dimarts, 30 de desembre de 2008

BON ANY 2009.


Els humans necessitam orientar-nos a través de fites, dates, línies... Per això cada començament d'any (cap d'any) constitueix un al.licient per fer propòsits i per renovellar esperances.
El proper 2009 malauradament abundarà l’enuig entre les persones, i cap ni una reconeixerà la seva part de culpa en la seva nova situació, és obvi, necessitem sempre donar la culpa als altres per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos... quin absurd!.
Dic això perquè les perspectives de recuperació de la crisi no son gaire bones de cara a l’any vinent i tot apunta envers l’augment progressiu de les xifres d’atur, amb la conseqüent causa dels impagaments, molts d’ells involuntaris.
De segur que hom que es trobi en aquesta trista situació, sense feina ni diners per pagar tot el que deu donarà la culpa a la societat, però, va ser la societat que li va dir que s’endeutés fins a límits que els seus ingressos mensuals, en cas de disminuir o deixar de tenir-los, no els pogués cobrir?, no senyor! No va ser la societat que va obligar a aquesta persona a consumir a dojo, va ser la mateixa persona, enlluernada per la bonança i un bon sou, o no, que es va extralimitar pensant que això no s’acabaria mai i al final de més sempre podria cobrir; potser si a escola ens haguessin ensenyat un xic d’economia domèstica algunes persones no s’endeutarien més del 25% establert, però, com fas creure a algú que té uns ingressos mensuals, tant sol i exclusivament a través de nòmina, de 2000€ fins a 5000€,o més, que és de classe obrera?...
Perquè, aquest mes els tindrà, però, i al mes següent?... (sou referit a alguns particulars o famílies que treballin dos o més membres).
Massa vanitat i supèrbia ens envolta!, clar! Estem tant a gust dintre de la “bombolla” que no som conscients que acte seguit venen els aterratges forçosos, i no pas tots els porta un bon pilot...
Però, la culpa de la nostra situació, única i exclusivament, sempre la tenim nosaltres, amb petites excepcions com malalties o accidents provocats per altres.
Aquest any que acabem ha estat un any molt negatiu per a Catalunya perquè es fa més evident que mai que el govern central ens ha perdut el respecte i que ja s’han acabat aquells temps en què Catalunya era el motor d’Espanya.
Ara sembla ser que ja som prescindibles... només així podríem arribar a entendre com durant el 2008 no han fet més que posar pedaços sobre aquelles qüestions que, segons la Llei, exigien accions més acurades o, simplement, accions pertinents.
Hem patit una manca de compromís en infraestructures que ens ha dut a situacions tan greus com les viscudes poc abans de la posada en marxa de l’AVE; o el sainet del transvasament l’execució del qual ha quedat en suspens gràcies a les pluges que miraculosament la Moreneta va enviar-nos a petició de l’ateu Baltasar (i no pas el rei mag); el calculat suspens a què el TC ens sotmet sobre les més que anunciades retallades de l’Estatut i que permeten a Zapatero incomplir-lo i enredar-nos encara més, amb total impunitat, i, alhora, continuar oferint el “café para todos” de sempre i de manera descarada...
I és que ens hem acostumat a viure de les “deixalles”, i això no és normal.
¿No ens hauríem de preguntar si és normal que un país hagi de viure sota els dictàmens d'un Estat, on el menyspreu envers la seva realitat nacional i cultural és tan estès i constant?
¿És normal que als ciutadans d'un país els esberlin un Estatut, els condemnin a unes infraestructures deficients, els boicotegin els seus productes, els amaguin les balances fiscals...? Perquè l'any2009 sigui un any de reforç per enfrontar-nos en les millors condicions possibles als reptes de 2010. Per tot plegat, descansau, carregau piles, interaccioneu amb els vostres i amb els altres de la millor manera possible, llegiu, i entrae plens d'energia i d'il.lusió a l'any2009!
I que els bons propòsits, evidentment, es facin realitat. Que, siguem sempre positius.
Que tingueu demà una bona entrada d’any. Temps tindrem per anar-ho discutint.
BON ANY!









dilluns, 29 de desembre de 2008

CAMINANT I ESCOLLIN UN NOU CAMI.

Caminant per la vida podem escollir molts camins diferents, creiem que tots els camins que escollim ens porten cap a la felicitat, almenys quan et decideixes per un camí dones el primer pas pensant en viure alguna millora.
A vegades però t’espanta plantejar-te el futur i simplement et dediques a caminar endavant sense fer cas a altres camins, a altres rutes ni travesses.
A vegades però, quan la mar està més calmada és el moment de donar una embranzida a la vida i cercar altres camins. Deixes caure la pedra sobre l’aigua morta i no serà fins que comencis a recollir els primers fruits que podràs saber amb una mínima seguretat que no t’has equivocat. Mentre dones els primers passos però, hauràs de creure en tu, en les teves decisions i en la voluntat d’obtenir allò que has estat cercant durant anys. I mentre camines endavant amb el cap ben ferm no pateixis si et quedes sense feina.
A partir del 2009 les persones desocupades podran renovar el seu atur per telèfon trucant al 012.
Los parados podrán sellar su carnet como demandantes de empleo del servicio público a través del teléfono de la Generalitat 012 a partir de enero, según anunció ayer el president, José Montilla. "Desgraciadamente el paro va a seguir creciendo pero no queremos que las personas que pierdan su empleo pierdan también el tiempo yendo a sellar. Queremos que los parados aprovechen el tiempo buscando empleo y formándose", señaló Montilla. EL PERIÓDICO – BARCELONA
La Generalitat preveu que uns 150.000 desocupats dels 402.836 registrats cridin cada mes al 012 -- numero,subcontratat amb Atento, filial de Telefònica-- per a complir el tràmit de mantenir en vigor la seva demanda mitjançant el segellat, segons va dir la consellera de Treball, Mar Serna. Fins a ara, aquest tràmit ja es podia portar a terme mitjançant la pàgina d'internet del Servei d'Ocupació de Catalunya (SOC). Aquesta mesura forma part de la reforma del SOC amb l'objectiu d'eliminar paperassa per a dedicar més temps i recursos a la recerca de treball. L'anunci es consecuencia, després de dures crítiques d'ineficàcia del SOC per part dels sindicats.
Cura amb el que vaig a posar. I atenció amb el que ningú de l'oposició que tenim amb aquet puto pais, ha gosat denunciar. Abans de res, dir que la notícia és la qual és, no la qual jo vull que sigui. Després, que cadascun tregui les seves conclusions.
Això és el que es diu matar dos ocells d'un tir. El primer ara mateix explico. Vaig llegir ahir la notícia que els insereixo (en la part superior), integra del Periòdic de Catalunya, doncs no és mes que "tallar i pegar". Vaig tenir els sants pebrots de cridar al 012. Allí t'indiquen que és el telefon del Departament de Atenció Ciutadana de la Generalitat, el que no t'indiquen és el cost de la trucada, ni l'establiment de la mateixa. Si teniu la paciència d'apretar la tecla numerada amb el 1, arribeu a la conclusió a la qual he arribat jo, 0´33 ctms establiment de trucada, mes 0´87 ctms tarifat per minuts. O sigui, 1,20€ ?, a això me li afegiu el iva del 16 % i surt 1,39€ ,la trucada, estigui 27 segons o el minut sencer, però que no li facin esperar mes del minut, sinó pagarà el següent enter.
Si com diuen, esperen un minim de 150.000 trucades al mes, doncs com veuran, esperen recaptar un mínim de 208.000€ ?. Si tan bons som i tan lloables propòsits tenim i tan generosos estem... Perquè no han posat un 900, que és el de la trucada gratuïta ?, al final de comptes ens referim a desocupats.... o em torno a equivocar ?
Ara falta el segon ocell. Amb aquesta mesura, eviten el lleig de veure les llargues cues que es fan en les portes del SOC, a l'espera d'un treball que dur-se a les mans, però clar, m'oblidava que això pertany a la part del disseny optimiste Oi?......... És lleig cal dissimular-lo i si pot ser evitar-lo... Seguirem caminant endavant, sempre cap al nostre objectiu i ara molts sense tenir que patir cues. Quins collons !! Tenim que escollir millor,per anar per el bon cami.

dimarts, 23 de desembre de 2008

BONES FESTES.

El tafaner, us desitja, que tingueu tots i totes unes bones festes de Nadal i Sant Esteve, en bona companyia.
La ràbia, com l'agricultura, també té productes de temporada. Estranyament, aquesta no és una de les més fructíferes per mí. Posats a odiar prefereixo la setmana santa o sant joan, però tot i així he decidit unir-me a la christmafòbia imperant i fer un petit llistat amb motius principals per detestar el Nadal:
Els inquietants Pare Noël trepadors que envaeixen les cases.
El caràcter submís de la societat catalana. Només així s'explica que igual que existeixen els caganers d'actualitat no s'hagi comercialitzat encara un cagatió amb la cara del Juan Carlos de Bourbon. ( Ho admeto, em vaig gastar els temps del curset de Photoshop en anar de birres)
Que als mitjans de comunicació pretenguin fer-nos sentir afortunants perquè la grossa ha caigut a Catalunya quan a mí i a tots els que no ens ha tocat res l'únic que ens interessa és que el pitjor dels mals caigui sobre tots aquests malparits amb sort
La sacrosanta hipocresía del
progressista i anti-clerical Grupo PRISA, que fa que Digital+ no emeti porno la nit de Nadal
La cara de falsa satisfacció que has d'improvitzar quan descobreixes que, un any més, la teva tieta ha decidit que era bona idea regalar-te la colònia de l'Antonio Banderaras.
I aprofiteu, encara que sigueu ateus, per gaudir dels pessebres, que ben aviat seran història gràcies als progres multicultis que els consideren una ofensa per a altres cultures
(però que en canvi es desviuen perquè els convidin a una festa del xai).
Aprofitin per escoltar Nadales pel mateix motiu. Encara que ara les odiin perquè les han hagut d'estar setmanes treballant amb els nens, pensin que són susceptibles d'acabar corrent la mateixa fi que els pessebres.
Nens: Aprofiteu aquests dies per anar a jugar a la granota amb les pedres als rius: Ben aviat, gràcies a un altre genial decretàs econazi, serà una pràctica prohibida i perseguida per llei.
I sobretot: Aprofitin per desitjar-se Bon Nadal, que a aquest pas no trigarà gaire a ser una altra expressió ofensiva gràcies al lobby progre-multiculti. Si realment els fa tant mal desitjar-se Bon Nadal, desitgin-se Bones Festes.


Bon Nadal i Sant Esteve.






dimecres, 17 de desembre de 2008

BON NADAL A TOTHOM i UNA PROPOSTA AL AJUNTAMENT !!!!

De fet, el caganer és un dels elements més subversius de la cultura catalana. De la pulcra i refinada cultura i catalana.
És sorprenent com aquest simpàtic personatge s'ha colat en una tradició d'arrel sacre com el pessebre. El caganer encarana la capacitat i potencialitat de transgressió en la cultura catalana. El caganer és un heroi! Nacional i popular davant les formes i cànons noucentistes i dominants de la cultura nostrada.
Voldria fer una proposta: Oi que ha Brusel·les hi ha una estàtua d'un nen que pixa coma símbol de la ciutat?
Doncs perquè no fem aquí a Torredembarra, una estàtua d'un nen o nena que caga?
Seria el millor homenatge a la nostra (transgressora) tradició. Visca el caganer!
Poema de Nadal
Vivim tot l’any allunyant-nos dels altres,
com allunyats viuen els nostres Països.
Ens cal l’excusa de les festes i cap d’any
per conèixer un any més les nostres cares,
per recordar i fer viure el que ens uneix,
el que ens fa ser precisament una família,
necessitada dels qui en són i la formen
per sentir-se completa i vèncer el demà.
Així a la nostra Terra, mosaic esquarterat,
li cal l’excusa i la data per retrobar-se
en els seus gests, la llengua i el costum.
Ajuntar novament rius, muntanyes i valls.
Enfilar camins, serralades i dreceres.
Ens retrobem ara, per festes de Nadal,
com un dia es retrobaran totes les Terres,
que formen, encara... tots els Països Catalans.
Ja té gràcia que algú que es declara agnòstic celebri i feliciti el Nadal. Com amb tot, resulta complicat anar a contracorrent i el substrat cultural i religiós es deixa entreveure en aquestes dates. Abans que aquestes festes esdevinguessin el paradigma del consumisme, tenien connotacions familiars i implicaven tradicions transmeses de generació en generació. Per la nit de Nadal matines i xocolata desfeta, per Nadal dinar de galets, per Sant Esteve de canelons, per Cap d’any de peix i per Reis preparar menjar pels camells de ses Majestats. I uns de dies abans( per Santa LLúsia ) que comencessin les festes, tocava fer el Betlem amb peces de ceràmica que havien superat les inclemències dels infants.
I el millor era posar els reis enfora del naixement i anar-los acostant a mesura que s’acostava el gran dia, procurant fer bonda per si els patges ens veien.
Ara tenim Pares Noels penjats a les façanes,Tios movils, grans arbres amb llumets i d’altres decoracions nadalenques inspirades en modes hollywoodianes. La impaciència per consumir deixa marginats als Reis Màgics d’Orient i prima al Pare Noel, que arriba tot just començades les vacances i ens permet gaudir abans dels capricis. Els dinars de Nadal i Cap d’Any han quedat eclipsats per les Noches Buenas i Viejas, sovint mal traduïdes com a Nit Bona i Nit Vella.
Potser seria massa fàcil fer el clàssic comentari destructiu sobre Nadal que, el consumisme que…, la bogeria dels regals que….. comença la setmana de l'hipocresia que……sí, seria massa fàcil així que…. amb la clàssica felicitació de Nadal.Ja esta bé que…. Vagi bé, de tot cor.
En compte amb els àpats de festes ….!!!
BON NADAL A TOTHOM!!!!

¿De dónde es el PSC, dónde nació, de dónde viene?

Son los valores del PSC, por eso votan PSC los que lo votan, y sería tonto si cambiase
Dice CiU que - con la decisión de los socialistas catalanes de votar a favor de los presupuestos generales del Estado aún sin haber acuerdo sobre el nuevo modelo de financiación-el PSC "firma su acta de defunción". Ayer leíamos las declaraciones del portavoz de CiU, el unionista Josep Maria Pelegrí: "Ya no será creíble que el PSC no sea un partido vinculado al PSOE. Dejará de llamarse PSC para pasar a llamarse definitivamente PSOE".
Sorprende que Josep Maria Pelegrí sea hijo de aquel gran Pelegrí Pelegrí que se convirtió en estrella televisiva la tarde en que lo entrevistó Jaime Bores, aquel Pelegrí Pelegrí que mareó al presentador con su "¿De dónde soy? ¿Por parte del padre o por parte de la madre? ¿O dónde nací? ¿No de dónde vengo? Yo vengo de Lleida: Lérida. Vengo de allá. Ahora, ¿de dónde soy? Dónde nací, querrá usted decir...". Etcétera. Sorprende porque la frase "Ya no será creíble que el PSC no sea un partido vinculado al PSOE" no tiene sentido. ¿Es que ahora alguien cree que el PSC es un partido desvinculado del PSOE?
El PSC es un partido sumiso al PSOE, y ese es uno de los méritos que ven en él quienes lo votan. Por eso mismo les complace que, en julio, Montilla le dijese a Zapatero "José Luis, los socialistas catalanes te queremos, pero aún queremos más a Catalunya y a sus ciudadanos" y, ahora, en la disyuntiva de escoger entre José Luis y los intereses de los ciudadanos catalanes, escoja José Luis.Por eso mismo les agrada que Zapatero prometa que apoyará todo lo que promete que apoyará y luego resulte que no sólo no lo apoya sino que lo cercena.
Por eso mismo les encanta que, en la última campaña electoral, Carme Chacón prometiese que, si fuese necesario para Catalunya, el PSC rompería la disciplina de voto y, ahora, no la rompa.
Esos son los valores del PSC, por eso votan PSC los que lo votan, y el PSC sería tonto si cambiase y decidiese poner los intereses catalanes por delante de los del PSOE.
¿Que los catalanes están hartos? Muchos catalanes sí: hartísimos. Pero esos no votan PSC.
A los que los votan ya les está bien que las cosas vayan como van, y a buena parte de ellos no les parecería mal que la financiación fuese aún más perjudicial para Catalunya: en solidaridad con los hombres y las tierras de España, que decían aquellos otros. Y eso de que, con la decisión de votar a favor de los presupuestos generales, el PSC "firma su acta de defunción" es, simplemente, una mala metáfora. Nunca un muerto firma su acta de defunción, precisamente porque está muerto y los muertos no pueden firmar. Las actas de defunción las firma siempre un vivo, y la del PSC la firmará el PSOE, pero eso será de aquí a bastante tiempo, cuando ya no le sea útil para nada.
De momento aún le sirve para aparentar.
Quim Monzó -- La Vanguardia. 17 de desembre de 2008

dimarts, 16 de desembre de 2008



FETS EVIDENTS

Quan els fets són tan evidents, sobren les paraules, oi Montilla? Recordem aquests 25 noms que el proper dijous llençaran a les escombraries la única arma de pressió de que disposava la Generalitat per negociar el nou finançament, i acotaran el cap de nou, confirmant què el seu objectiu principal es el govern Zapatero, i oblidant els interessos dels catalans com ja han fet molts cops, i dels seus propis votants, es el que anomenaríem uns autèntics traïdors que hauran trencat la unitat catalana :
Carme Chacón, Meritxell Cabezón, Ramón Ruíz, Sixte Moral, Daniel Fernández, Montserrat Colldeforns, Manel Mas, Lourdes Muñoz, Isabel López, Jordi Pedret, Meritxell Batet, Esperança Esteve, Joan Canongia, Carles Corcuera, Dolors Puig, José Vicente Muñoz, Francesc Vallès, Joan Ruiz, Lluïsa Lizarraga, Anton Ferré, Montse Palma, Àlex Sáez, Juli Fernández, Teresa Cunillera i Fèlix Larrosa.
Avui, les ràdios i les televisions haurien d'estar parlant de la traïció del PSC als seus votants i a la resta del país. Haurien d'estar explicant quina mena de persones guanya unes eleccions amb el poc democràtic "El PP utilitzarà el teu vot contra Catalunya" per després justament fer el mateix. Utilitzar el vot atorgat pels ciutadants prou rucs com per creure-se'ls per robar-nos a tots els nostres diners baixant-nos els pantalons .
Qualsevol cosa per no parlar de que els senyors del PSC ens han traït a tots, als que els han votat i als que no ho hem fet. Que han regalat a Madrid uns pressupostos que no es mereixien, en comptes de lligar-los directament al finançament. Que ho han fet justament l'únic any que els pressupostos no eren prorrogables i que es podia fer un cop de puny a la taula.
Un cop més el PSC havia d'escollir entre Catalunya i PSOE. I han decidit triar, PSOE, evidentment, no fos cas que l'amo s'enfadés i els treiés els Ministerios.

M’agrada el moment i la situació en la que es troba el PSC i espero que serveixi per a molta gent com a signe inequívoc de quina banda estan. Algú creia que els 25 diputats del PSC a Madrid votarien contra els pressupostos? Em voleu fer creure que hi ha gent tan innocent pel món?
Des de l'executiva del PSC diuen que al marge del seu suport als pressupostos, si veuen que el govern espanyol no mou fitxa per solucionar el problema del finançament, llavors... que es preparin! que es preparin per què? amb què els volen espantar? si fa anys que ens prometen coses i no compleixen res, ara hauran de canviar? que potser no es presentaran junts a les properes eleccions generals ?, quan no han estat capaços de formar un grup parlamentari propi? A qui volen enganyar? Estic ben segur que ZP i els seus terratinents ja deuen d’estar espantats amb les amenaces dels seus subordinats del PSC. Quina por!!!
A aquestes alçades de la història ser del PSC i autoproclamar-se catalanista és no haver entès res de res . Catalanista i del PSC? Va home!, va! .
Si no som capaços de dir les coses pel seu nom, donant la cara i totes les explicacions que calgui, no aconseguirem que la gent es cregui res del que fan els polítics, i la desafecció, que està tan de moda, serà cada vegada més gran i preocupant. Per què no ens diuen l'estratègia que seguiran? quin serà el nou pas? o anem junts o no hi tenim res a fer, i si no vigilen aniran deixant amics pel camí, fins a quedar sols. La memòria històrica els hauria de fer veure el perill en què poden caure. Hi ha camins que no tenen retorn.
Mentrestant, els socis del Govern d'Entesa s'ho miren des de la trinxera, dubtant entre no fer res o fer encara menys.
Després de l`última jugada traidora indigna de la filial catalana del PSOE amb el tema del finançament, un encara esperava una reacció de dignitat nacional de l`Esquerra ( aquella que diu que estem construint Estat).
El que no entenc és la seva militància. Com poden suportar que els hereus de`n Macià malmetin contínuament la nostre Nació? El mal que estan fent a Catalunya és irrecuperable.I, Honorable Senyor Saura, si us plau, canvii de partit. O de cervell.
Bé,ells trien, nosaltres votem.
Quina merda de país, Déu meu! Tenim els polítics que ens mereixem!

dilluns, 15 de desembre de 2008

dijous, 11 de desembre de 2008

Grècia ¡ ¡ a les barricadas ¡ ¡

Els aldarulls a Grècia han pres una dimensió que a sorprès a molts.
Tot el merder que tenen a Grècia deu obeir a causes força més profundes que la mort de l'Alexandros Grigoropoulos.
Més encara quan els policies implicats en la seva mort ja han estat jutjats i condemnats. De fet, aquest lamentable incident es va produir durant unes protestes i ahir va haver una jornada de vaga general que havia estat convocada amb anterioritat.La mort d'aquest noi ha estat la gota que fa vessar el got. Fins llavors des dels nostres mitjans de comunicació no havíem sentit res sobre la situació social d'aquell país.
Però era quelcom totalment inesperat? La mort d'un noi de 15 anys pels trets d'un policia podia tenir moltes respostes, però ha estat aquesta i no pas altre. La resposta han estat disturbis i revoltes a diverses ciutats de Grècia. La resposta ha estat un esclat d'ira i ràbia. Un esclat d'ira i ràbia que va iniciar-se en convocatòries fetes per mòbils i per Internet. Recorda la revolta que va seguir als atemptats de l'11-S a Madrid, però aquest cop, de forma violenta.
Es diu que els fets s'esdevenen quan, primer, estan prou madurs per a produir-se i, segon, una guspira provoca l'esclat. I miro aquí i llavors em pregunto: és possible una situació similar? hi ha prou ràbia acumulada? 3.000.000 d'aturats -oficialment, però potser molts mes de no declarats- no són una font potencial de disturbis? La destrucció continuada de llocs de treball, les males perspectives, poden estar escalfant els ànims i provocar un esclat similar? Els analistes optimistes -Solbes- diuen que l'atur el 2009 serà pitjor que el 2008. La recuperació segons els optimistes s'encetarà el 2010.
Es destruiran llocs de treball que ja no es crearan. La prestació de l'atur només dura 2 anys. Estem a 2008. Què passarà si d'aquí a 2010 no hi ha hagut creació de treball? què passarà si els optimistes s'equivoquen? Què passarà si tres, quatre.. cinc milions d'aturats no reben cap ajuda? Cap mena d'ajuda. Què passarà si tota aquesta gent no tenen per menjar, vestir o aixoplugar-se. Potser no passarà res.
AL 93, l'atur va arribar al 23% i no va passar res. Van funcionar les xarxes socials i familiars, va funcionar el treball en negre, van funcionar moltes coses que, potser, ara tornarien a funcionar.
O no. Això va ser al 93. Han passat , doncs, 15 anys. Les coses són diferents avui. No es pot saber què passarà arribat el cas. El cert és que el precedent més proper no va presentar característiques violentes. Tanmateix, hi han algunes diferències. Les diferències les marquen , sobretot, aquests quinze anys que han estat de pujada continuada, i també de pèrdua de la innocència: avui sabem que les promeses politiques han estat mentides i sabem també que som culpables d'haver-nos-les cregut. Sabem també que esquerres i dretes existeixen. I sabem també que les esquerres de veritat no estan als parlaments on, en el millor dels casos, hi han socialdemocràcies lights, o més habitualment, partits autoanomenats "socialistes" amb plantejaments econòmics durament neoliberals. Això quan, en realitat, no ens trobem amb la corrupció. Ja sigui aquesta legal, però corrupció a la fi, o en forma delictiva. I l'esquerra va perduda. L'esquerra verdadera, va perduda perquè ha buscat votants. Per buscar votants s'ha venut l'ànima al diable i ha entrat en el joc dels vots. L'esquerra no pot buscar votants. L'esquerra necessita militants. Militants, que no afiliats.
Votar ha de ser un acte de militància, però ni el més important ni l'únic. El militant participa, debat, s'informa, difon, organitza alternatives, denuncia, lluita. Lluita. Què vol dir lluita? Què és lluitar? quina és la lluita útil? contra qui? manifestar-se és lluitar? tallar un carrer és lluitar? una cassolada és lluitar? o fer vaga?
Sí, segurament la vaga general indefinida, de mesos si cal, és lluitar. Però és l'únic cas que és evident. I avui conec a ben pocs diposats a lluitar d'aquesta forma. Quan he comentat amb coneguts sobre això mateix i l'escassa participació a les manifestacions contra les 65 hores, o contra els ERO em diuen: no són útils. No són útils? Perquè no són útils?
¿L'esquerra s'equivoca quan fa que les seves mesures de força siguin manifestacions o aturades? Una opinió: les manifestacions són un error si són una finalitat en elles mateixes. Les manifestacions són una demostració de força si són l'expressió d'una ira real que a més de en la manifestació, es presenta també sota altres formes.És dir: una manifestació que sigui una finalitat en ella mateixa és només un problema, o ni això, d'ordre públic.
Una manifestació de gent desesperada o enrabiada és, en canvi, un olla a pressió que esclatarà abans, durant o després del fet puntual de la manifestació. És una energia social que tiba i que busca un punt de ruptura. És una força de veritat: amenaçadora i perillosa per la seva potencialitat de violència. Més o menys, crec que a Grècia passa una cosa semblant: el fet puntual de la mort del noi ha provocat un esclat de manifestacions espontànies de ràbia acumulada per raons diverses: repressió, malestar econòmic i social...
Qui ho dirigirà això? les forces del sistema tractaran de metabolitzar aquest esclat combinant la repressió violenta amb un canvi de llocs, de carteres, àdhuc de forces polítiques dominants. Però sempre, sempre, salvaguardant el sistema. Què farà el poble? assumirà el canvi aparent? quan se li passi la ràbia acotarà el cap un cop més? s'estovarà amb les pallisses dels anti-avalots? pel contrari, la violència alimentarà la violència i anirà pujant de grau? el poble estarà disposat a ofrenar més morts i més sang?
Què faràn? que faran els militants ? organitzaran l'esclat? es posarà a les barricades a lluitar, aquest cop físicament, contra els anti-avalots i l'exercit? amb quin objectiu? la revolució? Estaran disposats, en definitiva, a la lluita armada si es donen les circumstàncies?
I que faran les forces de seguretat? l'exercit i la policia faran ,foc contra el poble? De part de qui estaran l'exercit i la policia si tres, quatre, cinc milions d'homes i dones afamats, enrabiats i disposats a tot assalten supermercats i comerços per endur-se el pa per la força? La llei, la lletra sagrada i inviolable que és l'esperit del sistema, o aquest és el missatge que ens volen fer creure, garanteix drets i deures. Però la realitat és tossuda i els drets manta cops cal comprar-los, mentre que els deures, molt sovint, se'ns exigeixen o se'ns imposen. Per a preservar la llei i en nom de la llei, sota l'empara de la llei, els anti-avalots i l'exercit disparen i maten. Potser no passarà res. Però temo que no. Potser n'hi haurà prou amb posar clavells i flors als fusells. Però no se si som tan civilitzats.
Aquests fets m'han recordat que fa uns anys a França va esclatar la revolta de les banlieues. Curiosament el desencadenant va ser també la mort d'uns nois, en aquest cas electrocutats en un transformador quan eren perseguits per la policia. Si no vaig errat totes aquestes revoltes a Europa acaben normalment amb la dreta ratificada a les urnes. Això ja va passar fins i tot amb el mitificat Maig del 68. Voleu dir que no hi ha qui fa el prèssec?
Però com deia les causes són més complexes del que ens diuen els entesos que de cop i volta surten per tot arreu. (De fet, aquests "experts" ens deien que si guanyava Sarkozy seria un desastre que intensificaria la revolta donat que era un neoliberal racista i no se què mes)..
A banda d'aquests setciències tenim els amants de les barricades que es solidaritzen amb tota causa susceptible de ser identificada amb un àrua revolucionaria (més encara si hi ha un màrtir inclós).
Ahir mateix uns grups d'aquests va causar disturbis i destrosses a Barcelona. Els hi toca molt a aquests el que passa a Grècia? I quina culpa tenen els caixers automàtics?
Bé, cadascú te les seves dèries. Però el que a mi m'estranya és que tant fervor rebel (per part dels antisistemes més abrandats) i ganes d'informar i entendre que hi passa (per part dels mitjans de comunicació) que es mostra en casos aliens no es vegi quan aquí tenim casos molts més greus. Tenim el cas de Guillem Agulló que ja fa quinze anys que va morir a mans d'un feixista que te prou llibertat per a presentar-se a les eleccions. És el cas més emblemàtic però no l'únic. Dic que aquests casos són més greus que això de França i Grècia perquè són un reflex de com l'extrema dreta actua amb la connivència del poder i la indiferència dels mitjans d'informació.
Volen que oblidem passat i no ens assabentem del present per tal que no tinguem el futur. Si molt convé al noi aquest de Grècia no el van matar de forma voluntària i allò de França va ser un accident de dos galifardeus que fugien de la policia. Que allà això desencadeni una sèrie d'esdeveniments vol dir, suposo, que hi ha un brou de cultiu social (dificilment exportable a d'altres realitats) propens a que això passi.
Els catalans sempre hem tingut tendència a emmirallar-nos en revoltes alienes i oblidar les nostres pròpies causes. He vist prendre com a model Cuba, Nicaragua (sandinista), Palestina, Hezbollà (?), Veneçuela....amb una energia que si s'hagues aplicat a les coses de casa ja fa anys que seriem independents.
Indiferentment de la simpatia o antipatia que hom hi pugui tenir és clar que vist des de centenars de kilòmetres de distància tot és més senzill, simplificable i comprensible i és més fàcil prendre partit. Oi que sí? Ens queda l'ètica. L'ètica està per sobre de la llei i tots els humans podem seguir principis ètics.

i EL DRET DE CUIXA A MES ! !

Llegeixo que el president d'ABERTIS, Salvador Alemany, vol encarir els peatges de les autopistes que gestiona la seva empresa quan augmenti el volum del trànsit... Quines penques, el Sr. Alemany! I com n'és, d'esgotador, estar parlant sempre de les mateixes coses. Des que tinc ús de raó, el tema dels peatges és un dels tema pendent de l'agenda política i social del nostre País: que si només paguem els catalans (cosa que, compte, no és certa; que preguntin als ciutadans de Saragossa, Burgos i Bilbao , entre d'altres); que si s'allarguen les concessions quan el que caldria és rescatar peatges; que si..collonades!!.
L'empresa ACESA-ABERTIS té la Generalitat agafada per les pilotes
. No sé ben bé com, però d'altra manera no s'entén que el seu President, S. Alemany, tingués ahir el valor d'utilitzar la sala de premsa del Parlament per deixar anar als quatre vents que la solució per disminuir els col·lapses que es produeixen a les autopistes és apujar el preu en les hores de més afluència de vehícles.
Com es pot tenir tanta barra?
La població fa anys que reclama que els peatges siguin eliminats i ara resulta que d'això res de res, que el que cal és pagar més.
La corba oferta - demanda de les autopistes és rígida, la gent prefereix pagar, encara que li repategi els ous, a passar per una carretera comarcal que és l'alternativa, i com que l'Alemany ho sap posa l'excusa de l'escalonament i no sé quines mandangues per engreixar el nivell pornogràfic de beneficis de la companyia. A sobre, en molts casos la causa dels embussos són les pròpies barreres de peatge. És el primer cas que conec en que el pagament del servei impedeix la prestació del servei, però el pagament s'ha de fer igualment.
Fa més de quaranta anys que ACESA i la seva filial Abertis, porta a terme aquesta estafa legalitzada, i no tenint-ne prou, el senyor feudal encara vol apujar més els tributs pel dret de pas. Què serà el següent? El dret de cuixa? No sé quina servitud deu la Generalitat a ACESA, però espero que el benfici que se n'obtingui sigui interessant, perquè l'únic que falta és que se'ns pixin a la cara.
La qüestió continuarà sent un òs, especialment mentre continuï havent-hi diferències entre ciutadans teòricament iguals. Si darrerament no m'he perdut alguna cosa, a dia d'avui els catalans, castellans, bascos, murcians i companyia seguim sent, tots, espanyols. Perquè llavors els uns paguem i els altres no? És escandalós que sigui així, de manera tan incontestable, i que ningú no hi posi remei.
Uns quants casos del que passa Pirineus enllà:
* França: també hi ha peatges, com a Catalunya i part de l'estat, però allà són a tot arreu, repartits per tot el país. Paguen els parisencs, els lionesos, els marsellesos, els bretons... Tots. L'alternativa, que la tenen, són carreteres nacionals en condicions (a Catalunya, l'alternativa a l'AP-7 és una "carretera nacional" en la pràctica inservible).
* Alemanya: com en l'exemple anterior, tampoc no es produeixen diferències entre ciutadans, però per un altre motiu: no hi ha peatges. Enlloc. Part dels impostos de tots els alemanys van a parar a les Autobahn.
* Suïssa, Àustria (entre d'altres): com en els casos anteriors, aquí tampoc no hi ha diferències entre ciutadans malgrat que sí hi ha peatges. A diferència de Catalunya, però, en aquests països els peatges els paga tothom que utilitzi una autopista, mitjançant la vignette que s'ha d'enganxar al vidre davanter del vehicle.
Avanço un pensament: donant per fet que mai no desapareixeran els peatges de territori català, la manera más igualitària de gestionar aquest assumpte seria, sense dubte, amb un sistema com l'austríac o el suís, implementat naturalment a tot l'estat espanyol. O ens creiem que som tots iguals, o no ens ho creiem.
La proposta del Sr. Alemany arriba en un pèssim moment.
La crisi afecta moltíssima gent i, de moment, les últimes notícies de caire econòmic que hem rebut els catalans són l'augment d'un 7% en els títols de transport públic, aquesta proposta per apujar els peatges encara més, el pròxim augment de la factura de la llum, ... No crec que els Borbons francesos del XVIII sospitessin que la gent se n'estava afartant, pocs dies abans que els seus regis caps reposessin a la guillotina. No sé si m'explico.
.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Ningú ho farà per nosaltres..

La Constitució que tan defensen alguns és un trunyu enorme. Comença amb tot de bones intencions, fins que arriba a l'article 14, on diu que tots els espanyols són iguals davant la llei.
L'article 14 queda reduït a les seves cendres quan la Consti arriba al títol segon, on resulta que no tots els espanyols són iguals. Hi ha una família que queda fora de tot ordenament jurídic. Ells són superiors a la resta.
Per fer una feina de "representació" s'emporten de la caixa comú de tots una assignació anual que t'hi cagues potes avall, i que hi hagi vaques grasses o flaques, augmenta any rere any.
Un cop aquests diners han caigut a la caixa de la casa reial, ningú dóna comptes de res, i es poden fer tants negocis amb ells com es vulguin, ja siguin legals, ilegals, o diguem-ne poc ètics.
A més, el cap de família convertit per art de màgia en cap d'Estat, va pel món follant i deixant fills a tort i a dret, sense que ningú li digui res.
Mentrestant, els vassalls, lluny de revoltar-se, miren embaldalits i idòlatres tota la família, repetint un i altre cop quina sort tenen de tenir uns reis tan campetxanos. I si a algun esvalotador se li acut criticar aquesta situació infame, haurà, com a mínim, de passar pels jutjats.
Si volem acabar d'una vegada per totes amb aquest escandalós robatori, som nosaltres, el poble qui ha de cridar i revoltar-se.
Ningú ho farà per nosaltres.
"Ai del poble,
ai de la Vila,
que té un lladre per senyor,
si vol pau que sigui justa,
l'haurà de guanyar amb suor"

dimarts, 9 de desembre de 2008

ALGUNA COSA CALDRÀ FER.

Deu són els borbons que hem hagut d'aguantar en tres-cents anys i, de cap, no en tenim una memòria agradable. La llibertat no ha estat mai la divisa d'aquell casal i cap no ha respectat els drets del nostre poble, que el primer dels seus va arrabassar per la força de les armes. Hi ha qui vol esperar a veure si l'onzè és millor, però per mi que no ho siga. Amb deu ja n'he tingut prou i massa per a entendre què volen dir quan criden 'Mori el Borbó'.
Del primer dels borbons, en van dir Felip V. En mala hora va nàixer aquell qui cremà Xàtiva i en volgué canviar el nom pel de San Felipe, el lladre roder que ens va robar les institucions, la llengua i la llibertat. El segon volien que es diguera Lluís I, però es va morir de seguida. Si més no, va ser discret. Però, mort ell, va tornar son pare, ple de sang. Del tercer, en van dir Ferran VI. Va morir boig. Acabat. Del quart, en van dir Carles III. Va exigir als gitanos que deixaren de parlar romaní i de vestir com tenien costum de fer. Va expulsar els jesuïtes i els va confiscar els béns. Tota una peça. Del cinquè, també en van dir Carles, però IV. El molt cregut va envair França amb la pretensió d'aturar una revolució que havia de canviar el món per sempre i va acabar havent d'abdicar en favor del seu fill mentre els carrers li cridaven contra. Covards, els borbons van cedir el tron a Napoleó. Després arribà el borbó sisè, 'el Desitjat' que deien, veges tu. Com a resposta al desig va suprimir la constitució i governà com un monarca absolut. Dissolgué totes les institucions anteriors, tret d'una: la inquisició. En això de reprimir els borbons s'han equivocat poques voltes. Continuem la llista. De la borbó que feia set, en van dir Isabel II, i la Gloriosa la va engegar al carrer, tot proclamant la república. Au. I del borbó que feia vuit, en van dir Alfons XII, un fill bord de la d'abans. Els cubans li van alçar l'estelada i li van fer pam-i-pipa. Després vingué el borbó que fa nou, aquell Alfons XIII que va portar la dictadura de Primo de Rivera i que la república va enviar al carrer. I darrere seu, cridat pel generalot Franco, vingué el desè. Li diuen Juan Carlos I. Va legitimar la dictadura fins que va ser impossible de fer-ho, i quan arribà la democràcia encara va jugar amb un altre cop d'estat. Deu són, doncs, els borbons que hem hagut d'aguantar en tres-cents anys i, de cap, no en tenim una memòria agradable. La llibertat no ha estat mai la divisa d'aquell casal i cap no ha respectat els drets del nostre poble, que el primer dels seus va arrabassar per la força de les armes. Hi ha qui vol esperar a veure si l'onzè és millor, però per mi que no ho siga. Amb deu ja n'he tingut prou i massa per a entendre què volen dir quan criden 'Mori el Borbó'.
Vicent Partal-Vilaweb


Amb 30 anys de Constitució, i significatius canvis en el model d'entendre la societat i les relacions personals, la societat Espanyola ha madurat, però no en tot.
Pot tolerar i entendre, que una dona avorti, que un matrimoni es dissolgui, o que dos homes o dues dones es casin. Però encara no entén, ni molt menys tolera que. un ciutadà parli amb una altra llengua que no sigui el castellà, que algú simplement no es consideri espanyol per evidents raons culturals i lingüístiques, o que un català pogués ser President del Govern.
La societat espanyola ha canviat molt, però españa continua igual que sempre. El darrer exemple el tenim en la darrera reacció davant les impròpies i inadequades paraules del Diputat Tardà. Només manca que l'hi muntin un Consell de Guerra.
No han canviat i no hi ha cap perspectiva de canvi ni a curt ni a llarg termini.
Amb aquest panorama hauríem de ser els catalans els que d'una vegada canviéssim. España no ha canviat, ni te intenció de fer-ho, llavors pot ser que canviem només Catalunya. Però no se com, les manifestacions i les mobilitzacions de poca cosa serveixen si el poder polític no s'hi apunta també, i no n´hi ha prou amb construir una Catalunya virtual.
Alguna cosa caldrà fer, però no podem continuar igual durant 30 anys més.

SENSE PERMÍS




dijous, 4 de desembre de 2008

FEM VOLAR COLOMS .

"Quan donen lleis a pobles sotmesos per les armes, el vencedor és l'amo absolut d'aquells que se li han rendit; té a la seva butxaca allò del que vulgui deixar-los o apoderar-se'n."
Tit Livi,(un historiador romà que va viure del 59 aC al 17 dC)
Sembla mentida, però hi ha frases que dos mil anys després continuen tenint una vigència que fa posar la pell de gallina. Aquest dissabte es compleixen trenta anys de Constitució Espanyola, una constitució que haurà de passar a la història com "la Sagrada" o "la Intocable". Serà un dia d'homenatges al centre de la península, com no podria ser d'una altra manera.
És una bona eina per a ells. Jo vui, la INDEPENDÈNCIA.
1-per què no?--.No s'ha inventat res millor per a un poble que tenir un Estat propi independent, cap poble torna enrere i dissol el seu Estat per integrar-se com a minoria a un altre Estat: no ho fan els espanyols, els anglesos, els eslovens...Per què el que és bo per ells no ho ha de ser per nosaltres?
2-Normalitat nacional--Tota comunitat nacional aprofita millor les seves oportunitats disposant d'un Estat propi. Aquesta necessitat s'intensifica en una era de globalització on les estructures d’Estat permeten adaptar la nació millor a les necessitats per tal d’aprofitar les diferents oportunitats i fer front als reptes que la globalització ens depara. Una comunitat nacional no pot perviure sense un Estat propi, i sota un Estat que li vagi a la contra.
3-Plena capacitat de decisió--La plena capacitat de decisió passa per exercir el dret a decidir dels catalans, que es fonamenta en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. La sobirania s'exerceix o l'exerceixen altres per a tu, i per tant, és excloent i no compartida. Catalunya és una nació que té el dret democràtic a decidir allò que més ens convé com a poble amb la meitat més un de suports favorables, a triar independència o dependència.
4-Progrés social--L’única forma de garantir el progrés social d’una comunitat nacional és decidint sobre els propis recursos i les pròpies polítiques. Als catalans, la situació de dependència d’un Estat que ens és contrari, la manca d’un Estat propi, ens està conduint a la decadència econòmica, social i moral, i a la impossibilitat de desenvolupar polítiques competitives i de benestar imprescindibles per cohesionar la societat. Les condicions són pèssimes per assumir les oportunitats de la globalització i la competència en els mercats europeu i mundial, el progrés científic i tecnològic, la societat del coneixement o la nova immigració.
5-Infraestructures capdavanteres i serveis de qualitat--La via autonomista es troba esgotada, perquè el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, tot escanyant la societat catalana i detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest fet ha provocat una situació insostenible en el terreny de les infraestructures estratègiques i logístiques de la nació que han conduït a la seva saturació. La situació de dependència ens empeny cap a l'empobriment.
6-Per dignitat--Cap nació independent vol perdre el seu Estat, no decidir per si mateixa, no ser visible i reconeguda internacionalment, no defensar els seus interessos i la seva llengua i cultura, no tractar amb les altres nacions d'igual a igual. Ningú vol ajupir-se i obeir. És la dignitat!
7-O tens Estat o no tens res.--Tots els projectes catalans s'estronquen per manca d'Estat propi: ni seleccions esportives, ni ministres defensant els nostres interessos a la UE, ni llengua reconeguda i oficial, ni infraestructures al nostre servei i connectades amb Europa (ports, aeroports, ferrocarrils, TGV, electricitat, aigua, etc.), ni polítiques de benestar, ni suport a les empreses. Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem.
8-Pervivència de la cultura i la llengua pròpies--La cultura i la llengua catalanes són dos elements fonamentals de la identitat de Catalunya i que, per tant, donen raó de ser al nostre discurs sobre qui som i què volem ser en el futur. En aquest sentit, tota acció de cultura a Catalunya ha de tenir el reconeixement de pertinença al marc cultural català. Tanmateix, és innegable que amb un Estat que ens va a la contra, que ha intentat i intenta destruir i menystenir la cultura i la llengua catalanes, difícilment aquestes podran perviure en el mig i llarg terminis. La coexistència de diferents realitats nacionals i culturals en un mateix espai públic, com ara un mateix Estat, únicament és viable si cada comunitat nacional és capaç de governar-se en peu d’igualtat amb les altres comunitats nacionals del mateix Estat. La impossibilitat de construir per a espanya un Estat confederal ens aboca inexorablement a la partició de les diferents comunitats nacionals.
9-Representació a la Unió Europea--La presència de les institucions de Catalunya a la Unió Europea es redueix al Comitè de les Regions, que és un òrgan consultiu que emet dictàmens, on hi és representat el Govern de Catalunya conjuntament amb centenars d'Ajuntaments i òrgans executius de regions administratives, així com estructures informals a l'entorn de la Conferència de Parlaments Nacionals de la UE (COSAC). És irrefutable que la Unió Europea és una unió d'Estats, la naturalesa de la qual no mutarà per tal d'incorporar-hi amb veu i vot estructures que no siguin aquelles que la varen fundar el 1957: els Estats. Per tant, si Catalunya, amb un Estat com l'espanyol que li va a la contra, vol defensar i representar els seus interessos en el si de la Unió, l'única via per fer-ho és mitjançant un Estat propi.
10-Participació en els organismes internacionals--La participació de Catalunya en organismes internacionals del sistema de l'Organització de les Nacions Unides únicament pot produir-se a través d'una estructura d'Estat. Amb un Estat que li va a la contra com és ara Espanya, Catalunya no té veu ni vot en cap d'aquests organismes. Fins i tot, l'eventual possibilitat que Catalunya participi en una organització internacional de caràcter cultural com la UNESCO s'ha vist plentejada en nombroses ocasions, però mai amb resultats concrets. D'altra banda, els intents fallits de l'esport català en les seves diferents modalitats de participar en competicions oficials internacionals ha estat sistemàticament boicotejat per les associacions espanyoles de l'esport en les seves diferents modalitats. L'única manera per a Catalunya de ser-hi present és mitjançant un Estat que no li vagi a la contra
11- Bé ara,com ho fem ?.Fem o no fem, volar el colom ?--Entre la majoria de patriotes hi ha la percepció força generalitzada de que ens convé més un Parlament on tot el sobiranisme es trobi integrat en un sol partit que tenir-ne de diversos amb una doctrina social diferent, ja que es creu que el primer supòsit ens reporta unitat i el segon divisió.
Si bé és cert que el primer cas dóna molta més cohesió aparent que el segon, s’ha de tenir en compte un altre factor que moltes vegades passa per alt: si acceptem que sol hi hagi un partit sobiranista al Parlament aquest tindrà el monopoli del vot de tots els patriotes i tindrà un marge de maniobra molt gran per posposar sine die el que fa que el votem, la independència. Mantenint l’afegitó de “partit independentista” tindrà els nostres vots captius, ja que no hi haurà una alternativa amb la que hagi de competir per nosaltres i ens trobarem en la situació d’haver-los de votar pel simple fet de ser els únics que s’anomenen independentistes.
Bé, si tinguéssim dos partits sobiranistes (un de més demòcratasocial i un de més socialdemòcrata, per exemple) la cosa milloraria però si ens posem a analitzar-ho fredament trobem que no és massa difícil aparentment, per a dos partits arribar a un acord tàcit per no tocar certs temes espinosos que els votants voldríem que toquessin però que a ells els posa en problemes per raons que no són purament ideològiques (recursos econòmics, mitjans de comunicació, pressions empresarials, etc).
Tinc la sensació de que no seria tan dolent com es pinta que hi haguessin quatre o cinc partits sobiranistes al Parlament competint pel nostre vot. Per una banda he de recordar als que creuen que això és dividir, que en una situació així els escons catalanistes no disminueixen sinó que molt possiblement són més, ja que per exemple si els 350,000 independentistes que a les anteriors eleccions van deixar de votar ERC però no van votar CiU per personatges com el unionista espanyol Duran tinguessin altres opcions reals de ben segur que haurien votat.

Hi ha gent que no fa el càlcul de “els votó perquè són els únics que diuen ser independentistes, com a mal menor”. Hi ha gent,gracies a deu, que si veu que realment ningú actua com a independentista no vota.
Assumit això se’m diria: “potser sí, però en tot cas la divisió dins del sobiranisme seria una realitat”. Això és veritat: costa més arribar a un acord entre 4 que entre 2.
Però... I què? A l’acord entre dos hi haurien molts components com els que he dit: pactes de no tocar certs temes per raons extrapolítiques, intercanvi d’influències, manteniment d’un statu quo favorable pels partits, etc.
Jo sóc unitari, però unitari independentista, no unitari de partits. Jo crec que tots els sobiranistes hem d’anar junts cap a la meta comuna, però cada ú des de les seves posicions. Si hi haguessin 3 partits amb opcions de destrossar ERC aquesta mai hauria pactat amb el PSOE i la seva filial el psc, si hi haguessin 3 partits amb opcions d’arrabassar a CiU els vots sobiranistes aquesta hauria hagut de triar d’una vegada per totes què és i abandonar la ambigüitat de catch-all-party.
I al Parlament que ningú es preocupi, hi hauria divisió en l’eix social (per exemple,si fos el cas, el partit independentista conservador votaria en contra l’avortament,el partit independista democràtasocial hi posaria esmenes i el partit independentista socialdemocràta de ben segur que no, cosa que per altra banda està bé que sigui així) però no en l’eix nacional (estic segur que el partit independentista mes conservador i el partit independentista comunista,per posar els dos extrems, votarien ambdós per convocar un referèndum d’autodeterminació).
És molt poètic defensar un gran partit unitari i ideològic, però a la pràctica no serveix per a res. La independència no s’aconsegueix en un dia i la gent votarà a un partit que li solucioni els seus problemes. Per solucionar els problemes s’ha d’enfocar la solució des d’un prisma determinat i el gran partit tard o d’hora s’hauria de posicionar. El dia que ho fes el sobiranisme perdria escons al Parlament, cosa que no passaria si hi haguessin partits socialment diferents que poguessin endur-se'ls.
Utilitzar prismes ideològics diferents no és incompatible amb votar les resolucions del Parlament que toquin l’eix nacional d’una forma conjunta i fer un full de ruta per a tots.
Bé, per el llarc cap de setmana,a fer volar altres coloms.
VISCA CATALUNYA LLIURE I CATALANA!







Per la nostra pròpia Constitució

Voldria fer-me ressò aquí d'un interessant correu que m'ha arribat de la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Diu així:
"Benvolgut/da,
Com a resposta a l'evident esgotament de la via estatutària i autonomista i com a part necessària per la creació d'un Estat propi, diverses entitats (entre les quals Sobirania i Progrés) han convocat, a la vigília de l'aniversari de la Constitució espanyola, una concentració per reivindicar UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA. L'acte se celebrarà divendres 5 de desembre, a les 19:00 hores, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.
Les entitats convocants fem una crida a la societat civil i altres entitats a adherir-se a la declaració i sumar-se a la concentració de divendres. Adjunt trobaràs el text de la declaració.
Fes-nos arribar la teva adhesió a coordinacio@sobiraniaiprogres.cat
Convocants inicials: Sobirania i Progrés, Catalonia Acord, Catalunya Acció, CIEMEN, Club FNEC, Comissió de la Dignitat, FOCDA (Fòrum català per l'autodeterminació), Fed. Nacional d'Estudiants de Catalunya, Fundació Manuel de Pedrolo, Fundació Randa i Germanies, La Xarxa d'entitats, sector Plataforma pel Dret de Decidir, Sobirania i República, Som 10 Milions, Xarxa de blocs Sobiranistes-Bloc Gran del Sobiranisme, 3r. Congrés Catalanista, entre d'altres.
Sobirania i Progrés Tel: 93.446.44.49 Mòbil: 639.950.781 www.sobiraniaiprogres.cat"

dimecres, 3 de desembre de 2008

PER LLOGAR-HI CADIRES !!

Se sap alguna cosa del front comú pel finançament? Ja no en parla gairebé ningú. És una qüestió pràcticament amortitzada, però ni s'ha resolt el finançament, ni s'han resolt els pressupostos i ja estem instal.lats en la sentència del Tribunal Constitucional.
Millor dit, no en la hipotètica sentència del Tribunal, sinó en la resposta que cal donar a una sentència que tothom dona per descomptat que completarà la ribotada començada l'endemà mateix de l'aprovació de l'Estatut del 30 de setembre.
Del front comú pel finançament sabem que va néixer mort. Hi ha un detall que mai ningú comenta i que per mi és determinant. Quan CiU era reticent a votar la proposta de resolució unitària, l'Artur Mas va ser convocat pel President Montilla a una conversa "secreta" o "privada" al Palau de la Generalitat. Després d'aquesta reunió, CiU va accedir a votar la proposta de resolució. Se sap de que van parlar? doncs no n'ha transcendit res.
Que si la famosa xifra, que si la cistella d'impostos, que si el rendiment de la cistella, que si el rendiment complet, que si complet vol dir complet o que vol dir, etc.
No sabem de que van parlar però sabem que CiU va acceptar afegir-se al front comú. I a partir d'aquí, què? doncs que el tema del front unitari ja ha passat a millor vida.
Amb la reunió "secreta" Mas-Montilla passa una mica com el famós pacte Mas-Zapatero.
Un pacte verbal -que desconeixem- i que se'l passen pel forro. Algú dirà que si la clàusula addicional tercera i bla, bla, bla...però al capdavall un incompliment més del mentider compulsiu Zapatero. El que no sabem, ni sabrem, és si al darrera d'aquest pacte també hi ha la colla d'empresaris catalans que van forçar Mas a pactar amb el Zapatero. Us en recordeu? la plana major de l'Opus, la plana major de la Caixa, els Godós, els Planetes i la Gallina Blanca.
Me'n deixo algun? Això sí, tots ells il.lustres ....independentistes? sobiranistes?
Després de la hibernació del front comú hem vist els diferents episodis encaminats a demorar l'aprovació dels finançament fins que s'hagin aprovat els pressupostos -amb l'ajuda del palanganero Saura- i amb el noble objectiu de salvar la cara als 25 diputats del PSC. I per acabar-ho d'adobar, l'esperpèntic episodi del veto als pressupostos. Si els vetes se't toregen i si no els vetes també. Visca la bicameralitat! i visca la Constitució!
Bé, tot això ja és història i ara ja estem instal.lats en la resposta al Tribunal Constitucional. I de que va la resposta? bàsicament es tracta de seny, seny i més seny. Resposta serena, vaja! Com diuen ara. Tot plegat res de res!...o sí: front comú pel seny i la resposta serena al TC.
Alguns exemples:El Duran i el Montilla pactant la resposta serena.Discurs del Montilla per la resposta serena.La Sanchez Camacho compartint amb el Duran la resposta serena.El Jordi Pujol apostant per la resposta serena i renyant al Mas pel referèndum .Els Iceta i Zaragoza ensabonant al Duran i criticant el radicalisme de l'Artur Mas.
Podríem seguir amb el flirteig hipòcrita del Mas i el Puigcercós, com a resposta a la reunió del Duran i el Montilla. Les ganes de l'Artur per unes eleccions anticipades. Les declaracions de'n Puigcercós en contra de les eleccions anticipades....I tot plegat al bell mig d'una crisi històrica que pot condicionar moltes decisions o al menys pot servir de coartada per moltes altres.
Preparem-nos doncs per empassar-nos uns pressupostos que no compleixen amb l'estatut, amb veto o sense i amb els vots dels 25 diputats del PSC; per acceptar i vendre com un mal menor el finançament pactat a la reunió "secreta" del Mas i el Montilla; per justificar l'acabament de la legislatura per part d'uns, per trencar el tripartit en benefici de la socioviergència per part d'altres o per avançar les eleccions al Parlament.
Doncs ja ho veieu, han passat més de 3 anys des de l'històric 30 de setembre de 2005 per acabar "morint" amb una resposta serena al Tribunal Constitucional.
Per llogar-hi cadires! això si serenament !!

La iaia, no esta d'osties i te molta mala llet



La vida és una relliscada, després ve la mort.
(Homer Simpson)
L'home és l'animal més semblant al ser humà.
(El Perich)

dimarts, 2 de desembre de 2008

VISCA ! !

L'atur puja un 55,4% en dotze mesos i assoleix una xifra mai coneguda a Catalunya Al novembre 402.836 persones estaven sense feina. A l'Estat ja hi ha prop de 3 milions d'aturats
L’atur registrat al mes de novembre ha augmentat en 24.837 persones, el 6,5% més que el mes anterior, i s’ha arribat així a les 402.836 persones sense feina. En concret, i segons dades fetes públiques pel ministeri de Treball i Immigració, hi ha un total de 143.666 persones més aturades que al mateix mes de l’any anterior, és a dir, un 55,4% més. La dada del mes de novembre desmenteix les previsions fetes públiques aquest dilluns pel ministre Celestino Corbacho, que va dir que les dades de l’atur no serien tan negatives com les de l'octubre
De fet, una xifra d’atur com aquesta no s’havia registrat mai a Catalunya des que es coneixen les dades estadístiques del nou sistema de càlcul de l’atur que es va posar en marxa el 2005 i que es remunten fins al gener de 1996. A més, es tracta del vuitè mes consecutiu que deixa xifres d’ocupació negatives. Font: http://www.avui.cat/
Visca la Catalunya optimista, riallera i feliç
La difícil situació econòmica que esta patint la societat catalana i que sembla que va per llarg, no ens tindria que fer perdre el nostre futur nacional de vista. Algunes veus comencen a apuntar que, parlar ara de temes nacionals amb la que esta caient, pot ser contraproduent.
Pot ser, el que tindriem que fer és tot el contrari, aprofitar la difícil situació econòmica del Pais, per resaltar els problemas que ens genera la dependència política de l'Estat Espanyol, i les dificultats per sortir de la situació que això ens provoca.
Aprofitar la crisi econòmica per enfortir el sentiment nacional, no és cap novetat. La història ens ha ensenyat que en les èpoques dolentes solen revifar els sentiments nacionals, tot i que no sempre això ha acabat bé. Per això amb l'experiència d'èpoques passades, es podria canalitzar en positiu tot aquest sentiment d'esperança per cercar un futur millor, utilitzant el sentiment nacional com a camí per aconseguir-ho. Una feina que la tindrien que fer els nostres actuals polítics, i aquí, és on la cosa s'encalla. La manca de coratge i convicció, de la que en fan ostentació, és el principal problema. Si l'atur, ens atura i als polítics els espanta, les reivindicacions nacionals de Catalunya no ens donaran mai feina.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Selva capitalista


[Esto eran un americano y una alemana , plantando con unos amigos de otros sitios unos arbolitos después de una reunión en Tokyo de ensayo para otra posterior que tendría lugar en Guáshinton para refundar el capitalismo, o algo asi]
Va y dice el americano:
-Oyes, esto que estamos plantando ¿qué es lo que es: un árbol propiamente dicho, o un arbustito? y quien es el que esta solo y sentado?
Y suelta la teutona, que era de armas tomar:
-Esto es un peazo capullo!...
Y dice el inglés:
-Ouh yes!!

Dia Mundial contra la Sida.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va instituir, ara fa vint anys, el dia 1 de desembre com el Dia Mundial de la Sida per sensibilitzar i implicar tots els sectors de la societat en la lluita contra la infecció pel VIH i la sida.
En els darrers anys, els avenços en els nous medicaments contra la infecció pel VIH i la sida han implicat un augment de la qualitat i de l’esperança de vida. Però al mateix temps han comportat una certa disminució en la percepció del risc i un relaxament en l’adopció de les mesures preventives.
Això fa que continuïn apareixent noves infeccions pel VIH, sobretot a través de la via sexual, i també altres infeccions de transmissió sexual (ITS). La sexualitat ha de ser viscuda de forma saludable i és per aquest motiu que la prevenció ha estat i continua sent l’element més important i eficaç per combatre el VIH i les altres ITS, sense deixar de reforçar les estratègies per evitar les infeccions per injecció de drogues i durant el període gestacional.
Les institucions, en col·laboració amb les organitzacions no governamentals i amb el conjunt de la població, han de continuar facilitant l’accés a l’educació per a la Salut sexual i als instruments de prevenció, respectant les diferents opcions sexuals, amb la finalitat que les persones adoptin les mesures preventives necessàries.
Per tant, aquesta jornada ha de servir per potenciar el missatge dels líders i responsables pel que fa al compromís en l’accés universal a la prevenció, el tractament i l’atenció del VIH/sida, i és una bona ocasió perquè cadascun de nosaltres participi de forma més activa en la lluita contra l’epidèmia del VIH.

divendres, 28 de novembre de 2008

això toca ?


Res per aquí, res per allà i, de cop i volta, un Zapatero convertit en aprenent de Tamariz, es treu un nou ministeri del barret.
Atès que estava rebent a la Moncloa els campions de la Copa Davis, se li va acudir anunciar la creació d’un Ministerio de Deportes.
Per què? Per distreure de la crisi. Per fer què? Aquesta pregunta ja costa molt més de respondre. ¿Què farà Jaime Lissavetzky com a ministre que no pugui fer com a Secretario de Estado para el Deporte? Silenci. Ningú no en sap res.
I és que Zapatero es va tirar a la piscina sense provar si l’aigua estava gaire freda i, ni tan sols, sense mirar si hi havia aigua.
L’episodi val la pena explicar-lo. Arriben els tenistes a la Moncloa i el capità, Emilio Sánchez Vicario, li demana al president espanyol que canviï la llei de l’esport i que creï un ministeri propi, deslligat del d’Educació i Política Social, tal com ho té ara. I Zapatero, agraït al futbol, al bàsquet i al tenis perquè li han donat les alegries patriòtiques més grans del 2008, diu que sí. I allà mateix, en públic, es compromet a incloure aquest ministeri específic en la propera remodelació de l’executiu.
Més enllà de l’oportunisme polític, cal reconèixer que amb la quantitat de gent de l’Estat que té en l’esport un complement molt important a la seva vida (bé com a practicant o bé com a seguidor) potser sí que val la pena que ocupi una cadira pròpia al consell de ministres, en lloc de ser un succedani dins d’una altra cartera.

També aquí, en la festa de la UFEC, David Moner va fer una petició similar al president Montilla, de tenir una conselleria d’esports, i no va obtenir resposta.
A partir d’ara caldrà veure, d’entrada, si Zapatero té més paraula amb els tenistes de la que ha tingut amb Catalunya a l’hora de fer promeses.
I, després, com que a cada bugada hi perdem un llençol (i últimament també dues coixineres), esbrinar si un ministeri així serviria per laminar-nos una mica més les competències.

Poca lògica amb els diners i una petita reflexió per el cap de setmana:
Si una botiga a l’altre extrem de la ciutat posa a la venda telèfons mòbils amb un 25% de descompte, molts dels potencials compradors faran el trajecte per aprofitar la rebaixa.
De manera que es mouen per tal d’estalviar uns 50 €.
Ningú estaria disposat a fer el mateix trajecte per comprar un ordinador de 2000€ per 1950 €.
Del punt de vista de l’economia aquest comportament és totalment irracional . La diferencia de 50€ és la mateixa en els dos casos. Si anar a l’altra part de la ciutat val la pena o no, només depèn del valor del temps empleatt i el cost del desplaçament. Si aquestes despeses son inferiors als 50€, el desplaçament es pot fer tan si es tracta de comprar un mòbil o un ordinador.
Però la majoria de nosaltres no ho considera així perquè amb els diners no pensem en valors absoluts sinó en valors relatius. Un descompte del 25% (en el cas del mòbil) és atractiu, però un descompte del 2,5 % (en el cas de l’ordinador) no ens sembla digne de menció. Gary Marcus, professor de psicologia a l’Universitat de Nova York, atribueix aquesta incongruència en el nostre comportament amb els diners a una genètica intuïció que l’home a adquirit respecte als aliments en el transcurs de l’evolució, perquè a l’hora de menjar no hi fa res una mica més o menys en la quantitat absoluta.
Però diferencies de la quantitat relativa poden ser assumpte de vida o mort.
Si una olla posada al foc té dues cullerades més o menys d’escudella, no és molt important. Si en el meu plat em serveixen per aguantar el dia tres cullerades d’escudella en lloc de cinc, és molt, però que molt important.I la diferéncia és la mateixa : dues cullerades.
No estic preparat per entrar a fons en la teoria del Professor Marcus, però l’exemple del mòbil i l’ordinador segur que ens dona tema per analitzar els nostres comportaments quotidians respecte els preus i els diners.
Bon cap de setmana.

dijous, 27 de novembre de 2008

ELS POLITICS.



RECEPTA I SOLUCIÓ SOCIALISTA.

El peix bullit no entusiasma a gairebé ningú, però també hi ha poca gent que li desagradi del tot, fins i tot aquests el consumeixen amb resignació quan tenen la passa. I si durant força temps t'alimentes d'aquesta menja tan insulsa n'acabes fart.
"I la gent que pot consumir, que s’ha de canviar el cotxe, ho hauria de fer, i la gent que necesita un habitatge i té recursos per a fer-ho, ho hauria de comprar..."
(José Montilla, president de la Generalitat de Catalunya dixit)
Bé,una família tipus de mitjana edat, de dos cònjuges i dues criatures (tres no, perquè amb els ajuts per família nombrosa encara farien negoci!), la gran a l'escola pública (catalana, de qualitat i gratuïta -si no fos pel menjador, el canguratge, el material escolar, les colònies, les sortides...), amb els extraescolars a part, i la petita a la guarderia.
Entre tres i quatre mil euros al mes (inclosos els premis a la reproducció o a l'adopció), és a dir dos "sous normalets". Una hipoteca mitjana, posem 950 euros de quota (després de les darreres pujades dels tipus d'interès). 450 euros de guarderia amb menjador inclòs, bolquers, farinetes, i roba i calçat sovint. Llum, aigua, gas i telecomunicacions (telefonia fixa i mòbil, i connexió a Internet). Menjar, neteja i higiene. Una despesa considerable en transport (públic o -conjunció inclusiva- privat) si hom no disposa de cotxe oficial.
Algun crèdit que s'ha de satisfer mensualment: el cotxe, l'equip informàtic, algun electrodomèstic... I la relació de despeses ordinàries (petites però, que van sumant), alguna imprevista i si en sorgeix alguna d'extraordinària segurament caldrà tirar de Visa.
Hom pot disposar d'una assegurança privada (potser només per a la canalla). És probable que la família consumeixi béns o serveis culturals i d'entreteniment (teatre, llibres, cinema, música...). Tal vegada un dels membres de la parella (o ambdós) practiqui algun esport, vagi al gimnàs, estudiï un idioma o una carrera universitària... A la llar (o fora) hi podria haver un familiar dependent (beneïda llei de dependència!).
Segur que podeu afegir elements a aquesta relació. Jo, aquest any seré d'allò més pràctic, m'empassaré el republicanisme i l'ateisme i també els escriuré una carta als Reis: que ens liquidin unes quantes mensualitats de la hipoteca. I encara que tingués la capacitat de consumir: aquesta és la solució a la crisi?
Aquesta és la recepta socialista, progressista, a la depredació de recursos naturals, a l'explotació laboral (sobretot al Tercer Món, però també cada vegada més al Primer -que de Segon ja no en queda), a les desigualtats socials? No hi havia una modalitat que en deien una cosa així com consum respo-no-sé-què?
Així el teu fill i el teu veí conservarà el seu lloc de treball i tu i ells us en podreu comprar.
Aquesta és la solució a tots els mals: CONSUMIR. I els joves que no poden comprar-se ni llogar un habitatge -i hi han de viure a casa dels pares- aquí trobaran la solució. I jo podré comprar-me un Ferrari perquè així ajudaré els treballadors de les empreses automobilístiques.
I tu t'ho creus tot això?...
Mireu-vos, si voleu, el vídeo aquí, és molt curtet, no us faré perdre massa el temps

dimecres, 26 de novembre de 2008

Anàlisi del Barça.

Reconec, , que jo era dels escèptics amb Pep Guardiola.
Creia que, després d'un entrenador que deixava fer als jugadors el que volíen, i que la cosa va acabar com tots sabem, ara en calia un de disciplinat, no tan tàcticament com de vestuari, i Guardiola no encaixava amb aquest perfil.
En aquest punt però, Guardiola ha demostrat saber combinar perfectament la disciplina en el control dels jugadors, amb la suficient flexibilitat tàctica i bon tracte als jugadors en el terreny de joc. Els resultats estan a la vista: del caos a l'ordre, de la impotència a la potència a l'equip. A més d'aquest, crec que la clau de la bona marxa del Barça, es troba en quatre grans encerts en la seva gestió:

L'actitud-El Barça torna a tenir gana, gana de títols, els jugadors tornen a córrer, a lluitar, a sacrificar-se i a buscar un objectiu. El Barça té l'actitud que, de manera patètica, havia perdut els dos darrers anys. Iniesta i Xavi junts Guardiola ha aconseguit el que cap altre entrenador havia aconseguit fins ara (excepte la fase final d'Aragonés amb la Selecció espanyola), que Iniesta i Xavi juguessin junts al màxim nivell. Ells dos, junt amb Messi, conformen la columna vertebral de l'equip.
Recuperar deshauciats-Per mi Eto'o i Marquez havíen d'haver marxat, estaven esgotats, en fí d'etapa. Reconec però que Guardiola ha sabut recuperar d'ells la millor versió.
Millor que amb Ronaldinho- Construir un Barça sense el buc insignia dels darrers anys, Ronaldinho, no era i és tasca fàcil. Guardiola ho ha aconseguit en temps récord, ara hi ha tres Ronaldinhos: Xavi, Iniesta i Messi, ells són la màgia i sustent de l'equip.
A la part negativa hi ha el baix rendiment d'Henry, a qui no seria un disbarat fer entrar al mercat d'hivern, i una plantilla que jo segueixo veient justeta, que viu molt de l'estat de gràcia de Xavi, Iniesta i Messi, i que quan algun o dos d'aquests fallin, l'equip ho notarà molt (diumenge passat faltaven dos dels tres i el Barça va empatar a casa contra el Getafe). És en aquest sentit que jo no veuria gens malament l'arribada d'Arshavin, necessari al Barça per velocitat i obertura de bandes.
Lárribada del 69
Amb l'escagarrinament que caracteritza el club blaugrana, després de l'empat de diumenge s'han apressat a fitxar una nova davantera per distreure la defensa de l'adversari.
En Pep Guardiola no ho acaba de veure clar.. No cal dir que lluirà el dorsal 69 i altres coses. Quan no s'està centrat.... passa el que passa








"¡ Espanniia se desmembraaa ! "

La Caixa, Repsol, Lukoil i el nacionalisme-La Caixa podria vendre la seva participació en Repsol a la petroliera russa Lukoil. Aquestes operacions financeres d'alta volada aparentment queden molt lluny, però com s'ha vist aquests dies, poden tenir conseqüències. No tinc gaire clar, tanmateix, de quina forma pot afectar-me a mi o als meus aquesta operació. De fet, la lectura que faig és que La Caixa vol aconseguir liquiditat i es ven la seva part de Repsol. Entenc que aquesta liquiditat servirà per afrontar la situació de crisi financera i, potser, es traduiria en una major facilitat per a concedir crèdits.
El cas, però és que a Madrit, sempre Madrit, han posat el crit al cel. Quin crit? com no: "¡Espanniia se desmembraaa!"I és que es veu que Repsol no pot deixar de ser "espanyola".
Llavors un pensa que Endesa podia deixar de ser "espanyola", a condició que no fos "catalana". Hi han altres casos similars.
Un pensa també que Repsol, Endesa, la La Caixa mateix no són ni espanyols, ni alemanys, ni italians ni catalans ni res d'això. Són grans grups empresarials que tenen unes persones a les direccions respectives que són més o menys afins, amics, aliats, avaladors, amb persones que estan a les direccions de partits, governs o institucions internacionals, estatals, autonòmiques o municipals. Aquestes persones són intercanviables i els que avui estan a la banda empresarial, demà estan a la banda del poder polític, tot i que, em fa l'efecte que, manta vegades, és indistingible.
Això sí, les lluites pel poder entre faccions diverses del complex polític-financer-empresarial són acarnissades. Només val la victòria. No es fan presoners. Val tot.
Val llençar l'opinió pública contra l'enemic. En el cas espanyol hi ha una forma fàcil d'excitar l'opinió pública: que venen els catalans!



En el cas de La Caixa, resulta que no es pot vendre Repsol perquè això va en contra de l'espanyolitat. Però repsol no és espanyola, ni és sueca, ni res de res. A veure si ho entenem: no té país. És una puta transnacional que ha contaminat i destruït el medi ambient a l'Amèrica Llatina i que ara, és objecte d'un intercanvi de cromos entre capitalistes, i resulta que això no agrada als capitalistes que es queden sense el cromo. Però, és clar, no s'explica així. En canvi s'explica que Si Espanya, que si Repsol, que si "podemos" que si l'Eurocopa i que, a més, han guanyat la Davis. La perla: "Hay que impedir que Repsol caiga en manos rusas."
D'això que estan fent per Madrid se'n diu atiar el nacionalisme, amb l'adequada quantitat de catalanofòbia, per defensar els interessos particulars de certa facció de capitalistes. Probablement, la mateixa facció que estan darrera de certs mitjans de comunicació o de certs grups empresarials i financers.
Tenim doncs, a més, ara que s'acosta Nadal, un bon motiu per a un nou boicot als productes catalans per les Espanyes, o potser una retirada massiva de fons de les oficines de "La Caixa" per part de nacionalistes espanyols indignats, o alguna bestiesa nacionalista espanyola de les habituals. Què ens juguem?
Doncs això. Que ja trigaven. Mentrestant la crisi segueix enviant treballadors al carrer. La pega dels treballadors que se'n van al carrer en territori català és que, a sobre de la crisi tenen un problema afegit: són catalans, independentment del seu lloc d'origen.
Són catalans per molt que en reneguin. Se sentin catalans o no se'n sentin. Resulta que quan una empresa tanca a Catalunya, hi ha molts que se n'alegren a Espanya.
Per descomptat, els treballadors que se'n van al carrer a Catalunya poden tenir la certesa que ells estan (estarem?) els últims en la cua de les ajudes de l'estat, si n'hi han.
Algú es pensa que amb la crisi canviarà el mapa dels Països Espoliats?
Segur que els directius de La Caixa ha tingut molts "amics" i "aliats" a Madrid i les Espanyes. Segurament hi tenen molts interessos econòmics i comercials i, en virtut d'això, acotaran el cap i empassaran amb el que calgui. Ja ho veurem. No ens enganyem: "La Caixa" no és catalana. És exactament un gran grup financer i empresarial i la seva identitat només és una façana, o una imatge de marca, però res més.
No seré més ric pel fet que "La Caixa" obtingui beneficis, ni deixaré de pagar la hipoteca, ni el TeleTAC de l'autopista. Ni parlar-ne d'això. La Caixa no és cosa meva. Si de cas, com a molt, en soc un client; i, evidentment, això també val per Repsol, Endesa, Telefónica o Gas Natural, per dir-ne algunes. Jo soc un treballador que demà anirà a la feina. Que potser necessitarà un crèdit i que potser anirà a una caixa a demanar-lo. I resulta que potser no me'l podran donar si no hi ha liquiditat. No és una qüestió de nacionalisme, és una qüestió del dia a dia.
La qüestió serà nacionalista, i moltes coses més, quan aquí no hi hagi feina i, pel fet de ser catalans, a més de cornuts també ens tocarà pagar el beure.
Com sempre. (com sempre? serà com sempre ara també?)
Algú va dir que el treballador català està doblement oprimit: per treballador i per català.
Espero que això ho entenguin els treballadors que s'estan quedant al carrer.