La Carmen Chacon i el seu govern sociata, de castella està fent mans i mànigues per agreujar la crisi en la que ens han ficat.Dilapidar els necessaris diners públics regalant-los fa un any a cabaços a aquells que mantenien el preu de l'habitatge de lloguer per sobre de cost no fou suficient.Això li va servir per la via populista per guanyar les eleccions. La Catalunya Optimista.
El cost per les finances públiques: forasenyat. Però què més dona? Les eleccions les van guanyar i els seus votants encara no s'han adonat del mal que van fer-nos a tots plegats. Ells inclosos.No prou contents per no haver fet prou mal a l'economia, fa uns dies van contraatacar. Ara ho van fer amb el decret llei que permet allargar l'hipoteca a aquells que no la puguin pagar.
Quin despropòsit. Quina manipulació de la gent. Quina impunitat. Quin poc cervell !!!
A veure,si m'explico.
Les coses,com jo crec, són més o menys així: Tenim tres problemes interconectats.
El primer és l'endeutament excesiu. La societat alegre i estúpida ha tirat de l'endeutament per mantenir una economia ficticia. Com va passar a Argentina no fa massa temps. Ha estat a nivell global però el fet és el mateix. Creixíem perquè ens endeutavem. Compràvem perquè ens endeutàvem. Veníem perquè ens endeutàvem.
Però arriba un moment en el que hom no es pot endeutar més. La societat no es pot endeutar més. I llavors cal apretar-se el cinturó i deixar de comprar, per pagar el que es va comprar. Però com que és la societat la que s'ha endeutat, hi ha menys gent que compri, i per tant, menys gent que vengui. La cosa es complica durant un temps.
Per sort, cada mes que passa en aquesta situació és una lletra més que es paga, i per tant, cada dia va sortint més gent de l'endeutament i normalitzant la seva situació personal. Amb el que se surt de la crisi. Potser passen 5 ó 6 anys però se surt.
El segon problema que se suma en aquesta equació, sobretot als territoris ocupats, és l'absurda economia de la construcció en la que tots ens van ficar o no ens van treure. Un 20% de la gent treballava de la construcció. I aquest 20% de la gent haurà de reconvertir-se laboralment. I com que la Carmeta i els seus amics van dilapidar els diners de l'estat per allargar l'agonia d'un sector de mercat moribund, hi ha menys diners al calaix per gastar quan sabrem on podem recol·locar a la gent que ha estat treballant en la construcció.
Aquest problema no existeix a la resta del món. L'especulació immobiliaria ha estat global, però no tots els països han destrossat la seva economia lliberant sól al mercat perquè un 20% de la força laboral es dediqués a construir-hi habitatges que no es necessitàven per a res.
El tercer problema, la patata calenta, és l'especulació immobiliària. Sembla el mateix que el primer però és molt diferent: Els pisos i les cases no valen el que s'ha pagat per elles.Si ho valguessin, el problema seria limitat. Imaginem que en comptes de cases haguessim comprat or. I ara resulta que ens adonem que no podem pagar les quantitats ingents d'or que hem comprat. Bé, el vendriem a d'altres països i recuperariem gran part de l'inversió.
Però amb l'habitatge, el que ha passat és que uns “professionals” de la valoració immobiliaria han dit que allò que es comprava valia 400.000 €, quan en veritat, no en valia més de 180.000€. I els senyors bancs i fons d'inversió han deixar 400.000 €,a algú que no ho pot pagar i que ho haurà de pagar durant tota la vida. I aquesta persona ara no pot vendre allò pel que s'han pagat 400.000€, perquè continuaria debent 220.000€ i a sobre no tindria lloc on viure.
Aquest és el problema més greu, perquè aquesta persona que ha de pagar el que no té durant tota una vida, no pot reaccionar com necessita la societat.
No pot canviar de casa per amotllar-se a les seves possibilitats. No pot provar de posar un negoci nou o arriscar en cap aspecte de la seva vida, perquè ha de continuar treballant allà on treballava i resant per no perdre el lloc de treball, que perdrà inevitablement si no hi ha prou gent que es pugui obrir camí innovant i arriscant. Com es pot arreglar aquest problema ? Molt fàcilment.
Repercutint els costos de l'especulació en aquells que n'han sortit especialment beneficiats.
La idea és simple: Per decret llei es diu que la valoració oficial d'una vivenda no pot tenir mai una diferència interanual negativa de més d'un 10%. És a dir. Si l'estat, mitjançant valoradors oficials, ha dit que una vivenda val 400.000€ i tant el comprador com qui ha posat els diners hi han estat d'acord, un any després aquella vivenda no pot valer 180.000€. Com a mínim ha de valer 360.000€. Encara que en veritat avui en dia no es pugui vendre per aquest preu. També, per decret llei cal deixar clar (que jo diria que ja ho està) un mecanisme pel qual hom pugui decidir un dia deixar de pagar l'hipoteca. Registrar-se a algun lloc per poder dir que a partir d'un moment donat ja no es paga la vivenda i per tant a partir d'aquell moment el valor de l'immoble es congela en base a la valoració oficial que se'n va fer.
Finalment, cal deixar clar que les condicions de pagament del deute adquirit quan s'atura el pagament d'una hipoteca i es fa una liquidació de bens s'han de mantenir. És a dir, que si hom està pagant una hipoteca a 40 anys i torna el pis al banc, el que encara degui ho ha de deure amb el mateix temps i condicions.
D'aquesta manera, si algú no pot pagar una hipoteca com la del nostre exemple, pot tornar l'habitatge al banc, deure 40.000€ a 30 o 40 anys (perquè escarmenti) i recuperar la seva llibertat per poder tornar a generar riquesa.
La resta de la devaluació se la menjaran els bancs i els fons d'inversió, que justament és on han anat a parar els diners de la gent que ha aconseguit rèdits d'aquesta especulació.
Aquesta és la solució.
Segurament algun Banc caurà d'aquesta manera, però el sistema es recuperarà !!!.
Que fan la Carmen i els seus amics en calvi ?
Tot el contrari del que haurien de fer. Utilitzen la mateixa estratègia que van fer servir per guanyar les eleccions i descapitalitzar l'hisenda pública: Fan un decret llei pel qual els aturats puguin reduir la quota de l'hipoteca durant X anys fins a un 50%. Un 50% vol dir que no es tornen ni els interessos!!! És a dir que passats els dos o tres anys de moratòria encara deuràs més del que vas començar a deure. Aquesta solució absurda només serveix per encadenar a la gent a la seva vivenda, de manera que no tingui prou llibertat de moviment per tornar a generar riquesa mai més.I serveix perquè els bancs no acumulin una quantitat brutal de pisos tornats, que si es fessin les coses com s'haurien de fer és el que passaria. Que els bancs acumularien pisos sobrevalorats i per tant, es veurien forçats (per no morir) a llogar-los ràpidament a preus baixos.
El resultat de la solució que es proposo és la baixada brutal del cost de l'habitatge, i per tant la ràpida recuperació de l'economia (encara que es porti algun banc per endavant).
El que proposa la Sª Carmen Chacon i els seus amics sociates, és agreujar indefinidament la crisi, això sí, fent creure a tothom que els estan ajudant mentre els carden, de per vida, la cartera.
7 comentaris:
ALgú, va dir una vegada que el socialisme es basava en tres principis ben senzills:
"si es mou, possa-li un impost. Si se segueix movent, regula'l.
I si deixa de moure's, subvenciona'l per a que es torni a moure per així poder-li posar un altre impost".
Bé, darrerament, pel que es veu, hem pogut comprovar quins son els tres principis del neoliberalisme financer (el que s'aplica realment, no el que ve als manuals):
"si especula en comptes de produir, abaixa-li els impostos; si segueix especulant i encara produeix menys, desregula'l;
i si entra en bancarrota i deixa d'especular, proporciona-li una subvenció milionària per a que així torni a especular i puguis tornar a abaixar-li els impostos".
Els catalans ens hem hagut de sentir de tot perquè molts hem optat per enganxar-nos al cotxe la imatge d'un ruc, un senyal que ha fet forat entre la gent del carrer, precisament perquè la bèstia és simpàtica, treballadora, tossuda, i no engega cap coça fins que no se la provoca durament... Provincians, desgraciats, gent derrotada... de tot.
El ruc català no és una invenció: és la representació d'un tarannà, d'una manera de veure les coses.
Sí senyor, home, què caram!, visca el ruc!, jo també vull l'impossible. I que ningú no em digui mai més que fa pobre d'esperit, que el que jo somnio i tant que si que pot ser.Per aixó votem als sociates espanyols,som uns rucs.
Més enllà de les enquestes de valoració dels ministres espanyols o dels rànquings en premsa, crec que el perfil de Chacón per ser presidenciable espanyola pel PSOE segueix perfectament els patrons de Zapaterisme: l'estètica i els valors (i no en l'ordre contrari).
ZP ha basat la seva acció política amb els simbolismes, aquí és on ha estat més valent: retirada de les tropes a l'Irak, declarar-se amic de Catalunya, declarar-se republicà, ser del Barça (?!); o cops d'efecte com en els matrimonis gais, nomenament d'una dona al Ministeri de Defensa, picabaralles amb l'Església, etc.
En canvi, fora d'aquests fets puntuals, ha estat força conservador o continuista: manteniment de les tropes a l'Afganistan, retallada de l'Estatut català, no ha anat al Camp Nou (!), buscar acords amb el PP, posar a Bono a la presidència del Congreso, etc.
Així que si el Zapaterisme del canvi estètic vol impregnar el dia després de ZP, res millor que Carme Chacón: dona, jove,mentidera, catalana i seguidora entusiasta del Zapaterisme, amb capacitat política per fer polítiques de cop d'efecte, com ara llençar una anomenada Renta Básica de Emancipación, que havia de ser la hòstia, però només feia que duplicar el que es feia a Catalunya (envaint competències) i els problemes de cobrament per part dels joves són més que preocupants o dir que vol el concert econòmic per Catalunya (sense fer res per aconseguir-lo).
I, finalment, no va ser Bachellet ministra de Defensa abans de ser la Presidenta de Xile, pels socialistes xilens?
EN ESPAÑA TODO ES POSIBLE !!
Hi estic d'acord.
Com es pot estar tan allunyat de la gent, del poble, del teu país i dels valors i necessitats reals de Catalunya?!?
Portem ja mig any que la raó de tots els mals de l'economia segons la premsa, els "experts" i les institucions econòmiques públiques i privades és "El problema del finançament de les empreses".
Sóc conscient que jo no soc ningú qualificat per emetre una opinió al respecte. Però m'admetreu que ni premsa, ni experts, ni institucions públiques o privades tampoc tenen aquesta qualificació, ja que cap d'ells va ser capaç d'avisar de cap al carreró sense sortida al que estàvem encaminant la nostra economia.N'hi ha que si que ho vam fer, tot i no tenir "qualificació". Així que si voleu no fa falta que em creieu. El temps em donarà o em treurà la raó.
En tot cas, com escric tot seguit, el suposat "problema de finançamet" és fals. Passo a descriure per què. L'economia és un ecosistema. Segueix les mateixes lleis de l'evolució que segueixen els organismes vius. Les empreses millor adaptades a una situació sobreviuen, creixen i es reprodueixen (mitjançant imitació o escisions). Les que no hi estan adaptades moren.
És veritat que si una economia d'un país pateix una crisi de finançament això afecta la seva capacitat de mutar ràpidament quan hi ha un canvi. Si els altres països si que tenen aquesta capacitat, reaccionaran més ràpidament als canvis, i per tant s'avançaran a l'economia afectada.
Els casos múltiples casos d'aquesta situació són evidents.
A sudamèrica i a l'àfrica ha estat molt més difícil històricament aconseguir crèdits, i per tant, quan la revolució de les telecomunicacions, d'internet o del mòbil ha aparegut, s'han resentit respecte a d'altres economies que, via crèdit, han pogut incorporar ràpidament les noves tecnologies.
Si deixes de regar un sol arbre en un camp, els altres arbres no trigaran a prendre-li el sol.
Però aquest no és el cas avui en dia. Perquè avui per avui la crisi financera és global. No hi ha diners per deixar a cap país. Hi ha sequera a tots els arbres.
I en aquesta situació, s'apliquen directament les lleis de l'evolució. El que s'adapti millor a aquesta situació sobreviurà. El que no s'hi adapti morirà.
Els arbres se'n resentiran, però seran substituits per plantes carnoses, que justament fa un temps tenien les de perdre, perquè l'abundància d'aigua i d'arbres els robàven el sol.
Aquelles empreses que tinguin per costum pagar al dia i cobrar al dia (i no a 120 ó 160 dies) sobreviuran molt millor que les que han estat abusant de l'excés de crèdit.
Aquelles empreses que s'autofinanciin i no confiin excesivament amb les linies de crèdit per poder oferir els seus serveis sobreviuran.
I la mort de les altres els obrirà el mercat a noves operacions.
Em temo que d'aqui a uns anys si que tindrem un problema de finançament. Conforme les diferents economies es vagin recuperant i la nostra no ho faci apareixerà el problema de finançament.
Però ara per ara el que tenim és un problema d'endeutament. No de finançament. Per molt que premsa, "experts" i institucions públiques i privades diguin el contrari.
Salut.
Diuen els que hi entenen que aixó només acaba de començar i que l'any vinent serà molt més dur. Parlen de 17 i 18% d'aturats i n'hi ha que fins i tot preveuen s'arribi al 23 o 24%. I hom es pregunta com és que fa quatre dies ens deien que feien falta tants immigrants en els propers anys, que el creixement del mercat els demandava, deia més d’un sociòleg i algun que altre economista.
Si fins i tot no fa gaire el Sr. Botin i el Sr. Zapatero varen augurar un creixement sostingut en els propers anys (abans de les eleccions, hi és clar) cofois i somrients, lo qual vol dir que o tots plegats els esmentats anteriorment, no en tenen ni idea i per tant són una colla d'idiotes i els ha agafat la crisi més desprevinguts que als Francesos els Alemanys a la línia Maginot. Aixó, o els idiotes som nosaltres que ens hem deixa't prendre el pel per aquests sapastres, i molt em temo que el més probable és que hagin estat les dues possibilitats comentades, tot i què els de rebre, si que sabem malauradament qui són: Els de sempre, la antigament anomenada classe obrera.
Quan Joan Saura va pactar amb de la Vega, pocs ho vam entendre i gairebé tots estàvem convençuts que es passarien l'acord per allà. Lamento haver-la encertat.
Zapatero ha tornat a refermar-se en el seu paper de Pinotxo: "apoyaré", traspàs de rodalies, llei de dependència com cal, finançament... I els seus votants (molts!) sense piular.
Però allò que em preocupa és la constatació de la manca de poder polític real de Catalunya i dels seus polítics. Què fer quan, amb tota la prepotència, es passen pels collons les seves pròpies lleis? Quina ha de ser la resposta contundent possible (no fer volar coloms) al menyspreu i el menysteniment?
Si de debò volem que la gent torni a creure en la política, caldrà encarar postures molt més radicals (possibles i pacífiques, això sí) que aquelles a les que ens hem anat acostumant. Però caldrà fer-ho aviat perquè em temo que, de temps, no ens en queda gaire.
Publica un comentari a l'entrada