dimarts, 26 de gener del 2010

Entre tots els van matar i ella sola es va morir...

Amigues i amics: El Petit Circ Nacional de Catalunya no és pas el Cric, ni el Raluy, grans circs de petit format. És aquell altre que té com a grans atraccions artistas.
En una campanya (o precampanya) electoral se suposa que cada partit ha de posar sobre la taula les seves propostes polítiques i confrontar-les amb les de la resta. Per tal de fer arribar aquestes propostes al màxim nombre de gent cadascú s’empescarà les eines que cregui més oportunes. Aquí és on entren en joc la imaginació dels responsables d’imatge de cada formació i, sobretot, els recursos econòmics que pot destinar cadascú a pagar agències publicitàries, dissenyadors, realitzadors, etc,etc.
Aquest hauria de ser l’ordre lògic:
Primer prepares unes propostes i després t’empesques un embolcall que les faci més fàcilment comprensibles i atractives. Per desgràcia, i com hem pogut començar a veure, sembla ser que els principals partits catalans han optat per invertir l’ordre de les coses: uns paquets molt elaborats per uns productes encara per definir.
Ho hem pogut veure en la guerra de vídeos que ja han iniciat CIU i PSC, els primers amb una estrena pròpia de Hollywood en què ens expliquen que “començar il·lusiona” (començar a fer què?) i, també, amb un segon espot a l’estil de Braveheart amb un toc d’anunci de compreses, en què apel·len a la unitat de tots els catalanistes (unitat per anar a on?).
D’altra banda, el PSC fa uns dies també publicava un vídeo en què volien demostrar que, tot i anar segons a les enquestes, acabarien arribant els primers (i tampoc expliquen per a què).
Tothom s’omple la boca parlant de la necessitat d’acostar la política a la ciutadania per tal de fer minvar la desafecció amb què és vista, però després, en un moment com l’actual, la majoria de partits són incapaços d’explicar clarament quines propostes es tenen per tal de fer front a la difícil situació econòmica, i tampoc s’abandona l’ambigüitat a l’hora de definir si el nostre País ha de seguir sotmès a l’Estat espanyol o no, dos temes que preocupen, interessen i que reclamen a crits propostes concretes.
Un bon cinèfil mai preferirà una pel·lícula de Jean-Claude Van Damme a una de Woody Allen, per més explosions i puntades de peu que tingui la primera, de la mateixa manera que cap ciutadà escollirà un projecte polític per la imatge d’una campanya si al rascar no hi troba resposta a les seves inquietuds.





I prou per avui, amics i amigues.

dijous, 21 de gener del 2010

Els caça- fantasmes que volen ser quan siguen grans ?.

Amb l'experiència que tenen, i no n'aprenen. El Conseller Huget enxampat per un micròfon fora de servei, dient coses que no pot dir com a Conseller, però que molts entenem que les pensi. Els jocs d'hivern del 2022 proposats per l'Alcalde de Barcelona, no són res més que, el que pensa el conseller Huget ?. Però vivim en un País on això de dir el que no ha de dir, o veure qui la diu més grossa, s'esta convertint en l'esport nacional entre la classe política que ens governa, coneguda com Tripartit.
I aquí els socialistes ocupen el primer lloc en el ranking dels que, la diuen més grossa. Aquí un demana uns jocs olímpics d'hivern al costat del mar, a les espanyes s'omplen la boca i es fan els ofesos quan a Vic els deixen en evidència amb les polítiques d'inmigració.
El President Rodríguez amb cara de xai que va a l'escorxador, patint pels pares i fills immigrants "sense papers", que es podrien quedar sense escola i sanitat per culpa dels esvalotats de Vic. Quan és ell, el màxim responsable de la seva situació Legal.
Tot i que tampoc, els socis verds de la colla, no es queden pas curts donant explicacions de com un llamp pot probocar un incendi, o no. I com apagar-lo sense que es noti.Les Fantasmades estan de moda, que hi farem. La cosa s'ha institucionalitzat i fins que un equip de caça-fantasmes no faci neteja, patirem.
I parlant a proposit, dels caça- fantasmes :Amb poques excepcions, més de vuit anys seguits al poder acostumen a deixar-nos governs acomodaticis i mancats de noves idees. Per això sempre em mostro crític amb als governs de llarga durada, com ara els vint-i-tres anys de Pujol o els catorze de González, així com determinats ajuntaments, diputacions i autonomies que a la pràctica funcionen com si fossin de partit únic in aeternum, i massa sovint amb les mateixes cares al capdavant de la institució.
Per tant, entenc que també té la seva part positiva que CiU, tot i ser el guanyador de les últimes eleccions, s’hagi passat uns anys a l’oposició després dels vint-i-tres anys continuats al govern.
Un aspecte molt positiu de la democràcia és l’alternança política, tot i que aquí encara ens manca una llei que reguli la limitació de mandats, com passa a molts països. Avui manen uns i demà manaran uns altres. El vot pot ser transversal, avui es vota socialista i demà es vota popular. Al cap i a la fi aquests dos partits tenen sovint una pràctica política molt similar, si més no en tot allò que fa referència al creixent desencaix de Catalunya.
A més a més, aquí podem triar altres opcions polítiques més minoritàries però igualment interessants, i s’estan coent noves alternatives (Reagrupament, Plataforma per Catalunya,ETC,ETC.) que poden i tenen que donar alguna sorpresa o, com a mínim, bastir un Parlament més plural que faci més necessària la negociació política entre grups.
Avui em mullaré una mica més que d’habitual, i barrejaré desitjos personals, previsions electorals i realitats polítiques a partir dels resultats de les properes eleccions. Així, de cara als pròxims quatre anys sembla clar que la llista de CiU tornarà a guanyar les eleccions.
Segons totes les enquestes això tornarà a ser així, però el meu desig és que CiU no assoleixi una majoria absoluta. Les majories absolutes sempre comporten un excés de prepotència i una manca de respecte no només per l’oposició sinó també pel ciutadà, i no m’agrada ni una cosa ni l’altra. Així mateix m’agradaria que CiU governés en minoria, amb pactes puntuals amb uns i altres. Aquesta seria per mi la situació ideal de cara als propers quatre anys, per recuperar-nos una mica dels continuats desgavells del tripartit. I tot això ho dic sense cap tipus de acritut.
Evidentment dono per exclòs un nou pacte de perdedors. Dono per suposat que el tripartit ja no sumarà els 68 escons necessaris per a continuar mal governant, com també dono per suposat que un pacte a la basca (la suma dels dos grans partits d’obediència espanyola) tampoc sumarà. Si una d’aquestes dues opcions sumés els 68 escons de la majoria absoluta, tinc clar que immediatament es formaria govern, ja fos el tripartit tres o un nou pacte a la basca PSOE-PP però d’àmbit català. Ara bé, aquesta força política considerés convenient fer un pacte estable amb algú, i insisteixo, espero que aquesta eventualitat no es doni, l'única opció possible que veig, ja sigui mitjançant un pacte de govern o un acord estable de legislatura, seria amb el PP.
Sí, no ens escandalitzem, parlo de l’eventualitat d’un pacte CiU-PP. Més val parlar clar per evitar-nos sorpreses i disgustos més endavant. L'opció de pacte amb el PP seria per exclusió, i és que aplicant el sentit comú i veient el què ha passat en els darrers set anys a Catalunya, qualsevol altre pacte polític hauria de quedar exclòs, ni que només fos per dignitat .
Altrament el ciutadà no entendria res, i el votant de CiU encara menys. La política és l’art d’allò que és possible i veig del tot inviable, almenys a curt termini, un pacte de CiU amb qualsevol dels partits que formen el tripartit. En política els errors es paguen anant a viure una temporada a la freda bancada de l’oposició.
I si els errors es repeteixen (cas d’Esquerra (abans ERC ) amb les seves curioses decisions de 2003 i 2006) encara amb més motiu. Allà hi ha molt temps per meditar i alguns dels que ara governen tenen motius més que sobrats per fer-ho. Last but not least.
El meu desig seria que, guanyés o no les eleccions, CiU ens digués què volen ser de grans. Aquesta ambigüitat calculada avui en dia ja no genera l’entusiasme dels anys vuitanta del segle passat , provoca desafecció entre una part dels seus propis simpatitzants i transmet a l’electorat una certa sensació de por a definir-se que ara mateix la veig fora de lloc,que ens expliquésin què voldran ser de grans.
Jo crec que en el fons ni ells mateixos saben què volen ser de grans. Perquè francament, no em puc imaginar que ho sàpiguen i no ens ho vulguin dir, oi?.

dimecres, 20 de gener del 2010

divendres, 15 de gener del 2010

Z P

En una situació de normalitat política, institucional i econòmica, una presidència de torn de la Unió Europea és un regal caigut del cel pels assessors d’imatge i d’estratègia política d’un líder estatal.
És molt difícil sortir-ne escaldat políticament, i acostuma a ser una extraordinària oportunitat de reforçar el missatge, el carisma i el lideratge del president de govern en qüestió; principalment, a nivell intern, però també en l’esfera internacional.
Tot apunta que no serà així en el cas de Zapatero.

De fet, ja ha començat amb mal peu. La premsa internacional s’ha acarnissat amb la seva constatada incapacitat de gestionar. Per això, Espanya ha hagut de veure com en les principals capçaleres europees se la tractava de “maldestre” (Financial Times), “debilitada” (Die Welt) o “endeutada astronòmicament” (The Independent), amb especials atacs al “cap d’hidra” (The Daily Telegraph) que pot ser Zapatero representant la Unió els propers sis mesos.
Quin canvi més significatiu des dels temps del Viva Zapatero!, que entonava amb orgull l’esquerra europea fa uns anys i que fins i tot va donar nom a un punyent film contra Berlusconi el 2005! Sens dubte, Zapatero quedarà per a la història com algú que va exemplificar a la perfecció que la comunicació política és una eina que si utilitzes malament o –encara pitjor- a la babalà, pot acabar amb el teu projecte al mateix vertiginós ritme en què vas fer-te una marca política guanyadora.
I és que ZP ha acabat sent Zapatero Persistente. Un polític persistent a l’hora de llançar missatges d’efecte social molt reduït en el temps i totalment contrari a alçar la vista i veure-hi més enllà, actuant en conseqüència.
D’un president de govern, això últim, és el mínim que se’n pot esperar.
Però Zapatero ha persistit sempre en la política del demà, sense ni pensar en el demà passat. El present i el futur immediat no és feina dels líders, sinó dels milers de funcionaris i tècnics que té l’administració de l’Estat.
Un líder marca el camí i Zapatero fa temps que ha perdut el nord. També en termes d’imatge pública que són ben fàcils de cuidar, com en l’episodi de la seva visita familiar a la Casa Blanca tot ensenyant al món que no és capaç ni de fer entendre a les seves filles que, per un dia, cal estar a l’alçada i, si cal i pel bé del país que representes, vestir-te sense invocar a Satanàs.
Crec que, a aquestes alçades, ningú dubta que la crisi s’emportarà amb ella una gran dosi de credibilitat del cap de files socialista, i segurament apartarà el PSOE del poder en les properes eleccions generals. És un exercici de política ficció, però en temps on la desafecció de la ciutadania amb el poder polític és enorme, que fàcil resulta assegurar que si Zapatero no hagués negat la crisi i hagués estat el primer a fer el gest d’arremangar-se per buscar-hi solucions gaudiria avui d’un crèdit molt superior entre els seus conciutadans. Aquesta política de curtes mires és la que ha acabat amb una marca guanyadora com era la de ZP. Això, i el fet de verbalitzar tota quanta idea li ha semblat mínimament positiva (“Por el pleno empleo”, “Apoyaré…”, etcètera) en rèdits d’imatge, sense tenir en compte que pot ser contrària a la teva credibilitat política si després no compleixes amb escreix.
Veurem si la presidència de torn no furga definitivament en la ferida, fent-la ja incurable i deixant en safata la Moncloa a un cada cop més present Mariano Rajoy.
De moment, el PP deixa passar les hores conscient de la situació, mentre aprofita per reforçar el missatge i la imatge del seu líder, que tampoc és tasca senzilla.
Haurem d’estar atents per veure quan els populars es decideixen a atacar frontalment la marca ZP i tot el que ha comportat i comporta la seva existència. I si, com deia Pepe Blanco, amb les sigles segueix sent suficient per assegurar els vots en algunes zones, o la persistència en l’error de Zapatero limitarà a només dues legislatures el retorn del PSOE a la presidència d’Espanya.
Sigui com sigui, que Déu agafi confessada a Europa…!
Bon cap de setmana …
!

dimarts, 12 de gener del 2010

Hipocresia ¡¡

Aquesta bona dona és la senyora Robinson. No és la de la pel•lícula, però casi. És la dona del Primer Ministre d'Irlanda del Nord (el senyor Robinson, és clar), i també és diputada del Parlament de l'Ulster, i resulta que és una ultraconservadora empedernida: que si no a l'avortament, que si els gais són malalts que cal curar, que si citacions de la Bíblia al Parlament, que si el matrimoni és sagrat i per a tota la vida... tot això fins que un marrec, de 19 anys, li va ensenyar la cigala i li va fer perdre el món de vista, i, encara amb els ulls en blanc del darrer clau, va sostreure fons públics per muntar-li un bar al seu adonis.
Total, que per molt ultraconservador i estricte que un sigui, la carn és feble, i la temptació d'una cavalcada sobre el cavall apocalíptic de la luxúria pot fer trontollar les conviccions de qualsevol. El primer Ministre irlandés Peter Robinson va dimitir temporalment del seu càrrec ahir dilluns per enfrontar-se a una investigació sobre si hauria d'haver dit a les autoritats que la seva esposa havia recaptat 50.000 lliures (uns 56.000 €) per ajudar el jove amb el que hi va mantenir relacions amoroses o extra maritals que es sól dir, a obrir un cafè a Belfast.
La Senyora Robinson que es veu està en tractament psiquiàtric o amagada sota una catifa morta de vergonya, sembla va anar a donar el pèsam a una familia i allí va conèixer al noi, i li va sobrevenir una "passió turca", difícil en un home però que passa a vegades en les dones, i si va llençar de plé sense pensar en les possibles consequencies del seu acte de la manera que només ho poden fer les dones que a diferència nostra són capaçes d'estimar o desitjar fins les últimes conseqüències.
No cal dir que les desgràcies mai venen soles, el destí és cruel i les coincidències encara més, i la senyora Robinson, quan passeja per Belfast avergonyida pels càrrecs que ha perdut i el que ha fet perdre al seu marit, només fa que sentir els seus estafats conciutadants cantussejant entre dents una vella tonada.





Ja els està bé a tots aquests moralistes de pa sucat amb oli que pretenen imposar-nos que hem de fer, com hem de pensar ... i potser més els valdria mirar-se al mirall de tant en tant.
Possiblement si hagués estat al reves, o sia que el seu espos i primer Ministre hagués tingut un affaire amb una joveneta de 19 anys i li hagués muntat el piset, no se n'hauria sabut de l'assumpte o almenys no hauria vist la llum , i en cas de ser així hauria estàt contemplat amb molta més benevolència i menys sornegueria i crueltat que en el cas de la seva esposa.
Els homes ja se sap com són... OI ?, al cap i a la fi, la noticia no rau en que un gos mossegui a un home, sinó que sia l'home qui ha mossegat el gos.

divendres, 8 de gener del 2010

Rebaixes

La vida ja és prou complicada com per complicar-nos-la nosaltres mateixos gratuitament.
La vida és molt més senzilla del que a vegades pot semblar.
La cosa és trobar aquell punt de simplificació que a vegades costa tant de veure.
Com aquelles claus que busques desesperadament, a l’hora de sortir de casa, fent tard, i per més que busques no les trobes, i resulta que les tens davant del nas.
T’atures, respires fons, mires on has de mirar i allà les tens. Això deu ser: Mirar on s’ha de mirar. Allà hi ha el punt, que no pots inventar-te, que ja existeix, però que cadascú ha de decidir quan triga a arribar-hi, com vol arribar-hi, i sobretot si de debò hi vol arribar.
Comencen oficialment les rebaixes. Tots hem anat alguna vegada de rebaixes i, d’entrada, no les criticaré pas. Estaria prou bé que els preus que es troben aquests dies fossin preus corrents, preus normals de qualsevol dia de l’any. Per tant, potser ens hauríem de preguntar unes quantes coses, si no volem que el que ens rebaixin sigui la nostra intel·ligència:
En el any 1979, durant l'època anomenada preautonòmica, l'Estat central va transferir a la Generalitat de Catalunya els dos ferrocarrils que no formaven part de la RENFE. Es tractava dels antics Ferrocarrils Catalans, que unien Barcelona amb Manresa i Igualada, passant per Sant Boi de Llobregat i per Martorell, i els antics Ferrocarrils de Catalunya, que unien Barcelona amb Sabadell i Terrassa, passant per Sant Cugat del Vallès, amb un tram, el de Sarrià a Barcelona, aleshores ja consolidat com línia de metro.
Es tractava d'una transferència integral: vies, estacions, material mòbil i personal. Es va constituir "Ferrocarrils de la Generalitat", la primera empresa pública de què es va dotar la Generalitat. Com que al principi l'obra de la Generalitat no era gaire visible per al gran públic, es va fer aconsellable, ja en l'època autonòmica, una campanya publicitària en què, alhora que es posaven en relleu els projectes de millora, es vinculaven aquestes millores a la institució d'autogovern. "La via blanca", en va fer dir el publicitari Joaquín Lorente, i, efectivament es van pintar de blanc els rails en els trams interiors de les estacions.
Canvi purament cosmètic però que va ésser símbol de l'etapa fecunda de millores que s'iniciava - i que encara dura: doble via a molts trams, estacions noves - com la de la Universitat Autònoma - i un itinerari urbà totalment nou - i soterrat - en el tram que va de la Plaça d'Espanya de Barcelona a l'estació de Sant Josep, a l'Hospitalet de Llobregat.
El 2005 la Generalitat es va fer càrrec d'un altre tram de ferrocarril: la línia que uneix Lleida amb la Pobla de Segur. Abocada a la desaparició per manca de rendibilitat - en realitat per manca d'inversions - aquesta línia fou reivindicada per la Generalitat. Al principi el Govern de l'Estat demanava 1000 milions de pessetes per la transferència, tot i que la línia era deficitària i exigia inversions urgents. Finalment el 2004 fou acordada la transferència gratuïta, en virtut de la qual fou transferida a la Generalitat la totalitat de la infraestructura, tot i que la gestió ha continuat encarregada a la RENFE. La Generalitat va emprendre les obres de remodelació de la línia, per valor de 60 milions d'euros. Aquestes obres van comportar el tancament del tram més amunt de Balaguer entre juny de 2005 i juny de 2006, i el material mòbil existent es va destinar a reforçar el tram Lleida - Balaguer. El nombre de viatgers ha passat dels 90.000 de l'any 2000, en què es va arribar al mínim, a 268.000, valor estimat per a l'any 2009.
Mentrestant s'ha aprovat el nou Estatut d'Autonomia, del qual hom esperava com una de les transferències principals les línies de ferrocarril de rodalia. El traspàs corresponent, produït fa pocs dies, té unes característiques força diferents - molt pitjors - del de la línia de Lleida a la Pobla i ja no diguem del de Ferrocarrils de la Generalitat: no s'han traspassat ni les vies ni les estacions - ens tocarà continuar patint la incompetència d'ADIF -, la gestió queda encomanada a la RENFE, almenys durant un any i els recursos compromesos per l'administració central són molt migrats i, com de costum, ja veurem si arriben.
Com s'explica aquesta regressió que va de la transferència de 1979 a la de 2009? Doncs és ben elemental: cal agrair-ho al nou Estatut. Repassem-ne l'article 140.6: "Correspon a la Generalitat, en matèria de xarxa ferroviària, la competència exclusiva amb relació a les infraestructures de les quals és titular i la participació en la planificació i la gestió de les infraestructures de titularitat estatal situades a Catalunya, d'acord amb el que estableixi la normativa estatal".
Quedem aclaparats per la gran dosi de magnanimitat que representa acceptar que tenim competència exclusiva sobre allò de què som titulars. No us penseu: pregunteu-ho a un magistrat del Tribunal Constitucional i us dirà que no tindria per què ésser així i que es tracta, efectivament, d'una gran mostra de generositat.
Un cop recuperats, però, voldría anar una mica més enllà, i faix la pregunta impertinent: què en deia el projecte d'Estatut sorgit del Parlament de Catalunya? Doncs mireu, el cas és que si compareu els dos textos veureu que la migradesa de la transferència no és pas fruit de l'atzar, sinó que es tracta d'una retallada conscient i de llarg abast, i que serà molt difícil de superar. El projecte deia: "La gestió inclou, en tot cas, la coordinació, l'explotació, la conservació i l'administració de les infraestructures". Aquests conceptes, com veiem, van desaparèixer entre els encenalls del ribot d'en Guerra. Un cop més queda en relleu el mal negoci que va suposar l'acceptació del nou Estatut en referèndum. Els màxims responsables són, és clar, els qui tenien les tisores - amb el ministre Montilla al capdavant. Però darrera vénen, a no gaire distància, els qui enduts per un pragmatisme abocat al fracàs, van dir "no passa res; ja ens espavilarem" o "acceptem-ho, que és el mal menor".
Defensar l'Estatut? No pas, no s'ho val. Si de cas, defensar el dret a decidir, encara que en aquest cas comporti la defensa d'una decisió ben poruga. I dir que estem ben farts de fer de ninots de fira.
Bé , bon cap de setmana.

dijous, 7 de gener del 2010

Es queixem de vici ?

Cada any la mateixa història i especialment aquests darrers anys, el 2009 l’inflació arribarà ben just a l’1% i en canvi les tarifes dels serveis públics pujaran entre el 2% i el 6%.
D’això se’n diu molta barra política, treballadors amb el salaris congelats, d’altres amb prou feines increments de l’1%, persones aturades que la prestació ja el comença a baixar, més de la meitat de la gent cobra menys de 1000€ al mes, aquesta és la realitat i mentrestant els governants des dels municipals, passant pels de la Generalitat i fins els de l’estat, a l’hora de marcar els impostos, les taxes i les tarifes, sembla que han un oblidat la crisi, vinga a pujar-ho tot per damunt de l’inflació prevista, això si les pensions i el salari mínim no.
Han oblidat la crisi per un doble motiu, primer perquè en crisi no és recomanable pujar en excés la fiscalitat i segon perquè les pujades d’enguany no són ni justes ni progressives, ja que tenen un impacte major sobre els que menys tenen i que en molts casos són els que utilitzen més els serveis públics, com potser el cas dels transports públics.
Però no només estem parlant dels serveis públics, sinó que també parlem de la llum o de la pujada de l’IVA entre d’altres,.. la majoria de serveis han pujat per damunt del que pertoca, és una política que prioritza quadrar el pressupost encara que sigui a costa dels que menys tenen. Caldria plantejar-se les reformes legislatives perquè, especialment en situació de crisis, els serveis públics no puguin incrementar-se més enllà de l’inflació.
Un digital que s’edita a Espanya va publicar fa tres o quatre dies en la seva web una notícia el titular de la qual, traduïda, diu així: “Madrid s’allunya de Catalunya en termes de renda per càpita.”
S’allunya no pas perquè Madrid perdi posicions sinó perquè en guanya. La renda per càpita d’un madrileny és 3.000 € superior a la d’un català, en termes estadístics, amb les dades de l’any 2008.Des de l’any 2000 al 2008, segons la Comptabilitat Regional, el creixement econòmic de Catalunya s’ha situat en el lloc 15 entre les “regions” d’Espanya.
Mentre Espanya ha crescut una mitjana del 3,09 (taxa del creixement mitjà del PIB) Catalunya ho ha fet el 2,89, en termes reals, entre els anys 2000 i 2008. Madrid, el 3,28. Mentrestant, els catalans som els insolidaris. Té nassos!
Si les coses segueixen així, Espanya acabarà aturant el seu motor econòmic i els ciutadans de Catalunya seguiran patint una situació injusta de mena que el nou finançament no ha corregit. Res fa pensar que les coses puguin canviar a curt termini. L'acció política dels partits catalans ha d'anar dirigida a aturar l'emprobriment progressiu del País.
Ja no dic l'acció política del Govern, perquè no en tinc cap esperança.
El veig, al Govern, massa preocupat en mantenir-se, en un context de progressiu distanciament entre els partits que li donen suport. Si és pura tàctica electoral o distànciament real és qüestió a debatre. Una alternativa no exclou l'altra. Una combinació variable d'ambdues, segons les circumstàncies, és probablement la solució més ajustada.
Disculpin que els neguitegi amb males notícies un dia com avui en què de petits jugàvem amb el que els Reis ens havien dut.

dimarts, 5 de gener del 2010

Dies de carta als Reis

Aquests són dies de bons propòsits per un any que comença i d’il·lusions amb la vinguda dels Reis d’Orient. Tots grans i petits tenim l’esperança posada en el dia sis al matí, quan obrirem els paquets que els “Reis” ens hauran deixat i descobrirem si ens han portat allò que els havíem demanat.
Us escric aquest any, no per perdre part del meu temps i entretindre-us amb una llista de coses que m’agradaria que em portessiu, i que com que no m’ho porteu jo m’imagino que debeu estar els tres partint-vos la "caixa" llegint la meva carta i comentant entre vosaltres el que he demanat enfotent-vos-en de mi.
De fet, no se com el mateix nen Jesús no us va enviar a la merda, ja que ell segur que volia un Scalextric i li vau portar “mirra” (que ves a saber que collons és això), inciens (que l’estable fotia una pudor que no es podia aguantar i la mula es va asfixiar del fum que hi havia) i or (que mira, això encara és valuós, que d’això en fan medalles a les olimpiades). Però i on eren els clicks de playmobil, el cub de Rubbick i els Gormitis que va demanar el nen Jesús?
De petit a mi encara em vau portar el que demanava (seria que em portava millor que el nen Jesús, pel que dedueixo que Jesús de petit debia ser un veritable mamón) i jo, per a agrair-vos-ho anava a les voltres cavalcades (no de sexe eh?).
El primer cop que vaig anar a una cavalcada (no de sexe eh? Això ja ho explicaré en una altra ocasió, sinó a veure una mena de “rua” que es diu així, pero jo li diré “cavalgata” per no liar-nos eh?) em vaig quedar sorprés pels vostres “poders”. Alhora que passejaveu per la meva ciutat, sortieu per la tele per totes les altres ciutats. Això si que son mags i la resta son tonteries!
Eren als voltants de l’any xxxx, quan jo complia 5 anyets (..?…) i anava per primer cop a la cavalgata dels reis mags.
Jo em pensava que ereu mags de veritat, d’aquells que fan trucs amb cartes i son molt lletgos, i que quan acaben el truc fan veure que toquen el violí, però aquest és el Tamariz. Jo escribia les meves cartes als meus 3 mags: David Copperfield, el Mag Lari i el típic mag cutre que es lloga per als aniversaris dels crios i que fa trucos del Magia Borrás.
Però mai els veia a les cabalgates de reis, enlloc seu apareixieu vosaltres, tres tios amb barbes de mentida, i un últim tot untat amb betún que semblava que sortia de la mina.
Curiosament, en aquestes rues us feu acompanyar de tot un seguit de personatges que mai no he entés per que van amb vosaltres: que hi fan aquells Pitufos gegants amb els reis? O els bombers? (per a que se’m cremi la casa a mi durant la cavalgata!) o unes carrosses cada any més surrealistes plenes de tot tipus de personatges (superherois, follets, carboners, dimonis, angels, personatges de dibuixos…)
Ves a saber qui hi ha sota totes aquelles disfresses!, com algún any “clixin” aquest modus operandi els de Al-Qaeda els hi seria molt més efectiu per fer atentats… ningú sospitaria mai d’en Piolin o d’en Pocoyó.
I per damunt de tots ells… volsatres tres. Sentats a les vostres majestuoses carrosses acompanyats de tot un exèrcit de nens que us protegeixen a cop de caramel (segur que això ja ho teniu previst per gent com jo que no ha quedat satisfet de la seva darrera carta als Reis).I aquests paios amb tant poca credibilitat m’havieu de portar el que jo us havia demanat en les cartes els darrers anys? (que curiosament els meus pares sempre me la llegien els molt cabrons envaint la meva intimitat carteril). Però si, si, tot i la vostra pinta de transformistes que podrien ser els nostres pares simplements disfressats de reis, resulta que ereu reis i mags de veritat, i després em portaveu els regals que demanava.
Però, i ara torno al tema de la carta que us adreço, no sé que he degut fer que amb els anys heu deixat de portar-me el que us demanava i cada cop em porteu coses que em foten menys il-lusió (basicament mitjons i colonies). Que he fet malament? Perdre la virginitat? No ser multimilionari?...
Bé, escrivint aquesta carta “pública” aquest cop espero que em feu més cas, i tampoc crec que demano res molt difícil d’acomplir!
El que us demano aquest any és FELICITAT per a tots els meus (i per als vostres i els seus també, que carai!) que ja fa temps que va car això de ser feliç i, si us en sobra una mica, poseu-nos un kilo d’AMOR, que tampoc ens anirà malament. La PAU, vist lo vist, ja la demanaré l’any vinent.
Amb resignació de creure que aquest any tampoc em fareu cas i em portareu més mitjons i colonia, em despedeixo molt cordialment.
Posdata: Sapigueu que aquest any, no aconseguireu no complir els meus desitjos, per que vaig malament de mitjons aquest cop, i si me’ls porteu, també m’estareu portant “felicitat” per a mi, “amor” envers els meus peus i “pau” interior”
I ja està, ja està escrita la carta d'aquest any, i si els Reis fan como cada any i porten els que els hi rota… son coses que passen! De fet, podria ser pitjor! En tot això els tafaners, no sóm una excepció.