El meu vot .

No és que em preocupi gaire perquè són unes eleccions en què el nostre vot tindrà una transcendència més aviat escassa. Manarà un senyor que al principi deixarà anar molt bones intencions, que fins i tot parlarà en català en la no-intimitat, però que acabarà actuant com el ZP, amb l'agreujant de la crisi i una majoria absolutíssima. S’apropen uns anys molt durs per al nostre País, per la crisi econòmica i alhora per la nostra condició de catalans, sotmesos a un Estat que ens maltracta.
Si ara mateix em posessin la pistola al pit i em fessin optar entre quatre anys més de socialisme o quatre anys de populars al capdavant del govern de l’estat espanyol, sense cap més altra opció per triar, no tinc massa clar quina alternativa escolliria. En totes dues opcions hi veig tants inconvenients com pocs avantatges. Potser és perquè m’ho miro des de Catalunya i sempre he tingut la sensació que cap dels dos grans partits d’àmbit estatal no han tingut mai prioritats ni sensibilitats catalanes. De fet, dissortadament, ha passat més aviat el contrari, i si ens fixem amb els caps de llista per Barcelona del PSOE i del PP, suposo que a ningú se li acudirà posar com a exemples de sensibilitat catalana a la ministra Chacón o al diputat Fernández. És per això que no només no tinc costum de votar-los sinó que sempre que puc faig pedagogia en contra de votar aquestes opcions . Les eleccions espanyoles també m’interessen, és clar que sí, però m’interessen molt menys que les nostres, i espero que més aviat que tard deixaran d’interessar-me. Si més no ja no las consideraré com a pròpies sinó las d’un país veí com poden ser ara Andorra, França o Portugal.
Creure com creuen alguns que tal com estan les coses Don Mariano ens pot treure de l’atzucac econòmic on estem instal-lats no deixa de ser un molt meritori exercici de voluntarisme. A mi m’agrada tocar de peus a terra i el meu escepticisme em porta a ser una mica més prudent. Com a molt estic disposat a admetre que, a dia d’avui, aquest senyor, que massa sovint no sabem si puja o baixa, és una persona molt educada alhora que, políticament, constitueix una gran incògnita. Però si l’alternativa a Rajoy és continuar quatre anys més pèssimament governants com fins ara, llavors un s’ha de fer un plantejament eminentment pràctic. Cal preguntar-se què pot ser menys dolent, què ens perjudicarà menys, i a partir d’aquesta reflexió actuar en conseqüència. Aquest és, de cara al 20N, el poc engrescador panorama polític que tenim per davant. El mal menor.
Després de 34 anys de les primeres eleccions espanyoles ja hem vist governar diverses opcions: majoria absoluta socialista, majoria absoluta conservadora, majoria simple socialista i majoria simple popular. Seria hora, doncs, de començar a treure'n conclusions.I la conclusió més palpable és que mani qui mani nosaltres no sortim guanyant mai. Com a molt es pot tenir l'esperança que l'aritmètica parlamentaria sigui tal que els catalans hi puguin ser decisius i poder esgarrapar alguna cosa. És allò que hom anomena "peix al cove" i que tant ha fet servir CiU.Aquesta tàctica ha estat sovint criticada i menystinguda.
Des d'Espanya es deia que mostrava el tarannà fenici, pesseter i pèrfid dels catalans als quals calia "comprar" la seva fidelitat a Espanya.quan CiU pactava amb el PSOE. Bé, això ho deien els socialistes quan CiU pactava amb el PP i els del PP I tots dos quan podien governar en solitari mostraven el seu tarannà centralista i jacobí. Des de Catalunya molts eren els que deien que aquesta tàctica era covarda i poc ferma. Que el que s'aconseguia era fruit de la submissió i de repetides baixades de pantalons.
Com dèiem, a Espanya d’opcions reals de govern només n’hi ha dues, populars i socialistes. Això sí, ambdues opcions amb dues variants que poden tenir la seva importància: amb o sense majoria absoluta. Amb una majoria absoluta, guanyin els uns o guanyin els altres a Catalunya sempre ens ha tocat el rebre, i em remeto als governs felipistes i aznarians que han gaudit d’aquestes majories. Per tant, amb el meu vot intentaré que cap d’aquests dos partits assoleixi una majoria absoluta i això, evidentment, només ho puc fer no votant-los. El meu objectiu seria que el partit governant sempre necessités pactar amb algú altre, perquè mentre Catalunya formi part d’Espanya sempre serà millor això que una majoria absoluta al govern de Madrid. Intentar evitar-la és el mal menor que dèiem abans, tot i que aquesta vegada molt em temo que haurem de conviure quatre anys amb una realitat parlamentària d’aquelles que fan història. Encara no sé què faré amb el meu vot. El que sí que sé que no faré és regalar-lo al bàndol rival. Des del punt de vista de CiU és una evidència que la candidatura Duran és un error.. En Duran és un polític obsolet, superat per la realitat i la nova situació política de Catalunya. No és només que hagi estat incapaç d’assumir el nou marc polític que va dibuixar en Mas en aquella conferència, situant el Dret a decidir en el centre de la proposta política, és que enlloc de dissimular, s’hi mostra, dia a dia, hostil. En Duran no s’ha enterat que el nostre País no té res a veure amb el País que ell va conèixer aquell 1979, quan es va presentar a diputat al congrés per primera vegada. El sobiranisme, el desig de llibertat, la insatisfacció amb Espanya i el col-lapse de tot el sistema, amb l’epicentre en l’espoli econòmic que patim és en aquests moments el centre del debat polític a Catalunya, l’autèntic motor socio-polític.
En Duran , que és un polític inteligent, de raça… per això resulta més incomprensible encara aquesta numantina resistència a adaptar-se al nou marc polític.,el problema no és seu. El problema és de CiU, d’haver deixat que una persona com ell encapçali novament la proposta política de la coalició. I això, n’estic dissortadament segur, tindrà una repercussió negativa a les urnes. En Duran impedirà que la proposta política de CiU continuï el cicle de creixement i d’hegemonia que ha liderat el president Mas, perdent, a més, una gran oportunitat en aquestes eleccions, davant la previsible ensorrada socialista. Perquè Artur Mas s’està demostrant com un enorme president per a Catalunya, i el seu govern està actuant amb una responsabilitat sense concessions per treure Catalunya del pou on el tripartit la va deixar, a un pas de l’abisme.
Malgrat tot això, malgrat totes aquestes reflexions, desitjo equivocar-me. Tant de bo en Duran finalment no sigui obstacle, se l’ignori, i moltíssims conciutadans confiïn en el projecte polític que representa CiU. Per al País seria molt important que CiU tregui un resultat molt i molt bo, que pogués ser la principal força política a Catalunya. Simplement pel que significa de ser País, de convenciment de País. No per res de tot això de “ser decisius i influir” a Madrid, sinó únicament pel que representaria de reafirmació Nacional, de solidesa. Per tot això i perquè només des d’una fortalesa de les opcions nacionals podem aspirar a construir alguna cosa. Perquè serà del tot impossible si aquí el 20N la part catalana no ha plantat una mínima batalla.”I de fet ja estic acostumat a votar amb el nas tapat. Respecto el vot en blanc, el nul i l'estelada, però penso que hem de votar els nostres amb possibilitats, encara que ens provoquin una micona d'urticària.
Paciència i esperança, que 10 dies passen ràpid.

Catalunya: Pla de Viabilitat.

L'actual con -figuració política i econòmica de l'Estat Espanyol ha entrat en via morta. Ja no val la invenció sibil.lina i maquiavèlica d'un federalisme fictici que perpetuï la desigualtat, tal com propugna l'avançada suposada- ment socialista espanyola.
A la gent cal anar donant-li moltes explicacions quan penses una cosa que es diferencia de l'opinió generalitzada.Si la quimera té alguna cosa a veure amb la dissidència, el separatisme o la independència del País on visc i treballo, la cosa es complica de manera superlativa.
Les explicacions tipus "perdoni vostè per pensar…. , però crec ..." se succeeixen intermitent- ment com les parades del metro. Tant és mostrar xifres macroeconòmiques, situacions polítiques, inversions grandioses i inversemblants en territoris increïbles ... sempre sona més fort l'aire en xocar amb el tren durant el trajecte pel fred túnel de la incomprensió següent parada: Plaça Espanya-.
Ara ha arribat el moment de posar els punts sobre les is, de dir amb claredat que algunes regions d'Espanya són realment regions-apèndix del nacionalisme espanyol permanentment empobrides per falta d'esforç comú i enginy, i que existeixen per si mateixes comunitats històriques que són espoliades per una majoria altament improductiva i permanentment.
Ha arribat el moment de la ruptura o la fallida del sistema. Les mentides polítiques es perpetuen, l'engany sistemàtic ja no fa efecte tal com ens mostren les recents enquestes d'un i altre bàndol. El desequilibri mental de la suposada esquerra progressista espanyola li ha donat ales i raons evidents a la dreta conservadora més reaccionària perquè prengui el poder. Les equivocades polítiques progressistes (exemple: Llei de la Dependència o el famós cafè per a tothom) basades en el benefici d'uns amb l'esforç superlatiu d'altres, no han pogut aplicar en l'actual conjuntura per utòpiques. Les polítiques espanyoles dels últims decennis basades en el "pelotazo" i el suport indiscriminat als banquers han fracassat. L'asfíxia econòmica de les zones més riques de l'Estat està pròxima a produir-se.
Abans que això arribi definitivament a empobrir a tots per igual més val iniciar el camí de la solitud. Que cada pal aguanti la seva espelma. L'augment de l'independentisme a Catalunya no és casual ni respon a circumstàncies difícils d'explicar.
Si deixem les raons identitàries de banda i ens centrem en el dia a dia, qui pot defensar l'espoli que pateixen tots els catalans, independentment de si es senten espanyols o catalans? Qui pot defensar que Espanya robi a Catalunya 60 milions d'euros al dia a partir del dèficit fiscal?
Qui pot defensar que els estudiants catalans rebin només el 5% de totes les beques de l'estat i els estudiants de Madrid rebin el 58%?
Qui no voldria veure augmentada la renda per capita anual dels catalans en uns 2.400 € l'any si tinguéssim seguretat social pròpia?
Qui pot defensar que el "Ministeri de Cultura" faci una despesa anual per cada espanyol de 47 € i per cada català només de 5 €?
Qui voldria viatjar amb el 40% dels trens construïts per l'Estat durant la dècada dels 70 que es van considerar obsolets i que encara circulen per Catalunya, mentre que Madrid només té el 4 %?
Qui no voldria veure el seu país 7 vegades més ric com va dir el Premi Nobel d'Economia Aplicada a la UB el passat mes de maig?
Qui pot defensar que 1 de cada 3 anys el Ministeri de Foment no inverteixi res de res a Catalunya?
Qui vol, tot i ser català i sentir-se espanyol, que cada any ens robin 20.000.000.000 d'euros (11% del PIB), sent així la regió del món que pateix més dèficit per part del seu govern? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa això?
Com resident a Catalunya, qui pot tolerar que per cada 12,7 milions d'euros que s'inverteixen en medi ambient a l'aeroport del Prat, s'inverteixin 300 milions al de Barajas?
Per molt espanyolista que un sigui a Catalunya es pot defensar que entre 1985 i 2005 només s'hagin construït a Catalunya 20km d'autovies mentre que a Madrid es facin prop de 900 en el mateix període?
Es pot acceptar i no protestar quan a Catalunya només es inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyol anual tot i aportar el 22% d'aquest PIB espanyol?
Es pot acceptar el greuge que hem patit amb l'AVE? A Catalunya, per l'AVE, el govern va invertir 316 € per català, però en el mateix any va invertir 1.198 € per andalús, 894 € per madrileny, 574 € per aragonès i 407 € per castellanomanxec.
Es pot acceptar pagar peatges i més peatges ? Amb la dependència de Catalunya respecte a Espanya nosaltres els catalans, independentment de si ens sentim espanyols o catalans, estem perdent l'oportunitat de viure millor. Estem perdent l'oportunitat de donar un futur millor als nostres fills.
Espanya és un mal negoci a nivell cultural però sobretot a nivell econòmic, i ho és perquè tractar Catalunya com una colònia forma part del leitmotiv nacional.

Coherència

"Jo votaria en contra de la disciplina de vot del PSOE, si calgués, per defensar Catalunya"
"El dia que jo pensi que amb grup propi defensarem millor els interessos de Catalunya, seria la primera en demanar-ho"
El PSC ha confirmat el que fa temps, molt de temps ( des del Congrés d'Hospitalet) ja es sabia, els capitans del PSC Caldria anar a buscar l'aprovació pel Parlament de Catalunya de l'Estatut i la presentació, a les poques hores, per part del PSC, d'una bateria d'esmenes al Congrès dels Diputats, per trobar una actuació més vergonyant per al nostre País.
I és que molt més enllà de les declaracions, de la història, dels noms i, fins i tot potser, de les intencions, hi ha la submissió absoluta als interessos de la nau nodrissa del socialisme espanyol. El PSC acaba de signar la seva acta de defunció definitiva en votar, al Congrès, no ja contra els interessos econòmics de Catalunya, sinó contra les seves necessitats més bàsiques, tot defensant el no pagament dels diners que el Govern d'Espanya deu en concepte de fons de cohesió.
Ahir va ser un dia molt trist per a la política catalana, perquè s'ha consumat la bipolarització entre aquells que estan a favor dels interessos d'Espanya i els que prioritzen els de Catalunya. Un dia trist i clarificador alhora. Només falta que la nostra agenda política, definitivament, s'escrigui sota aquests paràmetres i no sota una falsa i inexistent dialèctica dreta-esquerra. Espero que els partits catalans en sàpiguen prendre bona nota.
El vot del PSC al Congrès, contra Catalunya, al dictat del PSOE, és el vot de la vergonya aliena que sentim molts ciutadans d'aquest País. Però també és el vot de l'orgull per anar més enllà d'aquesta obediència mesella, amb PSC o sense PSC. Ells ja han triat, ara ens toca a nosaltres. son PSOE. Els hi posa més ser Ministre espanyol que Conseller català.
En la seva defensa cal dir que no és just valorar la coherència política d’un partit per un fet o una votació puntual; cal tenir memòria i fer-ho amb la deguda perspectiva històrica.Si ho fem, hem de reconèixer que no hi ha cap formació política més coherent ni fidel que la dels socialistes catalans: duen més de trenta anys votant una cosa al Parlament català i exactament el contrari a l’espanyol! No li podem, doncs, exigir més coherència…, en la seva permanent incoherència! Algú dubta, encara, els interessos de quina nació —o més aviat nación— defensa (i ha defensat sempre) el PSc al Congrés dels diputats?
Així les coses, solament ens queda esperar asseguts que passi el cadáver polític d’aquests personatges i això segur que passarà el dia 22 de maig. I encara que sigui el març del proper any, tindrem paciència. A continuació encetarem el judici polític contra aquests polítics que tenint tot el poder del món, l’han malbaratat a base de col-laborar amb els espanyols del PSOE i del PP, només per guany personal, sense pensar en cap moment en els interessos de Catalunya.

Viure en España……És això, la democràcia?

Una de les coses que diferencien més clarament una democràcia d'una dictadura és que en la primera l'eventual suspensió de determinats drets d'una persona és deguda únicament a "alguna cosa que ha fet" mentre que en la segona també es dona el cas que determinats drets no hi són reconeguts o són negats a algú pel simple fet de "ser com és".
Los 16 magistrados que componen la Sala del 61, tras casi doce horas de deliberación, han acordado, por nueve votos a favor y seis en contra, estimar la totalidad de los recursos interpuestos por la Fiscalía y la Abogacía del Estado y prohibir las candidaturas de Bildu. Dado en Madrid, a 1 de Mayo de 2011 (LXXV Año Triunfal) ¡Arriba España!
El poder judicial espanyol ha perdut tota credibilitat. Han mort la separació de poders i la presumpció d´innocència. La democràcia formal, altrament dita constitucional, ha quedat en entredit a Euskadi pero també al conjunt de l'estat. Ara fa unes setmanes vam coneixer la sentència del Tribunal Suprem que prohibía el nou partit de l'esquerra abertzale amb l'argument que era continuació de Batasuna, el partit que havia estat declarat il•legal, acusat de formar part de l' entremat d' ETA. Tot i que fou per la mínima, només nou magistrats del suprem van votar-hi a favor i set en contra, confirmant-se una decissió més política que judicial.
Pel que sembla i els fets ens ho han confirmat ara, allò només era el començament. Prohibides les candidatures de "Sortu"(reunir-se en euskera), per molt que puguin ser impugnades en els propers dies davant el Tribunal Constitucional i després fer-ho en el Tribunal Europeu de Drets Humans, suposa un pas enrera molt important en com s' entenen les llibertats democràtiques a l' estat espanyol.
Amb aquesta nova resolució, sense fonament ja que es tracta d'una coalició de dos partits legals, hi ha un interés polític i electoral. La no presència de Sortu a les eleccions municipals, permetrà la formació de majories espanyolistes ( PP-PSOE) a les diputacions forals basques i a molts ajuntaments, especialment els més grans, reforçant la majoria "nacional espanyola" al Govern i al Parlament Basc.
Prohibides les llistes de candidats de la coalició de dos partits legals de trajectòria pacífica i democràtica, com EA i "Alterbatiba", es pretén aturar la presència de l' independentisme democràtic basc a les institucions per l´únic fet d'opinar i mantenir una adscripció nacional diferent a l'espanyola. L'estat no busca la pau, sinó la victòria al preu que sigui, imposant i violentant la voluntat del poble basc, per la via de deformar els resultats electorals.

Quin via crucis...

De tant en tant apareixen exemples de com és de fàcil explicar determinades coses, si es fa d'una manera prou pedagògica.
Setmana Santa pot ser un bon moment per recordar l'autèntic via crucis que patim per obra i gràcia dels incompliments reiterats i constans . O potser hauria de dir per manca d'obra i per desgràcia?
Imaginem un alcalde amb el seu equip de govern que va entrar a finals de juny del x014.
Suposem que hi va haver un canvi d'alcaldia, partit o majoria. El nou equip de govern es troba a mitjans de agost amb un pressupost ja fet per l'anterior equip, per ser any d'eleccions, segurament aquest pressupost, a més de no ser "seu", ja està bastant "triturat" al mes de maig.
Suposem també que el nou equip, no tingui experiència de govern o sigui mínima, necessita temps per conèixer el personal, tècnics, funcionaris,... però sobretot la realitat humana del personal: líders d'opinió interns, gate keepers, "camins curts" (qui són els tios resolutius de "la casa"), diferències personals (sovint històriques) entre ells que generen incompatibilitats,...
Afegim aquí també el fet que el nou equip sense massa experiència desconeix o coneix insuficientment el funcionament d'un ajuntament (juntes de govern, decrets, plens, "què va on", limitacions de la contractació de les administracions públiques, limitacions dels pressupostos de les entitats locals, terminis d'exposició pública... etc). És probable que inicialment preguin decisions errònies per desconeixement, o que un secretari o un interventor espavilats els puguin vendre unes motos increibles sobre què poden i què no poden fer, i sobre com ho poden fer.
Ara a més seria el moment de tocar el impostos i taxes a l'alça, si cal, perquè són les primeres ordenances fiscals , però com que són uns "pardillos" i ningú els ho diu, no fan res i feines i treballs a quadrar el pressupost d'ingressos. Un cop mínimament situats es troben a la tardor-hivern del x014 que han de fer el primer pressupost, que ja és el de segon any , i pel fet de ser el primer, ja faran errors per manca d'experiència, a més segurament per ser any d'eleccions, hi haurà un esboranc més gran o més petit a les finances municipals; que condiciona i vicia aquest segon pressupost, que és el primer que és "seu" però condicionat pel tamany de l'esboranc anterior.
Llavors ve el drama dels projectes i sobretot dels terminis de les tramitacions. D'aquell equip, segurament la majoria no sabien que a l'administració pública hi ha terminis d'exposició pública per tot, menys per anar al lavabo.
Aquesta gent es troba amb què per poder arreglar i fer obres a un carrer, primer han d'haver pensat en posar la partida al pressupost (com que era el primer, potser la falta d'experiència ja els va fer la primera mala passada). Si resulta que sí que tenen els calers, llavors han de fer un projecte, perquè allò de trucar al contratista que "comenci dilluns", no va ben bé així.
Resulta que primer ha de fer unes bases de contractació del projecte, i au, troba algú de la casa que les faci i compte el temps que trigarà. Un cop les tens, fes-les aprobar inicialment per l'òrgan competent, envia a publicar, que t'ho publiquin quan els vingui bé, que algun il.luminat o que per motius consistent et facin reclamacions o alegacions... i després torna a fer l'aprovació definitiva, i torna a enviar-ho a publicar. I aquí cauen una pila de setmanes, mesos fins i tot, que dona gust. I tot just tenen un "paperot" que diu què i com s'ha de fer; les retros i les bobcats encara estan parades i tancades a la nau del contratista... i lo que els hi queda... Perquè llavors comença amb les bases pel concurs d'adjudicació de les obres, i "sant tornem-hi", que les faci algú, quan s'aproven, quan s'envien a publicar, que es publiquin, que cap beneit te les impugni o cap beneit l'hagui cagat redactant-les, que passi el termini, torna a aprovar ara definitivament, torna a enviar a publicar, torna a passar termini... per a què un dia es reuneixi la mesa de contractació obri uns sobres amb les propostes, li passi a algun tècnic per a què trigui una pila de dies a informar-ho, que no es mulli massa i que s'hagin de fer reunions per prendre decisions... Total, una altra pila de setmanes i mesos, i les retros segueixen parades. Al final tries un contratista, que no t'agrada, però per punts guanya, li comuniques, resulta que ara el tio va de feina fins a dalt, es monta una reunió per fer l'acte de replanteig i readapten el projecte... amb lo que va costar de temps i calers en tenir-lo!... I els dies van passant... i comencen les obres al ralentí, i amb un grup de subcontractats del contratista que no saben fer la "o" amb un canuto... i les obres es retrassen... i els dies van passant... i els veïns es van emprenyant.
A la gent vinculada al món municipal, tot aquest tinglado ens pot semblar normal, a part de legal d'obligat compliment, però si li expliques a algú "del carrer" es pensa que ets en Grouxo Marx amb allò de "la parte contratante de la pimera parte" o que li parles d'una película italiana d´en Jaimito o d'en Louis de Funes, d'aquelles que es va embolicant la troca i tot és un desgavell. Resulta que aquell equip de govern que va començar es troba a finals del mandat amb una pila de temes engegats, però res fet, i ara que n´aprenen els fotem fora ????..
No cal patir, malgrat tot, perquè ja sabem en què consisteix un via crucis i, sobretot, com acaba. Així és que o espabilem o tenim clar el final ens espera, però sense possibilitat de ressuscitar, per raons òbvies.

Discussió pujada de to.

Com podeu comprovar en aquest vídeo -que vam gravar amb càmara oculta - aquests dies va haver-hi un discussió pujada de to entre els màxims responsables de les finances de l’ Estat i de la Generalitat. El fons de la qüestió és el mateix de sempre: no es posen d’acord en la quantitat de diners que ens deuen, quant espoli portem acumulat i quan ens pagaran. Mas-Colell els recorda -una vegada més- que l’espoli és el 10% del PIB, o sigui, 20.000 € milions a l’any, l‘equivalnt a 60€ milions al dia. La ministra diu que res de res; que li deuen la meitat i que no sap quan podrà pagar perquè les arques de l’ estat estan encara més escurades que les de la Generalitat. Mas-Colell li recorda que els que van buidar la caixa van ser els del seu partit i que llavors poc van dir res des de Madrid.Com podreu comprovar, en un moment determinat del vídeo sembla que vulguin aixecar-se la mà però que, per sort, no arriben a fer. De totes maneres sembla que no hi haurà acord en els pròxims temps per dos motius: perquè venen eleccions i perquè saben que el Govern de Madrid ho té tot perdut i, com diuen allà “de perdidos al río”. Les rates ja comencen a deixar el vaixell i els músics ja deixen de tocar, com al Titànic quan es començava a enfonsar .
En conclusió: que tant si plantem cara com si no; tan si ens plantem com si no, els catalans no cobrarem i ens tornaran a prendre el pèl una vegada més. Per tant, ja sabeu el que hem de fer! Anirem sumant poc a poc i la independència anirà guanyant terreny sense cap mena de dubte. Temps al temps.

Subvencions

En una època de crisi com l'actual, es fa necessari l'estudi a fons de la reducció de la despesa en tots els àmbits. Si el nivell d'eficiència fos més alt, no caldria esprémer tant, però en el món de l'administració pública és precisament la poca eficiència un tret característic. En un moment de crisi adquireix molta importància l’anàlisi de l’eficiència en qualsevol de les etapes de gestió, i la racionalització dels recursos que la mateixa porta implícita. No podem mantenir una administració ineficient, que es repengi a les espatlles de l’administrat, sinó que cal adaptar-la a cada moment, amb les millors tècniques i els millors resultats. Si hi ha una classe de despeses que convindria analitzar, aquesta és la de les subvencions. Hi ha tot un món que es belluga al voltant de les subvencions, que no són totes iguals, sinó que jo dividiria en dos tipus. Aquelles subvencions que serveixen, en un moment determinat, d'estímul i ajuda per a projectes del món privat, i les que esdevenen una aportació consolidada al marge del projecte i la seva rendibilitat. Determinar si un projecte o entitat es mereix una aportació econòmica, no és una tasca fàcil, i encara menys avaluar el compliment dels objectius. Justificar una subvenció no vol dir ensenyar les factures que s'han pagat i llestos, sinó que s'ha de demostrar també l'eficàcia del projecte i la seva idoneïtat. Els ajuntaments han consolidat subvencions d'import fix, al marge dels projectes, i amb el temps es desvirtua l'objecte de l'ajuda. Hi ha entitats que només actuen per la subvenció que reben, i no fan més si l'ajuda no s'incrementa. Si entenem que un ajuntament no es pot endeutar per pagar els salaris, també hauríem d'entendre que una entitat no hauria de sol-licitar ajuda pública si no té vida al marge de la subvenció. Aquesta anàlisi, però, no es pot plantejar ara, a quatre dies de les eleccions, perquè tothom té por de fer reformes en època d'eleccions. Ja va sent hora d'eliminar subvencions que no tenen uns objectius clars, que representen una bona part del pressupost de les entitats, encara que això pugui desagradar i (una cosa que fa molta por als polítics) entre els futurs electors. L'engany se l'emporta el polític que pretén fidelitzar el ciutadà a partir de la subvenció. No s'adona que el vot és secret i no hi ha cap evidència que el ciutadà subvencionat els atorgui el seu vot, ja que aquest considera que l'ajuda que rep forma part de la mateixa raó de ser, i no cal agrair res a ningú, i en tot cas cada vegada exigirà més. Al final les persones valoren la sinceritat i transparència dels polítics. Si son capaços de ser honrats i sincers guanyarem tots segur, potser no les eleccions, però si la credibilitat de les persones, i a mi això ja em val. L’administració també ha d’aprendre de la lliçó i començar a saber dir no a segons quines demandes, sense por a les conseqüències electorals, sinó amb coherència amb la realitat econòmica i les possibilitats financeres de l’entitat pública.

Política a llarg termini.

De com els mitjans de comunicació, la gran majoria, ens porten a pasturar al prat on volen que mengem. Què cal llegir, escoltar, veure i què cal pensar….Escoltant la ràdio ahir pel matí vaig sentir dir al director d'un diari que no es poden fer debats en calent sobre…..La línia editorial cada cop s'escriu en lletra més grossa i més en negreta. I potser, ja posats seria d'agraïr, que ho diguéssin ben clar perquè no hi hagi equívocs ni oïdors o lectors que es confonen i creuen que pensen per sí mateixos.
Aquest comentari és fruït de la ficció i imaginació . Qualsevol semblança amb la realitat no és més que pura coincidència. Cap dels actors que hi intervenen estan inspirats en d'altres de reals…. però podrien ser-ho.
La política no és amiga de la reflexió.
De fet, molts errors polítics de gran envergadura són deguts a la pressa. Pressa per decidir, pressa per opinar, pressa per reaccionar.
Per prendre bones decisions cal pensar les coses. Rumiar-les. Reflexionar-les. Contrastar-les.
Però la política no sempre deixa marge per al temps. Element imprescindible per pensar: el temps. I, d'altra banda, una activitat que cada dia demana i exigeix més solucions; la política.
Són compatibles la política i el temps? Va existir una època en la qual els polítics es preparaven els discursos i s'escrivien els llibres o articles. La seva activitat era bàsicament la parlamentària i legislativa. La gestió, tal i com l'entenem avui, i la quantitat de serveis que ofereix l'administració pública, simplement, no existien. Avui, la complexitat de les societats es converteix en complexitat de gestió. En multiplicitat d'actors. En hores dedicades al consens, entès com a suma de voluntats diferents, quan no oposades. Quina és la realitat de la política des de la rutina diària, des del dia a dia?
El primer que cal fer al matí és llegir la premsa. L'autèntic poder a la nostra societat: declaracions dels líders polítics, articles d'opinió, tertúlies radiofòniques, reaccions a declaracions prèvies i esdeveniments imprevistos, alteren inevitablement l'agenda diària. Comença un nou dia.
El terreny de joc queda definit en l'àmbit político-mediàtic.
Potser s'hauran de canviar una o dues reunions per fer forats a l'agenda que permetin cobrir les contingències, o incontinències verbals, d'aquest o d'aquell. Quan acaba un dia normal, amb tota seguretat, un càrrec de l'administració pot haver rebut de mitjana entre 30 i 40 mails amb gestions a fer, peticions per atendre o consultes a resoldre, i haurà realitzat o atès una trentena de trucades, que, a una mitjana de tres minuts, faran un total d'una hora i mitja fixa diària al telèfon.
Per poder estar al cas de l'acció de govern, s'hauran de preparar aquelles comissions, consells d'administració, juntes, patronats i altres òrgans necessaris per donar legalitat a les exigències d'una administració pública de la qual ens hem dotat.
Totes aquestes activitats es succeeixen en un marc de relacions socials i humanes que requereixen allò que els postmoderns anomenen “intel-ligència emocional”, que no vol dir res més que conèixer una mica la psicologia de l'individu.
El tracte humà, la simpatia o empatia, el caure en gràcia abans que ser graciós.
Una setmana espera prop de 30 reunions o trobades, de les quals s'elabora documentació prèvia, actes i seguiment. Si no hi ha temps, sempre ens podem enganyar farcint l'agenda de dinars i sopars que contribuiran més a la nostra salvatge i insana agenda. Això per no parlar de dissabtes, aquell dia en el que també treballant sembla que el treball sigui menys dur.
D'una sola gestió es pot generar més paper que el que cal per escriure una novel-la. Però res de tot això serviria sense nord de ruta. El vector sobre el que cal dirigir-se. Per això la política és priorització. És optar en un espai on el conflicte d'interessos és constant. És escollir l'opció que més s'assembla al teu ADN ideo- lògic. És, en definitiva, “transformar”.
Tota aquesta seqüència d'un dia qualsevol a l'administració pública pot donar sensació de caos, però algú podrà dir -i amb raó de ser- que cal un cert ordre i un director d'orquestra.
Una certa disciplina cartesiana. Planificar i saber cap a on es va. Una idea d'home polític i projecte per a la polis –dit d'una altra manera, la nació o el país. Podríem resumir-ho en un projecte polític a llarg termini. Un professor de filosofia política , diu que, des d'un punt de vista estrictament teòric, l'anomenat problema polític ha de saber acomplir i compaginar dues escomeses: en primer lloc, pensar la política com a gestió i administració dels desitjos de l'individu.
És a dir, aquesta gestió inabastable que, dia a dia, dóna cobertura a tota mena de servei públic i al conjunt de l'acció política de govern. En segon lloc, pensar la política al servei d'una idea d'home. Potser és aquest un element més abstracte, però és important en el llarg recorregut. Defineix quin és el grau i el preu de la nostra llibertat, quin és el punt òptim en la igualtat entre cadascun dels individus i, finalment, quina és la solidaritat que s'exerceix en la nostra comunitat. Això sempre ha estat així. Però, malauradament, avui, el temps apreta. Hi ha més coses a fer, però el dia continua tenint 24 hores. És el que el professor de psicologia social, Kenneth Gergen, anomena la saturació del “jo” en el qual les tecnologies de la comunicació, lluny d'afavorir-nos la feina per treballar menys, ens la compliquen d'una forma inimaginable, multiplicant exponencialment el nostre entorn relacional.
És, entre d'altres, l'entramat de les relacions socials d'avui el que no dóna massa temps per pensar. També en la política.
Us haig de deixar aquí. M'espera una reunió i faig tard...bon cap de setmana.

Seny i rauxa

El divorci entre Laporta i Solidaritat segurament sigui l'últim exemple de la inevitable tensió que existeix entre allò que els catalans anomem el seny i allò que anomenem la rauxa.

La defensa del sentit comú

Tot va començar un Dissabte a la tarda, quan l'entrenador del Girona es va aixecar de la taula i va dir prou en els periodistes espanyols que no el deixaven contestar en català, i va acabar el Diumenge a la nit amb els NOU! Goyes a 'Pa Negre'.
Dies després de la reacció de Raul Agné davant dels mitjans de comunicació d'Osca, sap greu veure com moltes forces polítiques utilitzen aquest fet per fer política, quan la reacció de l'entrenador del Girona va més enllà de qualsevol bandera política, sent simplement una apologia al sentit comú.
L'homo espanyolus castizus va sortir en defensa d'una visió de la llengua totalment feixista i sobretot, en contra de la lògica i la educació fonamental que t'ensenyen quan tens tres anys i aixeques les faldilles de la nena per fer com en Son Goku, ja que, encara que siguis un nen, no ets tonto i saps que pot haver-hi premi.( Perdó) Tornem al tema.
Aquests mateixos que van increpar Agné són els que ens acusen a nosaltres de fer un apartheid lingüístic quan algú ens parla en castellà i contestem en català perquè pensem que la única via per sobreviure el que som es defensar la llengua, un dels nostres trets diferencials que ens basteix la idenitat com a catalans. Ens diuen maleducats i que no som universals. Doncs mira, per on, el liberalisme ilustrat espanyol, els hereus de Cadalso, Feijo'o, Larra i Machado, l'Espanya que está orgullosa del Premi Nobel d'Ochoa, l'Espanya que presumeix de la Generación del 27, doncs quan es tracta de ser respectuós amb el català, cap problema, ens canviem la careta i surt aquell Millán Astray que porten dins, que et fot un tret i encara t'acaba foten bronca perquè t'havies posat a davant.
Gràcies a Déu, o més ben dit, esperem que aquesta relació tingui els dies comptats per una qüestió de lògica: dos que no s'estimen ,,,,,,,,,,El que em sorprén es que encara ens esverém i posem el crit al cel. El que no em sorprendrà, es que tota aquesta cridòria quedarà en això, una cridòria, i potser, sinó fa molt fred una manifestació.
No se perqué ens esverem de que a Espanya tot el qué sigui català els esvera. Ells han volgut, volen i voldran una Catalunya castellana, que per això varen guanyar una guerra, encara que de allò faci 297 anys.El que si ens hauría d'esverar, es que l'independentisme tingui una representació al Parlament que fa riure, i en canvi l'espanyolisme estigui molt ben representat d'esquerra a dreta.El que si ens hauría d'esverar, es que el paradigma de la Caverna Mediàtica sigui catalana (Intereconomía, La Razón), i en canvi els diaris fets en Català (Avui i Ara) malvisquin gracies a les ajudes institucionals.
El que si que ens hauria d'esverar, bé més aviat indignar, es que després de 25 anys de Goyes fins ara, cap pel-lícula catalana hagi guanyat cap premi pel sol fet de ser catalana.El que si que ens hauria d'esverar, es que una pel-lícula feta a Catalunya i que els seus personatges son catalans , es suprimeixi una escena on Eduardo Noriega diu una frase en català.No ens hauríem d'esverar, hauríem d'actuar.Poca cosa fem sota el mateix sostre.
PD: Ara sortiran tots a elogiar l'Agné, però no patiu, quan Espanya els necessiti per aprovar els pressupostos, treuran la llengua per a veure si cau alguna cosa. Déu n'hi do.

Ei, l'espectacle..... ha de continuar.

És el que té que el circ de la política sigui per a més grans de 18 anys... Tan bonic que és el circ de tota la vida .L'expressió "el circ de la política", de vegades, té molt de sentit, com ara quan llegim que el PP català avala la crítica de Javier Arenas, a la convenció espanyola del PP, a la política d'immersió lingüística.
Tot, una perla: ” Serem bel-ligerants si a un nen andalús se l'obliga a estudiar en una llengua diferent a la seva”.
Cap discriminació no serà permesa per raó de llengua, trona el nou senyorito Arenas que pot ser President de la Comunitat Autònoma Andalusa, la que té la bandera dels Omeies per senyera. Ho concreta: ni a l’escola ni a la feina, per causa d’haver “estat format exclusivament en castellà, o sigui, en espanyol”. Quanta miopia i quanta estultícia.
A cap nen andalús se l’obligarà a estudiar cap altra llengua a Andalusia. I a Catalunya? Cap persona perdrà la feina per haver estat format exclusivament en castellà a Andalusia. I a Catalunya?
Per un moment, traslladin la pregunta a França o a Alemanya.
Afirmaria Arenas, don Javier, el mateix? S’aixecaria contra l’estat alemany clamant discriminació perquè un nen nascut a Andalusia estudiés en alemany i l’alemany? Encara més. Es queixaria del fet que un andalús no fos contractat pel Frankfurter Allgemeine Zeitung per no saber alemany?
En Javier Arenas ho entendria. Sabria que al nen andalús li anirà millor si sap alemany a Alemanya, que guanyarà oportunitats, que serà més feliç perquè es podrà entendre amb altres persones. Probablement, li recomanarà fins i tot que l’estudiï.
Per què Arenas no entén el mateix a Catalunya? Perquè per ell Catalunya és Espanya i el català una molèstia.
Perquè les llengües són només per comunicar-nos: si ho podem fer en castellà, el català sobra. Pel mateix raonament el castellà pot acabar sobrant. Amb l’anglès i el xinès pot haver-ne prou.
El senyor Arenas sap que un nen andalús pot viure en castellà a Catalunya i que el català pot ser obviat, cosa que a cap País europeu passa amb la seva llengua pròpia. I aquest és el nostre problema. I mirant-ho des d’un altre punt de vista. Cap nen andalús que visqui a Catalunya és andalús a Catalunya. És català. I el nen català té dret a conèixer el català. I el nen català no pot quedar discriminat per raó de llengua. A Catalunya estudiarà el català i en català.om s'hi atreveix, però és greu que sigui des de dins.
Alícia Sánchez-Camacho es mostra molt bel-licosa i segura de si mateixa. La legislatura no serà fàcil, amb un PP molt envalentit, potser perquè és l'única manera de subsistir i això ja ho tastat a les darreres eleccions catalanes.
Podem estar d'acord o no amb l'Alícia Sánchez-Camacho, però s'ha de denunciar la demagògia de les seves paraules. No es pot atacar la immersió lingüística actual perquè no permet a castellà i anglès a estar en les mateixes condicions del català. Per què l'anglès i no el francès? o el rus? o bé el xinès? i el castellà... per què és tan falsa quan es refereix a la indefensió del castellà? per què no és sincera i accepta que el català és la llengua a defensar, perquè està en minoria?
La immersió lingüística del govern català necessita aplicar una discriminació positiva favorable al català, per evitar que la llengua desaparegui, i no per afeblir el castellà. Això ho sap la líder del PP català, però actua per interessos electorals. La seva posició té defensors i per tant votants que la poden treure del nivell marginal a què estava condemnada.
Viurem una legislatura amb crits a favor de la independència i moviments contraris al catalanisme polític i a la defensa dels drets dels catalans. No és estrany que el PP hagi accentuat el seu to i intensitat espanyolista, coincidint amb la revifalla independentista.
La política ha de servir perquè un nen de 14 anys no estigui pel carrer a set graus sota zero amb màniga curta i sense abric.
La política ha de servir perquè ningú caigui en la desesperació perquè du 14 mesos sense treballar, té 54 anys i no troba feina.
La política ha de servir perquè cap jubilat de setanta anys no hagi d’acollir a casa seva un fill de 34 anys amb dos menuts perquè l’han desnonat.
Si la política no serveix per això, la política no serveix l’home sinó que se’n serveix.

No anem bé. No anem bé.

Una vegada més, m’he llevat amb una noticia surrealista. D’aquelles que quan les llegeixes, penses en fer les maletes i marxar d’aquest país per la vergonya que sents.

No essent suficient la prohibició de fumar a determinats llocs, ara el govern prohibirà per decret que algú ens insulti o bé que nosaltres insultem a algú.
Ara resulta que no només s’ha de perseguir als fumadors fins al punt de que se’ls pot denunciar anònimament, sinó que a l’executiu se li ha ocorregut la brillant idea de prohibir els insults. Zapatero té previst, que al 2013 s’aprovi una llei que vetlli que ningú sigui humiliat, una societat on sentir-se segur i ser emparat per la llei. Volen fer multes que vagin dels 100 euros fins als 500.000 euros per als insults.
L'artífex d'aquesta norma és la ministra Pajín, només d'una mentalitat tan perversament progre pot sorgir una llei anomenada d'Igualtat i No discriminació que limita la llibertat d'expressió de les persones.
L'insult ha existit i existirà tota la vida, la literatura n'és plena d'exemples, les pel-lícules incorporen paraules o expressions insultants als seus diàlegs, un pot dir-li a un amic seu "que fill de puta que ets..." i no passa res de res. Hi ha tot un seguit d'expressions -i el català n'és ple- en que el més suau és cagar-se en déu, en la mare que et va parir i on paraules com ximple,cabro´ o lleig són d'una intensitat tan baixa que gairebé passen desapercebudes.
Vivim en una societat, en que tot s’està regulant. Absolutament tot. L’objectiu de les lleis és o bé tindria que ser, ajudar als membres d’una comunitat a conviure. Ara bé, resulta difícil conviure quan son les mateixes lleis les que constantment estan lligant de mans, limitant les ments dels membres de la societat, i impedint que aquesta avanci.
En plena crisi, al país on l’expressió “fill de puta” és de les més utilitzades, va i la volen prohibir. El nivell d’estupidesa al que estem arribant m’espanta. Que vindrà després? Ens regularan fins i tot les hores a les que podem anar a cagar o bé orinar? La quantitat d’aliments que podem menjar? Sembla que utilitzin el mètode del Brainstorming per veure qui diu la parida més grossa, i la que guanyi, proposem-la com a llei suprema del reino español.
Hem d'entendre que s'aplicarà una censura als mitjans audiovisuals i als llibres? Es crearà una fiscalia especial per a insults i paraulotes? Anirem a les comissaries o els jutjats a denunciar a un conductor que ens ha dit "fill de puta" o ens engega a prendre pel cul? Grotesc. Potser caldria educar millor els nens a casa per a evitar que ja de petits insultin a tothom i de grans parlin de forma correcta utilitzant, fins i tot, els insults quan sigui escaient ja que aquests també formen part de l'idioma.
L'intervencionisme d'aquesta mesura mostra l'anhel totalitari que s'amaga rere els perversos somriures dels socialistes ; l'obsessió de transformar el món en una mena de lloc habitat per éssers guiats per un estat que els hi diu què poden o no poden fer, què han de dir o no, què han de menjar o beure, etcètera. Un món habitat per persones d'encefalograma pla on la llibertat d'expressió i acció quedin reduïdes al que dicta la llei i no la creativitat de cadascun o la pròpia capacitat d'entendre on comença la llibertat i la dignitat de l'altre. Una llei feta per autèntics fills de……….P..
Cal agrair l'esforç dels diputats catalans, que any rere any han tingut el valor de deixar-se les banyes contra la paret madrilenya, però potser ja és el moment d'assumir la realitat, d'oblidar-nos d'allò que és impossible i de concentrar totes les energies a Casa,per aconseguir que sigui més nostra, més autosuficient i……... I és que com va dir l'il.lustre matador Rafael Gómez Ortega "El Gallo" : "Lo que no pué ser, no pué ser y además es imposible". Per cert, el tal Gallo, quan li van explicar, en referència a Ortega i Gasset, que els filòsofs es dediquen a pensar, va respondre: "hay gente pa to".

Molt carbó per aquesta nit.

Aquesta nit és la nit de Reis. Dies de regals. Dies de joguets. Tots tenim a la memòria aquelles primeres nits de Reis en què ens en anàvem a dormir emocionats i nerviosos. Esperàvem veure què ens deixaven els Reis durant la nit. Teníem un ull obert i l’altre tancat i de bon matí ja ens despertàvem i no calia que ens cridessin. Eren temps de crisi permanent i normalment era la meitat del que havíem demanat en aquella llarga carta, en la que explicàvem el bé que ens havíem portat durant l’any i la il-lusió que ens faria que ens portessin tal o qual cosa…
De petit sempre em deien que me n'havia d'anar a dormir d'hora, que si no els Reis Mags no vindrien i no tindria regals.
Es veu que aquests Reis d'Orient són molt tímids i han d'entrar a les cases de la gent quan ja tothom dorm. Mai no ho he acabat d'entendre massa, però el fet és que a les deu de la nit ja era al llit. Me'n cuidava prou, això sí, que els pares deixessin ben preparat, damunt la taula del menjador, tot un assortit de torrons, neules i copes de cava, per quan vinguessin aquests mags portadors de regals. Ah! I aigua pels camells, que sempre em feien certa pena quan pensava que havien de voltar per tot el País, de nit i amb el fred que fa, carregant damunt del llom tants i tants paquets.
El dia següent a les set del matí ja era dempeus. Caminava sense fer soroll fins a la sala d'estar i m'apropava a la porta del menjador, sempre tancada. No tenia collons d'obrir-la tot sol. ¿I si els Reis s'havien entretingut, amb tota aquella teca que els havíem preparat, i encara eren allà fotent-se l'endrapada? O potser casa meva era l'última de la llista de repartiment d'aquella nit i encara no havien vingut a portar els nostres regals. Les set del matí eren per a mi gairebé com si fos de matinada. ¿Què diria si obria la porta i me'ls trobava allà, jalant, amb els camells, els patges i tota la pesca?
Ni tan sols pensava que això era del tot impossible. El menjador de casa és molt petit; allà no hi podien cabre tots ni de conya. Segur que la màgica comitiva reial havia d'idear un sistema de torns per poder entrar ordenadament a fotre's els torrons, el cava i l'aigua pels camells.... Sigui com sigui, no tenia pebrots d'obrir, i passava de llarg tot atansant-me a l'habitació dels pares. Me'ls mirava de la porta estant, i si no dormien, m'apropava al seu llit i els apressava per a que es llevessin; si dormien, en canvi, per poder-los apressar em veia obligat a despertar-los primer. Quan ja els tenia dempeus, ens aprovàvem tots tres a la temuda porta del menjador. El germà gran, que havia sentit l'enrenou, també s'adheria a l'expedició. Va, obre-la!
A poc a poc, l'anava obrint i mirant, poruc, cap endins. Oooohhhhhh!!!! Quan la porta quedava definitivament oberta i encenia els llums, l'estància s'omplia d'exclamacions de sorpresa i admiració cap aquells personatges que havien curullat la casa de regals. Damunt la taula on anit vam deixar els torrons, les neules i el cava, hi havia ara una majestuosa pila de regals, tots ben embolicats i etiquetats amb el nom dels destinataris. N'hi havia fins i tot per al gat.

I en un raconet hi havia els plats amb el torró i les neules que havien sobrat. No s'ho havien acabat tot. És clar, com que a cada casa els deuen deixar manduca..., ja devien venir mig tips.
Desembolicats tots els regals per a la gent de la casa, tocava apressar de nou els familiars per a que esmorzéssim tan aviat com fos possible i anéssim a fer una visita a cals iaios i els tiets, que els Reis passen per tot arreu! Encara faltaven moltes coses de les que havia inclòs a la carta.
Ha passat molt de temps pero recordo els fets amb una gran nitidesa.Era tot tan fàcil! A aquestes hores i jo sense fer la carta als Reis!.I... ara què coi demano?
Benvolguts i estimats Reis d'Orient :
Vagi per endavant que sóc conscient que allò que més vull i més necessito no m'ho podeu portar. Per això, suposo que ho compensareu obsequiant-me amb les altres coses que us demano, i que ja us he demanat altres cops, però mai heu acabat d'encentar-la del tot :
Per començar m'agradaria tenir una capsa plena de somriures, per poder-los utilitzar aquells dies grisos que es tornen tristos i on el pessimisme regna sense oposició.
També em faria feliç disposar d'un armari ple d'abraçades, i així, cada cop que la sensació de solitud es fa forta, poder obrir la porta i notar el suport d'uns braços que t'envolten i ho tornen tot més fàcil.
Evidentment, a la llista no hi pot faltar una ampolla plena de valentia i coratge, per poder-la tenir guardada al moble bar i fer un parell de glops en els moments d'inseguretat i incertesa.
I per acabar, si no us fa res, us demanaria que ens deixéssiu l'estel que us guia durant el vostre viatge. Només serà de forma temporal, primer perquè em guiï per trobar el meu lloc en el món. Després, fins que la major part de gent, faci de l'estel el seu camí a seguir, i de la mateixa manera que a vosaltres us va portar a bon port, ens ajudi a nosaltres a continuar el bon camí cap a la llibertat, sempre amb l'esperança de saber que l'objectiu final no depèn de la màgia de tres Reis, sinó de la voluntat del nostre poble.

Si ens feu aquest favor, prometo començar a creure en vosaltres i l’any vinent us escriuré fins i tot una carta d’agraïment, monàrquica i no republicana. No ens desil-lusioneu.

I una altra cosa: no cal regalar muntanyes de joguets. Val més pocs i ben triats. Tampoc no cal comprar-los tots durant aquests dies. Durant la resta de l’any hi haurà ocasió per fer altres regals . I potser seria bo també que abans se’n parlés amb els mestres i professors. Ells poden saber tan o més que els pares quines necessitats té cada nen.

I a nosaltres els grans? Què ens portaran el Reis a nosaltres?

Tot serà benvingut si no és el negre carbó, no us sembla?
• Nota per als nens i nenes culers: avui segurament us costarà moltíssim això d'anar a dormir d'hora; el Barça juga a les deu de la nit i el fan per la tele. Segur que molts no ho aconseguireu. Tot i així, us he de dir que no patiu, que sé de bona tinta que els Reis saben esperar i que no us quedareu pas sense regals. Feu-los confiança, que són mags i res no els és impossible!
Que tingueu tots, molt bona nit i molt bon dia de Reis...