dijous, 30 d’abril de 2009

La porca grip i alguna cosa mes.

Opinar de temes de salut pública sempre té un risc, que és el d'haver de menjar-se amb patates les opinions, perquè la realitat després igual acaba donant la raó a les "autoritats competent".
Però correré aquest risc. I ho faré començant per dir que l'alarma que des de les administracions i amb la complicitat dels mitjans de comunicació s'està generant és desmesurada.
De grip n'hi ha hagut des dels inicis de la humanitat. L'any 1918 hi va haver una gran pandèmia (sembla que es va originar a Espanya i per això rebé el nom de grip espanyola -i olè-) que es va endur per davant milions de persones en tot el món. Des de l'aparició de les vacunes la mortalitat per causa de la grip ha disminuït notablement.
Una epidèmia, que amenaça amb convertir-se en pandèmia, s'està escampant pel món sense aturador. A Mèxic, on ha tingut l'origen, ja ha matat 80 persones i a molts països del món ja se n'han detectat casos. A Catalunya ja n'hi ha cinc o sis.
Es tracta d'un cas de zoonosi múltiple. La zoonosi és una malaltia animal, que, per una mutació, aconsegueix afectar els humans. Els casos més sonats de zoonosi són l'ébola, que, en origen, és una malaltia dels rats penats, i la SIDA, que abans només afectava els simis.
En aquest cas, però, és una zoonosi múltiple, ja que és una combinació genètica d'un virus que afecta els porcs, un que afecta les aus i un altre que afecta els humans. Que ja tingui als gens una component d'afectació humana és el que el fa realment perillós.
Cada hivern es produeix al nostre país (i a tot el món, suposo) una epidèmia de grip. Amb major o menor virulència en funció de la sensibilitat dels virus a les vacunes que, de manera preventiva, es distribueixen als segments de població que tenen més risc si adquireixen la grip: persones grans, pacients amb malalties cròniques i personal que hi està en contacte (en aquest cas no tant perquè no agafin la grip sinó perquè han d'evitar transmetre el virus a els altres).
Un dels indicadors que el Departament de Salut registra per avaluar la virulència de l'epidèmia és l'increment en la mortalitat durant les setmanes que dura.
La grip és un procès víric molest però que no sol, per regla general, revestir gravetat per si mateix, més enllà de les qüestions laborals i la despesa en analgèsics i mocadors. La principal problemàtica que es genera amb la grip és que en persones grans o amb malalties cròniques pot afavorir el desenvolupament d'altres processos respiratoris, com ara pneumònies o sobre infeccions que, aquestes sí, poden donar lloc a complicacions greus que podrien, si no es tracten, acabar amb la mort del pacient. De fet, en l'epidèmia o pandèmia de grip de l'any 18 la principal causa de mort dels milions de decessos que hi va haver van ser les pneumònies.
De moment, sembla que la crisi està controlada, i que la malaltia, agafada a temps, ja no és mortal, però tantes tardes de cap de setmana fent la migdiada amb pel·liculons sobre virus que assoten el planeta ens han servit per estar atemorits, ara que l'amenaça és real, i per saber que quan tot sembla sota control, el virus ha de mutar cap a una soca molt més virulenta. Que Deu ens agafi confessats.
No crec que la grip porcina aquesta es comporti de manera diferent. De fet, els casos que, hores d'ara, sembla que s'han diagnosticat a l'estat s'han comportat com a refredats lleus.
Els més de cent morts de Mèxic, sembla que s'estan convertint en força menys quan s'analitza si la causa és directament atribuïble al virus... Perquè tot aquest enrenou? Em sembla bé que se'n parli i se'ns n'informi, però trobo fins i tot exagerat que s'administri antivirals (caríssims per altra banda) a persones que no formen part de poblacions de risc.
Potser vaig errat i d'aquí uns dies he de signar un plec de descàrrecs o una disculpa amb la humanitat per haver dubtat de l'eficàcia i l'eficiència de les autoritats sanitàries.
Amb tot, he de reconèixer que pel que pugui ser, si trobo un porquet que esternuda, procuraré apartar-me'n.

Serà sexista, frívol i tot el que vulgueu, però...els culs en política són molt importants.
Uns només el remenen, altres l'apreten a la cadira, d'altres el paren.

I d'altres ho fan tot a l'hora.
I deixeu-me dir que realment la Bruni fa molt goig. I la Letizia... també, però no tant.
Ara és l’hora de reagrupar-se.
Si voleu formar part del creixent projecte independentista, cliqueu aquí:
http://www.reagrupament.cat/novaweb/index.php?option=com_content&task=view&id=857&Itemid=1
Jo ja m'he apuntat al projecte d'en Carretero.
Per fi torna la il·lusió!
Podeu apuntar-vos-hi, per això m'hi he associat:
1. Situar l’independentisme en l’eix del debat polític català.
2. Cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana.
3. Creació d’un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català.
4. El foment del debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans."
És l’hora de la fermesa i la convicció. N’estem farts de decepcions i falses promeses.
Asssocieu-vos a Reagrupament .

dimecres, 29 d’abril de 2009

1 de maig: velles reclamacions més actuals que mai


Sindicalista català aprofitant el Dia Internacional dels Treballadors per meditar sobre els Màrtirs de Chicago, o, ves a saber, potser sobre “San José Obrero”.
I és que, ja res és el que era, i molt menys els sindicats.
Aquest any, la commemoració del dia 1 de maig, és més reivindicativa que mai, perquè vivim en temps difícils a causa dels increments constants de l’atur, dels EROs i de les reestructuracions de personal a diferents empreses. En un moment de crisi econòmica, no es pot jugar amb els drets de les persones.
N’hi ha que van anunciant que l’apocalipsi arribarà si no es promou la flexibilització del mercat laboral. N’hi ha que encara la diuen més grossa i adverteixen que no es pot “subvencionar el parat”. El mateix ànim neoliberal que anima aquestes dues afirmacions és el que en bona mesura ens ha portat a la crisi econòmica.
Sorprèn que es parli “de subvencionar al parat”, amb la connotació negativa que comporta, quan en realitat la “subvenció” és quelcom que el treballador, nòmina rere nòmina, ja ha anat pagant a la Seguretat Social. Per tant, és un dret fonamental basat en un pagament i un compromís previs. No és una subvenció, és una assegurança.
La base de l’economia de l’Estat espanyol té problemes importants a l’actualitat.
Tenim uns nivells d’atur que poden arribar a puntes del 19-21 %, mentre que a altres llocs de la Unió Europea en tenen un 10 % com a màxim.
Això no es pot explicar sense tenir en compte els fonaments econòmics que tenim, basats en mà d’obra intensiva, en productes amb poc valor afegit i amb certes dosis de creixement per especulació.
Quan el mercat ha funcionat correctament, hi ha hagut guanys econòmics a partir de l’especulació. Però quan tot ha començat a anar de davallada, aquesta circumstància ha fet que la crisi fos doblement colpidora per al funcionament de la nostra economia.
En aquest escenari, s’imposa donar molt més pes a l’economia productiva, incentivar la inversió en I+D i en la formació i qualificació dels treballadors, promoure una correcta organització de la producció, buscar eficàcia i eficiència en les operacions i en els usos dels temps i fonamentar la innovació i la cultura empresarial inclusiva.
Al llarg de la història, sempre que hi ha hagut un daltabaix econòmic important, s’ha treballat conjuntament, cadascú des de la seva responsabilitat, participant en comú dels sacrificis, però també dels beneficis posteriors.
Així és com es va construir l’Estat del benestar després de la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial. Per l’1 de maig d’aquest any, doncs, denuncio la inoportunitat de les teories neoliberals, perquè els que tenen menys no han de pagar els descosits creats pels que tenen més. Reivindico un acord ampli, de tots els agents socials, institucions i ciutadans en pro d’un compromís per avançar, per progressar conjuntament.
Totes aquelles persones que es miren l’1 de maig com un pont festiu més, cal que aquest any pensin amb la duresa de la crisi i amb la classe treballadora que fa 100 anys van morir per una vida més digne. L’ 1 de maig tots i totes al carrer!

dilluns, 27 d’abril de 2009

La prostitució d`uns ideals

Si algun dia l`Avi eixequés el cap, i veiés el que els seus successors estàn duent a terme, s`emprenyaria tant profundament que marxaria del partit que ell va fundar, pot ser , seria expulsat per ser nacionaliste sense ideològia.
L`abandó permanent dels ideals nacionals per deixar pas a uns ideals ideològics, que ens haurien d`explicar en què consisteixen, l`abandó de les seves responsabilitats nacionals en el govern ( medis de comunicació cada dia més espanyolistes, enfonsament de catràdio, tercera hora de castellà......), les teories que sense ideologia no hi ha nació ( En Carod com a filòsof polític no té gens de futur) la pluja daurada fina que ens havia de dur a Itaca, i ens esta duent cap a Madrid, i tantes incongruències més,està arribant a un extrem, que per indefensables que són, porten a la seva direcció, a tancar-se com un grupúscul qualsevol, fent fora a aquells que no diuen sí a tot.
Se`n recorda la gent de les expulsions permanent que hi havia a l`esquerra ja fa anys, amb la teoria Staliniana que el partit només es purifica mitjanánt les expulsions, els judicis i les purgues? Amb el passat marxista d`alguns, s`entén perfectament aquesta tornada a un fosc passat.
Han fet abandó del patriotisme de`n Macià, i ara defensen el patriotisme de`n Montilla, que evidentment, es refereixen a pàtries diferents. L`aplaudiment constant des del PSOEde Catalunya a totes les mesures contra aquells que són independentistes de pedra picada, ja ens fa veure de quin peu calça la direcció actual. L`enorme mal que estan fent al país, només es pot concebre des d´una immensa misèria moral, que ha corcat de forma definitiva les ments d`aquesta direcció.
En Jaume Renyer abandona el partit, en Joan Carretero abandona el partit .
La rectitud, la dignitat, el patriotisme i la honorabilitat són convidats a marxar o marxen directament.
Tantes esperances generades, tants desitjos somiats, i un desencís tan brutal.
Espero que Catalunya, sabrà en el seu moment, posar-los definitivament al seu lloc, que no és, ni serà mai, el Fossar de les moreres.

dimecres, 22 d’abril de 2009

Llibre recomanat: Sant Jordi 2009


Demà Sant Jordi! Llibres, roses, roses, roses, roses, llibres, llibres.

Tothom orgullós amb el seu llibre sota el braç. Els nois amb les seves roses (una, dues, tres,...)
Avui tots els diaris equins ens instrueixen amb quins llibres cal i no cal comprar, quins són aquells llibres que faran que no quedis malament (Larsson, Monzó aquells llibres que faran que quedis com el colmo de la modernitat (Murakami, Auster, Pinter) com un lletraferit (Bodelaire, Duras, Vila-Matas) o aquells que faran que quedis com un perfecte imbècil... (aquí no poso res perquè ja llegireu els diaris...)
I en fi, que si la festa s'ha tornat molt consumista, que si la festa s'ha desvirtuat, que el preu de les roses, que si les roses duren o no, que cada cop hi ha menys de festa de reivindicació, els polítics s'ompliran la boca amb paraules com "festa de la cultura" "Una Catalunya viva que festeja la seva identitat" (identitat, cultura i lletres són les tres paraules claus del dia...)
I així passarem un Sant Jordi més, jo somiant en què algun dia pugui celebrar-lo com ho feia temps enrere, passejant al matí, en un solet primaveral, tafanejant llibres i passejant, passejant, passejant... Molt bon dia de reflexió a tots!

dissabte, 18 d’abril de 2009

Un líder com aquest necessitem!!

"Patriotisme i dignitat"

A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l’andalús liquidar el conegut com a deute històric –un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més de 1.200 milions d’euros– de l’Estat amb Andalusia, tot complint escrupolosament el termini que fixa l’Estatut andalús. Es veu que de terminis n’hi ha que sí que són d’obligat compliment!
Des d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha decidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació espanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només serveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya...
Mentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real, sinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria poc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la Generalitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en poques paraules.
Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de l’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya, com les beques universitàries.
A les portes –se suposa, perquè ja fa mesos que esperem– del desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis, la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció.
El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.
L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament –i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC–. La constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.
Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric –ni simètric, ni de cap mena–. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.
El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits... Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.
Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.
Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.
Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar, l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.
L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.
El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.
Gran article de Joan Carretero publicat al diari AVUI, el 18.04.2009

dimarts, 14 d’abril de 2009

República Catalana


Avui es compleixen 78 anys de la proclamació de la República Catalana pel President Francesc Macià des del Balcó de la Generalitat, el 14 d’abril de 1931.
Des d'aquí vull fer un homenatge a totes les persones que van treballar pels valors republicans durant el breu període legalment constituït, i que els van defensar durant la llarga dictadura franquista.

La República Catalana del 1931, malgrat les retallades sofertes, va suposar una transformació profunda de la societat i un gran avenç en les llibertats personals i la igualtat social. Una progressió que es va veure estroncada per quaranta anys de dictadura, i que va comportar un retrocés en totes les fites aconseguides. Trenta anys després, encara no s’han restablert plenament.
Aquells valors republicans de l'any 1931 són encara avui un sinònim de modernitat. Valors com l’educació, fonament per formar persones lliures, amb responsabilitat pública i capacitat de crítica; com les lleis democràtiques i consensuades que arbitrin els drets i deures de les persones, que vetllin per la llibertat personal i la igualtat d’oportunitats; com la cultura i la llengua, eines integradores de la ciutadania; com el model republicà de família, contemplant tota la diversitat actual i que actui com a corretja transmissora dels valors, referent de cohesió social i nucli de solidaritat; com la laïcitat política, entesa com un espai definit només per l’ètica i la simbologia civil, deixant per l’àmbit privat de les persones qualsevol confessió religiosa.
Justament en un moment en el qual els Estats es veuen obligats a replantejar mètodes i valors per afrontar la profunda crisi econòmica en la qual ens trobem immersos, la construcció de la República Catalana és una necessitat davant l'espoli fiscal al qual ens sotmet l'estat espanyol i que no fa més que agreujar les conseqüències de la crisi a casa nostra. Avui, com fa 78 anys, els homes i dones de Catalunya seguim treballant per, com va dir el President Macià, "una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa".
Després d'un temps de silenci, res millor que cridar ben fort
Visca la República!

dimecres, 8 d’abril de 2009

AL LORO !

Una altra zapaterada. El mentider número 1 del país veí decideix reestructurar l’executiu i ens torna a fotre una plantofada als morros.
Han remodelat el govern espanyol i a alguns els hi sembla molt bé. No veurem cap millora substancial en les relacions amb Catalunya.
La mostra és la reacció freda del govern català. Diuen que preveuen mantenir bones relacions. Potser relacions educades, mai seran bones per Catalunya. El ministre Chaves no pot ser mai millor que Salgado, mai. Només cal rellegir els diaris d'aquests darrers anys per veure clar que ell ens considera una autonomia com la Rioja, per exemple.
El 9 de març de 2008 va quallar el "si tu no vas ells tornen" i el "si guanya Zapatero guanya Catalunya" i els catalanets van regalar als socialistes 25 diputats plug&play d'última generació (llestos per endollar i utilitzar) i equipats amb CoreDuo (mig cor al PSC i mig cor al PSOE).
En aquell moment la líder de la marea socialista, la Carme, ens va dir que "serien decissius" i amb la pila de coses que teniem per fer tancar amb el govern de l'estat alguns ho van creure: aquest xicots ens ho apanyen en quatre dies... competències, rodalies, estatut, finançament...
Tururut. El primer equip de govern que va engegar Zapatero ha estat donant llargues als negociadors catalans sense cap mena de vergonya i ara, un any deprés de veure que els "25 del patíbul" són uns esclaus de "l'aparell" tenim una renovació de carteres que espanta.
Al loro!
Elena Salgado (Economia): després de marejar i fustigar a en Castells des del Ministeri d'Administracions Públiques ara ho podrà fer molt millor des d'Economia. A més a més ara podrà fer servir amb Castells la mateixa excusa que han fet servir tots els nostres jefes per congelar-nos el sou aquest any: "Em sap greu però aquest any amb la crisi no podrem arreglar el teu tema".No tenia ningú més Zapatero, d'alt nivell reconegut en el món econòmic ?
Chaves (Coperació Territorial): un president de comunitat autònoma que considera un ascens passar a ser ministre ja deixar clar quina és la seva concepció de l'Espanya plural. I on me'l coloquen? Doncs a Coperació Terriotorial. Jugada mestra. Un senyor que deixar clar que el seu càrrec de president no és res més que una feina a temps parcial per acosnseguir un lloc a un "govern de veritat" haurà de conseguir la quadratura del cercle territorial. De pas clar, deixa uns anyets el seu hereu per que es pugui donar a coneixer des de el càrrec per les properes el·lecions autonòmiques (el clàssic traspas de poders socialista).
Ángeles Gonzalez-Sinde (Cultura): la nova ministra de cultura té a l'hemeroteca perles com "existe marginación del castellano en algunas comunidades, aunque pueda sonar políticamente incorrecto. Hay autonomias donde los niños saben desenvolverse sólo en su lengua materna".
Bé, fredament un podria replicar que "evidentemente señora, en Castilla, Extremadura o Madrid los niños saben desenvolverse SÓLO en su lengua materna, no como en Catalunya que saben desenvolverse en más de una lengua", però suposo que la cosa no anava per aquí quan va fer aquestes declaracions o quan va firmar el manifiesto por una lengua comun. Així que ho tenim una mistra de cultura inculta o és una taliban de la "lengua comun". Susto o muerte.
José Blanco (Fomento): més PSOE al govern. Sembla que tingui més llums que la Maleni però em temo que el seu coneixement de la materia tendeix a zero. Ja podem esperar sentats la transeferència de rodalies.
Però, lo fotut és que mentrestant, milions de famílies pateixen situacions cada vegada més dramàtiques. Tot plegat, males notícies. Apa que estarem distrets.

dijous, 2 d’abril de 2009

MONA.

La mona de pasqua. Una nena mona….
Una mona ben mona... Pobreta... No ha sortit mona...
Aquesta noia serà mona, però el que en realitat es veu, és que porta una bona mona!

I la més mona en els últims 50 anys... la Barbie!
Que amb 50 anys està fantàstica!!!
En pilotes,i amb crisis, això sí, com tot quisqui.!
Bona mona ¡!