El panorama polític català es clarificarà el dia que es divideixi entre dos grans fronts: l'unionista i l'independentista. Els dirigents d'Unió Democràtica en el seu congrés han triat bàndol Les coses es van clarificant,el preludi de la independència de Catalunya començarà definitivament a partir del moment en què el panorama polític català es divideixi en dos gran fronts: l'unionista i l'independentista. Com tothom pot imaginar, els primers són els partidaris de mantenir-nos lligats a Espanya i França, sigui amb una corda més llarga o més curta; i els altres som els que volem trencar la submissió. Per tot plegat hem de celebrar que els dirigents d'UDC, en el seu darrer congrés, hagin triat bàndol. Ara ja sabem que quan arribi el moment de la veritat ells seran al costat dels de la unidad de España. La cara d'en Duran o en Pelegrí farà costat a les d'en Rajoy, Aznar, Guerra, Rodríguez Ibarra, José Bono o Rosa Díez.
En el decurs del citat congrés van manifestar que buscaven la «centralitat», un mot que ha esdevingut el darrer eufemisme per anomenar el “regionalismo bien entendido” que tan bé representa en Duran i Lleida al parlament de Madrid. Naturalment, en aquesta “centralitat, tot és possible”. Des de pactar amb els socialistes al Principat fins a entrar a formar part de qualsevol govern de la metròpoli. Tot sigui per mantenir una paradeta que sembla només una gestoria per defensar els interessos a la capital espanyola dels unionistes que tenim a casa. Cada dia fan més cara de “delegados del noreste peninsular”, i la seva actitud és tan servil que poc els importaria formar part d'un govern que ens roba més de 19.000 euros l'any i vol reduir la llengua catalana a la categoria d'un dialecte tribal africà. Els líders democratacristians finalment s'han tret la màscara i s'han posat la samarreta de la “roja”. Quin serà el seu proper pas? Cridar podemos!? Això sí, ells, d'això, en diuen savoir faire, possiblement perquè un dia van anar a classes de francès.
Per a mi,quan un partit proclama la centralitat, està certificant la seva incapacitat de proposar un sistema fiable de valors. El catalanisme polític pot concebre ocupar una centralitat entre el jacobinisme del PSOE i l'espanyolisme tronat del PP?
Peró què és el centre? Fins i tot en geometria euclidiana resulta compromès, donar-ne una definició. No és la mateixa si es fa referència a una circumferència o a una esfera, si es tracta d'un polígon o un poliedre. I no cal ni parlar de les diverses geometries no euclidianes. En política encara ho és més. Per a un partit resulta, no ja difícil, sinó impossible situar-se en un espai que perquè se'l pugui anomenar de centre ha de dependre no tant dels seus propis postulats, sinó dels que facin els partits que es troben a la seva dreta o a la seva esquerra, els quals poden tendir a posicions extremes, que poden arribar a ser coincidents i que també pretenen i proclamen ser de centre. En política el centre no existeix. Quan una formació política proclama la seva centralitat, està certificant la seva incapacitat de proposar un sistema fiable de valors. Una formació ha de tenir uns valors,uns ideals, uns principis, la fidelitat als quals ha de quedar fora de qualsevol dubte i que poden ser causa, en funció d'aquesta fidelitat i dels moviments de les altres formacions que concorrin a la contesa política, que és una contesa pel poder, a no quedar precisament situat en el centre.
En una Catalunya cada vegada més dependent, tant econòmicament, com fiscal ment i políticament de les decisions que es prenen a Madrid, proclamar-se centrista és renunciar al catalanisme polític.
En el decurs del citat congrés van manifestar que buscaven la «centralitat», un mot que ha esdevingut el darrer eufemisme per anomenar el “regionalismo bien entendido” que tan bé representa en Duran i Lleida al parlament de Madrid. Naturalment, en aquesta “centralitat, tot és possible”. Des de pactar amb els socialistes al Principat fins a entrar a formar part de qualsevol govern de la metròpoli. Tot sigui per mantenir una paradeta que sembla només una gestoria per defensar els interessos a la capital espanyola dels unionistes que tenim a casa. Cada dia fan més cara de “delegados del noreste peninsular”, i la seva actitud és tan servil que poc els importaria formar part d'un govern que ens roba més de 19.000 euros l'any i vol reduir la llengua catalana a la categoria d'un dialecte tribal africà. Els líders democratacristians finalment s'han tret la màscara i s'han posat la samarreta de la “roja”. Quin serà el seu proper pas? Cridar podemos!? Això sí, ells, d'això, en diuen savoir faire, possiblement perquè un dia van anar a classes de francès.
Per a mi,quan un partit proclama la centralitat, està certificant la seva incapacitat de proposar un sistema fiable de valors. El catalanisme polític pot concebre ocupar una centralitat entre el jacobinisme del PSOE i l'espanyolisme tronat del PP?
Peró què és el centre? Fins i tot en geometria euclidiana resulta compromès, donar-ne una definició. No és la mateixa si es fa referència a una circumferència o a una esfera, si es tracta d'un polígon o un poliedre. I no cal ni parlar de les diverses geometries no euclidianes. En política encara ho és més. Per a un partit resulta, no ja difícil, sinó impossible situar-se en un espai que perquè se'l pugui anomenar de centre ha de dependre no tant dels seus propis postulats, sinó dels que facin els partits que es troben a la seva dreta o a la seva esquerra, els quals poden tendir a posicions extremes, que poden arribar a ser coincidents i que també pretenen i proclamen ser de centre. En política el centre no existeix. Quan una formació política proclama la seva centralitat, està certificant la seva incapacitat de proposar un sistema fiable de valors. Una formació ha de tenir uns valors,uns ideals, uns principis, la fidelitat als quals ha de quedar fora de qualsevol dubte i que poden ser causa, en funció d'aquesta fidelitat i dels moviments de les altres formacions que concorrin a la contesa política, que és una contesa pel poder, a no quedar precisament situat en el centre.
En una Catalunya cada vegada més dependent, tant econòmicament, com fiscal ment i políticament de les decisions que es prenen a Madrid, proclamar-se centrista és renunciar al catalanisme polític.
Unió Democràtica de Catalunya, en el seu darrer congrés, s'ha proclamat centrista, per tant, no pot reivindicar el catalanisme polític, com també pretén fer. Unió s'havia distingit sempre per la dignitat i honestedat del seu comportament polític nacionalista, com es va posar de manifest amb les seves posicions en el Parlament de la Generalitat republicana. El seu líder més emblemàtic, Manuel Carrasco i Formiguera, va ser afusellat pel franquisme i en les seves darreres paraules, després de dir que no l'espantava la mort, va afegir que creia que era l'acabament digne de la seva vida i que la preferia així a qualsevol altra. Unió va ser fidel a aquesta dignitat en la seva lluita en la clandestinitat. Les primeres eleccions democràtiques li van ser adverses. Només va aconseguir un diputat a les Corts, que van ser les constituents. Novament va mantenir-la, i va preferir quedar sense diputat abans de caure en l'òrbita d'un partit espanyol.
La dignitat,fins ara, ha estat una de les característiques d'Unió. Fins que el senyor, Josep Antoni Duran i Lleida, per tal de realitzar el seu projecte polític personal, tan legítim com irrealitzable, i considerant que només ho aconseguiria amb un increment important de la militància va crear un aparell dins el mateix partit, al qual va encarregar assolir aquest objectiu, cosa que no va aconseguir, però l'aparell, que es distingia per la seva mediocritat, va romandre.
Tots els partits en necessiten, d'aparell, però l'aparell d'Unió, a conseqüència del seu fracàs en l'operació de captació de militància, és desproporcionat, sobre dimensionat amb relació a la militància. Es pot dir que Unió va deixar de ser un partit nacionalista català i va passar a ser un aparell al servei de Josep Antoni Duran i Lleida.i manté el seu objectiu i ha decidit interpretar la figura de líder de gran partit. En les eleccions generals del 2004, va ser cap de llista de CiU i la coalició, o federació, va perdre 5 diputats. A les del 2008, va tornar a ser cap de llista i va repetir resultat. En la campanya es va atribuir, en exclusiva, la condició d'únic dipositari del sentit comú.
En el ultim congrés d'Unió Duran ha apostat perquè CiU torni a guanyar i a Catalunya hi hagi un govern que representi la centralitat. Torno a referir-me a la difícil definició ideològica de centre. Qui és capaç de definir-lo? Duran, però, no en té cap necessitat. El CENTRE, és ell. És una variant molt peculiar del culte a la personalitat. Només cal recordar el darrer paràgraf de la carta oberta de Sentit Comú per Catalunya que en plena campanya electoral es va publicar del 3 al 7 de març: «A vos, Duran, amb el nostre vot, us demanem que assumiu el lideratge que Catalunya necessita a Espanya i us demanem un compromís públic de servei a les persones i al país per damunt d'interessos de partit. Pensem que això serà, sens dubte, el millor per a Catalunya.»
Se'n va parlar en el recent congrés, del sentit comú? Ho ignoro, però, si se'n va parlar, no hi ha hagut cap ressò medi àtic. És lògic, l'apel·lació al sentit comú va tenir els mateixos efectes que l'operació de captació de militància, tampoc va funcionar.
Duran i Montilla es reuniran,demà el 14 de novembre per encetar una via estable de diàleg. En una de les seves cartes setmanals a la militància, datada el 8 de febrer del 2007, Duran recomanava, amb redundància, a ERC que s'independitzés de la seva dependència dels socialistes si volia la independència de Catalunya. Havent-se manifestat Duran repetides vegades contrari a la independència, res no ha de témer que, des d'una anàlisi de sentit comú, la trobada es pugui considerar com la dependència socialista d'UDC ?.
Ell ja s'ha entregat, ja ho és, de dependent. Del jacobinisme radical i de l'espanyolisme tronat. Un cosa, però, tranquil·litza. En Duran passarà. Unió Democràtica de Catalunya romandrà. L'esperit dels fundadors, el de Carrasco i Formiguera, el de Coll i Alentorn i tants altres, perviurà. Tanmateix, quan parlem de l'actual política col·laboracionista d'Unió, no podem fer menys que girar la vista enrere i pensar en l'exemple del que fou el seu més gran i carismàtic dirigent, en Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat pel franquisme.
Si agafem les seves Cartes de la presó, meravellosament editades i prologades a cura d'Hilari Raguer, podem llegir-ne una que va enviar als seus fills Maria, Núria, Mercè i Jordi, on diu: «Penseu sempre en el vostre pare que vos estima molt, i no us descuideu mai, cada nit, de cridar, després de resar les vostres oracions, ¡Visca Catalunya lliure! ben fort.» Ja ho veieu, l'esperit insubornable d'en Carrasco s'ha vist arraconat per uns vulgars especuladors de la política.
Em consta personalment ,el patriotisme d'militans i dirigents d'UDC, i no entenc com han permès deixar que la seva sigla formi part ara d'un ranci unionisme. Volen salvar Catalunya o volen salvar el cul del Duran i el partit? Que recordin només el que recomanava Carrasco als seus fills abans d'anar a dormir. Si continuen així les coses, acabaran jugant en el mateix equip dels fills polítics que van assassinar el seu màxim exponent històric. El que sí és segur és que els capitostos actuals de la formació democratacristiana han triat un camí sense retorn. La seva aposta és clara . Voler mantenir l'actual estatus de "comunitat autònoma" significa voler mantenir l'es- poliació econòmica i la crítica situació cultural i lingüística de Catalunya. Ras i curt:Per a mi, apostar avui per la governabilitat i estabilitat de l'Estat espanyol es fer-se còmplice dels atacs contra Catalunya, i tan culpable és el lladre com el que l'ajuda.
Sé que a algun càndid li podran semblar gruixudes les meves paraules. Tant se val. El que tinc clar és que en el camí de la creació d'un Estat català no hi ha lloc per a aquells que justifiquen la colonització de la nostra pàtria. I quan arribi l'hora de Catalunya, que no és cap altra que la de la seva independència, sempre els quedarà per consolar-se qualsevol raconet d'aquells” ministerios” que tan bé coneix en Duran.
És en aquest marc de desconcert que en els últims dies ha reviscolat la idea de l’anomenada sociovergència. La sociovergència és més que una combinació de l’aritmètica parlamentària: és una mentalitat. Una cosa és que en Duran estigui nerviós perquè no toca cuixa i l’altra, el seny. Però potser llavors Madrid voldrà emular Roma i els dirà que no paga als traïdors.
Apostar per la governabilitat de l'Estat espanyol és fer-se còmplice dels atacs contra Catalunya.
La dignitat,fins ara, ha estat una de les característiques d'Unió. Fins que el senyor, Josep Antoni Duran i Lleida, per tal de realitzar el seu projecte polític personal, tan legítim com irrealitzable, i considerant que només ho aconseguiria amb un increment important de la militància va crear un aparell dins el mateix partit, al qual va encarregar assolir aquest objectiu, cosa que no va aconseguir, però l'aparell, que es distingia per la seva mediocritat, va romandre.
Tots els partits en necessiten, d'aparell, però l'aparell d'Unió, a conseqüència del seu fracàs en l'operació de captació de militància, és desproporcionat, sobre dimensionat amb relació a la militància. Es pot dir que Unió va deixar de ser un partit nacionalista català i va passar a ser un aparell al servei de Josep Antoni Duran i Lleida.i manté el seu objectiu i ha decidit interpretar la figura de líder de gran partit. En les eleccions generals del 2004, va ser cap de llista de CiU i la coalició, o federació, va perdre 5 diputats. A les del 2008, va tornar a ser cap de llista i va repetir resultat. En la campanya es va atribuir, en exclusiva, la condició d'únic dipositari del sentit comú.
En el ultim congrés d'Unió Duran ha apostat perquè CiU torni a guanyar i a Catalunya hi hagi un govern que representi la centralitat. Torno a referir-me a la difícil definició ideològica de centre. Qui és capaç de definir-lo? Duran, però, no en té cap necessitat. El CENTRE, és ell. És una variant molt peculiar del culte a la personalitat. Només cal recordar el darrer paràgraf de la carta oberta de Sentit Comú per Catalunya que en plena campanya electoral es va publicar del 3 al 7 de març: «A vos, Duran, amb el nostre vot, us demanem que assumiu el lideratge que Catalunya necessita a Espanya i us demanem un compromís públic de servei a les persones i al país per damunt d'interessos de partit. Pensem que això serà, sens dubte, el millor per a Catalunya.»
Se'n va parlar en el recent congrés, del sentit comú? Ho ignoro, però, si se'n va parlar, no hi ha hagut cap ressò medi àtic. És lògic, l'apel·lació al sentit comú va tenir els mateixos efectes que l'operació de captació de militància, tampoc va funcionar.
Duran i Montilla es reuniran,demà el 14 de novembre per encetar una via estable de diàleg. En una de les seves cartes setmanals a la militància, datada el 8 de febrer del 2007, Duran recomanava, amb redundància, a ERC que s'independitzés de la seva dependència dels socialistes si volia la independència de Catalunya. Havent-se manifestat Duran repetides vegades contrari a la independència, res no ha de témer que, des d'una anàlisi de sentit comú, la trobada es pugui considerar com la dependència socialista d'UDC ?.
Ell ja s'ha entregat, ja ho és, de dependent. Del jacobinisme radical i de l'espanyolisme tronat. Un cosa, però, tranquil·litza. En Duran passarà. Unió Democràtica de Catalunya romandrà. L'esperit dels fundadors, el de Carrasco i Formiguera, el de Coll i Alentorn i tants altres, perviurà. Tanmateix, quan parlem de l'actual política col·laboracionista d'Unió, no podem fer menys que girar la vista enrere i pensar en l'exemple del que fou el seu més gran i carismàtic dirigent, en Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat pel franquisme.
Si agafem les seves Cartes de la presó, meravellosament editades i prologades a cura d'Hilari Raguer, podem llegir-ne una que va enviar als seus fills Maria, Núria, Mercè i Jordi, on diu: «Penseu sempre en el vostre pare que vos estima molt, i no us descuideu mai, cada nit, de cridar, després de resar les vostres oracions, ¡Visca Catalunya lliure! ben fort.» Ja ho veieu, l'esperit insubornable d'en Carrasco s'ha vist arraconat per uns vulgars especuladors de la política.
Em consta personalment ,el patriotisme d'militans i dirigents d'UDC, i no entenc com han permès deixar que la seva sigla formi part ara d'un ranci unionisme. Volen salvar Catalunya o volen salvar el cul del Duran i el partit? Que recordin només el que recomanava Carrasco als seus fills abans d'anar a dormir. Si continuen així les coses, acabaran jugant en el mateix equip dels fills polítics que van assassinar el seu màxim exponent històric. El que sí és segur és que els capitostos actuals de la formació democratacristiana han triat un camí sense retorn. La seva aposta és clara . Voler mantenir l'actual estatus de "comunitat autònoma" significa voler mantenir l'es- poliació econòmica i la crítica situació cultural i lingüística de Catalunya. Ras i curt:Per a mi, apostar avui per la governabilitat i estabilitat de l'Estat espanyol es fer-se còmplice dels atacs contra Catalunya, i tan culpable és el lladre com el que l'ajuda.
Sé que a algun càndid li podran semblar gruixudes les meves paraules. Tant se val. El que tinc clar és que en el camí de la creació d'un Estat català no hi ha lloc per a aquells que justifiquen la colonització de la nostra pàtria. I quan arribi l'hora de Catalunya, que no és cap altra que la de la seva independència, sempre els quedarà per consolar-se qualsevol raconet d'aquells” ministerios” que tan bé coneix en Duran.
És en aquest marc de desconcert que en els últims dies ha reviscolat la idea de l’anomenada sociovergència. La sociovergència és més que una combinació de l’aritmètica parlamentària: és una mentalitat. Una cosa és que en Duran estigui nerviós perquè no toca cuixa i l’altra, el seny. Però potser llavors Madrid voldrà emular Roma i els dirà que no paga als traïdors.
Apostar per la governabilitat de l'Estat espanyol és fer-se còmplice dels atacs contra Catalunya.
12 comentaris:
Ja,Ja i Ja- Durant l'oceà de temps pujolista, el PSC va acabar madurant una estratègia d'esquerres per assolir una majoria parlamentària, una estratègia que es va veure permanentment condicionada, endarrerida i fins i tot obstaculitzada per les necesessitats del Govern González a Madrid. Però una estratègia al cap i a la fi, amb alguns elements essencials:
1. Assumida la realitat de que una majoria d'esquerres al Parlament havia de ser necessàriament multicolor, cercar una aliança i un cert front comú amb ERC i ICV (després amb ICV-EUiA).
2. Assumida la hegemonia convergent, acceptar com a propi el discurs de dretes en determinats camps: política econòmica, seguretat, etc.
3. Assumit que la gent prefereix l'original a la còpia, posar èmfasi en aquelles polítiques en que podien marcar diferències amb CiU. Recordeu l'eslogan d'en Pasqual Maragall? "Educació, educació i educació".
4. Assumit que el canvi trigaria temps, bastir una xarxa institucional paral·lela a la Generalitat aprofitant l'hegemonia de l'esquerra en els ajuntaments, utilitzant de manera molt destacada la Diputació de Barcelona. Aquesta Generalitat a l'ombra tenia una doble finalitat: d'una banda demostrar amb fets una política alternativa a CiU d'abast nacional, de l'altra comptar amb un quarter d'hivern on refuguiar-se durant els freds anys d'oposició i bastir la pròpia xarxa clientelar.
El PSC presidit per Montilla aborda ara un nou repte: conquerida la Generalitat ara toca bastir una estratègia per a resisitir. Aquesta estratègia passa a ser etiquetada amb el terme "centralitat social", bandera del seu darrer congrés. Els ensurts del tripartit 0.1 i la inestabilitat interna d'ERC van donar ales als defensors de la sociovergència dins i fora del PSC. Especialment de l'empresariat "de tota la vida" que veu la sociovergència com una garantia: si voti el que voti la gent el govern acaba sent sempre el mateix, sempre al servei dels seus interessos, anulem els riscs d'un sistema democràtic.
El problema de la sociovergència és que en cas de govern CiU+PSC la presidència seria Convergent (l'aritmètica és tossuda) i Montilla no ha vingut a aquest món per portar-li la maleta a l'Artur Mas. Estem doncs en un carreró sense sortida?
És clar que no. Sempre hi ha una tercera via: la sociovergència amb CiU fora del Govern. Impossible? Algú diria que sí. Tres motius:
1. CiU no acceptarà mai donar suport a un govern presidit pel PSC tenint ells un major nombre d'escons (i viceversa).
2. ERC, el partit que fins al moment entrava en totes les travesses per fer govern, necessita mantenir la famosa "clau", i no acceptarà mantenir-se en un govern on mana menys que l'oposició.
3. ICV mai acceptaria de mantenir-se dins d'un govern en que les polítiques estratègiques es pacten entre PSC i CiU.
Tots tres motius han estat desmentits en el procés d'elaboració del Projecte de Llei d'Educació de Catalunya. Veiem-ho:
1. CiU, que veu que això d'estar l'oposició pot anar per llarg, no pot justificar davant dels lobbies de la dreta (en aquest cas l'esglèsia i la patronal de l'escola privada i concertada) que ha obligat al PSC a pactar la llei amb ERC i ICV davant la seva negativa a acceptar l'oferta d'acord sociovergent.
2. ERC, descolocada, no vol que es visualitzi que és prescindible en la mesura que existeix la possibilitat d'acord PSC-CiU. Sobretot si pot pactar l'escenificació del seu rendiment a aquest acord amb alguna concessió cosmètica. En aquest cas el tema de la 3a hora, que d'altra banda mai hauria pogut arribar ni tan sols a presentar-se al Parlament.
3. ICV valora que una de les claus del seu creixement electoral en les darreres autonòmiques ha estat el ser percebut com el partit que més estabilitat donava al govern tripartit versus les frivolitats d'ERC i Maragall (Pasqual). Atrapat pel seu personatge, no pot acceptar de cap manera el tracte indigne que sí ha acceptat ERC, però tampoc vol fer estirabots. Vota en contra en consciència, però deixant clar per activa i per passiva que no veu incompatible continuar a un govern on el soci majoritari pacta polítiques estratègiques amb l'oposició deixant-los de banda.
Tothom content:
1. El PSC es consolida al govern i roba la centralitat a ERC: ara són ells qui trien amb qui pacten en cada moment.
2. CiU acontenta la parròquia demostrant que són garantia de polítiques de dretes fins i tot a l'oposició.
3. ERC treu pit, i ven la seva "conquesta" amb tanta pirotècnia com pot, per a que els focs d'artifici tapin que el rei va nu.
4. ICV té una nova ocasió de demostrar que són els que més sacrificis estan disposats a fer per a garantir un govern d'esquerres. Fins i tot el sacrifici suprem d'acceptar que el govern d'esquerres faci polítiques de dretes en les qüestions essencials. Sempre ens quedarà el Memorial democràtic i l'Institut de la Cultura de Pau.
Voilà.
Senyores i senyors, ara és demà. Benvinguts a la sociovergència.
Molt bon post,cada día millor.
Gent d'Unió, no heu vist què ha fet el PSC a Catalunya? Potser sí què també sou tant botiflers com ells. Deixeu a CDC i fusioneu-se amb el PSC i junt amb ERC i ICV acabeu d'ensorrar Catalunya.
Duran ha volgut deixar clar que el seu “candidat és l’Artur Mas i no José Montilla”, però ha defensat la trobada assegurant que en un país petit com Catalunya les reunions entre partits sempre són positives.
Entre els temes que aquesta tarda les dues formacions posaran sobre la taula destaquen el nou model de finançament de Catalunya, què fer davant d’una possible sentència negativa del Tirbunal Constitucional respecte l’Estatut i la Llei d’Ensenyament.
Això va de maniobra del PSOE: estan començant una nova subasta, com està apunt de sortir la sentència de TC i ERC ha amenaçat que pot tenir conseqüències, intenten que el calvo, els fagi una oferta de cara un govern Sociovergent a la Generalitat, així poden fer que ERC calli amenaçant d'un canvi d'alioats a la Generalitat i de privar a Carod i cia. de les poltrones. . . i callaran i ja estan cada dia més atemperats pequè aquest és un punt mol però que mol dèvil que tenen.
El senyor Duran és com el peix que dóna els darrers cops de cua; quina pena i quin afany de protagonisme!PATETIC !!.
Què carai espera Convergència per trencar la coalició amb el señor aspirante a ministro i els seus seguidors? Aquests botiflers d'Unió són capaços de fer com ERC i vendre's als sociates a canvi d'uns quants càrrecs.
Em sembla que ja sé què passa: les enquestes deuen indicar que ERC i ICV baixen tant que a les properes eleccions el tripartit serà impossible. No m´extranyaria gens que ens estiguessin preparant a la població per una sociovergència. La cosa pels polítics és mantenir la cadira.
Com que la política al nostre país ja no té pràcticament cap interès, ara ens volen distreure amb el sainet de la trobada entre,el Gran Senyor Josep Antoni Duran Lleida i el President de la Generalitat, el molt honorable José Montilla (el “mudito”, que li diuen els seus,no pas jo).
Ara resultarà que l’Artur Mas està molt preocupat pel que puguin arribar a parlar els dos més grans timadors de la política nacional: l’un perquè està en un càrrec que ni somiava ni hauria d’haver ostentat mai, i l’altre perquè mai ha tingut la gosadia( ni els collons) de presentar-se en solitari, sense l’aixopluc d’un partit fort i respetable, que li permeti amagar la seva migradesa.
Accepto plenament que la democràcia comporta un grau raonable de teatralitat i gestualitat en la seva pràctica diària.
El que em molesta i em carrega és l’abús que en fan alguns de la classe política del nostre País. Si el que pretèn el senyor Duran Lleida és explicitar que està en contra que la federació de CiU pugui plantejar-se, en un futur immediat, una entesa política amb Esquerra (abans ERC), no té cap necessitat d’oferir aquest bochornos, espectacle.
Si pretèn demostrar que el PSC és un partit assenyat i seriós que es troba “segrestat” pels seus socis de govern, i que per això se l’ha d’ajudar perquè no iniciï cap deriva cap a postulats radicals, doncs només cal que s’ofereixi com a soci del govern.
( per mamar mamella ).Si el que vol és reiterar aquest discurs repetitiu, no ens martiritzi més, que ja portem molts anys escoltant-lo. Fins ara ningú li ha fotut ni puto cas.
Tampoc n’hi farem ara, amb aquest nou xou. Tothom o bé,cuasi tohom, qui vol saber-ho sap de quin peu calça vostè i la seva “agrupació” d’amics.
Si el President de la Generalitat de Catalunya pretèn donar a entendre que entre Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC) hi ha mala maror, i que dels dos socis de la coalició n’hi ha un de bó, mentre que l’altre està immers en un procés de segons vosté,radicialització “nacionalista”, doncs endavant les atxes.
Ja no vindrà d’aquí. Aquest discurs forma part de la seva indignitat personal i política, llargament demostrada durant la seva trajectòria, i de la praxis de la seva “regional” política, el PSC-PSOE.
Una trajectòria, la seva i la del seu partit, tant grisa i limitada intel•lectualment, que els marca i defineix a tots nivells i en tot moment. D’una persona que ha estat capaç de fer creure que les seves “qualitats” eren virtut, quan qualsevol persona normal les qualificaria de defecte (com ara la grisor, la rumorologia,les manipulacións, la intriga, la ocultació d’intencions, l’us i abús de tripijocs, la conspiració, el caciquisme) se’n pot esperar qualsevol cosa.
Els senyors Josep Antoni Duran Lleida i José Montilla són dues persones que només poden tenir protagonisme en una classe política mancada d’ambició i de criteri propi, en un entorn social dominat per la buidor intel•lectual més absoluta, i en un marc polític de fireta que mal da per ser alguna cosa més que una simple “delegación del Estado”.
A mi, en particular, cada cop em costa més escriure sobre política catalana, perquè de catalana en té molt, però de política molt poc.
És una constant apel•lació al “coitus interruptus”, a l’onanisme compulsiu, i al “qui dia passa, any empeny”.
I, francament, haver de cardar sense consumar, haver de matxacar-me-la en solitari, i deixar que passin els dies sense que passi res, no forma part de la meva concepció de la vida ni de la política.
Ni a mi, ni a la meva Nació. Li desitjo al senyors MOntilla i Duran, un futur amb una donna de mal carácter,putarrot, lletja, grossa, amorfa, avorrida i deprimida.
Si tota aquesta colla de pòtols polítics que ens tenen anestessiats volen ser útils, que diguin d’una vegada per totes que la cosa no dóna per més.
Que convoquin eleccions anticipades i que el poble decideixi lliurement si vol continuar amb aquests polítics i governants que tenim ara, o bé si vol que es produeixi un canvi en les aliances i en la forma de fer política i respondre a les ambicions i als neguits dels ciutadans. Crec,personalment i sincerament, que el país demana eleccions anticipades, ja.
Per cert, i per acabar, la trobada dels dos "cèlebres inútils", aquesta tarda, per a mi només té un objectiu: és el de deixar molt clar -al senyor Artur Mas- que el seu soci de coalició no només espera que fracassi en el tercer intent de conquerir la Generalitat, sinò que, a més, hi contribuirà tant com pugui.
És el que tenen els personatges grisos i sinistres com els senyors José Montilla i Josep Antoni Duran Lleida: només serveixen per rebaixar el nivell fins a les clavegueres més brutes de la nostra societat… allà on ells s’hi troben tant a gust i on, evidentment, sobresurten.
I amb ells, tots els qui han fet del remenar i remenar entre la merda i els detritus, el seu modus vivendi.
Ufffffffff,això és terapia !!!
Una abraçada.
Salut i Soberania.
TERTULIA,ESTA SEMANA,TE COBRO LA PIZZA !!.
HABLAREMOS¡¡.
Ara que Freixenet,esta preparant per rodar l'esperat espot de Nadal, seria un bon moment per no renunciar al concepte de les bombolles (al cap i a la fi el cava va lligat a la tradició) i fer debutar a Mas,Carod,Saura, Montilla i Duran en el marc incomparable de la Carta Nevada. La música, el brindis i l'alegria servirien per tapar les penes i per amagar les ganivetades traperes que, tard o d'hora, tornaran a brollar abans o després de la cita amb les urnes.
Convergents,independentistes i soberanistes de merda, parlaré amb el meu amic Montilla del que hem surti dels ous!
I jo com a ell, se m´en fot Catalunya!
Esooooooooo! Esoooooo !,son envidias,cochinas,hablaremos,de lo que queramos (... buenu,buenu, de lo que me ha mandao Jose Luis y Solves,Iceta,Zaragoza....y ahora no me acuerduu...pero en fin...)Pero cuantos admiradores tenemos......Mañana en el Periodico,eclipsamuuus,a los demás titulares,seguurus.
Publica un comentari a l'entrada