El proper dia 20 fa 33 anys (1/3 de segle de la mort de Francisco Franco Bahamonde. Aquest senyor nascut el 4 de Desembre de 1892 a El Ferrol (del Caudillo de 1938 a 1983) dirigí fèrriament l’Estat espanyol des de l’1 d’Abril de 1939 fins a la seva mort.Des de l’1 d’Octubre de 1936 dirigí la part “alliberada”, l’Espanya blava.
Només arribar al poder ja va fer un pla econòmic per al resorgiment econòmic d’Espanya. La guerra havia afectat greument la situació econòmica de manera que el PIB espanyol de 1935 no es recuperarà fins al 1953. El primer període econòmic de l’Espanya franquista és el de l’autarqui i va aproximadament de 1939 a 1951. L’autarqui consisteix en l’autoabastiment d’un pais i en la gairebé inexistents relacions comercials exteriors. Curiosament recorda el “socialisme en un sol pais” o “el desenvolupament socialista sobre la base de les pròpies forces”. Evidemment no es tracta d’una economia socialista, però si fortament intervinguda. El 1941 es crea l’INI (Institu Nacional d’Indústria). Hem de tenir en compte que en aquets 12 anys l’aillament internacional s’accentua a la segona meitat amb la derrota de les potències de l’Eix a la Segona Guerra Mundial. Únicament tindrà el recolzament eocnòmic de l’Argentina de Perón a la segona etapa. L’ajuda econòmica dels Estats Units i els seus interesos és la que farà sortir Espanya de l’autarquia. Aquesta època es caracteritza per les “cartillas de racionamiento” i “l’estraperlo” (comerç il.legal).
Només arribar al poder ja va fer un pla econòmic per al resorgiment econòmic d’Espanya. La guerra havia afectat greument la situació econòmica de manera que el PIB espanyol de 1935 no es recuperarà fins al 1953. El primer període econòmic de l’Espanya franquista és el de l’autarqui i va aproximadament de 1939 a 1951. L’autarqui consisteix en l’autoabastiment d’un pais i en la gairebé inexistents relacions comercials exteriors. Curiosament recorda el “socialisme en un sol pais” o “el desenvolupament socialista sobre la base de les pròpies forces”. Evidemment no es tracta d’una economia socialista, però si fortament intervinguda. El 1941 es crea l’INI (Institu Nacional d’Indústria). Hem de tenir en compte que en aquets 12 anys l’aillament internacional s’accentua a la segona meitat amb la derrota de les potències de l’Eix a la Segona Guerra Mundial. Únicament tindrà el recolzament eocnòmic de l’Argentina de Perón a la segona etapa. L’ajuda econòmica dels Estats Units i els seus interesos és la que farà sortir Espanya de l’autarquia. Aquesta època es caracteritza per les “cartillas de racionamiento” i “l’estraperlo” (comerç il.legal).
Calia asegurar un mínim a tothom. La forta intervenció estatal de l’economia no anava ni de bon tros contra la propietat. Al contrari, les classes propietàries i en concret les oligàrquies reaccionàries són les guanyadores de la guerra. Però la primera etapa franquista no és la de la burgesia liberal. Aquesta etapa es caracteritza per la estanflacció, increment de l’index de preus al consum sense creixement econòmic. Finalment Espanya surt de l’autarquia gràcies a l’ajuda econòmica de l’Esport-Import Bank dels Estats Units. Aquesta ajuda era privada, no va rebre res del Pla Marshall. Aquest Pla estava pensat per a la reconstrucció de l’Europa Occidental desprès de la Segona Guerra Mundial. El règim espanyol havia estat del costat perdedor. El 1952 s’acaben les “cartillas de racionamiento2. El 1953 rep ajuda dels estats Units gràcies a l’acord militar d’instal.lació de bases nordamericanes a territori espanyol. El període que va de 1951 a 1957 es caracteritza per una certa normalitat econòmica. El PIB comença a crèixer, la postguerra econòmica ha estat superada. Però cap a 1956-57 la inflacció s’incrementa massa. Hi ha massa demanda. El creixement dels sous ha estimulat la demanda i ha provocat la inestabilitat dels preus. Cal fer baixar la demanda.
L’economia espanyola el 1956-57 està massa calenta. Cal fer un gir que faci possible unes estructuressòlides que permetin el creixement econòmic. El 25 de Febrer de 1957 Franco nomena el nou govern que s’encarregarà de fer el gir econòmic. En aquest equip de govern entren dos membres de l’OPUS DEI encarregat d’Economia: Navarro Rubio i Alberto Ullastres. Aquests s’encarreguen de disenyar el Pla d’Estabilització el 1959. Aquest Pla d’Estabilització implicarà una forta liberalització de l’economia i a més facilitarà l’entrada de capital estranger. Aquest Pla d’Estabilització serà presentat a les instituciopns econòmiques internacionals que l’aprovaran. Espanya no era ja un pais aïllat anticomunista ideològicament, sinó que entraqva clarament dins del “món lliure”, el món del lliure mercat. Aleshores començarà el més gran desenvolupament econòmic conegut mai per l’Estat espanyol i que no s’acabarà fins al 1973. Espanya va pasar d’agrària a industrial. El ritme de creixement als anys 60 era d’un 6 ó 7% anyal, arribant un any a l’11%. El ritme europeu al mateix període era d’un 3 ó 4%, però això s’explica perquè el punt de partida espanyol era més baix. Aquest període el turisme és una de les principals fonts d’ingressos. Això va provocar la contradicció ideològica de què els tecnòcrates de l’OPUS DEI van permetre la relaxació dels costums per tal d’obtenir divises gràcies al turisme. A principis dels anys 70 la renda per càpita ja supera els 1000 $. El consum espanyol ha augmentat molt els anys 60, però l’estructura econòmica era deficient ja que molts van emigrar a Alemanya, França i altres països europeus. Els principals centres industrials continuen essent Barcelona i Euzkadi, cosa que provocà un fort flux migratori cap a aquestes zones. El 1973 la crisi del petroli va ser controlada políticament a Espanya per a evitar el caràcter explosiu de recesió econòmica i dictadura política al mateix temps i temps………
Com cada any, aplega el 20N i tots els mitjans de comunicació fan un especial mes o menys com aquet sobre el franquisme. Tots els "entaradillus" fan la seua anàlisi, comentat i valorant com ha canviat aquest país.
L’economia espanyola el 1956-57 està massa calenta. Cal fer un gir que faci possible unes estructuressòlides que permetin el creixement econòmic. El 25 de Febrer de 1957 Franco nomena el nou govern que s’encarregarà de fer el gir econòmic. En aquest equip de govern entren dos membres de l’OPUS DEI encarregat d’Economia: Navarro Rubio i Alberto Ullastres. Aquests s’encarreguen de disenyar el Pla d’Estabilització el 1959. Aquest Pla d’Estabilització implicarà una forta liberalització de l’economia i a més facilitarà l’entrada de capital estranger. Aquest Pla d’Estabilització serà presentat a les instituciopns econòmiques internacionals que l’aprovaran. Espanya no era ja un pais aïllat anticomunista ideològicament, sinó que entraqva clarament dins del “món lliure”, el món del lliure mercat. Aleshores començarà el més gran desenvolupament econòmic conegut mai per l’Estat espanyol i que no s’acabarà fins al 1973. Espanya va pasar d’agrària a industrial. El ritme de creixement als anys 60 era d’un 6 ó 7% anyal, arribant un any a l’11%. El ritme europeu al mateix període era d’un 3 ó 4%, però això s’explica perquè el punt de partida espanyol era més baix. Aquest període el turisme és una de les principals fonts d’ingressos. Això va provocar la contradicció ideològica de què els tecnòcrates de l’OPUS DEI van permetre la relaxació dels costums per tal d’obtenir divises gràcies al turisme. A principis dels anys 70 la renda per càpita ja supera els 1000 $. El consum espanyol ha augmentat molt els anys 60, però l’estructura econòmica era deficient ja que molts van emigrar a Alemanya, França i altres països europeus. Els principals centres industrials continuen essent Barcelona i Euzkadi, cosa que provocà un fort flux migratori cap a aquestes zones. El 1973 la crisi del petroli va ser controlada políticament a Espanya per a evitar el caràcter explosiu de recesió econòmica i dictadura política al mateix temps i temps………
Com cada any, aplega el 20N i tots els mitjans de comunicació fan un especial mes o menys com aquet sobre el franquisme. Tots els "entaradillus" fan la seua anàlisi, comentat i valorant com ha canviat aquest país.
Un servidor no serà menys, però intentarà ser una mica més original.
Com que fer una anàlisi del franquisme en clau d' independentista, o de simple defensa dels Drets Humans, ens donaria un resultat molt previsible, intentaré fer una anàlisi en clau franquista del franquisme.
Bé, en què consistia el franquisme? Què defensaven, què volien els anomenats franquistes?
Es podria resumir,a l´gros en cinc punts:
1) Unitat nacional. Espanya una i no 51. Un gran Imperi. Res d'autonomies ni separatismes.
2) Anticomunisme. Creuada contra el comunisme. Neteja de rojos. Espanya havia de ser de dretes i del opus dei.
3) Catolicisme. Espanya serà catòlica o no serà. Per l'Imperi vers Deu. Cabdill d'Espanya per la Gràcia de Deu. L'única religió vertadera.
4) Defensa dels valors tradicionals. La família és el primer. Honor i Tradició. Les coses es fan com Deu mana. Les coses com sempre s'han fet.
5) Llei i ordre. Llei de Dropos i Maleantes. Defensa de la Decència. Carrers nets i segurs.
Doncs bé, el resultat de quatre dècades de règim, molt resumidament, fou aquest:
1) Pèrdua del 40% del territori. Espanya va minvar de 841.000km2 a només 504.000km2. Franco va perdre gairebé totes les possessions africanes d'Espanya. Guinea Equatorial, el Rif, la Jebala, Cap Juby, Ifni, Sàhara Occidental... fins i tot va perdre les 10 hectàrees de l'Aeroport de Gibraltar! Si hagués viscut cinc anys més, els marroquins ja tindrien Melilla i Perejil. Si hagués viscut 10 anys més, Ceuta i Canàries serien ben mores. I si hagués viscut quinze anys més, amb tota probabilitat, Catalunya i Euskadi ja serien independents.
2) Multiplicació dels comunistes. A les eleccions del febrer del 1936, el PCE només obtingué el 3.5% dels vots. Els altres grups comunistes eren marginals i extraparlamentaris. Quatre dècades perseguint rojos, i el que va aconseguir és que els comunistes es plantessin a les eleccions del 1977 amb el 10% dels vots, i el 1979 amb el 12%. Fins i tot els fills de la burgesia es feren comunistes! En temps de Franco, fins i tot el Jiménez-Losantos eren revolucionari i melenut.
3) Sectes. El 1936 només una petita minoria d'estrangers era protestant. Budisme, hinduisme i taoisme eren coses rares i desconegudes per a la gran majoria. Els guiris, els ye-yes i els hippies ompliren el país de religions desconegudes, i també de sectes de tota mena. Algunes de ben xungues, gairebé totes instal·lades a lloc ben turístics.
4) Drogues, nudisme i mariconeig. Amb l'excusa dels turistes i les divises, s'omplí tota la costa d'escandinaves en bikini. I després del bikini, la platja nudista. I amb la platja, la guingueta, la discoteca, els porros i l'LSD. I a sobre La Legión, els seus soldats preferits, eren una colla de porreros i puteros que donaven mal exemple als joves que feien el servei militar obligatori.
5) El Vaquilla. Sense ensenyament, amb un urbanisme salvatge, amb alcaldes, jutges i policies corruptes, el pitjor que es pot fer és prohibir els anticonceptius i promoure la natalitat. No ens hem d' estranyar que els anys 70' apareguessin personatges com el Torete o el Vaquilla.
En resum: des d'un punt de vista franquista, Franco fou un grant inútil!
Això sí, abans que hi hagués Rock Radikal Basc, hi hagué Jota Fatxa Hardcore.
Ai,quantes carreres i quants cops de porra, però quins anys ,!!!
Bé, en què consistia el franquisme? Què defensaven, què volien els anomenats franquistes?
Es podria resumir,a l´gros en cinc punts:
1) Unitat nacional. Espanya una i no 51. Un gran Imperi. Res d'autonomies ni separatismes.
2) Anticomunisme. Creuada contra el comunisme. Neteja de rojos. Espanya havia de ser de dretes i del opus dei.
3) Catolicisme. Espanya serà catòlica o no serà. Per l'Imperi vers Deu. Cabdill d'Espanya per la Gràcia de Deu. L'única religió vertadera.
4) Defensa dels valors tradicionals. La família és el primer. Honor i Tradició. Les coses es fan com Deu mana. Les coses com sempre s'han fet.
5) Llei i ordre. Llei de Dropos i Maleantes. Defensa de la Decència. Carrers nets i segurs.
Doncs bé, el resultat de quatre dècades de règim, molt resumidament, fou aquest:
1) Pèrdua del 40% del territori. Espanya va minvar de 841.000km2 a només 504.000km2. Franco va perdre gairebé totes les possessions africanes d'Espanya. Guinea Equatorial, el Rif, la Jebala, Cap Juby, Ifni, Sàhara Occidental... fins i tot va perdre les 10 hectàrees de l'Aeroport de Gibraltar! Si hagués viscut cinc anys més, els marroquins ja tindrien Melilla i Perejil. Si hagués viscut 10 anys més, Ceuta i Canàries serien ben mores. I si hagués viscut quinze anys més, amb tota probabilitat, Catalunya i Euskadi ja serien independents.
2) Multiplicació dels comunistes. A les eleccions del febrer del 1936, el PCE només obtingué el 3.5% dels vots. Els altres grups comunistes eren marginals i extraparlamentaris. Quatre dècades perseguint rojos, i el que va aconseguir és que els comunistes es plantessin a les eleccions del 1977 amb el 10% dels vots, i el 1979 amb el 12%. Fins i tot els fills de la burgesia es feren comunistes! En temps de Franco, fins i tot el Jiménez-Losantos eren revolucionari i melenut.
3) Sectes. El 1936 només una petita minoria d'estrangers era protestant. Budisme, hinduisme i taoisme eren coses rares i desconegudes per a la gran majoria. Els guiris, els ye-yes i els hippies ompliren el país de religions desconegudes, i també de sectes de tota mena. Algunes de ben xungues, gairebé totes instal·lades a lloc ben turístics.
4) Drogues, nudisme i mariconeig. Amb l'excusa dels turistes i les divises, s'omplí tota la costa d'escandinaves en bikini. I després del bikini, la platja nudista. I amb la platja, la guingueta, la discoteca, els porros i l'LSD. I a sobre La Legión, els seus soldats preferits, eren una colla de porreros i puteros que donaven mal exemple als joves que feien el servei militar obligatori.
5) El Vaquilla. Sense ensenyament, amb un urbanisme salvatge, amb alcaldes, jutges i policies corruptes, el pitjor que es pot fer és prohibir els anticonceptius i promoure la natalitat. No ens hem d' estranyar que els anys 70' apareguessin personatges com el Torete o el Vaquilla.
En resum: des d'un punt de vista franquista, Franco fou un grant inútil!
Això sí, abans que hi hagués Rock Radikal Basc, hi hagué Jota Fatxa Hardcore.
Ai,quantes carreres i quants cops de porra, però quins anys ,!!!
9 comentaris:
Diuen que la història l'escriuen els vencedors. Pel que sembla, les lleis -malgrat el mite de la "transició a la democràcia"- també. Si no que li ho diguin a tots els familiars de les víctimes del règim franquista, que s'havien aferrat a la valentia que demostrà el jutge Garzón en la seva causa; que somniaven amb veure recuperada i honorada la memòria dels familiars assassinats per Franco; que se sentien a tocar de saber en quina de les moltes fosses comunes de l'Estat reposen els ossos de les persones estimades; que veien més a prop que mai la justícia vertadera, aquella que havia d'establir la responsabilitat penal dels botxins que han campat en la impunitat durant tants anys; que li ho diguin a tots aquells que ahir van observar impotents com el món -altre cop- els queia al terra.
En Garzón prefereix inhibir-se de la seva paraula abans que exposar-se a ésser declarat incompetent per la Justícia espanyola.
Una decisió respectable. Ara bé, abans de jugar d'aquesta manera tan cruel amb els anhels de tantíssima gent, s'ho hagués hagut de pensar més de dues vegades.
Si t'hi impliques, t'hi impliques. En el joc de la memòria històrica no s'hi valen mitges tintes.
A la caverna espanyola -evidentment- la decisió ha estat encaixada amb joia. Fins i tot s'han permès de fer titulars de portada certament sorneguers entorn la figura del jutge.
Una alegria òbviament comprensible, desfermada en comprovar que la Justícia encara segueix emparant els botxins i els seus hereus ideològics.
Ell, a diferència de tots els que va matar i va manar matar, va morir al llit ja vell.
Ho va deixar tot lligat i ben lligat, i va poder morir envoltat dels seus i d’un munt de cables, tubs i màquines que intentaven reviure a aquell sac d’ossos en que s’havia convertit un dels genocides més grans que ha donat la història (encara que ara Garzon, cagat de mitja galta, es retracte i no el jutge per crims contra la humanitat).
FRANCO HA MORT ¡ Manda carallu! Amb aquest brillant conclusió el jutge Garzon ha donat per finalitzada la investigació per les víctimes del franquisme, i la exhumació de les fosses comuns. Efectivament, sembla una broma macabra, però malauradament no ho es, el súper jutge de l’Audiència Nacional ha claudicat davant les pressions judicials i polítiques, i ha declarat què no es pot determinar si Franco i la seva cúpula son culpables de crims contra la humanitat, ja que ha verificat que son morts, i tot ho deixa en mans dels jutjats de cada territori on els familiars de les víctimes hauran de començar un llarg procés que mai arribarà al final, i on les despulles dels seus familiars seguiran descansant anònimament en fosses comunes.
Pel que fa al passat de la dictadura, 30 anys desprès es segueix alimentant la mentida, amb els dos bàndols, els morts a la part republicana i les bondats del regim de Franco, sense cap tipus de pudor i amagant el regim del terror durant 40 anys per obra d’un cop d’estat militar en forma de guerra civil, i amb els col•laboradors i torturadors que encara queden vius, fent una vida totalment normal i sense cap tipus de responsabilitat pels horrors comesos.
Aquest es l’Estat del qual formem part, en gran mesura per responsabilitat nostra per no saber dir prou, i permetre engany rere engany, perdent identitat a cada any sota aquest paraigües de falsa llibertat anomenat Espanya.
A Garzón el millor que podrien fer és inhabilitar-lo de per vida.
Sobre la memòria històrica no hi ha solució possible mentre tot sigui blanc o negre i mentre els un segueixin pensant que el altres són molt dolents i culpables de tot, tot i tot.
De tota manera, amb el temps.. me n'adono del batec tímid d'aquesta societat... una mica rovellada i sedentària. A part d'estar mancada d'activitat física, de romandre massa hores al sofà o senzillament d'autoanalitzar-se massa poc,... en certs moments puc pensar que l'ombra del "Caudillo" encara és entre nosaltres..; si més no la seva ànima.
Actualment, remenem massa coses que haurien d'estar resoltes, païdes i digerides.
Estem governats per inútils i informats per mediocres.Sobre la memòria histèrica i després d'haver llegit que Herr Garzón, el pare de tots els jutges, fa marxa enrere, només puc dir una cosa : aquest paio és un impresentable, un home l'ego del qual és tan gran que no permet aflorar el sentit de la responsabilitat que se li suposa.
En paral•lel a l'actitud de Garzón, el tema de la memòria em fa venir ganes de vomitar. Us explico perquè : l'estat espanyol és un lloc que, la immensa majoria dels habitants del qual no raonen amb el cap sinó amb les entranyes, amb l'estómac.
A l'estat espanyol, les coses són blanques o negres: o ets d'esquerres, lector d'El País, antireligiós i "progressista" ( se suposa que els de l'ajuntament de Barcelona també són progressistes ? jiji...) o ets de dretes, lector d'El Mundo, pro-Papa de Roma i "conservador". Seguint amb aquesta repugnant lògica, si ets dels primers estàs a favor de "recuperar la memòria històrica", si ets dels segons hi estàs en contra.
Aquests són els fets objectius. Dit això, avui farà 33 anys que va morir Franco. Trenta-tres anys després continua sent qüestionada la transició a la democràcia i continua estant sobre la taula la qüestió de la memòria. En el minúscul estat espanyol, 33 anys de democràcia no han significat 33 anys de neteja ( ni tan sols simbòlica ) sinó 33 anys de farsa, de continuar ampliant la distància que separa el seny de la rauxa, la capacitat de raonar de la de "vomitar". A l'estat espanyol, un està obligat a triar entre blanc o negre. O a favor, o en contra. Els uns són bons, els altres dolents. Els uns tenen drets, els altres no. ¿ Algú pot dir-me com punyeta es fa, amb aquest panorama, per trobar consens en el tema que sigui ?
Sí a la memòria històrica, però sense histèries. Ja sabem qui va trencar l'ordre democràtic, aquell 1936, però de barrabassades se'n van fer també de l'altra banda.
¿O és que potser els "republicans" no van assassinar ningú ? A la meva família en tinc tres casos, sense anar més lluny. Tenien una masia i una fàbrica tèxtil ( quina cosa més catalana, redéu !), els van anar a buscar i els van pelar, per... "capitalistes" ? ¿ No mereix el mateix respecte la seva memòria que la de milers de persones assassinades i foragitades per les hordes feixistes ? ¿ Com es pot ser d'esquerres, "tolerant" i "progressista" i negar l'evidència de la resposta ?
Acabo. En relació amb el tema de la memòria, l'obsessió de l'esquerra ibèrica envers el fet religiós mereix un comentari a part. ¿ Com es pot anar de "tolerant" i "progressista" per la vida, i al mateix temps fotre en un mateix sac tot un col•lectiu ? No té cap sentit, és absolutament incoherent. Ser religiós no converteix ningú en un ésser depravat, immoral i mancat de capacitat de raciocini. És obvi que penjar-se l'etiqueta d'esquerres, per més guay que sigui, tampoc no converteix ningú, per definició, en una persona cabal, objectiva i amb capacitat d'anàlisi.
Redéu, benvolgut tafaner, això d'en Franco i el franquisme ja fot pudor. Se m'infla l'escrot cada any amb els reportatges, estudis etc, sobre el franquisme. No ens podem passar 40 anys, parlant dels 40 anys. Tenim altres problemes...
realment a l'actualitat és mort el Franco ?
salut i república !!!
Al amic anonim,REDÉU,fa pudor;De com va la cosa.Ara fa uns dies va sortir per la tele un conegut delinqüent, convicte i confés que havia estat director de la Guàrdia Civil. Un altre delinqüent, convicte i confés, està preparant la seva reentrè televisiva perquè li facin unes entrevistes cobrant una quantitat d’euros molt respectable. No tan respectable com la quantitat que està demostrat que va robar, però Déu n’hi do. Així mateix, una paia que estaven apallissant i va acabar de testimoni de la pallissa, ben bé mortal, que li van pegar a l’home que la volia defensar, també és una de les “stars” de la televisió del país. Al costat d’aquests elements hi ha aquells del Gran Hermano, que diu que han incorporat, en aquesta edició de l’experiment sociològic, una nana molt marxosa, entre altres perles. També tenim una folklòrica i sa germana, amb un pot de pastilles sense concretar, un actor retirat, víctima de les drogues i una noia que diu que s’ha tirat a tres jugadors de l’Atlèthic de Bilbao i una altra que diu que no, que va ser ella. Cada matí i cada tarda, un nombre indeterminat de presumptes tarats es presenten a la televisió a contar unes històries que vergonya els hauria de fer de contar-les a la cuina de casa seva i les portes tancades. Són programes d’èxit. Passem a la política: en ZP segueix, entre els aplaudiments del seu públic, mentint per la gola, repartint unes postaletes que s’ha fet amb la foto de Washington. Així i tot, el poble, també el català, sembla prou content. Crisi? Quina crisi?
jo,estic com l´altre Franco és mort?.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada