinguin possibilitats de treure nous regidors. Alerta, perquè l'amenaça del discurs d'ultradreta està a l'alça. Si no es deixa de considerar tabú la immigració d'aquí a quatre anys l’ultradretà espanyolista i xenòfoba traurà representació al Parlament.
- La participació en les consultes sobiranistes fetes fins ara (recordem que Barcelona encara no l'ha feta) supera en vots al PP i gairebé iguala els del PSC
- L'abstencionisme, per la seva banda, segueix essent elevadíssim tot i haver baixat, cosa que, dic jo, segueix volent dir alguna cosa. I encara molt més vol dir l'augment del vot en blanc, que ja frega el 3%. Al meu entendre, trobe que si la gent pensés que realment pot decidir coses importants amb el seu vot, en votaria molta més.
-Carmen de Mairena (CORI) treu més vots que la UPyD de Rosa Diez que, recordem-ho, és la líder política millor valorada d'Espanya. Un exemple de com està de despistat l'espanyolisme el trobem en el llançament d'un ou al cap de Miquel Iceta per part d'un energumen que aixecava el braç tot cridant visques a Espanya. Al final s'han cregut el mantra han estat dient aquests quatre anys: que el PSC i Montilla eren uns separatistes.
- A la caverna no saben com prendre-s'ho. Estan contents per la patacada d'ERC però veuen amb preocupació com Laporta malgrat tota la campanya bruta en contra, passa per davant de C's. El PP pensa que tindrà amb CiU un aliat per quan guanyi les properes eleccions espanyoles. Mentre ja li posen condicions per a negociar (la línia roja és la defensa d'Espanya) una persona tan assenyada com Jordi Pujol admet que els ponts amb Madrid estan trencats.
-Però Catalunya no és la de fa vint anys i no tenim prou amb anant pactant amb el que mani a Madrid pel "peix al cove". I això a CiU ho saben. Ara només falta que en siguin conseqüents. No hi ha un cèntim a caixa i si vol fer alguna cosa, haurà d'anar a buscar allò que ara ens roben. No ho tindrà pas fàcil.
Si el concert econòmic és impossible, només queda un camí que caldrà prendre tard o d'hora. Per convicció o per supervivència.
Ah! i a tornar a explotar la llagrimeta i el "què poc que ens estimen".
Potser aniria sent hora, si de veritat es creu en la independència, cosa que dubto, en aprofitar , amb una gran coalició i amb 4 anys per davant per fer pedagogia amb molts més mitjans, i molta més pressió , que en definitiva es la clau per donar l’empenta definitiva.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Què faré el 28 de novembre ?

Sincerament, encara no ho sé prou bé. Malgrat tot, si encara no sé segur a qui votaré no és tan per un problema meu sinó per les contradiccions que em representen els partits que diuent ser independentistes i després es dediquen al partidisme de segona regional o aquells altres que porten tants anys jugant a la puta i a la Ramoneta.
No tinc clar, doncs, perquè hauria de votar a partits com ERC, Solidaritat o Reagrupament. Ara bé, si que tinc clars els motius que em porten a creure que no haig de perdre el temps votant-los.
En el cas d'ERC, què podem dir d'aquest gran partit que s'ha dedicat els darrers anys a cedir el govern de la Generalitat a un partit espanyolista, a la sucursal regionalista dels Bonos, els Ibarras i als hereus directes del senyor X ? Però no només això, ERC ha estat en la darrera legislatura un dels partits del tripartit més partidaris d'impulsar la LEC (Llei Catalana d'Educació) del senyor Ernest Maragall . A més, les darreres jugades que ERC no han ajudat gaire a que em puga plantejar votar aquest partit professionalitzat i apoltronat on les corbates pesen més que les idees.
És més, crec que ERC necessita rebre un bon càstig electoral per així adonar-se'n que la política que ha seguit els darrers anys no té res a veure amb les motivacions que van portar a tants independentistes a votar-los.
Sobre Solidaritat em fan por diverses coses. Per una banda, els personatges en sí que presenten com candidats. Sincerament, i que em perdonen els cristians, però la imatge de Laporta amb l'Uriel i en López Tena de costat em recorda molt a la imatge de Jesús a la creu i els dos lladres. M'explique. Joan Laporta s'ha convertit en una mena de messies, d'elegit, per guiar al poble català cap a la independència.L'egocentrisme del personatge en sí em fa relativa gràcia i por ,alhora. Com a president del Barça, tenint en compte com eren la resta de candidats que es presentaven, doncs mira, encara. Però és clar, aquí estem parlant de triar-lo com a president de la Generalitat i clar, això ja em resulta més pintoresc i freak. Per altra banda estan els dos “lladres”. Lògicament, parle de lladres en sentit metafòric. Uriel Bertran i Alfons López Tena es van convertir en dos lladres d'il·lusions quan a l'endemà de la primera onada de consultes es van dedicar a fer el pena i a insultar-se mútuament a primera hora del matí en el programa del senyor Basté a RAC 1. Aquests dos senyors han estat dos lladres de la imatge de les consultes quan han intentat apoderar-se de la feina feta per milers de voluntaris anònims i després ho han fet servir per a projectar-se ells políticament. “No hase falta dessssir nada más”.
Finalment em queden els senyors de Reagrupament. El suflè d'aquests si que s'ha anat desinflant els darrers mesos i gairebé ja només queda la crema. Carretero, que fa un temps es va voler presentar, també, com una mena de messies independentista, ha creat un projecte inspirat en el mateix concepte de transversalitat. De fet, va ser ell el gran inventor del terme de moda i per no haver-lo patentat a l'SGAE, uns altres senyors -lladres deia abans- li han prés. Una transversalitat que, evidentment, vol dir “som de dretes i neoliberals però ens fa vergonya dir-ho”. De fet, no puc votar a una persona que ha defensat la visita del Papa a Barcelona les darreres setmanes amb l'argument que una Catalunya independent ha de tenir com a aliats estats tan democràtics com el Vaticà o els Estats Units d'Amèrica.
Altres partits no independentistes, que és presenten son,els socialistes, que es presenten en aquestes eleccions sota el lema "Garantia de progrés". Per a concloure si aquesta frase és certa o no, només cal comparar en quina situació es troba avui Catalunya i com fa quatre anys, quan el Montilla va arribar a President. En l'àmbit social, tenim una taxa d'atur quasi rècord a Europa. Cal recordar, a més, que els socialistes catalans van portar al seu Congreso les retallades socials més brutals perpetrades mai. En conclusió, sembla força evident que els socialistes no són pas garantia de progrés. Més que de progrés, són garantia de decadència.
El Partit Popular s'ha tret la son de les orelles i està intentant demostrar que no és necessari votar l'opció de C's, perquè ells són prou clars defensant la unitat de l'estat i de la llengua castellana. El PP vol créixer per donar ales als seus seguidors i animar-los per a les properes eleccions generals. Rajoy està present a Catalunya perquè creu que la seva victòria depèn en gran mesura del creixement de seguidors a Catalunya.
Qui té més a perdre és ICV a qui li interessaria reproduir el tripartit, com a única possibilitat de seguir en el govern de la Generalitat. Tot fa pensar que els resultats electorals li donarà el sostre mantingut de seguidors fidels, incapaços d'engrescar a més gent, però sense perdre els incondicionals.
C's, com deia més a munt, necessita aixecar la veu i distanciar-se del PP. Convèncer els dubtosos que només ells defensen la unitat d'Espanya des d'una posició ambigua entre dreta i esquerra, depenent de les persones i de les agrupacions que tenen escampades arran del territori català.
Aquests no són el meu projecte. Aquests no representen el model de País que vull per al present i per al futur. No sóc un independentista convulsiu, ni obsessionat ni malaltís. Tinc altres prioritats que la independència i la primera de totes és aconseguir cohesió social a Catalunya, i defensar els drets dels que pensen com jo i dels que pensen diferent, dels que són independentistes convençuts i dels que parlen castellà i es consideren espanyols. Si aconseguíssim un model federalista que respectés la diversitat dels pobles espanyols, no hi faria cap lleig, perquè el problema que pateixo és la desconsideració vers el meu poble, la meva llengua i la meva cultura, per part de la resta de l'estat espanyol. Si em respectessin, jo estaria feliç.
És més, em preocupa aquells catalans que només pensen en la independència, però són incapaços de presentar un programar per sortir de la crisi, donar feina els que estan a l'atur, i reflotar les famílies que no tenen suficients ingressos per passar el mes. Són uns independentistes insolidaris, que només pensen en ells mateixos i se'ls en fot si els altres pateixen gana. D'aquests independentistes jo no en vull saber res.
Arribats a aquest punt, haig de dir que finalment fare costat a aquells que fa anys jugen a la puta i la Ramoneta,
En aquestes eleccions ens juguem molt.
Jo votaré pel candidat menys dolent
I confio que, d'una vegada per totes ,el País prendrà la decisió de ser normal. Des de que es va constituir el segon tripartit, ningú podia dubtar que Artur Mas seria el pròxim president de la Generalitat. (Bé, sí, els miops d’ERC, però ningú més). Ara ja ni ells en dubten. De presidenciable només n’hi ha un, ara només falta saber quin marge tindrà per governar. Però si voto CiU, abans em fotré un parell de Voll Dams per col-.locar la maleïda papereta. Sense orgasmes, això sí..
I és que els catalans no necessitem enemics, amb nosaltres sols en tenim prou. Això sí, entre nudismes, gemecs i altres bestieses no n’hi ha cap que digui com s’ho farà o què farà perquè la resta de ciutadans pugui gaudir d’orgasmes igual de genials sense haver-se de preocupar per la situació econòmica i financera del País ?.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Gent Valenta ! (Algú ho havia de dir)

Pels seus actes els coneixereu, recull l'evangeli segons Sant Mateu. Per la mena de fets que protagonitza, la direcció d'Esquerra.,en aquests quatre anys que ara s'acaben, ningú no ha mentit ni ha estafat tan
descaradament els seus votants com ho ha fet la direcció d'Esquerra. Tenen al seu favor (sempre hi compten) la fragilitat de la memòria, desbordada per la quantitat de coses que arriben a esdevenir-se en quatre anys i també la nostra bona fe, procliu a creure'ns de nou les mentides que prediquen quan s'acosten eleccions i necessiten el nostre vot per retenir el poder.
Suposo que sempre és així i per això la credibilitat dels partits polítics ha arribat al nivell que ha arribat. Però, en aquest prinicipi de campanya m'ha cridat especialment que prometin exactament el contrari del que fan, han fet i faran. De veritat que només un ràpid repàs deixa astorat qualsevol analista mínimament atent. És absolutament necessari enganyar els electors?.
D'acord amb això, és hora de menjar cues de pansa i recordar la brillant política independentista d'Esquerra ('la valenta') al govern de Catalunya. Heus aquí les seves millors glòries:
5/12/2006: Montilla imposa la bandera espanyola a la conselleria de Governació i Puigcercós obeeix.
20/2/2007: Viatge de Carod a l'Índia: l'única bandera que el representa és l'espanyola.
27/3/2007: Esquerra retira l'oferta de referèndum a CiU feta per Xavier Vendrell en una calçotada.
10/10/2007: Esquerra considera una mostra de "normalitat institucional" que Montilla assisteixi a la desfilada militar de la Hispanitat.
5/1/2008: Ridao desitja que Catalunya tingui l'any 2023 un finançament com el del País Basc.
27/2/2008: Ridao: "El referèndum del 2014 és un esquer. Si no existeix, no passarà res."
21/4/2008: La ponència oficial per al congrés d'Esquerra obvia el referèndum.
29/4/2008: Esquerra es manifesta en contra del transvasament a Amposta, s'absté a Madrid i hi dóna suport a Barcelona.
16/5/2008: José Zaragoza (PSOE), sobre les eleccions internes a Esquerra: "Estem tranquils i contents perquè guanyarà Puigcercós."
1/7/2008: Ridao diu que la marxa d'Antoni Bassas és només per motius professionals.
7/7/2008: La Coordinadora d'Associacions per la Llengua denuncia la submissió del govern català davant la tercera hora d'espanyol.
23/7/2008: Catalunya estrena cursos d'integració de metges estrangers. La formació s'imparteix en espanyol.
20/9/2008: El govern català rebutja modificar la llei del tabac "per a no distanciar-nos d'Espanya".
18/11/2008: El tripartit rebutja exigir la llengua catalana als advocats d'ofici.
21/1/2009: Carod reivindica els avantatges de no ser Estat.
25/1/2009: Esquerra demana poder incorporar distintius "autonòmics" a les matrícules.
1/2/2009: La delegada del govern català a la UE diu que "el català ja hi està perfectament reconegut".
5/2/2009: Esquerra demana que Barcelona sigui subseu olímpica de Madrid.
25/2/2009: El govern català subvenciona cursos impartits i publicitats només en espanyol.
8/4/2009: El govern català atorga la Creu de Sant Jordi a Ana María Matute, signant del "Manifiesto por la lengua común".
14/5/2009: Ridao diu que no li van agradar els xiulets a l'himne espanyol a la final Barça-Athletic.
1/6/2009: L'Obra Cultural Balear considera "inacceptable" la substitució del senyal de TV3 pel del canal internacional.
12/6/2009: El jugador d'hoquei Miquel Masoliver denuncia que la reivindicació de les seleccions catalanes s'ha abandonat.
14/6/2009: Neix la plataforma "La nostra televisió" per a denunciar el baix nivell lingüístic de TV3.
16/6/2009: Esquerra rebutja la ILP per convocar un referèndum d'autodeterminació.
3/7/2009: El govern català diu que "Hem de mantenir els peatges per a regular la mobilitat".
4/7/2009: Esquerra pacta amb el PP el Consell de Garanties Estatutàries i impedeix que hi hagi majoria CiU-Esquerra.
19/7/2009: Ridao respon "No" a la pregunta "Convocaria demà, si pogués, un referèndum d'autodeterminació?"
26/7/2009: Ridao admet que l'acord de finançament no compleix 100% l'Estatut.
4/9/2009: Carod, sobre el veto de l'Estat espanyol a la consulta d'Arenys de Munt: "Els marcs legals s'han de respectar."
10/9/2009: Esquerra justifica el menyspreu de Montilla a la consulta d'Arenys de Munt.
21/9/2009: El Servei d'Ocupació de Catalunya no pot atendre en català.
1/10/2009: Normalització Lingüística elimina els cursos de nivell D.
7/10/2009: Un estudi constata que els telenotícies de TV3 prioritzen el marc espanyol en política i economia.
19/10/2009: Ridao matisa la proclama del Puigmal: "El dret de decidir no és ni condició ni ultimàtum per als pactes."
13/12/2009: Puigcercós planteja una consulta en què una opció sigui "intentar reformar la Constitució".
14/12/2009: Puigcercós rebutja impulsar ara un referèndum d'àmbit nacional.
24/2/2010: Neix el grup de periodistes Control Ç per reclamar que TV3 i Catalunya Ràdio recuperin el paper de "mitjans nacionals".
10/3/2010: S'aprova la llei de consultes, que requerirà sempre el permís de l'Estat espanyol.
4/4/2010: Puigcercós: "El tripartit no ha fracassat i no descarto repetir."
21/4/2010: Carod defineix el feixista Samaranch com "el català més important del món de l'esport".
29/4/2010: Xavier Vendrell (Esquerra) diu que "La legislatura vinent no és la de la independència".
6/7/2010: Carod fa costat a Montilla en la polèmica per la capçalera de la manifestació del 10-J.
14/7/2010: Ernest Benach justifica el seu vot contrari a la ILP per la consulta sobre la independència.
2/9/2010: La conselleria d'Innovació, Universitats i Empresa (Esquerra) es fa enrere i nega l'obligatorietat del nivell C a la Universitat.
11/9/2010: El govern prohibeix l'accés del públic al monument de Rafael Casanova i és retirada la tradicional estelada.
30/9/2010: Plega la històrica llibreria Ona. La seva responsable denuncia que la conselleria de Cultura (Esquerra) se n'ha desentès.
20/10/2010: Mobicat denuncia que Esquerra paralitza l'operador de telefonia en català.
28/10/2010: Puigcercós: "Montilla s'equivoca rebutjant un nou tripartit."
29/10/2010: El nou model de finançament avalat per Esquerra aporta menys ingressos que els tres anys anteriors.
D'altra banda, el recull només afecta qüestions nacionals. Però és que en temes socials recordo grans decepcions, des de la Llei de Dependència, a la gestió del Pla Bolonya, i moltes altres polítiques "socials" que viste d'aprop eren un autèntic desgavell, bàsicament perquè sense diners i competències no hi ha qui gestioni res.
Això són fets. I els fets són indiscutibles. Llàstima que tinguem la memòria tan curta com llarga és la llengua d'alguns dels qui viuen de la desmemòria. Aquestes són coses d'una gravetat extrema que certifiquen que la direcció d'Esquerra -hi ha molts militants que, pel bé del partit, desitgen que el 28-N rebi una patacada ben forta per poder-la foragitar- ha comès un frau electoral sense precedents.
Per això ara es veu obligada a donar per bona -com si fos un èxit esclatant- la pèrdua de sis diputats. És a dir, passar de 21 a 15. I és que, davant la molt alta probabilitat de quedar-se amb 10, segons algunes enquestes, l'esmentada direcció està fabricant un discurs triomfant per a la nit de les eleccions.
Aquest discurs: "Atès que les enquestes ens donaven únicament 10 diputats i n'hem tret 15, és evident que n'hem guanyat 5. Podem dir, per tant, que aquestes eleccions han estat un èxit esclatant per a Esquerra.Gent valenta, decisions valentes ,total per votar-los, doncs, no és que s'hagi de ser valent, no. És que s'ha de ser idiota i tenir els collons ben quadrats. Visca Catalunya !.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Improvisació sense cap coherència.

Quan només falten 26 dies perquè pel canvi al govern de Catalunya, el tripartit inicia campanyes a la desesperada per captar el vot dels joves que no han trobat feina i tampoc estan estudiant, els anomenats “Ni-Ni”.
Amb les eleccions convocades, amb totes les enquestes en contra i amb el ministre que res a sabut fer per aturar l’atur a Espanya a la seva candidatura, el Sr. Montilla destina 20 milions d’euros (que no té) a una mesura que recorda promeses electorals de Zapatero com els 400 € que s’ha vist obligat a suprimir abans d’acabar la legislatura per manca de diners a la caixa.
Ningú pot amagar una intenció clara de comprar el vot de 154.000 joves catalans que es troben en situació de “NI-NI”, després que ni el tripartit, ni el govern del PSOE a Espanya hagin estat capaços, en vuit anys.
Bé, abans de dir res hauríem d'aclarir que és un“NI-NI” . N'hi ha de dos tipus, els circumstancials i els vocacionals. Vegem-los:
Nini circumstancial
: joves que no han estudiat ( pel motiu que sigui ) i que han perdut la feina per culpa de la crisi. Volen treballar i acceptaran quasi qualsevol feina perquè, precisament, no els agrada ser un nini, ni tansols circumstancial.
Nini vocacional: aquests són els pitjors, i potser els més abundants. De la ganduleria en fan bandera, i ni treballen ni pensen treballar perquè no en són capaços i les feines els hi duren menys que un caramel a la porta d'una escola. Són irresponsables per definició i despreocupats per convicció. Oferir formació i feina a aquest grup és, diguem-ho clar, una autèntica pèrdua de temps i de recursos, doncs la majoria d'ells no estan interessats ni en una cosa ni l'altra.
Els primer grup de ninis són un producte de la mala sort i dels temps que corren. Els segon, d'un sistema educatiu que no potencia l'esforç, d'unes famílies que no en saben prou, d'una legislació excessivament tova i sobreprotectora i, no ho oblidem, d'una classe política que ara veu, en ells, un cofre ple de vots que encara ningú havia descobert. Necessitem canviar la improvisació a la desesperada per conservar la cadira per un lideratge seriós que reactivi l’economia en lloc de donar subvencions que després no podrem pagar.
Fa uns mesos, ni tan sols sabíem quants eren i avui per al PSOE-C s’han convertit en l’eix de la seva campanya. Malauradament són molts, molts més dels que voldríem. D’acord amb les dades recents d’un estudi que va fer públic UGT, gairebé 1 de cada 4 joves entre 16 i 24 anys és un Ni-Ni. És a dir, ni estudia ni treballa. Això ens porta a que quasi 130.000 joves catalans es troben en aquesta situació.És un problema molt greu. Fins aquí hi coincidim tots .Però és un problema que fa anys que ve produint-se i mai ningú des del govern l’havia abordat i ara, de cop i volta ara se’ns diu que s’aprovarà un pla pilot d’ajuts per a la contractació de ni-nis a empreses durant un període de 6 mesos. Amb un 40% de taxa d’atur juvenil i un 30% de taxa de fracàs escolar, algú es pensa que amb aquest pla pilot podrem solucionar alguna cosa?
A més, si tan preocupat estava el govern tripartit i els socialistes per la situació dels ni-ni, per què es van carregar els programes d’escoles taller, que segons els sindicats funcionaven molt satisfactòriament i quasi el 85% de joves participants en aquest programa (d’1 a 2 anys de formació pràctica en els centres de treball) sortia amb un feina, per substituir-les pels plans d’ocupació local, que segons tothom, no funcionen? Per solucionar el problema dels ni-nis cal anar a les arrels del mateix problema.
En primer lloc, al sistema educatiu, prioritzant totes les accions per reduir el fracàs escolar. Com és joves de 16 a 24 anys s’estiguin formant, menys ni-nis hi hauran.
En segon lloc, retornant la confiança a l’economia catalana i fent que hi hagi creació d’ocupació. Cal tenir present que a l’any 2006, la taxa d’atur juvenil era del 15% i ara és del 40%. Quan l’economia va bé, també es crea ocupacions per als joves.
En tercer lloc, possibilitant que hi hagi modalitats d’accés al mercat de treball que facin compatible el treballar amb continuar formant-se. Es tracta d’evitar que l’oferta de llocs de treball poc qualificats però amb una retribució prou bona per un jove, acabi amb l’abandonament dels estudis per part d’aquest jove. Com també incentivar les empreses per a que agafin i formin ni-nis com a aprenents, sense que això els hi suposi un cost afegit per a elles, perquè cal recordar que les persones que es formen, no són productives a curt termini, al contrari. És important que els joves que es troben en aquesta situació tinguin oportunitats per a formar-se.
I, en quart lloc, també cal incidir sobre el sistema de valors de la nostra societat, un sistema on l’esforç personal, la superació i altres valors d’aquest estil no es valoren. Quin reconeixement tenen el joves que sí que fan aquest esforç? De moment, cap. Hem de seguir així? Com s’ha vist, els canvis a impulsar són importants, de llarg abast i no es poden resoldre amb plans pilot de marcat caràcter electoral, per molt que ara els socialistes ho vulguin fer veure. El llistat de mesures pel NI-NI, no es res més que una inprovisació sense cap coherència.
La gran incògnita fins ara, és veure com quedaran les noves opcions independentistes.
Si aconseguiran un resultat acceptable, o un de més testimonial que efectiu. Doncs els darrers estudis donen una petita representació a SI, mentre Rcat, continua sense sortir en les travesses. Esperem que la cosa millori. Això del Tripartit s'acaba, i ni els "Ni Ni", ho podran evitar. Una nova batalla per la independència de Catalunya ha començat. I aquesta, hauríem de mirar de no perdre-la.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Passar-se de frenada.

Ahir un dirigent del Partit Popular de Catalunya tot exultant, fent referencia a la decisió del TSJC de deixar sense efecte el reglament d’utilització del català a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida (en base a la sentencia del TC que no considera el català la llengua preferent a Catalunya), parlava de què les administracions publiques catalanes s’ havien “passat de frenada”, i ara havien de posar-se a lloc.
Passar-se de frenada, no és també voler enterrar una llengua com la catalana, universal, i més que mil.lenària, en base a unes ideals basats en el drets de conquesta, més propis de l’edat mitja que del segle XXI ? Només els falta redactar el darrer comunicat de guerra: “En el dia de hoy, cautivo y desarmado el Ejercito Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus ultimos objetivos militares. La guerra ha terminado”.
Un petit detall final pendent de les darreres correccions ortogràfiques i pendent també de canviar la data del comunicat i la rúbrica final. Passar-se de frenada, no és també parlar irresponsablement de la immigració únicament amb objectius electorals, oblidant-se de conrear la convivencia ? Passar-se de frenada no és també donar la raó a un alcalde de “Castilla La Vieja”, que autoafirma el masclisme oral i indecent ? Passar-se de frenada no és també criminalitzar que els catalans volguem seleccions pròpies ? Passar-se de frenada no és també donar ales a escriptors “frikis” i als seus cómplices (més frikis encara), vegis Sanchez-Dragó i Albert Boadella, quan parlen de Catalunya, i expliquen alguns costums que se surten dels límits de la moral col.lectiva ? Passar-se de frenada no és acusar governs de la Generalitat anteriors, i en concret al M.H Jordi Pujol, de fomentar la entrada de gent de creença musulmana, per a impedir immigració de parla castellana ? Passar-se de frenada no és …. i podriem seguir, i seguir.
Ja fa temps que el PPC, i el PP a Espanya, es passen de frenada amb Catalunya i els catalans, per motius clarament electoralistes, fins i tot amb tot plegat, crec sentir-me ara més assatjat que quan era petit, un temps on el català era perseguit, però que jo vaig parlar sempre sense restriccions, ara em sento, en democracia, que algunes veus diàriament em recorden la meva obligació de parlar en castellà, no és això passar-se de frenada ?
De tot cor espero que aquest dirigent del PPC que parla de passar-se frenada en l’àmbit de la llengua, quan circula amb el seu megascooter per Barcelona, sigui per lo menys socialment responsable i no es passi de frenada tot circulant, així entendrà perfectament que per la resta de coses cal que practiqui un esport que té oblidat: la reflexió i la tolerancia.
A sobre, quan més ens ataquen amb el català, alguns patriotes defensors de la llengua ens deixen, fa unes setmanes va ser Joan Triadu, i hem perdut en Joan Solà, esperem que la seva emprempta ens guïi per a recuperar el nostre País i la seva gent.
Hi ha dones i homes que lluiten un dia i són bones persones.
Hi ha dones i homes que lluiten un any i encara són millors persones,
però n'hi han que lluiten tota una vida
..... i en Joan Solà ha lluitat tota la seva vida per la nostra llengua, com ho hem de fer tots plegats ... viure en català, amb normalitat, sense estirabots, i mantenir-nos ferms. Fa ja uns quants anys, al 1981, era La Trinca que ens parlava de Catalunya com una reserva índia, Com el far-west no hi ha res. Si les coses segueixen així, no ens assemblarem a aquesta tribu apatxe, serem com el poble saharaui. Només ens salva d’algunes coses ser a l’Europa occidental. Potser que els partits i les entitats deixin de queixar-se i es posin a treballar per l’única sortida que ens queda, ser un estat català dins la Unió Europea.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

CORRELLENGUA.

Les activitats començaran a la plaça Maria Joaquim Boronat a les 17:00h amb activitats pels infants. A les 19:00h anirem tots plegats en Cercavila fins a la plaça del Castell on es realitzaràn, entre moltes d'altres activitats, el sopar popular i el concert.
A les 5 de la tarda a la plaça Maria Joaquim Boronat,
Arribada de la flama del Canigó,Espectacle infantil amb Mama Lin Show i jocs de Cucanya,
A les 7 de la tarda, de la plaça Maria Joaquim Boronat fins a la plaça del Castell,Cercavila popular amb la batucada dels Bentocats de la torre acompanyant la flama,
A 3/4 de 8 del vespre, a la plaça del Castell:Balls populars: actuació del Ball de Bastons, Ball de Pastorets, Ball de Serrallonga, Ball de Diables i Castells amb els Nois de la Torre.
En acabar,Lectura del Manifest,a càrrec de Maria Rosa Wennberg, Anton Sagal i Carles Marquès,
Seguidament,Amb dret a llengua! passi de documental,
A partir de les 9 del vespre, a la plaça del Castell,Projeccions, música d'ambient i sopar popular,Pa amb tomàquet, botifarra, vi o aigua i postres de músic.Preu del tiquet 6€ el mateix dia o venda anticipada al Bar La Torre i a Ca l'Astut.
Per la compra d'un tiquet es rifaran lots de cerveses Estraperlo.
A 2/4 d'11 de la nit a la plaça del Castell,Concert i projeccions:Hort del Nap (Rumba i versions)Raska (Rumba, Ska i versions)
Servei de barra, paradeta amb material divulgatiu, merxandatge...
Entrada gratuïta!
Coorganitza: Comissió Correllengua Baix Gaià 2010, CAL - Coordinadora d'Associacions per la Llengua.
Col·laboren: Ajuntament de Torredembarra, Òmnium, Seleccions Catalanes, Agrupació de Balls Populars de Torredembarra, Bentocats de la Torre, Ball de Diables de Torredembarra, Ball de Serrallonga Torredembarra, L'Hort del Nap, Torredembarra Decideix, La Gaianada - Col·lectiu Independentista del Baix Gaià, Ona La Torre, Diàri de La Torre, Esgràfig, Assemblea de Joves Independentistes de Torredembarra, Estraperlo - Cervesa Artesanal, Nois de La Torre i El Mònic.

dilluns, 27 de setembre de 2010

Com diu el Tardà del Polònia: "Perdoneu, però algú ho havia de dir"

Vaga hipòcrita
UGT i CCOO han convocat una vaga per al 29 de setembre, que té com a única finalitat salvar la cara davant l'opinió pública, però sense cap intenció d'obligar el Govern del PSOE a rectificar la seva política econòmica contra els sectors més febles de la població. És una vaga hipòcrita.
Aquests sindicats han estat servint de corretja de transmissió política i electoral del PSOE des de fa molt temps, i han col·laborat en la dinàmica governamental consistent en socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis.
Es tracta d'organitzacions que funcionen mitjançant aparells burocràtics sobredimensionats, dirigits per funcionaris que no defensen els sectors més febles, sinó que representen interessos polítics i, en molts casos, simplement pretenen la supervivència dels seus burocràcies.
Passats ja els temps de l'antifranquisme, UGT i CCOO són maquinàries burocràtiques que representen alguns sectors dels treballadors, però que deixen sense defensa als sectors socials més marginats.
Els dirigents d'aquestes organitzacions no van alçar la veu quan el Govern del PSOE, com d'altres a occident, va sortir en ajuda dels banquers, que van veure perillar els seus beneficis per la crisi que ells mateixos havien creat.
Si els diners públics es lliuren als bancs i caixes, o als empresaris del sector de l'automòbil, és evident que l'aposta per afrontar les conseqüències de la crisi és ajudar els més poderosos en perjudici dels més febles.
Aquesta dinàmica no és d'ara. Des que Zapatero va començar a negar que hagués crisi quan l'atur estava augmentant de forma clara, ja es va veure que el PSOE adoptava les posicions liberals i conservadores per afrontar la crisi.
El problema és que els socialistes han anat massa lluny en la seva política de protegir els poderosos i fer caure tot el pes de la crisi sobre els més desfavorits. Així, ha arribat un moment en què els sindicats s'han vist assenyalats com còmplices pels ciutadans perjudicats.
En conseqüència, han decidit fer un gest teatral. I com una pura qüestió d'imatge, de publicitat, de propaganda, han convocat aquesta vaga general. Saben que no servirà de res, però la seva única pretensió és no perdre clientela.
Només pretenen mantenir les seves estructures, els seus negocis i els llocs dels seus funcionaris i buròcrates. Tot això perillaria si quedés clar que, en la pràctica, i malgrat les seves paraules, aquests sindicats treballen per al poder, per als que manen, i per a si mateixos.
Per què no s'aclareixen públicament els comptes dels sindicats? Quant cobren de l'Estat? Quin percentatge es porten de cada expedient de regulació d'ocupació que negocien? Quant es queden de cada conveni col·lectiu que pacten? Com funcionen les seves cooperatives?
I així podríem seguir. Les respostes a aquestes preguntes, i a d'altres similars, probablement ens portaria a preguntar-nos si aquests sindicats són necessaris. Probablement, llavors quedaria molt clar que fa molt de temps que aquests sindicats són maquinàries reaccionàries utilitzades pel poder per controlar els sectors més desprotegits i més marginats.
ANTONIO GALEOTE.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Fer volar coloms .

En primer lloc cal tenir clar que pel sol fet que Catalunya pogués tenir un concert econòmic amb l’estat espanyol, com tenen els bascos i els navarresos, això no seria necessàriament garantia de res.
Tot dependria del tipus de concert i, el que és més important, del cupo que es pactés. A Navarra i Euskadi estan encantats perquè tenen uns cupos molt assumibles, però això no és cap garantía que a Catalunya passés el mateix.
Cal dir-ho perquè molta gent és pensa que pel sol fet de tenir un concert econòmic aquí lligaríem els gossos amb llonganisses, i ja ni tan sols caldria considerar la possibilitat d’una eventual independència per resoldre els nostres problemes. Doncs no, no és tan senzill com pretenen alguns.
Dit això, si obtenir la independència de Catalunya és una tasca gens fàcil però almenys té l’avantatge que només depèn de la voluntat dels catalans, tant l’alternativa de l’estat federal que propugnen els socialistes com el concert econòmic que propugnen els convergents tenen la pega que no només depenen de la voluntat dels catalans sinó que també depenen de tercers, uns personatges que ni són federalistes ni estan per ampliar els concerts a altres territoris de l’estat.
És com aquells que diuen que la solució als problemes de Catalunya passa per modificar la constitució espanyola. Sobre el paper una modificació constitucional és factible, només cal que els dos grans partits d’àmbit estatal es posin d’acord. Però intueixo que quan això passi només serà per tornar enrere, per reduir l’autogovern i per recuperar competències ara cedides a les autonomies.
En definitiva, tal com estan les coses qualsevol canvi de la constitució només tindria com a fita l’enfortiment d’Espanya a costa de l’afebliment de Catalunya. Això sí, potser aprofitarien l’ocasió per tocar també allò tan caspós de la monarquia.
Per tant, com que ni el concert econòmic, ni el federalisme del tipus que sigui, ni una constitució més favorable per a Catalunya són camins viables, d’alternativa només n’hi ha una, i es diu independència. De fet, n’hi ha una altra que també té els seus partidaris: no fer res i, com diu aquell, qui dia passa any empeny.
Però la resta és fer volar coloms.

dimecres, 8 de setembre de 2010

Comença el compte enrere.

Finalent serà el 28 de novembre que els catalans exerciran el seu dret a vot. Entremig, una vaga general, una visita del Papa i el mateix dia un Barça - Madrid, espectacle que preocupa els consabuts analistes que, encara no entenc perquè, no critiquen els bipartidismes fatídics.
Totes les formacions polítiques coincideixen en assenyalar la trascendència de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I si el debat no es torça, les properes setmanes de campanya electoral seran les més identitàries mai viscudes en democràcia.
La confrontació política pacífica, entre Catalunya i España, mai havia estat tan desacomplexada, i el que passi a partir del 29 de novembre segons quin sigui el resultat electoral, marcarà el futur nacional de Catalunya. Sigui per a bé o per a mal.

Tothom ara anirà marcant territori, el sobiranisme català per un costat i els sobiranistes espanyols per l'altre. Els de Can PP ja s'han afanyat a dir que estan disposats a fer el mateix que han fet al País Basc. Una senyal que la cosa promet.
El que hi te més a guanyar o a perdre, és el sobiranisme català. I només del que faci o deixi de fer, en depèn el seu resultat electoral. El dia D per un nou futur nacional de Catalunya ja te data. Ara només cal que tothom faci la feina bé, sense complexes amb coratge i convicció. I el bon resultat estarà garantit. Les properes eleccions del 28-N han de ser l’inici del divorci amistós entre Catalunya i Espanya. Només hi ha d’haver dues consignes; partits catalans i construcció de l’Estat propi. Aquests són els objectius guanyadors La confrontació amb España arrenca motors

dijous, 12 d’agost de 2010

TANCAT PER VACANCES

Si jo només escrivís pel gust d’escriure ho faria en un full de paper qualsevol i, per tant, sense facilitar-ne l’accés a tercers. Però com que bàsicament escric perquè em llegeixin vaig obrir aquest blog d’accés lliure per a tothom.
Suposo que el meu plantejament no és gens original i se’l fa qualsevol persona que mantingui un blog obert. Ara bé, tal com passa cada any per aquestes dates, des de fa uns dies les visites al blog comencen a minvar de manera dràstica. Els lectors marxen de vacances i intueixo que això inclou que els seus ordinadors s’agafin igualment un descans. Així que agafant l’exemple desconnecto del blog durant uns quants dies, sense data concreta de tornada.
Qualsevol idea, queixa o suggeriment de temes a tractar que em feu arribar seran benvinguts i, dintre de les meves possibilitats, tinguts en compte, com sempre. Qui em busqui, ja sap on trobar-me.Encara que, ben mirat, si no queden lectors difícilment ho tenim. En fi, sigui com sigui, fins aviat! Ara bé unes reflexións per aquestes vacances :
1)Gràcies a la victòria que vam regalar als castellans a l'últim mundial de futbol hem pogut destapar una veritat que no s'havia visualitzat fins ara. Els colons castellans a Catalunya no estan organitzats, però són molt tossuts.
La prova ha estat la guerra de banderes que s'està vivint al país. Només cal donar un vol per la Torre o principalment per altres poblacions mes grans per veure com es reparteixen.
Als barris "normals" les senyeres són majoria, i les estelades són més que les "espanyoles" tot i que aquestes, al ser una cosa mai vista criden molt més l'atenció.
A determinats barris o ciutats perifèrics, allà on la gent és més pobre (en general) apareixen en grans quantitats banderes "espanyoles". Quin desproposit!! La raó és clara i no descobriré ara la sopa d'all. En aquests barris es pensen que viuen a espanya. Escolten a tota hora les televisions castellanes que els venen que el problema del seu ,país rau en que la nostra classe dirigent és inepta.
Veuen el Plan~E i es pensen que ha vingut castella a regalar-nos diners per fer places públiques, sense adonar-se que aquests diners i molts d'altres han estat manllevats abans de les seves butxaques. En això no sé si se'n pot fer alguna cosa.
Però hi ha una altra raó que crec que és extremament important. Cada any castella ens manlleva 18.000 milions pel cap baix que no són mai retornats al nostre País.
Això vol dir 4.500 Euros per persona en edat de treballar a l'any.
I sabeu que en pensen d'això? Doncs que a ells no els en treuen tants. Perquè ells són més pobres i contribueixen molt menys. Pensen: "Algun cataluflo estará pagando por mi."
És cert això? No. És radicalment fals. És inversament fals.
La veritat de veres és que el que manlleva castella a cada ciutadà de catalunya no és el que posa de la seva part a la caixa comuna i no és tornat mai a Catalunya. Sinó el que li hauria tocat a ell un cop fet el repartiment pertinent.
És a dir, suposem una persona que guanya 90.000 Euros a l'any i una que en guanya 15.000. El que guanya 90.000 Euros l'any en paga 45.000 en impostos dels que 15.000 se'ls queda l'estat per la puta cara. El que guanya 15.000 en paga 3.000 i l'estat se'n queda 1.000. A qui li costa més diners pertanyer a l'estat castellà?
A primer cop d'ull hom podria pensar que al primer. Però la veritat és que els 9.000 Euros que de promig han estat manllevats a aquestes dues persones, a l'hora de la veritat en que s'invertirien? En autopistes? una part. La resta en escoles públiques, en transport ferroviari, en asistència mèdica, en programes d'educació per als no qualificats, en autobusos, en poliesportius, en millora de les pensions i les ajudes a les classes menys afavorides.
La primera persona seguramet gaudirà de les autopistes, però la seva escola és concertada, té una mutua, té feina, va al dir i no viatja en autobús. És a dir, que d'aquests 9.000 Euros directament n'aprofitarà uns 2.500. Ara, l'altra persona sí que gaudirà directament de totes aquestes millores socials.
Sense tenir en compte el valor a llarg termini que li pugui suposar que el sistema li proporcioni una qualificació, per simplificar i posar números, podriem dir sense equivocar-nos gaire que l'aportació que està fent a l'estat cada any és de 6.500 Euros.
Llavors, si qui guanya 45.000 Euros nets està fins els collons que l'estat li'n manllevi 2.000 cada any. Com ha d'estar el que en guanya 12.000 sabent que l'estat li'n manlleva 6.500?
Si fossin conscients del que els costa cada any, de veritat, pertanyer a Castella, voldrien continuar jugant a aquest joc?
O optarien per la independència de Catalunya per molt espanyols que se sentíssin i es continuessin sentint?
Tot va a percentatges, però em sembla que un percentatge molt significatiu d'aquesta gent començaria a pensar-se les coses d'una altra manera, i qui continués amb la tonteria, com a mínim no ho diria tant orgullós. Ni penjaria la bandera amb tanta xuleria.Total, dit tot això. Per als que tenen pressa per assolir la independència: Cal fer arribar aquest missatge a aquesta gent. No sé com. Primer caldrà posar números veritables al que us acabo de contar. El Cercle d'estudis sobiranistes o algú que estigui acabant una carrera de macroeconomia ho podria fer. Imagino que es podria fer una taula amb ingressos bruts per una banda i cost real de la pertinença a Castella per l'altre.
Després caldran fulletons. Segurament en castellà. Segurament amb la "bandera d'espanya" per algun lloc. I repartir-los, bustia per bustia, má a má, per tots aquests barris que el més català que escolten és Rádio TeleTaxi.
2 )Amb els de Reagrupament per un costat, Solidaritat per un altre, ERC pel costat que no toca i CIU pel de sempre, així no anirem enlloc.
Uns i altres marcant territori i fent-se fotos, per veure qui és més maco. I mentre es retraten mútuament, cap surt a la foto i el que fan realment, és ensenyar el cul.Quan el que tindrien que fer es treure els peus de l'aigua d'una vegada, i començar a caminar amb fermesa tots plegats.
Au, ja us he donat feina!!!
* Sóc conscient que les imatges que acompanyen el comentari, no hi té res a veure. Però creieu-me, gallina vella no fa bon caldo, així que millor enriquim-lo amb avecrem .

dilluns, 26 de juliol de 2010

ANEM PER FEINA.

Coneguda la sentència del Tribunal Internacional de Justícia avalant el procés de la independència de Kosovo, ara podem dir que Espanya, defensora aferrissada de les posicions de Sèrbia contraries a un Kosovo lliure, però òbviament mirant de reüll cap a Euskadi i Catalunya, ha perdut estrepitosament la partida. Ho ha fet juntament amb els quatre països de la Unió Europea que, per motius similars, encara no han reconegut diplomàticament Kosovo: Xipre, Grècia, Eslovàquia i Romania. 22 a 5. Francament, posats a triar alguns preferim estar en el grup format per Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, etc., i ara encara amb més motiu.
Catalunya no és Kosovo ni Espanya és Sèrbia, això està molt clar i no cal que Espanya ens ho recordi, però tant Espanya com Sèrbia s’han afanyat a dir que tot i la sentència no pensen reconèixer Kosovo. Una sentència que no només no perjudica sinó que avala, ni que sigui moralment, les aspiracions d’independència unilateral de Catalunya quan es donin les circumstàncies i les majories democràtiques que ho permetin. És a dir, el tribunal de la ONU ens diu que la voluntat dels seus habitants resulta suficient per legitimar la independència unilateral de Kosovo, sense que es puguin admetre, com pretenien Sèrbia i Espanya, interferències foranes que ho impedissin. Si Sèrbia i Espanya no volen acceptar les tesis de la ONU estan en el seu dret: no hi ha cap llei que impedeixi fer el ridícul.
A partir d’aquesta sentència queda clar que si la majoria dels habitants d’un determinat territori (posem per cas Catalunya) volen independitzar-se però la normativa de l’estat al que pertanyen no ho permet (aquest seria el cas d’Espanya), la declaració unilateral d’independència és, a ulls de la ONU, una via igualment legítima.
En altres paraules, la sobirania d’un estat no pot estar mai per sobre de la voluntat d’un poble. Alguns entenem que extrapolant aquesta sentència, allò de la indisoluble unidad de la nación española ja no serà un argument jurídic vàlid que justifiqui la intransigent posició espanyola, per més que ho diguin els seus tribunals.

dimecres, 14 de juliol de 2010

Covardia.

Que PP i C's votin en contra d'una ILP per convocar una consulta popular sobre la independència entra dins dels paràmetres de la normalitat, però que ERC, CIU i ICV-EUiA votin contràriament a la resolució al costat del PSOE-C entra dins d'una dinàmica tristament normalitzada: la dinàmica de la inèrcia, de la mediocritat, de la covardia, de la legalitat espanyola.
És la segona vegada que el Parlament rebutja a tràmit la ILP per convocar una consulta popular sobre la independència, i amb els vots d'ERC, els unionistes, autonomistes, covards i professionals de la poltrona han tornat a prohibir la materialització de la democràcia.
Quan encara no ens hem refet del bany de masses que va suposar la gran manifestació del 10 de juliol; quan encara el País està en estat de xoc emocional després de la demostració de força popular que van viure els carrers de Barcelona; quan la il·lusió i la trempera bullen més que mai en aquest País... és quan els partits polítics amb representació parlamentària decideixen lluir-s'hi i arrapar-se més que mai a les cadires i poltrones parlamentàries.
Tres dies. Un temps rècord. Tres dies han trigat els nostres representants a trepitjar vilment i passar-se per l'arc de triomf els anhels i les aspiracions de centenars de milers de manifestants de dissabte.
Estava equivocat. Per a guanyar la llibertat plena no podem comptar amb els partits. Viuen en un ecosistema que els aïlla completament de la realitat. Fins i tot anant a la manifestació no van aconseguir captar ni durant una dècima de segon el seu sentit últim. Les entitats i la la societat civil han de tirar pel dret. El Consell de Garanties Estatutàries primer i la Mesa del Parlament de Catalunya després han tombat la Iniciativa Popular per a la convocatòria d'un referèndum sobre la independència de Catalunya.
Que els responsables dels partits polítics presents al Parlament ho hagin fet just tres dies després de la demanda massiva d'independència de més d'un milió de catalans al carrer té una força simbòlica espectacular. Vol dir, senzillament, que l'establishment autonomista i els seus gestors no han entès absolutament res. On és aquell abans i després de què ens parlaven en l'habitual fase espasmòdica declaratòria que sempre queda en el no res?
Quines institucions tenim que garanteixen la limitació dels nostres drets democràtics fonamentals? Com tenen els pebrots de posar per damunt de l'exercici de la lliure decisió del poble els preceptes inservibles d'una Constitució arnada?
No van escoltar que la majoria d'aquest poble passa de la suprema llei dels colonitzadors? Ensorrar fins als fonaments el sistema autonòmic i els seus gestors, extirpar-lo per sempre de les nostres vides, no és només una exigència de coherència nacional, ha esdevingut també un imperatiu bàsic de caràcter no només ètic, sinó simplement democràtic. Els senyors juristes del Consell de Garanties Estatutàries i els senyors diputats del nostre Parlament, com han pogut atrevir-se a vulnerar d'una manera tan descarada la voluntat àmpliament majoritària del poble al qual diuen servir i representar?
Això està podrit i convé, quan abans, enviar-los a tots a l'atur ¡. Sovint la realitat supera la ficció, és segurament la il·lustració perfecta del motiu principal causant de la desafecció política que es produeix gradualment i lenta al nostre País.El solc que separa ciutadans i polítics és cada cop més gran i amb aquest acte de burla parlamentària que han proferit els professionals de la política queda clar que el poble català té enemics mortals a casa mateix.

dilluns, 12 de juliol de 2010

REFLEXIONS DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ.

Dissabte a la tarda vaig anar a la manifestació per la independència ( alguns encara insisteixen que era en defensa de l’estatut, potser és que parlen d’alguna altre manifestació) que hi va haver a Barcelona.
Quasi un milió i mig de persones manifestant-se perquè Catalunya esdevingui un estat. Aquesta va ser la realitat. Allà ningú va fer cap proclama per ser una regió d’espanya, sinó tot el contrari. “Som una nació i nosaltres decidim”i el dia que vulguem serem un estat, per molt que el Tribunal Constitucional ens recordi “d’indissolubilitat de l’estat espanyol”. Gràcies TC per ajudar-nos en aquesta feina..
Que no tinguin cap dubte que al final, més aviat que tard, acabarem aconseguint el que el dissapte demanàvem. El 10 de juliol de 2010, ho vam expressar clar i català, pels que encara no s'han adonat de cap on hem d'anar, i segueixen volent anar allà, on ja ens han dit que no ens hi volen.
El gran error de la manifestació del 10 de juliol fou permetre que aquesta es dissolgués. Si examinem els fets, comprovarem com fou la ciutadania, única entitat de la sobirania real del país, aparcà tota polèmica política sobre la capçalera tot posant al davant l'únic legitimat a anar darrere qualsevol lema: el poble. Fou, doncs, el poble el veritable protagonista, i l'únic amb capacitat de deixar les coses clares.
Deixar les decisions en mans d'uns polítics que pensen més en les eleccions que en fer "les eleccions necessàries", ja sabem com resultarà. A més, tot i que el milió i mig llarg de ciutadans que van ocupar els carrers de Barcelona van deixar molt clar el seu projecte polític, els polítics faran la seva lectura particular a l'estil de Montilla (és que encara creiem en l'Estatut). No senyor president. Els catalans no creuen en l'estatut.
I esperen fets, no paraules. O, de fet, esperen un, de fet. Un únic fet que pot comportar l'única autovia vers la dignitat.
Tanmateix, la transcendència del dia 10 no fou tant la manifestació com l'escenari que s'obre. Ja dic que fou un error dissoldre la manifestació, perquè, com que tinc vocació de Sant Tomàs, no em crec del tot els partits. Se suposa que l'important hauria de venir ara, amb decisions que les nostres institucions hauran de prendre al marge de la llei (perquè és evident que avui Catalunya és una nació al marge de la llei, un país indocumentat, sense dret a existir en el camp jurídic). Deixar, doncs, el país, en mans d'aquells que al llarg dels darrers cinc anys no han fet altra cosa que acotar el cap mereix nul·la confiança. Dissabte, els manifestants hauriem d'haver anat a la Plaça Sant Jaume, ocupar les institucions, fer un govern provisional i ésser conseqüents amb les consignes. Altrament, és una pèrdua de temps. I si no, temps al temps El resultat final, però, va superar totes les expectatives: Una gran multitud va col·lapsar els carrers de Barcelona, de tal manera que ens va ser impossible moure'ns de lloc, literalment, durant més d'una hora i mitja.
Més que una manifestació, semblava una concentració. Vam descobrir que pel lateral esquerre avançàvem més ràpid, així que ens hi vam posar i d'aquesta manera, mica en mica, vam poder avançar tots els blocs de partits polítics, fins arribar a la capçalera.Els únics crits que vaig sentir, durant tot el recorregut, van ser: "In, Inde, Independència", "No volem ser una regió d'espanya" i "Som una nació. Nosaltres decidim". A més, quan passàvem per davant d'algun balcó amb una bandera espanyola (en vam veure alguna) la gent cridava "Fora, fora, fora, la bandera espanyola".
No vaig sentir cap crit, cap, a favor de l'Estatut. Era evident que després de la retallada del Constitucional i de les declaracions de Zapatero, el somni d'una espanya federal esdevenia impossible. L'únic que ara és realment possible és la independència, perquè només depèn de la nostra voluntat.Si algú es pensava que la gent és imbècil i que encara es creuria que "una altra espanya és possible", s'equivocava.
La manifestació del 10 de juliol de 2010 ha estat la més gran de la història de Catalunya, i ha estat una manifestació per la independència. Cadascú pot opinar el que vulgui.El poble català ha començat a caminar, amb pas ferm i decidit, cap a la independència.Ara bé, avui els politics: El d’Iniciativa parlen de reformar la Constitución, els socialistes d’estat federal i el Mas de concert econòmic. Amb aquesta colla d’incompetents no anirem enlloc.
Disapte, es va demostrar que el poble va al seu davant (literalment). O canviem a tots aquests mediocres o no anirem enlloc.La independència de Catalunya, una utopia als anys 80 i 90. Una necessitat al segle XXI. .L’espoli fiscal al que estem sotmesos els habitants de Catalunya, és un fet més que contrastat. Les mancances econòmiques que pateixen les administracions de la nostra nació tenen fàcil solució: Reclamar allò que és nostre, aquells impostos que tots paguem i que no es reverteixen en el nostre benestar, en la nostra economia. Espanya ens ofega econòmicament, i en una situació com l’actual, en la que la crisi financera ha esdevingut una crisi econòmica real per moltes famílies catalanes, lliurar-se d’aquest llast ha esdevingut una necessitat per tornar a treure a línia de flotació una nació emprenedora i amb la vista posada en un mercat global. Si parlem en termes empresarials, Catalunya és una empresa solvent i rentable, però mentre segueixi essent una sucursal d’una empresa que ha fet fallida, estarà condemnada a la bancarrota.
Catalunya és una nació, i el poble català, com a tal, te el dret sobirà de decidir sobre el seu futur. Podem seguir formant part d’un estat que ens ofega econòmicament, amb un parlament que qüestiona les decisions que els representants del poble català han pres des de la seva llibertat i sobirania. Podem seguir acceptant unes regles del joc que vulneren els drets internacionals, i seguir submisos als capricis imperialistes d’aquells que creuen en la unitat i la indivisibilitat d’espanya, aquells que entenen espanya com una sola nació, amb una sola cultura i una sola llengua. Podem, en definitiva, continuar vivint en aquesta situació anòmala en la que el poder polític i judicial d’una nació s’imposa a la voluntat popular d’una altra nació de ple dret, la nostra.
Els catalans hem de ser lliures per decidir, i decidir per ser lliures. Per poder replantejar-nos la nostra relació amb espanya i amb la resta del món, per poder destinar els nostres impostos en allò que creguem important, sense estar pendents de quina serà la partida que l’estat espanyol destina a Catalunya, sense haver d’aguantar humiliacions polítiques que son vistes com a inversemblants per a la majoria dels països democràtics del nostre entorn.
La independència de Catalunya ja no és tan sols una postura basada en els sentiments, la independència de Catalunya és la única via que te el nostre país per garantir l’estat del benestar a totes les persones que hi viuen. Catalunya no pot seguir essent el sosteniment d’una espanya que no ha fet els deures, que s’ha bolcat a les ajudes europees i a l’augment del PER per satisfer a aquells que no han fet esforços per invertir, innovar i crear riquesa. Catalunya està en crisi, Catalunya s’empobreix, i la solidaritat catalana ha arribat al seu límit. El poble català no pot permetre’s el luxe de seguir pagant el dèficit estructural de l’estat espanyol quan les empreses i famílies catalanes es troben en una greu situació de crisi econòmica, d’un atur en augment, d’un increment de la pobresa i d’un important dèficit en la inversió en infraestructures per part de l’estat que gestiona els nostres impostos.
La lluita per la independència ha arribat a la seva fi. Ara toca treballar per la independència, treballar pel nostre país i proclamar a viva veu la independència de Catalunya. L’independentisme ja no és un moviment social, l’independentisme és una necessitat, és l’eina que ens cal per ser pròspers en un món globalitzat. La hipocresia de la solidaritat catalana ha topat amb la crua realitat. Necessitem gestionar els nostres impostos, necessitem legislar la nostra pròpia societat sense la fiscalització d’un parlament que res te a veure amb el poble català. Necessitem, en definitiva, ser un estat més en els mapes geogràfics, econòmics, polítics i socials. Tenir un estat propi, no vol dir estar barallats amb els estats del nostre entorn, i molt menys amb la gent que hi viu. Tenir un estat propi vol dir triar lliurement el nostre destí, el nostre futur.

dimarts, 6 de juliol de 2010

El nàufrag.

El PSC és només una franquícia del PSOE, i això ja fa temps que ho sabem. Però que en els moments que estem vivint, que sense cap dubte, són moments claus de la nostra història nacional, haguem de veure la Chacón i tota la plana major dels "socialistes" "catalans" encara rient-li les gràcies a Zapatero i mesurant les paraules una a una per no ofendre el germà gran, m'ha indignat sobremanera.
Per mi, a partir d'ara el PSC no existeix. Quan parli d'ells parlaré del PSOE, perquè si són incapaços de parlar sense demanar permís i defensar el que els toca defensar sense mirar enrera, per mi no existeixen.
Si algú em sent parlar del PSOE, i em diu: "home, deus voler dir el PSC, no?", li contestaré: "No, parlo del PSOE, el PSC no existeix".
El dilluns 28 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional (TC) va emetre la seva sentència condamnatòria a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i de manera immediata el President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, va aparèixer per presentar batalla a la sentència, i a més va anunciar (a sorpresa meva) una manifestació en contra de la sentència del TC. Fins aquí tot normal, i personalment fins i tot sorpresa extrema per la contundència de les paraules de Montilla, encara que sempre cal preveure sorpreses d’última hora, i molta cautela, pel que fa a les declaracions dels dirigents del PSOE, ja que l’experiència ens diu, que prioritzen més la foto, l’impacte immediat, que les decisions de fons adreçades a donar solució a les demandes de la societat catalana.
A partir d’aquí la nau del PSOE-C se li va trencar el timó i ha navegat a la deriva amb un perill de desatre palpable. Una vegada la manifestació es troba ja convocada i quasi bé preparada, Montilla (recordo, el primer causant d’ella) no vol, no pot, no el deixen, no li interessa electoralment, anar darrera una pancarta que diu: NOSALTRES DECIDIM, SOM UNA NACIÓ. Aleshores Montilla s’aixopluga amb certa mala fe, dins de la nostra senyera, la senyera de tots, no perquè la senyera sigui el que ell ha dit, sinó per evitar la foto darrera d’una frase que li produeix alèrgia, i perquè no dir-ho li accelera una hemorràgia electoral letal.
Tot aquest espectacle de Montilla i del PSOE-C, enrareix l’ambient previ a la manifestació del proper dissabte 10 de juliol a les 6 de la tarda, per lo tant no fem cas a als cants de sirena de Montilla ni dels socialistes, i seguim cap a la nostra Itaca, tot preveient que que el vaixell del PSOE-C encallarà, i veurem com Montilla el diumenge 11 de juliol de 2010, es converteix en un nàufrag de la política catalana, ell s’ho ha buscat.