Al·lucinants les mentides que explica el reportatge de The Economist sobre Catalunya i Espanya. la veritat és que tot l'article és un paradigma de la desinformació.Decebedor que vingui d'una revista amb presitigi, ja no et pots refiar del rigor de ningú. L'any passat va vendre 1.3 milions d'exemplars per setmana.
La gent -i suposo que és gent d'un cert nivell o sigui que encara és pitjor- llegirà aquesta mena de resum extremadament tendenciós de la informació que donen els mitjans espanyols.
La darrera edició del setmanari l amb el títol “The party is over”. La revista retrata el final del model espanyol aixecat sobre el totxo i la immigració, dubta de la capacitat del govern Zapatero per a donar-hi resposta i repassa els principals reptes econòmics, polítics i socials de l'estat. Uns reptes entre els que destaca la qüestió territorial i on s'escriu tot just mitjà pàgina sobre Catalunya. Allà, en poques línies, es descriuen les dificultats d'una Espanya amb 17 autonomies que han multiplicat la despesa pública tot donant espai a cacics polítics com els dos Manuels, Chaves i Fraga i, sí, també s'hi cita el President Pujol.
Ve a dir que el sistema polític espanyol està massa descentralitzat i que nosaltres som uns inconformistes. Jo us n'he traduït les parts que m'han semblat més ofensives, però si enteneu l'anglès us recomano que el llegiu sencer. http://www.economist.com/specialreports/displaystory.cfm?story_id=12501023.
"Actualment els governs regionals tenen la competència en escoles i universitats, salut, serveis socials, cultura, desenvolupament urbà i rural i, a alguns llocs, també controlen la policia. [Sí, de vegades ens deixen sortir a berenar però hem de demanar-los la setmanada]. Però està quedant clar que fins i tot havent resolt alguns problemes, la descentralització n'ha creat d'altres."[Malgrat la seva tesi, just després d'aquest paràgraf ennumera una sèrie de conseqüencies d'aquesta suposada descentralització que sí que considera positives. Però m'ho he saltat. Seguim.]"Per fer-nos una idea de l'èxit de la descentralització, no hem d'anar fins a Catalunya o el País Basc sinó fins al sud. Durant els anys 70, Andalusia era més a prop de l'Àfrica que d'Europa- i no només geogràficament. Els obrers rurals vivien en semi-servitud i un de cada cinc adults era analfabet. Ara ha escurçat distàncies amb la resta d'Espanya en molts aspectes." [Sí, clar, gràcies a la centralització, ruc! ] "Tot això ha tingut un preu polític. Primer, ha fet renéixer un vell fenomen polític espanyol, el cacic, o dit d'una altra manera, l'amo provincial, com remarca Antonio Muñoz Molina, un novel·lista punter. Pujol va governar a Catalunya durant 23 anys; Manuel Fraga, un antic ministre de Franco que va fundar el partit precursor del PP, va governar a Galícia 15 anys; i es diu que Manuel Chaves, un Socialista que presideix el govern regional d'Andalusia des del 1990, regna més que no pas governa" [Aquest home està molt però que molt confós].
"Però aquesta gran dosi de descentralització no ha aplacat els polítics de Catalunya, el País Basc i Galícia. I no ho ha fet perquè mai no van voler cafè per a tots: el volien tot per a ells en un intent de ser reconeguts com a diferents. Encara ho volen, no els importa que ara Espanya sigui un país extraordinàriament descentralitzat [uala!! el que ha dit!] en el qual els bascos, per exemple, gaudeixen d'un grau d'autonomia major que qualsevol altra regió europea. Les seves demandes fan difícil que es pugui traçar un joc estable i permanent de regles." [Aquí no hi ha regles, carallot, aquí el govern espanyol decideix i punt] "Catalunya descendeix del regne medieval d'Aragó i es va rebel·lar contra Madrid el 1640 i el 1701. Però els nacionalismes català i basc són una creació de finals del segle XIX. Provenen de la industrialització, que les va convertir en les regions més riques del país acceptant immigrants de qualsevol altre lloc d'Espanya. Llavors, l'estat espanyol -a diferència del francès- no va tenir recursos per integrar el país, diu Antonio Elorza, un politòleg basc de la Complutense. [Per integrar el país? Per rematar la invasió, deu voler dir]. Altrament, Catalunya i el País Basc haurien estat contents amb Espanya igual que Llenguadoc o la Bretanya ho estan amb França." [Aquests van perdre i nosaltres encara aguantem. En tot cas, et saltes tot el franquisme de després. Així, patapam] "Potser perquè la reclamació històrica sobre la condició de nació és poc ferma, la llengua s'ha convertit en una obsessió per als nacionalistes. Franco va prohibir l'ús públic del català, l'euskera i el gallec. La constitució va fer oficials aquestes llengües als territoris on es parlaven. A Catalunya, la política oficial de la Generalitat és la del bilingüisme, va ser-ho amb els nacionalistes (alguns dels quals són realment localistes) i ho és ara amb els socialistes. A la pràctica això significa que tot l'ensenyament primari i secundari es fa en català i que el castellà és impartit com a llengua estrangera. [Creu-t'ho,xaval, això].
El català també és la llengua del govern regional [sí, sobretot la del seu president].
Un espanyol que no parli gens de català no té gairebé cap possibilitat d'ensenyar en una universitat de Barcelona [Ja Ja Ja. I perdona, a UK es pot fer de mestre si no saps l'anglès?]. Una obra de teatre o una o pel·lícula en castellà no rebrà subvencions públiques. "Si no fem un gran esforç per conservar la nostra llengua pròpia, hi ha el risc que desaparegui", diu Mr. Mas." [Mr, li diu. Els anglesos sempre tan curosos en les formes. Et podrien matar amb un somriure després d'oferir-te una tassa de te]."El dogmatisme lingüístic dels nacionalistes està provocant un contracop. Aquest any Savater, el filòsof, junt amb un grup divers de personatges públics que van des de Plácido Domingo fins a Iker Casillas, han signat un "manifest" en defensa del dret dels ciutadans a ser educats en castellà. La premsa socialista va acusar-los de "nacionalistes castellans". Però van tocar un nervi. [Creu-me que aquest nervi no paren de tocar-lo] Molts catalans creuen que el català estaria segur si es mantingués com a llengua vehicular a primària però que Catalunya guanyaria molt si es pogués escollir entre fer la secundària en català o en castellà." [Espanya, guanyaria, Espanya]. "Hauria estat més fàcil per a totes les parts que Espanya hagués adoptat un sistema federalista el 1978.
Això hagués establert unes regles clares i hagués alineat responsabilitats per gravar i per gastar. El Senat es podria haver convertit en un lloc on les regions estiguessin formalment representades i on poguessin resoldre les seves diferències, com al Bundesrat d'Alemanya. [Doncs mira,carallot, no va ser així] Però els nacionalistes catalans i bascos només acceptarien una confederació d'unes quantes "nacions". [És clar, és culpa nostra].
El PP també s'oposa al federalisme." [I el PSOE. Ho diu com si Catalunya hagués tingut algun cop l'opció de rebutjar una proposta federalista!]
"Diu Narcís Serra, que va ser vicepresident de González i ara porta Caixa Catalunya: "El gran projecte espanyol no està en perill, però és com una planta que exigeix una atenció constant". "És important que Catalunya es trobi còmoda en aquest projecte." El govern de Madrid podria tenir alguns gestos amb les regions, com ara traslladar a fora de la capital algunes agències reguladores o altres ens nacionals [home, deixar-nos de robar diners i llibertat seria un gest molt més amable que el que tu proposes]. I realment seria el final d'Espanya si els bascos, com el gal·lesos, tinguessin una selecció de futbol?" [No entens res. Però res eh].
La conclusió és clara, si no ets un país independent no et prenen seriosament. La única solució és la independència.
9 comentaris:
Fer el ridícul Catalunya endins és enutjós. Fer el ridícul Catalunya enfora perjudica la imatge del país i complica la nostra credibilitat futura.
El segell de la Generalitat i el cotxe oficial poden maquillar-ho, però la queixa enviada ahir a The Economist és una còpia posada al dia de les manifestacions franquistes davant el Corte Inglés.
Ser català ja era prou difícil sense haver de passar vergonya aliena pel propi govern.
D'entrada, cadascú veu allò que vol. A mi, em pot agradar o desagradar el text, però és la visió de l'autor. Em pot sorprendre que ignore completament l'anticatalanisme de què fan gala els mitjans madrilenys i la tensió que, en conseqüència, motiven, o que no diga ni piu del fet (absurd) que el constitucional pot tombar un estatut que és una llei votada pel parlament espanyol mateix i pel poble català o, encara més, que passe per alt les balances fiscals, malgrat una referència esquiva, quan la major part de l'article parla d'economia...
Però dit això, en un país normal, allò que se sol fer és dir que tal senyor o és un ignorant o té mala fe, que l'article no t'ha agradat gens, i a fer córrer un altre bou... Escandalitzar-se i organitzar un cristo diplomàtic per un article de la revista més iconoclasta de la dreta mundial és molt miop i amaga que, en tot cas, el fet curiós no és pas tant què entén el senyor de The Economist com qui són els qui li xiuxiuegen a l'orella allò que vol sentir. I ací és on l'anàlisi del text rendeix molt.
Segons que sembla, l'article, l'ha escrit un senyor anglès a base de parlar amb el filòsof Ramoneda (Barnils, pare, canviava la r per una altra lletra molt més sonora), amb l'Enric Juliana de La Vanguardia (Española) i amb el Narcís Serra, dels indígenes. I amb el Savater, l'Elorza i els signants de tots els manifiestos nacionalistes espanyols.
Què voleu que entenga, doncs, el pobre home? És veritat que també parla un moment amb l'Artur Mas, que supose que fa allò que pot per fer-se entendre, i amb algun basc. La resta és gilroblisme amb to localista barceloní, d'aquest 'tifocosmopolita'. I amb aquesta tela la roba no pot eixir sinó descolorida.
Però, curiosament, i això resulta cridaner, l'autor no parla amb ningú del govern de la Generalitat: ni el president Montilla ni el responsable de la política exterior Carod no existeixen. Cosa que fa pensar, la veritat. I que potser explica la hiperreacció. La consellera Tura i el delegat del govern al Regne Unit, Xavier Solano, han protestat formalment i sembla que han demanat una rectificació, que jo crec que és un gran error, perquè l'article no conté cap mentida indiscutible ni cap insult.
Crec que és ple d'interpretacions molt i molt esbiaixades, però això, en tot cas, és opinable. D'insults, jo no en veig enlloc, en llegint-lo, però el govern addueix que no es pot qualificar el president Pujol de 'cacique'.
Ai, caram, estic emocionat. M'agrada, tanta delicadesa del PSC envers l'històric dirigent de Convergència, però, en el context d'aquest article, qualificar el president Pujol (o Fraga Iribarne o Manuel Chaves, que reben també, i igual) de 'cacique' no passa de ser una hipèrbole desmesurada i un pèl desagradable. Hipèrbole, però que té autor, perquè n'hi ha prou de llegir el text per a veure que, això, ho diu Antonio Muñoz Molina, un columnista d'El País que es declara 'socialista de cor i sense partit'. També n'hi ha prou de llegir l'article per a adonar-se que qui remata la descripció que tant sembla haver indignat la consellera Tura, és de Ramoneda, columnista del mateix diari i adorador del mateix déu.
Però llegim el text exacte, perquè sempre és bo de llegir per comptes de parlar d'orella. L'article diu que la descentralització 'First, it has led to a renaissance of an old Spanish political phenomenon, the cacique or provincial political boss, as Antonio Muñoz Molina, a leading novelist, points out.' Molina, doncs. I qui rebla el clau és el filòsof Ramoneda, que tot just després d'un punt a part diu 'These modern princes have their courts. Every regional government wants its own universities, contemporary-art museum and science museum, says Josep Ramoneda, who heads the Centre for Contemporary Culture in Barcelona. In the United States there’s only one Hollywood. Here they want 17.'
I molesta, això? A mi, ni em molesta ni em sorprèn, venint de qui ve. Però si molesta al govern, potser que les reclamacions vagen a qui han d'anar. Que no és pas a Londres.
Apa!! Salut.
Acabo de llegir que ni Montilla, Carod ni Saura van poder rebre al periodista encarregat de fer un reportatge sobre Catalunya al The Economist.
Com pot The Economist pervertir les seves pàgines posant qualsevol d'aquests personatges?
No m'agrada la versió com que no han sortit no passa res, sinó que The Economist va intentar que sortissin!
M'ha fallat The Economist.
La visió que el mitjà Anglés dona de Catalunya, ens pot agradar més o menys, fins hi tot algú la pot compartir, però en el fons no deixa de ser una percepció subjectiva de l'autor del reportatge. Malgrat que el propi autor diu que es tracta d'una visió objectiva, el reportatge no deixa de ser la visió del seu autor i res més.
La qüestió sería preguntar-nos com un periodista estranger o no resident a Catalunya pot arribar a tenir aquesta visió del nostre País. No deixa de ser una visió tòpica del que no entén la diversitat i que simplement te una idea preconcebuda d'una realitat, sense preocupar-se de verificar-la. Doncs com totes les realitats socials, aquestes són molt més complexes del que solen transmetre.
Les crítiques sobre el reportatge demostren que la visió que es dona de Catalunya no es correspon amb la seva realitat social, i que només es tracta d'una visió personal de l'autor.
Una visió personal i sectària d'un País, que en cap cas tindría que ser utilitzada per un mitja amb el prestigi del The Economist.
Salut.
No sé si es pot esperar res de bo d'una revista que va negar fins fa gairebé un parell d'anys l'existència del canvi climàtic. Els pares "espirituals" de la crisi econòmicofinancera actual no mereixen cap crèdit i encara menys la nostra atenció.
De cap dels paràgrafs de l’article de l’Economist es pot deduir que l’autor estigui en contra o a favor de l’independentisme, l’estat de les autonomies o del centralisme.
L’únic que fa és relatar la situació actual i la postura de cadascun dels protagonistes.
Les dades que facilita són exactes i no jutja cap de les postures a què fa referència.
L’únic judici de valor que realitza, és el referit a la major igualtat entre les diferents zones d’Espanya i, més en concret, entre el nord i el sud, comparant-lo amb la situació italiana actual, on les diferències entre nord i sud són enormes .
En cap moment nega cap dret.
La reacció del govern, demanant rectificacions, hauria de ser diària amb molts mitjans de la “meseta”, què simplement deixen anar la seva llengua verinosa i escampen totes les falsedats que volen amb força, i que arriben a traspassar fronteres com demostra la revista.
Yo pienso igual que Salva, pero a su vez, creo que el gobierno de Madrid y la diplomacia Eggpañola, se tendrian que sumar a la peticion de disculpas, que pide nuestro infiel gobierno. besitos
Yo pienso igual que Salva, pero a su vez, creo que el gobierno de Madrid y la diplomacia Eggpañola, se tendrian que sumar a la peticion de disculpas, que pide nuestro infiel gobierno. besitos
El reportatge de The Economist sobre la situació económica a Espanya està provocant reaccions. És normal. The Economist és dur amb el desenvolupament del model d'Estat autonòmic i mostra un notable desconeixament de la realitat nacional de Catalunya; o potser més que desconeixament comparteix els prejudicis que sobre Catalunya habitualment es llegeixen i s'escolten en molts ambients de Madrid.
Però el problema no és The Economist. Entre d'altres raons perquè explica algunes veritats com un temple. Alguna cosa estem fent malament quan una revista del prestigi i l'impacte d'aquest setmanari anglés té aquest enfocament. Ni que sigui no haver rebut al periodista autor del reportatge, com sembla que ha passat.
I crec que podem acabar fent el ridícul, si les reaccions del Govern tenen el to i l'estil del nostre ambaixador a Londres. A vegades, tinc la sensació que tenim molt poca actitud i mentalitat d'Estat
Publica un comentari a l'entrada