dijous, 31 de març de 2011

Subvencions

En una època de crisi com l'actual, es fa necessari l'estudi a fons de la reducció de la despesa en tots els àmbits. Si el nivell d'eficiència fos més alt, no caldria esprémer tant, però en el món de l'administració pública és precisament la poca eficiència un tret característic. En un moment de crisi adquireix molta importància l’anàlisi de l’eficiència en qualsevol de les etapes de gestió, i la racionalització dels recursos que la mateixa porta implícita. No podem mantenir una administració ineficient, que es repengi a les espatlles de l’administrat, sinó que cal adaptar-la a cada moment, amb les millors tècniques i els millors resultats. Si hi ha una classe de despeses que convindria analitzar, aquesta és la de les subvencions. Hi ha tot un món que es belluga al voltant de les subvencions, que no són totes iguals, sinó que jo dividiria en dos tipus. Aquelles subvencions que serveixen, en un moment determinat, d'estímul i ajuda per a projectes del món privat, i les que esdevenen una aportació consolidada al marge del projecte i la seva rendibilitat. Determinar si un projecte o entitat es mereix una aportació econòmica, no és una tasca fàcil, i encara menys avaluar el compliment dels objectius. Justificar una subvenció no vol dir ensenyar les factures que s'han pagat i llestos, sinó que s'ha de demostrar també l'eficàcia del projecte i la seva idoneïtat. Els ajuntaments han consolidat subvencions d'import fix, al marge dels projectes, i amb el temps es desvirtua l'objecte de l'ajuda. Hi ha entitats que només actuen per la subvenció que reben, i no fan més si l'ajuda no s'incrementa. Si entenem que un ajuntament no es pot endeutar per pagar els salaris, també hauríem d'entendre que una entitat no hauria de sol-licitar ajuda pública si no té vida al marge de la subvenció. Aquesta anàlisi, però, no es pot plantejar ara, a quatre dies de les eleccions, perquè tothom té por de fer reformes en època d'eleccions. Ja va sent hora d'eliminar subvencions que no tenen uns objectius clars, que representen una bona part del pressupost de les entitats, encara que això pugui desagradar i (una cosa que fa molta por als polítics) entre els futurs electors. L'engany se l'emporta el polític que pretén fidelitzar el ciutadà a partir de la subvenció. No s'adona que el vot és secret i no hi ha cap evidència que el ciutadà subvencionat els atorgui el seu vot, ja que aquest considera que l'ajuda que rep forma part de la mateixa raó de ser, i no cal agrair res a ningú, i en tot cas cada vegada exigirà més. Al final les persones valoren la sinceritat i transparència dels polítics. Si son capaços de ser honrats i sincers guanyarem tots segur, potser no les eleccions, però si la credibilitat de les persones, i a mi això ja em val. L’administració també ha d’aprendre de la lliçó i començar a saber dir no a segons quines demandes, sense por a les conseqüències electorals, sinó amb coherència amb la realitat econòmica i les possibilitats financeres de l’entitat pública.

dimarts, 29 de març de 2011

divendres, 18 de març de 2011

Política a llarg termini.

De com els mitjans de comunicació, la gran majoria, ens porten a pasturar al prat on volen que mengem. Què cal llegir, escoltar, veure i què cal pensar….Escoltant la ràdio ahir pel matí vaig sentir dir al director d'un diari que no es poden fer debats en calent sobre…..La línia editorial cada cop s'escriu en lletra més grossa i més en negreta. I potser, ja posats seria d'agraïr, que ho diguéssin ben clar perquè no hi hagi equívocs ni oïdors o lectors que es confonen i creuen que pensen per sí mateixos.
Aquest comentari és fruït de la ficció i imaginació . Qualsevol semblança amb la realitat no és més que pura coincidència. Cap dels actors que hi intervenen estan inspirats en d'altres de reals…. però podrien ser-ho.
La política no és amiga de la reflexió.
De fet, molts errors polítics de gran envergadura són deguts a la pressa. Pressa per decidir, pressa per opinar, pressa per reaccionar.
Per prendre bones decisions cal pensar les coses. Rumiar-les. Reflexionar-les. Contrastar-les.
Però la política no sempre deixa marge per al temps. Element imprescindible per pensar: el temps. I, d'altra banda, una activitat que cada dia demana i exigeix més solucions; la política.
Són compatibles la política i el temps? Va existir una època en la qual els polítics es preparaven els discursos i s'escrivien els llibres o articles. La seva activitat era bàsicament la parlamentària i legislativa. La gestió, tal i com l'entenem avui, i la quantitat de serveis que ofereix l'administració pública, simplement, no existien. Avui, la complexitat de les societats es converteix en complexitat de gestió. En multiplicitat d'actors. En hores dedicades al consens, entès com a suma de voluntats diferents, quan no oposades. Quina és la realitat de la política des de la rutina diària, des del dia a dia?
El primer que cal fer al matí és llegir la premsa. L'autèntic poder a la nostra societat: declaracions dels líders polítics, articles d'opinió, tertúlies radiofòniques, reaccions a declaracions prèvies i esdeveniments imprevistos, alteren inevitablement l'agenda diària. Comença un nou dia.
El terreny de joc queda definit en l'àmbit político-mediàtic.
Potser s'hauran de canviar una o dues reunions per fer forats a l'agenda que permetin cobrir les contingències, o incontinències verbals, d'aquest o d'aquell. Quan acaba un dia normal, amb tota seguretat, un càrrec de l'administració pot haver rebut de mitjana entre 30 i 40 mails amb gestions a fer, peticions per atendre o consultes a resoldre, i haurà realitzat o atès una trentena de trucades, que, a una mitjana de tres minuts, faran un total d'una hora i mitja fixa diària al telèfon.
Per poder estar al cas de l'acció de govern, s'hauran de preparar aquelles comissions, consells d'administració, juntes, patronats i altres òrgans necessaris per donar legalitat a les exigències d'una administració pública de la qual ens hem dotat.
Totes aquestes activitats es succeeixen en un marc de relacions socials i humanes que requereixen allò que els postmoderns anomenen “intel-ligència emocional”, que no vol dir res més que conèixer una mica la psicologia de l'individu.
El tracte humà, la simpatia o empatia, el caure en gràcia abans que ser graciós.
Una setmana espera prop de 30 reunions o trobades, de les quals s'elabora documentació prèvia, actes i seguiment. Si no hi ha temps, sempre ens podem enganyar farcint l'agenda de dinars i sopars que contribuiran més a la nostra salvatge i insana agenda. Això per no parlar de dissabtes, aquell dia en el que també treballant sembla que el treball sigui menys dur.
D'una sola gestió es pot generar més paper que el que cal per escriure una novel-la. Però res de tot això serviria sense nord de ruta. El vector sobre el que cal dirigir-se. Per això la política és priorització. És optar en un espai on el conflicte d'interessos és constant. És escollir l'opció que més s'assembla al teu ADN ideo- lògic. És, en definitiva, “transformar”.
Tota aquesta seqüència d'un dia qualsevol a l'administració pública pot donar sensació de caos, però algú podrà dir -i amb raó de ser- que cal un cert ordre i un director d'orquestra.
Una certa disciplina cartesiana. Planificar i saber cap a on es va. Una idea d'home polític i projecte per a la polis –dit d'una altra manera, la nació o el país. Podríem resumir-ho en un projecte polític a llarg termini. Un professor de filosofia política , diu que, des d'un punt de vista estrictament teòric, l'anomenat problema polític ha de saber acomplir i compaginar dues escomeses: en primer lloc, pensar la política com a gestió i administració dels desitjos de l'individu.
És a dir, aquesta gestió inabastable que, dia a dia, dóna cobertura a tota mena de servei públic i al conjunt de l'acció política de govern. En segon lloc, pensar la política al servei d'una idea d'home. Potser és aquest un element més abstracte, però és important en el llarg recorregut. Defineix quin és el grau i el preu de la nostra llibertat, quin és el punt òptim en la igualtat entre cadascun dels individus i, finalment, quina és la solidaritat que s'exerceix en la nostra comunitat. Això sempre ha estat així. Però, malauradament, avui, el temps apreta. Hi ha més coses a fer, però el dia continua tenint 24 hores. És el que el professor de psicologia social, Kenneth Gergen, anomena la saturació del “jo” en el qual les tecnologies de la comunicació, lluny d'afavorir-nos la feina per treballar menys, ens la compliquen d'una forma inimaginable, multiplicant exponencialment el nostre entorn relacional.
És, entre d'altres, l'entramat de les relacions socials d'avui el que no dóna massa temps per pensar. També en la política.
Us haig de deixar aquí. M'espera una reunió i faig tard...bon cap de setmana.

dijous, 17 de març de 2011

Seny i rauxa



El divorci entre Laporta i Solidaritat segurament sigui l'últim exemple de la inevitable tensió que existeix entre allò que els catalans anomem el seny i allò que anomenem la rauxa.