divendres, 27 de febrer de 2009

ELECCIÓNS A EUSKAL HERRIA i GALIZA

Aquest cap de setmana arriben eleccions al País Basc i a Galiza.
Les enquestes són negatives pels partits nacionalistes malgrat que fins diumenge tot està encara per veure.
A Galiza no m'agrada la coalició PSOE-BNG, trobo Pérez Touriño molt fluix, un personatge fosc, poc carismàtic, estil Montilla... però malgrat tot, és l'única alternativa de govern que pot permetre el nacionalisme gallec influïr des de dins. Tampoc no sé fins a quin punt Anxo Quinana aconseguirà capitalitzar les aportacions del BNG a la Xunta, ja que en aquests casos, sovint qui ostenta la presidència hàbilment suma més vóts que el soci petit de govern. Crec no obstant, que el BNG hauria de jugar un paper influent al Parlament Gallec sense posicionar-se tan clarament amb el PSOE. D'aquesta manera respectaria al guanyador de les eleccions i per altra banda tindria més força per exigir determinades polítiques. Per últim, la sorpresa pot ser que la dóni el candidat popular Núñez Feijoo, qui es presenta com el recanvi de Fraga en una Galiza tradicionalment conservadora. Tot i així, o Núñez Feijoo guanya per majoria absoluta, o seguirà presidint l'oposició gallega. Pot donar sorpreses.
Per altra banda, a Euzkal Herria Ibarretxe estic convençut que aguantarà amb un lleuger retorcés d'1 o 2 diputats com a màxim (cosa que a efectes de diputats de PNB es mantindran ja que a les darreres eleccions anàven en coalició amb EA). Malgrat ser en aquests moments l'únic candidat assenyat per liderar els interessos bascos, Urkullu hauria d'anar pensant en un recanvi per a les eleccions del 2013, ja que Ibarretxe acumularà fins llavors 14 anys al capdavant de la lehendakaritza. Patxi López, segueix la doctrina socialista de fer-se el simpàtic i seguir obeïnt ordres espanyoles, amb lo qual, potser pugi en diputats, però menys del que imaginen.
La situació econòmica espanyola i la gestió nefasta de Zapatero juguen a la seva contra. A Euzko Alkartasuna no li sé veure quins pronòstics tindrà, tot i que crec que els resultats d'Unai Ziarreta seran modestos però potser necessaris per repetir el tripartit basc malgrat que aquests resultats seran amenaçats per la candidatura fresca d'Aralar. En aquest sentit Aintzane Ezenarro possiblement capitalitzi vót de Batasuna (malgrat que el vót abertzale es concentri en el vót en blanc), d'EA i del PNB, amb lo qual la incògnita està servida amb números per obtenir representació a la cambra basca. Javier Madrazo mantindrà el vót fidel del comunisme federalista del País Basc. No crec que dóni sorpreses. I per la part popular Antonio Basagoiti mantindrà els diputats que té el PP. Potser incrementi lleugerament algun diputat, proporcionalment més que el PSOE de López.
En qualsevol cas, res està servit i tot està per veure. El partit del Vot en Blanc és el de la pujada més important en intenció de vot, però per desgràcia és la menys analitzada pels polítics i la que menys es tindrà en compte. I diumenge desxifrarem tots aquests enigmes.Bon cap de setmana,

dimecres, 25 de febrer de 2009

La Torracollons diu que no sap "què vénen a fer", com si Brussel•les fos casa seva.


Llegeixo detalls a dues notícies:
* VilaWeb: La delegada del govern català a Brussel·les, contra la manifestació dels Deu Mil 'No sé què vénen a reivindicar', diu Anna Terrón
*Avui: El govern rebutgen la manifestació Deu mil a Brussel·les
I no és casual, és una altra de les victòries de 10Mil a Brussel·les. És així perquè coses com ara: la bajanada (o en plural, bajanades o coses absurdes) del diputat del PP Vidal Quadras, que defensa que "si la gent es vol manifestar per una cosa absurda té tot el dret de fer-ho" i que "proposar disbarats forma part de la llibertat". L'eurodiputat del PP recorda que el president del Parlament Europeu, Hans-Gert Pöttering, va advertir en la seva visita a Barcelona el 26 de gener que la independència de Catalunya seria "profundament pertorbadora" per als 27."
M'encanta que aquest senyor ho trobi absurd, i que el pertorbi. Em preocuparia que amb la seva manera de ser, el seu pensament polític , les seves accions a Europa per a salvar-nos, oh!, el que em sembla un odi visceral a la llibertat política, etc., fos d'una altra manera. L'únic que em semblaria bé és que en tingués respecte, però crec que això no hi te lloc tampoc en les seves maneres polítiques.
- "En canvi, el socialista Raimon Obiols rebutja que Catalunya es presenti a Europa 'com un poble oprimit a la recerca de la seva independència contra un jou colonial' i reivindica que es projecti la imatge" d'un país d'avançada que té un nivell d'autogovern molt ampli però encara insatisfactori'."
Ooooo, sí, que guai, superem les fronteres, i fem veure el que no és, i diem que tot és una meravella, i així ens enganyem, però no pasa res!, oooooo. A això li en dic idealisme barroer. I va amanit amb un intent i pràctica de distorsió, i més, més encara manca de respecte, o en plural, de molts respectes.
"La delegada de la Generalitat a la Unió Europea, Anna Terrón, ha criticat la manifestació Deu Mil a Brussel·les per l'Autodeterminació, que es farà el 7 de març vinent. Terrón ha menyspreat la convocatòria avisant els organitzadors que a Brussel·les cada dia hi ha manifestacions i s'ha preguntat: 'No sé què vénen a reivindicar
El que ens faltava per escoltar. Que els nostres parlamentaris a Brussel.les, i la nostra representant del Govern de la Generalitat a Europa, no donin suport a la manifestació de Catalans i a més ho facin de manera pública. Això és el punt i final per l'actual classe dirigent. Només els manca que pleguin el més aviat possible, amb aquests no anirem enlloc, i el reconeixement nacional de Catalunya no pot continuar per més temps en mans d'aquesta tropa. Fins hi tot el Romeva renega del sentiment nacional dels Catalans. Això si, al més pur estil ICV, defensant la protesta però sense participar-hi, no fos cas que deixes de ser sostenible.
Els de Can PP i de Can PSOE de Catalunya és del tot normal la seva postura, com a nacionalistes espanyols que són. Però que s'ho facin mirar.
Una reacció vergonyosa i indigne d'una classe dirigent, que no la fa mereixedora, ni l'honora, per continuar dirigint per més temps el nostre País. El futur nacional de Catalunya no pot continuar per més temps en mans d'aquests dirigents sense cap horitzó Nacional, i amb l'ùnic objectiu de servir i aprofitar-se del sistema actual.
Si mirem les actituds i les reaccions de la nostra classe política sembla com si fos la primera vegada que el govern de la metròpoli ens enganya. Tot són escarafalls i declaracions d’una suposada dignitat nacional. L’espectacle grotesc que ens ofereixen supera ja el de qualsevol pel·lícula dels germans Marx. No tenen cap criteri de res i les seves maneres de fer els han portat a un carreró sense sortida on l’únic que fan és mirar de conservar la partitocràcia que han col.laborat a fundar tots ells, siguin socialistes, convergents o republicans. Saben perfectament que després de les enganyifes de l’Estatut i del finançament cal mantenir els mateixos actors polítics perquè tots, d’una o d’altra forma, comparteixen el fracàs.
Tot podria saltar pels aires si aparegués en el Parlament català algú disposat a dir al “pa, pa” i al “vi, vi”. Són molts els que es preguntem que passará a partir d’aquests moments. Estic absolutament convençut que la primera conseqüència serà un increment encara més gran del divorci entre el poble i els seus dirigents.
Han anat de fracàs en fracàs mentre creuen que poden enredar-nos eternament amb declaracions de sàtrapa de república bananera. Però per a canviar alguna cosa és imprescindible que uns nous dirigents recullin la indignació popular i el clima independentista creixent a través d’unes formes de fer política que retornin la dignitat i l’orgull de ser catalans.
No cal inventar res de nou, simplement cal emmirallar-nos en el capteniment d’aquells dels nostres prohoms del passat que tenien una visió de Catalunya més enllà de la purament administrativa.

dimarts, 24 de febrer de 2009

Veure per creure.

De l'actuació del ja exministre Bermejo en quedarà una vaga de històrica jutges i una cacera al més pur estil de l'antic règim. Motius suficients per presentar la dimissió.
Ens agradi o no, els símbols i les formes són importants i qui no ho té en compte en pot sortir escaldat. Per la seva importància és convenient no banalitzar els símbols ni fer-ne un mal ús, perquè si els hi traiem la seva significança ja no ens serviran, i en tot cas n'haurem de buscar d'altres.
El que li ha passat a Bermejo sembla de manual. És el mateix procés que han seguit altres il·lustres polítics que incomprensiblement han comès errors que evidencien més la seva manca de capacitat i d’intel·ligència, que la seva manca d’honradesa.
Avui podríem parlar de les formes d'alguns polítics, i en concret del fins avui ministre de Justícia; un ministre que va ser polèmic abans de ser nomenat i que el propi nomenament va ser molt criticat. Sense ficar-me en la idoneïtat o no d'anar de cacera, i de fer-ho amb qui un vulgui, insistiria en la consciència que un polític del seu rang ha de tenir sobre la repercussió dels seus actes. De la mateixa manera que un pare, que té una influència directa en els seus fills, no pot predicar allò que no compleix, un polític que està al servei dels qui l'han escollit, no pot ignorar les regles ni les lleis.
A l’Espanya progre de ZP anar de caça s’interpreta com una cosa rància, més pròpia de la dreta, sobretot si allà et trobes amb un jutge que investiga el principal partit de l’oposició. Si a més tens el mateix cognom que un personatge de la magnífica berlengariana La escopeta nacional ja estàs mort com un conill (mai més ben dit). Sincerament, penso que aquest afer de la caça li ha fet més mal que tota la prepotència que ha destil·lat tot el temps que ha exercit de ministre. Evidentment que l’episodi de la vaga de jutges li ha fet mal però si l’han fulminat ha estat per no saber guardar les aparences.
Sacrificar-lo en època electoral, a més, pot ser interpretat pels electors com un signe d’autoritat de mister Zapatero, més que no pas com una debilitat per la pressió que estava exercint l’oposició. El punt del partit, doncs, és pels socialistes, sobretot per la falta de lideratge que transmet Rajoy.
No és, la justícia i el seu funcionament intern, precisament un àmbit del meu interès, pel què, més enllà de l'escenari de vagues de jutges i de la necessària millora del sistema judicial, no em pregunteu..... Però aquest és un escenari que un ministre de justícia no ha d'evitar, és el seu escenari, és el terreny on ha de jugar. La inoportunitat d'una cacera, no només per la companyia, també per alguna de les seves derivades, ha precipitat la seva dimissió, sobretot perquè era ell, precisament, carn, carn viva, carnnassa política pel Partit Popular, en un intent, ara fallit, d'amagar les pròpies vergonyes amb les vergonyes (?) alienes...
Ha fet bé dimitint, bé pel govern ZP, bé pel ministeri i bé per no ennuvolar, encara més, la nevulosa d'espionatge i corrupció del PP. I també pel seu bé... deu tenir ahores d'ara, una gran sensació d'alleujament... Les dimissions no sovintegen massa, ho sabem. Tampoc és qüestió de fer-li més honors dels que li corresponen pel fet de dimitir, però sí cal remarcar-ho en la seva justa mesura.
Rajoy no podrà mirar més en rellotge i informar de l'hora tot esperant la dimissió que tan reclamava però tan i tan poc, en el fons, desitjava, Rajoy ja pot mirar de nou al bell mig del seu descentrat partit i posar-hi ordre, doncs ell, com probablement sap i sospita, pot ser-ne la propera víctima política. Haurà de refer, el PP, el seu argumentari de campanya...
Amb la dimissió de Bermejo i el nomenament de Caamaño no només es gira full en l'àmbit estrictament de la justícia (com amb els nous entrenadors), sinó que des de la perspectiva catalana, el govern guanya un ministre que coneix per exemple, i d'aprop, els horitzons estatutaris catalans. Aquesta és la primera valoració que n'ha fet el PSOE-C: José Zaragoza destaca la “visió de l´Espanya plural” del futur ministre de Justícia i assegura que “l´avala la seva trajectòria personal”.
Ara bé, de totes les derivades de la dimissió de Bermejo, em quedo amb les declaracions (premonitòries), en resposta a la pregunta hàbilment dirigida (¿envidia usted alguna cosa a Bermejo? -no literal-) al Ministre d'Economia a la qual ha respost: le envidio ser exministro!. No crec, però, que el ministre Solbes tingui previst, a la seva agenda, anar de cacera...
Les formes són importants, i penso que al ara el exministre Bermejo li han fallat sovint, i potser el millor que podia passar era que dimitís, però que ningú s'equivoqui, això no és la victòria de ningú, sinó la de tots, i per tant que ningú es vulgui endur el mèrit.
Si les formes són importants, també ho són els símbols i no estic d'acord a que me'ls prenguin, però tampoc que en facin mal ús, i encara menys que em donin gat per llebre.
Tot i que el seu substitut compte amb bones referències, el fet de que sigui el negociador de l'Estat Espanyol pel tema de l'Estatut de Catalunya, no sembla una bona carta de presentació per algú que pugui aportar o promoure, cap canvi de sistema, per tal de satisfer les aspiracions nacionals de Catalunya. Ni tampoc per intentar seriosament una reforma del sistema judicial. El més important però, es que per fi algú del món de la política professional, presenta la dimissió davant la seva incapacitat, i dels seus errors. Una actitud que tindria que continuar i del que molts polítics en tindrien que prendre exemple.
El més important de tot, però, és ser conscient en qualitat de què decideixes el símbol adequat. No jugo amb els símbols, sinó que penso en l'ús que de les meves decisions poden fer els que em tenen l'ull a sobre, per raó del càrrec no pas pel nom.
Aprofitant que avui és dimars, reclamo el meu dret a l'autodeterminació.
Qui no me'l defensi, no em vol el bé.
Jo ho veieu, això és el que ens ofereix espanya, anar de caça, corrupciò massiva, ministres de justícia que es salten les lleis, espies... i tot això en com a molt 3 setmanes. I encara hi ha gent que no vol la independència.
Veure per creure.
D’aquí a pocs dies (el 7 de març), milers de catalans envairan pacíficament Brusel·les per recordar al món que els catalans no volem allò que tenim, sinó que aspirem a ser el que volem:lliures. Per altra banda, s’acosta el moment de la veritat respecte l’Estatut i el finançament, i les màscares començaran a caure.
A més a més s’acosta la fí d’un cicle polític marcat per la submissió de la política nacional als interessos espanyols: al tripartit se li acaba la corda. Tot això, per força ha d’acabar repercutint en una època de “canvis”. I no crec, tot i la meva tendència al negativisme, que els canvis siguin per anar a pitjor. Perquè, podem estar pitjor? Segurament si. Existeix aquella llei universal que proclama que el que pot empitjorar, empitjorarà. Però no me la crec. Després d’èpoques de devastació (i políticament aquest país està desballestat) arriben èpoques de bonança. I arribaran

divendres, 20 de febrer de 2009

Estem preparats?

Què som, aleshores? Ho diem clarament? Avui, som una colònia.  Aquesta és la definició més propera a la realitat catalana.     Ho sento. Sap greu dir-ho. Vam ser una mena de nació, segles enrere. Avui, honestament i amb la mà al cor, crec que no.
Per què no provem de posar-ho a l'estatutet? Una cosa així com "la històrica nació catalana, amb ple autogovern fins al començament del s.XVIII, esdevinguda colònia d'Espanya, ha recuperat algunes facultats i s'organitza com a comunitat autònoma, d'acord amb la Constitució i sota la vigilància de l'Exèrcit Espanyol"
Catalunya per fi ha deixat de ser una gran regió, la millor regió, la gallina dels ous d'or d'espanya per passar a ser una colònia d'aquesta.                El canvi és abismal i molt important. El cas és que quan et tenen en compte, encara que caiguis molt malament, i a més formes part indiscutible del cos i l'esquelet de la comunitat única i universal que forma l'Estat espanyol, ets una regió, una autèntica regió. Sinó, com s'entendria la nostra implicació escencial a la Guerra de Successió, a la Guerra del francès, a les tres carlinades, a les tres repúbliques i a la Guerra Civil? 
Què és tot això sinó maldecaps, victòries i derrotes? En definitiva, és interès per intentar fer un Estat espanyol modern, federal i pròsper. Els catalans, tot i ser ètnicament diferents, ens hi hem esmerçat molt per aconseguir l'anelat encaix a espanya, bàsicament per caure bé i per viure en harmonia amb ells, per això mal ens pesi, durant gairebé 300 anys hem sigut espanyols amb tots els seus ets i uts. 
Però ai las! les coses canvien de cop i volta quan deixes de ser la primera regió i la gallina per passar a ser un problema econòmic, on les infrastructures són pèssimes i se't pixen a la cara amb un model absolutament radial, on t'aboquen tota la immigració no poguent-la suportar per problemes estructurals i de finançament, quan la voluntat de tot un poble la tomben 12 jutges de la cort, i evidentment, quan continues caient súper malament i ets el blanc de totes les sospites. 
És així quan ens convertim en una autèntica colònia, i el més curiós i rocambolesc de tot és que tot això ha passat en democràcia. Ara més que mai, la història ens ha relegat a rang de colònia. Però què té de bo i de dolent ser una colònia? Doncs que o estàs molt aprop del trencament per ofegament total amb el teu amo, o et morts lentament diluint-te dins el magma espanyol, on per fi descanses i deixes de rondinar i de patir.
Doncs bé, això és el què està passant des de fa un mes a les colònies franceses d'ultramar de Guadeloupe i Martinica, l'encariment de la vida i la desesperació ha portat que aquests territoris a milers de quilòmetres de la metròpoli s'hagin revoltat amb un mort ja sobre la taula.         Espero que això no passi al nostre país, bàsicament perquè aquí tenim una altra manera de fer ara, però és clar, quelcom haurem de fer i haurà de passar perquè la desesperació de la gent no acabi al cementiri. 
Per què som una colònia?
Territori definit, amb una certa unitat i un cert sentiment de pertanyença a una realitat pròpia diferent de la potència colonial (això ens diferencia d'una simple província o divisió administrativa d'una nació).
Manca de control sobre els recursos propis, fonamentalment dels recursos econòmics. Explotació per part de la metròpoli en benefici d'ella, no de la colònia.
Manca de control sobre els assentaments poblacionals al territori. És la potència colonial qui controla l'accès i l'establiment de poblacions foranes sobre el territori.
Imposició de la llengua i l'organització social originàries de la metròpoli.     Manca de regulació legal pròpia dels fets socials (dret penal, dret administratiu, dret mercantil).
Els polítics hi tenen molta responsabilitat, però el poble també, i el que primer se'm acut ara mateix és la desobediència civil. Ho han tirat tot per la finestra aquesta colla d'inpresentables que van des de Carod, passant per Montilla,Saura i acabant amb en Mas. Tots ells són els encaixistes, enemics permanents de Catalunya, traïdors i botiflers. Els autèntics "retardataris de la llibertat de Catalunya". Però tingueu ben clar tots, els botiflers, els somnífers, els enemics directes i el vençuts -que són molts-, que els independentistes de veritat, els que trenquem amb espanya dia a dia per sortir d'aquesta situació colonial en la que estem ficats no cessarem en la nostra lluita per Catalunya.  Visqui la Catalunya dels "No vençuts"! 

DE BON ROTLLO.


Amb la botifarra d'ous, dijous gras comença el Carnaval!

La tradició diu que toca fer l'animal i disfressar-se. Des d'avui fins diumenge ens fartarem de veure imatges de rues, disfresses col•lectives molt treballades i d'altres individuals molt més cutres. En resum, un munt de gent canviant la seva imatge i personalitat durant uns dies o unes hores. A mi, fer l'animal m'agrada molt, però disfressar-me.. ....és que és una cosa que m'agobia una mica.                                                                                                                   Aquell maquillatge que acabo tocant-me i escampant per tot el cos i al final es fica als ulls. Aquelles teles que es claven al coll i piquen a l'esquena. Aquelles caretes que no deixen respirar. Aquella goma que et talla la circulació... Que em fot nerviós, cony!                                               Quan veig la canalla, que els disfressen a l'escola, sempre n'hi ha que estan la mar d'il•lusionats, i uns quants que posen cara de circumstàncies, com dient: i per què collons m'han empastifat la cara!? A aquests, sempre intento dedicar-los una mirada còmplice i una picada d'ullet, perquè entenc la mala estona que estan passant.                                                                                           Clar!, com que avui comencen dies de permissivitat i descontrol ja us esteu imaginant ves a saber què!.   Aprofiteu aquests dies, “de bon rotllo” que per Carnaval tot s'hi val!

dimecres, 18 de febrer de 2009

Quins dallonsis !

Ja fa tres anys que molts ens vam manifestar Avui fa tres anys que milers de persones vam desfilar pels carrers del centre de Barcelona per dir una cosa ben òbvia:
“SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET A DECIDIR”
Aquella manifestació organtizada i convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir va trencar molts esquemes, moltes barreres mentals .Certament, aquella mobilització massiva va alterar positivamente. Més enllà dels rèdits a curt termini que certes formacions polítiques en van voler treure, penso que aquella manifestació va significar un trencament amb un dels pilars fonamentals del sistema polític i la cultura política principatines d’ençà la segona restauració borbònica (1978): l’immobilisme i l’institucionalisme. 
Miro d’explicar-ho amb unes altres paraules: el catalanisme s’havia basat amb una completa identificació amb les institucions que l’estat ens havia permès. Dic ens havia permès perquè molts fervents independentistes i gent que vol trencar amb Espanya, són uns fidels defensors de les “institucions nacionals”, tal i com les anomenen ells.                                                                         I jo em pregunto, poden ser institucions nacionals unes insitucions que deriven d’unes lleis orgàniques d’un estat aliè a aquesta nació? em penso que estem davant d’uns contradicció in terminus.Més enllà de balanços massa optimistes, encara no podem dir que l’autonomisme amb totes les seves expressions (des del més recalcitranment espanyolista dels Icetes, Camachos, Albiols o Serres, fins a l’autonomisme de barretina i espardenya dels Ridaos, Puigcercós, Vives o Bertrans) hagi mort.  Més de trenta anys de gestió regional no es poden morir d’un dia per l’altra.                                                                                                                         Els processos històrics requereixen foc lent i moltes remenades perquè no s’enganxin i segurament ara estem en un moment on allò antic no s’acaba de morir i allò nou no acaba de néixer. 
Tanmateix, sí que penso que es troba en un atzucac i que és feina nostra posar-los la sortida el més complicada possible. Després d’una reforma estatutària inacabada ,la feina dels sectors rupturistes és la de posar sobre la taula els termes reals del conflicte polític que viu el nostre País des de fa dècades, obrir un altre front de lluita per debilitar l’estat i obrir perspectives de canvis polítics profunds. No és fàcil ni ningú ha dit que ho hagi de ser. Només podem comptar amb les nostres mans i la nostra imaginació, que no és poc.
Ara resultarà que l'Estatutet no pot dir que Catalunya té símbols nacionals. I, sempre segons unes informacions publicades, això afectaria -per exemple- a noms com el del Teatre Nacional, el Museu Nacional d'Art... entre moltes altres coses.Ara bé, tot plegat porta a la reflexió que jo acabo amb una ràpida paraula: INDEPENDÈNCIA. Qui són els de Madrid per dir-nos què ens representa? Què s'han pensat? Doncs precisament, la resposta a aquesta pregunta és el què fa mal. 
Madrid és qui ens 'mana'. Madrid és qui té el poder. I encara fa més mal veure com des de Catalunya hi ha qui li fa el joc a Madrid, i ja els va bé aquest rol.
M'he expressat dia rere altre en aquest sentit, però no és sobrer recordar-ho. Sóc dels que no estic disposat a abaixar el cap i, després, riure'ls-hi les gràcies. Espanya ens roba Espanya ens mal tracta, ens exprem, i a més, es riu de nosaltres.Mentrestant aquí, ens barallem per tonteries. Poseu-hi el concepte que volgueu. El mot que preferiu. La paraula que us agradi més. Però els independentistes, la gent que vol un País millor, no deixarem d'existir -malgrat Espanya-. Avancem cap a la independència, més necessària que mai.
"No hi ha cap llei que pugui eliminar els nostres símbols, la nostra terminologia i el nostre concepte nacional". Més clar, l'aigua!
Estem suportant un espoli fiscal sense parangó a Europa; Ens volen treure els nostres símbols més preats;Ens envaeixen les poques competències que ens queden; Ens transfereixen menys competències que a Andalucia.
I ara per acabar-ho d`adobar, ens volen robar les nostres aportacions a la solidaritat. Ja ni ha prou del govern amic que ens roba i menysté tant com aquells que podien venir si nosaltres no anàvem. Ja ni ha prou de PSOE tant allà com aquí.Ens hem d`enviar a l`escombraria de la història per tenir la voluntat explícita de fer mal el nostre País, que a tants d`ells va incorporar ja fa temps. 
On són els 25 miserables diputats del PSOE Català a Madrid? On són els ministres del PSOE Català? On són aquests miserables davant del robatori de la nostre solidaritat?
Són on sempre en estat. En defensa de la nació espanyola per damunt de tot, passant per damunt de Catalunya, en la que no creuen ni han cregut mai. Varen venir fa temps, s`hi han quedat, i pretenen dirigir-nos, anihilant la nostre Nació per convertir-nos en una altre provincia
La situació de Catalunya de desafecció política i de pèrdua de pes i d'influència hauria de convidar a una reflexió sobre l'estratègia de futur. Amb 23 anys de Jordi Pujol a la Generalitat i una CiU influent al Congrés, el País va viure un feble, però aparent, procés de reconstrucció nacional, superant els tics harmonitzadors del PSOE i la voracitat depredadora de competències del PP. La política del peix al cove i la força dels vots al Congrés donaven els seus resultats i Catalunya tenia veu i paper. La jubilació política de Pujol va fer creure a ERC que estava cridada a heretar el seu espai electoral. Carod i Puigcercós, a més, van pensar que podien fer avançar nacionalment el País a partir de la confrontació institucional (Aznar habitava la Moncloa) i de cedir la presidència de Catalunya als que ja ho governaven tot menys la Generalitat: el PSOE-C.  Per això aposten , fan president Pasqual Maragall i després José Montilla, i incorporen ICV-EUiA.                                                                                                              El triomf de José Luis Rodríguez Zapatero també els fa pensar que el país podia rendibilitzar que un socialista governi Espanya i Catalunya. Però l'estratègia de la bona gent d'ERC no ha donat els seus fruits. No és que el PSOE-C no vulgui defensar els interessos de Catalunya, és que la seva societat amb els socialistes espanyols els ho dificulta. A Pujol, Madrid el tenia collat per la imperiosa necessitat de la Generalitat de tenir recursos per fer funcionar el País.                 A Montilla també el tenen collat per la dependència ideològica i orgànica del PSOE.                    Fins quan seguirem sent servils ? Serem capaços de mantenir-nos dignes i plantar-nos?
Quin camí estem fent els catalans?. Cap a on va Catalunya?. Quin futur nacional estem forjant?. Què fan els nostres polítics per frenar tanta ignominia?.
No tenim nou finançament; ens neguen els nostres símbols nacionals; ens neguen ajudes oficials en destinació a les ONG's catalanes; ens limiten fins a ofegar-nos els drets de protecció de la nostra llengua.
Catalunya ha de repensar l'estratègia. I en aquest cas, el model basc sí que ens serveix.               El nacionalisme basc (PNB i EA) ha pactat amb tothom,. Però ha tingut clar que no podia cedir la presidència del seu País a una formació que malgrat voler, no tingui llibertat d'acció a Madrid.      ERC poseu-vos dempeus d`una puta vegada i foteu-los fora de la nostre preada Generalitat. No es mereixen governar un País en el que no creuen.

dilluns, 16 de febrer de 2009

MARCAR PAQUET.

La gran enredada del finançament que el PSOE està practicant amb Catalunya, comença a posar nerviós a uns dels socis del Tripartit. Que a Can ERC marquin paquet, no tindria que estranyar i menys acostant-se unes eleccions.
Però cal suposar que ERC comença a ser conscient que és el principal candidat a pagat tot sol, la factura del Tripartit, i això comença a posar nerviós a més d'un. Tot i que avui, pot ser ja es una mica tard per marcar paquet, doncs cada dia es farà més difícil justificar el pacte de Govern amb el PSOE, l'intent te que ser molt més contundent, i sobre tot molt més creïble. 
Al Tripartit se l'hi acosten temps difícils i encara més a ERC. Anar al País Basc a criticar la política del PSOE, quan a Catalunya l'hi has donat la clau de la Generalitat, no és manera de marcar paquet, més aviat demostra que el paquet és molt petit.
Una recuperació que mentre continuï al Tripartit, la te francament difícil.

FA UN ANY.

Aquesta imatge és de només fa un any, era just abans de les elccions a corts generals de l'Estat. Zapatero, el president espanyol més funambulista mai vist feia propaganda amb aquesta imatge "Por el pleno empleo".
En aquells dies, alguns analistes i alguns indicadors ja donaven mostres d'una crisi mundial inevitable. Però com amb l'Estatut o el finançament es va optar per seguir enganyant a la gent.
El més greu d'aquesta crisi no és només la crisi en si. Si no que ha agafat a quasi tothom desprevingut, desprevinguts perquè a uns quants els va inetressar allargar el problema, hi havia eleccions.
Avui, l'Estat espanyol ha entrat en recessió. I només un any més tard d'aquest cartell d'en ZP l'atur voreja ja els 4 milions de persones.
El Producte Interior Brut s'ha reduit al -1% entre octubre i desembre segons l'Instituto Nacional de Estadística (INE), fet que confirma l'entrada tècnica en recesió fet que no passava en 15 anys.

Motivos para creer ! !

divendres, 13 de febrer de 2009

QUI NO ES MULLA, NO PESCA !

Ja fa una mica més de dos anys dels nostres el.eleccions i parlàvem i discutíem si la decisió d'Esquerra ( abans ERC ) tenia que ser donar suport a Montilla i al PSOE-C, ajudar a Mas i a CIU o mantenir-se al marge.
Els arguments eren sobradament coneguts:
Si ajudes al PSOE-C ajudes al PSOE, tant nacionaliste o mes espanyol com el PP, i si no t'ho creus només cal que escoltis al Bono, Ibarra, Chaves i molts altres del mateix pelatge.
Si dones suport a CIU es una tocada de nassos i, encara que en política no es porti, no deixa de ser una questió d'honor i de principis.
Qué s'havia de fer?. Anem amb els espanyolistes o amb els pseudonacionalistes catalans?.
Ja saveu quina era i es la meva opinió. Ni l'un ni l'altre. Al marge i dominant la situació. Fixa't que ara el Govern actual está “suplicant” a Madrid el que es nostre i s'en foten de nosaltres de la forma més humiliant. S'en riuen. Alló de "vuelva usted mañana".
Tot aixó, per que m'imagino la situació sent a fora. Amb tot el que está passant amb l'Estatut , la financiació i altres coses, el nostre primer bon día podría ser: " O us planteu o moció de censura per vosaltres".Però aixó es somiar truites.
Jo no vaig votar aquesta Esquerra. Jo vaig votar per Catalunya i pel Republicanisme i estic decebut .Em temo que als properes eleccions ens haurem de replantejar i pensar moltes coses.
S'han complert 6 mesos de la data fixada per que el Govern de l' Estat aprovés el nou finançament de Catalunya segons l' Estatut i aprovat per tothom (Parlament de Catalunya, Congrés, Senat, Referèndum del Poble Català).Com català em sento enganyat per un President (Zapatero) que reiteradament va fer públic que, acceptaria l' Estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
No ha estat així. I després d' una retallada durant el seu pas pel Congrés, ara resulta, que lo més calent està a l' aigüera. Amb tot això, la classe política es pregunta perquè la gent s' allunya de la política i no creu en els polítics. I és per això, que aquest sentiment d' engany, malauradament, cada vegada està més estès entre la població catalana. Malauradament, el Govern de l' Estat ha fet dels incompliments una practica habitual, però, per afegir el desencís que senten l' inmensa majoria dels catalans, un es pregunta: Que fa el Tripartit ? Per tant tenim a Catalunya, un panorama fosc. A qui l'interessa arribar ara a un acord de finançament ? Al PSOE-C? , A ERC? ,A Iniciativa? .
Jo ja començo a malpensar. El tripartit sap que el mal acord de finançament que s'acosta, els perjudicarà. Perjudicarà al PSOE-C perquè tothom ha vist a hores d'ara la seva nula capacitat per treure res positiu del PSOE. Perjudicarà ERC perquè ha estat incapaç de jugar amb encert les seves cartes polítiques i ara s'hauran d'empassar des del govern un acord que no arriba ni als mínims exigits per un Estatut que ells van refusar per trobar-lo insufcient.
Perjudicarà Iniciativa perquè.... bé, és que els de Iniciativa es perjudiquen tot sols...
El més divertit però preocupant alhora -per fals-, és que totes tres formacions ens argumenten que no hi ha acord perquè ells aguanten, ells es mantenen ferms, ells no acceptaran qualsevol cosa...Patètic. Però ,ben mirat, mentres no hi hagi acord, el tripartit pot continuar governant sense que se'ls vegi massa el llautó, sense haver de justificar allò injustificable, sense que les seves vergonyes ni contradiccions saltin a la plena llum del dia. Estan negociant, ens diuen...
Bàsicament estan encara podent mal- governant aquest País sense que el desencadenant d'un mal acord obri fissures potser ja massa electoralment irreparables. Com més tardi l'acord, millor, més tranquil.litat al tripartit. I ja sabem que, qui any passa, legislatura empeny.
S’estan produint, segons el meu criteri, moviments importants en el mapa polític nacional.
I s’esdevenen per una qüestió, essencialment, de control del temps. M’explicaré,durant el transcurs d’aquest any sortirà publicada la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Abans d’acabar l’any se sabrà, ja de forma definitiva, quin serà el model de finançament per a totes les comunitats autònomes (allò de les 17 bilateralitats).
En el cas improbable, però possible, que no s’aprovés aquest any, malgrat tot se sabrà l’import que en percebrà la Generalitat, a compte del nou model -aquella quantitat que els socis del tripartit no volen xifrar de cap de les maneres-. Si a tot això li afegim la crisi, es configura un panorama de fi d’etapa que té data de caducitat: l’1 de novembre de 2010, dia en que es compleixen els 4 anys de mandat del President Jose Montilla al capdavant de la Generalitat.
Aquests tres factors (Sentència del TC, finançament, i fi de mandat), sumats a la crisi social i econòmica que s’agreujarà, forçaran la situació política, posant-la al limit. I és en aquest context que caldrà interpretar els moviments que els partits polítics catalans començaran a fer, si no és que ja han començat a fer-los. Les eleccions europees, en aquest sentit, no em semblen especialment rellevants en tot aquest procés, tot i que potser serviran per endevinar tendències futures.
El que si que serà rellevant serà la sensació global de fracàs de la política catalana. I tots els partits intentaran que aquesta sensació de fracàs no recaigui directament sobre ells. Aquest intent d’esquivar responsabilitats obligarà a moure fitxa a tots els partits polítics embolicats en la reforma estatutària, però especialment als qui tenen responsabilitats de govern, perquè sobre ells recaurà el pes principal -que no únic- de la culpa d’haver permès i tolerat els abusos i preses de pèl dels darrers mesos.
És evident que la política, cada cop més, és immediatesa, imatge i demoscòpia (vísceres) i cada cop menys anàlisi, examen i responsabilitat (cervell). Si no fos així, els resultats de les properes eleccions estarien més que cantats. Però res és clar, perquè cap dels actors que es mouen per l’amfiteatre de la nostra política actua a cara descoberta ni juga net.
El tripartit té els dies comptats. Personalment no crec que duri més enllà de finals d’aquest any o, a tot estirar, del primer trimestre de l’any 2010. Penso que durant el primer trimestre de l’any que ve tindrem eleccions anticipades. Només es podria qüestionar aquest escenari si la Sentència del Tribunal Constitucional s’allargués més del previst i no sortís publicada fins a principis del 2010. Una possibilitat que -perquè no?- beneficiaria el PSOE-C, però que en cap cas ajudaria ni a Esquerra (abans ERC) ni a Iniciativa (ICV).
Els dos socis minoritaris del tripartit no poden presentar-se davant de la ciutadania sense haver marcat “paquet” davant del PSOE-C. Qualsevol altre escenari que no sigui el de distanciar-se del PSOE-C els identificaria com a satèl·lits socialistes, un escenari letal per a les lògiques aspiracions d’ambdós grups. El desmarcatge calculat dels seus “amics” requereix, no obstant, dues condicions prèvies: que sigui pactat en el temps i en les formes, i que deixi clares les regles a seguir durant la “separació”.
Només cal veure les darreres declaracions del líder d’Iniciativa -Joan Herrera- en que manifestava textualment: “la possibilitat que el retard en assolir un pacte sobre el nou model de finançament entre el govern català i l’espanyol pugui enrederir també les negociacions per revisar alguns punts del pacte d’entesa, el qual els ecosocialistes creuen que s’ha de reformular el primer trimestre d’enguany”. Aquest avís d’Iniciativa, sumat a les constats apel·lacions a les “línies vermelles” d’Esquerra, permeten aventurar que el muntatge teatral que, a hores d’ara, només està en fase d’assaig, s’acabarà estrenant d’aquí poc.
L’objectiu bàsic dels tres partits de la coalició governamental, tot i que cadascun dels socis pugui tenir-ne un de propi, és sumar prou escons com per reeditar un tercer govern tripartit.
Tant als socialistes com als ecoprogres, un tercer tripartit no els suposa cap mena de trasbals. Els suposa una simple lluita per augmentar el seus respectius pesos electorals dins de la coalició, a fi i efecte de tenir les mans més o menys lliures -en el cas dels socialistes-, o bé de tenir més influència -en el cas dels ecoprogres-. Aconseguint una millora de representació dins de la futura coalició ja es donaran per satisfets. Amb aquesta “bandera” (la de ser més forts al tripartit) en tenen suficient per fer la campanya electoral, atès que els seu “objectiu” se centra, únicament i exclusiva, en tenir majoria per poder fer un govern de “progrés”. Ho direm clar i català: el PSOE-C i Iniciativa només es disputen la força de cada u en un mateix govern.
Més PSOE-C i menys iniciativa significarà, per al votant socialista, més “seriositat”, mentre que més Iniciativa i menys PSOE-C, significarà, per al votant ecoprogre, més “política d’esquerres”. La simplicitat de sempre. En resum, la formació d’un nou tripartit seria l’objectiu tàctic, mentre que l’estratègia electoral seria la d’intentar augmentar-ne els respectius percentatges d’influència.
L’element discordant és, òbviament, Esquerra (abans ERC). Perquè? Per que aquest partit no es mou només en l’eix d’esquerra/dreta, sinó que, preferentment es mou en l’eix catalanisme/espanyolisme.
La direcció potser no, però els seus simpatitzants i votants primen més aquest darrer eix. I les dades electorals més recents indiquen una claríssima davallada electoral, que tots els analistes atribueixin al seguidisme dels socialistes i a la pèrdua de perfil nacional . Per això els republicans no poden permetre’s que el seu electorat imagini la possibilitat de reeditar un tercer tripartit. Han de fer veure que tallen aquesta possibilitat de soca-rel, perquè si no corren el risc d’enfonsar-se electoralment i d’arrossegar, en la caiguda, les expectatives de futur del seu lider actual, Joan Puigcercós, previsible cap de cartell.
L’eix catalanisme/espanyolisme serà bàsic en les properes eleccions nacionals. Això obligarà als republicans a anar dibuixant un escenari d’enfrontament que vagi de menys a més, primer amb el PSOE -com ja passa actualment-, després amb el PSOE-C, i finalment amb el propi President Montilla. En aquesta inevitable escenificació res seria millor que una nova expulsió dels republicans del govern, tal i com succeí amb el primer tripartit, o bé una marxa voluntària dels republicans, pactada degudament amb el President.
I no només seria beneficiós per a Esquerra si no també per als socialistes. Als uns els permetria accentuar el perfil nacional català, mentre que als altres els permetria accentuar el perfil nacional… espanyol. Tot això, no per previsible menys cert, està obligat a tenir una translació numèrica. I és en el terreny dels números on la batalla serà cruenta.
Vegem les dades de les darreres eleccions nacionals per entendre el pa que s’hi donarà:
CiU 48 , PSC 37 ERC 21, PPC 14, I CV 12, C’s 3
La variació d’aquests números permetrà, de nou, tant a Esquerra com a Convergència i Unió, fer un nou dibuix de la política catalana. I la única possibilitat que tindrà Convergència i Unió d’impossibilitar la reedició el tripartit passa per tres possibles escenaris, de molt difícil abast:
El primer, seria aconseguir una suma de més de 68 escons, cosa impensable a hores d’ara.
El segon seria aconseguir que la suma d’escons dels tres grups del tripartit fos inferior a la de la pròpia Convergència i Unió. Escenari certament inimaginable, atès que CiU hauria d’augmentar moltíssim la seva representació (pràcticament 15 escons) i el tripartit disminuir-la notablement (perdre’n 8 o més). Això suposaria l’entrada d’algun grup nou al Parlament (les CUP o UPyD?) o un increment espectacular del PP i de Ciutadans. Escenari que, a mi en particular, se’m fa difícil d’imaginar. El tercer escenari, i potser l’únic factible de veres, seria que la diferència entre CiU i PSOE-C fos molt més gran que l’actual (d’uns 15 escons) i que el tripartit quedés per sota de la majoria absoluta. Seria certament complicat que el PSOE-C acceptés, en aquestes condicions, liderar el govern, i encara més inversemblant que acceptés formar-ne part, però deixant-lo sota la direcció d’algun dels socis minoritaris.
Un escenari com aquest potser facilitaria el retorn de CiU al govern, tot i que els deixaria amb un marge de governabilitat certament escàs.
Si observem aquests tres possibles escenaris veurem clar que Convergència i Unió només pot plantejar una forma d’intentar aconseguir la Generalitat, que no passi per aconseguir la majoria absoluta: Rebentar l’estratègia de desmarcatge d’Esquerra (que indubtablement es produirà), eixamplar la majoria parlamentària de forma clara respecte al PSOE-C, i situar Esquerra en posició de feblesa respecte a la pròpia CiU i als socialistes.
En resum, que li caldrà forçar un escenari electoral en que els resultats electorals s’assemblin als següents: CiU (56 escons), PSC (39 escons), Esquerra (16 escons), PP (14 escons), Iniciativa (7 escons), C’s o UPyD (3 escons).
Només en un escenari en què la geometria variable beneficiï sempre CiU seria possible concebre un govern en clau nacional, sempre i quan Esquerra no pugui tenir la “clau” del govern excepte, és clar, que sigui per fer-la servir conjuntament amb CiU. Si Esquerra tingués la possibilitat d’emprar la “clau” amb altres socis que no siguin CiU, s’estaria segellant la tomba política d’Artur Mas, qui ja ha manifestat que no tornarà a presentar-se a unes noves eleccions, si a la tercera no obté la Presidència de la Generalitat. Si CiU vol conservar alguna possibilitat de triomf ha de potenciar tot aquell discurs que provoqui rebuig cap al PSOE-C com a força catalanista, ha de forçar l’acorralament polític del Govern i d’Esquerra al Parlament per obligar als republicans a fer més difícil el distanciament pactat del tripartit (perquè no una moció de censura, a partir del segon trimestre d’aquest any, per visualitzar-ho ?), mobilitzar les seves bases al màxim, incentivar la participació electoral d’aquells segments de població impregnats de catalanisme, alhora que desmotivar la de la població espanyolista i, finalment, no concedir a Esquerra cap respir fora del tripartit.
Conclusió final: Quan arribi la Sentència del Tribunal Constitucional, CiU ha de disparar primer, proposant una alternativa nacional clara i contundent, però inassumible per Esquerra -si no és trencant el tripartit-, ha de plantejar una moció de censura que obligui Esquerra a votar a favor del govern, i… esperar que el poble de Catalunya passi comptes electoralment. Si vol guanyar de debò només té aquesta opció.
El que CiU no ha de permetre, en cap cas, és que les iniciatives que des de la societat civil s’han endegat (Plataforma pel Dret de Decidir, Els 10000 a Brussel·les, etc) tinguin cap mena de transcendència en la vida política nacional, més enllà de servir de cataplasma de la malaltia que pateix el nacionalisme. Perquè el nostre mal -la guerra civil catalanista- no se solucionarà pas amb iniciatives espectaculars, sinó amb decisions polítiques autèntiques.
Aquestes iniciatives, lloables totes elles, d’obtenir rellevància política, només beneficiarien Esquerra, perquè ocultarien les seves fallides apostes pel tripartit i situarien el debat en un terreny -el de la independència- totalment fals i virtual, a hores d’ara. Actualment no calen emmascaraments independentistes, sinó polítiques nacionals contundents. I aquestes no es produeixen des de fora de la política, sinó des de dins.
A les properes eleccions cal que l’electorat català rebi un missatge clar i contundent d’Esquerra, en el sentit d’afirmar públicament que, després de les eleccions només contemplaran dues possibilitats de pacte:
- A) La formació d’un govern catalanista entre Esquerra (abans ERC) i Convergència i Unió (CiU), en el qual la pugna electoral només serveixi per dirimir la força de cada grup en el futur govern.
- B) Que només participaran en un govern de coalició, presidit pel president Joan Puigcercós, en què hi només hi haurà un únic objectiu nacional, com podria ser el concert econòmic. i si això no fos possible, que passaran a l’oposició.
Tot el que per part d’Esquerra no sigui comprometre’s amb algun d’aquests dos supòsits seran falses promeses fetes amb la intenció de tornar a enredar el poble de Catalunya per servir, en safata de plata, als socialistes el govern de Catalunya.
O Esquerra torna al catalanisme, o el catalanisme ha de foragitar Esquerra.
El que no pot ser, en cap cas, és que el catalanisme permeti envernissar els qui ja han demostrat, sobradament, que són els seus enemics: els espanyols, siguin d’esquerres o de dretes. Siguin socialistes o populars. Tots ells, lamentablement, llops… uns amb pell de xai, i els altres no, però llops a fi de comptes.
D'acord que som un País adormit, un país que ens poden insultar, robar i menystenir sense que donem respostes...D’acord que una de les raons importants (que no pas l’única) d’aquesta absència de resposta, d’aquest no deixar-se trepitjar, es l’evident manca de lideratge (polític), però també hem d’afegir-hi tot seguit que som una societat que viu, perplexa, aquest present desconcertant. Per tan, és important, molt important, que comencem a despertar com poble i que comencem a donar, per a nosaltres mateixos, les respostes que l'honor, l'orgull i la història de la nostra nació, mereix.
Ens ho devem i li devem al País. I si els polítics no estan a l'alçada (que no hi estan), haurem de ser nosaltres els que fem el primer pas (i el segon, el tercer i els que calguin) per deixar clar ,quin és el camí, forçant-los així a seguir-lo. O no?
L'olla de grills de la política comença a estar massa plena, i si no pot descarregar-se una mica, aviat pot vessar per qualsevol costat i cremar a qualsevol.

Bé,bon cap de setmana i reflexioneu : Ser peix té molts avantatges, com per exemple no haver de dutxar-se mai, no haver de tirar mai la cadena i que mai ningú no et pugui dir "tu, calla!".

dijous, 12 de febrer de 2009

Darwin.




És força desconcertant que després de 200 anys encara se segueixi qüestionant la idea segons la qual els éssers vius s'han originat els uns dels altres a partir de la descendència i els diversos canvis o transformacions al llarg del temps en la seva lluita per l’existència.
La reticència o desconfiança per part d'alguns sectors religiosos de caràcter fonamentalista, que es resisteixen a acceptar els nostres orígens evolutius, ha provocat que en alguns estats nord-americans es mantingui una lluita aferrissada per eliminar la teoria evolucionista-darwiniana dels plans d’estudis educatius. El creacionisme cada vegada va guanyant més terreny amb el suport de la nova teoria del disseny intel·ligent.
La lluita per l'existència, aquest cop entre dues teories (ciència-evolucionisme i la de la religió-creacionisme).
Un dia com avui de fa dos-cents anys, a cals Darwin, va néixer un nen a qui van anomenar Charles. Els Darwin eren una família benestant anglesa. Aquell noi va estudiar medicina i teologia, però no va acabar cap de les dues carreres.
Era un nen de papà que prometia ser un més dels xitxarel·los que en aquella època passaven tota la vida vivint de les rendes de la família.
Però en Charles tenia una passió. Li agradava estudiar la zoologia. Fart dels fracassos educatius, el pare d'en Charles va fer gestions per a que el xicot s'embarqués en un llarg viatge en vaixell en qualitat d'acompanyant del capità, per distreure'l i donar-li conversa en la llarga travessia.
En Charles es va adonar, de seguida, que era una bona oportunitat per observar la fauna de tot el món, i ben aviat va deixar de ser l'acompanyant del capità per passar a ser el naturalista de l'expedició. Al llarg de tota la costa d'Àfrica i Sud-Amèrica, en Charles va observar la fauna, viva i fòssil, i aquest bagatge d'observació es va completar quan el vaixell va passar per les illes Galàpagos, a moltes milles davant la costa de l'Equador.
Allà, va observar que hi havia una gran diversitat de pinsans, i que les diferents espècies tenien el bec diferent segons la seva alimentació. Això, sumat a les semblances que havia trobat entre els fòssils i els animals vius durant tot el viatge, va despertar alguna cosa al seu cap.
En Charles es va passar vint anys desenvolupant aquella idea, i la va anomenar Teoria de l'Evolució. Portava vint anys trenant-la i argumentant-la, però encara no volia fer-la pública, perquè volia tenir-ho tot ben clar.
Però un bon dia es va assabentar que un jove científic, Alfred Wallace, estava treballant en una teoria molt semblant a la seva. Llavors, a correcuita, va escriure un burd resum que va titular "On the Origin of Species by Means of Natural Selection", que es va convertir en l'obra de literatura científica més important de tots els temps, i va crear una gran polèmica en la comunitat religiosa que veia com una ofensa pensar que Déu no havia creat el món en set dies.
Tots els estudis científics fets des de llavors en relació a l'evolució de les espècies han variat, modificat i matisat, la teoria de Darwin, però sempre l'han corroborat, i és admesa com una certesa absoluta a la comunitat científica, excepte per uns quants, que segueixen pensant que tot és mentida i que tot va ser creat per un Déu superior.
Jo no sé, ni vull saber si el món i els éssers vius van ser creats per Déu o no, però si tot ho va crear un Déu, està clar que va utilitzar les normes de l'evolució i la selecció natural.
Segons la Gran Enciclopèdia Catalana: “La teoria del disseny intel·ligent és una teoria no científica que postula que l'evolució dels organismes ha estat conduïda per un ésser superior. Proposada inicialment pel Discovery Institute dels EUA, ha estat assumida per un ampli col·lectiu de persones d'aquell país. Accepta els principis evolucionistes de la teoria neodarwinista o sintètica, però afirma que l'evolució ha estat guiada per Déu per a arribar a generar l'home a imatge i semblança seva.”



dimarts, 10 de febrer de 2009

PREVARICACIÓ


Aquest matí m'han dit una frase que m'ha copsat:
"Nosaltres tenim tota la vida per endavant, però ells tenen presa per acabar de conquerir-nos”

Estem en una època en la que els catalans estem econòmicament ofegats, i la crisi agreuja encara més la situació.
Una situació política eternament crispada, tant dins del govern com els partits de l'oposició. I la classe política està obligada a fer un cop de puny i fer un clar gir cap al sobiranisme (independència) deixant arraconada l'etapa ja caduca de la construcció d'un autonomisme per al nostre País. Hem de fer clarament una unitat d'acció, tant social com política i econòmica per que aquest País (Catalunya) assoleixi els drets nacionals, què en epoques passades ens va extirpar el franquisme.
Per què l'estat català no ha sigut capaç d'autodeclarar-se independent?
Hi han líders polítics que han volgut ser prudents, i personalment han resultat traïdors a la pàtria, en comptes de les seves pretencions de ser herois nacionals. La societat catalana hem de ser capaços de donar exemple a la classe política i fer els propers 6 i 7 de MARÇ una caravana per carretera, o en avió d'estelades i banderes europees, on 10.000 catalans poguem fer conèixer a Europa tot el mal i discriminació que genera l'estat espanyol a la totalitat del poble català.
Així que el proper 7 de Març ens veiem a BRUSSEL·LES per reclamar l'autodeterminació del poble català.
Som en temps difícils. Catalunya és botiflerejada pel PSOE-C i pel PSOE i encara no té el finançament que, a dreta llei, li pertoca. Incompleixen, menteixen, ens menystenen i ens menyspreen, i la sang mai no arriba al riu. Els socialistes de Catalunya van deixant anar petites amenaces que ja no se les creu ningú; de fet, dubto que algú se les hagi arribat a creure mai –ni tan sols el seu líder suprem del talante súper-mega-guai que governa l’Estat D’altra banda, CiU continua intentant jugar a dues bandes, sense acabar de deixar les coses clares: primer, presenta un candidat suposadament sobiranista a les eleccions europees; després, el senyor candidat assegura que “a Brussel·les no s’hi va a defensar el sobiranisme”. Aleshores, per què caram l’han col·locat allà? Per a continuar fent el que s’ha fet sempre?
El sobiranisme és molt ampli, hi pot encabir molts punts de vista i moltes maneres de fer, però al final l’objectiu comú es el mateix: assolir el Dret de decidir i conseqüentment, la independència de Catalunya per prendre les seves pròpies decisions i gestionar-se com a Estat propi i sobirà del seu dia a dia.
Quatre vegades ha faltat a la seva paraula, ell o els seus adlàters i aquí, calladets deixem que ens vagin clavant la canya esquerdada i sense protestar ni alçar la veu, no sia que s'enfadin, mentre restem immers en una crisi que només acaba de començar i que una bona financiació podria ajudar a pal·liar, almenys no perdria el temps el Govern barallant-se amb el govern amic i podrien anar per feina – espero -. Podria ser, tot i que més aviat hom diria que és ineficiència, incoherència i una menyspreu absolut vers Catalunya i els seus ciutadans que no ja del Govern. No puc més que sentenciar que el finançament només el tindrem quan ells vulguin, amb les quantitats o percentatges que ells vulguin, i ens els donaran de la forma que a ells els hi doni la gana, es a dir en comptagotes...
No sóc qui per aconsellar, però suposant que ho fos, jo marcaria ja una data límit per l'aplicació de l’estatut i amb ella el finançament just que a sobre ens mereixem amb escreix. Fixaria la data el 30 de març, i sinó es complia potser perquè el Sr. Solbes encara estaria fent la becaina, tancaria la caixa i "salga el sol por Antequera", al cap i a la fi, si el Govern Espanyol no compleix amb la llei de manera reiterada, no tenim perqué respectar-lo ni tenir-lo en compte, i si cau el Govern del Sr. ZP, millor, amb Aznar tot i el que era, almenys es podien fer tractes, si era sí, era si i si era no, era no, però almenys era un home de paraula, i consti que no és pas sant de la meva devoció, però és que Zapatero a banda de tril·lero, és un mentider compulsiu, l'home que enganyava als homes i a sobre se’n vantava, amb un somriure i tarannà aixó si.
Mai en la història d’Espanya un President del Govern ha mentit tant i tant sovint com el Sr. Zapatero, dubtós mèrit que s’ha guanyat a pols.
Doncs sí, això mateix, ahir va fer 6 mesos, mig anyet que s'allargassa l'incompliment del govern espanyol dels terminis de l'estautet pel que fa al finançament. Ep!, 6 mesos... i aquí no passa res. Bé, no passa res de nou: l'amic Iceta deia ahir que la manca d'acord tindrà "conseqüències". En fi, no fa gaire setmanes ja havien dit que si la cosa no estava enllestida a finals de l'any passat caldria revisar (o era replantejar?) les relacions entre el PSOC-C-PSOE i el seu germà gran, amo i senyor... i a la fi, què és el que han revisat a banda dels nous terminis que s'han anat engrunant i esgotant?
I no passa res! Els espanyols i la seva quinta columna van a correcuita al jutjat quan creuen que algú no aplica o no compleix la llei tal i com ells entenen que s'ha de fer o bé si creuen que aquesta aplicació és contrària als seus interessos. Aquí ens limitem a botzinar una mica de cara a la galeria per tal de fer la impressió que s'està fent alguna cosa o, si més no, per ensenyar com n'estem d'enfadats. I al bonic país veí que fa més de 300 anys que ens ocupa es fan uns farts de riure que acaben baldats de tanta rialla. A veure, entenem-nos: una de les principals obligacions d'un govern, si no la primera, no és fer complir les lleis?
El diccionari defineix el mot "prevaricació" de la següent manera: " Delicte propi del qui manca a l'obligació del càrrec que exerceix, desviació dels propis deures professionals ". És a dir... jo de dret i jurisprudència no hi entenc gaire, però interpreto que el fet que un govern no compleixi o no faci complir la llei pot arribar a ser considerat un delicte, oi? Doncs au, menys xerrera i que el Govern de la Generalitat els porti als tribunals.
I ja està, no?

dilluns, 9 de febrer de 2009

EL DRET A DECIDIR VETAT (Askatasuna i D3M, en fora de joc )

L`Estat Espanyol llueix amb gràcia, orgull i passió el fet de posseir el sistema democràtic més pobre, més buit i menys homologable d`Europa.
Lleis orgàniques que no s`apliquen ( Estatut Català i Estatut Basc), sentències del TC que no s`apliquen ( beques/ ONG), il·legalització de partits polítics, creació d`un concepte jurídic nou, provinent de la medicina , anomenat “ persones contaminades”, extensió del terrorisme d`Eta, a qualsevol manifestació cultura i política, que es declari d`esquerres i abertzale.
Amb la posada en marxa de la impugnació de les candidatures Democràcia 3 milions i Askatasuna, per impedir la seva participació a les eleccions basques amb la cantarella que son hereves de Batasuna, Europa pot observar amb estupor, com aquest Estat del sud del continent segueix amb els tics dictatorials que mai s’ha espolsat del damunt.
Ja fa sis mesos que ha vençut el termini per fixar un nou sistema de finançament per a Catalunya, d'acord al que estableix la Llei Orgànica del Nou Estatut de Catalunya.
I el més calent és a l'aigüera. Per altra banda el Fiscal General de l'Estat i el Tribunal Suprem s'han donat molta pressa, en l'aplicació de la Llei de Partits per a la il·legalització dels partits de l'esquerra abertzale i per impedir que noves candidatures d'aquest àmbit es puguin presentar a les properes eleccions al Parlament d'Euskadi. Aquest és l'Estat de Dret (arbitrari) que tenim. La crida per anar 10.000 catalans Brusel·les el proper dia 7 de març, és, doncs, més justificada que mai.
Malgrat tot, va donant lliçons de democràcia a tothom; finalment li passarà com en el discurs econòmic, on d`anar atrapant a França hem passat anar junts amb Grècia i Portugal. ( el vell acudit de les 3 potències mundials).
Tenim un sistema trampós, on la democràcia no ha pogut , en aquests 30 anys, perquè l`estat espanyol és per definició autoritari, on les lleis es poden aprovar, però l`estat es reserva el dret d`aplicar-les. Com pot ser que després de 30 anys hi hagin competències no transferides tant a Euskaleherria com a Catalunya?
S`imaginen que això passés a UK, França, Alemanya, Estats Units , Canadà etc.....S`imaginen en aquests països, una constitució que donés al exèrcit el poder per defensar l`unitat de la seva pàtria? S`imaginen que a UK, s`hagués il·legalitzat el Sinn Fein?? S`imaginen a UK, l`aplicació del concepte de “ persones contaminades”?.
Aquestes aberracions jurídiques només es poden donar a l`Estat Espanyol, on contra Bascos i Catalans totes les armes són vàlides. Tal com estava previst, el Tribunal Suprem ha anul·lat les candidatures de les dues llistes que podien representar el sector abertzale al País Basc: la de l’agrupació d’electors Democràcia 3 milions i la del partit Askatasuna. Res de nou, perquè aquesta era una decisió presa als despatxos de la Moncloa, que els magistrats no han hagut de fer res més que signar-la amb quatre frases de pretesa justificació que farien envermellir de vergonya a qualsevol jurista. És el sistema que ha emprat sempre la justícia espanyola al País Basc: ara tenen la possibilitat de recórrer al Tribunal Constitucional, i si no, posteriorment, recórrer a Strasburg.
Però l’objectiu ja s’haurà acomplert: aplanar el camí dels socialistes al Govern d’Euskadi.
El fet de l'anul·lació les llistes de D3M i d'Askatasuna per a les pròximes eleccions autonòmiques basques, n'ès una prova fefaent, fa un any perillaven i tot que hi varen poder concòrrer PCTB i ANB. Sembla que en la qüestió Basca ens hagim instal·lat en el dia de la marmota, i s'il·legalitzi o legalitzi segons convingui, almenys en el cas del PSoE, com a mínim José Maria Aznar aixó ho tenia molt clar. "La imminent il·legalització del Partit comunista de les terres Basques i la següent que és al caure de Acció nacionalista Basca, el que s'anomenava el pla B, demostra el desconcert i l'estat dubitatiu en que sobre aquesta questió viu el Govern Espanyol de Jose Luis Rodriguez Zapatero, hereu de la obssessió paranoica anti ETA, i anti tot el que sigui el món abertzale de Jose Maria Aznar, que el va dur a crear una llei de partits feta a mida per il·legalitzar aquest entorn.
Aquesta decisió antidemocràtica del Govern Aznar amb la connivència del PSOE, ha donat com a resultat que entre 150 i 270.000 ciutadans al país Basc no puguin votar al món abertzale a les propères eleccions generals del 9 de març. Sense entrar ara en la legitimitat democràtica de Batasuna, ANB o EHAK, no des del punt de vista d’Aznar o el connivent de ZP, sinó des del sentit comú, s’havia dit per activa i per passiva fa anys que la gent del món abertzale on tenia d’estar era al Parlament, perquè era el lloc on se’ls obligaria a entrar en el joc democràtic. Va costar però es va aconseguir, fins que Aznar va decidir de fer-los fora.
Ara, en plena pre-campanya electoral i trencada la negociació amb ETA, aquestes il·legalitzacions han deixat al món abertzale sense el pla B. Certament segueixen sense condemnar la violència, però en el llenguatge críptic i complex del món abertzale hi ha moltes maneres de dir les coses i Otegi - a Catalunya Radio – va dir fa un temps explícitament i gens crípticament per cert, que la lluita armada a aquestes alçades no tenia cap sentit.
Sincerament, crec que el fet que el món abertzale no pugui presentar-se a aquestes eleccions es un greu error del Govern de ZP, massa preocupat per l'ùs que contra seu en pugui fer el PP d'aquesta questió, com si a aquests els i vingués d'aquí, prou que en fan un obscé ús i abús de la questió terrorista. I en el ben entès que faci el que faci ZP els altres ho censuraràn igualment. Per tant,el que hauríen de fer, és d'agafar el brau per les banyes i deixar que Batasuna sota les siglas que siguin, es presenti a les eleccions generals.
No fer-ho crec és un greu error polític, i sinó al temps. I és que no es por governar nomes pendent de les enquestes i el que diràn uns i altres, i quants vots et pot donar o treure segons quina mesura adoptin.
Trobo a faltar la valentia política d'afrontar alguns problemes com aquest sense por i pel camí recte, i no és l'ùnic, n'hi han d'altres com la immigració on també s'hi passa de puntetes i com un estruç covard s'amaga el cap en un forat. Però els problemes són tossuts i continúen latents i ben vius, malgrat es vulguin ignorar o callar. Gairebé trescentes-mil persones que no poden anar a votar un o uns partits democràtics, és un problema i si a sobre es deté arbitrariament a qualsevol persona que destaqui d'aquests partits sense gaire més proves que una simple sospita, el problema pot arribar a ser un malsón."
El recurs al Tribunal Constitucional és una pura broma, perquè allà tampoc es prendran ni la molèstia d’intentar trobar una justificació legal (vull dir una justificació amb un mínim de rigor). I a Strasburg, on els abertzales ja han guanyat uns quants dels recursos presentats, en el millor dels casos poden tardar quatre o cinc anys a pronunciar-se.
Tal com es va fer amb el tancament d’alguns mitjans de comunicació, l’objectiu era escapçar la llibertat d’un sector de la societat basca, amb o sense argumentacions jurídiques. A Madrid se’n riuen del fet que el Tribunal d’Strasburg pugui negar-los la raó, perquè l’objectiu ja s’havia acomplert i era irreversible.
El problema no el té només un percentatge important de la societat basca a la qual es nega el dret democràtic de participar en el procés electoral, ni tan sols el conjunt de la societat basca, sinó que el problema el tenim tots plegats, els qui en algun moment o altre ens podem trobar que el nostre futur depengui d’aquests tribunals espanyols. Si des de la societat i des de les forces democràtiques no es rebutja d’una manera clara i rotunda aquesta pantomima que alguns anomenen Justícia; si no som capaços des dels partits i des de les institucions catalanes de declarar incompetents, per corruptes i prevaricadors, aquesta mena de tribunals que es presten als interessos dels partits espanyols dominants, no ens ha d’estranyar que darrere d’ells vinguem nosaltres.
Tant fa si a Madrid governa el PP o ha fa el PSOE, els arguments, les tàctiques, i el joc brut polític per arraconar els sobiranistes són els mateixos. Des de fa uns anys, els diferents governs espanyols, han posat en marxa la maquinària per construir un Estat centralista i jacobí a l'estil de la República francesa.
Aquest arraconament, que busca la desaparició dels partits sobiranistes, es fonamenta en tres pilars:
l'econòmic, el ideològic i el participatiu i/o representatiu.
Pel que fa al primer la tàctica és clara: anar consolidant l'ofec econòmic de Catalunya i que aquesta sigui cada vegada més pobra. Avui es compleixen sis mesos de continuat incompliment del Govern espanyol en matèria de finançament. Un finançament que contempla l'Estatut (Llei Orgànica), que també l'Estat incompleix continuadament. En unes poques setmanes ens comunicaran les engrunes que ens enviaran des de Madrid que no faran altra cosa que augmentar la nostra crisi econòmica.
El segon pilar contempla apartar del poder, els sobiranistes, o deixar-los com a testimonis muts, lligats de peus i mans, en les seves respectives comunitats (ja ha passat a Catalunya i Galizia), per consolidar un pensament únic a tot el territori. I ara estan posant les bases per fer-ho a Euskadi. Si el Govern espanyol (PSOE) va iniciar els tràmits per la il.legalització les candidatures D3M i Askatasuna, és perquè interessava electoralment al PSOE en aquest moments. Si la jugada els hi surt bé el PSOE estarà governant a les tres comunitats històriques. Una situació que afavoreix al PSOE i al PP per trencar el poder del PNB. Igual que el Tripartit, de la ma del PSOE, esta fent a Catalunya L'Estat i el nacionalisme espanyol, fan un escac al nacionalisme basc. A Catalunya els està sortint bé gràcies a la complicitat d'ERC i ICV. Mala peça al teler!
El tercer pilar l'acabaran de bastir, properament (PSOE i PP), amb l'aprovació d'una futura llei electoral que impedeixi, com ara, que els partits sobiranistes es converteixin en frontisses de governabilitat.
La democràcia en aquest país és un circ. En lloc dels tres poders de Montesquieu, només ni ha un: La voluntat del estat. Ni hi ha poder judicial, ni parlamentari.
Només interès del estat de sempre. I els partits clarament democràtics, dels quals no n`hi ha cap d`espanyol? Què diuen ?? Res. Callen. Escalfen les cadires.
Tot és un immens joc, on els ciutadans, malgrat tot, no som subjectes de dret, sinó només eines posades al servei del Estat de sempre, d`aquell estat que va començar fent un genocidi de tres cultures i pel qual, mai ha demanat perdó.
I molts encara volen, que demanin perdó per l`assassinat de`n Companys.
Per un català¡¡¡¡¡

divendres, 6 de febrer de 2009

Què tal si es fes alguna cosa...?

Primera semana de febrer.
Els guapos per molt guapos,no pixen colònia !
I tot segueix igual..... Què esperen els “poderosos” per fer alguna cosa?


Sembla imposible que encara no s'hagi pres consciència sobre temes tan importants...
No vull perdre l'esperança i vull creure que potser, algún dia, quan encara no sigui massa tard, començarem a veure petits canvis
En tot cas ho deixo al criteri del equip de govern. ¡

Esgarrifa saber que estem igual!
La meva iaia deia... ai uiiix!
Aiiiiiiiiiii... sí que fot angúnia, sí.





dijous, 5 de febrer de 2009


Perquè no deixeu de fer el ruc ?
A ver, Jose Luis, ni caso,atiende: la be con la e ?



Beeeeeeeeeeeeeeeeeee ¡¡

Tu ho saps fer molt millor Juan :
Bee ¡ Beee ¡¡



Beeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee ¡¡


Beeeeeeeeeeeeeeeee!!

TANCAT.

dimecres, 4 de febrer de 2009

dimarts, 3 de febrer de 2009

GUANY I NO DANY.

Hi ha crisi. Cues quilomètriques a les oficines de treball tot i que ara ja només cal anar-hi per fer la primera inscripció al subsidi d'atur. Costarà pagar hipoteques.
Caldrà vendre tot-terrenys de ciutat, mercedes, audis i bmws.
Els apartament i segones residencies col·locar-los com es pugui o donar-los a bancs i caixes. S'ha acabat l'opulència estúpida que en els darrers 5-10 anys s'havia aconseguit. Tot era un miratge. Sense oblidar els grans, grandíssims drames que es viuen i es viuran en algunes (massa) cases, aporto un altre punt de vista: el d'aquells a qui la crisi afectarà al poder adquisitiu, però apretant-se el cinturó podran tirar endavant.
Caldrà canviar el paradigma: en els últims anys semblava que la felicitat es comprés en forma de bé de luxe... perquè sí, la TV de 50'' és un luxe, les vacances internacionals són un luxe, les esquiades cada cap de setmana són un luxe, l'estúpid tot-terreny és un luxe tant estúpid com innecessari (ho sento, odio els tot-terrenys de ciutat), els concerts de 60€ també són un luxe (sobretot per qui els cobra), i les factures de mòbil de 50€ mensuals tenint un fix amb tarifa plana ni ho explico. Però no per deixar de tenir o disposar de tot això s'ha de deixar de ser feliç. La felicitat no és això, tots ho hem dit algun cop i pocs s'ho han acabat de creure del tot. Però necessitem ser-ne, de feliços, i redescobrirem on es troba en realitat aquest concepte. En aquelles situacions que importen: la família i els amics ens faran tant feliços amb un pa amb tomàquet i pernil del pais, a casa com ho feien en un restaurant mesos enrere; Inclús més ara que no ens portaran el compte en un subtil intent de què alliberem la taula. I també en els projectes acomplerts, que resulta que deixaran de ser la possessió de béns per reconvertir-se en quelcom més profund: assolir objectius immaterials.
Si la crisi és llarga podem veure com a guany (i no dany) col·lateral un resorgiment de l'associacionisme i un retrobament de la societat amb els valors col·lectius. Res d'això ens treurà de pobres, ja ho sé, però no em negareu que seria un enriquiment important. És alarmant veure com els economistes del nostre país analitzen la situació actual. No estic d'acord amb el que diuen, i el pitjor és que fa deu anys que no hi estic d'acord i el temps em dóna indefectiblement la raó.
Ahir, a l'Agora, el conjunt de despropòsits que s'hi deien feien esfereir. Per una banda els comerciants demanant que s'obrís l'aixeta del crèdit familiar. Un estat amb la balança comercial més desequilibrada del món de molt llarg, 4 vegades més desequilibrada que el nostre següent competidor, no es pot permetre de cap manera que les families continuint podent accedir a crèdit per comprar-se neveres fetes a la xina, corea, alemanya o polonia.
Segons els comerciants, ells han reduït durant molt temps els seus marges comercials, prova de que han fet les coses bé. D'acord. Però els hauran de tornar a pujar. Perquè ara vendran menys. El que han de fer és pujar un 20% el seu marge esperant vendre un 30% menys. I aguantar els anys que faci falta. En canvi, el que faran és mantenir els marges baixos, perquè els agradàven els temps en que s'ho podien permetre, i com que ara no s'ho poden permetre cauran el 30% dels comerços. Un cop aquests comerços hagin caigut, els que quedin pujaran el 30% o el 40% els seus marges. I nosaltres pagarem a mig termini més pels productes i pels aturats. Una altra bestiesa que sento últimament és la del perill de la deflació. Equanimament el conjunt d'economistes han decidit que la deflació és dolenta. Punt. Hem de fer el que sigui per evitar-la. L'exemple: Japó. Però això és una bestiesa. Japó té la balança comercial positiva més gran del món. La seva moneda no deixa de pujar de valor. Només aquests dos punts ja fan que qualsevol comparació amb Castella i les seves colònies no tingui cap mena de valor.
El nostre cas és totalment diferent. La nostra productivitat està pels terres i la balança comercial també. La nostra moneda està enllaçada a la de la resta d'Europa i no es pot desenllaçar.
Si entrem en una espiral deflacionaria, el que passarà és que els sous hauran d'anar baixant progressivament. I per tant, pujarà la productivitat. Com que el canvi de la nostra moneda està fixat amb la moneda de la resta d'europa, no ens trobarem amb el problema que té el japó, que és que la deflació és acompanyada per un augment del valor de la moneda.
Si l'any que ve els preus baixen un 5% i a Europa en general pujen un 3%, els nostres productes valdran un 8% menys i potser podem començar a exportar i recuperar la balança.
Si els francesos i belges que vinguin a la Torre, l'any que ve de vacances noten que tot val un 8% menys, l'any següent destinaran més dies a les seves vacances de sol. I gastaran més.
No nego que hi ha perills associats a la deflació. Però comparar la nostra economia amb la del Japó és simplement estúpid. La nostra economia no pot pujar la productivitat un 8% en un any augmentant-ne l'eficiència. I en canvi si que pot fer-ho reduïnt els preus i els salaris associats.
Evidentment, sé que molts pensareu que això repercutirà negativament en la capacitat adquisitiva dels ciutadans. És possible. Però també és cert que un 50% o més de molts sous van a parar apagar un lloc on viure. O sigui que sembla lògic que el cost de l'habitatge es redueixi en paral·lel a la reducció del salari. D'altra forma, sinó, el que tindrem és que l'index d'atur creixerà i creixerà fins que se sostinguin només aquelles empreses que sí que tinguin un producte competitiu per eficiència i no per costos salarials.
Deixant de banda les parelles de fet, parlem per acabar de l´habitatge, fins avui coneixía
l' existència dels matrimonis civils i dels canònics. Semblava que la unió entre dues persones, només tenia en les nostres contrades aquests dues formes solemnes. Estava equivocat. Actualment són els matrimonis que anomenaré hipotecaris, els més abundants. La cerimònia no es celebra en un edifici religiós. Tampoc en cap seu judicial o municipal, sinó en el despatx professional d' un Notari. Més enllà de la parella i del fedatari públic, el paper més important
l' ocupa el representant de l' entitat de crèdit que deixa - en préstec -, determinat diners als membres de la parella a canvi de gravar la propietat del cau "familiar", que hauran de retornar mitjançant determinats pagaments parcials en un nombre gairebé indefinit que els ocuparà tota la vida. La bombolla immobiliària i la sobrevaloració dels habitatges, han aconseguit paralitzar moltes ruptures i tornar al vell dogma de la indissolubilitat del matrimoni, aquesta vegada no per raons teològiques i/o ideològiques, sinó econòmiques. El trencament es fa molt inviable, al generar-se uns deutes de per vida. M' explicaré amb exemples reals. Una parella amb sou aproximat de 1.300 euros cadascún, fa tres o quatre anys van adquirir un habitatge d' uns 60 metres quadrats, al "mòdic preu" de tres cents mil euros. L' entitat de crèdit no tan sols els hi va deixar el cent per cent del preu real de compra, sinó una mica més per sufragar les despeses d' impostos, registre i notari. Els adquirents de l´habitatge van formalitzar un préstec hipotecari a retornar en quaranta anys. A partir d' aquell moment, un dels dos sous de la parella, ha servit per a pagar les amortitzacions mensuals del préstec concedit. Després de tres anys de convivència i quan encara no han amortitzat capital, la relació comença a trontollar, però deixar-ho còrrer es molt difícil . El pis ha baixat de preu. El seu valor en el mercat és un vint per cent inferior. La solució de vendre'l per eixugar el deute és impossible.
De fer-se efectiva la ruptura, hauràn de continuar pagant i només un dels dos podà gaudir-ne (es un dir!). Encara que es pactés alguna mena de compensació a favor del qui marxés, estaria lluny de sortir-ne beneficiat. La parella sense adonar-se, haurà contret matrimoni amb la solemnitat que dóna el préstec del banc o de la caixa.
Així ha nascut el matrimoni hipotecari i sense saber-ho, el retorn al seu caràcter permanent.

dilluns, 2 de febrer de 2009

Els rostres de tristesa.

El diumenge a la nit nit han dedicat el "30 minuts" als "rostres de la crisi". Han presentat com la crisi, els tancaments, l'atur, estan afectant a gent concreta, amb rostre, amb nom, amb famílies.
S'han pogut sentir paraules de tristesa, de por, de ràbia, també d'esperança.
El documental ha estat punyent. Si l'objectiu era posar cara a la crisi, crec que ho han aconseguit. Tanmateix, un dels rostres de la crisi no ha sortit al "Trenta".
Em refereixo al rostre crispat, rabiós, diria, de ZP. "No és el moment de presentar grans beneficis" li diu a la gran banca amb la que es reuneix avui.
I és que aquesta setmana li deu haver quedat un cos de màmbo quan una darrera l'altra, la gran banca espanyola ha presentat uns resultats més que bons. Diguem-ne que amb "grans beneficis". La setmana passada el Banco de Santander i el BBVA, els principals bancs espanyols, donaven a conèixer els beneficis obtinguts l’any 2008, que són de 9.000 i 5.000 milions d’euros respectivament. Deixant a banda el fet obvi que aquests resultats estan maquillats –l’enginyeria comptable fa miracles!- el cert és que els beneficis de la banca contrasten amb la restricció del crèdit que estan patint moltes famílies i empreses, fet que contribueix a la paralització de l’activitat econòmica i en el trasllat de la crisi des del sector financer a l’economia productiva i el consum.
Però, és clar, potser la culpa és seva, no? no es pot anar a la reunió de Washington, amb cadira de préstex, xulejant de sistema financer "El millor del món" per, a continuació, fer un "plà de rescat" a la banca. Esta clar que sí que és el "millor sistema financer del món". Ho han demostrat amb aquests beneficis enmig de la crisi.
Encara que, tenint en compte això, llavors potser no calia cap rescat, oi?
O potser, apreciat ZP, és que t'han clavat una punyalada per l'esquena i t'han enganyat, a tu, al millor mentider del món. Potser la banca et va dir que sí, que obriria l'aixeta del crèdit i tu no et vas fixar com per darrera la cadira creuaven els dits. Et deien que sí, però ells ja sabien que els calers anirien a fer encara millors els comptes de resultats. I així, milers de milions, una animalada de milions, han anat als "grans beneficis" de la banca, i el ZP que veu que l'han enganyat i que l'han deixat amb el cul a l'aire i, pitjor, sense calers.
Sense els calers de tots els contribuents, i aquest és el problema. Que el ZP ha jugat amb els diners dels contribuents (bonic eufemisme per "pagadors d'impostos", és dir súbdits) i els ha perdut. Els va donar a la banca pensant que la banca li arreglaria el problema. Quin il·lús.
La banca ha agafat els calers i ha fugit. I ara el ZP està vermell de ràbia perquè l'han enganyat. A ell, al flautista de Hamelin.
Però la seva ràbia i el seu enuig, en definitiva, només són un petit problema d'orgull. En canvi la ràbia, la por, la tristesa i l'angoixa dels rostres de la crisi són un problema de tots. Són el nostre problema. Perquè d'aturats, de possibles aturats, de gent que està patint les conseqüències de la crisi tots en coneixem, i potser nosaltres mateixos en som. No s’entén que un Govern dit d’esquerres ajudi a bancs i caixes i no ho faci en la mateixa mesura amb les petites i mitjanes empreses , no ho faci amb la gent del carrer.
És fa necessari un nou patriotisme . Un patriotisme de carrer, per tradició, per història, per institucions, Catalunya pot ser, hauria de ser punta de llança. No ho és!!!.
Certament el liberalisme pur ja no funciona (No ha funcionat mai) , però preocupa que l’Estat protegeixi als grans, als bancs i no pensi amb la base productiva del país.
Es fa necessari un nou paradigma. Un punt de trobada. No l’Estat, la nació , on el sentit comú substitueix la confrontació partidista, per iniciar la lluita per refer l’economia del país.
Un nou paradigma menys ideològic i més social , menys partidista i més patriòtic. Un patriotisme de carrer Venen temps molt durs. Tots podem ser els rostres de la crisi. Rostres de tristesa, de por, de ràbia. També d'unitat, d'imaginació, de solidaritat.
També d'esperança.