dissabte, 31 de maig de 2008

FINS A QUIN PUNT AGUNATARÀ L'ECONOMIA DE LES FAMÍLIES?

La pregunta d’aquest enunciat és senzilla, però com va dir Einstein la perfecció està en la simplicitat. Totes les famílies del proletariat patim en més o menys grau l’abús bancari de les hipoteques, del preu de la benzina, del cost de l’alimentació ...Ja es comencen a veure indicadors de que les coses no van bé, per exemple, els bancs no donen pràcticament crèdits per habitatges, el preu dels les vivendes està començant a minvar perquè no és ven res, moltes immobiliàries han hagut de baixar persianes, l’atur puja per l’estancament de la construcció....I si mirem els sous? doncs podrem veure que fa molt de temps que proporcionalment al cos de la vida estan inerts, estancats, interessadament difunts, però per què?
Qui ha propiciat l’empobriment de les butxaques d’aquells que abans s’autoanomenaven classe mitjana i que ara són la classe endeutada?Per què el govern ha permès que es produís aquest fenomen de retrocés econòmic?
Pot ser és l’inici de la derrota de la societat del ben estar?
Tot són preguntes que no necessiten aplicar un sistema econòmic d’exigència de simplicitat com la navalla d’Occam per poder contestar-les sinó que responen a conclusions més bàsiques com són l’opressió sobre el poble per part dels que tenen poder econòmic i la complicitat dels que governen.

divendres, 30 de maig de 2008

Pensar que ho sabem tot...

Just quan ja teníem un relat convincent per entendre la modernitat, la realitat es comporta com allò que sempre ha estat: un mirall que ens mostra despullats i que ens torna a reflectir la complexitat de l'ésser humà.

Quan ja teníem un esquema mental que ens explicava els motius que feien sorgir la xenofòbia i el racisme, a Sud-Àfrica, el país símbol contra el racisme, el país d'en Nelson Mandela, sorgeix una onada racista en contra de l'immigrant africà. Negres contra negres.

Mai podem pensar que ho sabem tot, Mai podem tenir la prepotència de creuren's que coneixem a l'ésser humà, de saber com funciona el món.
La nostra petitesa és immensa.

dijous, 29 de maig de 2008

Si jo fos basc.....



El president basc ja ha formulat les preguntes que vol traslladar al seu poble el 25 d’octubre. Suposo que ja les coneixeu però, per si de cas, aquí les reprodueixo
Esteu d´acord en donar suport a un procés de final dialogat de la violència, si prèviament ETA manifesta de forma inequívoca la seva voluntat de posar fi a la violència d´una vegada i per sempre?
Esteu d´acord que els partits bascos, sense exclusions, iniciïn un procés de negociació per arribar a un Acord Democràtic sobre l´exercici del dret a decidir del Poble Basc, i que aquest Acord sigui sotmès a referèndum abans que acabi l´any 2010?

La campanya políticomediàtica en contra de les preguntes ja ha començat. Un dels exemples més clars és La Vanguardia que en portada avui titula: “Ibarretxe busca el apoyo radical para su referéndum” que, com us podeu imaginar, fa referència al radicalisme basquista i no al radicalisme espanyolista.
A més, li dediquen un semàfor vermell per consumar “su huida hacia delante en busca del choque de trenes con el Estado a través de una consulta ilegal, que para tener el voto de los proetarras no plantea críticas a ETA como le pidió el PNV”. I en pàgines interiors el no radical Florencio Domínguez afirma que “el lehendakari se pone, no en manos del PCTV, sino en último término de la propia ETA”.
Queda clar, doncs, que la gran “estupidesa” del lehendakari ha estat no plantejar unes preguntes, si no el fet de no haver-les formulat correctament. La solució, senyor Ibarretxe, és molt senzilla. Li proposo que canviï de preguntes. La primera alternativa que li proposo és la següent: “¿Esteu d’acord a donar suport a un procés de final policial, militar i judicial de la violència sanguinària i sectària d’ETA encara que manifesti la seva voluntat inequívoca de posar-hi fi d’una vegada i per sempre?”. Aquí es recull tot allò que demanen els espanyolistes, sense matisos.
El mateix proposo en la segona pregunta: “¿Esteu d’acord que els partits espanyols, amb l’exclusió dels bascos radicals, iniciïn un procés de negociació per arribar a un acord democràtic sobre el no exercici del dret a decidir del poble basc i que aquest acord sigui sotmès a les Corts Espanyoles abans que finalitzi l’any 2010?”.
¿Quin espanyolista podria dubtar de la bondat d’aquestes preguntes?
Tenint en compte que els espanyolistes diuen que un 51% dels bascos no poden decidir el futur del 49% restant és lògic creure que encara menys un 49% de gent que votés que “sí” a les preguntes anteriors no podria decidir el futur del 51% restant, oi?
Ah, i la mateixa norma la podríem aplicar a Catalunya. La pregunta al nostre referèndum hauria de ser:
“¿Esteu d’acord que Catalunya no sigui reconeguda com una nació i que continuï formant part d’Espanya?”. Se suposa que en cas que guanyés el “sí” per només un 51%, aquest no seria legítim i tindria més valor allò que diguessin els del “no” i, per tant, Catalunya hauria de ser reconeguda com una nació i se l’hauria d’expulsar d’espanya, oi?
Arrel del nou pas del Lehendakari en la seva consulta popular, l’estat ha tornat a amenaçar amb la seva arma preferida, el Tribunal Constitucional.
Ibarretxe ha seguit amb el seu full de ruta desprès de rebre la porta al nas en el seu pas per la Moncloa, i l’executiu ha aprovat el projecte de llei de Consulta Popular amb dues preguntes, una sobre la fi de la violència d’ETA, i l’altre sobre la creació d’una taula de partits basada en el dret a decidir, i d’on sortirà la conclusió per portar a referèndum a la ciutadania basca al 2010 en un exercici de transparència i democràcia impecable, on el proper pas serà la presentació del projecte al Parlament Basc per la seva autorització, l’esquerra abertzale te la clau, i crec acabarà donant suport a aquesta iniciativa què per damunt de tot dona la paraula al poble, i això cap demòcrata ho pot negar.
Perdó, he dit cap, no, l’estat espanyol amb en Zapatero al capdavant, nega aquesta oportunitat i amenaça amb la seva arma mes mortífera, el tribunal constitucional. Se’ns dubte aquesta por d’espanya a que el poble pacifica i democràticament decideixi es totalment irracional, però tinc una teoria què crec ho explica clarament.
El regim franquista, a la mort del dictador i sent conscients que no podia mantenir l’estètica d’aquell regim a la Unió Europea, havia d’iniciar una operació de maquillatge i reconstrucció.
El primer pas va ser deixar un monarca com hereu, del qual es delicte cremar-li les fotos i qualsevol discrepància. El segon la transició, un frau en tota regla que va iniciar una operació d’estètica a la dictadura existent amb la culminació al llibre sagrat de la Constitució, amb un invent anomenat estat de les autonomies fet per limitar el poder de les nacions sota el jou de l’imperi, i articles com el vuitè què consagra l’exèrcit per mantenir la unitat interior. En quant als partit polítics, molts hereus del regim van seguir sota el paraigües del PP què mai ha condemnat el feixisme, i l’altre gran partit el PSOE, sota el nom de progressista ha mantingut el mateix tarannà que l’altre partit esmentat amb els temes d’identitat sense cap rubor.
Pel que fa a la justícia, tribunals com l’Audiència nacional, son una clara actualització dels tribunals del “movimiento”, i la joia de la corona es el tribunal constitucional, una espècie de filtre totalment polititzat i que te la facultat de poder modificar inclús lleis aprovades en referèndum pel poble, i es l’espasa per tallar d’arrel iniciatives democràtiques com la del lehendakari.
A partir d’aquí la persecució a la diferencia en nom de l’estat de dret ha estat constant. En aquest cas el lehendakari esta plantant cara i veurem fins on son capaços d’arribar aquest estat coartador de llibertats, i tant poc democràtic en plena Europa.
Esperem què les institucions europees prenguin nota d’aquesta farsa en el si de la Unió, i prengui les mesures oportunes per deixar decidir lliurement aquesta nació el seu futur, i optar si vol per fugir d’aquesta presó.
Des de Catalunya esperem que l’exemple porti als nostres partits ha deixar de discutir un altra presa de pel com el finançament, i optin per sortir de l’atzucac amb la valentia i dignitat que haurien de tenir i no tenen.
Felicitats al lendakari Ibarretxe, i al poble basc, per avançar cap a la llibertat.
Que tingueu sort!.

dimecres, 28 de maig de 2008

Sóc un burro, doncs sóc català.

Si viatgen a Catalunya, podran observar , que a la part posterior de molts cotxes natius del lloc hi ha una adhesiu que representa la figura lateral d’un burro, concretament un burro autòcton català.
Aquesta campanya es va iniciar de forma massiva per simpatia popular l’any 2004 .
L’objectiu original era la de sensibilitzar la població catalana del perill d’extinció d’aquesta raça autòctona de burro, pròpiament catalana, i què segons els entesos, és la raça de burro més apreciada a tot el món, fins i tot els nord-americans vénen a emportar-se sementals burros catalans , per creuar-los amb les seves millors burres americanes i així poder obtenir races americanes de burros superiors, ja se sap que el mestissatge al món animal, no entén de xenofòbia, racisme o discriminació ètnica o cultural. Doncs bé, l’ideari inicial d’aquesta campanya es va anar transformant , fins a interpretar que no sol estava en perill d’extinció l’animal mular , sinó també la de l’espècimen humà català en conjunt, com a Poble, com a Nació.
És veritat, aquesta raça mular i el català són molt similars, els dos són treballadors, els dos són abnegats, generosos en el seu esforç, humils en la seva recompensa, tranquils, callats, pacífics, mil·lenaris, i en perill d’extinció.
En definitiva, els catalans estimem tant als nostres burros perquè ens hi semblem tant a ells, som ànimes gairebé bessones, ens exploten, ens fuetegen, ens insulten, i com a premi , una trista pastanaga , que gairebé sempre és la mateixa….i només ens queixem alguna vegada per a dir: ” oooooooooiiiiiinkkkkkkkk!! “, però això si , en idioma mular català autòcton, però els senyors amos de l’estable, ens diuen que no podem dir oink en català mular, hem de dir hoinq en idioma mular espanyol cooficial , que si només diem oink en idioma mular propi, estem discriminats els drets mulars de la resta de burros i muls no autòctons catalans.
Doncs així, només ens queda continuar treballant al nostre estable de burros, continuar donant voltes sobre la sínia espanyola amb destí a enlloc , deixar que ens insultin, fuetegin i censurin els nostres oinks mulars, continuar menjant de la mateixa pastanaga i esperar la nostra extinció, pacíficament, tranquils, calladets, abnegats, fins al final … però els burros donen guitzes, ens escaparem de l’estable ??. Visca el Burro Autòcton Català !!!!

dilluns, 26 de maig de 2008

divendres, 23 de maig de 2008

El PP i MR, dividits entre liberalisme i extremisme

Tot això, és positiu per a algú? No ho crec pas. Estem davant d’un cas de possible licantropia partidària que no augura res de bò. La barreja explosiva de duresa energumènica i intransigent, d’ emotivitat excitada a l’extrem, d’ instrumentalització demagògica del dolor, d’estratègia mediàtica “neocon” i d’ ambicions desorbitades pot arribar a produir uns resultats absolutament deplorables. Durant uns anys es digué que una de qualitats del PP és que havia integrat i democratitzat la dreta extrema. Però segons com es desenvolupi la crisi, potser haurem de concloure que el resultat ha estat a l’inrevés, i la notícia no seria gens agradable.
MR-Mariano Rajoy és un cadaver polític. Per molt que a curt termini s'en surti i pugui continuar com a president del PP després del congrés del mes de juny. Això és el que vaig pensar mentres escoltava la tertúlia de la COPE al matí. Que Jimenez Losantos l'ataqui és normal, el que em va sobtar va ser la virulència amb la que l'atacava Pedro J. Ramírez. Si Pedro J. Ramírez dispara amb tanta violència és que ja s'ha obert la veda. Ja es passa a l'etapa "sin complejos", per acabar amb el clàssic hispànic: "A por ellos!"
Mariano Rajoy ha vist que amb aquesta "tropa" no arribaria a la Moncloa, i per això ha volgut canviar l'equip, sense tenir en compte tres coses: Que ell formava part de la tropa, que els seus mitjans afins i l'hombra d'Aznar són molt poderosos i que el seu equip no té força política. En el fons, però, el que veritablement hi ha és una lluita territorial. És el poder del "gran Madrid". Si us hi fixeu, la lluita a l'interior del PP, és la lluita que també hi ha territorialment a Espanya: És la lluita entre Madrid i la resta. Aznar va crear un monstre, "El gran Madrid", puente de América en Europa. I aquest monstre el representava perfectament el PP. És el Madrid que creix, que guanya, i que és Espanya. Però la resta del partit, així com la resta del país, no es veuen del tot còmodes amb aquest monstre que ho xucla tot. Per això, Rajoy va veure clar que s'havia de recolzar amb els "barons" territorials del PP, per enfrontar-se al Gran Madrid, per tal que aquest no li marqués permanentment l'agenda, des de la radio, els diaris, els fòrums empresarials, etc. Però aquest Gran Madrid és massa fort i no es deixarà dominar així com així. Em sembla que en Mariano ha volgut fer un pols que sap que no el pot guanyar.
El PP- Les crisis internes dels partits són sempre una mica misterioses, pel fet que, en moltes ocasions, esclaten sobtadament, com un atac violent de febre, sense que semblin obeir a un pla determinat o a una lògica comprensible. Quan produeixen efectes que no van a favor dels interessos de ningú en especial, sinó més aviat al contrari (tothom tendeix a perdre-hi), aleshores el misteri augmenta. Ara sembla, per exemple, que la crisi interna del PP espanyol va desenvolupant-se a cop d’esdeveniments incontrolats que van fent inel.luctable un procés de decantaments i preses de posició que estimulen reaccions de signe contrari i van generant una creixent confrontació. “Vamos a dar la batalla“, diu Mayor Oreja. Però de quina batalla es tracta? No ho aclareix i no se sap exactament. Ja ho anirem veient, potser, a mesura que va pujant la febre del partit de la dreta espanyola
Els mals resultats són difícils de digerir per a qualsevol partit polític. Els mals cicles electorals provoquen la visibilitat de sectors sobre les línies de flotació de cada formació, i els integrants comencen a exigir responsabilitats als líders. El PP havia anar bastint un projecte durant els anys 90 que es fonamentava en l’oposició, des de la dreta, al PSOE. Transformat en un partit ‘catch-all’, ha sumat conservadors i nacionalistes espanyols amb fonamentalistes catòlics, amb liberals, i amb oportunistes i xarxes de poder locals. Ha sumat tendències d’un Partit Conservador, d’un Partit Cristianodemòcrata i d’un Partit Liberal, ha bastit un programa i l’ha portat al govern durant 8 anys fins que les tendències nacionalistes i confessionalistes van resultar massa extremes. Però malgrat la derrota electoral del 2004, aquests dos pols ideològics van ser reforçats enlloc de ser matissats: gran militància contra el nacionalisme –que, al cap i a la fi, és l’articulador de majories parlamentàries i qui el va portar al poder l’any 1996- i posicions en favor de les ingerències de l’esglèsia catòlica en els afers socials i polítics.
El PP es va bastir un nou programa ideològic d’oposició que ha estat valorat negativament per la massa de votants espanyols i l’ha allunyat del centre de l’espectre polític, però no prou. I és que no ha estat una gran derrota, doncs el PP ha obtingut aquest 2008 els segons millors resultats de la seva història, però el president del partit ha entès que un partit que vol una majoria àmplia per governar ha de guanyar-se els indecissos i generar complicitats amables. Ara, mentre en Mariano Rajoy intentar reconstruir la imatge del partit deposant les icones que l’han identificat amb la ideologia d’extrem, els sectors que representen aquest extrem no es dónen per vençuts i planten batalla, avui en favor d’algú que mai dialogaria amb ETA, la nacionalista espanyola María San Gil . Una batalla que pot dur altres noms al capdavant del PP, una Esperanza Aguirre que representa un conservadurisme nacionalista i amb suport catòlic –és a dir, de línia dura-, o també un Juan Cuesta que és recolzat pels liberals i la gent d’ordre.
I és que l’estat espanyol, com tots els païssos del món, necessita un partit de dreta normal, que no crispi l’ambient polític i que sigui capaç de governar sense generar grans oposicions ni divisions socials. També necessita que els sectors més reaccionaris tinguin partits propis, que mesurin el poder real de les seves ideologies i no portin els partits grans cap als extrems.Si la política espanyola no fa certs canvis, tindrem ZP per anys i panys,o be aleshores caldrà arribar a dues conclusions: 1/ qui sembra vents recull tempestats; i 2/ en qüestions de defensa de les essències patriòtiques no et pot refiar de ningú: Rajoy era un infiltrat.
Be un chic de conya, en especial dedicat al Sr. Oviedo,sels i pot cantar la CANCION TRISTE EN GENOVA STRET,o millor el. Chiki-PP- mola mogollón!!!!
“Y del PP se van así”
¡Rajea!, ¡rajea!
El PP-chiki mola mogollón,
lo bailan en Génova, también con Gallardón
Dale PP-chiki a ese marianito
que el PP-chiki lo pone nerviosito
Lo baila Jose Mari, lo bailan en las FAES
Lo bailan en la COPE, Losantos ya tu sabes.
Lo baila Pepiño, lo baila Mariano
Lo baila Francino con el micro en la mano
Y del PP se van así:
Uno: el Zaplanica
Dos: Ángel Acebes
Tres: Ortega Lara
Cuatro: María San Gil
Baila el PP-chiki, baila el PP-chiki
Lo bailan los pijos, también los frikis
Lo bailan en Ferraz, lo bailan en Valencia
Lo bailan los obispos y también la Conferencia
Lo canta la Botella, lo canta el Fraga
Y Aguirre le dice ¿por qué no te callas?
En el velatorio del Padre Rajoy
pusieron PP-chiki y “me voy”, “me voy”
¡Aznar! ¡Aznar! ¡Aznar!
Y del PP se van así:
Uno: el Zaplanica
Dos: Ángel Acebes
Tres: Ortega Lara
Cuatro: María San Gil
Bon cap de setmana.........




.










.

dijous, 22 de maig de 2008

Catalunya-Argentina o com fer el ridicul un cop mes...

Avui toca ....avui toca parlar de les seleccions catalanes , abans de començar amb “lo fàcil” que en aquest moments es criticar-ho tot , anem a fer una mica de resum .
Fa un bon grapat d´anys , desde el 1904 que Catalunya ha jugat partits de futbol , per es desde el 1997 que començant a jugar regularment i pels vols de Nadal contra seleccions internacional de cert nom , Bulgaria va ser la primera i per el cami han passat fins i tot Brasil i Argentina.
Seguim fent el ridícul amb el tema de la selecció catalana de futbol , o es nostres dirigents i politics es pensen que som molt burros i l’únic que fan es prendre’ns el pel o realment els burros son ells.
En Pere Gratacos segueix sense entendre res i la Federació Catalana de Futbol encara menys… Dit això , insisteixo , en Gratacos no entén res i la federació encara menys… que vol dir això de no convocar a en Bojan per el partit de la selecció catalana d’aquest dissabte? Que vol dir això de no convocar l´Oleguer?
Els motius per no convocar a en Bojan han estat els de no voler obrir un debat després del pacte al que va arribar el jugador amb en Luis Aragones per no anar a l´Eurocopa…. Sr.Gratacos no ets mes burro per que no t’entrenes , l’únic motiu dels partits de costellada de la selecció catalana es el de obrir debat!!!
El de la reivindicació i el de fer-se notar! , per que si no contractem seleccions de prestigi internacional com Argentina o Brasil? Per que si no vem jugar amb Euskadi? Per que si no van fer anuncis provocatius de nens que no podien jugar a futbol per portar la samarreta de catalunya?.... Els motius per no convocar l´Oleguer son que al haver jugat poc amb el barça no esta en forma i ja hi han altres jugadors a la seva posició… Sr.Gratacos , definitivament no t’enteres de res!! Un dels únics jugadors amb clara vocació nacional de la selecció catalana i que pot fer trempar una mica a la gent i no el convoques per que no esta en forma?? I que?? Que passa res si no guanyem el partit? Que perdem la possibilitat de jugar el proper mundial si perdem el partit?
Potser hi perdem mes amb un camp mig buit i un equip ple d’autèntics desconeguts.
Oi que espanya ha convocat a 6 jugadors catalans? Doncs noi , convoca al Bojan , a l´Oleguer i a qui puguis per que ells no et donaran mai cap facilitat.
Un cop mes ens prenen per gilipollas , la federació te por de possibles represàlies per part de la Federació espanyola de futbol , després de tot això no se pas que esperen a fotré fora al Sr.Gratacos.
Els nostres politics ja poden anar fent el burro al congres que si despres no es prenen en serio el tema...

dimecres, 21 de maig de 2008

Som més independentistes ?.

O això, és el que es vol fer veure. Doncs la realitat del carrer no ens sembla que vagi per aquí. Els darrers baròmetres publicats sobre la qüestió, ens poden portar a pensar que la conscienciació de la societat catalana sobre un futur on Catalunya esdevingui un Estat independent es una tendència creixent.
Amb el pessimisme nacional característic d'aquest bloc, ni les sensacions que palpem pels nostres carrers, ni la manera en que treballen i es comporten els nostres polítics anomenats nacionalistes, no ens fan percebre aquestes sensacions del creixent sentiment independentista de la nostra societat.
Això no vol dir que dins el món nacionalista, l'independentisme no estigui creixent, però aquest creixement no seria transversal dins la societat catalana i estaria només localitzat en un sector de la nostra societat. Amb totes les excepcions que es vulguin posar, la realitat als nostres carrers, almenys la que percebem des de el meu parer, és que cada dia el castellà és més parlat pels ciutadans, siguin nouvinguts o segones i terceres generacions descendents de la immigració castellana dels anys 60.
Tampoc la presencia del català i d'un sentiment nacional i patriòtic es veu en els grans mitjans de comunicació que operen a Catalunya. Ni per descomptat en el nostre Govern de la Generalitat i sigue dit el del govern Municipal.
La Catalunya sobiranista virtual no és com la real, la dels carrers, la de la Catalunya metropolitana o la de la Catalunya rural, totes poden tenir diferències però juntes fan la Catalunya actual. I en aquesta Catalunya global, és on no percebem que les sensibilitats independentistes augmentin.
I que s'hi pot fer?, aquí ens falten lideratges, i propostes fetes amb realisme, coratge i convicció. Som els que som i en uns anys serem els mateixos, des de aquesta realitat és d'on s'ha de començar a fer propostes. Si esperem que els que avui no hi són, demà ens acompanyin no hi tenim res a fer.
Plantar-se i deixar-ho corre o plantejar el conflicte polític ara, no hi veiem alternativa.
El 52% dels catalans votarien a favor de la independència
Els arguments dels dependents per menysprear el procés independentista cada cop queden mes en evidencia, i son mes obscurs. Ahir amb l’actitud prepotent, antidemocràtica i de menyspreu del Sr. Zapatero vers una proposta totalment transparent i de caire absolutament democràtica per trobar la solució al problema del País Basc, amb un lehendakari obert al diàleg, va ser la prova definitiva si es què en faltava alguna, de que presentar propostes a l’estat es totalment una pèrdua de temps.
El difícil es fugir d’aquesta coacció constant cap al que ells anomenen aventures, però res millor que les dades reals per tenir l’impuls suficient per donar el salt a aquest mur impositiu anomenat espanya.
D’altra banda les diferents enquestes que van apareixent, com la del CEO, una d’oficial que repetidament i amb tossuderia ens dona que la gent que vol un estat per Catalunya (independent o federat) supera el 50 % exigible, i mes d’un 60% considera insuficient el nivell d’autonomia.
Aquesta es la realitat, el moviment sobiranista va superant a cada enquesta i cada mobilització el grau d’acceptació amb la incomprensió i silenci ament de l’estat, i per vergonya aliena de la poruca classe política catalana que demana a crits una regeneració sense complexos per liderar aquesta fita totalment possible si volem. El congres d’ERC en serà la primera oportunitat per apartar de la primera línia les persones que simplement s’omplen la boca de mots que desprès no reflecteixen als fets, mes aviat provoquen la desafecció de l’electorat.
Com deia,recentment ha aparegut una enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya
Entre un 52% i un 62% dels catalans votarien favorablement en un referèndum d'independència de Catalunya segons es reflecteix en l'estudi 'Llengua i identitat a Catalunya. 2008' elaborat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), realitzat amb 1.108 enquestes a majors de 15 anys
Cosa que compliria amb les regles imposades a Montenegro per l’Unió Europea.
No us penseu que aquestes dades són exagerades, penso que són reals, el que personalment penso és que a Catalunya hi ha cinc tipus d’independentisme:
L’institucional
El de sofà
El de disseny
El del cafè
El festiu

Ara es faria massa llarg explicar el substrat sociològic de cadascun d’ells, estic però convençut que una majoria de catalans votarien a favor de la independència, només hi ha un problema, i és que a aquesta majoria els hauríem de posar l’urna davant dels nassos, fins i tot a algun gamarús li hauríem de dur al llit diumenge al matí perquè degut als estralls causats per la cocaïna, el sexe i l’alcohol de la nit abans se li oblidaria que ens juguem 300 anys d’ocupació.

dimarts, 20 de maig de 2008

INDIGNACIÓ i M´ENTRES TANT.....

Algú hauria de dir, hauria de recordar l’enorme buidor intel•lectual i personal com a política de la Senyora Chacon que la seva única aportació ha estat parlar com una “pija” de l’eixample i ensenyar el frontal prominent qual anunci de dentifrici i res mes, nomes buidor, buidor i buidor com el seu estimat Jose i al darrere un ermot.
Les dones que ostentin poder l’han de tenir per la seva capacitat personal i professional, no per quota o per pilota, car després passa el que passa i ens apareixen les Magdalenes.

La crisi econòmica no té compassió de ningú, ni tan sols dels ministres. Tant és així que poques hores després del part, Carmen Chacón s’ha vist obligada a vendre l’exclusiva de les fotos del seu fill Miquelet per poder fer front a les peticions de la cúpula militar per modernitzar el material de guerra de l’exèrcit espanyol.
La sessió fotogràfica estarà ben aviat en tots els quioscos del món de la mà d’una coneguda revista del cor. Les imatges demostren que en Miquelet és ben igual al seu pare.
Enhorabona senyora ministra!

Amb un altre taragna,avui s’ha realitzat la trobada esperada entre el president espanyol Zapatero i el Lehendakari Ibarretxe, per parlar del futur d’Euskadi.Tal com s’esperava la proposta de mans obertes del president basc, recuperant el pacte de Loiola on PSOE, Batasuna i PNV van arribar a una sèrie de propostes amb el dret a decidir com a punt final per la societat basca, aquesta alternativa, i el full de ruta amb la consulta a la ciutadania pel mes d’octubre perquè la població autoritzi a crear una taula de negociació de partits per treure una conclusió política a l’atzucac on es troba el poble basc, i on la violència no marqui l’agenda política del país.
El que s’ha trobat Ibarretxe ha estat la cantarella rància i poc democràtica de sempre, on en nom d’aquesta presó anomenada Constitució espanyola, i aquest estat de dret digne de qualsevol dictadura es pot donar un cop de porta a qualsevol proposta on el poble decideixi lliurement sobre qualsevol tema amb total transparència democràtica.
La indignació del president basc es justificada, ja que l’actitud de Zapatero i el seu govern, recordem autoanomenat el campió del diàleg ha estat esperpèntica en l’Europa democràtica, i on no importa el que vulgui la societat, sinó la tàctica política per les properes eleccions a Euskadi.
Un exemple clar d'aquest joc de despropòsits, es que no s'ha realitzat cap traspàs de competències en aquest període de govern socialista marcat per l'estatut basc, i on una proposta darrere l'altre han rebut un tracte humiliant i escandalós.
La política de l'estat ancorada en els segles de la colonització no ha evolucionat, i qualsevol diferencia amb el maquillatge de la justícia intenta ser eliminada.
Davant això el lehendakari no ha de cedir, i ha de seguir endavant el seu full de ruta, crec que te la majoria i ha d'obrir la porta a fer un salt endavant on la societat basca i te un paper clau.
Prou d'imposicions per la força i mentides demagògiques per impedir que el que han qualificat d'aventura amb menyspreu tiri endavant.
M'entres això succeeix a Catalunya en el partit amistós Catalunya-Argentina no s'ha convocat el jugador Bojan que recordo va demanar no jugar l'Eurocopa amb "la roja" ,per no molestar i haver de donar tot tipus d'explicacions i excuses.
La diferencia entre els dirigents de les dues nacions es força evident
I m'entres això succeeix a Torredembarra,el alcalde a tret les competències a la regidora del seu propi partit,les divergències son evidents,amb aquest cas sense moltes explicacions.,una època de desgovern mes per la poble

dilluns, 19 de maig de 2008

PLUJA DE MENTIDES


I continua plovent. I ja fa deu dies que no para de ploure. I el pantà de Sau ha ampliat les seves reserves amb l’equivalent de 700 barcus. I tots els pantans del Principat han acumulat més del que ha d’aportar el transvasament (aquest transvasament que no és transvasament, però que sí que ho és, però que no, però que sí...).
Però el govern (els governs) antitrasvasista (antitrasvasistes) continua (continuen) portant vaixells al mòdic preu de 280.000 € el viatge i construint el tubu que ens costa 180 milions d’€.
Però més enllà de les necessitats d’aigua (de boca, eh!), no hi ha pas interessos econòmics, no, no, i ara!

dissabte, 17 de maig de 2008

divendres, 16 de maig de 2008

VISCA LA COHERÈNCIA ! ! !


Hi havia una vegada una colla que jugava a futbol. Un altre grup, prop de la colla, discutia a què podien jugar. Els que jugaven a futbol, veient que els del grup no es posaven d´acord, els van dir: "Si voleu jugar, les regles manen que es juga amb els peus, calen 11 jugadors i si la pilota surt és ouat ... i més coses que ja us anirem dient". Els del grup van voler raonar amb les de la colla que parar la pilota amb les mans potser hauria de ser una falta més greu si la pilota està a punt d´entrar a la porteria, que l´offside seria bo que depengués de la posició dels defensors contraris, que el porter pogués tocar la pilota amb la mà, que si un jugador es fes mal es pogués substituir per un altre, que ....... tot de coses.
Fins que, al cap d´una estona van parar compte en que estaven jugant a futbol, "i aquest no és el nostre joc !!!", van dir-se.
Bon cap de setmana ¡¡

dijous, 15 de maig de 2008

LA MALA GESTIÓ DE LA SEQUERA i Manifest blocaire contra el transvasament

Des que van començar els nivells preocupants d’alarma en la sequera a Catalunya, i el dèficit d’aigua en la zona metropolitana, el desgavell ha estat total.
Es va començar proposant un transvasament del Segre sense dir aquesta paraula, i inventant tot tipus de sinònims per no posar la cara vermella de vergonya als tres partits que van signar el 2003 la defensa contra el Pla hidrològic a l’ebre.
Tot seguit el govern de l’estat ho va desautoritzar, i va imposar el minitransvasament de l’ebre a traves d’unes canonades què per si faltava alguna cosa son a càrrec de la Generalitat, i restat de d’inversió prevista a l’estatut, amb la porta oberta a altres comunitats a fer el mateix en circumstancies similars.
Tot això s’ho va empassar la Generalitat amb actituds esperpèntiques com ERC, què va aprovar el decret, i alhora participarà en la mobilització respectiva contra aquest transvasament, i alhora opta per la abstenció en l’aprovació del decret al Congreso.
Tanmateix la pluja ha fet acte de presencia, i ha fet pujar el nivell dels embassaments, cosa què ha rebaixat la situació d’alerta i coincidint amb l’arribada del primer vaixell d’aigua provinent de Tarragona, el govern català ha aixecat la restricció a Barcelona de regar jardins i omplir piscines, cosa que ha provocat el rebuig d’Aragó, i la negativa des de Tarragona de portar mes aigua a Barcelona per aquests usos. El dia següent el govern ha rectificat i ha tornat a prohibir l’ús per aquests casos abans esmentats.
Tot aquest desgavell l’ha provocat un govern que se’ns va dir que es dedicaria a la gestió per damunt de la reivindicació i un dels grups preconitzava la pluja fina, mai mes ben dit.
Fins ara de reivindicació poca, de submissió molta i de gestió bastant deficient, on el conseller de medi ambient crec ha quedat prou retratat com per presentar la dimissió i actuar amb mes sentit comú i honestedat.
Manifest blocaire contra el transvasament
Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l’Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d’unir la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragna (CAT) amb la d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l’àrea metropolitana de Barcelona.
• Per tot això, denunciem l’alarmisme i la manipulació que el govern català i l’Agència Catalana de l’Aigua estan fent de la falta d’aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l’Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l’últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.
• Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l’Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d’aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d’especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l’aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l’estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d’aqüífers contaminats i la dessalació.
• Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel•ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L’ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l’aigua.
• Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l’Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l’altura i defensen els interessos del territori, davant d’aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l’aigua.
• Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d’altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l’Ebre, a la Plataforma en Defensa de l’Ebre i qualsevol altra entitat o col•lectiu que compartisca la causa i l’objectiu d’aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.
Torredembarra, 15 de maig de 2008
LOS TRANSVASAMENTS NO SÓN LA SOLUCIÓ
Manifestació nacional a Amposta (Terres de l'Ebre)
Diumenge 18 de maig // 12h // Parc dels Xiribecs

SOM LO QUE SEMBREM.


Som lo que Sembrem és la Plataforma creada per donar suport a una Iniciativa Legislativa Popular que aturi els cultius i aliments transgènics a Catalunya.
La plataforma Som lo que sembrem es crea amb la voluntat de promoure una iniciativa legislativa popular per aturar els cultius i aliments transgènics a Catalunya.
La proposta sorgeix des de l'Assemblea Pagesa de Catalunya, però ja en formen part moltes organitzacions o persones d'àmbit nacional preocupades per aquest problema i disposades a col•laborar en la campanya.
Perquè la proposta de llei sigui sotmesa a votació en el Ple del Parlament cal un mínim de 50.000 signatures.
"Catalunya és la segona regió europea amb més quantitat de cultius transgènics"
Què és un transgènic?
Un transgènic és un ésser viu modificat artificialment mitjançant la manipulació dels seus gens. La tècnica consisteix en introduir un gen d'una altra espècie a un organisme que mai no arribaria a tenir-lo de manera natural. El producte transgènic per excel•lència és la soja, però també n'hi ha d'altres: blat de moro, tomàquet, cotó o patata. A més, ja s'experimenta amb gens de vaca, porc i rata. A hores d'ara, es desconeixen quins efectes poden tenir aquests aliments en la salut humana, ja que no s'ha investigat. Pel què fa al medi ambient, els perjudicis són visibles: contaminació de cultius ecològics i pèrdua de la diversitat agrícola. A més, el sector agrícola també es veu perjudicat per la pèrdua de llavors i per la desaparició de les pràctiques de conreu tradicionals.
"El tema ens afecta a tots".
Actualment, es poden patentar organismes sencers, cèl•lules, cromosomes i inclús gens. Les empreses que els “inventen” tenen el dret de patentar-los i passar a ser propietàries de bona part de la producció mundial de llavors, unes llavors que generaran plantes que acabaran, per diversos mitjans, amb la competència tradicional i ampliaran, així, el mercat per a les multinacionals ames de la vida.
Som lo que Sembrem
> És una llavor que plantem pel futur de la nostra terra i la nostra alimentació.
> És una consigna honesta i independent de la societat rural que busca el suport de la majoria consumidora urbana per un model agroalimentari bo, net i just.
> És la defensa d’una petita pagesia, vital per l’equilibri territorial i la seguretat alimentària del nostre petit país.
> És respecte cap al medi, la terra i les formes tradicionals de relació amb ella.
> És la defensa de les varietats pròpies com un dels nostres patrimonis culturals més importants.
> És un no rotund a les patents i manipulacions dels organismes vius.
> És la última possibilitat de l’agricultura i l‘alimentació ecològica a Catalunya.
> És la salut a través de l’aliment (per saber el que mengem, hem de saber el que sembrem).
> És l’aliment com a necessitat humana i no com a mercaderia industrial.
> És el consum crític: alimentació de proximitat, de temporada i saludable.
Les amanenaces dels transgènics lamentablement ja s'han vist confirmades ja que les llavors modificades geneticament s’han escampat i han contaminat altres cultius.
Aquestes llavors modifcades geneticament. contribueixen a la pèrdua de diversitat agrícola i desplaça els cultius tradicionals . a més de crear una dependència abosluta per part de l'agricultor a les grans empreses que els obliga a comprar cada any la llavors modificades necessaries per el cultiu.
Però el més greu és que estem exposat a una experimentació massiva d'imprevisibles conseqüencies per la salut humana, que ha fet que a molts països s'hagi aplicat el principi de prevenció.Finalment cal dir que en cap cas els organismes geneticament modificats no són necessaris per a les persones i és absolutament fals que es necessiten per solucionar els problemes de la fam al món.Aquest arguments ja es van plantejar al impulsar ja fa anys la mal anomenada "revolució verda".i amb tot la fam continua creixent i les desigualtats socials
La fam té les arrels en la mala distribuió de la riquesa, les desigualtats i la destrucció dels recursos naturals i es per això que des del meu bloc vagi la meva solidaritat amb l' plataforma .Perquè amb el menjar no s' hi juga avancem cap una societat lliure de transgènics.
La Comissió Europea va anunciar que "la modificació genètica pot induir canvis dràstics no intencionats en la composició dels aliments". I Greenpeace alerta que alguns dels perills d'aquests cultius són l'increment de l'ús de tòxics en l'agricultura, la contaminació genètica, la contaminació de la terra, la pèrdua de la biodiversitat, el desenvolupament de resistències en insectes i males herbes i els efectes no desitjats en altres organismes.
Pel que fa a les conseqüències sobre la salut, Som lo que sembrem informa que els productes modificats genèticament poden induir a l'augment de les al•lèrgies, generar resistència als antibiòtics (com el transgènic BT176), o provocar efectes directes sobre els pagesos.
Som lo que sembrem pretén que es declari Catalunya territori lliure de conreus transgènics. De moment, però, a Catalunya ja tenim la tercera generació de catalans químics, però les farmacèutiques i les empreses que "vetllen" perquè els aliments vagin ben plens d'additius i per la modificació genètica dels productes ho fan amb tota impunitat.
No parlem d’uns conreus anecdòtics, ja que al 2002, segons el Service for the Acquisition of Agri-biotech Applications (ISAAA), ja ocupaven 59 milions d’hectàrees, amb un creixement anual del 12%.No parlem d’una possibilitat que poden escollir els qui decideixen menjar transgènics.No parlem d’una millora de la biodiversitat.
Parlem del control total sobre la vida de les persones i el desenvolupament dels pobles, parlem sobre la impossibilitat propera de menjar res que no estigui contaminat, parlem de la fam promocionada des de les multinacionals com a forma de lucre, parlem d’un dels principals reptes dels propers anys...És per això que s'ha constituït la Plataforma Som lo que Sembrem, encarregada d'impulsar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per una agricultura i una alimentació sense transgènics.En el pla europeu, són cada cop més els estats i les regions que tracten d'eliminar els cultius i aliments transgènics per protegir la salut de la població i la biodiversitat. Mentrestant, a casa nostra, l'Administració continua sense donar resposta a les reiterades reclamacions de la societat civil per aturar-los. I al contrari, hem de veure com es sanciona els qui denuncien les irregularitats i les conseqüències d'aquests cultius.

dimecres, 14 de maig de 2008

Bas a saltar ,amb el pom pis parant el sol ¡¡


Ahir vaig llegir que el nivell dels pantans, després de les pluges d'aquest passat cap de setmana, ha augmentat fins el 28% més o menys. Òbviament, això no és motiu per a aturar la construcció de la canonada que ha de permetre abastir d'aigua Barcelona en cas de necessitats futures i anul•lar així el greuge que suposaria haver de patir una mancança d'"aigua de boca".
Ahir, a més, va arribar el primer vaixell ple d'aigua procedent de les contrades tarragonines, tot coincidint amb les declaracions del el Conseller de Medi Ambient, amb tot el problema de l'aigua, es pot quedar més sec que els Monegros i va anunciar que les vigents restriccions d'aigua a Barcelona acabaran aquest divendres.
És a dir, el divendres, aquells barcelonins i barcelonines que gaudeixen de piscina i/o jardins, ja podran tornar a omplir-los d'aigua sense cap tipus de penalització.
No és estrany, per tant, que avui el Diari de Tarragona publiqués la notícia en portada: "L'aigua que es porta en vaixell a BCN servirà també per omplir piscines" o que l'alcalde de Tarragona posi el crit al cel
.
Setmanes i setmanes reclamant la solidaritat dels tarragonins i tarragonines per a que veiessin amb bons ulls el transvasament d'aigua cap a la capital per a "garantir l'aigua de boca" i ara que arriba el primer vaixell amb aigua, el primer que fan es aixecar les restriccions i permetre'n l'ús per a activitats perfectament prescindibles. Jo ho tinc clar. Si els nostres pantans han pujat de nivell com per a garantir-nos aigua suficient per a satisfer aquelles necessitats imprescindibles, doncs no cal -de moment- que portin aigua de l'Ebre. Si, pel contrari, malgrat haver pujat el nivell encara ens manca força aigua, porteu-la de l'Ebre o d'on sigui però no permeteu fer-ne un ús lúdic perquè aquells solidaris que ens l'han enviada -siguin voluntaris o obligats- ho interpretaran com un insult. I no s'estaran equivocant.
Ultima hora¡¡-Montilla rectifica Baltasar sobre omplir les piscines.El president de la Generalitat, José Montilla, ha reiterat la prohibició d'omplir piscines 24 hores després que el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, anunciés durant la roda de premsa de Govern que "el proper divendres, un cop actualitzat el decret de sequera, se superarà la fase d'excepcionalitat 2 i es passarà a la 1 i, per tant, s'aixecaran les restriccions previstes, com és la prohibició de regar jardins o d'omplir piscines", accions que estan penades amb multes de fins a 3.000 euros. “ titular de e-noticies diu: Montilla rectifica Baltasar, en realitat vol dir el PRESIDENT Montilla rectifica al CONSELLER Baltasar.
Si fos el Conseller Baltasar em compraria unes quantes llimones i prou de sucre i em tiraria al tequila directament i sense marxa enrere, perquè aquest desori que ha estat la manera de gestionar la "crisi" de l'aigua, o de la sequera, o de la "preocupació exponencial transitòria per la situació del líquid element vers el nostre territori", a estat a banda d'un atemptat execrable contra els eufemismes (que ja mai més seran el mateix a partir del Conseller Baltasar) tot un compendi de com no s'han de fer les coses, amb el resultat d'un ridícul general arreu i la mostra que el principi de Peter es realment encertat i vàlid.
Primer inventant-se un problema que no existia realment, després elevar-lo a la categoria de emergència nacional, aconseguir preocupar tothom per un cantó i emprenyar als que saben de que va això de l'aigua per una altre banda; trair els seus propis principis si no personals si de partit, sobre l'aigua i els regants recolzats demagògica i electoral ment abans i desconcertats ara.
Fent el ridícul amb l'estalvi d'aigua per part dels ciutadans, prohibint regar plantes o rentar catifes i per suposat omplir piscines. A tot això com la naturalesa encara no es tan estúpida com l'esser humà ja ha plogut i més que ho farà (fa temps que és així, fins i tot abans de néixer Fraga ja passava) puig te la natura la puta mania de ploure molt els mesos d'abril i maig i fins i tot Juny.
Semblava doncs que gràcies a la natura, a la Moreneta a qui va resar el Conseller Baltasar, a les dues coses, o al canvi climàtic o que a que normalment es així, que ja ha plogut, precisament el mateix dia que tenim els embassaments al 29.973% de capacitat i ens acaba d'arribar una golondrina portant aigua de Tarragona.
I va el Sr. Baltasar que més aviat s'hauria de dir "Ba a saltar" perquè se'l petaran, i diu que ja es poden regar els jardins, rentar catifes i omplir les piscines. I aleshores va el President que cada dia Pujoleja més en el millor sentit de la paraula i diu que ni parlar-ne i el pobre Baltasar que "Bas a saltar" cada vegada més
Sembla que l'hi estiguin fent el llit dia rera dia i ell sense adonar-se'n de la pel.lícula. Un ja no sap que pensar, si l' home no dona per més o és una víctima del seu entorn.I encara s'entén menys que continuï al Govern tot i les posades en evidència, que des de el mateix Govern se l'hi han fet.
L'han deixat amb el cul a l'aire cada cop que ha sortit amb alguna iniciativa sobre la sequera i l'home i el seu partit continuen empassant-se gla puts cada dia més grans, sense dir ni fer res, en defensa del Conseller.
Tanta posada de pota ja passa de mida. I el que podríem considerar un accident fruit de la inexperiència o de la pròpia dinàmica d'un Govern Tripartit, ja sembla més incompetència o guerra bruta entre les formacions del Tripartit.
Que el Conseller no n'encerti cap o el deixin amb el pom pis parant el sol, no fa més que alimentar el que s'anomena desafecció. Però en realitat, el que sembla que alimenta, és la desnacionalització, la pèrdua total de la confiança amb les institucions del Govern de Catalunya, el nostre. El Conseller pot quedar molt malament, però també hi queda, el paper de les nostres institucions









.

dimarts, 13 de maig de 2008

Ens equivoquem d'adversari


El fanatisme a vegades juga males passades, però passa que sovint va de bracet de la ceguera i la inconsciència, i això ho dissimula tot, però els altres ho veuen i ho entenen, i al final s'adonen de la ridiculesa més pregona.
N'hi ha que no es cansen de buscar motius per combatre idees contràries, fins al punt de caure també en el ridícul.
No diré que es tracti de postures contradictòries, sinó més aviat cançoneres i al final avorrides, que no porten enlloc. Actuen d'artificiers de festa major, aconseguint combinacions colorades cada vegada més ben elaborades, però de curta durada.
El radicalisme no és bo, perquè només pot coexistir amb qui pensa igual, i és negat a cap tipus de diàleg i negociació. No veure això porta a que les possibilitats d'èxit siguin molt remotes, i condueix a un fals sentiment de coherència quan més aviat es tracta d'un orgull mal dissimulat.
El nostre país necessita unitat, sumar i anar junts a defensar els nostres drets, sense oblidar-nos de ningú, sense excloure a cap veí, per raó de llengua, cultura o ideologia. Hi ha qui no ho veu ni ho veurà mai, i llavors es quedarà sol i tota la seva lluita perdrà sentit, perquè no hi tindrà cap motiu.
La capacitat de pensar que hi ha coses per aprendre dels altres, és l'única manera de caminar plegats, de guanyar força i aconseguir aquells objectius en què creiem. Sumar i no dividir. Fixeu-vos en aquells que presumeixen de ser la clau de volta del nostre país, de la nostra nació, com es descomponen fàcilment i no es posen d'acord en qui ha d'anar a primera fila. Només els salvarà si són capaços d'entendre que el total és la suma de les parts, i que cada peça del trencaclosques és necessària per aconseguir la panoràmica final.
Tant de bo que siguem capaços de reconèixer les nostres mancances i els encerts dels adversaris, o encara millor, tant de bo siguem capaços de descobrir qui són els nostres adversaris, i amb qui cal fer camí junts.
La inconsciència ens farà reviure la història una vegada rere l'altra, sense aconseguir veure la llum que tant desitgem ?.

dilluns, 12 de maig de 2008

dissabte, 10 de maig de 2008

Quan el principal enemic del poble és l'exèrcit


Vaig quedar parat quan vaig sentir per Catalunya Ràdio, devia ser dijous, que havien enviat una unitat mòbil amb la intenció d'entrar a Birmània. Que eren a l'embaixada birmana a Bangkok, esperant aconseguir un visat d'entrada.
En la mateixa situació hi ha també un equip de TV3, que mentre el visat no arriba s'ha de limitar a fer la feina des de la capital tailandesa.
Ells sabran què fan, però, coneixent la debilitat de la junta militar birmana per tot el que faci olor de periodista, dubto que aconsegueixin entrar.
Per entrar com a turista ningú no et treu un mínim de quinze dies de burocràcia. A l'estat espanyol no hi ha cap representació de Birmània, de manera que una de les formes més habituals d'aconseguir el visat d'entrada passa per enviar el passaport a l'embaixada birmana més propera, que és la de França.
Una altra manera és que, si tens un viatge programat per una agència de turisme birmana, ells s'encarreguen de fer-te els tràmits, i et donen el visat a l'entrada. Aquest mètode pot ser més senzill, però llavors se't pot complicar una mica la vida a l'hora d'embarcar a l'avió, perquè exigeixen el visat; però si els ensenyes una carta de l'agència que t'ha fet els tràmits, n'hi ha prou.
Si algú té molta molta pressa per entrar, efectivament la fórmula més ràpida passa per anar-te'n a Bangkok i intentar obtenir allà el visat, a l'embaixada birmana. Donar "una propina per al tè" al personal de l'embaixada pot escurçar molt els terminis.
Però és clar, no tothom està disposat a donar "propines per al tè".
Ho faríeu, vosaltres?
La catàstrofe a Myanmar ha posat en evidència que el nom que els militars els van donar al país no era gratuït: My (meu)Nmnar, LA SEVA finca.
Fins al dia d'avui han impedit que el repartiment d'aliments i ajuda humanitària sigui realitzat per estrangers perquè posaria en evidència que l'única fi que tenen és explotar la finca. Per la seva culpa estan morint milers de persones i més que ho faran en els pròxims dies i mesos. Novament s'ha posat damunt de la taula el principi de ingerència humanitària en el qual una resolució de l'ONU permetria que les potències internacionals repartissin l'ajuda per les bones o per les males. Els birmans segur que ho agrairien, però, amb total seguretat el govern xinès vetaria qualsevol desetabilización d'un govern que li té arrendades les riqueses naturals del país. El desastre és tan enorme, la immoralitat tan irracional, el mal ús de la política tan desastrós i la preservació d'interessos econòmics particulars passa tan per sobre de la vida de les persones que ens trobem amb un genocidi en tota regla.
“Drets humans” a Birmània: Les minories ètniques de Birmània han fugit durant dècades de la fam, la guerra i les tortures provocades per un dels règims militar més brutals del món. Però moltes de les ètnies refugiades que aquests dies creuen la frontera i arriben a la veïna Tailàndia no ho fan per a esquivar les bales ni buscar menjar per als seus fills, sinó fugint del conegut com el «batalló dels violadors».
El nombre d'agressions i la forma sistemàtica en la qual es porten a terme han dut a les organitzacions birmanes en l'exili a denunciar que la Junta Militar ha desenvolupat una política de «llicència per a violar» per a terroritzar als opositors.
En 1988 van ser assassinades 10.000 persones i el món exterior sap poc sobre aquest fet que va esdevenir un any abans de la matança de Tian'anmen. Les úniques imatges que mostren l'ocorregut són propietat de l'empresa japonesa NHK que ha impedit que siguin emeses per les televisions d'Occident per no desestabilitzar el règim militar.
El règim dictatorial ha fet presoners a molts opositors, la majoria per delictes menors o fins i tot per emetre opinions o cantar cançons oposades al poder. Innumerables denúncies de tortures i submissió a esclavitud, han fet al govern mereixedor d'una condemna de part de diferents organitzacions dedicades al tema dels Drets Humans com Amnistia Internacional i la pròpia Organització de Nacions Unides.
Els batallons de violadors: són grups de soldats birmans, en ocasions d'alt rang, dedicats a la violació sistemàtica i selectiva de dones i nenes de la minoria ètnica Shan, resident en la frontera entre Myanmar (Birmània) i Tailàndia. Aquests esquadrons van ser creats amb la intenció d'aconseguir desmoralitzar, aterrir, reprimir i controlar a aquest grup ètnic i, en última instància, aconseguir el seu exili cap a Tailàndia.
El seu modus operandi consisteix a realitzar una gira per les poblacions birmanes reclutant a joves que són obligades a desfilar, segrestades de les seves llars i violades cada nit fins que els soldats cansats d'elles decideixen assassinar-les a sang freda:
Es viola en grup a dones amb set mesos d'embaràs. S'obliga a nenes a realitzar treballs forçats durant el dia i les hi viola a la nit durant mesos sencers. Es viola a mares i filles juntes. Es viola a nenes fins i tot de 4 anys d'edat.
Aquesta barbàrie ha estat documentada i donada a conèixer per Charm Tong, exiliada birmana a Tailàndia des dels 6 anys d'edat.
Potser ara podreu entendre perquè La Junta Militar no deixa entrar ajuda humanitaria.

divendres, 9 de maig de 2008

LLIBERTAT FRANKI ¡ ¡ ¡

Fa uns dies s'ha sabut que l'Estat espanyol ha denegat la petició d'indult a Franki, un noi de Terrassa acusat d'ultratges a Espanya, desordre públic i atemptat a l'autoritat, i a qui se l'ha condemnat a dos anys i set mesos de presó.
Els fets es van produir durant la Festa Major de Terrassa de l'any 2002 i, pel que sembla, el procés ha estat ple d'irregularitats des de bon començament.
El cas és un exemple més de com funciona la "democràcia" espanyola , una democràcia que penalitza amb penes de presó a qui despenja una bandera però que posa en llibertat a coronels colpistes i dóna càrrecs de primera entitat a franquistes i exfalangistes confessos (José María Cuevas i Fraga només són la punta de l'iceberg; hom sap que l'administració en general -i la judicial en particular- és plena d'individus com ells).
No conec el tal Franki. No sé si és un bon noi o un mal noi, ni si és innocent o culpable (ell diu que és innocent). Però sí sé que en Franki hauria tingut més possibilitats de sortir-se'n si per comptes de ser un okupa acusat de despenjar una bandera espanyola, hagués estat un assassí o un violador. I se n'hauria sortit, amb tota seguretat, si hagués estat un feixista de cabell rapat que, en nom d'Espanya, hagués apallissat a algun ciutadà fins a deixar-lo inconscient o fins a la mort.
Però en Franki no és res d'això. En Franki, ai las, ha desafiat a Espanya, i per al sistema judicial espanyol, aquest és el pitjor dels delictes. El Tribunal Suprem espanyol va denegar fa 15 dies que s’admetés a tràmit el recurs interposat el 2005 per la seva advocadessa, Montserrat Salvadó.
Està previst presentar un recurs al Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg.
Avui, en Franki es troba empresonat a Can Brians
El volem a casa ja!!!!!!!

(FOTO: Bandera espanyola onejant en una branca morta, entre rocams estèrils, a l'illot del Perejil. La fragata potser vigila que algun okupa no despengi la bandera)

dijous, 8 de maig de 2008


* * *

Passadís amunt, passadís avall

4- 1.

4-1 ?

4-1 !!

Ohhhhhhhhhhhhhh
Tothom estava amb la por de que passarà, que si el passadís, etc… etc…etc… però tanta cosa per el passadís i al final com els jugadors del Barça son molt esportistes i van veure que allò era una festa va i porten el cava, les neules, els espanta-sogres i a més a més fan un passadís que va durar 90 minuts.
Ahir varem assistir davant del televisor al desintegrament oficial i públic del projecte esportiu del Barça de l’era Laporta. El cercle virtuós va morir amb un equip sense cor, en la gespa del Bernabeu, golejat sense pietat per l’etern rival amb l’ajut inqüestionable de un arbitre desastrós. És curiós, quan el Madrid ens pot fer mal, ens en fa sense compassió, en canvi nosaltres ….
De l’origen de la descomposició ens en tindran que donar explicacions una junta no massa amiga de donar-ne’n. A Laporta, promotor en altres temps d’elefants de colors, li toca posar en pràctica el que li exigia a Núñez, honestedat i transparència i si no s’hi veu en cor, que plegui.
Fa molt mal veure com al pitjor Madrid dels darrers temps els hem fet bons regalant-los dues lligues per no haver sabut redreçar el timó.
Confidential Barça, el reportatge del “Què n’aprenguin !!”, va posar en evidència una nova forma de portar un club del que han anat desapareixent els seus grans valedors, els qui entenien de gestió esportiva i sota el control dels que, en un temps rècord, es va aconseguir un equip guanyador.
Ara des de la desesperació de veure un Ronaldinho tocant les maraques per les nits de “Castefa” inhabilitat per a jugar a fútbol, es fa més que evident que amb condescendència i xerinola no es possible governar un club de fútbol.
Guardiola, el Pep, és l’escollit segons apunten tots els indicis, per a reconstruir de nou l’equip de fútbol i tornar l’il·lusió a una afecció que n’està fins els nassos de fer el ridícul per mig mon, el que em sabria greu de veres, coneixent la vàlua den Pep, és que per culpa de la situació en la que s’ha deixat caure el club, els qui demanen el cap del Laporta no li deixin exercir la seva funció amb la tranquil·litat que caldria i cremem entre tots en quatre dies a un excel·lent entrenador.
Potser el millor de tot seria avançar les eleccions a modus de moció de confiança i afrontar el nou cicle amb les garanties de suport suficient per treballar sense pressions, entenent que això a can Barça, pugui ésser alguna vegada possible.
Endavant amb els nens milionaris que cobren 1000 euros a final de més com molts de nosaltres.
VERGONYA!

dimecres, 7 de maig de 2008

CINISME SENSE FRONTERES.

El Sr talante,amb aquest nom, he sentit molts cops que anomenen al Sr. Zapatero, tot i que la realitat no coincideix amb la dita. Aquest senyor darrere el seu “talante” i gest amable i cordial, s’amaga un cinisme sense fronteres.
La imatge d’una cimera amb caps d’estat europeus, interessada o no de soledat, mentres la resta de presidents parlaven animadament es una metàfora del diàleg estètic que ens vol encolomar.
Tot el seu compromís amb el diàleg es parlar amb tothom, prometre molt i oblidar-se del tema, per seguir la política espanyola de sempre.
Ho ha fet repetidament amb la Catalunya adormida amb l’Estatut, el traspàs de l’aeroport, el traspàs de rodalies, el retorn dels papers de Salamanca entre d’altres molts temes, i en aquesta encetada legislatura ha promès les balances fiscals amb plural, o sigui ja podem tremolar amb l’allau de dades contradictòries per amagar l’espoli real i continuat que patim, i les rebaixes amb el nou finançament que pasarà de bilateral a unilateral ja què el decidirà el PSOE amb la conformitat de les demes autonomies
Després de veure quin caire està agafant aquest país, el nostre, el català, em queda el trist recurs de la desobediència. La desobediència en tots els sentits, sento uns governs, el català al Principat, el Valencià al País Valencià, l’illenc mar enllà o el Francès a la Catalunya Nord que no només no governa si no que que el que fa cada cop em sembla que ho fa de més i més amagat, més improvitzat, més maipul·lat. Un govern que «en nom del bé comú» tan sols cerca el propi benefici i que no només no té cap projecte nacional si no que és incapaç de gestionar tots els recursos que se li han confiat.
Uns governs que en «en nom del respecte institucional» acaten unes lleis alguns cops estúpides i en dubto i les ratifico (o no) i aquest plantejament constant és diari i això fa que les coses puguin canviar molt i que no em conformi en «seguir la veta».
Sé que em diuen somiador i que «s’ha de tocar de peus a terra» procuro tocar permanentment de peus a terra (tot i que reconec que de vegades costa) però això no vol dir que no somiï (i lluiti, en la mesura de les meves modestes possibilitats) per crear un futur millor, un demà que no vull que s’assembli a l’avui mediocre que tenim i que sé que poc tindrà a veure amb el demà que jo somio, però hi lluito per que qualsevol aproximació en serà bona. La ciutat s’ha oblidat del camp i viu en el seu egocentrisme i el camp lluita entre prostituir el territori que li queda i la qualitat de vida que té a canvi de quatre rals (que duraran el que duraran, i d’això també en són conscients) o intentar proposar un demà millor no només per la gent del camp si no també per la de la ciutat. Un futur que ara mateix no té cabuda en aquest estrany País que vivim i voler canviar-ho és més difícil que prostituir el territori.
He pensat que ens hem de revel·lar, no podem viure en un país que en menys de treinta anys estigui absolutament esgotat, no podem tol·lerar que per quatre putos € ens venguem el futur, no pot ser que els polítics (a tots els nivells) siguin tan mediocres i auto-complaents., alguns cops sense cap raonament, uns governs que es deixen trepitjar per tothom i, com que som catalans, encara els donem les gràcies (coses sel mític seny, suposo) .

Respecte al País Basc, i el seu lloable intent d’acabar amb la xacra del terrorisme d’ETA, el diàleg es va acabar quan es començava a entrar en la qüestió de fons política, què evidentment al no reconèixer repetidament en el congres el dret a l’autodeterminació dels pobles ja no l’interessava. Aquests últims dies escolto amb sorpresa, els repetits intents de petició de diàleg des del govern basc, i fins hi tot per carta del lehendakari amb la ma estesa al Sr. Zapatero per arribar a un acord sobre la consulta popular al País Basc.
Crec que la proposta i el seu calendari ha estat molt detallada, i d’una claredat democràtica fora de tot dubte. La reunió es va produir ja fa temps i com s’esperava d’un regim intolerant com l’estat espanyol simplement es va negar la proposta. Crec què ara no es te que insistir mes, s’han donat totes les oportunitats, i segueixen les portes obertes. Simplement s’ha de seguir el calendari previst, d’altra manera dona la sensació que es busca qualsevol excusa per avortar aquesta consulta i sortir airós d’aquest ambiciós pla.
Sigui valent, Sr. Ibarretxe, i no actuí com els politics catalans de la famosa tàctica del peix al cove què ens ha portat a l’atzucac on ens trobem. Miri endavant i no cedeixi pels cants de sirena de l’estat o pel menyspreu que ha estat tractat per un estat totalitari com aquest.

dimarts, 6 de maig de 2008

EL "COST" MORAL DE LES HIPOTEQUES i LA INMIGRACIÓ ÉS UN PROBLEMA ? ?

Estem en temps difícils, o això ens diuen els entesos. Dies on els bancs ja no donen crèdits i els treballadors tenen por de perdre el seu lloc de treball, no sigui que els bancs comencin a reclamar les "seves" propietats.
Sí he dit seves, per que fins que no es paguin les "lletres" la propietat és més de les entitats bancàries que dels pobres i humils treballadors.
Doncs bé, en aquest temps, i en altres de no tant soferts, el treballador té por de lluitar pels seus drets, no sigui que la direcció del centre o un dels seus botxins diguin allò de ... això és el que hi ha, o allò altre de mira, sinó la porta és molt gran... i és clar, les hipoteques no perdonen!.
Aquest matí he quedat bocabadat llegint les dades del baròmetre de primavera de el Periòdico quan he comprovat que els simpatitzants dels dos partits que consideren que la immigració és el principal problema econòmic de Catalunya ho són de CiU i ERC.!! Manda huevos¡¡
A banda que aquestes dades llegides amb mala intenció refermen l’opinió dels malvats que veuen en el nacionalisme (el perifèric) el cultiu d’un pensament racista i exclusiu, poden ser simptomàtiques o d’un atac de sinceritat dels sentiments més irracionals dels enquestats (en aquest cas es confirmaria la diagnosi dels malvats) o d’una resposta raonada, orientada en el matís i no excloent d’un sentiment humanitari o tolerant.
Perquè en el discurs sobre la immigració s’ha fet un abús de la condescendència i s’ha fiscalitzat la paraula fins el punt que elaborar un discurs raonablement objectiu sobre el tema resulta gairebé un suidici en alguns cercles.
Creure que la immigració no es un problema és pretendre amagar el cap sota l’ala.
Que la immigració sigui un problema pels oriünds (o pels que ja hi érem abans) no és assumir que els immigrants siguin bons ni dolents, ni positius o negatius, ni amables o antipàtics; és entendre que entre uns ciutadans que teníem uns rols culturals ben definits, una capacitat econòmica per anar tirant i unes costums i una llengua concreta, ara ens trobem amb índexs que en alguns casos superen el 30% de nous ciutadans que tenen una cultura totalment diferent a la nostra, una capacitat econòmica que justeja (amb el que això representa) i uns costums i llengua que no s’assemblen gens a la nostra.
Si a això hi afegim que la gran majoria dels que es desplacen ho fan empesos per la necessitat ens trobem amb persones que estan lluny de la seva terra d’origen amb unes necessitats urgents que provoquen en el millor dels casos pisos pastera, explotació laboral i necessitat de cobertures socials.
Per això en una societat on un dels màxims valors era l’estat del benestar, o sigui la tranquil·litat i l’estabilitat, la seguretat i la capacitat econòmica (o d’endeutament), la immigració suposa un canvi, un trasbals, una alteració; un tornar a educar-nos en la diferència, i no en la diferència mínima que pot haver entre els que ens hem educat en el mateix poble, sinó en diferències de religió, en diferències de valors, en diferències d’educació, en diferències a l’hora de prioritzar què és important i què no.
I a tots ens pot agradar anar a dinar a un xinès a 6 €,el menú, o que vingui un romanès a reparar-nos el bany, o intentar aprendre alguna paraula en bereber o fins beure vodka amb un rus, però sociològica ment qualsevol moviment migratori genera problemes, evidents per qui ha de migrar i evidents també per a qui rep la immigració. Negar això és tant com ser intolerant amb qui rep aquesta onada. Potser és políticament incorrecte associar els conceptes immigració i problema, però encara hauria de ser més incorrecte obviar la realitat per una falsa tolerància.

Primer van expulsar els aturats africans
Després els fills agrupats de la dones americanes
Després els metal·lúrgics de l’Europa de l’est
Després tots els restauradors xinesos
Després els botiguers pakistanesos
Després els nets dels murcians de principis del 1900
Després els fills dels andalusos dels anys 60
Després els mateixos gallecs de sempre
Després els extremenys de més de 50 anys
Després tothom amb cognoms castellans
Després els tarragonins nascuts a Barcelona
Després la gent de l’Ebre que no volem voler donar aigua
Després tots els catalans de classe treballadora
Després....
i així fins que van expulsar a Guifre El Pelós,
Però com que ja estava mort
no va quedar ningú,
per tant la immigració,les hipoteques i la crisi econòmica solucionada.

La veritat és que la sensació de crisi crec que està creixent entre els ciutadans, i és que... com han crescut tant els preus de les coses? Jo sóc casi un mileurista, i per sort no tinc hipoteca, amb la qual cosa visc normal, sense luxes, però sense passar-ho malament...
De totes maneres cada cop he de mirar més què compro perquè... tot es tan car!
Ahir vaig anar a comprar fruita, dos préssecs i tres kiwis em van costar 3€. Si compres peix, en tres trossos ja t’has gastat 5 € més. Un pot de llet val ja 1€. Per no parlar de la gasolina, del pa, de tot!
Encara recordo quan amb 100 pessetes feies algo!. On arribarem? Amb el sou que tinc, en l’època de les pessetes, viuria com un rei! El món és boig!!
A tot això, un altre company treballador em mira i diu... Tafaner, que som molt els que tenim que pagar hipoteques!!. Ostias!, ja m'ha deixat sense arguments.

dilluns, 5 de maig de 2008

DESTAPADA..

Destapada per a destapar
Que el percentatge d'hipòcrites militants a l'Església Catòlica és molt a prop del 100% és una cosa que suposo que a gairebé ningú no se li escapa.
Ara bé, poques vegades una persona tan "propera" a la jerarquia eclesiàstica té tot allò que fa falta tenir per a corroborar-ho i denunciar aquest trist modus operandi, tal com ha fet la neboda de l'ultraconservador president de la Conferencia Episcopal Españla, Rouco Varela, que s'ha despullat per a Interviú -suposo que això no era total i absolutament indispensable- per a cridar l'atenció i "denunciar la hipocresia" del seu oncle.
Com ja he comentat, jo no crec pas que la millor manera per a "arribar a tot Espanya" sigui fent-se fotografies en pilotes -sobretot si hom té coses interessants a dir- perquè corre el risc que la gent no s'ho prengui seriosament.
A més, no deixa de sobtar-me que una dona casada i amb filles opti per aquesta mediàtica via per tal d'esbombar aquest secret a veus que és la hipocresia eclesiàstica. No em sembla necessari.
Magdalena Rouco, la neboda del Cardenal Arquebisbe de Madrid, despulla en 'Interviú'
* Aquesta jove canària de 26 anys vol denunciar "la doble moral del seu insigne familiar". "A través del meu oncle he descobert la hipocresia de l'Església que predica una cosa i fa la contrària".
La neboda del Cardenal Arquebisbe de Madrid i actual president de la Conferència Episcopal, Magdalena Rouco, il·lustra aquesta setmana la portada de Interviú, protagonitzant un nu que és ben segur que donarà molt que parlar.Als seus 26 anys, reconeix que després de la mort del seu pare, el seu oncle, Antonio María Rouco Varela, no li ha rebut, pel que ha decideixo mostrar els seus encants per a denunciar "la doble moral del seu insigne familiar".
Segons publica el setmanari, la seva família ha estat sempre "molt religiosa" i assegura que "a través del meu oncle he descobert la hipocresia de l'Església que predica una cosa i fa la contrària".
Menyspreus
Per si no fos poc, aquesta jove canària li dedica diverses perles a l'Arquebisbe madrileny: "El meu oncle no es cansa de repetir que la família és sagrada, que cal respectar-la i lluitar per ella, però després ell menysprea i abandona a la seva".
Segons reconeix en l'entrevista, Rouco Varela no va acudir al soterrament del seu propi germà perquè tenia una cita amb el Sant Pare, encara que Magdalena ho desmenteix, ja que acaba de descobrir que el papa Juan Pablo II no li esperava aquell dia.
De la seva vida privada assenyala amb ironia que es va casar a l'edat de 16 anys perquè "la neboda de Rouco Varela no podia anar-se a viure amb el seu nuvi sense passar per l'altar".
I és que, segons llegeixo a El Periódico, en Rouco molt predicar sobre la família unida i cristiana (i res d'homosexuals, sobretot), però a la seva pròpia família és veu que la té marginada.
Ni tan sols els agafa el telèfon, vaja. Aquest abandonament, segons la neboda, ha propiciat que el seu germà petit sigui toxicòman i es trobi a la presó, complint condemna per robatori.
Sobre la via escollida per a publicar la seva opinió, ella creu que el fet de despullar-se "és la millor manera que les meves queixes arribin a tot Espanya" i no li importa que la critiquin perquè és despulla per a "despullar així la hipocresia del meu oncle, que no es cansa d'alabar la família i després ell menysprea i abandona la seva".