dimarts, 26 d’abril de 2011

Quin via crucis...

De tant en tant apareixen exemples de com és de fàcil explicar determinades coses, si es fa d'una manera prou pedagògica.
Setmana Santa pot ser un bon moment per recordar l'autèntic via crucis que patim per obra i gràcia dels incompliments reiterats i constans . O potser hauria de dir per manca d'obra i per desgràcia?
Imaginem un alcalde amb el seu equip de govern que va entrar a finals de juny del x014.
Suposem que hi va haver un canvi d'alcaldia, partit o majoria. El nou equip de govern es troba a mitjans de agost amb un pressupost ja fet per l'anterior equip, per ser any d'eleccions, segurament aquest pressupost, a més de no ser "seu", ja està bastant "triturat" al mes de maig.
Suposem també que el nou equip, no tingui experiència de govern o sigui mínima, necessita temps per conèixer el personal, tècnics, funcionaris,... però sobretot la realitat humana del personal: líders d'opinió interns, gate keepers, "camins curts" (qui són els tios resolutius de "la casa"), diferències personals (sovint històriques) entre ells que generen incompatibilitats,...
Afegim aquí també el fet que el nou equip sense massa experiència desconeix o coneix insuficientment el funcionament d'un ajuntament (juntes de govern, decrets, plens, "què va on", limitacions de la contractació de les administracions públiques, limitacions dels pressupostos de les entitats locals, terminis d'exposició pública... etc). És probable que inicialment preguin decisions errònies per desconeixement, o que un secretari o un interventor espavilats els puguin vendre unes motos increibles sobre què poden i què no poden fer, i sobre com ho poden fer.
Ara a més seria el moment de tocar el impostos i taxes a l'alça, si cal, perquè són les primeres ordenances fiscals , però com que són uns "pardillos" i ningú els ho diu, no fan res i feines i treballs a quadrar el pressupost d'ingressos. Un cop mínimament situats es troben a la tardor-hivern del x014 que han de fer el primer pressupost, que ja és el de segon any , i pel fet de ser el primer, ja faran errors per manca d'experiència, a més segurament per ser any d'eleccions, hi haurà un esboranc més gran o més petit a les finances municipals; que condiciona i vicia aquest segon pressupost, que és el primer que és "seu" però condicionat pel tamany de l'esboranc anterior.
Llavors ve el drama dels projectes i sobretot dels terminis de les tramitacions. D'aquell equip, segurament la majoria no sabien que a l'administració pública hi ha terminis d'exposició pública per tot, menys per anar al lavabo.
Aquesta gent es troba amb què per poder arreglar i fer obres a un carrer, primer han d'haver pensat en posar la partida al pressupost (com que era el primer, potser la falta d'experiència ja els va fer la primera mala passada). Si resulta que sí que tenen els calers, llavors han de fer un projecte, perquè allò de trucar al contratista que "comenci dilluns", no va ben bé així.
Resulta que primer ha de fer unes bases de contractació del projecte, i au, troba algú de la casa que les faci i compte el temps que trigarà. Un cop les tens, fes-les aprobar inicialment per l'òrgan competent, envia a publicar, que t'ho publiquin quan els vingui bé, que algun il.luminat o que per motius consistent et facin reclamacions o alegacions... i després torna a fer l'aprovació definitiva, i torna a enviar-ho a publicar. I aquí cauen una pila de setmanes, mesos fins i tot, que dona gust. I tot just tenen un "paperot" que diu què i com s'ha de fer; les retros i les bobcats encara estan parades i tancades a la nau del contratista... i lo que els hi queda... Perquè llavors comença amb les bases pel concurs d'adjudicació de les obres, i "sant tornem-hi", que les faci algú, quan s'aproven, quan s'envien a publicar, que es publiquin, que cap beneit te les impugni o cap beneit l'hagui cagat redactant-les, que passi el termini, torna a aprovar ara definitivament, torna a enviar a publicar, torna a passar termini... per a què un dia es reuneixi la mesa de contractació obri uns sobres amb les propostes, li passi a algun tècnic per a què trigui una pila de dies a informar-ho, que no es mulli massa i que s'hagin de fer reunions per prendre decisions... Total, una altra pila de setmanes i mesos, i les retros segueixen parades. Al final tries un contratista, que no t'agrada, però per punts guanya, li comuniques, resulta que ara el tio va de feina fins a dalt, es monta una reunió per fer l'acte de replanteig i readapten el projecte... amb lo que va costar de temps i calers en tenir-lo!... I els dies van passant... i comencen les obres al ralentí, i amb un grup de subcontractats del contratista que no saben fer la "o" amb un canuto... i les obres es retrassen... i els dies van passant... i els veïns es van emprenyant.
A la gent vinculada al món municipal, tot aquest tinglado ens pot semblar normal, a part de legal d'obligat compliment, però si li expliques a algú "del carrer" es pensa que ets en Grouxo Marx amb allò de "la parte contratante de la pimera parte" o que li parles d'una película italiana d´en Jaimito o d'en Louis de Funes, d'aquelles que es va embolicant la troca i tot és un desgavell. Resulta que aquell equip de govern que va començar es troba a finals del mandat amb una pila de temes engegats, però res fet, i ara que n´aprenen els fotem fora ????..
No cal patir, malgrat tot, perquè ja sabem en què consisteix un via crucis i, sobretot, com acaba. Així és que o espabilem o tenim clar el final ens espera, però sense possibilitat de ressuscitar, per raons òbvies.

dilluns, 4 d’abril de 2011

Discussió pujada de to.

Com podeu comprovar en aquest vídeo -que vam gravar amb càmara oculta - aquests dies va haver-hi un discussió pujada de to entre els màxims responsables de les finances de l’ Estat i de la Generalitat. El fons de la qüestió és el mateix de sempre: no es posen d’acord en la quantitat de diners que ens deuen, quant espoli portem acumulat i quan ens pagaran. Mas-Colell els recorda -una vegada més- que l’espoli és el 10% del PIB, o sigui, 20.000 € milions a l’any, l‘equivalnt a 60€ milions al dia. La ministra diu que res de res; que li deuen la meitat i que no sap quan podrà pagar perquè les arques de l’ estat estan encara més escurades que les de la Generalitat. Mas-Colell li recorda que els que van buidar la caixa van ser els del seu partit i que llavors poc van dir res des de Madrid.Com podreu comprovar, en un moment determinat del vídeo sembla que vulguin aixecar-se la mà però que, per sort, no arriben a fer. De totes maneres sembla que no hi haurà acord en els pròxims temps per dos motius: perquè venen eleccions i perquè saben que el Govern de Madrid ho té tot perdut i, com diuen allà “de perdidos al río”. Les rates ja comencen a deixar el vaixell i els músics ja deixen de tocar, com al Titànic quan es començava a enfonsar .

En conclusió: que tant si plantem cara com si no; tan si ens plantem com si no, els catalans no cobrarem i ens tornaran a prendre el pèl una vegada més. Per tant, ja sabeu el que hem de fer! Anirem sumant poc a poc i la independència anirà guanyant terreny sense cap mena de dubte. Temps al temps.