CLARIVIDÈNCIA ¡

Després de molt barallar-se i donar-hi voltes, el Parlament de Catalunya, el Parlament que representa les nostres voluntats, va aprovar un text d'Estatut.
Un text fet amb por, redactat de la manera més rocambolesca per no molestar Espanya i seguir-hi encaixant. El text, repeteixo, aprovat pel nostre Parlament, i per tant per tots nosaltres, es va enviar a les Corts espanyoles, acompanyat d'emissaris de bona voluntat de diferents partits polítics.
Però tot i això, va ser retallat de forma insultant .
Aquest Estatut retallat, vilipendiat i insultant va ser ofert als catalans per refrendar-lo. En aquell referèndum jo vaig votar que no, perquè el considerava una ofensa a la dignitat del nostre Parlament, les nostres institucions i el nostre Poble. Però els quatre arreplegats que vam anar a votar aquell dia vam decidir per àmplia majoria que volíem aquell Estatut, i per tant, com a demòcrata que sóc, el vaig acceptar i el vaig fer meu.
Gràcies als recursos del Partit Popular i del "defensor" del poble (del PSOE), entre d'altres, i després de quatre anys de marejar la perdiu, un Tribunal Constitucional deslegitimat, caducat, tronat i polititzat retalla encara més la voluntat dels catalans. Mentrestant, un cop més, els partits espanyols utilitzen Catalunya i l'Estatut com a moneda de canvi electoral.
El gran problema és que el que nosaltres enteníem com una Llei Fonamental, com un text legislatiu marc, per a Espanya, els seus partits i les seves institucions era una Llei Orgànica més. Una Llei gens diferent a la resta del Lleis Orgàniques, si no fos perquè aquesta va ser oferida al poble de Catalunya en referèndum. I si el que ha volgut el Poble de Catalunya és inconstitucional, el poble de Catalunya no vol estar sota aquesta Constitució, no vol estar sota el peu opressor d'aquest Estat que només vol Catalunya per exprémer-la.
Després de segles de subjugació, maltracte i humiliació, després d'una transició ridícula cap a una democràcia feta només a la mida d'alguns, aquesta darrera bufetada a la cara constitueix el moment definitiu de dir: SOM TONTOCULS.
Veureu,hi havia una vegada un novici que es deia Tontolcul i va ser cridat per l'abat del seu monestir."Tontolcul -va dir el lama al noi-, confies en mi?". "És clar que sí, mestre!", va respondre el novici Tontolcul.
Però abans que acabés la frase, el lama li va clavar un cop de puny a l'ull que el va deixar estabornit. El pobre noi, desconcertat, va tornar-se'n a la seva cel-la tot reflexionant sobre el significat ocult d'allò que acabava de passar. "Quan sigui més savi ho entendré", pensà.
Al cap d'una setmana, el lama tornà a convocar Tontolcul i va repetir-li la mateixa pregunta: "Confies en mi?". "Sí, mestre", contestà. De cop i volta, el lama agafà un bastó i va colpejar-li el crani pelat fins que se'n va cansar. Atordit, Tontolcul va repetir: "Quan sigui més savi ho entendré". Passats uns dies, l'abat del monestir tornà a cridar Tontolcul, que tenia un ull de vellut i la closca plena de bonys. "Tontolcul -va dir el lama-, ¿confies en mi?". "Hi confio, mestre", digué el novici. Llavors el lama va agafar una canya esquerdada i... Bé, això és millor no explicar-ho.
En tot cas, cal recordar que, segons com, amb una canya esquerdada es poden fer coses que fan molt i molt mal. Dolorit i escaldat, en un sentit tant psíquic com físic, i fins i tot filosòfic, Tontolcul es va consolar dient: "Quan sigui més savi ho entendré".
Van passar els anys, i aquell jove novici va arribar a lama. Però, tot i meditar cada dia, mai no va arribar a entendre què li havia volgut dir el mestre. Diuen que Tontolcul es va reencarnar en un català.

*Un detall: fixeu-vos quan ho han fet: a última hora del dia abans d'un partit de "la roja", que centrarà gran part de l'atenció mediàtica del dia, i a tocar de les vacances, a veure si amb l'agost pel mig, la gent se n'oblida. Ho tenen tot calculat ara bé, ells no em preocupen...el que si em preocupa es el que nosaltres tontolculs farem.

Visca¡¡ La roja ¡¡ És tan difícil?

Avui s'aprovarà per decret la reforma laboral, segurament pels grans mitjans de comunicació i per molta gent aquesta no serà la noticia del dia ja que avui també juga la selecció espanyola.

Curiós que el govern aprofiti aquesta data per tirar endavant un projecte que té repercussions per a tothom i que no agrada ni a la patronal ni als sindicats ja que tothom es queixa pel seu cantó.
Probablement sigui coincidència, ... o no .... , en Suárez ja ho va fer quan va legalitzar el partit comunista d'espanya aprofitant la festivitat de dissabte sant, no seria la primera vegada que un govern intenta amagar una decisió sota una cortina de fum, en aquest cas un partit de futbol.

Una decisió que ens portarà, probablement, a una vaga general i en que en el millor dels casos nos servirà per dinamitzar un mercat laboral que necessita urgentment crear llocs de treball per mitigar els 5,5 milions d’aturats i poder dinamitzar l’economia.
En què ens estem convertint? Si el futbol és més important que les decisions polítiques i quèiem en la pestilent retòrica de què les seves decisions no ens afecten en res, estem caient en el clar exemple de què ens mereixem el que tenim i que mentres hi hagin Salvames, futbol i Nories continuarem en la nostra estúpida i hipòcrita felicitat ... pa i circ ... el pròleg d'una decadència ..
Lamento ser tan crític amb els dirigents sindicals, però és que s’ho guanyen a pols. Alguns sindicats han anunciat que després de molt rumiar-s’ho finalment convocaran una vaga general... d’aquí a tres mesos i mig, precisament el dimecres 29 de setembre, però que en comptes de fer la vaga ara la deixin per la tardor em sembla una mica estrany, i això sense entrar en l’oportunitat o no de convocar aquesta vaga. Suposo jo que ara no s’atreveixen a convocar vaga per por a un nou fracàs estrepitós, com va passar l’altre dia amb la fallida vaga de funcionaris públics.
Dos fracassos seguits en tan poc temps seria massa per la ja molt minsa credibilitat dels sindicats. D’aquí a la tardor ja en parlarem, poden passar moltes coses en tant temps, però això sí, mentrestant els líders sindicalistes sempre podran dir que ells ja han complert amb les seves amenaces de convocar la famosa vaga general. Tot plegat resulta poc seriós.
Una de les coses que m'han sorprès en política, encara que no ha estat l'única, és la dificultat de treballar conjuntament govern i oposició. Ara ho estem veient en la reforma laboral. És normal que el govern, sigui qui sigui, reclami a l'oposició que no critiqui tant i faci aportacions. L'oposició per a la seva banda exigeix al govern que presenti la seva proposta per després valorar-la i decidir la seva posició.
El paper dels partits de l'oposició està predissenyat i directament afectat per la galeria. Cap d'ells podrà votar en contra, perquè Brussel·les se'ls tiraria en contra. Han de donar aquell aire de partit seriós que es sacrifica per a bé de la societat, del país.
Per la seva banda, els sindicats també juguen el seu paper, i aquest passa per protestar qualsevol cessió de drets aconseguits pels treballadors, una posició que no sempre és compresa i que desagrada als partits d'esquerra de manera especial quan aquests governen.La convocatòria de vaga general per al 29 de setembre no s'acaba d'entendre, o com a mínim jo, no ho acabo d'entendre.

Ara era massa just organitzar-la i l'estiu és sagrat. Només faltaria convocar una vaga en plenes vacances. A més, però, els sindicats tenen la seva part de responsabilitat de no haver arribat a cap acord amb els empresaris.

No és just que es doni alegrament la culpa a l'altre.
Si el govern ha decidit tramitar la reforma laboral al Parlament, encara que sigui després d'haver-la aprovat via decret, hem de pensar que els ens polítics i el socials tindran l'ocasió de fer-hi aportacions i millorar-la. Els sindicats haurien de fer un exercici de pedagogia i serietat. Aconseguir aquesta feina seria posar en pràctica el treball conjunt, la implicació de tots en benefici de tots. És tan difícil?

Els tontos nosaltres.

Serà que sempre he estat entre els que mai no han sabut si tindran feina asegurada l’any vinent o no; serà perquè sóc dels que creuen que un mòbil t’ha de durar almenys tres o cuatre anys; serà perquè m’agraden els restaurants barats,prendre birres a llocs cutres o, com faig darrerament, fer un tallat, que costa un euro, a un bar atrotinat .
Serà perquè el meu cotxe em va costar 800 euros (vuit-cents, he dit) i va com una seda; perquè tiro quasi sempre cuan puc de transport públic… Serà perquè només tinc un parell de sabates, quatre samarretes (iguals) del Decathlon, pantalons de mercadillo i compro al Dia.
Serà perquè sempre he viscut de lloguer i els meus amics i amigues majoritariament són tan pringats com jo… que a mi la crisi no em ve de nou. Benvinguts i benvingudes al món dels vuit milions d’arreplegats.
Si a casa vostra entren 28.450 euros a l’any ja formeu part dels no pobres. (tot i que això són dos sous mileuristes amb 14 pagues). I el 49,4% de les llars catalanes no arriben a aquest nivell, segons dades oficials . I ara llegeixo que 180.000 famílies perdran la seva casa abans que acabi l’any…En tot cas, el que m’indigna és que, veient amenaçats el seu tren de vida (insostenible, per cert) la clase de gent com :
- El president de la Generalitat, José Montilla,que cobra 169.000 euros/any
- Els consellers Carod, Castells i Saura, 127.000 euros/any.
- Tinent d'Alcalde de Barcelona, Imma Mayol, 105.400 euros anys. Parella Saura+Mayol= 232.400 euros/any.
- El president del Parlament, Ernest Benach, que cobra més de 146.000 euros/any.
- En Jordi Miralles, secretrai tercer del Parlament. 95.660 euro/any o la Dolors Camats amb 87.522 euros/any. Posen el crit al cel, fan el ploramiques i diuen que això no pot ser, que ells no han provocat la crisi… N’esteu segurs?

Les preguntes .

- Escolta, per què el Duran, té tan poc cabell ?
- És que el Duran és molt intel-ligent i pensa molt.
- I aleshores en Mas, per què, en te mes de cabell?
- Au, nen, calla i menja la sopa ¡¡.
La setmana passada a la capital de l’imperi, aquella “villa y corte” gris i pesada com un avió feien un aplec al Congreso de los Diputados on el president Rodríguez presentava la seva proposta per treure al seu país, Espanya de la crisi en la qual la seva manifesta incapacitat i inutilitat ha submergit als espanyols i de retruc, i com a mostra del llast que representa Espanya, als catalans.
La cosa es preveia tan ajustada que el PSOE havia avisat a tots els seus diputats i diputades que aquell dia no s’hi valia a fer campana i que a més, fessin el puto favor de ser puntuals, estar al cas i mirar que el company del costat també fes bondat.
Els seus col-legues del PP feien el mateix i, a més esmolaven les ungles, preveient treure rèdit de la situació. Els nervis a flor de pell...una inquietud terrible sacsejava a...a...ni idea, però segur que algú patia perquè veia perillar la nòmina i altres, ja tenien vestits nous encarregats.
En aquests moments d’intens dramatisme i colpidora intensitat política, va sorgir ell, el que avui tothom anomena gran estadista. Ell, l’home que tothom diu que sempre ha somniat ser ministre del govern espanyol; de ser un pes pesant allà on sí que compta: a Madrid.
Doncs si, Duran i Lleida, erigint-se en portaveu dels humiliats va voler donar una magistral lliçó de servilisme bavejant, salvant la cadira del president Rodríguez. El amo de Unió en una apologia vergonyosa afirma que ho va fer per salvar no només l’economia catalana i espanyola sinó l’europea. I, no li ha caigut la cara de vergonya. Els serfs s’enorgulleixen de tenir nets els mobles del seu amo i de guardar-li l’herència com en la paràbola bíblica.
Mai la covardia havia estat tan gran, ni mai el cinisme tan patent a l’hora d’anomenar la vesània, responsabilitat. El preu, governar l’autonomia. Quina poca ambició. Finalment, podran tenir el que desitgen: Duran ser cua de lleó, i Mas cap de ratolí. I amics meus s’entesten tots plegats, a fer-me creure que aquets estàn pel sobiranisme....
Jo crec que han perdut una oportunitat d’or per fer valer Catalunya, de ser realment decisius, de fotre el govern espanyol potes enlaire. Una economia espanyola intervinguda potser seria una oportunitat de somni per Catalunya; una economia gestionada per gent amb seny, mai no deixaria de banda el nostre País, no l’eixugaria de recursos fins a garantir-li un futur erm i eixorc com fan aquests espanyols.
Ara, què farem amb els pressupostos? En Duran acomplirà el que va prometre o tornarem a patir l’enèssim atac de reponsabilitat? El món seguirà rodant com sempre. Nosaltres expoliats però feliços de veure la humanitat ben apuntalada. Hem d’exigir que l’interès dels catalans vagi al davant, i aquest no passa per a enfortir els nostres botxins.
Quan tindrem un polític català que, de veritat, vulgui ser cap de lleó;? d’un lleó, naturalment, català.