M'agrada molt poc la corbata. Tot i que aquesta tira de seda que es porta al voltant del coll, llaçada o nuada a la part del davant es pugui combinar més amb el reaccionarisme, que la radicalitat , no tot independentista sap fer-se el nus de la corbata.
Hom pot dur-la i no per això ha de renunciar a dirigir la consecució del seu poble cap a la llibertat nacional.
I és que em provoca calabruix sentir dir tal disbarat en boca d'alguns sobiranistes.
Qualsevol persona amb dos dits de front veu en la presumptuosa re-fundació del catalanisme un lleuger fred de peus. Saber quin és l'horitzó que necessita el seu poble no és sinònim d'utopia maldestra.
Malauradament, és en el plec d'algunes corbates que es confon l'acció, l'actitud necessària al capdavall, per mantenir la fermesa davant les inclemències que patim, algunes d'elles, fins i tot hostils.
Per aquest motiu, la independència tan sols roman en ment d'aquells qui saben que l'alliberament nacional és el mitjà i no el fi per aconseguir els seus propòsits.
No descarto que l'empenta i la gosadia sigui majoritària en certs àmbits.
Tanmateix, reconec que el catalanisme ja no es pot permetre més renaixences, li cal convicció, astúcia i mà esquerra per prémer l'accelerador per l'emancipació nacional i social. Potser, aquesta, sigui la única corbata que cal dur a sobre en quant a la valentia que requereix una tasca tan colossal.
Malgrat les giragonses, els cops de volant, els revolts d'angle mort i el vertigen que pugui provocar alguns que altres penya-segats, tan sols la no-renúncia ens podrà fer tocar dempeus a terra.
Aquesta és la única corbata,que m´agrada, cap més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada