dimarts, 25 de gener del 2011

Ei, l'espectacle..... ha de continuar.

És el que té que el circ de la política sigui per a més grans de 18 anys... Tan bonic que és el circ de tota la vida .L'expressió "el circ de la política", de vegades, té molt de sentit, com ara quan llegim que el PP català avala la crítica de Javier Arenas, a la convenció espanyola del PP, a la política d'immersió lingüística.
Tot, una perla: ” Serem bel-ligerants si a un nen andalús se l'obliga a estudiar en una llengua diferent a la seva”.
Cap discriminació no serà permesa per raó de llengua, trona el nou senyorito Arenas que pot ser President de la Comunitat Autònoma Andalusa, la que té la bandera dels Omeies per senyera. Ho concreta: ni a l’escola ni a la feina, per causa d’haver “estat format exclusivament en castellà, o sigui, en espanyol”. Quanta miopia i quanta estultícia.
A cap nen andalús se l’obligarà a estudiar cap altra llengua a Andalusia. I a Catalunya? Cap persona perdrà la feina per haver estat format exclusivament en castellà a Andalusia. I a Catalunya?
Per un moment, traslladin la pregunta a França o a Alemanya.

Afirmaria Arenas, don Javier, el mateix? S’aixecaria contra l’estat alemany clamant discriminació perquè un nen nascut a Andalusia estudiés en alemany i l’alemany? Encara més. Es queixaria del fet que un andalús no fos contractat pel Frankfurter Allgemeine Zeitung per no saber alemany?
En Javier Arenas ho entendria. Sabria que al nen andalús li anirà millor si sap alemany a Alemanya, que guanyarà oportunitats, que serà més feliç perquè es podrà entendre amb altres persones. Probablement, li recomanarà fins i tot que l’estudiï.
Per què Arenas no entén el mateix a Catalunya? Perquè per ell Catalunya és Espanya i el català una molèstia.
Perquè les llengües són només per comunicar-nos: si ho podem fer en castellà, el català sobra. Pel mateix raonament el castellà pot acabar sobrant. Amb l’anglès i el xinès pot haver-ne prou.
El senyor Arenas sap que un nen andalús pot viure en castellà a Catalunya i que el català pot ser obviat, cosa que a cap País europeu passa amb la seva llengua pròpia. I aquest és el nostre problema. I mirant-ho des d’un altre punt de vista. Cap nen andalús que visqui a Catalunya és andalús a Catalunya. És català. I el nen català té dret a conèixer el català. I el nen català no pot quedar discriminat per raó de llengua. A Catalunya estudiarà el català i en català.om s'hi atreveix, però és greu que sigui des de dins.
Alícia Sánchez-Camacho es mostra molt bel-licosa i segura de si mateixa. La legislatura no serà fàcil, amb un PP molt envalentit, potser perquè és l'única manera de subsistir i això ja ho tastat a les darreres eleccions catalanes.
Podem estar d'acord o no amb l'Alícia Sánchez-Camacho, però s'ha de denunciar la demagògia de les seves paraules. No es pot atacar la immersió lingüística actual perquè no permet a castellà i anglès a estar en les mateixes condicions del català. Per què l'anglès i no el francès? o el rus? o bé el xinès? i el castellà... per què és tan falsa quan es refereix a la indefensió del castellà? per què no és sincera i accepta que el català és la llengua a defensar, perquè està en minoria?
La immersió lingüística del govern català necessita aplicar una discriminació positiva favorable al català, per evitar que la llengua desaparegui, i no per afeblir el castellà. Això ho sap la líder del PP català, però actua per interessos electorals. La seva posició té defensors i per tant votants que la poden treure del nivell marginal a què estava condemnada.
Viurem una legislatura amb crits a favor de la independència i moviments contraris al catalanisme polític i a la defensa dels drets dels catalans. No és estrany que el PP hagi accentuat el seu to i intensitat espanyolista, coincidint amb la revifalla independentista.
La política ha de servir perquè un nen de 14 anys no estigui pel carrer a set graus sota zero amb màniga curta i sense abric.
La política ha de servir perquè ningú caigui en la desesperació perquè du 14 mesos sense treballar, té 54 anys i no troba feina.
La política ha de servir perquè cap jubilat de setanta anys no hagi d’acollir a casa seva un fill de 34 anys amb dos menuts perquè l’han desnonat.
Si la política no serveix per això, la política no serveix l’home sinó que se’n serveix.

dimarts, 11 de gener del 2011

No anem bé. No anem bé.

Una vegada més, m’he llevat amb una noticia surrealista. D’aquelles que quan les llegeixes, penses en fer les maletes i marxar d’aquest país per la vergonya que sents.
No essent suficient la prohibició de fumar a determinats llocs, ara el govern prohibirà per decret que algú ens insulti o bé que nosaltres insultem a algú.
Ara resulta que no només s’ha de perseguir als fumadors fins al punt de que se’ls pot denunciar anònimament, sinó que a l’executiu se li ha ocorregut la brillant idea de prohibir els insults. Zapatero té previst, que al 2013 s’aprovi una llei que vetlli que ningú sigui humiliat, una societat on sentir-se segur i ser emparat per la llei. Volen fer multes que vagin dels 100 euros fins als 500.000 euros per als insults.
L'artífex d'aquesta norma és la ministra Pajín, només d'una mentalitat tan perversament progre pot sorgir una llei anomenada d'Igualtat i No discriminació que limita la llibertat d'expressió de les persones.
L'insult ha existit i existirà tota la vida, la literatura n'és plena d'exemples, les pel-lícules incorporen paraules o expressions insultants als seus diàlegs, un pot dir-li a un amic seu "que fill de puta que ets..." i no passa res de res. Hi ha tot un seguit d'expressions -i el català n'és ple- en que el més suau és cagar-se en déu, en la mare que et va parir i on paraules com ximple,cabro´ o lleig són d'una intensitat tan baixa que gairebé passen desapercebudes.
Vivim en una societat, en que tot s’està regulant. Absolutament tot. L’objectiu de les lleis és o bé tindria que ser, ajudar als membres d’una comunitat a conviure. Ara bé, resulta difícil conviure quan son les mateixes lleis les que constantment estan lligant de mans, limitant les ments dels membres de la societat, i impedint que aquesta avanci.
En plena crisi, al país on l’expressió “fill de puta” és de les més utilitzades, va i la volen prohibir. El nivell d’estupidesa al que estem arribant m’espanta. Que vindrà després? Ens regularan fins i tot les hores a les que podem anar a cagar o bé orinar? La quantitat d’aliments que podem menjar? Sembla que utilitzin el mètode del Brainstorming per veure qui diu la parida més grossa, i la que guanyi, proposem-la com a llei suprema del reino español.
Hem d'entendre que s'aplicarà una censura als mitjans audiovisuals i als llibres? Es crearà una fiscalia especial per a insults i paraulotes? Anirem a les comissaries o els jutjats a denunciar a un conductor que ens ha dit "fill de puta" o ens engega a prendre pel cul? Grotesc. Potser caldria educar millor els nens a casa per a evitar que ja de petits insultin a tothom i de grans parlin de forma correcta utilitzant, fins i tot, els insults quan sigui escaient ja que aquests també formen part de l'idioma.
L'intervencionisme d'aquesta mesura mostra l'anhel totalitari que s'amaga rere els perversos somriures dels socialistes ; l'obsessió de transformar el món en una mena de lloc habitat per éssers guiats per un estat que els hi diu què poden o no poden fer, què han de dir o no, què han de menjar o beure, etcètera. Un món habitat per persones d'encefalograma pla on la llibertat d'expressió i acció quedin reduïdes al que dicta la llei i no la creativitat de cadascun o la pròpia capacitat d'entendre on comença la llibertat i la dignitat de l'altre. Una llei feta per autèntics fills de……….P..
Cal agrair l'esforç dels diputats catalans, que any rere any han tingut el valor de deixar-se les banyes contra la paret madrilenya, però potser ja és el moment d'assumir la realitat, d'oblidar-nos d'allò que és impossible i de concentrar totes les energies a Casa,per aconseguir que sigui més nostra, més autosuficient i……... I és que com va dir l'il.lustre matador Rafael Gómez Ortega "El Gallo" : "Lo que no pué ser, no pué ser y además es imposible". Per cert, el tal Gallo, quan li van explicar, en referència a Ortega i Gasset, que els filòsofs es dediquen a pensar, va respondre: "hay gente pa to".

dimecres, 5 de gener del 2011

Molt carbó per aquesta nit.

Aquesta nit és la nit de Reis. Dies de regals. Dies de joguets. Tots tenim a la memòria aquelles primeres nits de Reis en què ens en anàvem a dormir emocionats i nerviosos. Esperàvem veure què ens deixaven els Reis durant la nit. Teníem un ull obert i l’altre tancat i de bon matí ja ens despertàvem i no calia que ens cridessin. Eren temps de crisi permanent i normalment era la meitat del que havíem demanat en aquella llarga carta, en la que explicàvem el bé que ens havíem portat durant l’any i la il-lusió que ens faria que ens portessin tal o qual cosa…
De petit sempre em deien que me n'havia d'anar a dormir d'hora, que si no els Reis Mags no vindrien i no tindria regals.
Es veu que aquests Reis d'Orient són molt tímids i han d'entrar a les cases de la gent quan ja tothom dorm. Mai no ho he acabat d'entendre massa, però el fet és que a les deu de la nit ja era al llit. Me'n cuidava prou, això sí, que els pares deixessin ben preparat, damunt la taula del menjador, tot un assortit de torrons, neules i copes de cava, per quan vinguessin aquests mags portadors de regals. Ah! I aigua pels camells, que sempre em feien certa pena quan pensava que havien de voltar per tot el País, de nit i amb el fred que fa, carregant damunt del llom tants i tants paquets.
El dia següent a les set del matí ja era dempeus. Caminava sense fer soroll fins a la sala d'estar i m'apropava a la porta del menjador, sempre tancada. No tenia collons d'obrir-la tot sol. ¿I si els Reis s'havien entretingut, amb tota aquella teca que els havíem preparat, i encara eren allà fotent-se l'endrapada? O potser casa meva era l'última de la llista de repartiment d'aquella nit i encara no havien vingut a portar els nostres regals. Les set del matí eren per a mi gairebé com si fos de matinada. ¿Què diria si obria la porta i me'ls trobava allà, jalant, amb els camells, els patges i tota la pesca?
Ni tan sols pensava que això era del tot impossible. El menjador de casa és molt petit; allà no hi podien cabre tots ni de conya. Segur que la màgica comitiva reial havia d'idear un sistema de torns per poder entrar ordenadament a fotre's els torrons, el cava i l'aigua pels camells.... Sigui com sigui, no tenia pebrots d'obrir, i passava de llarg tot atansant-me a l'habitació dels pares. Me'ls mirava de la porta estant, i si no dormien, m'apropava al seu llit i els apressava per a que es llevessin; si dormien, en canvi, per poder-los apressar em veia obligat a despertar-los primer. Quan ja els tenia dempeus, ens aprovàvem tots tres a la temuda porta del menjador. El germà gran, que havia sentit l'enrenou, també s'adheria a l'expedició. Va, obre-la!
A poc a poc, l'anava obrint i mirant, poruc, cap endins. Oooohhhhhh!!!! Quan la porta quedava definitivament oberta i encenia els llums, l'estància s'omplia d'exclamacions de sorpresa i admiració cap aquells personatges que havien curullat la casa de regals. Damunt la taula on anit vam deixar els torrons, les neules i el cava, hi havia ara una majestuosa pila de regals, tots ben embolicats i etiquetats amb el nom dels destinataris. N'hi havia fins i tot per al gat.
I en un raconet hi havia els plats amb el torró i les neules que havien sobrat. No s'ho havien acabat tot. És clar, com que a cada casa els deuen deixar manduca..., ja devien venir mig tips.
Desembolicats tots els regals per a la gent de la casa, tocava apressar de nou els familiars per a que esmorzéssim tan aviat com fos possible i anéssim a fer una visita a cals iaios i els tiets, que els Reis passen per tot arreu! Encara faltaven moltes coses de les que havia inclòs a la carta.
Ha passat molt de temps pero recordo els fets amb una gran nitidesa.Era tot tan fàcil!
A aquestes hores i jo sense fer la carta als Reis!.I... ara què coi demano?
Benvolguts i estimats Reis d'Orient :
Vagi per endavant que sóc conscient que allò que més vull i més necessito no m'ho podeu portar. Per això, suposo que ho compensareu obsequiant-me amb les altres coses que us demano, i que ja us he demanat altres cops, però mai heu acabat d'encentar-la del tot :
Per començar m'agradaria tenir una capsa plena de somriures, per poder-los utilitzar aquells dies grisos que es tornen tristos i on el pessimisme regna sense oposició.
També em faria feliç disposar d'un armari ple d'abraçades, i així, cada cop que la sensació de solitud es fa forta, poder obrir la porta i notar el suport d'uns braços que t'envolten i ho tornen tot més fàcil.
Evidentment, a la llista no hi pot faltar una ampolla plena de valentia i coratge, per poder-la tenir guardada al moble bar i fer un parell de glops en els moments d'inseguretat i incertesa.
I per acabar, si no us fa res, us demanaria que ens deixéssiu l'estel que us guia durant el vostre viatge. Només serà de forma temporal, primer perquè em guiï per trobar el meu lloc en el món. Després, fins que la major part de gent, faci de l'estel el seu camí a seguir, i de la mateixa manera que a vosaltres us va portar a bon port, ens ajudi a nosaltres a continuar el bon camí cap a la llibertat, sempre amb l'esperança de saber que l'objectiu final no depèn de la màgia de tres Reis, sinó de la voluntat del nostre poble.
Si ens feu aquest favor, prometo començar a creure en vosaltres i l’any vinent us escriuré fins i tot una carta d’agraïment, monàrquica i no republicana. No ens desil-lusioneu.
I una altra cosa: no cal regalar muntanyes de joguets. Val més pocs i ben triats. Tampoc no cal comprar-los tots durant aquests dies. Durant la resta de l’any hi haurà ocasió per fer altres regals . I potser seria bo també que abans se’n parlés amb els mestres i professors. Ells poden saber tan o més que els pares quines necessitats té cada nen.
I a nosaltres els grans? Què ens portaran el Reis a nosaltres?
Tot serà benvingut si no és el negre carbó, no us sembla?
• Nota per als nens i nenes culers: avui segurament us costarà moltíssim això d'anar a dormir d'hora; el Barça juga a les deu de la nit i el fan per la tele. Segur que molts no ho aconseguireu. Tot i així, us he de dir que no patiu, que sé de bona tinta que els Reis saben esperar i que no us quedareu pas sense regals. Feu-los confiança, que són mags i res no els és impossible!
Que tingueu tots, molt bona nit i molt bon dia de Reis...