dilluns, 31 de març de 2008

La guerra dels mòbils. El conflicte a la R. D.del Congo

La riquesa d’un poble pot esdevenir en la causa de la seva pobresa.
La Columbita i la Tantalita, més coneguda com a Coltan, es tracta d’un mineral molt lligat amb les nostres necessitats i usos diaris. Els mòbils, la Play Station o l’ordinador que ara mateix estem fent servir, són alguns exemples de l’ús que en fem d’aquest mineral. Un mineral estratègic utilitzat també per la fabricació de misils balístics, satèlits, la indústria espacial o el futurs trens magnètics, entre d’altres. Cotitzat a la borsa de Londres fins a 400 dòlars/kg.
Ara viatjarem uns quants kilòmetres fins al Congo, per veure com dues realitats molt diferents estan unides per un mineral. El Congo és un país molt ric en recursos naturals, sobretot minerals, però tot i així viu principalment de l’agricultura com a forma de subsistència. Un país amb 59 milions d’habitants amb una esperança de vida que no passa dels 49 anys i amb una alta tassa de mortalitat infantil (del 90 per mil).En clau política estem parlant d’un sistema de República Parlamentària, és a dir, hi ha parlament, però no hi ha parlamentaris, així mateix els partits polítics estan dissolts i les llibertats individuals i col·lectives brillen per la seva absència.Com ja tots /esi podeu imaginar, la història del Congo, com la gran part dels països africans, arranca amb una narrativa d tipus colonial, com Catalunya,d’aquelles que fan uns senyors que tenen la “gran” idea de fer països a “esquadra i cartabó”
Congo Belga, Zaire i la RDC són els tres noms de la cosa que li donen els seus protagonistes, però amaguen una història molt semblant i marcada per la guerra i la corrupció.Així, després de la independència als 60s, el general Mobuto derroca al govern de torn.
En molt poc temps aquest ex-general, que havia servit al exèrcit belga, va fer-se amb el control de tots els ressorts del poder fins el 1997. Durant tot aquest temps, aquest personatge va anar acumulant una de les majors fortunes de tot l’Àfrica: estem parlant de més de 7000 milions de dòlars, que és l’equivalent a tot el deute extern acumulat pel seu país al final dels 80s. No obstant, aquesta situació va canviar amb el final de la Guerra Freda i del suport de l’amic americà. En poc temps una gran força militar diversa i heterogènia s’aglutina en torn a la figura de Desirè-Kabila. Els aconteixements evolucionaren molt ràpid i abans d’acabar 1997 el general Mobuto ha d’abandonar el país i el poder es ocupat per Kabila.
Aquest comptarà amb diversos suports: grups armats al servei de traficants i mercenaris sense escrúpols, el recolzament d’alguns governs de països veïns, i la decisiva ajuda, directe o indirecte de la, ja potència hegemònica: els EUA. Al 1998, i, només un any desprès de l`unitat de forces heterogènies que van portar a Kabila a dirigir la República, aquesta, comença a debilitar-se i floreixen els interessos particulars i els veritables fins que perseguien tots aquells països, potencies i grups diversos que l’havien donat suport. Així, Rwanda i Uganda, amb el suport implícit dels EUA, s’embarquen en una nova rebel•lió i tornant a fer operacions encobertes d’ocupació de zones del país.Al mateix temps, altres països sortiren en defensa de Kabila, a canvi, evidentment, que desprès aquests favors siguin compensats amb contractes d’explotació per les seves companyies de extracció de recursos naturals. Fins a vuit països d’aquest continent es veuran implicats i prendran partit d’una o un altre manera. A més a més, hem de comptar amb la presència indirecta de l’altre gran potencia occidental en la zona, França, que també intentarà prendre partit.
Per complicar-lo més tornen a aparèixer petits, però nombrosos grups armats, que a les ordres, en la majoria dels casos de grans traficants de diamants, minerals i armes, s’implicaren en aquesta guerra i faran de la seva prolongació i manteniment un fi mateix.Aquesta guerra, aquest conflicte obeirà de manera oficial a moltes causes, com el suposat suport de Kabila als refugiats hutus, responsables de la matança i genocidi sobre els tutsis en Rwanda a meitat de la dècada dels 90s, o els incompliments dels contractes signats per Mobuto i desprès ratificat per Kabila amb les grans multinacionals occidentals, però, tot això serà fum, realment torna a ser una guerra, pel control del recursos naturals, per els minerals i en concret per aquells que en aquell precís moment més es cotitzen en la bossa de Londres.Una guerra per la cobdícia i el control de allò de sempre, promoguda per els de sempre, però que aquesta vegada amb un plus que la definirà com una veritable catàstrofe, una de les majors del final del segle XX, de fet s’ha descrit com la Primera Guerra Mundial Africana No us penseu que és una exageració, com hem d’interpretar si no, la xifra de tres milions de morts que provoca aquesta guerra des de 1998-2002. I, encara més, com hem de analitzar que d’aquest tres milions, gairebé un milió fossin nens.Aquesta guerra, i malgrat que al 2002 es va signar un Acord de Pau entre Rwanda i Uganda amb la RDC, hem de dir que encara a dia d’avui la situació està oberta i és molt preocupant. Com hem vist, el coltan és un mineral estratègic molt important pels seus diversos usos i aplicacions en les noves tecnologies, això ha provocat una aferrissada disputa per la ocupació del territori del Congo, i un saqueig sistemàtic dels seus recursos minerals.Anem a veure quin ha sigut l’entramat i la relació entre els diferents actors que es dona dins d’aquest escenari.Per una banda trobem els països veïns a la República Democràtica del Congo, dels quals destacarem tres Ruanda, Uganda i Burundi, pel seu destacat paper dins d’aquest conflicte. I no pas pel seu bon paper.Ruanda, Uganda i Burundi amb el recolzament de varies milícies rebels contra el govern del Congo, i ajudats amb crèdits del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial, i amb l’ajuda militar per part dels Estats Units han aconseguit el control de la principal regió minera del Congo, i per tant el control de l’explotació d’aquestes mines.Aquesta ocupació per part dels exercits d’aquests tres països va acompanyada d’unes relacions amb diferents empreses que també es reparteixen i disputen pel control del territori.Aquestes companyies compren concessions mineres a aquests tres països, en especial Ruanda i Uganda. D’aquesta manera, les empreses s’asseguren l’explotació, en aquests cas, del coltan, i els governs, uns alts ingressos econòmics i la financiació de les seves forces militars.Cal destacar que es tracta de empreses mixtes, formades per diferents societats econòmiques de diferent procedència.Per exemple, la més important d’aquestes empreses es la SOMIGL (Societat Minera dels Grans Llacs) que està integrada per tres societats: la Agricom (Belga), la Promeco (Ruandesa) i la Cogecom (Sudafricana).A més d’aquestes empreses que s’encarreguen d’explotar i extreure el coltan, trobem vinculades empreses que refinen i treballen aquest mineral, la gran part d’elles de Bèlgica, Alemanya, Països Baixos i els Estats Units.
Un cas significatiu és una empresa anomenada Starck, aquesta empresa és una filial de la coneguda multinacional Bayer. La Bayer va crear aquesta empresa en veure que el coltan es convertia en un important recurs natural, amb una gran propietat per sobre de les demés, el seu valor econòmic i comercial. Actualment aquesta empresa és la productora del 50% de “tantalio” en pols a nivell mundial.Per resumir aquest complicat entramat podem dir que s’ha creat una xarxa de relacions entre una sèrie d’empreses associades a grans capitals multinacionals, els governs locals dels països implicats i les forces militars que ocupen aquests territoris. Tot per la extracció i control del coltan i d’altres minerals, tot pel poder econòmic Aquesta espoliació dels recursos minerals del Congo i tot el conflicte armat que ha viscut el país, deixa unes nefastes conseqüències pel país.
*Una devastadora guerra des de l’any 1998 fins el 2002 que deixa més de tres milions de víctimes civils, més de dos milions de persones desplaçades i mig milió de refugiats.
*Més del 50% de la població que sobreviu per sota del llindar de la pobresa.
*Unes condicions en les estructures de salut lamentables.
*Distàncies enormes per la població i unes vies d’accés destruïdes i algunes minades.
*Esclavització de més de 20.000 miners diàriament, en unes condicions infrahumanes, entre els que trobem refugiats, presoners de guerra, ex camperols i ramaders i milers de nens (amb cossos petits que poden fàcilment entrar a les mines ras de terra). Aquests treballadors extreuen coltan de sol a sol i dormen i s’alimenten e la selva muntanyosa de la zona.
*Les cinc zones declarades Patrimoni de la Humanitat en el Congo es troben en perill a causa de la destrucció del habitat natural de moltes espècies i per tant de l’ecosistema, en una regió considerada com el “segon pulmó” del planeta.
*Un sistema de control econòmic de les empreses estrangeres que ofega qualsevol possibilitat de creació d’un mercat intern o d’una indústria local.
Totes aquestes conseqüències descriuen una situació difícil i complicada per la República Democràtica del Congo, que tot i tenir uns recursos minerals tant preciats viu una situació d’espoli i de saqueig d’aquests recursos que no permet el seu desenvolupament.Mentre la República Democràtica del Congo figura entre les nacions més pobres del món (ocupa el lloc 157 en un rànquing de 173 països realitzat per la ONU), com hem vist, entorn d’aquest jaciments minerals existeix un complex entramat empresarial convenientment dissenyat pel repartiment d’aquest “gran tresor”.
Són les paradoxes que ens deixa aquest món en el que vivim.Amb tot això, no pretenc que deixeu d’utilitzar els vostres mòbils, ordinadors, mp3 o que deixeu de jugar a la Play. Res més lluny d’això.
Simplement, que tots siguem conscients del preu que està pagant una gran part del món, i que intentem fer un consum responsable i crític. Reivindicant, en la mida en la que ens és possible, el compromís de les grans empreses multinacionals i el control de les organitzacions mundials per intentar que no es reprodueixi aquesta situació, i no es faci negoci de la guerra i de la pobresa.

dijous, 27 de març de 2008

Ni una gota !

Tant és d’on hagi de venir, del Segre, del Ter, de l’Ebre o d’on sigui, ni una gota en aquestes condicions, així de clar. Barcelona i per extensió l’Àrea Metropolitana de Barcelona, viu majoritàriament sense mirar la resta de Catalunya.
Tot el que «sobra» ho enviem fora de l’Àrea metropolitana, però tot el que interessa, s’hi queda, Universitats, Espais de recerca, Empreses tecnològiques… Això sí que «ha de ser» a Barcelona, la resta:Macro-abocadors, incineradores de productes dubtosos, indústria química… Ens ho donen, per a que puguem «anar fent»
Quan la Catalunya no-metropolitana es queixa «és cosa menuda», «de pagesos».
Quan a l’Àrea Metropolitana li falta alguna cosa, correm-hi tots que és urgent i necessari. Entenc que gran part de la població de Catalunya viu a l’Àrea Metropolitana, tanmateix entenc que és un mal model demogràfic i social, un model que interessa i sobre el qual no s’hi ha fet mai res però sobre el que s’hi hauria de treballar moltíssim.
Tanmateix aquest fet no justifica moltíssimes de les accions que es fan o es volen fer «pel bé comú».Ens diuen que hem de ser solidaris amb l’aigua, ara toca l’aigua, els «de comarques» sempre hem de ser solidaris, que si l’aigua, que si els residus, que si el turisme invasiu, que si l’especulació, sempre solidaris, nosaltres, però quan els demanem solidaritat a l’Àrea Metropolitana llavors som exigents i poc raonables..
Quan reivindiquem trens (amb una freqüència de pas digna i un temps de viatge acceptable) sempre ens diuen el mateix: a poc a poc, tot arribarà. Fa massa anys que esperem. Esperem una modernització real i efectiva. Esperem poder-nos connectar a internet a preus acceptables,esperem unes instal·lacions culturals dignes del país al que vivim i unes universistats amb recursos i el dret a viure sense haver d’immigrar a Barcelona.
Si els Catalans de comarques tinguéssim totes les infraestructures i millores que fa anys necessitem en els propers 5 anys es produiria una revolució tant gran que espantaria fins i tot al més esventat.
Però tornem al tema, l’ACA gestiona una xarxa d’aigua que més que conduir l’aigua d’un lloc a un altre el que fa és perdre-la. Senyors, no és acceptable que només «amb fuites» en una canonada es buidi un embassament cada any. No és acceptable que faci més de deu anys esconegui i no s’hi hagi fet res. No és acceptable que es netegin els carrers de Barcelona (i altres ciutats) amb aigua potable (senyors després de veure com els camions s’omplen a les boques de rec del carrer no em crec que ho facin amb aigües freàtiques.
No és acceptable que ningú hagi dimitit per tot això i el que és menys acceptable és que es digui als pagesos d’on sigui que no podran regar per que s’ha de donar l’aigua a Barcelona.
Els pagesos si no reguen no produeixen i si no produeixen no cobren i si no cobren no mengen. Que els diguin a les macro-empreses de l’Àrea Metropolitana que redueixin el consum d’aigua «pel be de tots» crec que no se’ls ha acudit de fer-ho.
Per tant considero que abans de fer aquestes animalades hi ha moltíssima feina per fer, feina cara, però imprescindible. Crec que com a mínim s’hauria de demanar la dimissió de totes aquelles persones que no han fet el necessari per evitar grans fuites d’aigua. Crec que seria interessant crear un pla per a l’agricultura catalana consensuat amb el sector i dotat dels recursos necessaris per a poder-lo dur a terme que la modernitzi i la tregui d’aquest estat de letargia en el que es troba (i segurament serà més dur pel sector que per qualsevol altre). Crec que s’hauria de fer un pla de reducció dràstica de les fuites al sistema hídric català i, sobretot, crec que hi hauria d’haver una conscienciació molt més important al respecte tot potenciant les mesures d’estalvi d’aigua, que n’hi ha moltíssimes i barates.
No podem començar la casa per la teulada . Crec que és el moment de dir prou. Que si volen la nostra aigua, té un preu i que si primer no es paga, ni ens pensarem si els en volem donar o no. Volem el país que ens mereixem, mentre no el tinguem, ni una gota (que nosaltres també estalviem aigua).
Reivindico, de nou, una nova visió de País, més en xarxa, menys depenent de Barcelona i amb més capacitat per a crear sinergies entre territoris.Vivim en una societat en la que se’ns ha ensenyat que tot té un preu i, per tant, tot es pot pagar (si es tenen els diners). M’indigna aquesta concepció del sistema econòmic i del món. Tant ambiental com socialment vivim en una societat que ho fa per sobre de les seves possibilitats i això ens ha dut en situacions com en les que ens trobem, falta aigua però no obliguem a aplicar mesures urgents d’estalvi, la pagesia agonitza i li anem esmolant el volant per a que ho faci més ràpid… El franquisme va calar en el cor d’aquesta societat, en «l’anar fent» agonitzant i depriment, però ho trobem normal. N’hi ha que em diran radical, potser ho sóc però crec que és hora de dir les coses, clares i altes, de debatre-les i d’arribar a conclusions socialment acceptades i socialment eficients.
El problema és que els debats que es fan aquí són, en la majoria de casos, per sobre no fos cas que si toquem el fons algú es senti incòmode. Jo em sento incòmode amb aquesta comoditat, amb aquesta indiferència, indeterminació, por constant. Tota decisió comporta una reacció, però si en parlem clara i sincerament potser trobarem una solució digna i de solucions n’hi ha moltíssimes, tantes com les gotes d’aigua que es perden actualment en canonades am fuites i aixetes que no tenen els mecanismes d’estalvi d’aigua necessaris. Quan Barcelona hagi eixugat Catalunya (en gran part per culpa de l’ús irracional d’aigua) què farem? Dessaladores que pugin l’aigua riu amunt o aigua avall? Barcelona sempre tindrà aigua, però els regants, la pagesia , ja pot anar plantant secar… La cosa va malament i amb uns governs nacionalistas espanyols tant funcionarials encara més.
Hi ha feina per fer i crec que ens n’hem de responsabilitzar tots per fer-la i fer-la ben feta. (i no es tracta només d’aigua, això n’és el principi)M’agradaria sentir-me còmode en el meu País realment democràtic i participatiu, llavors també tot anirá una mica millor.

dimecres, 26 de març de 2008

dimarts, 18 de març de 2008

Si ERC fos una empresa privada, l'actual directiva ja fa temps que hauria estat acomiadada.
Mirem les dades: ERC creix gràcies als insults del PP (no a l'excel.lència de Carod) i mentre era a l'oposició. Des que és al govern, no para de baixar. Conclusió: estratègia equivocada.
Només es pot entrar a governar amb els unionistes si es controla el govern. Si no, amb més mitjans i amb el control del poder, se't mengen. Es una realitat comprovada en altres països (Escòcia, Gal.les, Galicia, Euskadi, Quebec...).
Si no governes, només hi ha un lloc bo per créixer. I aquest lloc és a l'oposició. Fotent canya.I més en temps de crisi i amb un espoli fiscal asfixiant. ERC no ha connectat amb el català emprenyat perquè és al govern i no pot ni piular. I això que els estudis diuen que cada dia de catalans emprenyats i d'independentistes n'hi ha mes. Ara voten al PSC per ràbia contra el PP, però ells saben que aixó no va enlloc.
Que la unica manera de lliurar-se del PP per sempre és la independència. ERC ha de saber vendre que amb la independència el nostre nivell de vida millorarà. Que serem un estat potent d'Europa i que mentre estiguem manats pels espanyols sempre estarem fiscalment ofegats i a la cua d'Europa. Els nostres salaris només milloraran quan assolim la independència, quan no haguem de mantenir el país veí. Qui ho pot dubtar? ERC hauria d'haver fotut canya als unionistes ara que el país s'enfonsa per desídia i abandonament polític.
ERC hauria d'haver-se fet amb el català emprenyat. Però, és clar, això requereix ser a l'oposició. Només des d'allí es pot seguir creixent. En canvi, què fa ERC? Es dedica a aixugar les mancances del PSC, a apoltronar-se, a col.locar funcionaris i a fer veure que amb el que té ja anem tirant.
A elaborar estatuts ridiculs i a defensar-los(!). No ha sabut marcar pit, ni donar cops a la taula i li han pres el pèl. Això els catalans ho hem vist clarissimament. ERC no ha estat ni més excel.lent ni més competent que els altres dos. Carod ha fet el ridícul en més d'una ocasió (recordem Perpinyà). ERC ha estat més del mateix, i no pas aire fresc.
I a sobre fa presidents a un Zapatero, tan mentider com Felipe González, i a un Montilla, tan mesell que encara no ha entès que és el president de Catalunya. Més val que ERC deixi el govern abans que el PSOE els doni la patada. Almenys salvaran l'orgull. Amb tots els respectes, aquest segon tripartit ha estat nefast. Carod fa temps que ha perdut el nord.
La seva gestió és indefensable i els resultats, previsibles per a tothom, ho han acabat demostrant. Per decència hauria d'haver plegat fa molts messos. Almenys, ara que ja ha ensorrat ERC, el mínim que pot fer és facilitar el relleu. I preguem perquè l'inefable Puigcercós hagi entès de que va la pel.lícula! Si no, haurem d'anar a buscar en Carretero, que em sembla que des d'allí dalt estant, hi veu més clar que no pas els de la plana.
Recomano a ERC que quan surti del govern ho faci amb elegància. Que es busqui una bona excusa. El PSOE li'n donarà de sobres perquè segurament no compliran res del promés, com han fet sempre. Per tant, que pleguin amb un motiu de pes, o sino quedaran com uns infantils irresponsables i donaran arguments als unionistes. Ho sabran fer?
(article de Daniel Solano publicat a poliblocs.cat.)

Entre les vacances de Setmana Santa
i les que em prenc jo la setmana següent,
el bloc farà una pausa llarga.
Proper comentari a partir de, el dilluns 31 de març.
Fins aviat!

dilluns, 17 de març de 2008

divendres, 14 de març de 2008

BON DESCANS


Acabo desitjant-vos un bon descans, i com sempre us convido a llegir i sobretot a gaudir de la companyia de les vostres famílies i amics, a més d’aprofitar amb calma les activitats que es fan durant aquests dies.

dijous, 13 de març de 2008

PRECS

Després de les eleccions, faig uns precs als nostres diputats al Parlament Espanyol, a les persones designades pels catalans per a representar-nos a Madrid.Per formacions polítiques i per ordre de més a menys diputats.
Al PSC.- Sigueu valents i generosos.Aprofiteu la força que els catalans us hem donat a les urnes per a aconseguir progressos en el vostre projecte de transformació d'aquesta Espanya uniformista, aspra y excloent en l'Estat federal i plurinacional que somnieu.Feu valdre els vostres diputats, encara que siguin sense grup parlamentari propi, ai las! per a influir en el govern dels vostres correligionaris socialistes, i obtenir per a Catalunya importants millores en el tracte fiscal, les inversions i infrastructures, l'autogovern i el reforçament del poder de les nostres institucions per a treballar els grans reptes de la nostra societat: la immigració i la cohesió social, la llengua catalana, l'educació, el benestar de les persones, el nostre territori i medi...Si entreu al govern, trieu els millors amb criteris objectius i no per equilibris interns de partit, i exerciu el poder amb justícia i eficàcia, sense fer cas dels que us passaran per la cara la vostra condició de catalans amb les suspicàcies de sempre.Actueu amb generositat i intenteu treballar amb el màxim consens amb la resta de forces que es declaren catalanistes.
A CiU-Intenteu influir tant com pugueu en el govern per a obtenir progressos per a Catalunya. Treballeu amb rigor i serietat i exigiu sempre el màxim que veieu possible per Catalunya, sense prioritzar càrrecs ministerials a l'hora d'establir pactes.Respecteu el paper fonamental de la Generalitat de Catalunya i el seu Govern en la interlocució amb l'Estat, i contribuïu des dels vostres escons a aquesta tasca, i no intenteu influir en el desenvolupament de la polìtica catalana des del Parlament Espanyol.Cerqueu elements de transversalitat amb els altres diputats catalans (menys amb uns quants) i tingueu amplitud de mires, reconegueu els progressos que obtinguin els socialistes catalans i reclameu-los fermesa allí on creieu que estan essent massa dòcils. Ara bé, ni la queixa per la queixa, ni demanar allò que ni vosaltres no farieu només per desgastar.I Duran i Lleida, deixa les oracions, ciris, l'encens, les admonicions sacerdotals i la moral catòlica a casa teva i no em siguis carca i reaccionari, que hi tens una tendència. Sigues cristià amb els homosexuals i respecta la laïcitat de l'Estat i la llibertat moral i la igualtat de drets de les persones independentment de la seva tendència sexual i model familiar. Al PP-No espero res de bo de vosaltres. No seré tan il·lús de demanar-vos que treballeu per un centre-dreta equiparable amb Europa, realment democràtic, ni us pregaré que contribuïu a acabar amb la permanent alimentació de la xenofòbia anticatalana i l'explotació política tan obscena del terrorisme i les seves víctimes, o la culpabilització de les idees amb l'excusa de la violència d'ETA, o els missatges tendenciosos contra els immigrants. Ja se que tot això us agrada com el fang als porcs, i és el medi pestil·lent que preferiu per revolcar-vosPotser, com a molt, us podreu abstenir d'interrompre els oradors, d'insultar, bramar i gesticular grollerament a l'hemicicle, sempre que no us venci la por de caure en desgràcia al Jiménez Losantos per massa tous, com li va passar al vostre examic Piqué. Aquest comportament educat ja seria un gran avenç atesa la vostra escassa desimboltura democràtica de partida.
A Esquerra Republicana-Porteu el missatge de l'independentisme català amb dignitat i categoria, amb arguments i amb raonaments sòlids, amb diàleg però amb fermesa.Cerqueu complicitats amb els altres diputats catalans (excepte els que ja sabem), no feu oposició per oposició si és el que us toca, sinó treballeu constructivament. Reconegueu els encerts dels altres si cal, exigiu rectificacions si creieu que l'erren.Sobretot, a Catalunya, actueu amb seny i tranquil·litat davant els mals resultats. No ens torneu a proporcionar un trist espectacle de gavinetades i cops de colze entre vosaltres, cerqueu projectes i estratègies consensuades i aprofiteu al màxim tot el capital humà del partit. Treballeu pel vostre partit i per Catalunya, no per ambicions personals de tenir una secretaria a Villarroel.
Iniciativa per Catalunya-Trobareu la manera de fer-vos sentir. Continueu exigint un govern orientat a la llibertat de les persones, al benestar i la justícia. Continueu reclamant una laïcitat escrupolosa, un ensenyament públic de qualitat, una sanitat pública exemplar. Continueu treballant per iniciatives de millora de les pràctiques ambientals. Persisitu a combatre el racisme contra els nouvinguts i a definir polítiques d'acolliment i cohesió social que els permetin una integració fàcil i digna, no obligada i humiliant.Aprotfiteu també per a dibuixar un perfil propi que no pugui ser engolit pel PSOE.Definiu clarament el vostre catalanisme, sense complexos. No feu cas als que us parlin d'internacionalisme quan volne dir espanyolisme, els que parlin de xenofòbia nacionalista mentre ens estan insultant només per ser catalans, Expliqueu aquest catalanisme exiget però democràtic i integrador, no us perdeu per una estètica falsa i manipulada.A tots vosaltres menys els que ja hem dit. Prioritzeu la confiança que us hem fet, el mandat democràtic de representar-nos, el progrés econòmic i social de Catalunya per davant dels interessos i les estretègies de partit.No dividiu les forces del catalanisme polític ni provoqueu l'enfrontament dels vostres partidaris entre ells només per estratègies de partit. Ben al contrari, propicieu espais transversals, habiliteu àmbits de diàleg constructiu i projectes compartits entre els que volem una Catalunya lliure, pròspera i justa, sense importar tant la via que creiem que és l'òptima. Indiqueu a les vostres bases que respectin la discrepància dins el catalanisme sense desqualificacions absolutes. Formeu quadres competents i amb esperit veritablement democràtic.No us presenteu com a salvadors de les essències pàtries, ni com a garants únics de la nostra representació com a poble, ni com a solucions màgiques. No volem messies, no volem ser salvats.
No ens emboliqueu amb discussions absurdes, ni ens distreieu amb posicions impostades només per a guanyar un titular, o passar la mà per la cara a l'adversari o obtenir triomfs de mediocres. Sapigueu treballar junts dins les vostres discrepàncies, actuar amb mútua lleialtat i amb una vocació compartida de servei a Catalunya com a nexe d'unió i base d'entesa mínima des de la qual projectar les vostres respectives conviccions.En poques paraules, eleveu la qualitat democràtica i treballeu per Catalunya amb una visió àmplia i generosa, no des de l'estretor del pur càlcul partidista

dimecres, 12 de març de 2008

Les dues espanyes.

La tan anomenada aquest dies bipolarització és real, però no és nova des de diumenge, si mirem una mica més o menys sempre ha existit, li podríem seguir dient així o també podríem parlar de les dues espanyes i la resta: Catalunya i Euskadi.
El PP no ha aconseguit el seu gran objectiu: recuperar el govern que va perdre amb mentides, retallades socials i de drets
La seva estratègia era clara buscar el cos a cos amb el PSOE utilitzant el màxim l’enfrontament, les manipulacions, la demagògia; Maquiavel en estat pur: la fi justifica els mitjans, Catalunya, la pau a Euskadi, la immigració, la crisi econòmica,... I a Espanya ha funcionat, si mirem més detalladament els resultats, el PP té menys diferència d’escons respecte el PSOE, l’Espanya profunda i fatxa encara existeix i té molta força.
El PSOE ha guanyat les eleccions no per la meseta i l’Espanya de Bono, sinó pel paper clau fonamentalment de Catalunya i el PSC amb un increment històric, al PSC els ha funcionat l’estratègia de la por i/o vot útil, hi han estat capaços també de rendibilitzar el Govern de Catalunya, els resultats són més que evidents. Catalunya és territori hostil pel PP i Girona territori alliberat –l’única anomenada província sense representació del PP-, la diferència de diputats entre el PP i el PSC a Catalunya és la més amplia de tot l’Estat, per tant no només és el creixement del PSC sinó que també i sobretot la diferència amb el PP.Si després de Catalunya analitzem quin altre territori ha fet una contribució important a la victòria del PSOE, ens trobem que ha estat Euskadi, a on el PSE ha guanyat les eleccions després de molts anys, i per tant demostrant que la política del diàleg i la pau, és la política que la ciutadania d’Euskadi majoritàriament volen, per damunt de la política de les dues ries del PP: buscant l’utilització electoral del terrorisme per damunt de la solució.Davant d’aquests resultats Zapatero ha d’analitzar-los i interpretar-los molt be, si ara falla a les voluntats majoritàries de Catalunya, com el desplegament generós de l’estatut i un bon i just sistema de finançament, la fe cega i el discurs de que ve el PP pot deixar de funcionar, i pel PSC ara encara té més responsabilitat, són la gran força que han de garantir que el Govern de l’Estat compleixi amb el seus compromisos.
La gent del PSC està contenta pel resultat i al mateix temps preocupada per poder exercir amb garantia la seva autonomia i influència davant del PSOE, Catalunya ha de deixar de ser una moneda de canvi i un discurs fàcil de l’Espanya plural, per passar a tenir els traspàs de competències amb contingut i pressupost –infraestructures, rodalies, aeroports, dependència, finançament,...-, al PSC amb o sense grup parlamentari a Madrid els hi ha arribat l’hora de la veritat també.Les nacions de l’estat espanyol que no són la nació espanyola, han tingut un comportament diferent i favorable al PSOE sigui per voluntat positiva, per descarte, per mal menor, perquè no creuen en la Espanya grande y libre, sigui com sigui Zapatero ha guanyat no per ells, sinó per Catalunya i Euskadi, ell n’ha de prendre nota –te una segona oportunitat per federalitzar- i nosaltres també.

AUTOCRÍTICA i CORREGIR..

Potser, com a ex.militant , no m'hi hauria de ficar.
Perdoneu-me doncs però m'hi ficaré des del respecte.
Per a mi, llegir que els més de tres-cents mil vots que ha perdut ERC, tornaran un dia només pel fet que Puigcercós surti del govern per dedicar-se al partit, és no llegir correctament el missatge que els votants han donat a la direcció del seu partit.
Veig que alguns dirigents ni tan sols parlen de missatge. Només s'excusen amb la conjuntura de la bipolarització i el vot útil.I reconec que la conjuntura, la bipolarització, el vot en blanc i l'abstenció han influït en el resultat d'Esquerra, però sóc dels que penso que el què més ha influït en la deserció de tants votants d'ERC, és la constitució del govern tripartit de Montilla i l'argumentació/justificació que se'n deriva .
Ni Carod ni Puigcercós representen una rectificació d'aquesta estratègia. Tots sabem que l'autor "intel.lectual" dels pactes tripartits és el sr. Puigcercós. Aleshores, què estan fent? Una mera lluita pel poder dins d'ERC?
Sembla que ara s'acosta o ja estem en la tercera gran batalla republicana. La primera batalla va portar el lideratge de Colom i la desaparició d'Hortalà i companyia. ERC es va convertir en un partit independentista. La segona època, 1996, s'inicia amb la fugida d'en Colom i la Rahola i comença la millor etapa d'Esquerra. El partit té discurs social, guanya credibilitat i obté èxits electorals fins a fer el cim a les eleccions espanyoles de 2004.
Fins ara cada batalla ha comportat un salt endavant, però no sempre ha de ser així. La crisi actual obeeix, esquemàticament, a quatre factors entrellaçats: la pugna per la direcció del partit, les prioritats polítiques (partit d'esquerra nacional o partit per la independència), l'encaix d'Esquerra com a partit de govern i la política de pactes. Però aquesta vegada per la dimensió d'Esquerra hi ha més a perdre.
O hi ha seny o si hi ha un ball de bastons la factura serà molt cara.
L'any 2004, el vot de repulsa a l'anticatalanisme es va decantar per ERC, però vistos els resultats de la política d'ERC al Congrés -pràcticament nuls-, la majoria d'aquells electors han preferit directament els socialistes o, en aquells casos en què el sobiranisme ha pesat més, l'abstenció. Esquerra ha perdut més de la meitat del seu electorat de fa 4 anys i això és perdre molts llençols en aquest bugada. ERC va justificar l'acord del tripartit, el primer i el segon, dient que era una forma de pendre vots al PSC i evitar que esdevingués més PSOE. Sota aquesta errònia estratègia ERC, ha fet de cavall de troia del catalanisme que ha dut a un enfornatment fraticida entre els dos partits catalanistes, la fragmetació i desmovilizació del vot nacionalista i ha donat pedigrí catalanista a un PSC cada cop més PSOE. Amb el Tripartit de Maragall potser hi havia la justificació del canvi pel canvi, però amb el Tripartit de Montilla, on ERC ha fet president de la Generalitat una persona d'estricta obediència espanyola la contradicció ha esdevingut absoluta.
L'actual direcció republicana s'ho haurà de fer mirar. En canvi, CiU, tot i la seva aparent debilitat en no estar al govern català, ha aguantat la marea bipartidista i puja de 10 a 11 escons, la qual cosa (al costat de l'enfonsament d'ERC i en menor mesura, també d'EU-IC) li permet tenir un paper trascendental en la nova legislatura.
Nacionalistes catalans. Eleccions rere eleccions hi anem perdent bous i esquelles. Crec que s’ha de fer foc nou en el món nacionalista. Hi ha líders bons i d’altres que no tant. Però hem arribat a tal nivell de bilis –uns i altres, altres i uns- que la cosa ja no dóna més de sí. En tota novel·la quan s’arriba a tal punt de conflicte solen haver-hi dues sortides. Un punt d’inflexió del tot necessari que busca revitalitzar l’argument. Una, i la més poc usual, és demanar perdó. Entonar un públic “mea culpa” per netejar les consciències i tornar alçar la cara. L’altra, és fer corre sang. Matar al líder –o líders- perquè deixin el comptador a zero, les mans netes i la via lliure. En ell s’han de dipositar totes les culpes i frustracions. Jo, si us he de ser sincer, en els “mea culpa” hi crec poc. Molt poc. I més, si tenim en compte l’actual llatinització que pateix la política catalana. La nostra cultura, a diferència de l’anglosaxona, és de sang i fetge. I si pot ser, en grans quantitats. Demanar perdó no va amb nosaltres. Necessitem veure el cadàver per creure-hi de nou. En resum, que per renéixer hi ha d’haver sang. “A vegades és necessari i forçós/ que un home mori per un poble/ però mai ha de morir un poble per un sol home”, deia Espriu.
Dit això, cal veure els resultats com una lliçó important per als qui ens reclamem d'una visió nacional de la política: és una passa enrera, però, tal com he dit , la vida continua i el futur d'aquest país continua depenent del que volguem fer els catalans que estem conscienciats que ho som. D'una passa enrera podem aconseguir-ne dues endavant. Estic convençut que la via de continuar pressionant des de la societat civil, una mica al marge dels partits, és l'única que ens pot fer avançar. Tenim unes plataformes consolidades: no les deixem morir, busquem la fòrmula per anar trobant sinèrgies entre totes elles. Malament anirem si comencem a desanimar-nos per uns resultats que, als qui no militem en cap partit concret, no ens han d'afectar tant directament.
.És catalanista tot aquell que fa política a Catalunya i vol ser-ne ? És catalanisme tot allò que fan en política, el catalans ? Aquesta sembla ser la tesi del PSC. I la tesi que va fer servir ERC per pactar el primer i el segon tripartit. De les declaracions dels dirigents del PSC les últimes hores dedueixo que aquesta serà la lletra de la música dels socialistes catalans els propers anys: fer-se seva l'etiqueta del catalanisme. Fer de la necessitat, virtut - fer veure que el vot del PSC és, íntegrament, catalanista - li pot anar bé a Montilla per presentar-se a les eleccions al Parlament, però no deixa de ser una ficció política. I intueixo que ERC, que ha afavorit com ningú que el PSC agafés aquesta pàtina, comença a veure que enlloc de substituir electoralment al PSC, el PSC els pot acabar fagocitant. Com li va passar a Euzkadiko Ezkerra.
Crec que ara toca fer autocrítica des del catalanisme. I corregir allò que hem fet malament plegats. Algú s'imagina que hauria passat amb una candidatura conjunta a Madrid d'ERC i CiU, per exemple, al Senat?. Estic convençut que un gest així hauria desfermat una il·lusió i mobilització entre el catalanisme capaç de frenar la dinàmica de la bipolarització i l'espanyolització.
L'aspecte més positiu dels resultats del 9 de març és que vulguem o no hi ha una abans i un després. I no tàctic, sión estratègic. Toca revisar l'estratègia del catalanisme polític i deixar de banda la guerra fratícia que ha dut a disminir en conjunt els escons dels partits d'obediència no estatal. Ja no toca aguantar enrrocats cadascú amb la seva posició. Toca revisar estratègies, tocar revivar el sentiment nacional. Toca deixar-se d'experiments amb gaseosa entre aquells que tenim Catalunya com a prioritat.
Espero que tots siguem prou generosos per veure-ho.
Com a nacionalista no m’agrada que les forces nacionalistes perdin vots i representació parlamentaria. Ara: ERC, igual que CiU, s’hauria de replantejar la seva estratègia..
"Per defensar Catalunya només estem els catalans" (President Companys)

dimarts, 11 de març de 2008

Cardar en nom de Déu.


L’arquebisbe de Madrid, fa poc escollit president de la Conferencia Episcopal, Rouco Varela va animar als joves que es casin i tinguin fills per evitar així la crisi demogràfica..
Els arquebisbats de Madrid i de Burgos han invertit fons en el laboratori farmacèutic Pfizer, multinacional que fabrica Viagra i anticonceptius. La inversió en aquests laboratoris, uns 80.000 euros l’any, forma part d’un ampli paquet borsari de l’església en capital risc.
Els bisbes han perdut des del mes d’agost un 20% del que van invertir a causa de la crisi als EEUU. També van posar diners en companyies de licors i en fons opacs.
Es necessari posar-se fins al cul de viagra amb alcohol i cardar com un boig per ser un bon catòlic espanyol?

..........


dilluns, 10 de març de 2008

Catalunya Chikilicuatre o massoquista ?


Després dels resultats electorals del 9-M he de reconèixer que no entenc res...
El Català és aquella persona a qui se la pot insultar, maltractar, donar-li uns serveis de pena, deixar-la sense llum, sense trens, escanyar-la econòmicament i tantes altres coses.... i el que fa és premiar a qui li proporciona tots aquests estímuls.
Sincerament no sé si els catalans som tan cutres com aquest Chikilicuatre o només som massoquistes i ens agrada que ens putegin....
Que viene el lobo, que viene el lobo....
Sempre passa el mateix. I ha tornat a passar i encara gràcies (diran alguns). Ho dic per activa i per passiva: el bipartidisme no és bó. Noens enganyem. La pluralitat política, cultural, etc. s'ha de demostrar a les urnes. Haurem de reflexionar sobre quins són els errors comesos; reflexionar que passa quan hi ha eleccions al Congrés dels Diputats; reflexionar perquè en Rodolfo Chiquilicuatre representa espanya a Eurovisión.
Potser la reflexió ens porti a que espanya, és un país de pandereta on la gent idealitza una cella determinada més que un programa polític. No crec que espanya voti programes polítics. Voten "la cella" o el "mire usté". Realment molt trist.
Almenys, tenim en Rodolfo Chiquilicuatre el qual ens farà riure i disfrutar a Eurovisión.... igual si es presenta a les eleccions, treu representació. Que trist seria...
Els resultats electorals no han estat els que esperava. Admeto que tenia confiança que la gent no cauria en el parany del vot útil, del vot de la por, del mal menor. M’equivocava.
Sempre costa acceptar un mal resultat, avui també se’ns fa difícil, però no podem caure en el desànim. Cal continuar treballant més que mai perquè tenim projecte, continuem representant el somni de l’esquerra.
Llàstima que aquesta opció nostra, la de l’esquerra transformadora, no és la de la majoria. Què hi farem? Això ja ho sabíem.
Ànims companyes i companys, perquè moltes i molts continuem creient en les solucions justes, lògiques i valentes, en les alternatives transformadores i de futur.
LLuis, pots estar segur que tens tot el suport de la nostra gent
. Avui com sempre sabem que ens continuaràs fent sentir orgullosos de formar part d’aquest projecte compartit que és , ICV-EUiA
Més enllà dels resultats, gràcies per la feina feta, gràcies per representar allò en que creiem i, gràcies per mantenir viu el somni de l’esquerra.
Agrairia que algun votant del PSC-PSOE m'ho expliqués...
Sincerament no tinc masses coses a dir, només que és curiosa la coincidència que he vist avui als diaris . El Chikilicuatre, personatge que no he vist mai però que he escoltat per la radio aquest mateix matí representarà España a Eurovisió, sincerament ho trobo molt encertat, res més llunyà de la realitat, un representant cutre per un pais de gent cutre, si més no és coherent. ...Ens mereixem el que tenim....
El PSC si presentés una cabra treuria els mateixos vots, no compto que mequivoqués massa.
En fi, personalment no em queda més que continuar creient i defensant la honradesa de la meva gent, el sentit comú, lluitar per la llibertat d'un poble que em sembla que no vol ser lliure, defensar el medi ambient malgrat els ecologistes de debó i tantes altres causes dignes que són les que ens fan ser humans.
Conscient que sempre és una minoria la que aconsegueix els grans canvis, per responsabilitat i lleialtat al nostre país hem de conitnuar, fer una bona aclucada d'ulls, agafar molt, molt, molt aire i començar a caminar un altre cop.
Per ser una cabra i seguir el ramat preferiria morir.

divendres, 7 de març de 2008

Atemptat i fi de campanya.

ETA ha tenyit de sang les poques hores de campanya electoral que quedaven; les cadenes de televisió i pàgines web ja en van plenes. Ha assassinat un ex-regidor del Partit Socialista basc quan sortia de casa seva amb la seva dona i la seva filla. Un atemptat tan cruel com covard, contra una persona ja retirada de la vida política que ni tan sols comptava amb escorta. Un atemptat, com tots, lamentable.
Tanmateix, això no ens ha de fer perdre el nord. Som moltíssims els defensors de la democràcia -de la veritable democràcia- que compartim desitjos independentistes però que en cap cas som partidaris de la violència.
Ni de la violència terrorista ni de la de cap tipus. No obstant, des dels mitjans, massa vegades s'intenten partiditzar els cruels atemptats com el d'avui per a criminalitzar indirectament la forma de pensar de tot el nostre col·lectiu i de pas, avui més que mai, "robar" uns quants vots. Això no és pas cap secret, però encara que sigui dur acceptar-ho, no ens hem d'enganyar; cap govern no aconseguirà acabar del tot amb ETA si no és mitjançant el diàleg i la democràcia. I no em refereixo al diàleg amb ETA; si no volen parlar amb terroristes que no ho facin. Tanmateix, hi ha partits polítics que lluiten pel mateix que la banda terrorista però sense cap arma.
Només amb paraules i propostes democràtiques. Aquests són els que han de tenir veu i els que han de poder parlar. Il·legalitzant-los a tort i a dret i menyspreant propostes com la del referèndum d'Ibarretxe, l'horitzó de la pau no el veurem per enlloc.
L'únic camí cap a la pau és el camí del respecte, el diàleg i la democràcia real. Qualsevol pas que no es doni en alguna d'aquestes direccions serà inútil i desastrosa.

Discurs que —com a català— m'agradaria sentir en aquestes eleccions...

Discurs que —com a català— m'agradaria sentir en aquestes eleccions... ... però que cap polític d'aquest país tindria prou collons de dir. Adoptar un discurs així requereix moltes coses: canvis, acords, oblidar-se d'estratègies, renúncies, no mentir i pactar molt. La honestedat és escassa en política perquè no només hi entren les idees i els electors en el joc: també hi ha els interessos personals, els dels partits, els dels amics rics dels partits i moltes pors de diversa índole.Molts direu que és una pastelada, molts pensareu que és ridícul, a d'altres us semblarà una utopia, a algú fins i tot li podrà semblar infantil o ingenu. D'infantil o innocent no en tinc res, però d'ingenu sí. Tot i que a vegades em costi aconseguir-ho, procuro ser-ho i m'hi esforço. A tots aquests que se'n riureu: jo no tinc milers de persones, ni padrins, ni milions al banc, ni gent guapa de totes les edats darrera meu aplaudint-me ni cap de les altres coses que vosaltres valoreu.
Jo sóc ingenu i el que no tinc és por. Vosaltres sí.
I segurament per això tenim l'abstenció i els polítics que tenim.

Hem dividit el país entre catalanistes i no catalanistes. Entre esquerres i dretes. Entre homes i dones. Entre nadius i immigrants de diferents generacions: primera, segona, tercera... I ja n'hi ha prou. Ja n'estem farts. Ja n'estem tips. Nosaltres, la majoria de la base, els mal anomenats de sota, les unitats de treball o les formiguetes del cens hem de dir prou. Els que respectem als altres hem de dir ben clar que mentre estiguem dividits no anem enlloc.

Resulta que ara hem de votar en unes eleccions que no són les nostres. Ara sembla que només es pugui votar al PSOE o al PP. Ara que els debats només són de dos partits, més que mai hem de dir prou. No ens interessen els interessos del PSOE ni els del PP. Ens és igual el talante i ens ha de ser igual que ens insultin. A part de mirar per ells, els seus interessos i els dels seus amics; tots dos faran el mateix. I tota la resta, també. Nosaltres no volem això, però els votem perquè creiem que hem de votar el menys dolent. I no és així. Res més lluny d'això. Així matem l'esperança. Així és inútil la democràcia. Hem de votar a qui volem votar. I ens hem de votar a nosaltres mateixos, perquè això és la democràcia. I això és el que fa possible l'impossible. El nostre vot no ha de ser una resignació, ha de ser un crit. Un crit que ha de fer callar als líders dels partits, perquè tots nosaltres som els que manem, i ho estan fent molt malament.Som aquí però venim de llocs diferents. Tot i així juguem, estudiem, treballem i vivim junts i en pau. I més junts encara ho hauríem de fer. Perquè som una Nació. Perquè som catalans. Perquè som pacífics i sempre hem obert les portes a tothom. I ho seguirem fent. Seguirem ensenyant a qui arribi, a poc a poc i amb amor, com s'estima aquest país i aquesta llengua.

Seguirem unint-nos en contra de la violència i el despotisme.
Ens taparem les orelles si ens insulten, i els mirarem serenament als ulls quan ens cridin. És amb el cor que les coses cobren sentit. L'obsessió pel poder, les ànsies d'influència o de diners o l'enveja no és el que fa persones a les persones, és el que les destrueix. És el que fa que s'odiïn entre elles. I nosaltres volem anar a dormir cada dia sabent que el món és una mica millor per a tothom. I l'últim dia d'anar a dormir, voldrem que tot hagi tingut sentit. Haver estimat és el que ens el donarà els motius d'haver viscut. L'esperança de viure tranquils i en pau és la que ens ha de moure.
L'esperança d'un poble valent, sense por, sense prejudicis, emocionat i amb il·lusions és la que —en democràcia o sense— fa els miracles possibles.
El mes semblant que he trobat,es el Cap de llista d’ICV-EUiA el candidat LLuis Sunyé i mereix una oportunitat. Farem a la nostra nació soberana i en pau, fent-ne l'emblema i l'exemple més bonic de concòrdia i entesa entre pobles i entre persones.
Visca Catalunya lliure! Visca tots units i lliures! Vota a LLuis Sunyé ¡!¡

dimecres, 5 de març de 2008

SOLUCIONS JUSTES, VALENTES I LÒGIQUES



Lluís Sunyé, cap de llista d'ICV per la demarcació de Tarragona

Jo votaré útil, votaré en LLuís Sunyé. Perquè Iniciativa és la única formació que garanteix que es faci una política d'esquerres.
Això és vot útil. S'ha dit que nosaltres (la gent de més a l'esquerra del PSOE) som la consciència del socialisme.
Som qui recorda als socialistes que s'han de fer polítiques d'esquerres de veritat.
Amb una esquerra de veritat forta, es pot garantir veritables polítiques socials, polítiques de redistribució de la riquesa, reacionalització dels recursos i sentit comú en la política, cosa que últimament està en desús.
El vot útil de veritat no deixarà que el govern giri a la dreta. Aquests 4 anys, ICV, ha desenvolupat una gran tasca i és moment que tinguem una esquerra forta perquè en Zapatero no s'ha enterat encara que, pot ser oficialment no hi ha una crisi econòmica, però s'estan tancant empreses, creix l'atur, pujen els tipus d'interés i la gent té problemes per omplir la nevera.
Donar una generosa caritat de 400 € no és la solució. Necessitem algú que aporti solucions als problemes de la gent del carrer. Idees noves i amb enginy de qui no està condicionat pels poderosos.
Aquest algú és el Torrenc, LLuis Sunyé i els companys i companyes d'Iniciativa per Catalunya Vers - Esquerra Unida i Alternativa.
I sobre tot recordeu que fem política real, sense condicionants, perquè la nostra gent, no deu favors a ningú.

Cal que els treballadors votem útil :
1- contra la dreta dels oligarques (la que només sap atiar la por amb els immigrants, treure l'espantall d'ETA fins a la sopa, treure a passejar els cures, i proposar mesures antipopulars- neoliberals- embolcallades en un discurs populista i neofeixista), per la democràcia.
2- a favor de la pluralitat de les esquerres (per evitar que des d'un govern amb majoria absoluta s'acabin fent les coses del del "ordeno i mando" i s'acabi fent més cas als sectors oligàrquics i de l'alta burgesia abans que atendre les necessitats de la majoria. Perquè el govern i el parlament s'escolti a la societat i perquè les persones del poble, organitzant-nos i votant cada dia, podem protagonitzar el nostre present i el nostre futur. Perquè s'avanci en el reconeixement i normalització de la pluralitat de l'estat i la relació federal dels seus pobles.
3- per impulsar polítiques de drets i polítiques socials que beneficiïn a la majoria, per fer recular la tendència a l'augment de les desigualtats socials, perquè els qui més tenen més paguin i podem finançar una millor sanitat pública, una millor escola pública democràtica i laïca, per millorar els salaris i les pensions, per reduïr la sinistralitat laboral, per un model econòmic més just i menys depredador amb la natura.
4- perquè les persones de les classes populars, les persones del poble tinguin més poder Perquè ens calen Treballadors i Treballadores al Congrés!

A les eleccions generals, només una formació representa la classe treballador, aquesta és la coalició Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alaternativa (ICV-EUiA) a Catalunya i Izquierda Unida (IU) a la resta de l´Estat.
Vota amb Classe!
Vota Útil!
Vota Esquerres!
Vota ICV-EUiA!
Vota a Lluis Sunyé !

dilluns, 3 de març de 2008

LES BALANCES FISCALS ?

Hi ha persones que són curioses i els agrada saber una mica de tot.
Tinc un amic que s’ha entossudit en conèixer a fons el tema de les balances. Jo li explicava que la balança juntament amb la romana y la bàscula és un dels instruments que s’utilitzen des de l’antiguitat per a pesar mercaderies. - No, no -em contestà-, a mi la romana no m’interessa per res. No és fiable: mira un dia van trobar en Neró a sobre d’una romana i va dir que s’estava pesant.
D’aquí li deu venir el nom.. Em refereixo a les balances, les balances fiscals. Aquestes que no hi ha qui les ensenyi, ni el PP quan manava, ni en ZP ni ningú (són dues cares de la mateixa moneda). I estic emprenyat com una mona, perquè Catalunya aporta a les arques de l’estat 54.000.000 d’euros al dia i m’agradaria saber com es distribueixen, on van.
Quants en tornen a Catalunya? Perquè pensa, amic meu, que cada dia som més “penya” per a mantenir amb el mateix crostó de pa de sempre. L’única cosa que sé és que cada dia anem pitjor. L’estat del benestar s’ha d’anar a busca fora, l’hem exportat! O, més ben dit, ens l’han expropiat! - Has de tenir en compte Marcel·lí - li deia jo mirant de temperar la seva crispació- que hem de ser solidaris amb la resta de comunitats de l’Estat espanyol. No els podem deixar amb el cul a l’aire, pobrets. - Els que portem el cul a l’aire som nosaltres! Ja n’hi ha prou de baixar-nos els pantalons, perquè som cornuts i, a més a més, paguem el beure. I a sobre, hem d’escoltar que som uns garrepes, que ho volem tot, que robem els diners a les comunitats més desafavorides… Si gairebé som els únics que paguem les autopistes. L’habitatge és el més car d’Espanya, paguem impostos fins i tot per baixar-nos la bragueta, acabarem pagant fins i tot per fer l’amor amb la pròpia muller! - Caram Marcel·lí. Si el vostre matrimoni vist des de fora sembla que us aveniu bé. - Com el tripartit. Vist des de fora també ho sembla, però cadascun fa la seva i ni es miren. - Home Marcel·lí, comparar la teva dona amb el tripartit… - Mira, et diré més, la meva dona sembla el president del govern espanyol. - ah si? Per què? - Perquè cada dia em promet la felicitat eterna, em costa un ull de la cara i canvia d’opinió a cada moment! - Ostres tu! que pesada oi? - Ella em va fer obrir els ulls amb el tema de les balances fiscals. Cada mes porto més diners i cada dia tenim més deutes. El mateix que ens passa a Catalunya amb l’oligarquia espanyola. Com sinó, pot explicar-se que la nostra autonomia tingui unes rodalies tercermundistes, sense el manteniment adequat? Com pot ser que ens regalin tres vegades el Castell de Montjuïc i tardin el doble en construir-nos l’ AVE (i per la Sagrada Família, para tocar més la campaneta muda)?
Perquè els nens dels col·legis públics d’arreu de l’Estat espanyol tenen més ordinadors per classe, llibres gratuïts i activitats extraescolars sense despeses per a les famílies? com m’ho expliques això ? Som la comunitat que més diners aporta a l’Estat espanyol. VULL QUE PUBLIQUIN LES BALANCES FISCALS!