dilluns, 10 de novembre del 2008

L.E.C

El projecte de la nova Llei d'Educació de Catalunya impulsada pel conseller Ernest Maragall segueix avançant inexorable cap a la seva aprovació, malgrat que una bona part de la comunitat educativa s'ha posicionat en contra, a més d'assenyalar que suposa un perill per al model d'educació pública del nostre País.
Tot i la contundent resposta que va suposar l'èxit de la vaga del 14 de febrer, que va servir per a retirar alguns dels punts més descaradament neoliberals de la llei, el Conseller socialista, segueix entestat a fer-se el sord davant les advertències d'una societat que no vol veure un dels principis d'una societat lliure -l'educació pública, gratuïta i de qualitat- mercantilitzat i des regularitzat de la manera que preveu la nova llei, amb el beneplàcit de la dreta.
Crec que aquesta llei posa en perill l'educació pública al nostre País, i no aporta cap solució als problemes estructurals que aquesta pateix, ans al contrari, mantenint i reforçant el sistema de concertació de les escoles, reduint la inversió en educació, res regularitzant i precaritzant la funció docent i obrint les portes a l'entrada de la gestió privada als nostres centres; en definitiva reduint l'educació a la funció d'un servei mercantil com qualsevol altre quan es tracta d'un dret bàsic que ha d'estar garantit per l'administració.
Considero, que el pitjor de tot plegat és la manipulació informativa que en fa el departament d'educació i la nul·la participació ciutadana en un aspecte tan important per al futur de la nostra societat, que serà votat en un parlament sense que la ciutadania hi tingui cap mena d'implicació.
Per aquestes raons, crec que cal una resposta social contundent. De la mateixa manera, critico l'actitud servil dels sindicats UGT i CCOO, que tot i mostrar-se contraris a la llei, no participaran a la manifestació contra una llei impulsada pel govern socialista, que definitivament ens demostra que aquest no és un govern d'esquerres, sinó al servei del neoliberalisme més dretà i irresponsable.
Per una educació pública de qualitat, diem NO a aquesta llei!






Amic,Montilla,deixat de vages de pa sucat amb oli i preparat,la reunió ¡



5 comentaris:

Anònim ha dit...

Està clar que els socialistes catalans estan nerviosos pels constants i denunciables incompliments de Madrid respecte a Catalunya.
El dirigent José Zaragoza és un dels que més nerviós està, i la mostra la tenim en el seu desig de reunir-se amb els democrata cristians de la UDC de Duran i Lleida.
La Sociovergencia no els fa f'astic, ben al contrari,un altre lletra del cantar, és a can CDC.

Anònim ha dit...

És cada cop més clar que el sistema educatiu català no va bé. Desgraciadament moltes persones que surten de les escoles del nostre país disten molt de ser tan competents (tant personalment com professional) com voldríem.
Per mi és força evident que la culpa d’aquest gravíssim problema la té el que jo conec com a progressisme estúpid.
Parlo, com és imaginable, d’aquest progressisme superflu, de les formes, del quedar bé, del ser modern, del ser “guai” i del ser d’esquerres.
Aquest progressisme que ho impregna tot, aquesta actitud infantil que fa dir coses que no es pensen o que no s’han reflexionat, és per mi la mare dels ous en aquest afer, i en tants d’altres. Per mi hi ha 2 fets cabdals que expliquen la deficiència del nostre sistema.
El primer és la tendència creixent d’encolomar a l’escola pública la tasca d’educar els nens, quan és feina dels pares.
L’escola no és l’encarregada de dir a un nen que ha de seure bé, o que ha de menjar amb la boca tancada o que ha d’usar preservatius si no vol tenir sorpreses desagradables.
Tampoc hauria de ser la que ensenyés a escoltar, a respectar, a no mossegar o a ser agraït.
Alguns diran que el problema és que els pares no ho fan això d’educar i que per tant algú ho ha de fer.
Certament els pares, la societat, són els principals causants de la manca de valors dels nens però la solució no rau en delegar la seva responsabilitat en els mestres sinó en buscar maneres perquè l’adoptin amb naturalitat.
La societat progre actual ha potenciat que els pares no tractin els seus fills com a fills, alguns els tracten com a col·legues, cosa que comporta que el nen no tingui cap respecte per les persones grans; d’altres els tracten com a mascotes a qui fan quatre moixaines quan tornen a casa però que no mereixen que s’impliquin en la seva evolució (ja hi ha els mestres); d’altres creuen que han d’evolucionar sols sense manipulacions externes (jo en dic guiatge patern) i simplement els omplen les butxaques de diners perquè s’apanyin; etc.
Doncs parlem clar d’una vegada: un pare no és un amic, un pare no és un col·lega, un pare és una guia, un recolzament, un referent.
La família no pot ser democràtica, la família és una jerarquia on cada ú té el seu paper, els pares a dalt i els nens a baix.
El nen el millor que pot fer és aprendre dels pares i els pares el millor que poden fer és educar el nen.
Ara bé, a vegades un arriba a pensar que s’hauria de començar per educar els pares.
Com pot esperar-se que un pare ensenyi al seu fill a parlar de vostè a la gent gran o a respectar els superiors quan ell mateix no ho fa? L’escola hauria de ser l’encarregada d’ensenyar i de cultivar una certa cultura política que evités el decaïment de la societat, que potenciés que les noves generacions s’impliquessin en el debat social i polític.
Però això ho ha de fer a partir d’uns valors que els nens haurien d’aprendre a casa. I no ens enganyem, ben poques cases tenen valors.
La segona causa del problema a les nostres escoles és l’entossudir-nos a intentar integrar tots els nens immigrants a les aules dels nostres fills sense tenir en compte el seu possible baix nivell acadèmic.
Sense entrar a valorar què hi fan tants i tants immigrants al nostre país és un greu error pensar que el Jaume o la Raquel poden aprendre a fer arrels quadrades si a la classe hi ha 45 Mohameds o Wilson-Josés que no saben ni restar.
Tot i que dubto que siguin necessaris tants treballadors estrangers al nostre país si estan aquí una solució seria que els seus fills anessin a centres especials on es fessin grups en relació al nivell acadèmic i no a l’edat. Al cap i a la fi ni s’intregren a la nostra realitat a les escoles normals ni a l’escola s’hi va per fer amics.
Dir tot això pot comportar ser tatxat de xenòfob, racista, feixista, energumen o austrolopitecus, però bé, ja fa molt temps que a mi la correcció política basada en dir gos al gat i llebre al canari em desagrada profundament.
Salut.

Anònim ha dit...

De la mateixa manera que els del PSOE de Catalunya volen desvirtuar el .cat, amb la promoció del .bcn. Dins de Can CIU, els de la U, amb l'ajuda del PSOE espanyol, volen desvirtuar l'acostament als plantejaments més sobiranistes dels de la C, amb la promoció de la sociovergència i l'allunyament dels de Can ERC, tot rellançant la figura del Sr. Duran.
Tot sigui per promoure la desnacionalització de la política catalana, i anar rematant les aspiracions nacionals de Catalunya.
El vell discurs de la centralitat política només serveix per continuar com fins ara, amb el mateix joc i amb les mateixes regles. Un sistema al que el Sr. Duran no sembla disposat a renunciar.
Bé, tampoc i semblen disposats la resta de formacions i líders polítics catalans, però si n'ho s'adonen que el sistema ja no serveix, que la centralitat política ja no és un camí vàlit i efectiu per cercar el ple reconeixement nacional de Catalunya, les formacions nacionalistes actuals no tindran cap raó de ser.
Si al .cat ens volen col.locar el .bcn, i a les aspiracions nacionals ens volen col.locar, com sempre la centralitat política dins del sistema, de res serveix continuar demanant el que ja sabem que l'actual sistema no ens donarà mai.

Anònim ha dit...

Que Duran sigui dretà no és cap mal. A Catalunya hi ha d'haver de tot. Però Mas fa bé de desvincular-se'n perquè el destí de CATALUNYA és la independència i no el de llepar el cul als colonitzadors.

Anònim ha dit...

Segueixo aquest debat sobre la Llei d'Educació amb interès però desconcertat. A veure si algú m'ho explica. Estariem d'acord tots plegats que la qüestió de l'educació és un desastre a Catalunya. A banda d'apreciacions subjectives, l'informe Pisa posa de manifest que només estem per sobre - i no gaire - del espanyols, els grecs i els xipriotes.
Bé doncs, hi ha un que vol arreglar-ho - el Maragall segon - a veure què ens proposa, que els de la seva família potser no són gaire eficaços però almenys són originals i sovint fan gràcia. Si ho entenc bé, diu el Tete que vol donar més autonomia als centres, reforçar el paper del director, establir un sistema d'incentius a les escoles que funcionin i cosetes així
Així d'entrada, no sembla desencertat. Una mica aigualit, si vols que et digui. Vols dir que amb tot això arreglarem gran cosa?
De cara als mestres, no sembla negatiu. Es queixen que el seu paper social està desvalorat, que els alumnes no els respecten, que no tenen incentius professionals. Doncs sembla que si la llei donarà més autonomia als centres i reforçarà la postura dels directors, podran aplicar polítiques que s'adiguin amb les seves idees i la seva experiència, i que en ser més decisius en el futur acadèmic dels alumnes el seu poder i prestigi pujaran. D'altra banda, si els centres s'auto-gestionen, podran premiar els bons professors i donar-los oportunitats de reconeixement i promoció. Suposo que no s'expliquen bé, perquè cada vegada que sento algú d'aquest col.lectiu (aquesta Rosa Canadell, o una carta d'una mestra a La Vanguardia), no trec l'aigua clara del que proposen. Sempre diuen que la llei no resol els problemes (concentració d'alumnat problemàtic, falta de motivació, falta de pressupost), però no diuen mai quina és la solució. La malaltia ja veiem quina és, ara expliqueu-nos la teràpia. Potser que els mestres cobrin més?