dimarts, 30 de setembre de 2008

DRET A DECIDIR .

T’han entrat mai a robar a casa i s’ha donat el cas que tenies 3.000€ sobre la taula? Molt probablement no ha estat el cas, però, encara que no ho sàpigues, cada any et roben 3.000€ i tu no te n’adones.
L’Estat espanyol, l’Estat on vius, no t’estima i així ho demostra cada dia. L’espoli fiscal al que estan sotmesos els Països Catalans evidencia que l’Estat ens roba. Et roba metges per la sanitat pública. Et roba professors i llibres de text. Et roba carreteres i noves infraestructures. Et roba tot allò que podriem construïr amb els nostres propis diners, i no podem fer-ho.
Els Països Catalans som l’aneguet lleig, som el fill al que els pares no estimen però, quan es tracta de diners, en reclamen la propietat. Així funcionen les coses.
La part més graciosa de tot plegat és que Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears són 3 de les ‘comunidades autónomas’ amb un dèficit més gran segons totes les balances fiscals publicades. I tot i això, seguim essent titllats d’insolidaris, de rics, i de causar pobresa a la resta de pobles de l’Estat espanyol.
Quan veiem la realitat, veiem com a ‘les regions pobres’ de l’Estat hi ha un ordinador per cada dos nens a les aules, sanitat dental gratuïta, i altres beneficis socials que no critiquem, però que ens agradaria tenir a nosaltres també. I no volem que ningú ens els regali, volem guanyar-nos-los nosaltres mateixos amb els nostres impostos i amb les nostres aportacions al bé comú.
El que no podem tolerar és que altres gaudeixin dels beneficis que nosaltres no ens podem permetre, i que ho facin amb els nostres diners, amb els diners que ens roben. Ja fa tres anys que el Parlament de Catalunya va aprovar un Estatut, que a data d'avui, després de passar pels sedassos del poder polític castellà, encara reste pendent del sedàs judicial.
Un Estatut del que avui ja ningú s'enrecorda. Els que menys, els mateixos que el van fer. Una classe política que cada dia te menys memòria històrica, almenys la referent a la història que han protagonitzat ells mateixos.
Amb tot plegat, el reconeixement nacional de Catalunya en aquests darrers tres anys no ha fet cap pas endavant. Més aviat tot el contrari, més d'un pas enrera s'ha fet i la sensació és que continuem marxa enrera.
Fa temps que reflexionem sobre el món en el que vivim i la realitat més propera, i volem dir-ho alt,
sense complexes, amb contundència i sense titubeig, perquè hem d’estimar un estat que no ens estima a nosaltres? Perquè he de compartir l’amor que sento pel meu País, Catalunya, amb un estat opressor?
Es molt curiós comprovar com tot avui dia s’intenta maquillar, tot, i a vegades fins i tot s’embruta amb la paraula democràcia. En nom de la democràcia, espanya ha sigut capaç de crear terrorisme d’estat, utilitzar les forces de seguretat per fer mal a població civil, aparèixer en la foto de les Açores, intentar boicotejar a Catalunya pel simple fet de treure un Estatut, fins i tot s’atreveixen a intentar vulnerar la decisió d’un poble a les urnes en nom de l’Estat de Dret i la Constitució. I la meva pregunta és fins quan haurem d’aguantar aquest llast a sobre. Si és democràcia no és més important la voluntat del poble expressat en urnes que una sentència judicial?. Fa temps que un bon col·lectiu de persones ens hem adonat de que espanya no ens estima, que no ens tracta d’igual a igual i ho hem de denunciar publicament i trencar, sentimentalment quan no ens estimem algú i veiem que l’altre tampoc t’estima es pren la decisió del trencament, els catalans ja estem trigant massa en prendre aquesta decisió, l’evidència ens axafarà.
Només hem de mirar al nostre voltant per comprovar que no hi ha sentiment per part d’espanya cap a Catalunya. Hem de mirar l’apagada elèctrica que es va produir l’estiu passat a Barcelona, la saturació del Prat, la crisi de Rodalies, els problemes amb el TGV, els recursos admesos a tràmit pel Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, l’espoli fiscal cap als Països Catalans publicats a les balances fiscals, la reforma de la Llei sobre el finançament. Aquí tenim un piló d’exemples que mostren amb claredat i contundència la total desconfiança i manca d’inversions i recursos que s’està donant al nostre País. I encara hi ha gent que vol pertànyer a aquest Estat, potser perquè han guanyat l’Eurocopa o potser perquè les arrels tiren més que el cap fred i el viure millor. Però ja n’hi ha prou, els que creiem que la independència és l’únic camí per la millora de Catalunya, no ho fem només des de l’antic pensament reinaixentista de la cultura i la llengua, ho fem des del refermament d’allò que ens fa diferents i també de l’imposició d’una nova cultura econòmica que ens faci viure millor.
Si nosaltres decidim, nosaltres guanyem i si ho fem junts, podrem!
No és normal que si formem part d’un mateix estat, un extremeny tingui dret a canviar-se de sexe de manera lliure i gratuïta i un català no; que un andalús tingui servei odontològic gratuït i un català no; que un castellà de la Manxa tingui dret a una subvenció per comprar-se un ordinador i un català no; que puguin campar a les amples per tot el seu territori amb unes bones infraestructures viàries i nosaltres haguem de pagar per moure’ns d’aquí a 40 km ençà; no és just i no som el mateix. Si de veritat ells sentissin que som el mateix no s’atrevirien a humiliar-nos d’aquesta manera, no s’estudiaria a 3 universitats espanyoles el català i a 7 a Alemanya, ens deixarien expressar-nos en la nostra llengua, que és cooficial a l’estat, al Congrés de Diputats; respectarien la voluntat del poble de Catalunya, acceptarien que Barcelona és la porta del sud d’Europa i acondicionarien el Prat per ser un hub internacional però no ho fan perquè espanya no ens estima,espanya ens degrada. Hem de fer un canvi, un gir de 360º i no només deixar d’estimar a espanya sinó ni tan sols voler que ells ens arribin a estimar mai. Hem d’agafar la paella pel mànec, ja portem masses anys passant per la gola moltes coses que ens hem hagut d’empassar en pro de l’unitat, una unitat ficticia, en definitiva un model d’estat que no satisfa a ningú i no reporta beneficis a la ciutadania.
Tenim dret a decidir el nostre futur, igual que un jove ha de tenir dret a un habitatge digne i a decidir si vol emancipar-se o no. Volem marcar els nostres drets i deures, perquè estem farts de que ens marquin el nostre camí, la nostra nació s’ha d’aixecar i dir cridant que volem un estat propi.

dilluns, 29 de setembre de 2008

FINANÇAMENT SUBPRIME

Ara que els Bancs Centrals de tot el món estant d'un generós que fa esgarrifar, el CES, la PDD I i II, i SiP podríen aprofitar l'avinentesa - avinentesa pels rics, per que els rucs continuem pagant-, per demanar al BCE que ens salvi. Qué poden al·legar?, doncs que tenim un Finançament subprime de bell antuvi...
I, Qué es un finançament subprime?. Un Finançament subprime consisteix en que el retorn del recaptat no dona ni per a pipes, per que els finançats actuen com a nou rics, i a sobre hem de donar les gracies i posar bona cara, no sigui que l'any següent es converteixi en un no-retorn. I això ens ha portat a la paràlisi del nostre país, amb des-localitzacions massives d'empreses, ja que no podem rebaixar-lis els impostos per que es quedin, amb un envelliment de les nostres infraestructures, amb un empobriment de la nostra sanitat, amb no poder aplicar lleis per faltar de recursos, etc...
Si ens posen pegues, els hi podem dir que complim amb tots els requisits per ser salvats: tenim uns dirigents que miren mes la seva butaca que no pas les cadires dels qui els paguen; els comptes no estan clars, uns ens diuen que ens deuen tant, i els altres que no, que tant més u; els hi donen els nostres diners a uns que no tenen l'íntenció de tornar-nos-els, i a sobre volen que els hi perdonem una part del que ens deuen, al·legant que si ens els tornessin tots no podrien continuar finançant a uns altres que tampoc els hi tornaran, encara que fos una miqueta.
En resum, si els Banc Centrals salven entitats que han donat diners a qui sabien que no els hi tornarien, no entenc per qué no ens poden salvar a nosaltres, si també en donem a gent que sabem que no ens els tornarán. Si cola, cola.

divendres, 26 de setembre de 2008

JA TENIM AL CULPABLE DE TOT !!

CRISI D’HUMILITAT. DESPOTISME OPRESSIU-A prendre pel sac !

La impressió que tinc sobre el comportament final de qui ha d’arreglar -moltes coses- als governs d’arreu, és senzillament que posaran la mà a la butxaca dels més pobres... perquè els més rics puguin continuar sent-ho.
Fa vergonya sentir parlar de xecs de centenars de milers de milions, per ajudar a empreses, davant d’una ciutadania que també ho està passant francament malament (o segurament molt pitjor).
Per a més cinisme, encara hi ha “ous” de parlar d’abaratiment dels acomiadaments...!
Si ets pobre... para l’altra galta.
Si ets ric... para la “saca”...

No n'esteu cansats ja del tema del finançament? Va, siguem realistes, és evident que allò que en sortirà no valdrà res. Com pot valdre res si als dos costats de la taula hi han els mateixos?
Aquí no hi han paraules i frases que valguin, no cal ideologia ni principis, no calen discursos per fer-nos creure res per que tot plegat és molt i molt simple: Els diners, els nostres diners, o els tenim nosaltres o els tenen ells.
Després parlarem de contribució, esforç, bona voluntat, fins i tot solidaritat i del que faci falta, però al final tot és simple. L'hospital, o el fem nosaltres o el fan ells. Els peatges, o el paguem nosaltres o els paguen ells. Els barracons escolars, o els tenim nosaltres o els tenen ells. Ela ajuts per l'impuls empresarial, o els tenim nosaltres o els tenen ells.
Qualsevol persona que te uns mínims coneixements de negociació comercial o de sentit comú, sap i entén que qualsevol negociació en la que les dues parts tenen el mateix color no és una negociació. Es una pantomima, una representació teatral, un frau de negociació per fer creure el que no és.
Si ja sabem d'entrada que no en sortirà res de bo per que hem d'entrar en aquest joc?
El joc Montillesc de fer creure que es planta i és ferm. El joc lamentable de la unitat que haurem de trencar per que no s'aconsegueix res. Algú creu de veritat que els companys de partit del Montilla ( i la Chacón la primera) s'han espantat gaire quan s'ha volgut donar imatge de fermesa i d'unitat? En alguns moments no es parla ja ni tan sols el finançament si no de la unitat.
Quin desplaçament del centre d'atenció tant patètic. I tant ben calculat.
D'entrada ja anem tard. Per que això hauria de ser un capítol tancat (per llei) i s'han acceptar prorrogues inadmissibles. I es diu que hi ha bona voluntat quan et diuen “comencem ara de zero” quan l'únic que hi ha és un incompliment. Saltar-se una data limit sense cap conseqüència, això és el que ha estat fins ara la negociació.
Tot plegat no te cap importància si l'únic que pretenen és trobar el moment adequat per fer-nos creure que un mal finançament és un finançament acceptable.
La iniciativa catalana en la negociació correspon al Tripi 2. I aquí tenim, a Montilla que no vol posar les coses difícils a ZP. ICV no computa per res, ERC que l'únic que vol és no quedar per sota de CIU.
Ara si que farem feina!
Som un poble emprenyat, som un poble perplex i ara per postres hem de presenciar una representació de titelles amb els nostres diners?
A prendre pel sac!, Bon cap de setmana.

dimecres, 24 de setembre de 2008

Com un lleó o com una guineu.

El president Montilla s’ha compromès a no permetre el mal acord de finançament que, segons ell, els independentistes d’ERC i de CiU desitgen per justificar la separació d’espanya. Anem força bé.
Fa uns anys, l’enemic a demonitzar era el nacionalisme, ara ja és l’independentisme. Tinc curiositat per veure fins on seran capaços d’arribar els suposats demòcrates espanyols a mesura que caiguin les màscares. Què diran quan els catalans s’atreveixin a dir que no els cal cap més raó per defensar la llibertat del seu país, que la llibertat mateixa?
Si en els bons temps de Pujol el nacionalisme català es va arribar a comparar amb el nazisme, quines metàfores buscaran per criminalitzar l’independentisme?
Ara resulta que els col·lectius que ja lluitaven per un finançament just quan el president encara defensava l’espoli tradicional, ara volen un mal acord?
A mi em sembla que el president només mira d’augmentar el dramatisme de la negociació per dissimular que, en realitat, l’acord ja el té pactat. Tot aquest teatre de l’enfrontament és peixet que li donen a Madrid per ajudar-lo a tapar les inconsistències d’un Estat de dret que només serveix per recaptar impostos i minoritzar cultures. D’aquí a uns mesos veurem el president presentant un finançament a so de bombo i platerets que serà pura caritat per anar passant fins a la pròxima crisi. No entenc per què no canvia de bàndol ara que encara hi és a temps; per què no deixa de fer de Pepe Goteras de Madrid i fa, per fi, de president de Catalunya.
Bàsicament, hi ha dues formes d’exercir el poder: la força i la persuasió. És el que Maquiavel li explica al príncep quan li diu que pot governar de dues maneres, o bé respectant la llei o bé saltant-se-la a la torera. No hi ha una forma millor que l’altre, ni es tracta d’escollir una opció per especialitzar-se; sinó de gestionar amb intel·ligència les dues possibilitats sense quedar atrapat en cap de les dues. El governant, li explica Maquiavel al príncep, traurà partit del seu poder en la mesura que sàpiga governar com un lleó o com una guineu, segons l’ocasió ho demani.
La persuasió sol servir per legitimar la llei; la força per canviar-la.
I tot el joc és aquest. Com que la gent creu en la moral, i en els bons i en els dolents, la política sovint només és un joc de pòquer per deixar en evidència les febleses de l’adversari, a còpia d’amagar les pròpies.

El final d’Aznar és un exemple de què passa quan no es gestiona bé la naturalesa dual del poder. El curs polític que comença estarà especialment marcat per aquest joc, i la seva evolució dependrà de l’habilitat amb què cada líder polític es redefineixi. Rajoy, per exemple, comença a fer cara de xaiet, un cop ha comprovat els límits de la tàctica del lleó. A Zapatero, en canvi, cada dia se li veuen més les orelles i els ullals, i sembla haver-se ficat en un carreró sense sortida.
La comèdia tradicional del catalanisme també fa aigües.
Des dels bons temps de Pujol, que era un llop disfressat de xai, la comèdia del país pactista i dialogant està esgotada. El pactisme, que fins fa uns anys afavoria Catalunya, que fins fa uns anys servia per anar esgarrapant poder al lleó, actualment afavoreix espanya.
La gran victòria de Zapatero ha consistit a consolidar el famós constitucionalisme no nacionalista d’Aznar a còpia de mentir sistemàticament. En comptes de fer polítiques per decret com el PP, ha optat per fer trampes descaradament, i així ha col·lapsat la tradicional tàctica catalana de la guineu, cosa que el temps dirà si és un negoci.
Ara, per evitar la desfeta, Catalunya forçosament haurà de canviar de guió i de rituals. Els polítics catalans hauran d’aprendre, quan a Madrid apel·lin a la solidaritat, a respondre apel·lant a la llibertat. Consolidada la democràcia, i acomplerts els objectius civilitzadors del catalanisme, ja fa un temps que el gran repte que els nostres polítics és el d’orquestrar noves formes de resposta i de relació amb el poder central. El marc actual no dóna per més tàctiques defensives. Cal crear una política de l’enfrontament que deixi en evidència el fons antidemocràtic de la subordinació a Madrid. Cal demostrar que l’únic destí dels catalans no és el de pactar sempre, ni que sigui per donar valor al nostre pactisme. Cal inventar-se, suposant que no existeixi, un lleó català.
En cas contrari, allunyat el perill de cops d’estat i feta la integració europea, l’espoli fiscal i l’ incompliment de l’estatut aviat diran tan poc a favor de Catalunya com d’espanya.
Vull dir que a més d’empobrir el país materialment l’empobriran espiritualment perquè es pot demanar a la gent que defensi un país vençut però no pas un país covard i que es deixa prendre el pèl.
Ja he dit que la gent creu en la moral. I, encara que sembli mentida, cap líder ni cap causa, ni cap país, no valen res, ni tenen cap poder, si no representen un ideal de dignitat humana.
Per això encara progressem, ni que sigui poc.

dilluns, 22 de setembre de 2008

Vist des d'Espanya

Segons un sondeig de La Vanguardia, els catalans i catalanes sembla ser que tenim bastant clar que Espanya ens ha estat espoliant maquiavèl·licament i que que això s'ha d'acabar:
Un 72% creuen que els perjudica l'actual model de finançament.
La cosa canvia radicalment, però, quan s'observa des d'Espanya:
Un 46% dels espanyols creuen que l'actual sistema beneficia Catalunya (només un 24% opina que ens perjudica i el 30% que manca no se sap on és).
Resulta insultant -i també molt trist- comprovar com des d'Espanya encara ens veuen com una colònia a la qual poden explotar; hauríem d'estar contents amb quatre quartos mal comptats i amb que ens hagin fet arribar l'AVE.
¿Potser també hauríem de fer-los una festa com a agraïment per deixar-nos formar part del seu gran Estat?
Tot això no pot ser altra cosa que el resultat de les demagògiques campanyes subtilment anticatalanes que es realitzen des de certs mitjans espanyols. La victimista propaganda de l'Imperi -com sempre- intercanvia els rols i fa dels vencedors, vençuts; i dels vençuts, vencedors. Tot es troba perfectament ideat per tal que la ciutadania cregui estar preparada per a donar el cop de gràcia a l'enemic i el vist i plau a la perpetuació de la injustícia per saecula saeculorum. Així és impossible arribar a qualsevol acord mínima ment just amb la metròpoli.
I mentrestant, anar perdent diners.

PATÉTICA.

dijous, 18 de setembre de 2008

Luis María Anson, avui en el suplement cultural d'El Mundo:

"Si un niño pide agua en castellano, en la mayoría de los colegios catalanes se le deja sin respuesta y sediento."
I es queda tan ample, tu!

dimecres, 17 de setembre de 2008

Estafa 492.000 € als bancs i edita una revista on explica com fer-ho

Enric Duran, un activista antisistema, ha estafat 492.000 € "als que ens roben" -com ell mateix diu a la revista que ha editat, anomenada "Crisi". El jove, ara a l'exili, ha aconseguit enredar diverses entitats bancàries per a que li concedissin crèdits i ara -diu- no pensa retornar-los els diners; els destinarà a ONG's dedicades a construir alternatives de societat.
No és precisament l'economia un dels meus dominis principals, i per això procuro ser curós parlant d'aquests temes, ja que sempre es pot caure en tics demagògics o en afirmacions mancades de criteri. És per això que faig aquesta introducció feta de "palla", perquè em sembla que després de llegir la premsa d'avui, 17 de setembre de 2008, et sents satisfet perquè almenys un dia la informació que es dóna és d'una veracitat aplastant (bé, vés a saber, potser només ens han ensenyat la punta de l'iceberg).
Diuen que s'atrapa abans a un mentider que a un coix, i el sistema capitalista global que controla el planeta avui ha ensenyat del tot la seva cara negra, la cara de la pirateria, la cara de l'avarícia, la cara de la desmesura, del descontrol, del malbaratament, de la cobdícia, de la sobèrbia i tants altres adjectius negatius.
El més curiós del cas, és que com a contrapunt a tan daltabaixisme, avui ha aparegut un diari gratuït anomenat: Crisi (edició única), que l'ha editat un català fugat a l'estranger amb fons robats als bancs a través de crèdits que va anar demanant amb l'excusa de voler fer reformes a casa o comprar-se un cotxe. La resta de diners els ha entregat a ONG's, per tant podem estar parlant del Robin Hood del segle XXI
Tot això i molt més, ha passat aquests darrers dies. Diguem que tot plegat és una mica més que preocupant..., gairebé es podria afirmar que és d'una gravetat gal·làctica i ultrasideral, és a dir, quasi infinita.
Ara que les coses van maldades són els diners públics els que han de tapar els megaforats i les ensarronades d'una colla de trapelles financers que només s'han dedicat a especular amb els diners de les finances.
No us detallaré més la història, simplement us convido a entrar a la pàgina web www.17-s.info i que us descarregueu el diari en PDF. Llegiu-lo sencer, feu-lo córrer, difoneu el què si explica i no us perdeu les pàgines centrals. I sobretot, no us quedeu a casa espantats per una crisi que us expliquen i sortiu al carrer a construir alternatives a un sistema salvatge que ens ofega.
Perquè els guanys només se'ls queden uns quants i les pèrdues es reparteixen entre tothom?
Davant accions com aquesta jo només puc fer una cosa: posar-me dempeus i dedicar una enorme i sincera ovació al senyor Enric Duran.

dimarts, 16 de setembre de 2008

INADMISSIBLE

Encara estic al·lucinat amb les paraules d'en Mariano Rajoy d'ahi, «hay 180.000 extranjeros cobrando el seguro de desempleo y, ya volvemos a tiempos pasados, hay 20.000 andaluces que han pedido trabajo en la vendimia francesa»
És totalment inadmissible que una persona que vol ser president del govern, faci unes declaracions tan irresponsables i xenòfobes. Quan només ha començat la crisi fa por que s'utilitzi aquest tema de forma tan miserable.
Més val agafar el tema amb humor, Més val agafar el tema amb humor per que……..

Miscel·lània

Ha fet fallida Lehman Brothers, una entitat bancària de la qual, sincerament, mai no n'havia sentit a parlar. Suposo que molts de vosaltres, lectors i lectores, tampoc. Tanmateix, es veu que es tractava del "quart banc d'inversió més gran dels EUA", segons l'Avui, i tots els mitjans -és clar- ja s'estan encarregant que aquesta crisi borsària mundial retroni per arreu i posi els pèls de punta i la pell de gallina a profans en macroeconomia.
Aquest matí, a la ràdio, establien certes comparacions amb la situació econòmica actual i el fatídic crack de 1929. Sembla que el capitalisme ha agafat una forta galipàndria.
A l'Estat espanyol, mentrestant, les coses segueixen igual. La nostra peculiar democràcia segueix la cursa d'obstacles legals (que no legítims) imposats per un poder judicial massa polititzat i poc independent.
L'última mala notícia és la il·legalització i dissolució d'un altre partit polític, Eusko Abertzale Ekintza (Acció Nacionalista Basca), deixant, per tant, un 15% de l'electorat basc sense representació política. És certament trist que en aquest Estat de Dret sigui tan relativament fàcil això d'il·legalitzar partits polítics i de tancar diaris. No em negareu pas que recorda vagament al que expliquen els nostres avis i les nostres àvies sobre temps passats; quan les formacions polítiques eren totes il·legals i quan la censura aixafava el més lleu indici de llibertat d'expressió.
I per acabar, un parell de coses "curioses" que vaig llegir ahir tot navegant per la xarxa.
La primera és que el senyor Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de lingüística a la Universidad Autónoma de Madrid, ha dit el que tothom sap però molts intenten ocultar: que el nacionalisme espanyol és el més excloent i que l'únic nacionalisme lingüístic que existeix a l'Estat és l'espanyol. Podeu llegir l'entrevista que li van fer a El Periódico; aquesta altra publicada a Ràdio Catalunya; i si en voleu més també teniu el llibre que ha publicat, titulat El nacionalismo lingüístico (Ed. Península). A mi, personalment, m'ha sobtat força això de veure un catedràtic espanyol dient totes aquestes coses (si fins i tot opina que el castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles catalanes!). Deu ser cert això de que tota regla té la seva excepció?
I parlant d'excepcions, llegiu aquesta notícia a la qual he arribat via Directe!cat. Algú ha cremat una bandera espanyola i no ha estat ni a Catalunya ni a Euskal Herria; ha estat a Zamora! Tanmateix, en cap web de notícies s'hi esmenta el motiu que portà el jove a rostir l'estanquera. S'estarà posant de moda això de cremar drapets imperials?

dilluns, 15 de setembre de 2008

Tornem-hi que no ha estat res........

Les vacances serveixen - teòricament - no per deixar de mirar sinó per elevar la mirada. Per veure el bosc més enllà dels arbres més propers que ens l'amaguen. I hom ja no sap si és més real l'arbre amb el que conviu tot l'any o el bosc que albira durant quinze dies. I aquests quinze dies, des de la distància a la immediatesa, he vist la política catalana com l'exercici racional - benintencionat i voluntarista - de canalitzar la impotència nacional.
La conclusió a la qual els sociòlegs catalans van arribar, quan van definir l'estat de desconcert català, serà recordada per la història. Tot i ser evident que a Catalunya és difícil entendre certes coses que passen, em temo que el mateix succeeix a la resta d'Espanya i d'Europa. El desconcert es produeix quan no es pot entendre el que ocorre, quan efectes que passen contradiuen lleis o estructures socials establertes; en fi, arriba quan ningú explica clarament aquestes contradiccions.
Amb la crisi econòmica esdevé una cosa d'aquestes. Els polítics del govern de Madrid s'han enrocat a no acceptar la gravetat de la crisi econòmica en la qual hem entrat.
Encara aquesta setmana el president Zapatero com bon socialista, es resistia a acceptar la previsió de recessió feta per la Unió Europea, dient que "...la comisión se equivoca a menudo". Però la no acceptació de la gravetat la fa gairebé tothom.
Venim d'un període en què la bombolla immobiliària ha destrossat literalment el teixit productiu del país.
La facilitat amb la qual es guanyaven diners ha malversat el sistema financer, mostrant la seva ludopatia, ha canviat la cultura del treball per la de l'especulació, s'ha carregat el teixit industrial i ha posat el turisme en una situació de mala competitivitat en el seu entorn pròxim. Deu anys d'anar fent això pot comportar deu anys més per refer-ho, tot dependrà de l'energia que hi posem per rectificar: si ens entossudim a no acceptar els fets hi estarem més.
En fi... un dia menys per al canvi de govern, un dia més per l'esperança del nostre País!
Torna la normalitat, si és que podem parlar de normalitat. De mica en mica tothom es reincorpora a la feina, i acostuma a passar que tens aquelles ganes de recuperar els horaris de l'hivern, però al mateix temps et fa una mica de mandra, perquè qui més qui menys, s'acostuma a les vacances.
Hi ha vacances i vacances; qui es dedica a viatjar, o aquell que es queda a casa i aprofita per fer sucamulla a la platja. També hi ha qui no n'ha fet, ja sigui perquè no ha volgut, o perquè no ha pogut. En aquest darrer cas, és més preocupant, perquè significa que alguna cosa no funciona.
Si parléssim amb els nostres pares, o avis, ens dirien que ells no n'havien fet mai de vacances. Els que vivien a la costa, trobaven algun forat per acostar-se a la platja, però de més enrere ni això.
Diria que les vacances han estat un invent de la segona meitat del segle XX, que molta gent s'hi ha apuntat; de fet la societat occidental s'hi ha apuntat, i els que no fan vacances, han estat vistos gairebé com gent estranya.
Tot i que jo no he desconnectat, diuen que és bo fer-ho, encara que sigui pocs dies. De fet, aquesta necessitat l'entenc que és inversament proporcional a la capacitat d'anàlisi i reflexió de la teva actitud diària. Si passes l'any sense adonar-te de què fas ni de per què ho fas, és evident que necessites aquesta pausa i desconnexió. Si tens la sort de viure conscientment i analitzant allò que vas fent dia rere dia, potser no tens tanta necessitat de trencar el ritme, perquè aquest no esdevé rutinari.
Sigui com sigui, no podem perdre el tren, i d'aquí a vuit dies ningú es recordarà de les vacances, no pas del lloc ni de què ha fet, sinó de l'actitud amb què ha viscut les vacances. Tot això és cíclic i l'any vinent hi tornarem. És cíclic com la crisi econòmica, que cal desitjar que no trigui massa a trobar el punt d'inflexió, perquè sinó potser serem més els que no podrem fer vacances .