dimecres, 31 d’octubre de 2007

JUDICI

Ibarretxe seurà al banc dels acusats perquè l'any 2006 va mantenir contactes amb Batasuna. Mireu ja no sé què dir ni pensar. Probablement hi ha motius formals per portar a un president de govern a judici per una causa com aquesta, però jo no entenc res.Continuo escrivint pensant més en el cor que no en el cap, i em vénen a la memòria tot tipus de situacions delictives, d'alta repercussió, i també les sentències corresponents.
Coincideix en el temps amb la sentència del judici pels fets de l'11 M, una altra dimensió.Ens trobem amb dos fets que no tenen res a veure, però que han estat causa de molta atenció i tensió de la població espanyola. Aquest segon cas es tracta de conèixer la sentència contra unes persones que varen assassinar prop de dues-centes persones. En el primer estem parlant d'unes converses que pretenien trobar la manera que la banda terrorista deixessin de matar.Es penalitza el diàleg, l'interès per acabar amb les morts.

És il·lícit? Per altra banda estem esperant poder conèixer si l'estratègia electoral del PP, l'any 2004, els va fer llufa. Si finalment renuncien a la teoria de la conspiració, podrem pensar que també es fa en situació preelectoral, pensant en les eleccions generals de la primavera.Però hi ha un altre judici que fa una mica d'angúnia, suposo que pel desconeixement del país, les seves lleis, els seus governants i jutges.

Em refereixo al Txat, on uns treballadors d'una línia aèria es veuen implicats en una operació que es creu fraudulenta.I no em vull deixar la gent del Foro Ermua i de Dignidad y Justicia, que m'imagino hi deu haver gent senzilla, sincera i humana, però que no s'adonen de la manipulació que pateixen inconscientment.

Tot plegat, nois... fa mala olor.

dilluns, 29 d’octubre de 2007

BIRRA ¡¡

Sortim a una campanya per setmana. Amb el retorn d'ETA a la violència i amb les pretensions sobiranistes del lehendakari Ibarretxe hi havia ànimes càndides que es pensaven que Catalunya passaria a un descansat segon pla i que els bascos tornarien a ser l'ase de tots els cops i alguns més de regal. Criatures.
Els bascos cobren, però els catalans encara més. Tenen castanyes de sobra. Enhorabona. I Catalunya i el catalanisme continuen sent l'objectiu predilecte de l'armada mediàtica madrilenya. Cada dia col·leccionen nous enemics. Cada català és un dimoni en potència i ells fan d'àngel exterminador de bèsties. Aquest mes la víctima propiciatòria és la cervesa Moritz.
Por tierra, mar y aire -és a dir, des de la televisió, la ràdio i la premsa calvosoteles-, els mitjans de comunicació de la gran capital han començar a disparar contra els propietaris de la marca "catalana", "per haver subvencionat l'organització Plataforma per la Llengua". Té nassos, la història. Es deuen pensar que deu ser una plataforma atòmica. Com que Corea del Nord ha pactat, ara el gran perill nuclear són la Plataforma i la cervesa Moritz, que etiqueta "exclusivament en català".
La família cervesera ha fet una nota pública en què surten al pas contra la campanya i proclamen "el profund compromís amb Catalunya des de 1856". Per això, "donem suport en la mesura de les nostres possibilitats a diverses iniciatives adreçades a la normalització de l'ús del català i a la cultura catalana". Com fan totes les marques espanyoles. Amb l'espanyol.
Com els fabricants afirmen, Moritz etiqueta en català "perquè és l'idioma propi del país en el qual té l'origen, la seu social i el cent per cent del mercat".
Una birra, i que sigui Moritz¡¡¡
Que difícil és ser normal.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

DEFENSAN EN CAROD:


Sóc un fix entre els crítics de la forma de fer política del Sr. Carod Rovira, però avui li faré d’advocat.Se li ha de reconèixer valentia en el fet d’anar voluntàriament a un programa de preguntes capcioses i amb molt mala baba que estaven ansiosos per saltar a la jugular d’un català amb idees sobiranistes. Un públic nombrós i preparat amb ganivets de fina fulla i verí verbal van atacar-lo despietadament demanant tortura, purgatori i exili.El Sr. Rovira em va agradar quan va defensar la catalanitat del seu nom bo i que ho va fer d’una manera barroera i poc elegant, però si més no contundent i aclaridora.Crec que va anar a caure en un parany espanyolista que li ha portat moltes crítiques la majoria d’elles injustes i partidistes.El líder d’ERC no ha estat mai sant de la meva devoció i un dels seus pecats capitals més greus va ser fer president de la generalitat de Catalunya al Sr. Montilla, contradient així la filosofia del seu partit i enredant a molts dels seus votants.Però com que l’hàbit no fa el monjo, penso que en aquesta ocasió ha estat víctima de la seva pròpia ingenuïtat. S’ha convertit en el Belcebú de l’estat espanyol, el ninot del pim pam pum de l’ABC i LA RAZON, en la diana vermella del Sr. Losantos ego te absolvo, ...........Ai, Senyor! Què en farem d´en Carod, ara que a Catalunya repiquen les campanes mel-lancòliques i càntics funeraris per papers espoliats i estatuts denunciats, va i posa més llenya al foc. La seva noble imatge no és res més que cera i la seva inoportunitat el seu pitjor enemic.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

A V E


Renfe ha posat de nou a prova la paciència dels usuaris amb la supressió dels serveis de les línies C2 i C10 de rodalies .
Les noves incidències del AVE han posat novament sobre la taula la manca d'inversions al servei de rodalies de Renfe i la manca d'unes infraestructures que donin un servei decent als usuaris del transport públic.
El Tren d'Alta Velocitat( TAV) no era, ni es, una necessitat ni una prioritat per Catalunya. Un AVE que no ha millorat la xarxa de trens actuals, sinó tot al contrari, ha fet que les administracions invertissin aquest diners públics en aquest tren d'escassa utilitat social deixant abandonat el servei de rodalies que utilitzen milers de persones dia a dia.
Amb l'AVE només ha guanyat les constructores i han perdut els ciutadans i el medi ambient. Un AVE que ha agreujat la situació del caos de rodalies, ha promogut l'abandonament de les vies, el tancament d'estacions i la manca d'inversions des de que Barcelona va cel·lebrar els jocs olímpics .
Però com sempre en aquest país ningú assumeix les seves responsabilitats ,tot al contrari es permet encara que la Ministra de Foment Magdalena Álvarez segueix humiliant i sacrificant la mobilitat diària de milers de ciutadans per tal de que el President de Govern pugui tallar la cinta de l'AVE abans de final d'any.
Una inaguració que en cap cas solucionarà el caos que patim des de fa mesos els usuaris de Rodalies de Catalunya.

divendres, 19 d’octubre de 2007

* INAPROPIADO


Fa uns dies es van reunir Zapatero i Ibarretxe per a parlar sobre el famós referendum, o millor dit, la consulta popular que impulsa el govern basc. Hi havia preocupació entre la clase política i sobretot periodística madrilenya sobre la fermesa que utilitzaria Zapatero durant la reunió.
I Zapatero no els va defraudar, els va oferir uns titulars que els deixaben tranquils: "es inapropiado, es ilegan. no se hará" (potser no és del tot textual, però disculpeu-me no haver memoritzat les paraules del Presidente).Amb tot, hi ha un aspecte de tot l'assumpte que no he sentit encara enlloc, no sé si perquè no es volen donar conte els tertulians oficials o perquè de veres són tan obtusos com semblen la majoria: com pararan la consulta popular que vol fer el Govern Basc?
Que jo sàpiga el govern basc disposa del cens electoral actualitzat, disposa dels col·legis per a fer la consulta, de la policia per a guardar l'ordre com en qualsevol elecció i de tots els mitjans humans, materials i tecnològics per a dur-lo a terme.Llavors, algú podria explicar-me com es para un referendum, consulta o com es vullga dir d'aquest tipus?
Crec que sols hi hauria una possibilitat teòrica: enviar els tancs.Per sort, avui ens trobem plenament integrats en la Unió Europea i hi ha algú per damunt de l'estat espanyol vigilant els pasos que es donen. No tinc cap tipus de dubte que el primer impuls de la clase política espanyola seria, com a mínim, la suspensió de l'autonomia basca, però, gràcies als deus, els espanyols ja no estan del tot lliures per a fer les seus tropelies.

dijous, 18 d’octubre de 2007

DISSABTE - 20-O


El proper dissabte 2800 militants republicans es reuniran a Barcelona per tal de celebrar una conferència nacional, que plantejarà l’estratègia del partit fins a la celebració, el proper any, del Congrés. ERC manté encara un fet diferencial important com a partit republicà: el seu assembleisme, que té aspectes positius en un moment de gran descrèdit dels aparells de partit que tot ho controlen, però a la vegada és un perill desfigurar la realitat d’un partit que ha sabut passar amb dificultats de la preadolescència a un partit de govern.

És cert que hi ha coses que no s’han fet ben fetes, que alguns dirigents haurien d’haver gastat més el seu temps en explicar-se a les bases, potser també s’hauria d’haver treballat més en fer pinya. Però ERC ha aconseguit en els últims anys allò que l’independentisme responsable no havia ni somiat: sortir del testimonialisme i el resistencialisme d’un independentisme sols visible en els entorns de l’11 de setembre i el 23 d’abril, i ser una força política formalitzada en la societat catalana. I més important encara, avui els centenars de milers de votants d’ERC que es consideren sobiranistes o independentistes estan incrustats a la societat catalana amb la mateixa normalitat que pot estar-hi un convergent, un socialista o un excomunista.

I això és per a l’independentisme un fet cabdal, s’ha sortit de les cavernes i s’està en el combat polític normalitzat. Aquest avenç, al qual no donem encara la importància que té, no ha de voler dir, evidentment, que ERC sigui un partit leninista, sense fissures, però ha d’ésser responsable. Hi ha altres forces polítiques, poders econòmics, financers i mediàtics que estan esperant qualsevol equivocació republicana per destrossar aquesta organització política i fer-los tornar allà on a ells els era còmode, a la marginalitat, per poder-los ensenyar de tant en tant com un element de pressió per presentar-se ells mateixos com els elements estabilitzadors.

Això va permetre els 25 anys de la “pau pujoliana”. Es veia amb simpatia els independentistes, però que “no emprenyin” i que no pretenguin governar. Els 2800 militants d’esquerra que assisteixin aquest dissabte a l’assemblea nacional tenen, només faltaria, el dret a expressar discrepàncies amb l’actual direcció, les persones i la seva estratègia, però amb compte de no malbaratar el somni ni la joguina.

I pensant que ERC ha de ser un partit de sumar, no de restar. I avui, tot i els avenços electorals i en militància, té molt camí per córrer. I tampoc no hi sobra cap ni un dirigent, sinó tot el contrari. Els que hi ha, valerosos, necessiten duplicar-se i triplicar-se, i des de la pluralitat avançar i consolidar una gran opció de govern amb l’objectiu del 2014 governar. Des del nostre col·lectiu aconsellaríem als militants d’ERC abans d’anar a l’assemblea general de dissabte llegir els dos articles publicats: “ERC: no malbarateu el somni (I) i “No és hora de salts endavant. ERC: no malbarateu el somni (II)”.

El diumenge, Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Joan Carretero i Uriel Bertran tenen la obligació d’haver-se entès i posar les bases d’un gran partit polític que ha d’ésser la punta de llança de l’independentisme d’esquerres, no es pot perdre cap llençol en aquesta vogada. Les qüestions personals, de poder, de ressentiment s’han d’abandonar perquè el més important és consolidar l’espai sobiranista i avançar cap a l’hegemonia.

GANDULERIA


És cert que no tothom es planteja les coses de la mateixa manera, i per això davant d'un projecte no tens cap garantia que l'actitud serà la mateixa. D'entrada penses que tothom és etic, professional i responsable, i que en tot cas serà qüestió de comptar amb gent més o menys preparada per aconseguir aquells objectius fixats.

També és veritat que no pots anar demanant complicitat absoluta, per la cara, perquè sí, però t'agradaria encomanar il·lusió i ganes de fer coses, i de fer-les bé. És fàcil entendre que tinguem ben apresos els nostres drets, però ens oblidem massa fàcilment dels nostres deures, i quan això es converteix en una norma, trencar-la costa Déu i ajut.

Malgrat tot no hi ha excusa que valgui i s'ha de treballar per girar la truita, donant a cadascú el que es mereix, li agradi més o menys.Què és més important la aptitud o l'actitud? No hi ha dubte que convé bones aptituds i actituds, però si ho hem de repartir amb què ens quedaríem? en un 50 a 50?

Jo, potser em decanto sovint per les actituds. No és que no valori els coneixements o la intel·ligència, però sovint t'adones que en treus més profit d'una bona actitud que no pas de les genialitats de la persona, si no hi ha una bona disposició a treballar i sentir-se seu allò que s'està fent.

Avui em parlaven de la necessitat de tenir interès en conèixer allò que et podran demanar. Limitar-te a no fer nosa o a no portar problemes és del tot insuficient.Cada dia aprens una cosa, ja sigui a les bones o a base de disgustos o emprenyamentes.

Avui més aviat seria pel disgust en veure que la pura ganduleria pot fer que un projecte no funcioni bé, però dels errors se n'aprèn i dels escarments també. Perdones la incapacitat per fer bé una cosa, però difícilment ignores la desídia, i és llavors quan t'imposes ser molt més exigent.

dilluns, 15 d’octubre de 2007


"Jo vull fer política de cara al poble i al contacte de les masses,sense silenciar res sense amagar res, i que cadascú carregui amb la seva pròpia responsabilitat. Les coses no es remeien silenciant-les.

Això és política vella de l' engany. De la simulació i de l' impunisme."
Frase extreta del discurs de Lluis Companys en commemoració al III aniversari de la mort de Francesc Macià.

diumenge, 14 d’octubre de 2007

FUM


M'ha agradat. Qui no en coneix algun, de venedor de fum?
EL VENDEDOR DE HUMO
Era un vendedor de humo;
humo de algodón, de nubes,
con mil formas y colores.
Vendía sus ilusiones
a toda clase de gentes,
de edades y condiciones.
Fabricaba con esmero
cantidades industriales,
para que no se acabasen
las nubes ni los colores.
La chimenea humeante,
funcionaba día y noche,
sólo con un ayudante,
que mezclaba el colorante.

dissabte, 13 d’octubre de 2007

ERA UN HOME I ARA ES POLICIA


Seguint amb la tònica de cançons clàssiques del punk, aquí en teniu una de la Polla Records, que segueix igual de vigent avui dia amb els mossos d'esquadra. I és que ja ho diuen que els clàssics no caduquen...Cuéntame que el paro, cuéntame que el hambre, cuéntame cien mil al mes, Cuéntame que llueve. Sabes que vas a comer Por dar hostias a la gente. Sabes para quien trabajas. Tus lágrimas las compras En las rebajas. Era un hombre y ahora es poli. Siempre obedeciendo. Has vendido tu dignidad. Eres una pieza más, Eres mi enemigo. Gracias a tu estupidez, gracias a tu humillación, gracias a tus putas gracias, Empezaron mis desgracias. Era un hombre, y ahora es poli.

dijous, 11 d’octubre de 2007

QUI VULGUI QUE SALTI



 Durant una bona colla d'anys l'independentisme parlamentari ens havia proposat fer una primera part del llarg camí cap a la independència amb els federalistes. Fins a l'estació federal junts i després ja seguiríem el camí només els independentistes, ens deien.
El procés de reforma de l'Estatut ens ha demostrat nítidament que aquesta estació federalista no existeix, per no haver-hi no hi ha ni un trist abaixador de mala mort. Res de res. Si algú vol anar cap al federalisme només pot agafar el tren cap a la independència i quan observi un paisatge federal que salti del tren. No hi ha un altre camí. Ja comprenc que a la majoria no li vingui de gust saltar d'un tren en marxa. Si és així, que s'oblidi d'entrada de federalismes o prendrà mal. Perquè una de dues, o es puja al tren direcció a la independència i el benestar o que es quedi a casa.
N'hi ha uns altres que han agafat seient de primera classe en un tren governamental cap a no se sap ben bé a on. Quan hi arribin, si és que arriben a algun lloc, que m'enviïn una postal.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

No parlis amb extranys...


Aquest consell ens el donaven a tots els nostres pares, quan jo era petit em deien que hi havia gent dolenta pel carrer que t'oferia carmels, o que et deia d'anar al parc, o que t'acompanyaria a casa amb cotxe i que et segrestaven i et podien fer coses molt dolentes i que, fins i tot, podia passar que mai més et deixessin tornar a casa i no veuries mai més a la família. Et deien que eren persones normals, simpàtiques i divertides però que no ens refiessim....que te'ls podies trobar a la porta de l'escola o de l'esplai.
Una generació vam crèixer amb aquest consell dels grans i, pel que sé, és un consell que s'ha anat repetint generació rere generació....si més no a Catalunya.
Aquest consell, però, no sembla que mai arribés a Euskal Herria, perquè uns senyors, ja grans, s'han refiat d'uns altres que els oferien carmels, que els oferien coses atractives i que al final se'ls han emportat lluny de casa, de les seves famílies. Primer van aconseguir que se'n refiessin i després els han segrestat.
Això només és una visió del que ha fet Espanya amb la Mesa Nacional de Batasuna i amb part de la població d'Euskal Herria.
Per tant, companys d'Euskal Herria: NO PARLEU AMB EXTRANYS!!!
PD: i continuo estant a favor del diàleg per arribar a la pau i a la independència d'Euskal Herria i de l'autodeterminació dels Països Catalans, però no dels segrestos de l'Audiència NAZIonal i dels seus jutges estrella .

Aire nou…




Sembla que la refundació del catalanisme polític es comença tímidament a moure . Molt tímidament. Bé, digues-li refundació digues-li moviment de resituació de Mas de cara el pròxim Congrés. El fet és que de moment s’ha traduït en moviments interns dins de CDC. Felip Puig, la banda més sobiranista de la formació i persona que ja ha passat per tots els papers de l’auca convergent, es fa càrrec de posar en ordre el partit mentre Mas es dedica plenament a la “reformulació del catalanisme polític”.

Em sembla encertat. Mentrestant Oriol Pujol i Ferrusola “surt” de l’entramat del partit per fer-se càrrec de del grup parlamentari com a portaveu. En fi, ja sé que s’han de jutjar les persones per les seves accions i que Pujol és d’una nova generació, amb nous ideals i nous projectes. Ara bé: ningú em negarà que això de la refundació sona a acudit si tenim en compte que el nou portaveu és diu Pujol i Ferrusola.

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Ernesto Che Guevara



Avui fa 40 anys de l'assassinat del Che. Hi ha moltíssimes iniciatives d'entitats, partits i particulars que aquests dies i al llarg de tot l'any estan recordant la seva figura. Jo no conec en profunditat la seva figura i hi ha gent que per tant podrà fer millor aquest paper.

. De totes maneres volia sumar-me a l'homenatge i recordar qui ha estat sempre al capdavant de les lluites per l'emancipació dels pobles i de les perosnes, qui ha estat sempre al capdavant de la defensa dels drets humans, qui ha estat sempre fent que la nostra societat avnci amb l'objectiu de reequilibrar les riqueses ... aquest cap de setmana Felip Puig, de CIU, ha dit que el Pacte Nacional per l'Habitatge conté elements comunistes, i ho ha dit despectivament. Avui en memòria del Che Guevara i de tota la gent que com ell ha lluitat per un món més just, és un bon moment per pensar cap a on anem i què podem fer les esquerres avui per seguir lluitant per aquests objectius.

dilluns, 8 d’octubre de 2007

ESPAÑA 2000


(els de “En España los españoles primero. Contra la inmigración”) anuncia que cremarà (el proper 12 d’octubre) 500 signes independentistes en resposta a la crema de fotografies de su alteza rei.
Sota el títol “¿Estás quemado con Carod Rovira, Ibarretxe y los que odian España?” anuncien la mobilització a la capital del País Valencià.
En podem treure dues conclusions:
a)Saben cremar coses ( a part de bruixes durant l’ inquisició i boscos a l’estiu).
b)És una llàstima que no en siguin 1.000 enlloc de 500. Hem de pensar que el petit empresari que ven signes independentistes ha de menjar alguna cosa. Amb 500 signes podrà viure durant un bon temps, ara, 1.000 ja seria l’hòstia.
I, sincerament, és genial que cremin aquests signes independentistes, la publicitat que ens faran de forma gratuïta serà espectacular.
Només queda per veure una cosa: quantes persones passaran per l’Audiència Nacional a Madrid?
Crec que ningú hauria de passar per l’AN, tant si ha cremat fotos del rei, d’en Carod, banderes espanyoles o senyeres. Que cadascú cremi el que li doni la gana. Reclamo la llibertat d’expressió! Que cremis senyeres, tantes com vulguin, ara, jo cremaré també el que vulgui.

divendres, 5 d’octubre de 2007

SENSIBILITAT:



Es fa difícil concentrar-se en l'escrit, però m'havia proposat parlar de la sensibilitat en la gestió pública i ho intentaré.Dit això, entraré en el tema, i ho faré explicant per què l'he escollit. Es tracta de vivències i per tant situades en el temps i l'espai per on em bellugo. Quan tens l'oportunitat de treballar per una vila, has de desenvolupar al màxim la capacitat de servei, humilitat i sensibilitat. Se'm fa difícil pensar en un bon governant si no s'és sensible, i evidentment la sensibilitat es demostra en la senzillesa, no en el luxe, la supèrbia o la prepotència. D'això tots n'hem d'aprendre (em refereixo a ser senzills), i una bona manera és fixant-nos en les persones senzilles del nostre voltant.Hi ha maneres que no puc entendre, ni en els meus adversaris ni en els meus companys de viatge. Ni accepto la sospita de la broma de mal gust. Amb el respecte als altres no hi ha broma que valgui i encara menys el menyspreu. La sensibilitat neix i creix si es conrea, si hi ha voluntat, si l'entorn és amable, si hi ha estimació, si hi ha voluntat. Les persones que no tenen un grau mínim de sensibilitat són de tracte difícil, i a vegades es fa impossible compartir l'espai i el temps. En política també, fins i tot encara més, perquè s'està exercint unes funcions atorgades per la ciutadania, amb el compromís de servei.

dijous, 4 d’octubre de 2007

Conciliació de tots i totes



Arran d'una conversa sobre conciliació laboral i familiar, varen sorgir tota una sèrie d'interrogants, difícils de respondre, perquè a cada temptativa n'apareixien de nous. Estem molt acostumats a resoldre situacions planes, però enfrontar-nos a tres dimensions resulta molt més complicat. El discurs polític és senzill i cada vegada més acceptat, però sovint es queda en discurs, ja que la posada en pràctica, de manera global, resulta una utopia de difícil resolució.Què entenem per conciliar la vida laboral i la familiar? flexibilitzar els horaris laborals per encaixar-los a les necessitats familiars?Com es coordina amb els horaris escolars i les vacances? Com regulem els horaris comercials, perquè tothom hi tingui fàcil accés, sense perjudicar la conciliació laboral i familiar dels seus treballadors? I els horaris del transport públic i de la resta de serveis?¿Per on comencem a l'hora d'organitzar una societat com la nostra, és a dir, amb una capacitat econòmica, cultural i social important, si volem tenir en compte la realitat conciliadora de tots els seus protagonistes? Hem de tenir present que estem parlant d'una societat lliure, sense intervencionisme polític, que es mou a través d'impulsos més o menys organitzats, però molt interaccionats.La pregunta clau passaria per formular-se-la cadascú i tractar de trobar-hi resposta: sóc capaç d'organitzar-me la vida per aconseguir una veritable conciliació? Què o qui m'ho impedeix?Per poc que s'hagi voltat a fora de les nostres fronteres, s'acaba parlant de la diferència horària i de costums, i s'intenta comparar-ho amb els nostres. El resultat és equívoc perquè el marc no és el mateix.A primera vista ens creuríem trobar-nos en el cas típic del peix que es mossega la cua, i en la dificultat de saber per on cal començar. Des de dalt és complicat perquè esdevindria una imposició. Com sempre passa, el secret passa per atacar-ho des de baix, des de la voluntat de cadascun dels individus, a la mesura de les nostres possibilitats, però forçant tant com es pugui la màquina, per poder aconseguir moure la col·lectivitat cap a l'objectiu de la majoria unipersonal.