dilluns, 30 de març de 2009

I. L. P.

Cal una refundació com a País que suposi començar de nou per establir un altre sistema de relacions entre els partits polítics, entre aquests i els mitjans de comunicació, entre els governs i els ciutadans.
Per construir un projecte de País pel qual valgui la pena lluitar
Més de 6.000 persones, avui ja 7.000 mostren el seu suport a la presentació d'una ILP a favor de l'autodeterminació.
La iniciativa legislativa popular organitzada per Catalunya Estat Lliure vol que el 12 de setembre del 2010 tingui lloc el referèndum per l'autodeterminació de Catalunya
http://www.avui.cat/article/mon_politica/57153/mes/persones/mostren/suport/la/presentacio/duna/ilp/favor/lautodeterminacio.html
No ens aturem , ara cal el suport dels plens dels ajuntaments, alcaldes, regidors, associacions, federacions i fundacions !!!!!

divendres, 27 de març de 2009

CANVI D'HORA AQUEST CAP DE SETMANA

Metges i empresaris estan notant aquests darrers mesos una reducció de les peticions de baixa temporal de curta durada -de tres a cinc dies- per malaltia. Pel que pugui passar i davant la que està caient, els mateixos treballadors que accepten la congelació salarial com un mal menor, es curen en salut i s'estimen més anar a la feina amb un grau o més de febre o amb la gola esquerdada que no pas arriscar-se a ser assenyalats com a hipotètics malalts imaginaris.
Aquest és un símptoma més de la malaltia que bloqueja el sistema circulatori de l'economia global, però n'hi ha d'altres. El Banc d'Espanya, per exemple, ha detectat que la crisi econòmica està fent aflorar més bitllets i monedes de les antigues pessetes que mai.
Al ciutadà honrat li costa arribar a final de mes i, amb gest ferm, assalta la guardiola on guardava, per nostàlgia o per mandra d'anar-les a canviar al banc, aquelles quatre pessetones de vell record.
Les darreres dades del Banc d'Espanya indiquen que el gener es van canviar 333 milions de pessetes a euros i que encara hi ha guardat en efectiu en els racons i raconets de les cases l'equivalent a uns 1.761 milions d'euros.
Com que la generositat de Zapatero vers el finançament català és del tot minsa, tant o més esquifida -ofereix 1.200 milions el primer any- que la fiabilitat del compliment dels seus compromisos, tal vegada arribarà el dia en que Montilla, ofegat pels números vermells, haurà de demanar als catalans que escurem el fons del calaix a la recerca de la darrera pesseta i, una vegada complerta aquesta patriòtica missió, contribuïm amb el tresor a fer surar una Generalitat que fa aigües gràcies a la fraternal amistat amb els compañeros que governen les Espanyes.
Com diu el refranyer castellà, “con esos amigos, ¿para que quiero enemigos?”.
Això, és com el conte d'en Patufet. Tripartit on ets? Tripartit on ets? Però no podem contestar, a la panxa del bou. No podem contestar res. No sabem on és el Tripartit, s'ha perdut en les seves pròpies contradiccions. Ara re qualifiquem uns terrenys, i ara hi estem en contra, ICV o ERC, per exemple. Ara farem el túnel de Bracons, i ara, els mateixos, no el volen. Ara veiem bé la MAT, però algun d'ells no la veuen bé. I exemples similars per no acabar.
Passa el mateix en la qüestió dels Mossos, el seu Director General, el Conseller Saura, els secretaris Delort, Boada etc. Ells mateixos s'encarreguen d'esbombar les discrepàncies que hi ha al Departament d'Interior, i a continuació canvi d'opinió, rectificacions a dojo, desmentits i cartes d'amor del conseller. On ets Tripartit?
Podem creure alguna de les xifres que Saura ha esbombat per distreure al personal de la seva feina mal feta? O podem creure? Sort que el conseller Castells l'ha ajudat mitjançant el sistema habitual en ell, diu el que diu, però no diu el que volem sentir els ciutadans. O sigui, no diu clarament que el PSC-PSOE ens està portant a l'hort econòmic. No diu que el millor finançament és aquell que decideixen els catalans, sempre mitges paraules, paraules que no s'entenen, però mai parla obertament. Tripartit, on ets?
Mentre, la consellera Geli torna a parlar de cofinançament de la sanitat, just en el moment en què el poble de Catalunya s'ho passa més malament, just en el moment que creix la llista de persones a l'atur. Tripartit, on ets?
De l'ensenyament, del pla de Bolonya, de la llei de dependència i d'altres temes que cremen a les mans del Tripartit, no cal parlar-ne. Les decisions de les respectives conselleries parlen per si soles. Tripartit, on ets?
El poble de Catalunya, quan va aplaudir (jo no) la constitució del segon Tripartit, segur que esperava altra cosa de la seva gestió, segur que li feia il·lusió, altra vegada, veure com els partits d'esquerres de Catalunya, feien pinya per governar i a l'hora solucionar els molts problemes dels catalans.
Però, la majoria va fallar en les seves expectatives. No podien pensar, en cap cas, que el govern d'esquerres tan desitjat faria aigües per tots costats.
L'errada de perspectives, solament té una explicació. A Catalunya li feia falta un govern nacionalista, per afavorir la reconstrucció dels fonaments de la nostra Nació i dirigir al País cap a una drecera clara i contundent que facilités el nostre dret a decidir.

Aquest Tripartit ha estat el gran error i la gran victòria del PSC-PSOE. Els primers han decebut la majoria dels seus votants i amics, els altres han treballat sense pausa per aconseguir que el País s'assemblés cada cop més a una autonomia més de l'estat, o sigui a allò què ells en diuen región.
El govern de Catalunya és ara mateix un executiu des legitimat per la seva submissió a l’estat espanyol i pel seu sucursalisme partidista. Mentre a casa estem venuts per polítics inoperants dedicats a desprestigiar les institucions, a Madrid es burlen de nosaltres. En algun punt del camí hem perdut el respecte que ens havíem guanyat a base d’esforç i de treball, perquè sense perdre mai de vista els nostres ideals, mai vam hipotecar el creixement de la nació ni en vam aturar el motor a l’espera que un mecànic maldestre i de mans llardoses ens omplís el dipòsit de combustible.
Tripartit, no cal cercar-te enlloc, estàs situat en el lloc precís que demostra la decepció de la majoria de catalans, no cal que intenteu redreçar la cosa, no cal, aquesta feina ja us la faran les properes eleccions autonòmiques. Cap problema, si hem esperat 300 anys, també en podem esperar un, més.

Govern basc
president del govern basc........pse
president del parlament basc...pp
Aquesta és, la fórmula emprada pels partits unionistes per així, anorrear qualsevol guspira nacionalista, o sigui, que ja cal què ens espavilem perquè amb això, ni bromes ni ironies. No s´hi val a badar! Anem per feina!
Ens fa falta
un partit ideològicament transversal s’aprofita la base de partits ja formats que actuïn com un conglomerat o en fem un de nou amb la complicitat d’aquests partits i de les nombroses entitats sobiranistes de tot signe i color que hi han. Un partit ideològicament transversal amb la premissa que un cop siguem independents és dissolgui i la política torni al joc dreta-esquerra però amb el País alliberat.
Haurem de començar a espavilar-nos pel nostre compte, ningú farà res per ajudar-nos a sortir d'aquest mal pas, i potser seria arribada l'hora d'organitzar-nos com a societat i començar a passar olímpicament del Porco Governo, tant si plou com si no plou.
Que no ens espanti la velocitat!
Recorda que la nit del dissabte al diumenge, a les 2 de la matinada s'haurà de canviar l'hora en tots els rellotges, per tant, a les 2 seran les 3.

Bon cap de setmana a tots.

dilluns, 23 de març de 2009

PITJOR JA NO POT ANAR ¡ ¡

Aquelles persones que els agrada la idea que cal que les coses s'espatllin del tot perquè es decideixi solucionar els problemes, hores d'ara es deuen estar fregant les mans, perquè sembla que pitjor ja no pot anar.
Embolica que fa fort, a veure qui la diu mes grossa, balls de xifres, respostes diferents dintre d’un mateix partit, ambició de poder aprofitant la ocasió, i baralles infantils entre els partits i dintre d’ells, amb la mirada amb un somriure de l’espanya de sempre què pot actuar sense por, ja què ningú li planta cara amb una mica de dignitat.
La situació es tant caòtica que fins hi tot amb la enèsima mentida de Zapatero negant les xifres del bocamoll d’en Saura, ha estat desmentit pel Conseller Castells confirmant aquests números. La presa de pel es tant considerable, i la mediocritat dels polítics catalans es tant enorme, què les contradiccions i nervis per força han d’aparèixer.
La realitat es què el projecte espanyol es incompatible amb el projecte català, cosa què s’ha demostrat deixant una llei orgànica com a paper mullat, i fent una mascarada sobre un sistema financer basat en l’espoli català, i què vol seguir exactament igual amb la col·laboració de les persones que teòricament ens han de defensar i protegir els nostres interessos, cosa què ja han demostrat abastament que son incapaços de fer, i el què es mes greu que ni tant sols els importa mes enllà de les seves ambicions personals.
La setmana passada passarà a la història com la setmana tràgica, la setmana tràgica del tripartit 2. Una setmana que ha començat amb les càrreges policials dels Mossos als estudiants, l'off de rècord (en format roda de pemsa ?!) de Montilla amençant-nos amb que pensa acabar la legislatura!, l'estira i arronsa sobre la xifra del finançament, i la ficada de pota intencionada d'en Saura desvetllant la xifra per salvar-se.
Algunes reflexions respecte el caos a Interior i en Saura:
1.- En Saura el van posar de Conseller d'Interior per cremar-lo. Conclusió: ho estan logrant però a costa el propi Govern i el que és més greu, del prestigi del cos de policia que tant ha costat de construir.
2.- En Saura no plega ni plegarà, en un País normal fa temps que hauria dimitit, però al Tripartit no pot perquè és president d'un dels partits del tripartit i això el desestabilitzaria. Primer el tripartit que el País.
3.- Si al final havien de desallotjar la universitat perquè esperar 4 mesos i fer-ho coincidir amb la vaga d'enseyament?. El lògic en un País normal és que l'endemà de l'ocupació d'una universitat o qualsevol espai d'ús públic sense autorizació et treguin. Han esperat 4 mesos per fer-lo tard i malament?. O el preuqè és el punt següent.
4.- Desallotgen aquesta setmana que coincideix amb la crisi de l'enseyament per la nova Llei, quina casualitat, una Llei que ICV tot i estar al govern ha presentat esmenes.
Una Llei que si s'aprova es farà sense el suport d'ICV. Buscaven generar més tensió per carregar-se el projecte de Llei?.
5.- Algú s'imagina les paraules de Saura a l'oposició davant d'una càrrega com la que es va fer?. Visca la coherència!!
Algunes reflexions sobre el finançament:
1.- En Montilla fa un off de rècord -ben públic contradint el propi concepte d'off de rècord- en un pols amb ERC que coneix la xifra absolutament insuficient del finçament i amenaça amb trencar. L'off de rècord és un missatge per la crossa d'ERC.
2.- En Montilla i el govern no diuen la xifra. En Saura després de 30 hores sense comparèixer per explicar les càrregues, destapa per salvar-se ell, la xifra del finançament de 1200 milions. Una xifra que és una autètica pressa de pèl.
Corredisses amunt i avall al Parlament de la gent de Montilla i Castells. I alguns dels seus d'ICV desmarcant-se'n.
3.- El Periódico, pamflet oficial del PSC, es demarca amb una portada suggerint l'entrada de CiU al govern. Ara? En aquest moment?.
4.- ERC comença a adonar-se que ha de fer veure que la xifra del finaçament és bona si vol, seguir governant davant l'amenaça de Montilla.. En definitiva, marcant paquet però amb els patalons abaixats!.
5.- Zapatero desautoritza la xifra d'en Saura, en Castells funambuleja de nou. El prestigi de Castells cau a igual velocitat a Catalunya pel finaçament, que el de Solbes a Espanya per la crisi.
El guió d'una setmana horribilis o d'una película d'humor?
Som el país on tot es/se'ns manipula. Del blanc se'n diu negre i del negre blanc i el més gruixut del cas és que no passa res! De tant repetir-nos les mentides ens les acabem creient. D'acord que portem tres segles de colonització militar, política, cultural, econòmica, lingüística,... I les pitjors: la colonització mental i espiritual.
Però una mica de perspectiva històrica i d'esperit crític no fan mal a ningú. I constatar el fracàs de la via autonomista és un fet d'aquests que són -o haurien de ser- pura evidència. Per jugar a tennis calen dues persones. Si l'altra no vol jugar, només et torna una pilota de cada deu o et fa trampes més val jugar al fronton.
España és el frau, el robatori i la xuleria permanent. La gran majoria de catalans ho veuen. Quan dic catalans vull dir, òbviament, tots els catalans: els catalanoparlants i els castellanoparlants. D'un temps ençà tiro pel dret: no sols amb els amics sinó que quan estic fent cua a la parada de l'autobús, al tren, al CAP, al super, al mercat,... i la gent es queixa de la situació en que es troba la sanitat, el sistema educatiu, de la manca d'ajuts,... ràpidament engalto el que tots sabem: que la culpa és dels diners que marxen de Catalunya i españa no ens retorna en forma d'inversions, la gravetat que suposa que españa no respecti les decisions dels catalans: s'han passat pel forro l'estatut i el finançament; que sense disposar dels nostres diners és una fal·làcia parlar de polítiques socials, que cap polític vetlla pels nostres interessos...
Que és pesat fer-ho? Que voleu que us digui. Com a mínim no m'entren revencillades a l'estomac dels nervis acumulats i, sobretot, em quedo a gust d'haver fet el que cal.
No cal ferse pesat Amb un parell de frases n'hi ha prou. Simplement perquè tenim la raó del nostre cantó. A més, que no sols la gent ho reconeix sinó que et pots endur grates sorpreses com la d'una senyora castellanoparlant que explícitament va dir-me -a mi i a tothom- que "al final tendremos que tirar por la independencia". (O potser aquest i d'altres no són fets exepcionals, sinó que els "nostres dirigents" de mirada curta i covarda així ens ho volen fer creure.
L´Actual classe política dirigent, que, a més, per tapar la seva indigència moral i patriòtica acusen de radicals i d'extremistes els catalans que volen el que qualsevol ciutadà vol per la seva Nació: que sigui lliure i pròspera. Quan l'experiència política i històrica clama i demostra que els únics dessasenyats i utòpics són ells, els qui gasten teoria i praxis per voler canviar la metròpoli.
Per voler convertir españa en un estat pluricultural i plurinacional on Catalunya s'hi senti bé!! Potser a base de repetir-s'ho s'ho han acabat creient ells mateixos i potser l'engruna de poder, els sous i les dietes que la metròpoli dóna als seus servidors hi ha fet la resta.
Sigui com sigui com pot ser que persones que es diuen "dirigents" siguin tan mediocres i tan poc ambicioses? Que poc en tenen de dirigents, de líders, i quant de neciesa i de cretinisme ètic!
El lideratge de política espanyola i catalana segueixen avançant inexorablement cap a la crisi total i la desafecció dels ciutadans. Aquesta situació es produeix per: les decisions dels que manen (socialistes) i la manca de memòria, dels propis polítics, en les seves declaracions als mitjans de comunicació, que els ciutadans consideren, si més no, com a irresponsables i demagògiques.
Malgrat l'anestesia oficial, el Poble Català demana -i necessita- a crits líders autèntics que el portin a trencar l'esclavatge vers españa . I quan dic dirigents no em refereixo pas a líders messiànics que ho faran tot per art de màgia. No. Em refereixo a dirigents honestos, coratjosos i fidels a la Pàtria. Dirigents amb qui puguem treballar, fer pinya i refiar-nos-en. Gent amb ofici i benefici que s'impliqui uns pocs anys en la cosa pública i ens dirigeixi cap a la Llibertat, cap a la Dignitat, cap a la Independència.

Manifestacions de Setmana Santa ?

Últimament hem tornat a assistir a l'incapacitat de la Jerarquia Eclesiàstica espanyola d'abandonar el seu empenyorament de dirigir la societat del nostre País cap a les altures de la moralitat.
La CEE- Conferència Episcopal Espanyola, s'ha gastat cents de milers d'euros en crear una campanya en contra de la futura nova legislació sobre l'avortament, que en aquests moments estan abordant els representants legítims dels espanyols.
La CEE continua fent política des de qualsevol front que creu oportuna. Ara es creu amb la suficient ètica de convertir-se en el salvador de la "vida" dels no nascuts. Però haurien de pensar que això és bastant immoral quan per culpa de les seves doctrines desfasades, milers i milers d'éssers humans moren al món per la sida i altres malalties.
Qualsevol dona ha de ser capaç i ha de tenir absoluta llibertat per decidir quan ha de ser mare, però també ha de tenir la possibilitat de poder avortar en el cas que el cregui oportú. Els senyors de negra sotana (pel meu poble, se'ls anomena corbs) no són qui per obligar ningú a ser mare, quan ells són els primers que s'han privat de ser pares.( O això diuen) La ingerència dels prelats en la vida política d'Espanya és una cosa que un estat aconfessional no s'ha de permetre.
Per afegir més colorit a la situació, la CEE està pressionant a les confraries d'Andalusia perquè protestin contra l'avortament en les seves processons de Setmana Santa, amb això traslladen la politització del seu ministeri a festa laiques (encara que de caràcter religiós) que res han de veure amb la política.
Ironies de la vida, aquelles criatures que el Partit Socialista ha popularitzat per pur electoralisme, ara es manifestaran contra la llei de l'avortament que tanta polèmica està aixecant. Les confraries han decidit donar suport a la Conferència Episcopal Espanyola, contra l'avortament, i algunes d'elles portaran algun senyal blanc que ho simbolitzi.
Cadascú pensarà el que vulgui, però no és gens estrany que els fervents seguidors de les processons de Setmana Santa estiguin d'acord amb les posicions més retrògrades de l'Església Catòlica. El que no és tan clar és el populisme que prediquen certs partits polítics, i la manera com es juga amb els sentiments de les persones, encara que no s'hi cregui. Això és trist, o almenys això és el que jo penso. Tothom té dret a manifestar allò que sent, defensa i creu, de la manera que millor li sembli, encara que convindria fer-ho honradament i sense falsejar.
Penso ara en la campanya de promoció turística de l'àrea de Girona, amb imatges de l'altra part del món, o bé la imatge d'una criatura gatejant al costat d'un linx, per atacar l'avortament.
Que els senyors confrares manifestin allò que més creguin (no estaria malament que, allà on encara no és possible, permetessin que les dones hi poguessin participar), que l'Església defensi el que considera més ètic, i que els polítics utilitzin les eines de què disposen per defensar els drets de qui representen, però que tothom ho faci honestament, sense enganys ni populismes.

dimecres, 18 de març de 2009

COM PODEN SER TAN.....

Aquesta és la manera com ICV-ERC-PSC fan política. Perquè aquesta és una policia política que matxaca qui posa en qüestió l'ordre establert. I ho fa violentament contra qui sigui, ja sigui aquest violent o pacífic. Els Mossos són policia política.
Des de la més absoluta ignorància sobre el tema de Bolonya, tenir quatre mesos estudiants tancats protestant pel que sigui i no ser capaços d'aconseguir ni un punt d'acostament per acabar a garrotades, diu molt poc dels que tenen que vetllar pel futur dels nostres joves.
Tots som o hem estat joves, amb ideals i inquietuds diverses i de vegades, molt sensibles, però també els més adults, els més responsables, i més si tenen responsabilitats directes sobre el futur dels joves universitaris, o no, tenen que vetllar per evitar situacions com les viscudes avui a Barcelona.
Com persona republicana no mereixo veure això. Estic trist i decebut. La càrrega desproporcionada........,sense justificació....., un mal dia....
No es pot culpar als estudiants d'una tancada de quatre mesos. La responsabilitat de la mateixa i del seu final, recau en els responsables del seu futur. Incapaços de donar sortida a un conflicte que han optar per deixar-lo podrir, avanç que arriscar-se a cercar una sol.lució compromesa.
Amb Bolonya o sense, consentir una protesta de quatre mesos per acabar-la al vell estil, repartint bastonades a tort i a dret, és una mostra més de la incapacitat, ja crònica, dels que gestionen el sistema. Si digués tot el que penso d'Huguet, Saura, els Mossos d'Espanya...... acabaria tot el repertori d'insults i encara no em quedaria a gust.
Com poden ser tan ... ? ...i aquí no ha canviat res. Bé, o sí: com a mínim tenim blocs, i mails, i facebooks, per difondre com la pòlvora videos com aquests. Porres o llibres?
Quan les imatges es gravaven en blanc i negre, eren els grisos. Ara que podem veure les notícies amb RGB, van de blau. Quan funcioni amb tres dimensions espero que no em toqui el rebre per mirar-m'ho des del sofà de casa. D'altra banda, m'agradaria afegir (si em permeten emprar un vocabulari vulgar i estrident) que son uns fills de la grandíssima puta!

Què collons és això del deute històric?

La comissió bilateral de la Junta d’Andalusia i l’Estat, aquest cop si bilateral, ha acordat tancar el deute de 1204 milions d’euros corresponent al deute històric de la comunitat, i què serà tancat abans del 20 de març del 2010 amb la possibilitat d’avenços a compte. Aquest fet respecta el que marca l’Estatut andalús en el fons i en la forma, ja què marcava el 16 de març com a data límit per l’acord, els sona d’alguna cosa això.
Ho rebrà el dia que tocava. Sense amenaces - no li calen- sabedors de la seva força electoral i de l'influéncia real que tenen envers el Govern de Madrid.
Mireu la disposició addicional segona de l'Estatut d'Andalusia:

Disposición adicional primera. Territorios históricos.
La ampliación de la Comunidad Autónoma a territorios históricos no integrados en otra Comunidad Autónoma se resolverá por las Cortes Generales, previo acuerdo de las partes interesadas y sin que ello suponga reforma del presente Estatuto, una vez que dichos territorios hayan vuelto a la soberanía española.
Disposición adicional segunda. Asignaciones complementarias.
1. La disposición adicional segunda del Estatuto de Autonomía aprobado por Ley Orgánica 6/1981, de 30 de diciembre, determinó que los Presupuestos Generales del Estado debían consignar, con especificación de su destino y como fuentes excepcionales de financiación, unas asignaciones complementarias para hacer frente a las circunstancias socio-económicas de Andalucía.
2. La Comisión Mixta de Transferencias Administración del Estado-Comunidad Autónoma de Andalucía aprobó el Acuerdo suscrito entre la Administración del Estado y la citada Comunidad Autónoma, percibiendo esta última un anticipo a cuenta de las citadas asignaciones. En dicho Acuerdo se recogía la existencia de un acuerdo parcial sobre una posible metodología a emplear en la determinación de los criterios, alcance y cuantía de las asignaciones excepcionales a que se refiere el apartado anterior.

3. En el caso de que, a la fecha de aprobación del presente Estatuto, no hayan sido determinadas y canceladas en su totalidad las cuantías derivadas de lo señalado en el apartado anterior, la Comisión Mixta establecerá, en el plazo de dieciocho meses, los criterios, alcance y cuantía que conduzcan a la ejecución definitiva del mismo. En este supuesto, la aplicación de los acuerdos adoptados se realizará en un plazo de tres años a partir de la entrada en vigor del presente Estatuto.
4. En el procedimiento establecido en el apartado anterior, la Administración General del Estado podrá otorgar anticipos a cuenta.
Disposición adicional tercera. Inversiones en Andalucía.
1. El gasto de inversión del Estado con destino a Andalucía deberá garantizar de forma efectiva el equilibrio territorial, en los términos del artículo 138.1 y 2 de la Constitución.
2. La inversión destinada a Andalucía será equivalente al peso de la población andaluza sobre el conjunto del Estado para un período de siete años.
3. Con esta finalidad se constituirá una Comisión integrada por la Administración estatal y autonómica.
Disposición adicional cuarta. Juegos y apuestas.
Lo previsto en el artículo 81.2 no será de aplicación a la autorización de nuevas modalidades, o a la modificación de las existentes, de los juegos y apuestas atribuidos, para fines sociales, a las organizaciones de ámbito estatal, carácter social y sin fin de lucro, conforme a lo dispuesto en la normativa aplicable a dichas organizaciones.
Disposición adicional quinta. Convocatoria del referéndum.
De conformidad con lo establecido en el artículo 74.3 de la Ley Orgánica 6/1981, de 30 de diciembre, de Estatuto de Autonomía para Andalucía, una vez aprobada la ley orgánica de reforma de dicho Estatuto, el Gobierno de la Nación autorizará la convocatoria del referéndum previsto en el artículo 74.1
b de la mencionada Ley Orgánica en el plazo máximo de seis meses.
No s'aguanta per enlloc, especialment allò que diu de "las circunstancias socio-económicas de Andalucía". Què vol dir, això? Són diners per mantenir el latifundisme, els señoritos, las peonadas, els desastres de Marbella, el fàstic vomitiu de la costa d'Almeria? O són diners per assegurar un vot captiu, fidelíssim i agraït?
El tracte colonial vers Catalunya per part de l’Estat està arribant a cotes humiliants de grans dimensions davant la passivitat i submissió del govern català, i la desafecció de la societat civil respecte a la seva classe política, i ara toca veure la presa de pel del deute històric andalús saldat amb celeritat pel govern espanyol, amb contrast cap als incompliments a l’Estatut català.
I mentrestant nosaltres fent el capullo pidolant allò que ens correspon en virtut d'una llei molt més clara i justa.
A veure si aconseguim que una majoria social entengui que estaríem millor fora d'Espanya, sense deutes històrics, sense comunitats lladres, refiats només al nostre potencial, i protegits de l'espoli.

dimecres, 11 de març de 2009

HAN FRACASSAT, S´ESTÀ ENSORRANT.

Avui hem sentit l`ex cap de premsa del President Montilla , anomenat Bolaño, aquell que amençava a tort i adret aquells que no seguien les consignes del carrer Nicaragua.
Abans d`entrar en el tema, una pregunta: quin mèrit té aquest Sr. per sortir a pontificar per la ràdio, el seu odi a tot el que soni a sobiranisme i nacionalisme català?
És la quota nacionalista, hispanocèntrica, rància i casposa que RAC1 ha de tenir?
De'n Bolaño que podem dir? Simplement un membre del PSOE català, un membre de l'aparell d`un partit que cada dia s`apropa més al social feixisme de l'antic PRI mexicà.
Un partit que només té un objectiu a la seva vida: desnacionalitzar Catalunya al preu que sigui i faigui falta. Varen venir a la nostre terra a trobar allò que la seva Espanya els hi negava, i ara volen acabar amb nosaltres.
La veritat és que la paraula "nacionalisme" no m'agrada. Tot i que com a català, entenc que el nostre nacionalisme és de resistència cap a un altre nacionalisme agressiu i "normalitzat" com és l'espanyol, i per tant és un nacionalisme legitimat. De tant "normalitzat" com és el nacionalisme hiaspànic , acaba sent un nacionalisme invisible, i per tant, les actituts que se'n deriven passen desapercebudes, perfectament camuflades sota el vestit del "cosmopolitisme" i el progressisme, mentre que nosaltres som "nacionalistes" (jo prefereixo declarar-me anticolonialista, ja que el nostre Pais és ben bé, això ). Per tant, al senyor Bolaño cal cali ficar-lo d'ultra- nacionalista espanyol amb totes les lletres. Si no ho fos no seria tan contundent alhora de carregar contra els "nacionalismes" que fan nosa a la seva gran nació. Se'ls veu el llautó, però hi ha gent que duu ulleres de sol i no ho veu. Desvetllem la seva veritable naturalesa de nacionalistes agressius (demostrable històricament); ens farem un favor a nosaltres i potser també a ells. Si se n'adonen potser un dia deixen de ser nacionalistes i ens deixen en pau de una puta vegada ¡¡.
Per aquells qui no us n’haureu assabentat, de ben segur que haureu estat molts, aquest passat dissabte es va portar a terme una manifestació pels carrers de Brussel·les, capital política europea, per reclamar el dret a decidir del poble de Catalunya.
Segons el col·lectiu Deu Mil es va aconseguir arribar a la xifra, tot i que segons la policia belga es va quedar molt lluny: 6000. Els valls de números es viuen també a Europa.Perquè apunto que molts no us n’haureu assabentat? El motiu és molt simple: els mitjans de comunicació del País no van voler fer-se’n ressò. Ni tant sols els públics.
Això és, clar i català, obviar un tema que toca directament el nostre País, amagar la realitat, una realitat que afecta als catalans, agradi o no. Ni TV3 (la de qui?) ni Catalunya Ràdio en va fer cap mena de seguiment. Evidentment per obra i gràcia del PSOE-C, o millor dit: PSOE a Catalunya. Una més, de tantes, que demostra que el partit del president de la Generalitat de Catalunya no tant sols no vol escoltar ni sentit a la gent del poble quan es manifesta i el que és pitjor, no vol que els demés en tinguin constància, que sàpiguen el que vertaderament passa al nostre País.
6000 persones pagant-se el viatge a Brusel·les de la seva butxaca li sembla rídicul.
I de les persones que porten els seus mítings , amb autocars llogats i un entrepà de premi, això no li sembla ridícul? S`han sorprès; No s'ho esperaven pas això i ara ho han de menystenir tant com puguin.
Aquests són els cínics que esquerra (abans ERC) ha posat a la Generalitat. Felicitats¡¡.
Se’ns dubte el PSOE-C esta esgotant els cartutxos del cinisme, i el anar passant, i cada dia li costa mes sortir-ne airós, cosa què es el realisme que ens diu el President, però la nul·la fermesa alhora de defensar els nostres interessos, crec què son el perill mes gran que té la Nació catalana en aquests moments, i ho demostren els últims esdeveniments.
Defensen a capa i espasa un president espanyol que dilluns es va reunir amb el president de Sèrbia, i que va afirmar desobeint la resolució del Parlament Europeu què ni ara ni en el futur reconeixeran Kosovo com un estat, cosa que ja han fet 22 dels 27 membres de l'UE, les raons son polítiques i de dret internacional, ignorant que va ser el parlament kosovar amb una majoria democràtica qui va prendre la mesura.
Esperar que ho entengués un estat què nega qualsevol consulta a la ciutadania era fer volar coloms. Seguint amb aquest mateix president, nega haver manipulat la justícia per canviar els resultats d’uns comicis com els bascos, i defensa la llei de partits adduint què ja un sistema de divisió de poders ben definits, crec que sobren els comentaris, i tan sols cal veure la composició del Tribunal Constitucional per confirmar que no hi ha tal divisió, més aviat repartiment en funció dels objectius de cada moment.
Les acusacions de radicalitat a Convergència, perquè alguns dels seus dirigents van assistir a Brussel·les a demanar una cosa tan simple com un referèndum per poder decidir el nostre futur. La radicalitat crec què es amagar la qüestió perquè no els interessa i seguir marejant la perdiu amb el finançament, què ja fa mes de 7 mesos que hauria de ser una realitat per llei, i què segons els rumors cada cop es mes escàs sense cap reacció per la part del govern de la Generalitat.
Així que la defensa dels drets humans és cosa de radicals? No serà més aviat que l'autodeterminació ocupa ja de ple la centralitat política i que aquells que es neguen a plantejar el debat són uns reaccionaris que no mereixen el nom de socialistes?
Ja no recorden que el dret d'autodeterminació figurava als estatuts dels socialistes catalans? Qui és el radical? Per mi, radical és no reconèixer Kosovo com a estat malgrat que s'hi ha fet un procés democràtic. Què determina que siguis un radical? Amb qui et fotografies? Aleshores, l'imminent fotografia de Patxi López amb el PP per ser lehendakari el convertirà també en un radical? Què està fotent ERC mantenint a la presidència de la Generalitat un partit que considera radical el dret a l'autodeterminació reconegut per l'ONU?
No ens parli mes el President d'esperit de sacrifici, quan a la seva ma te 25 diputats a Madrid que en aquests moments podrien decidir moltes coses pels nostres interessos, i que senzillament son uns titelles en mans de Zapatero sense cap interès de defensar els interessos dels seus votants. Aquestes dosis de cinisme, espero que serveixin a la població per atorgar el càstig electoral que es mereixen en les properes eleccions per la seva deriva radical cap a l’espanyolisme mes ranci des de les nostres institucions, i on el dret a decidir com en qualsevol societat veritablement democràtica te que ocupar l’espai central de la política, i fugir dels amics d'estats com Sèrbia on la llibertat no es un valor massa ben considerat.
Ara resulta que me l'hi volen fer una fundació. Amb el Felip de Borbó de president, i el president de la Generalitat de vicepresident. Tot amb finalitats socials naturalment.
Amb els il·lustres benefactors promotors de, La Caixa, La Caixa de Girona, la Cambra de Comerç de Girona i la Fundació Gala-Salvador Dalí. Només ens faltava això per anar consolidant l'espanyolització de la societat catalana i diluint el fet nacional de Catalunya. Dels benefactors res a dir, tots fa anys que són benefactors de l'espanyolització de la societat catalana i beneficiaris del sistema. Ara la novetat, és comprometre la figura del President de la Generalitat, amb la família reial d'España a Catalunya. Ni que sigui amb finalitats socials. I sí per postres, fins hi tot els càrrecs institucionals Gironins d'ERC, ho veuen amb bons ulls, llavors ja podem tancar la paradeta i que s'ho facin ¡¡. La maquinària de l’estat no para.
Però políticament han fracassat, el País està en caiguda lliure, et diran que la gent els vota de forma massiva, perfecte però, el País en tots els indicadors, econòmics, socials, culturals i educatius s’està ensorrant.
Tenen ràbia, es saben impotents, veuen que els temps se'ls hi acaba, i que els catalans estem cansats que ens facin malt i ens vulguin anorrear. Es va acabant el temps dels cínics,dels mentiders, dels indignes, dels mediocres, dels inútils i dels incapaços hispanocèntrics.
No aconseguiran aturar la història. Ni amb amenaces.

dimarts, 10 de març de 2009

Comencen a fer experiments !

Un cop més el mefistolfèlic Iceta i el mentider ZP ens han vingut a donar la raó del que ja fa temps que s`albira: l`ofensiva brutal, i si púguessin sagnant, contra tota diferència dintre de la presó espanyola.
Un es vesteix de serbi per negar la llibertat de Kosovo, i l`altre parla de la deriva radical de CDC, perquè uns quants quadres del partit varen anar a Brusel·les a demanar la llibertat d`un poble que gent com L`Iceta, Corbacho, Montilla neguen.
A banda del atracament produït al País Basc contra la majoria social, aquestes noticies venen a refermar la idea de l`atac sistemàtic, brutal,de l`espanyolisme més pollòs, ranci i tercermundista contra les nacions empresonades dintre de l`estat.
El PNB i CDC començen a veure la deriva sèrbia dels espanyols,hi haurien de començar a espavilar-se fora de les nostres fronteres, i de forma molt seriosa, buscar complicitats i aliats per preparar l`adéu a l`estat criminal espanyol, abans que aquests serbis tirin pel dret i tractin Catalunya com la nova Kosovo. I tenint la Chaconeta al ministeri de defensa, tot és possible, oi Iceta?
El gran desastre de Catalunya ha estat, és i serà el PSOE-C. No tenen cap altre interés ni objectiu que convertir Catalunya en un província espanyola. I ara amb la complicitat de cert independentisme esquerranós, que confón nació amb ideologia, i que resten hostatges de les escorrialles marxistes.
O acabem amb el PSOE-C a Catalunya, i enfrontem de veritat el nostre procés d`alliberament nacional, o la neteja ètnica a Catalunya pot superar la de Kosovo.
Atenció que a Euskadi ja comencen a fer experiments ¡!.

Ahir va fer un any de la reelecció de José Luís Rodríguez Zapatero, i com a provincians garrulos que som, tots els portaveus del Parlament van comparèixer per fer-ne una valoració.
L'Iceta ( PSOE ) va fer el seu paperot habitual: ZP és collonut, ha fet una feina fantàstica en aquests temps de crisi, Brutal l'Iceta dient la frase típica del PSC/PSOE: "O Zapatero o ja sabeu quina és l'alternativa" i nosaltres (Nosaltres vol dir el PSC, que ni tan sols ells es creuen que el PSC existeix i s'han d'anar autoreforçant constantment, perquè el PSC són en Castells, la Tura, en Nadal i quatre arreplegats més. La resta són del PSOE.) li donem suport perquè creiem que és el millor per Catalunya, bla, bla , bla.
Perfecte, és el que li toca dir.
Els que em reventen són els altres dos, en Ridao ( Esquerra abans ERC) i l'Herrera ( ICV ). Que si només transmet pessimisme, que si no dóna solucions a la crisi, que si encara no ens ha donat el finançament, que si Catalunya segueix sent a la segona fila,... Val, d'acord en tot, però llavors, què collons foten donant-li suport tan a Madrid com a Catalunya? Si tan malament ho fa i tan en contra hi estan tenen dos opcions: o des de la seva posició d'aliats polítics el collen per obtenir el que volen, o deixen de donar-li suport i que s'apanyi solet (ei! I qui diu ZP diu Montilla).
Si no volen seguir cap de les dues opcions, que segueixin xuclant de la mamella del poder, però al menys, que no siguin cínics i s'estiguin calladets, cony!

dilluns, 9 de març de 2009

BRUSSEL•LES



Quan la immensa majoria dels mitjans del nostre país ja ni tan sols hi fan referència.
Quan la notícia ja ha desaparegut dels diaris, de les ràdios i de les televisions.
Quan, si en aquestes tertúlies matinals que es dediquen a pontificar sobre allò que és bo i allò que és dolent, si en aquestes xerrades d'intel·lectuals se sent algun comentari, és per desprestigiar i menystenir la marxa del dissabte
Els 10.000 catalans van anar a Brussel·les i es van manifestar per reclamar el dret d’autodeterminació de Catalunya. Molts d’altres no hi vàrem poder anar. Haurà quedat clar davant de la Unió Europea que Catalunya vol autodeterminar-se per ser un nou Estat dins la UE. La manifestació ha acomplert diversos objectius:
- Evidenciar el desig d’una part important de la ciutadania d’aquest País de fer definitivament un pas endavant.
- Demostrar l’existència de Catalunya a la seu de les institucions europees.
- Internacionalitzar la qüestió catalana.
- Mostrar la força pacífica de la gent de Catalunya.
Ara caldrà seguir una agenda pràctica i realista per portar-nos a la primera fita del procés: la convocatòria del referèndum, i tot seguit ja veurem la majoria del País què vol.

dissabte, 7 de març de 2009

WE WANT A CATALAN STATE !!!

Avui és difícil trobar motius que mobilitzin grans quantitats de persones, per importants que puguin ser. Cada vegada ens costa més argumentar el nostre posicionament, i acostumem a limitar-nos a la queixa i crítica, sense moure un dit del peu. És lloable qualsevol empresa que aconsegueixi il·lusionar un bon grapat de gent per uns ideals que, com l'actual, es preveuen força utòpics, encara que és gràcies a la utopia que el món es belluga.
M'he quedat sense ungles... i sense paraules. Avui era el dia assenyalat per a fer sentir la veu sobiranista catalana a Brussel·les. Convocats per la plataforma 10mil.cat, més de 10.000 catalans i catalanes s’han aplegat aquest matí a la capital belga per a manifestar-se en favor de l’autodeterminació, en favor de la democràcia, que hauria de permetre que catalans i catalanes escollíssim quin ha de ser el futur del nostre País
Porto tot el matí amb el cap i el cor a Brussel·les i el cos aquí, a Torredembarra.
En la vida un no pot estar sempre on voldria estar.
Si poc entusiasme ha despertat entre la classe política catalana aquesta iniciativa, menys encara n'ha aixecat entre els mitjans de comunicació catalans. I encara menys en els públics.
El que fa més gràcia de tot és el posicionament d'alguns partits, i dic alguns perquè en aquest cas tant el PP com el PSOE ho tenen molt clar i es mostren amb coherència, al marge del que pugui pensar i opinar cadascú.
Una iniciativa, que independentment de l'èxit de la convocatòria, mereix un reconeixement absolut pels seus organitzadors.
Ignorar la tasca feta. pels que anomenen com, la societat civil, i no valorar l'esforç que els organitzadors han posat per portar les reivindicacions nacionals de Catalunya a Europa, és indigne d'uns mitjans de comunicació plurals i professionals, i més neci encara, el menyspreu que alguns dirigents polítics i Parlamentaris europeus han tingut per aquesta iniciativa.
Gràcies a tots els que a més del cap i el cor, heu portat el vostre cos a Brussel·les.
Gràcies a tots els que heu fet possible aquesta iniciativa: heu donat una gran lliçó d'esforç, enginy i voluntat. Avui, les meves piles nacionals, estan més carregades que mai.
Penjare l'escrit avanç de la manifestació sácavi doncs, encara segons com vagin les coses, algun polític o mitjà es voldrà penjar alguna medalla. I aquesta només se la poden penjar els organitzadors. Sigui quina sigui la nostra actitud davant l'organització d'aquesta marxa, el que importa és que sapiguem defensar el nostre País i els nostres drets, en totes les nostres actuacions, per convertir-nos en uns ambaixadors del nostre poble català.

WE WANT A CATALAN STATE !!!

VISCA CATALUNYA!!!!!

divendres, 6 de març de 2009

MANIFEST DEL 7 DE MARÇ - 2009

Els catalans i catalanes que som aquí i tots els que no han pogut desplaçar-se però que hi són amb el cor, som aquí perquè volem que Catalunya tingui el seu lloc al món, com les altres nacions europees. Som aquí perquè volem una nació lliure, moderna, desenvolupada, justa, responsable, respectuosa, culta, oberta al món i orgullosa d’ella mateixa. Perquè en tenim dret i volem un Estat propi.

Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, la nació catalana, els Països Catalans, va gaudir de personalitat política pròpia i independent. Com recordava Pau Casals a l’ONU el 1971, Catalunya, bressol de la democràcia europea, va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra.
Als inicis de l’Edat Moderna, la nació catalana va entrar a formar part d’una confederació amb la corona de Castella però, malgrat els intents imperialistes dels monarques espanyols, va mantenir el seu Estat fins que, per la força de les armes, el rei espanyol, amb l’ajuda dels francesos, va conquerir el País Valencià el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les nostres institucions de govern i parlamentàries i va intentar eliminar la nostra llengua i la nostra personalitat per assimilar-nos i convertir-nos en espanyols.

Des d’aleshores ençà, la nació catalana ha viscut sotmesa al poder espanyol, i el més recent intent del president Macià de constituir la República catalana dins la federació de nacions ibèriques va acabar de forma cruenta a causa de l’aliança feixista del dictador Franco amb Hitler i Mussolini.

Recuperada la democràcia, Catalunya va viure la il·lusió de recuperar el seu estatus polític dins una federació democràtica, però amb el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, les aspiracions de Catalunya d’arribar a tenir una relació bilateral amb Espanya van anar minvant fins a arribar a l’esperpèntic ridícul de l’Estatut, que es consolidarà amb la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, on uns jutges parcials i al servei dels partits espanyols, decidiran contra la voluntat del poble expressada en les urnes.

La dependència de les decisions de l’Estat dels espanyols ens està portant a la ruïna.
Així, la llengua catalana perd força i prestigi i veu reduït el seu ús social mentre que les institucions espanyoles enceten una ofensiva cultural d’homogeneïtzació al voltant d’una llengua única, la seva, considerada superior. La diferència entre els impostos que la nostra ciutadania ha de pagar i els serveis públics que rep representa un veritable espoli, sense parangó en el món occidental. Aquest espoli afecta diàriament a la vida de les persones i posa en risc la cohesió social.

La supervivència de Catalunya com a nació, i del català com a llengua mil·lenària, llengua de cultura i patrimoni europeu està en risc. Cal que els catalans ens mobilitzem i aixequem pacíficament en defensa dels nostres drets individuals i col·lectius.

Tots nosaltres, hem entès que és l’hora de dir prou. L’Europa dels Estats es consolida per la voluntat dels Estats que la formen i el somni de l’Europa dels pobles i de les nacions s’ha esvaït per molts anys, si no definitivament.

Hem vingut a Brussel·les amb dos objectius i depèn de nosaltres, catalans, assolir-los.
Volem que els partits nacionals catalans, d’una vegada per totes, posin la independència com a objectiu en els seus programes electorals i l’autodeterminació com prioritat en la seva acció de Govern. No volem pactes de govern que no diguin amb claredat que el Govern de Catalunya promourà l’autodeterminació amb l’objectiu d’aconseguir la independència per fer que arribem a ser un estat de la Unió Europea amb els mateixos drets i deures que la resta dels Estats actuals.

Des d’aquí, volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic.
Els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret.
Volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col·lectiu. Volem votar.

Europa ho ha de saber: l’Estat espanyol no serà una democràcia si ens nega el dret de decidir. Nosaltres només demanem una democràcia vertadera, volem decidir lliurement el nostre futur col·lectiu, com ho han fet no fa gaire els montenegrins, els grenlandesos, i fa uns anys els eslovacs, els eslovens, els lituans, els letons, els estonians, com abans els irlandesos, polonesos, finlandesos, hongaresos, i tants i tants pobles europeus, a mesura que han anat retrobant la llibertat.

Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt:

Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar !

Volem l’Estat Propi.

Visca Catalunya lliure!

dijous, 5 de març de 2009

10.000 a Brusel•les pel dret a l'Autodeterminació



Dissabte segurament no hi haurà deu mil catalans a Brussel·les (perquè la guàrdia urbana no deu pas anari, oi?). Però de ben segur seran uns bons milers... en el que possiblement sigui la mani més important protagonitzada a Brussel·les per una Nació sense estat.
Justament això és el que es reivindicarà.
La pancarta que obrirà la marxa té un missatge ben clar: WE WANT A CATALAN STATE cosa que aprofitaran alguns dels nostres enemics per parlar de fracàs –d’altres simplement ignoraran la manifestació–. Però l’objectiu de la plataforma 10mil no és una xifra, sinó sacsejar la societat i els polítics. Interessa que per un moment deixem les nostres sigles i afinitats polítiques per dir-nos mirant-nos els ulls que, allò que ens uneix és més fort que allò que ens separa.
La unió fa la força i potser Brussel.les marcarà un punt d'inflexió. És per això que l’èxit ja s’ha acomplert.
Cal recordar-ho: aquesta iniciativa és totalment apolítica i transversal, engegada per gent corrent que de manera desinteressada ha dedicat moltes hores i molts maldecaps a un projecte apartidista i des acomplexat. Malgrat el silenci miserable d’alguns mitjans i el menyspreu d’alguns polítics, la plataforma ha generat il·lusió, consciència i reacció, i ara ja hi ha una base sòlida que no s’acabarà aquest dissabte.
Els pobles tenen (o haurien de tenir) dret a decidir per ells mateixos.
Entenc perfectament i respecto aquells que consideren com jo, que el millor per a Catalunya seria la independència. Igualment, entenc i respecto aquells altres que creuen que el futur sempre serà millor amb Catalunya depenent i formant part indivisible de l’Estat espanyol.
Són maneres de pensar diferents; models nacionals diferents. Per convèncer a aquells que emocional ment no senten la necessitat d'una Catalunya independent, ens caldrien també arguments racionals - impostos reverits només aquí, més diners per sanitat, més diners per educació, més carreteres, més infraestructures...
Però el que no puc acceptar és la negació de drets. De drets tan bàsics i elementals com pot ser el de voler decidir col·lectivament el futur comú. Per això, ja fa un parell de mesos, vaig donar suport a la iniciativa 10.000 a Brussel·les per l’autodeterminació, pel que es veu, la iniciativa no ha caigut gaire bé a la majoria dels diputats que hi ha al Parlament europeu. Qualsevol diria que es pretén demanar, reclamar o exigir alguna cosa execrable.
Per què tenen tanta por que la gent s’expressi? No ho entendre mai.
La causa per l’autodeterminació de la nació catalana s’ha de reivindicar en molts fronts, als barris, a Catalunya, a Madrid, i també a nivell internacional. Cal que el món conegui la reivindicació catalana i la seva lluita pel restabliment dels seus poders, i que Catalunya tingui veu pròpia arreu. Actualment a nivell internacional Catalunya no deixa de ser una realitat anecdòtica dintre del que és espanya, reconeguda per la (poca) gent informada com a regió espanyola amb una cultura pròpia, i potser fins i tot amb una identitat pròpia, però en pocs casos amb reivindicacions nacionals d’autodeterminació.
Brusel.les és el principal centre de poder d’Europa, i cal ser-hi i fer sentir la nostra veu.
Sóc escèptic pel que respecta a resultats immediats, si és que en té algun, o si influirà en el pensament d’algun parlamentari europeu. Però en qualsevol cas no deixarà de ser un cop d’efecte, i com a mínim ja s’haurà fet el primer pas cap a l’obertura de nous fòrums de reivindicació.
Hi ha qui diu que a Brusel.les s’hi ha d’anar a fer amics, no a molestar. O que Catalunya no s’ha de convertir en el “típic cas particular empipador”. Bé, fins ara s’ha anat fent així, i no veig que ens hagi dut enlloc. Les causes es guanyen buscant complicitats, aliats, i dialogant, això és obvi. Però també necessiten de cops d’efecte, d’actes fins i tot de reivindicació pròpia, per creure’s-ho un mateix. Són necessaris els cops de puny a la taula, i les sortides al carrer, i les onejades de banderes. Que potser ens pot tant l’autoodi i l’autoflagelació que ens hem de negar nosaltres mateixos el reivindicar els nostres drets, no fos cas que molestéssim algú? Fins quan hem de seguir negant-nos el que ens pertoca? Quan, en la història, hi ha hagut algun col·lectiu que hagi conquerit un dret demanant-lo si us plau, sense sortir al carrer, demanant perdó, i parant l’altra galta?
És cert que a Brusel.les hi ha manifestacions dia sí dia també. I que quan no són els ramaders del nord de Grècia són els astròlegs de Rutènia o els apicultors del sud d’Irlanda. I que potser la manifestació del dissabte no deixarà de ser una més. I què? Doncs a mi ja m’està bé.
Perquè és a Brusel.les on s’han de dur les reivindicacions internacionals. I és allà on ens han de sentir. Allà i a Madrid. Si no hi som, ningú sabrà que existim.
A més a més, davant els temorosos a deixar parlar el poble, a mi se’m planteja un dubte. Pensem hipotèticament i per un minut que a Portugal sorgeix un moviment popular, cada cop més gran, demanant la seva integració a l’Estat espanyol; tant se val que sigui per raons històriques, culturals, econòmiques, etc. ¿Algú té cap dubte que aquells que ara neguen drets, no serien els mateixos que reclamarien la legitimitat de les demandes d’aquells portuguesos?
Sí, amics, això és el començament perquè la política és una cosa massa important per a deixar-la en mans dels polítics. Vist el que estem veient, o ens hi posem tots, o ens quedem “estacats”. L'objectiu final és que el dia de la veritat, els que creiem que Catalunya com a Nació té dret a un Estat propi, com tantes altres nacions d'Europa que ho han aconseguit per la via pacífica i democràtica, aquell dia, els del Si siguem més que els del No. I aquest serà el veritable repte.

dimecres, 4 de març de 2009

GOL EN PORTA PRÒPIA ¡

En una jugada molt ben trenada per tot l’equip, espanya ha tornat a marcar un gol i ha donat una lliçó d’estratègia. Es miri com es vulgui, les eleccions basques les ha guanyades espanya. Els tenen agafats pels ous, ens tenen atados y bien atados.
Una jugada molt ben elaborada des de la defensa, amb una llei de partits en què, òbviament, van participar totes les vaques sagrades. Quan cal, els espanyols ja saben el que han de fer.
Antes roja que rota. Pero,no podem barrejar les coses.
Els cas basc és refotudament diferent al nostre. En el cas català el gol ha estat en pròpia porta. A Catalunya havia majoria absoluta nacionalista catalana i ha governat el PSOE (és com aquella frase que diu així "por que le dicen amor cuando en realidad lo que quieren decir es sexo? Ells diuen que mana el tripartit i de fet mana el PSOE )
Els de Madrid ens han clavat un gol per la escaire perquè sense la llei de partits d'hendakari no seria socialista, seria del PNV com la majoria del poble ha triat i de CIU a Catalunya com la majoria de gent va triar. Però entre les lleis de partits i les aliances ens han fotut el govern de les mans i se l'han endut a Madrid En saben més i tenen tot un aparell de l'estat molt potent que treballa en tots els àmbits perquè la jugada surti rodona. espanya, ja torna a l’atac, ara esperem veure com actuen al tribunal constitucional amb l’estatut, o que fan amb les competències a traspassar. Jo n’estic segur faran, el millor per ells, el pitjor per Catalunya.Que retallen l'Estatut i deixen que el TC remati la 'faena'.
A Euskadi, tots els escons nacionalistes han recolzat l'opció a favor dels de casa.
Passa que no han estat suficients, i la grant diferència amb els bascos és que nosaltres no sabem ni xutar.
El fart de riure que es deuen fotre mentre ens barallem entre nosaltres. És evident que el govern nacionalista (CIU i PNV) no és la perfecciò, perquè la perfecciò no existeix. Però és clarament millor qu e un govern del PSOE oveint ordres de Madrid.
Yo no he sido'.. Quin respecte voleu que ens tinguin?
Si hi ha una cosa en la que coincideixen insignes economistes, tant nostrats com foranis, és en la insostenibilitat d´un Estat com l´espanyol. De tots és sabut que espanya sobreviu en una grant par gràcies a l´expoli que exerceix impunement sobre Catalunya i tota la seva àrea d´influència.
Els altres "ingressos" que té provenen del que pot produir la seva metròpoli mesetària farcida de funcionaris casposos, de les engrunes que bascos i navarresos (l´altre gran àrea industrial) donen en concepte de solidaritat (visca el concert!), el turisme i la construcció.
Per una altra banda, hem de tenir en compte que "de Madrid cap abaix" el percentatge de població ocupada en la Funció Pública arriba a uns percentatges escandolosos, superiors a un 20% (depenent de les Comunitats oscil.len fins a un 26%); a més que una gran part de població espanyola viu instalada en la subvenció permanent i en l´analfabetisme funcional etern (iniciativa i empenta zero).
I ara, la construcció s´ha ensorrat (la població a prop de l´atur,:3.481.859 aturats, un 50,38% d'increment en els 12 darrers mesos) ves per ón.
L´atur arribarà a percentatges rècord dins l´UE, i a tot això sumem-hi els milions d´immigrants que en pocs mesos deixaran de cobrar el subsidi d´atur.
Per acabar-ho d´adobar, els fons europeus s´han acabat (Europa ha dit prou de mantenir ganduls). Aquesta és la realitat de l´economia espanyola, i aquesta és la misèria de la seva gent. La mediocritat espanyola pot arribar a ser tant miserable que no dubta en posar en perill la seva "gallina dels ous d´or". Ells volen esmunyir la mamella catalana fins assecar-la, saquejar és el que millor saben fer.
Tota la històrica xarxa productiva, les nostres PIMES i els postres autònoms, estàn en perill d´ofegament imminent. En lloc de redreçar l´estructura econòmica espanyola cap una economia amb més valor afegit durant els anys de bogeria especulativa, en lloc d´aprofitar els calers expoliats als catalans per espabilar als més de 20 milions de ganduls subvencionats, en lloc d´educar-se en els valors democràtics (aquests cromanyons s´han passat al Sr.Montesquieu pels collons...), ells segueixen com sempre. La seva bogeria per aconseguir "cash" i controlar totes les colònies, els ha portat a l´escandalosa tupinada en les eleccions basques; si els espanyols posen les grapes a la caixa basca, a més d´intentar prendrel´s l´ànima, els hi fotran també els calés.
La crisi és greu, serà llarga, però els catalans la patirem encara més que ningú.
Les nostres PIMES i els nostres treballadors autònoms corren risc imminent de col.lapse, seguim sense calés, sense infraestructures, i el més greu de tot és que seguim amb el mal Govern.
Però també som un poble emprenedor, amb valors arrelats al nostre codi genètic com l´esforç i el treball, i el més important és que encara tenim Ànima. Tant de bó serveixi la situació a la que arribarem per fer despertar a la Catalunya indecisa que roman a l´expectativa de cap on governar el vaixell. I ben cert és que quan el seny i la rauxa s´acaba, arriba la Ira!.
El millor remei per combatre la depressió provocada per la crisi o pels resultats electorals passa per l’entrecuix. Així ho ha entès el president Zapatero, qui, ahir, a la roda de premsa conjunta amb el seu homòleg rus Dimitri Medvedev, va explicar les claus de l’acord turístic signat entre els dos països. Segons va dir textualment ZP, aquest acord serveix per “estimular, per afavorir, per follar (sic), per donar suport a aquest turisme”.
L’anunci del president espanyol ha provocat la formació de llargues cues a les agències de turisme i des de Moscou ja s’està preparant de cara a les vacances de setmana santa un paquet turístic que portarà per nom “Des de Rússia amb amor”. Fonts ben informades asseguren que James Bond farà de cicerone i neguen que Zapatero hagi patit cap lapsus causat pel vodka o per la ressaca gallega.

dilluns, 2 de març de 2009

Què en pensa CDC, què en pensa ERC del nou paisatge que es conforma ?...

Ho han aconseguit. Els espanyolistes ja poden estar ben contents, finalment les vascongades han caigut.
Desprès d'intentar-ho de totes les maneres possibles, els no-nacionalistes (ni poc) manaran al País Basc durant els propers quatre anys.
Si no hi ha cap daltabaix, PSOE, PP i UPD formaran govern, i faran fora al PNB.
La manera d'aconseguir-ho ha estat ben simple: només ha calgut impedir que un 10 % de la població pogués exercir el seu dret a vot. D'aquesta manera, les coses són molt més fàcils. L' estructura de l’estat amb tot el poder dels seus aparells, acabarà imposant un pacte nacional, amb l' absurda col·laboració d'una part de l' esquerra abertzale, que entossudida en no denunciar una organització violenta que els complica l´existència, han actuant amb absoluta miopia política.
Ara, mirant cap el País Basc em sembla encara més il·lustratiu el que poden provocar les bondats del vot nul. De tot, menys un pam d’independència.
El socialisme és un càncer per a qualsevol societat. No és res més que un sistema polític que adopta els mateixos mecanismes del franquisme sociològic, però barrejant-los amb dosis infames de populisme pseudo-liberal (matrimonis homosexuals, avortament,...). Però és un càncer necessari de tant en tant. A espanya serveix per dues coses: d'una banda, per no dir que no hi ha alternança amb el partit que representa millor l'esperit espanyol, la manera de ser espanyola: el PP. De l'altra, com a esquer per arraconar els nacionalismes no espanyols de les "regions" no adscrites. Un cop s'instal.len al poder, tard o d'hora n'acaben sortint, ja que la manca de referències ideològiques, de bases de pensament, els inhabilita per a poder exercir el poder, per a gestionar qualsevol societat. Ara, poden passar anys al poder fins que els votants se n'adonen, perquè compten amb un aliat inestimable: el quart poder. Controlen els mitjans sense contemplacions, convertint la política en l'art de la gesticulació (imatges de ministres embarassades desfilant entre soldats, per exemple). Vull que quedi clar que em refereixo al socialisme espanyol, o sigui, al PSOE i les seves sucursals regionals.
El socialisme el respecto com a concepte, com a idea, tot i no compartir-ne la visió que es planteja de la societat, ni les solucions proposades. Però el socialisme del PSOE és una altra cosa, més a prop del populisme sud-americà de Chávez, Kirschner, Morales,.... o sigui, incosistent ideològicament.
Aquesta és la tàctica. La estratègia, en cada cas, es va executant de forma que s'acceleri el procés, si és possible. Per fer-ho, es necessita la col.laboració inestimable d'elements contraris, és a dir, de persones nacionalment adscrites a aquests nacionalismes no espanyols. La forma en què aquests elements col.laboracionistes realitzen aquest servei al nacionalisme espanyol pot ser diferent en cada cas, però el que importa és la efectivitat que tingui.
A Catalunya, s'han servit de la il.lusió dipositada en un candidat que, en el seu moment, va semblar íntegre. Les fures socialistes se n'adonaren que era més gran l'odi que mostraven els d'ERC cap a CiU que no l'amor que, en teoria, havien de tenir cap al seu País. I van veure la oportunitat: el concepte "govern d'esquerres". I a partir d'aquí, anar aguantant fins que CiU acabi morint d'inanició.
Actualment, Convergència sobreviu amb la respiració assistida que representen els seus votants fidels. Són la seva única esperança. Ja no té beguda ni aliments, no té ni el recolzament de lobbies econòmics importants, ni el suport de cap mitjà de comunicació. Aixó, de moment, fa que la situació encara pugui ser reversible. Això i que es produeixi un canvi en la cúpula directiva del partit que ara s'anomena, en compliment de la estratègia socialista, Esquerra. A Euskadi, la cosa ha anat diferent pel fet que no han estat els membres de la cúpula d'un dels partits nacionals bascos la que ha decidit integrar-se en un projecte d'espanyolització amb l'excusa de la confrontació dreta-esquerra. Han estat els mateixos votants els qui han decidit que ja els està bé que els partits espanyols dirigeixin les institucions basques.
I allà, això sí que és important. Allà es recapten els seus propis impostos i decideixen més que no pas a Catalunya el seu futur. Per això, i prescindint de la situació que provocava la impresentable llei de partits espanyola, els votants suposadament "orfes" de representació al Parlament basc s'hi han ben lluït. S'han estimat més quedar-se a casa o guixar la papereta de vot amb alguna frase "genial" o, simplement, votar amb un sobre buit. Allà ells, així podran continuar amb les seves palles mentals.
Però ara, hauran de passar-les putes uns anys, amb una colla d'inoperants i/o lladres instal.lats ales institucions basques. Esperem que la situació es pugui redreçar. Per fer-ho cal treball i, sobretot, contra la instauració de l'estètica, de la imatge, del màrqueting polític, cal que es fonamentin les idees.
Si l'esquerra abertzale hagués pogut votar, hauria tret, com a mínim, 7 escons. Suficients, no cal dir-ho, per a impedir la victòria espanyola. Però no, la democràcia espanyola, la de les tupinades i les tortures, ha estat inflexible, i més de 100.000 bascos s'han quedat sense veu.
Aquesta és la seva democràcia. Més del 60 % dels bascos ha votat partits no espanyolistes (PNB, EA, EB, D3M i Aralar), però han guanyat els espanyolistes. Com s'enten? Doncs ben fàcil; a part de les prohibicions, el sistema electoral hi ajuda força. A la Comunitat Autònoma basca, els tres territoris escullen el mateix nombre de diputats. Malgrat que Àlaba només representa el 14,36 % de la població basca, envia al Parlament els mateixos representants que Biscaia, amb el 53,18 % de la població. D'aquesta manera, el feu espanyolista alabés contraresta les províncies més abertzales, i el PPSOE pot estar tranquil. Dels 38 escons espanyolistes, 15 són alabesos; un 14 % d'habitants otorga el 40 % d'escons.
Són les seves normes, la pilota és seva i en fan el que volen. Si convé, no deixen jugar als que no són amics seus; i a sobre, quan guanyen, fan el milhomes. Ara ens sentirem a dir, cada dos per tres, que Euskadi també és Espanya, que els bascos s'han cansat del jou nacionalista i vint mil parides més. Però no ho oblideu, han guanyat fent trampes, i moltes.
Jo personalment, mai no els reconeixeré aquesta victòria fraudulenta, aquest insult a la democràcia. La voluntat popular dels bascos ha estat trepitjada, els seus drets com a poble anorreats. Les basques i els bascos han parlat, i ho han fet molt clarament; 3 de cada cinc volen una nació lliure. Tot i això, el front nacional molt probablement els governarà durant els propers quatre anys. Aquesta és la democràcia espanyola, la mateixa que ens impedeix, als catalans, decidir el nostre futur i triar les nostres pròpies regles de joc.
Davant d'aquest enemic implacable, cal seguir lluitant. Amb totes les forces, per tots els mitjans, des d'aquí i des d'allí, fins que els nostres drets siguin garantits i la voluntat dels pobles sigui respectada. Ta segi aurrera!
Potser serà el moment per a reflexionar i tenir consciència clara dels nostres actes. Què en pensa CDC, què en pensa ERC del nou paisatge que es conforma?... Fer segons quins pactes, amb forces que representen interessos nacionals diferents i contraposats, acaben per portar al desastre als qui pretenen desconèixer aquesta regla elemental. La dispersió del vot nacionalista afavoreix la voluntat més o menys descarada a favor d’espanyolitzar Catalunya

"Soy un niño bueeeeeno, bueeeno, bueeeno, bueeeeno...":


Ha mort un esperit lliure i un excepcional actor, un provocador. Una persona intel•ligent, un histrió. Un home admirat, popular i respectat (sempre cal deixar de banda la puta caverna, oi?). Rubianes no tenia pèls a la llengua. Dèien a la tele que "parlava sense dir res, dient-ho tot"; jo crec que dèia moltes coses, moltíssimes! Només cal entrar al youtube i fer-ne una petita cerca amb el seu nom. Dediqueu-hi una estona, si us ve de gust. Se'n va un gran artista i una persona sorprenent.



És curiós, he estat pensant quin gest era el que se li podria associar, quina era la seva característica que l'identificava i sols se m'acudeix una, Ell. No tenia un acudit repetitiu, no tenia un gest que no pogués tenir qualsevol, però sabies que després de sortir ell tot seria diferent. Amb ell vaig riure de la manera més bèstia que he rigut mai, perquè una entrevista al Pepe Rubianes era un show del Pepe Rubianes. Em perdut molt més que un actor o un humorista, hem perdut tot un paiaso, hem perdut el Pepe Rubianes.
Se'n va un actor. Se'n va un guionista. Se'n va el rei del monòleg, el rei de l'onomatopeia. Se'n va una veu profunda. Se'n va un somriure fàcil. Se'n va un viatger. Se'n va una ment oberta. Se'n va un cap que bullia de pensaments polítics, però sense cap lligam polític. Se'n va un ésser histriònic i controvertit. Se'n va algú a qui li bufava de canto la correcció política i deia el que pensava sense embuts. Se'n va un home dels que marquen la història. Se'n va Rubianes. Fins sempre. Adéu Pepe Rubianes.
T'enyorarem molt,...