dijous, 28 de febrer de 2008

Tocar de peus a terra .


En aquests moments a ningú se li escapa que per culpa de la manca d’inversió dels diferents governs de l’estat el nostre país viu una situació propera al col•lapse: retards endèmics a rodalies, apagades elèctriques, un aeroport col•lapsat i sense oferta de vols intercontinentals, hem de suportar uns espoli fiscal del 10% del PIB català, la renda mitja de les famílies catalanes cau en picat, seguim tenint el trist rècord europeu de peatges per km2, etc.
Ara, imagineu-vos que tot el què ha passat -i està passant- a Catalunya, passés a Madrid, o a Sevilla, o a qualsevol altra ciutat important de l’Estat Espanyol. Evidentment, no us ho podeu imaginar. És impossible que hi passi, perquè en aquestes ciutats s’hi està invertint constantment des del govern espanyol. I per què allà si que s’inverteix, i aquí no? Doncs està clar. Lògicament, els governs espanyols inverteixen a Espanya. Al territori que ells consideren Espanya. Ells si que tenen clar, què és Espanya i què no és Espanya. Inverteixen a Extremadura, a Andalusia, a Castella la Manxa, etc. Però no a Catalunya. I tant és que mani el PP o el PSOE. Aquí no hi ha debat.
En el model d’organització territorial de l’estat, el PP i el PSOE són simples fotocòpies. Tots dos partits tenen claríssim que Catalunya no és Espanya.
Tan de bo totes les persones que viuen i treballen a Catalunya ho tinguessin tan clar com ho tenen PP i PSOE. Sobretot aquells i aquelles que viuen i treballen a Catalunya i estimen espanya per raons familiars o de procedència. Que, no ens enganyem, avui són la majoria. A totes aquestes persones els vull dir que no cal deixar d'estimar espanya per ser independentista.
Si jo hagués de marxar fora, mai deixaria d'estimar Catalunya; no puc demanar a ningú que deixi d'estimar espanya. Però si que us puc demanar que estimeu els vostres fills, els vostres nets. Ser independentista és això.
Ser independentista és voler un País de primera per les futures generacions de catalans i catalanes. No anem contra ningú. Només volem el millor per Catalunya.
Ser independentista és tocar de peus a terra. Catalunya no pot continuar pel camí de la irresponsabilitat de l'espanyolisme del PP i del PSOE. Ni en el temps del general Franco, que no podíem parlar en català ni dir ni piu, ens van acceptar. Ens voldran ara? No. El fracàs del nou Estatut d'Autonomia de Catalunya ha demostrat que no hi ha cap federalista a Espanya. Cap ni un.
A Catalunya sí que n'hi han, però a espanya no. No cal perdre més el temps.
El més de seny i de sentit comú, és la independència.
El 9 de març, cap independentista es pot quedar a casa. Quedar-se a casa és afavorir els contraris de la independència.
No ens podem permetre aquest luxe
.

dimecres, 27 de febrer de 2008

Que no ens canviïn el joc

Muntanyans 27/02


COSTA | Miercoles 27 de Febrero.
Un informe encargado por el TSJC dice que Muntanyans II es inundable
La Plataforma Salvem Els Muntanyans mostró ayer un estudio geológico, hidrogeológico y medioambiental que confirmaría la peligrosidad de urbanizar en este polémico plan parcial.
por jordi cabré |

La Plataforma Salvem els Muntanyans pedirá la paralización cautelar de las obras de la urbanización Muntanyans II de Torredembarra después de recibir el informe independiente, encargado por el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que ratifica que los terrenos que se quieren edificar «están en una zona inundable, húmeda y con una influencia irreversible sobre un espacio protegido como es la playa de Torredembarra y Creixell», según explicó ayer el portavoz Jordi Vázquez.


El Estudio geológico, hidrogeológico y medioambiental del sector Els Muntanyans, en el municipio de Torredembarra , firmado por Teodoro González López, licenciado en Geología e Hidrogeología, forma parte del recurso contencioso-administrativo que la Plataforma presentó contra el plan parcial y que está pendiente de sentencia, sin que las obras se hayan detenido.

Por eso y con las conclusiones de este informe, la entidad volverá a pedir al TSJC la paralización cautelar de las obras. Desde hace cuatro años, esta entidad pide la retirada del proyecto porque puede suponer «un peligro para las personas que vivirán allí» por el riesgo de inundaciones; la desaparición de una zona húmeda y un impacto irreversible sobre el espacio protegido adyacente.

dilluns, 25 de febrer de 2008

Lluís Sunyé, cap de llista d'ICV per la demarcació de Tarragona

VOT ÚTIL



Lluís Sunyé, cap de llista d'ICV per la demarcació de Tarragona

Jo votaré útil, votaré en LLuís Sunyé. Perquè Iniciativa és la única formació que garanteix que es faci una política d'esquerres. Això és vot útil. S'ha dit que nosaltres (la gent de més a l'esquerra del PSOE)
som la consciència del socialisme. Som qui recorda als socialistes que s'han de fer polítiques d'esquerres de veritat. Amb una esquerra de veritat forta, es pot garantir veritables polítiques socials, polítiques de redistribució de la riquesa, reacionalització dels recursos i sentit comú en la política, cosa que últimament està en desús.
El vot útil de veritat no deixarà que el govern giri a la dreta. Aquests 4 anys, ICV, ha desenvolupat una gran tasca i és moment que tinguem una esquerra forta perquè en Zapatero no s'ha enterat encara que, pot ser oficialment no hi ha una crisi econòmica, però s'estan tancant empreses, creix l'atur, pujen els tipus d'interés i la gent té problemes per omplir la nevera.
Donar una generosa caritat de 400 € no és la solució. Necessitem algú que aporti solucions als problemes de la gent del carrer. Idees noves i amb enginy de qui no està condicionat pels poderosos.
Aquest algú és el Torrenc, LLuis Sunyé i els companys i companyes d'Iniciativa per Catalunya Vers - Esquerra Unida i Alternativa.
I sobre tot recordeu que fem política real, sense condicionants, perquè la nostra gent, no deu favors a ningú.

divendres, 22 de febrer de 2008

dijous, 21 de febrer de 2008

LES ELECCIONS



En llevar-me al matí he obert el balcó i he tingut l'ensurt de cada dia: la senyora Carme Chacon! Això que ho sé, però fa dies que en obrir el balcó em trobo al davant la gentil ministressa del govern espanyol.
Una foto enorme en un cartell pre-electoral; una dona jove, un somriure obert que mostra les seva boca generosa i el lema: La Catalunya optimista.
També fa dies que, coincidint amb la col•locació d'aquesta propaganda del partit Socialista, plovisqueja a estones. Res, un xim-xim que no resolt la sequera però que mulla els carrers i els barrets dels vianants. S'anuncia un canvi de temps per aquesta tarda i al cap de setmana farà sol.
Aquesta mena de dies humits i mullats em menen a les reflexions profundes, metafísiques, quan no al pessimisme.
Per això agraeïxo moltíssim a la ministra Chacon que cada matí em doni un flash d'optimisme, em recordi que la vida són quatre dies i em mostri el seu rostre agradable i indubtablement optimista tant per la seva joventut com pel seu somriure.
De fet en els cartells de propaganda electoral tots els candidats hi apareixen amb cara agradable. Fins i tot els que no li tenen.
Sortiré, després, de treballar ,pels carrers de la vila sense un rumb massa prefixat però amb una dosi considerable de força i d'entusiasme. Vejam que passa. Saludaré com cada dia els mateixos coneguts i compraré un parell de talls de bacalla per a dinar, que amb els cigrons hi va molt bé.
Trobaré aquell xicot una mica beneit que em dirà indefectiblement, Em pots ajudar una mica? Tinc dos fills i vivim en una barraca. Com si no ho sabés després d'anys que m'ho diu. Si no li'n faig cas tinc mala consciència. I sempre li dono alguna cosa.
Em passaran les hores pels carrers i, lentament, s'esvanirà el missatge d'optimisme de la ministressa Chacon. I a l'hora dels cigrons amb baclla, ja em tornaré a qüestionar i us diré en veu alta la frase, convencional i consuetudinària,
Què en farem amics d'aquesta vida?
I així fins demà al matí que, novament en obrir el balcó, m'apereixerà penjada en un fanal la ministra optimista.
I ara en serio,els representants polítics catalans (des d'en Pujol, Mas i Duran, fins a en Carod, Puigcercós, Ridao i Cerdà) ja han demostrat la seva incapacitat, manca de compromís i pèssims resultats en la defensa dels interessos nacionals i econòmics dels catalans. PSC i PP ja sabem quins interessos defensen.
Tots els catalans hem constatat l'estrepitós fracàs dels processos estatutaris dels tres territoris, la ridícula força negociadora que han exhibit els nostres polítics i el galdós paper que han fet i fan tots ells sense excepció, incapaços de trencar la situació colonial que està matant l'ànima del nostre poble i que ens empobreix econòmicament.
Quin respecte, quina credibilitat ens poden merèixer els líders de CiU després de 30 anys de tenir diputats a Madrid, amb el seu lema electoral "Respectaran Catalunya"? O els líders d'Esquerra, després de recolzar ingènuament en Zapatero, dient que el vot d'Esquerra és el "vot de l'exigència i del compromís" i que "hem de ser forts a Madrid"?
 Se'n foten sense vergonya, de nosaltres, tergiversant així paraules i actituds?
La nació catalana no millorarà enviant diputats a Espanya. Els governs de Madrid ens seguiran robant com fins ara i la nostra ànima nacional se seguirà apagant.
Quan abans entenguem que aquest no és el camí, que pertànyer a espanya i anar a Madrid només ens pot portar misèria espiritual i econòmica, abans començarem a redreçar el futur del nostre país.
EL PAÍS ENS FALLA PER DALT, PEL LIDERATGE POLÍTIC.
NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA I UNA REGENERACIÓ POLÍTICA I NACIONAL PROFUNDA ENS PODEN GARANTIR LA NOSTRA PROSPERITAT I PLENITUD COM A POBLE
.

 
 

dimarts, 19 de febrer de 2008

MENTIDERS PROFESSIONALS

Queda poc per la terrible turmenta electoral.
D'aquí una setmana, tota la dita maquinària electoral, estarà en marxa. La "divertida" campanya política per aconseguir una poltrona al Congreso de los Diputados de Madrid, justament haurà començat. De tot plegat en sortirà el nou Presidente de l'estat espanyol i un govern polític pels propers quatre anys, més o menys. Continuïtat socialista, involució popular...
El vot depèn cada vegada més dels indecisos. Els vots volanders d'aquella gent que decideix d'acord amb certs criteris estètics o empàtics, i altres estímuls certament poc sòlids.El model del "talante" i bon rotllet sembla convèncer la majoria de votants.
Per ara les enquestes i estudis previs, assenyalen per poquet, una victòria del PSOE. Una imatge de simpatia i proximitat a tocar del poble. Tot i certes crispacions, tenim un model que busca l'empatia universal i sedueix amb el to amable.
Però, no ens deixem enganyar. Les falses promeses, son prou conegudes. Els papers de Catalunya robats a Salamanca, encara no han tornat totalment. Inversions i gestió d'infraestructures totalment centralista. L'engany terrible de l'Estatut. L'empatia te la clava fins el fons, però suau i amb vaselina que ni la notes.
Per altra banda els hereus de la dictadura terrorista franquista, segueixen la seva línia. O millor dit les seves dues línies. Titellejats pel mateix Aznar, un pèssim professor de segona, que avorreix quatre alumnes mal comptats a les seves classes magistrals del Estats Units. Una riota internacional. Els seus escolanets encara amb la comèdia del terrorisme i els complots redactats per l'emissora del clero.
El pobre Rajoy potser no és el pitjor de tots. Crec que l'Acebes, mentider professional mediàtic i el cartaginès Zaplana s'emporten la palma. Ara amb el lampista conqueridor Pizarro semblem molt cofois, però el seu model d'antagonisme i enfrontament continu cansa la gent i espanta l'electorat de seny.
Altres possibilitats que podem votar a casa nostra com ara Convergència i Unió, Esquerra Republicana o iniciativa , poden caure en el total de vots. El bi-partidisme estatalista, debats a dues bandes i el cara a cara dels dos gallets, semblen depreciar les altres alternatives. ERC pot perdre forces llençols en aquesta bugada.
El tri-partit anti-natura ha de castigar-los, es clar que si. CiU no acaba d'aclarir que vol ser quant sigui gran i els poden fotre un bon mastegot. Iniciativa potser massa a l'ombra dels socialistes, no tenen altres cartes a jugar que la diversitat, l'ecologisme, o la solidaritat.
La justícia ja ha dit la seva. Il·legalitzar partits a Euskadi i deixar sense opcions a un quart de milió de persones, no és massa democràtic que diguem.El no reconeixemen de Kosovo, L'església també ha volgut abocar el seu parer. Diuen que no votem als que han negociat amb ETA. Es deu referir també al PP que va fer certs moviments en aquest sentit. No patiu que els quatre gats que els escolten, faran el que vulguin.
Esperem que encara no ha començat la cursa. Els antagònics, els empàtics i els mentiders professionals, estan preparats per començar a empaitar vots darrera nostre. .

dilluns, 18 de febrer de 2008

Kosovo

Kosovo, i Espanya tapant-se les vergonyes .
Ahir diumenge 17 de febrer, un nou Estat va sorgir a Europa, Kosovë.
Aquest fet obre un precedent, que alguns creien tancat després del procés d’independència dels Països de l’Europa de l’est a principis dels anys 90, que aquelles nacions i països sota ocupació d’algun dels grans estats europeus no podem desaprofitar.
La independència de Kosovë, ha vingut precedida pels posicionaments en els darrers anys dels grans estats referent a la independència d’aquesta regió. Cal tenir en compte primer, que la sobirania i el dret de decidir si un país vol ser independent rau directament sobre la seva ciutadania, tot i això es molt important el suport que puguin donar i excercir grans potències mundials, en el cas de Kosovë dels Estats Units i de la majoria dels estats europeus.
La majoria, per que n’hi han hagut que per raons diferents no donen suport ni reconeixament al nou estat, aquest són Rússia i Espanya.
El cas de Rússia es peculiar, ja que està en contra d’aquest nou sorgiment d’un estat, però alhora denúncia la incoherència d’alguns, principalment d’Espanya. La Russia de Putin fomenta principalment el seu rebuig, per la perdua de control polític que tindra Rússia sobre una regió dels països bàltics, un altre cop a mans dels EEUU, però també per que obre una altra onada de procès independentista a la bella europa, en el seu cas, obre la porta a Txetxènia a reclamar la seva independència. Com deia, però, Rússia alerta i demana que la comunitat internacional es centri en casos necessaris de debó de nacions que necessiten un estat propi, com els Països Catalans i Euskalherria. Aquest fet, malgrat venir de qui ve, demostra que la nostra causa continua sobre la taula, pel fet que Putin el reclami.
El fet de la negativa d’Espanya es tan ridicula i barruera, gens digna d’un Estat suposadament democràtic del segle XXI que es troba dins la Unió Europea. La negativa espanyola rau unicament en no crear un precedent dins la UE que obri les portes als Països Catalans i Euskalherria a independitzar-se també.
A l’Estat Espanyol, i al partit que el governa PSOE, els es igual la voluntat i les raons de la ciutadania de Kosovë, l’únic que els interessa es la unitat d’Espanya.
La falta de democràcia o de sentit democràtic d’Espanya, per a tapar l’avenç independentista dins l’Estat Espanyol no es nou. Cal recordar, ara que s’acosten eleccions, quin es el modus operandi del Govern espanyol i dels seus principals inquilins; PP i PSOE, que il·legalitzen partits polítics completament democràtics, o que per mitja del Tribunal Constitucional volen anul·lar o retallar l’Estatut aprovat ampliament per la ciutadania de Catalunya. No es estrany que amb aquest enfrontament i abús d’autoritat espanyola, no tinguin el suficient valor d’admetre i reconèixer el nou Estat de Kosovë, per que saben que amb la crispació que estan provocant contra els Països Catalans i Euskalherria, el que ha passat a Iugoslàvia amb molts pocs anys amb sort pot passar a Espanya.
La ciutadania dels Països Catalans, ha de tenir clar que un cop passin les eleccions espanyoles, governi qui governi, l’Estatut de Catalunya serà ampliament retallat o anul·lat, i que com a societat democràtica no ho podem permetre.

divendres, 15 de febrer de 2008

El altre tripartit - ( la ruleta )


Tri-partit, tres partits. El primer tripartit, el de Maragall de president i el de Carod de Conseller en Cap, va ser un Dragon Khan com molt bé definia en el seu dia el Conseller Carretero.
S’ha de reconèixer que cada partit marcava el seu perfil ideològic de manera clara i diària, excepte IC-V que en part per això de no marcar perfil i “ajudar” a la governabilitat va esgarrapar alguns milers de vots.
Un govern format per 3 partits és un govern de coalició (i per nassos d’Entesa) amb un projecte de mínims en comú i molts projectes no realitzables al llarg de la legislatura.
Té mèrit doncs anar signant Pactes Nacionals, ho reconec. Tres partits amb un candidat cada un. Bé, el candidat va variant en funció de les eleccions a que ens “sotmeten”.
A Convergència i Unió, durant molts anys se’ls ha confós amb un sol partit i fins i tot amb la mateixa institució, la Generalitat de Catalunya, i pel fet de governar les disputes internes entre convergents i unionistes quedaven diluïdes i eren vox populi d’una minoria i com no de l’oposició.
Més o menys com ara la contraprogramació que es porten actualment Carod i Puigcercós en el sí d’ERC.
Ara CiU està a l’oposició i ja fa mesos que Duran i Mas van mantenir un frec a frec al límit de la trencadissa (?!?), deixant més clar que mai que es tracta de dos pensaments molt diferents, de dos formacions que es autoalimenten bàsicament pel perfil d’electorat que hi diposita la seva confiança, val a dir: una base social ampla; així ho demostren els resultats electorals de les primeres eleccions sense Pujol al capdavant.
Les segones també, però les primeres servirien per saber si l’hereu (delfí) era una decisió encertada o no.CiU ha tingut un candidat per cada tipologia d’eleccions (Generals, Parlament) i s’han repartit el pastís entre els dos partits que formen la federació.
Com gairebé sempre. Ara però, en les presents eleccions del 9-M sembla que sorgeix un altre opinió, semblant al que seria la opinió d’ERC en el tripartit Maragalià, la veu de Jordi Pujol dient que no pactaria ni amb PSOE ni amb PP.
Què passa?, doncs que surt Duran i fa de Pujol.
Portada de La Vanguardia (LV) d’avui. Duran té fil directíssim amb la direcció actual de LV i en 48 hores respon a dos autoritats a l’hora. A Pujol el fa callar i a Zapatero li diu que no es preocupi per les paraules de Pujol. Perdó ZP, perdó. Jo no volia però
Similar al discurs del 20-N de l’amic Mas i que també en unes en unes 48 hores s´´afanyava a desmentir en unes d’aquestes trobades amb empresaris madrilenys.
En defensa de Duran he de dir que se li hauria de deixar fer la campanya que vol. Com ara el permís i marge de maniobra que va tenir Trias en les eleccions municipals i que tan bon resultat va donar. El DVD madinià deuria fer el seu efecte perquè el veterà ex-Conseller anés per lliure.
En resum, tenim un partit que és un bipartit i es comporta com un tripartit amb un piròman independentista (Pujol), un bomber fashion-cristià (Duran) i l’home vídeo-bloc (Mas).
Tot plegat força difícil de digerir. Em fa pensar en una falta d’estratègia clara de cap a on anar de la Federació (Madí on ets?… a la panxa del bou on no neva ni plou…).
És evident que la previsió de la cúpula actual d’ERC de fer desaparèixer CiU del panorama polític a base d’estar a l’oposició no s’ha acomplert, però sí que es posa de manifest una certa tendència a la desorientació i facturació de la Federació.
El perfil sobiranista que es vol marcar desde CDC no connecta, segurament mai ha connectat, amb el perfil ideològic no d’UDC, sinó de Duran davant les properes eleccions espanyoles. O sigui que, o Duran o d’independentista Pujol. Ja diuen que el centre és el més difícil d’arrossegar i és la clau perquè arreplega a molts votants. Pujol li està fent un flac favor a Duran. Per què?.
Hi ha pacte de govern amb el PSOE?, hi ha Ministeri compromès?… Pujol sempre es va resistir a posar ministres a Madrid. Hi ha jugada en solitari de Duran?, és la tornada del pacte Mas-Zapatero, en que Duran se’n va assabentar per telèfon i a la muntanya?. Mas està plenament desaparegut, fa bé (Saura?). Pujol està exultant, fa el que vol (Carod?). Duran està emprenyat, fa el que pot (Maragall?).
La falta de comunicació a les empreses és un greu problema i pot fer perdre molts euros i generar malentesos irreparables. Pel que es veu, a les federacions nacionalistes també hi és present.
Dedicat al meu amic Tertúlia.

dijous, 14 de febrer de 2008

Les caixes, pobretes....?

Ens anuncien que les caixes d’estalvi catalanes l’any 2007 han tingut un 10,5 % menys de beneficis, algunes han venut les seves empreses especulatives del sector de la construcció, només han tingut més de 3000 milions d’euros.
La pregunta no seria quant en guanyat menys, sinó quan segueixen guanyat, diuen que s’han reduït crèdits segurament perquè s’havien passat tres pobles, i han endeutat milers de famílies a una política de crèdits molt agressiva, i amb l’abús de les comissions i dels tipus d’interès de les targetes de crèdit.
Perquè la gent que tenim comptes en les caixes i la representació política en els seus consells d’administracions, no situem canvis reals, i que per tant les caixes prioritzin la seva funció social i econòmica, i no siguin senzillament un banc més, perquè per això ja tenim els bancs.S’hauria de prioritzar que les inversions no anessin a l’economia especulativa, com la construcció, sinó per l’economia productiva invertint principalment en aquelles industries i projectes de cooperació empresarials, que vagin encaminats a enfortir l’economia productiva catalana cal a un nou model de competitivitat, tot ajudant ha crear ocupació de qualitat.
És més important estratègicament tenir una cadira en el consell d’administració de Volkswagen per seguir garantint el futur de la SEAT, que la inversió en empreses cotitzen en borsa o que són especulatives com les promotores immobiliàries, i així podríem anar buscant exemples, tant per evitar deslocalitzacions, com per trobar noves localitzacions i especialment treballant conjuntament amb les empreses de capital majoritari català .
Cal que l’obra social sigui veritablement social i no cultural de disseny amb grans festivals o compres d’art. Segurament és més prioritari realitzar projectes amb el teixit social català, o el treball de cooperació internacional invertint en aquells països d’a on majoritàriament a vingut la immigració a Catalunya i per tant retornant el que Catalunya a guanyat amb la immigració.
Una obra social que de veritat ajudi reduir la pobresa que a Catalunya tenim.

dimarts, 12 de febrer de 2008

14 de febrer, vaga a l’ensenyament

Els sindicats de l'ensenyament a Catalunya han convocat una vaga per aquest dijous dia 14 de febrer.
El motiu és el rebuig que ha generat la proposta de bases per a una nova llei d'Educació que propugna el Conseller Ernest Maragall.
El Departament argumenta que es tracta només d'un document de bases per a ser debatut, i per tant obert al diàleg amb tots els col·lectius implicats, però els sindicats no han volgut esperar el resultat d'un hipotètic procés debat i de recerca de consensos, per demostrar la seva força.
Dit d'una altra manera, si Maragall tenia la intenció de debatre i negociar la seva proposta podia haver-la portat abans de fer-la pública a les meses de diàleg amb els sindicats; i aquests podien haver esperat a veure com es desenvolupaven les negociacions abans de convocar la vaga.
No és, doncs, una vaga per a unes reivindicacions concretes, sinó per a mesurar les forces i incrementar la capacitat negociadora dels sindicats.
Resulta si més no xocant que els sindicats convoquin, ara, amb unes eleccions a la cantonada, una vaga contra un govern pretesament d'esquerres. I sobretot sorprèn que les consignes i els punts claus que motiven la vaga facin referència precisament a polítiques reaccionàries i de dretes que propugna el govern tripartit de la Generalitat.
I personalment encara em resulta més contradictori, perquè sovint he criticat aquest govern per fer polítiques poc d'esquerres, o per les seves renúncies a fer polítiques decididament nacionals amb l'excusa que l'important eren les polítiques socials... i ara fins i tot jo trobo excessives les acusacions de dretanització que formulen els sindicats de l'ensenyament.
És evident que la vaga té més de tàctica pre negociadora, de prendre posicions i fer una demostració de força, que de reivindicació pròpiament dita. Però, des de pensamens de l'esquerra ens ho hauríem de fer mirar: les reivindicacions sindicals apunten a polítiques descaradament de dretes, a favor de la privatització i en contra de l'escola pública..

dilluns, 11 de febrer de 2008

Rebaixes possibles ?

Les primeres rebaixes fins a un 40% de descompte, després venen les segones rebaixes amb descomptes superiors al 50%, però enguany tenim les terceres rebaixes que poden arribar fins a retallades mai vistes, aquestes no són de roba però ens podem quedar nuus i sense res.
Només cal anar als grans magatzems Recorte PP, aneu per la planta que aneu trobareu multitud de grans ofertes.
Amb l’única diferencia, però fonamental, que un cop l’has comprada no la pots tornar.
En la primera planta ens trobem amb el gran ofertón; rebaixaran els impostos als que menys tenen, i així també ho faran als seus amics, els que més tenen i que ja paguen molt poc.
Si acceptes l’oferta després no et queixes si no fan més llars d’infants, deixen d’invertir en la sanitat pública,...En la segona planta l’oferta és de silenci total gratis; com a conseqüència queda totalment prohibit parlar amb qualsevol persona que no pensi el mateix que tu, i especialment si són bascos.
En la tercera planta tenim pisos lliures per a tothom; si tens un veí immigrant que perd la feina i no ha jurat el catecisme de la conferència episcopal serà expulsa’t perquè torni a la pobresa del seu país d’origen. El seu pis quedarà lliure i la primera opció de compra serà per a tu, excepte si algú del PP viu en un radi d’un kilòmetre.
En la quarta planta regalen ensenyament individual a Catalunya; tant és la cohesió social, l‘integració cultural i trencar el país en dos, si vols ser pur i dels bons tindràs ensenyament únicament en castellà amb la religió inclosa, si va funcionar els anys 40, 50 i 60 perquè no ha de funcionar ara.
En la cinquena planta el pac complert; si has adquirit tots els productes se’t regalarà el carnet d’español autèntic, passaràs a forma part del grup vip España Una: que et permet anar per tot arreu trepitjant i imposant a tothom el que tu pensis, la resta no són importants, són essers inferiors i pervertits per pensaments igualitaris.
El lema promocional és: Con Rajoy es posible.

dijous, 7 de febrer de 2008

Estats Units d'Amèrica

El dia 5 de febrer va ser el famós Súper dimarts, el dia de les primàries de més ressò, pel seu abast i la repercussió en el còmput global per a la denominació dels candidats dels dos grans partits americans.Sentia , em sembla que era la Mònica Terribas, justificar que estiguem parlant tant de les primàries americanes, pel fet que la seva política ens repercuteix. El dubte que tinc és la diferència que hi pot haver entre la política del líder demòcrata i la del republicà.
Sobretot en les mesures polítiques que són de més abast internacional, però tot i així sembla que els europeus d'esquerres han de simpatitzar amb els demòcrates, i els de dreta amb els republicans.A diferència d'altres vegades, sembla que els resultats d'ahir, per als demòcrates, han estat molt ajustats, sense poder desvetllar qui pot acabar guanyant. Els republicans s'han decantat més per al candidat John McCain.
La novetat es troba al cantó dels demòcrates en què la decisió està entre un candidat de color o una candidata. Mai s'ha donat el cas que una persona de color o una dona fossin presidents. Ens trobem en una situació curiosa, i jo hi afegiria interessant. Què preferiran els militants i simpatitzants demòcrates?
Us diré que en algun moment m'he fet la pregunta de qui preferiria, i no ho tinc gens clar. De fet tinc pocs arguments per defensar o preferir l'un o l'altra. La Hillary no em desperta cap simpatia, com tampoc antipatia. Sempre em va sorprendre la seva vida al costat del president Clinton. No era la dona del president, sinó la Hillary. Per què? probablement perquè estem acostumats a veure el príncep consort, la primera dama, però a la Hillary se li veia una personalitat pròpia, que encara es va reforçar en els episodis d'infidelitat del president.Barack Obama és per a mi un total desconegut i només em recorda Martin Luther King, un personatge que em va impressionar, i recordo l'efecte que em va produir la seva mort, comparable a la dels germans Kennedy. El fet que un home de color pugui ser president dels Estats Units d'Amèrica no em deixa indiferent, i probablement seria l'opció que finalment escolliria.
Dit això, però, la vida continua i... en què ens pot afectar?

dimarts, 5 de febrer de 2008

RAPIT !!

Això sí que és anar per la via ràpida! Si no pensen com els que manen i poden ser perillosos (per la moral i pel país, evidentment) els il·legalitzaran i ja està! Ho sento, no crec que una llei d’il·legalització de partits pugui formar part d’un sistema democràtic i en cara estic menys d’acord en l’ús que se n’està fent de la que hi ha a espanya. Vergonya, em fan. Suposo que quan hauran tancat a tots els bascos a la presó podran guanyar tranquil·lament les eleccions, de mentres ploro cada cop que sento que tanquen més i més i més gent a la presó, senzillament per pensar diferent.
En un altra país, diguéssim un país normal, això faria dimitir tant al govern com a l’oposició, a espanya, se’ls exigeix fer-ho. No puc escriure més, la ràbia i la impotència em desborden.
No es va bé, recorde-m’ho…

dilluns, 4 de febrer de 2008

DE LA POBRESA QUI EN PARLA ?

La Generalitat de Catalunya, en una sessió al voltant de la pobresa i l’exclusió social va anunciar que el 17% de les famílies catalanes viuen sota el llindar de la pobresa.
Aquest percentatge va ser calculat amb el barem econòmic estandaritzat de la UE ( que és el 60% de la renda mitjana per a poder se comparat entre zones). Això indica que hi ha un 17% de famílies que viuen amb menys de 521,00€ al mes. En el cas d’Espanya aquest percentatge per a l’any 2007, segons diverses fonts està entre el 19 i el 20%, convertint Espanya en un dels països amb els índexs de pobresa més alt de la Unió Europea, conjuntament amb Irlanda, Portugal i Grècia - que tenen percentatges similars- essent només superats per Polònia i Lituània amb dos punts percentuals.
Catalunya i els països occidentals, en grans trets, són zones econòmicament pròsperes, amb uns mercats dinàmics i actius; però al mateix temps les situacions de pobresa s’incrementen i s’aguditzen. El percentatge de pobresa a Catalunya, en termes percentuals, és similar a països com Hongria, Estònia i Romania. En aquests termes això indica que 721.000 persones a Catalunya són pobres. ( Altres fonts que provenen d’entitats com Creu Roja, La Fundació Pau i Solidaritat, La Fundació Justícia i Pau o Càrites, anuncien que aquesta dada és més pròxima al milió de persones que a les dades oficials ). Fent un ràpid repàs de la tipologia de pobres a través de l’observatori de les desigualtats socials de Catalunya, es troba que aquests se concentren tant en població jove que està treballant, com en població jubilada i que té com a principal font d’ingrés algun tipus de subsidi o prestació; aquesta situació afecta sobretot a les dones, en especial a les vídues i cada vegada més a les dones separades o de famílies monoparentals; en nuclis amb més membres; i a població immigrada d’origen no comunitari. Però unes dades que cal destacar és que cada vegada més està creixent entre la població pobre la que està treballant, sumant-se a la població que estava en situació d’invalidesa, atur o que no té activitat econòmica.
Com es desprèn de les mateixes dades, és en la població que té contractes temporals, jornades no complertes i altes indicadors de precarietat laboral on més es concentren. En aquest sentit, per a molta població el fet de treballar no és un garantia de no estar per sota del llindar de la pobresa.
Altra qüestió important és que el 31% de la població catalana és propietari/ària d’una llar que té càrregues hipotecàries a les que ha de fer front, i un 14% viuen de lloguer. Aquest darrer grup són els que més percentatge de població pobre, en termes percentuals concentren; i en el cas dels que tenen habitatge en propietat es donen situacions de pobresa tant en població que té deutes hipotecaris o càrregues pendents com amb població que no en té. Això seria pel que fa la pobresa econòmica. En relació als diferents grups de privació que s’estudien, remarcar que un 11% de població que viu de lloguer es va demorar un cop o més en el seu pagament, un 14% tenen greus dificultats per arribar a final de mes amb els ingressos que tenen, un 23% no es pot permetre anar de vacances un cop l’any... Amb dades de situacions de privació més bàsica s’observa que en el cas de famílies que no poden reparar alguna cosa quan s’espatlla són el 5,23 de les famílies catalanes, o que un 7,23% viuen en una llar amb algun problema estructural que tampoc la poden arreglar.
Els factors de risc de pobresa també estan canviat. Actualment a més, tenen a veure amb la precariertat del mercat de treball –com s’ha dit- i els sistemes de protecció de la desocupació, les noves tendències demogràfiques que provoca unitats familiars més vulnerables, la nova immigració i el major esforç econòmic relacionat amb l’habitatge. Aquest és un ràpid repàs de la situació de la pobresa a Catalunya, sense entrar en l’àmbit de l’exclusió social. Bé, doncs els debats polítics al voltant de la dimensió econòmica dels darrers dies s’han centrat que si la inflació ha crescut, que si els impostos de les necessitats bàsiques ha pujat per sobre un IPC que està molt més alt que les previsions que es va fer el Govern Central, que si és un senyor que va ser president d’una empresa privada va de número 2 per la circumscripció de Madrid pel Partit Popular, de veure quina opció política és la que baixa i rebaixar encara més els impostos, que si la globalització econòmica i els efectes del mercat hipotecari dels Estats units, que si cal una econòmica més dinàmica i més liberalitzadora.... però encara no s’ha parlat dels qui pateixen les conseqüències directes de tot plegat.
Una gran part de població catalana viu molt propera als llindars de la pobresa econòmica malgrat el procés de dualització de la societat. ( on les rendes més acomodades cada vegada ho són més, i les modestes cada vegada més també). I és aquesta població propera al llindar les que pateix directament qualsevol tipus de canvi en el cicle econòmic, un augment del tipus d’interès hipotecari, una pèrdua del poder adquisitu per un augment de bens de primera necessitat, una exigència familiar nova (com tenir un fill o fer-se càrrec d’algun familiar)... així com els tradicionals factors que eren pèrdua la feina i jubilar-se relacionats amb el mercat de treball o enviudar en el cas de les dones.
I tot això amb un Estat del Benestar que va avançar en la universalitazació de l’educació i la sanitat, que es va centrar en les pensiones i ara sembla ser serà en la protecció de la dependència i en la promoció de l’autonomia personal; però que no ha apostat per les polítiques de redistribució social, per a superar i combatre les desigualtats emergents, o per la protecció social .
És cert que s’han fet actuacions i s’han incrementat els pressuposts els darrers anys; però les actuacions que s’han fet ha sigut amb una despesa social molt per sota de la mitjana de la UE, i com, s’està observant en diversos casos que polítiques socials poc efectives. ( com és el cas del PIRMI a Catalunya)
Per descomptat cada opció política té la seva visió, el seu model de societat i les seves propostes per al model econòmic; però també és l’àmbit de la pobresa on s’ha de centrar també el debat. Cal que es parli d’aquesta dimensió, sense embuts i sense alarmisme, i que a ningú li tremoli la veu quan es parli de renda bàsica, salari mínim, subsidis, integració social i pobresa zero.