dimecres, 30 de setembre de 2009

L’art de la mentida es tot un art.

Sovint la construcció d’una mentida pot esdevenir un art, o una bonica obra d’enginyeria. No es fa de manera espontània, tot segueix un ritual ben estudiat per a marejar a l’audiència. Aquí val tot, comencem normalment amb un “globus sonda”, es filtra a la premsa una informació sobre alguna cosa que “podria passar”, així veurem com reacciona la gent, poser per cas:
15-06-2009 “Cadena Ser”:se está estudiando subir los impuestos a los contratos blindados y otras remuneraciones extraordinarias que reciben los altos ejecutivos, los llamados bonus. De esta forma aumentaría la recaudación. Para reducir el gasto, se contempla la posibilidad de eliminar o limitar a las rentas medias y bajas la desgravación de 400 euros anuales a través del IRPF“.
Mes endavant algun polític rellevant, però a poder ser no massa implicat amb el tema reacciona davant el “globus sonda”. Sempre amb gran teatralitat ens ven una bonica resposta, posem per cas:
21/08/2009 “El Periódico”. José Blanco: “Habrá que decirlo con claridad a la sociedad y, si es necesario, elevar determinados tipos impositivos de las personas que tienen más renta para garantizar políticas sociales e inversión pública que dinamice nuestra economía habrá que hacerlo”. “Estoy seguro de que la sociedad lo va a entender perfectamente”.
Tercer acte,a la fantasia li posem un xic de dura realitat.
23/09/2009 “El Mundo”: “El presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, ha confirmado que serán las rentas altas las que asumirán el “maximo esfuerzo” ante la subida de impuestos que prepara el Ejecutivo.”. A aquesta notícia de manera marginal, una mica mes endavant ja hi trobem una part de veritat que sería difícil de digerir si vingués sola: “Respecto a las polémicas Sociedades de Inversión de Capital Variable (Sicav), los vehículos financieros de las grandes fortunas que se benefician de exenciones fiscales, el Gobierno no ha mantenido una posición firme y, en boca de la ministra de Economía, Elena Salgado, ha señalado que no es intención del Ejecutivo introducir en su reforma impositiva a estos instrumentos.”
I l’apoteosi final, la al·lucinant metamorfosi de la papallona inicial en cuc que ens hem de menjar amb patates.
27/9/2009 “El Mundo”: “Salgado admite que de los 10.950 millones adicionales que se recaudarán sólo 430 procederán de quienes obtengan réditos de capital superiores a 90.000€.”
Ho sigui que les rendes mitjes i baixes pagaràn el 96% dels impostos!.
Que hi guanyen amb això?, doncs és ben senzill: la veritat és molt lletja, per tant mentint i marejant gent es perd i no se’n adona de que és el que realment està passant.
Quan el Govern de Zapatero va anunciar a bombo i plateret que, gràcies a la seva política fiscal, la crisi la pagarien els rics vaig començar a donar salts d’alegria.
Per fi una mesura estratègica i real per lluitar contra les causes endèmiques del nostre model productiu i les desigualtats econòmiques, després dels pedaços del “Plan E” i les subvencions a fons perdut als banquers.
Però va el tio i apuja l’IVA! Un impost sobre el consum que paguem tots per igual, independentment de la nostre renta i nivell d’ingressos.
Si, d’acord, també ha augmentat un puntet de res les rentes del capital, un carmelet inútil de cara a la hisenda pública, ja que les veritables fortunes, els rics de veritat, els que atresoren iots i viuen exclusivament de l’especulació financera, tributen a traves de les “SICAV” (societats d’inversió de capital variable) que tan sols cotitzen un puto 1% ( jo ho faig al 13%, es a dir pago més impostos que Amancio Ortega, Botin o Alicia Koplovitz).
Doncs res, mira que jo tenia ganes de defensar a capa i espasa l’augment de la pressió tributaria com un mecanisme de redistribució de la riquesa davant la demagògia facilona, egoista i neoliberal..
Però no, m’han deixat sense arguments!
I bé, a què aniran destinats els 6.500 milions d’euros extra que el govern pensa recaptar? Segur que val la pena gravar el consum?
No hi havia marge per retallar els Pressupostos Generals?
Per tal de respondre aquesta pregunta m’he baixat en PDF les partides pressupostaries corresponents al exercici passat i he fet una llista de despeses exagerades o completament superflues i banals que jo eliminaria d’una plomada:
Casa Reial-8.663.000 euros. Jo també vull ser Rei! On envio el currículum?
I encara sort que aquest any han decidit congelar aquest capítol… per primer cop a la Història!
Congrés de Diputats- 232.510.000 euros. I això que només tenim 350 diputats! Toca a uns 664.000 euros per cap!!
Tribunal Constitucional (inclou només sous d’alts càrregs): 2.030.430 euros, amb un meravellós plus de 234.000 euros per incentius al rendiment. Tenint en compte que aquest Tribunal triga uns 4 anys per discutir cada sentència, algú em pot fer comprendre com a sobre cobren per rendir??
Els seus 110 vocals facturen 9.300 euros/mes, no està malament per no donar ni brot, no?
Consell d’Estat: 11.746.810 euros, gastats en una institució consultiva, completament anacrònica, impulsada pels Reis Catòlics! Visca!
Consell General del Poder Judicial
: 10.236.660 euros.
Aquí podriem discutir sobre si aquesta institució, que governa als jutges de forma independent al Poder Executiu, es necessaria o no. Jo crec que si, però de nou el problema son els disparatats sous que cobren els seus membres: 6.300 euros/mes més plusos. Olé tú!
MINISTERIO DE DEFENSA
: Total 10.091.762.550 euros (deu vegades més que el Ministeri de Cultura!!!), dels quals 351.770.000 euros es destinen a investigació militar i 264.711.400 es gasten en una cosa molt estranya i sospitosa anomenada “Asesoramiento para la protección de los intereses nacionales”. Algú té la més remota idea de qui son aquests assessors tan ben pagats?
No entro a la resta de Ministeris, ja que trobo que fan una funció més o menys útil per a la societat, però eliminant o retallant aquestes institucions, absolutament prescindibles, casi que ens cobreix deu vegades el que ingressarà l’estat amb la polèmica pujada del IVA!
Moltes felicitats PSOE, sou uns putos cracks !!! .
Heu fet de la mentida i l’engany tot un art.

Un fet normal

L’independentisme a Catalunya ha fet una passa de gegant per assolir la maduresa necessària que l’ha de convertur en una opció amb possibilitats de tirar endavant. Molta gent i molts sectors que abans veien la independència com una extravagància o una opció massa radical, ara resten atents a l’evolució de l’opinió pública del país i, gràcies a la normalitat amb que s’està duent a terme el debat, molts d’ells comencen a sospesar la possibilitat de viure en una Catalunya independent.
De la mateixa forma que les persones a títol individual deixen oberta l’opció independentista, també els partits polítics van prenent posicions i donen suport a les iniciatives sense promoure-les i a l’igual que molts ciutadans i ciutadanes es mantenen a l’espera de definir-se del tot, pendents de veure com evoluciona l’opinió pública en general, i la dels sectors econòmic i social en particular.
El partit que es mostra més incòmode amb la situació, i per això estan tan neguitosos amb aquesta qüestió, és el PSC. I la incomoditat del PSC es deu a que arribarà el moment en que haurà de triar de forma clara entre l’opció catalanista del PSC o l’opció espanyolista del PSOE. Mentrestant a Zapatero li ha crescut un nan amb el qual no hi comptava conseqüència de les consultes per la independència.
En gran part però és responsable directe per no haver estat capaç d’avançar cap a un estat espanyol federal en contra del que predicava en un inici. I a tot això encara estem pendents de la sentència del Tribunal (inquisidor) Constitucional sobre l’Estatut.
Ja se sap que aquestes consultes no poden ser mai vinculants, però el simple fet que la gent del nostre país es pugui expressar lliurement mentre reclama el seu dret a decidir fa molt de mal a la línia de flotació de l’aparell de l’estat.
Un aparell que ha quedat en evidència visualitzant-se com una herència directa del passat franquista.
En aquest sentit cal ser agraïts perquè la “poca vergonya” d’aquests estaments ha fet que molta gent es treiés la vena dels ulls i ha fet molt visible qui pren les decisions que ens afectaran mentre formem part d’aquest estat.
No podrem mai organitzar un referèndum legal en el marc actual.
La sagrada Constitució Espanyola no ens ho permet, tan si fas una lectura conservadora, com si la fas més liberal, tant fa. Per aconseguir-ho s’hauria de fer una reforma de la llei marc de l’estat, i ja es van assegurar aquells que la van impulsar que això no fos gens fàcil.
Per tant, també hem de mentalitzar-nos que aquesta via no serà possible.
Aquí no podrem mai dipositar una papereta a l’urna ni a favor ni en contra de la independència, amb el permís de l’estat. No podrem fer mai el que fan amb absoluta normalitat al Quebec, o a Groenlàndia, o a Eslovàquia; o el que acabaran fent amb total normalitat a Escòcia i segurament a molts altres països que veuen en la independència una oportunitat i no pas un problema.
En el marc actual Catalunya haurà de transgredir la llei suprema de l’estat si vol celebrar un referèndum per l’autodeterminació. Ara però, gràcies a l’efecte d’Arenys de Munt, hi ha més gent disposada a fer-ho.
L’independentisme suma i arribarà un moment en què la maduresa del projecte haurà crescut prou per a plantejar el repte.
I què passarà si l’estat espanyol no ens ho permet? que farem aleshores? .

dimarts, 29 de setembre de 2009

He llegit la ponència política que s'ha presentat en el congrés constituent de Reagrupament,i que es llegeix d'una esgarrapada, produït per la formació liderada per en Joan Carretero.
Un document lleuger, ben estructurat, i amb vocació d’introducció a temes i conceptes, mètodes i línies a seguir. Ideologia?
Una tonalitat liberal-socialdemòcrata que, tot amb tot, i en tractar-se d’un material diguem-ne que inicial, pot suscitar prou adhesió de persones tan de dretes com d’esquerres Certament és un text que es pot subscriure de forma gaire bé íntegra per qualsevol independentista (aquest era un els seus objectius).
En definitiva ve a dir que la independència és necessària per a la supervivència de la nació catalana, i que la forma d'aconseguir-la serà per la proclamació unilateral d'independència d'un Parlament amb majoria independentista.
El nostre país és un i se’n diu Països Catalans o nació catalana.
M’agrada, haig de confessar-ho, aquest punt de partida, acostumats com estem a tant de regionalisme quadriprovincial i esterilitzador.
El Reagrupament s’articula sobre dos eixos programàtics centrals: una proposta de regeneració democràtica que és enormement oportuna i la crida als electors per atorgar-los un mandat majoritari que permeti la declaració unilateral i democràtica d’independència de la Catalunya estricta que és, com se sap, només un bocí de la nació catalana.
Aquesta declaració vindria seguida d’un referèndum popular de confirmació de la declaració. Políticament, aquest espai que el Reagrupament pretén articular es vertebraria en dues instàncies: una candidatura transversal i unitària a les eleccions de la tardor de 2010 d’aquesta comunitat autònoma, i una força política o moviment que li donaria força i estructura.
És objectiu de Reagrupament mobilitzar la majoria social necessària per aconseguir-ho i, mentre aquesta majoria no es doni, la tasca de Reagrupament al Parlament serà la següent:
a)"la representació parlamentària obtinguda participarà en altres qüestions i, sobretot, concentrarà la seva actuació en la regeneració democràtica".
Queda el dubte de com "participarà en les altres qüestions", tot i que sembla que d'entrada descarta formar part de cap govern ja que "El seu objectiu no serà administrar l'escàs poder de la Generalitat ni participar en cap Govern autonòmic que no tingui com a objectiu fonamental de la legislatura la declaració unilateral d’independència." En definitiva, però: "La seva actuació política al Parlament s'inscriurà en l'estratègia per a la proclamació unilateral de la independència i la regeneració democràtica, buscant la màxima adhesió per part de la resta de forces polítiques que comparteixin els nostres objectius". La pregunta, si de cas, és què entra i què no entra en "l'estratègia per a la proclamació unilateral".
Jo crec que formar part del govern entra en aquesta estratègia. Reagrupament, explícitament, diu que no. Les propostes de regeneració democràtica són les següents i també les subscric:- Sistema electoral basat en llistes obertes -així tothom pot saber a qui vota, i per tant demanar-li comptes si no fa bé la seva feina- i districtes electorals reduïts.- Limitació de mandats -la dedicació a la política ha de ser transitòria, “persones que temporalment es dediquen a la política, no polítics professionals”.- Limitació i publicitat dels sous de tots els càrrecs electes i membres del Govern, incloent-hi les dietes i les percepcions per pertànyer a consells d’administració d’empreses i consorcis públics.- Control i transparència en la despesa, fent públic quines empreses i entitats sónles beneficiàries dels contractes, concursos i ajuts atorgats per l’Administració Pública.- Eradicació del nepotisme i el clientelisme.- Limitació de càrrecs.- Règim d’incompatibilitats estricte, prohibint l’acumulació de càrrecs.- Sistema unificat d’elecció i promoció dels empleats públics, independent de tot poder polític i allunyat de tot interès particular.
Bé, em sembla bé, fins i tot crec que una força com Reagrupament és necessària i que hi ha un espai que pot ocupar i que es mobilitzarà. Però cal esperar al proper 3 d'octubre per a llegir el document polític que s'aprovi en l'Assemblea General per copsar-ne més detalls. No es fa evident de la ponència política quin serà el perfil de Reagrupament tot i que ja podem descartar un escorat cap als extrems.
Està clar, doncs, que Reagrupament és una força del "sistema" encara que "rupturista". Així sigui. I no, no m'agrada que el Joan Ridao hagi atacat a Reagrupament. Col·loca a Reagrupament com a rival directe d'ERC quan, el meu entendre, això no és així. No crec que Reagrupament i ERC siguin enemics. Ni tan sols rivals. Tenen molt en comú, a falta de llegir el document polític del proper dissabte. Però dues visions diferents de la governació del País
Per mi, és evident que qui hauria de preocupar-se més per Reagrupament és Convergència Democràtica de Catalunya, però aquests, simplement, els estan ignorant. És Maquiavelisme, tal vegada? Potser l'objectiu és fer visualitzar clarament a Reagrupament de forma que sigui imposssible per als convergents continuar ningunejant als reagrupats.
En tos cas, caldrà estar atents al resultat de l'Assemblea del proper dissabte. En continuarem parlant. Haig de dir que m’agrada la lletra tant com la música d'aquest important i inèdit document i que us convido, doncs, havent-lo llegit, a comentar-lo i criticar-lo.



dimecres, 23 de setembre de 2009

“ La jodienda no tiene enmienda.”

Si una persona decideix lliurement ser prostituta quin mal hi ha? Quants professionals de tots els rams hi ha que només treballen per diners i són ben respectats per què fan el seu treball amb interés i ben fet? Què pot ser no es venen també l'ànima o l'esperit o la consciència o com vulgeu dir-li per assolir un cert status social, desaprofitant les seves capacitats en empreses o feines que no són les que els agradaria fer de veritat?
I que potser no hi ha ni una sola persona al món que realment disfrute prostituint el seu cos?
No m'ho crec i no crec que la prostitució siga sempre dolenta., suposem que em fa il·lusió treballar d'intèrpret a les nacions unides, però mentres envio el meu c.v. i espero la resposta necessito menjar i pagar els rebuts de l'hipoteca i aprove unes oposicions d'un treball d'alt funcionari, ben remunerat i poques hores de feina, que em deixa molt de temps lliure i una posició còmoda econòmicament, per a poder pagar-me uns capricis i tindre un alt nivell de vida, comprant roba de qualitat, menjant a bons restaurants i fent bons viatges...què pot ser no estic prostituint la meva ment, la meva inteligència, la meva ànima, per gaudir d'uns avantatges que per a molta gent els costa molt d'esforç? és millor això que follar? o per què uns utilitzen el cervell i altres el cos, són millors? mentre cadascú sigui lliure per prostituir-se no veig el problema, més allà de que estigui desaprofitant la seva vida per no fer el que realment li agrada, però això ja és problema de l'individu i no de la societat, almenys així ho veig en aquest moment.
El tema de la llibertat: evidentment, si no necessitàrem diners per a menjar, vestir-nos i disposar d'un llit, ningú treballaria més que en aquelles coses que el satisferen, ja siga la física quàntica o la pràctica del kamasutra. Que hi ha coses millors que la prostitució?, clar que sí. I pitjors? també. Que estan condicionades pel seu subconscient, per tradicions i costums molt arrelades? Possiblement nosaltres també ho estiguem en altres aspectes, i no ens hem donem compte i donem per "normals" actes i pensaments que per a altra gent serien totalment denigrants. I què vols fer? Cadascú que obri els ulls i vegi si el que fa val la pena, o està prostituint el seu cos o la seva ment per somnis o creences falses. I després que continui el camí per allà on vulgui.
Si faria sexe per diners? A priori sí, si pugues triar quan començar a "treballar" i quan parar, sense cap obligació més enllà de qualsevol contracte laboral. (per cert, no em guanyaria la vida prostituint el meu cos, encara que fa vint anys potser alguna cosa n'hagues tret) L’exercici de la prostitució no s’ha de prohibir. En tot cas, cal que el legalitzem.
Perquè regularitzant-lo, dotem de drets laborals i cívics, alhora que protegim, les persones que duen a terme aquesta tasca, i que a dia d’avui, malauradament, els hi son negats.
I és que es tracta d’arranjar l’ofici més antic del món, atès que aquest no representa una qüestió d’ordre públic, sinó que en realitat fa falta una profunda tipificació dels drets socio-laborals, inclueixo la seguretat social i la prevenció de riscos, en quant aquestes persones puguin treballar de manera digna, allunyant-se això sí de l’estigmatització que produeix la incertesa jurídica promoguda per una desregularització tan feble.
D’aquesta manera, posaríem pau a la convivència entre la ciutadania i aniríem a tallar de soca-rel el verdader problema: les bandes que fan del sexe un negoci mitjançant l’esclavitud sexual d’uns altres.
Aquestes setmanas els diaris han publicat un reportatge, amb fotos extremadament explicites, sobre la prostitució als carrers de Barcelona i, com era previsible, això ha provocat la típica reacció social hipòcrita, inútil i cutre: les associacions de veïns s’han dut les mans al cap, i el Govern Municipal s’ha limitat a fer una redada on s’han detingut a 4 prostitutes i 12 clients, tots ells d’origen estranger. Com, segons el Codi Penal vigent, ni la prostitució ni la contractació de serveis sexuals son delictes tipificats, aquestes persones seran identificades i posades immediatament en llibertat i ni tan sols els podran repatriar, degut a la dificultat per esbrinar el país de procedència en el cas de ciutadans subsaharians.
L’únic que sembla preocupar a la opinió pública es l’aparença d’aquest greu problema: la imatge que dona la ciutat al turisme i poc més, com si traslladant a les meretrius a un lloc més discret tot estigues solucionat.
Però no ens quedem a la punta del iceberg, anem a la arrel del problema:quans proxenetes han estat detinguts? Cap. I això si que és un delicte i greu! Però clar, es molt més senzill enviar els mossos a enxampar a quatre barjaules cridaneres, dels centenars que passegen per la rambla, que iniciar una costosa investigació policial internacional.
Segons fonts d’ONG’s, les noies que es dediquen a exercir la prostitució pels carrers venen de països africans amb pobresa extrema, on han estat enganyades amb promeses de feina per poderoses xarxes internacionals de tràfic de dones, treballen unes 9h hores diàries cada dia de la setmana, sense cap mesura higiènica, on estan obligades a contractar un mínim de 12 serveis diaris, a 30 euros cada un, dels quals 20 son per a la organització i 10 per als intermediaris inmediats.
Tenim una màfia despietada dedicada al esclavisme sexual en massa a les portes de casa i tan sols ens capfica que pensaran els japonesos quan vinguin a fotografiar la Sagrada Família i es topin sobtadament amb una escandalosa fornicació pública. A que Collons estem jugant?
I, per postres, resulta que Espanya està adherida al Protocol de Palerm, elaborat per la ONU el 2006, on s’estableixen les pautes per actuar davant màfies d’immigració on, al apartat destinat a la tracta de persones, estableix clarament que cal protegir a les víctimes explotades, per tal que puguin testificar contra els seus macarres, incidint en que les autoritats públiques els hi han de donar assistència legal, mèdica, psicològica i material, així com han de possibilitar l’accés a educació, ofertes de treball digne o habitatge, per tal que surtin d’aquest cercle viciós.
De nou l’Estat Espanyol, renuncia a fer pedagogia social i saltant-se la seva pròpia legislació, tira pel dret, cedint a la pressió de la demagògia pamfletària. Igual resultarà que tenia raó Stieg Larsson quan, al segon volum de la seva aclamada trilogia Milenium, insinua que el proxenetisme estén els seus tentacles fins als despatxos de fiscals, empresaris, funcionaris policials, directius polítics i redaccions periodístiques on, en un món encara massa dominat pel patriarcat, sempre queda millor carregar les culpes a una puta que a un prestigiós financer que s’enriqueix violant i explotant noies acabades d’arribar de Camerun.
La competència per regular aquesta activitat és només de l'Estat i passa per una modificació del codi penal, però que el govern català sigui conscient de la necessitat de fer alguna cosa davant d'una activitat que va en augment hauria d'ajudar a accelerar el procés i fer-lo realitat. Però la realitat és que ens trobem molt lluny d'una solució.
El debat, molt mes apassionant que el de l'Estatut, de la regulació de l'activitat prostitucional, i auguro que la solució no començarà a encarrilar-se fins que aquesta regulació no passi per crear una llicenciatura o diplomatura en relacions sexuals que també podrà servir per assessorar les relacions sexuals de parelles estables, ocasionals o de pagament
Com es normal, a part de la llicenciatura (part teòrica) s'haurien de crear els Cicles Formatius, l'antiga FP, (part pràctica ) on tindria cabuda la formació de les prostitutes/tos de carrer (grau mitjà) i les de luxe (grau superior).
Com es sabut de tothom, el prestigi, en aquest país,no s'obté del resultats d'una activitat sinó que prové del títol emmarcat i penjat a la paret del corresponent despatx professional, i la sortida mes lluïda dels llicenciats és la de visar projectes que certifiquin que una obra compleix les normes dictades per el Reglament que vingui al cas (o no hi vingui).
Per començar, s'hauria de bandejar el terme "putes", de ressonàncies pejoratives, i cercar un nom prou abstracte e indefinit per la carrera: "Plaeròlogues/egs?". "Eroticòlogues/egs" ? .
En canvi, per els cicles formatius, es podria optar per un de mes llarg i descriptiu, com és costum, "Cicle Formatiu de Grau Superior en Estimulació Psicofísica de la Deshinibició de la Líbido".
Les/els especialistes de satisfer, a nivell pràctic, les mancances erotico-sexuals de la població quedarien doncs integrades en empreses de serveis, totalment legalitzades, i sotmeses a control fiscal i de IVA, amb dirigents sortits de l'escola de negocis de ESADE o de IESE, amb plaeròlogues i eroticòlegs en plantilla, que normalment, visionarien els projectes de relacions sexuals, sense discriminació de si son conjugals o extra-conjugals (només distingits per la tarifa) i en garantirien la qualitat amb el certificat ISO corresponent.
A aquets panorama idíl·lic, hi manca però un detall: que s'aclareixin els polítics i les feministes (els prostibularis, dits macarras, i els seus clients no cal, aquest sí que ho tenen clar) també caldrà convèncer a les prostituyes/tos que facin l'esforç de fer una carrera de 4 anys de durada, o un cicle formatiu de 2 anys. Els polítics no tenen cap problema en fer lleis i reglaments, regular-ho tot, però han de decidir, mitjançant enquestes, si aquests canvis els faran perdre o guanyar vots i aquí ho tenen difícil. Les feministes tampoc tenen cap problema en exigir paritat de drets, i ben fet que fan, però hauran de decidir si posar a disposició el cos de la dona pel que calgui, a canvi de diners, ajuda o no a l'objectiu de la dignificació de la dona.
Si la supressió de la prostitució no és possible, només queda la tolerància (aclucar els ulls) amb el que suposa de permetre el desenvolupament d'una delinqüència organitzada que s'hi parasita. O l'equiparació en termes d'igualtat total amb qualsevol altra activitat econòmica. No és una qüestió política la decisió, sinó de consens social. Un consens social que equivaldria en cas de legalitzar el treball sexual remunerat, a que a ser prostituta, metge o filòloga tingués el mateix reconeixement i prestigi. Per comprovar si existeix aquest consens social i polític només cal que observem si la gent es capaç de presentar-se com a fill de puta, amb la mateixa naturalitat que es declara orgullosament fill de metge i provar, com reacciona algún polític/a al qualificar-lo com a descendent de meretriu encara que no sigui veritat (per allò de que hom no s'ofén si li dediquen una floreta, ni que sigui mentida)
Si no es comença per fer aquest debat, que eliminaria un sens fi de màfies, misèria social, marginació i mils de milions d'euros de diner brut que genera el negoci de la explotació ramadera del sexe, no anirem enlloc.
De fet, el problema greu és, com sempre, el peatge (Autopistes),el pay-per view (TV de pagament ) o el pay-per-clau ( Sexe pagant )El sexe gratis, com a molt pot portar problemes de cornamenta, però aquests cadascú se'l ha de resoldre.
Voleu guanyar-hi quartos per cuansevol de aquets pagamens?
Doncs aposteu per Reagrupament us ho pronostico, amb més probabilitats que invertir en La Caixa... si es pogués.
Perquè? No cal ser un endeví per veure-ho clar. En primer lloc, els espanyols apreten pel centre: ni Estatut, ni finançament, ni rien de rien.. Els predicadors dels peix al cove, primogenis i neomoderns, es queden sense licència de pesca.
En segon lloc, el personal n'està fins la barretina dels partits polítics que prometen i prometen.
En Carretero parla d'involucrar-se, de pencar, d'esfoçar-se per un somni, no de votar per una pastanaga.
Benvolguts lectors, ell no és ni de llarg l'Obama (l'he vist i sentit, i us puc garantir que no n'és la seva versió catalana, si és que existeix), però el seu missatge de participació i treball per un somni que només depen de nosaltres, n'és un calc. Vull dir que el de l'Obama s'hi assembla, al del Reagrupament...
Tots aquells que tingueu ganes de pencar, d'invertir esforç i ilusió en un cinquanta per cent, i que vulguin gaudir d'una democràcia civilitzada (estil britànic, on diputats i ministres salten sense ser processats, versus espanyols que s'arrapen com paparres a la mamella), Rcat és l´opció de futur!!!

dimarts, 22 de setembre de 2009

Article imprescindible

Abans i després del 13-S
"Aquí és molt més difícil de viure? i cada dia més".
El dèficit fiscal català és escandalós, inassumible, més d'un 10 per cent del PIB, és a dir, 22.000 milions d'euros l'any, 3.000 € per persona i any, 12.000 € per família i any, 60 milions d'euros al dia. Amb el nou finançament, malgrat que recelosos, molts pensàvem que es milloraria la situació, però anàlisis acurades, contrastades i aprofundides demostren que seguirem perdent entre 50 i 55 milions d'euros diaris.
L'anivellament solidari és letal per al nostre país: la nostra renda, l'índex de competitivitat i l'índex de desenvolupament humà han baixat; l'Estat de benestar se n'està ressentint progressivament i alarmant. Per vèncer la crisi econòmica necessitem poder decidir on van a parar els nostres recursos, com s'administren, quin paper donem a les entitats bancàries, què prioritzem. No cal que reparteixin els nostres diners des de fora, ja som grans.
El maridatge amb l'Estat Espanyol ens ofega des de fa anys. Catalunya ha perdut vuit llocs (del 3r a l'11è) entre les comunitats autònomes perquè pateix un espoli fiscal, contravenint l'article 206.5 de l'Estatut que exposa que "l'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita". Aquest espoli es manifesta en tots els àmbits: en el sistema de pensions català (-13.097 milions d'euros), en la seguretat social catalana (els catalans aporten el 74 per cent al fons de reserva estatal), en les beques als estudiants (els nostres estudiants són el 17 per cent de tot l'Estat i només reben el 8 per cent de les beques), en la transmissió d'herències (els catalans paguem entre un 25 per cent i un 30 per cent del valor; a Madrid, entre molts altres llocs, no s'ha de pagar res), en l'IRPF (un matrimoni mitjà de casa nostra paga un 15 per cent més que un de madrileny), en l'aplicació de la llei de dependència (Andalusia ha rebut el triple que Catalunya), en el nombre de funcionaris (Catalunya, 8,3 per cent; Extremadura, 23,3 per cent)?
Un poble que n'oprimeix un altre no pot ser lliure. Un Estat que no deixa parlar el poble i desobeeix les seves pròpies lleis no pot demanar-li coresponsabilitats. Malgrat que els art 1.1, 6, 9.2, 16.1, 20.1, 22 de la Constitució espanyola, així com el 137 sobre autonomia local i el 7/85 de la llei de règim local, garanteixen les consultes populars, que són un dret constitucional inalienable i indefugible, el 4 de setembre, després de tres mesos de presentació de la moció al ple municipal, per part de la CUP, l'Estat presenta un recurs a través d'un advocat amb passat falangista, s'autoritza una concentració de la Falange i ens prohibeix, anant ensems contra el reglament d'ordenació municipal, donar suport a la Comissió Organitzadora de la Consulta Popular mitjançant la cessió d'una sala que tothom utilitza tothora.
Sense una ànima comuna, un poble només és una multitud. El dia 13-S tots érem un: abraçades, somriures de complicitat, cants i proclames, emoció desfermada quan els més grans, farcits de records, dipositaven el vot a l'urna, plataformes i entitats d'arreu del Països Catalans, periodistes provinents d'Europa i d'Amèrica? L'autoestima creixia per moments i la consciència nacional agermanava els milers de persones que celebràvem democràticament, joiosament, cívicament aquest retrobament. Ja aleshores, una idea planava i aixoplugava el nostre delit més sentit: si volem, podem!
Som una nació amb un bon futur i un horitzó excel·lent. Innovadors de mena, treballadors reconeguts, experts negociants amb escoles de prestigi internacional, amb una tradició industrial i empresarial secular, un sector turístic apreciat, capdavanters en farmacèutica i biomèdica, tecnologia, telefonia mòbil i serveis, amb una cultura i una història de pedra picada que ens arriba al moll de l'os? Reunim totes les condicions idònies per entroncar escaientment amb moltes garanties en les megaregions europees i asiàtiques, sense desmerèixer altres zones del món. Estem preparats i el nostre escenari natural és projectar-nos a l'exterior.
Una Catalunya "neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", com deia Salvador Espriu. Amb un sistema polític canviat, una altra llei electoral, llistes obertes, amb més protagonisme de les assemblees populars, amb límit de mandats. Un sistema en què no importi tant el partit i la rendibilitat política. Amb una llei del funcionariat diferent, més d'acord amb les necessitats del país. Amb una dinàmica jurídico-administrativa i empresarial i industrial molt més ràpida i àgil que no arruïni el país ni creï tanta frustració?
Un país que prioritzi les persones, les pensions i les polítiques socials, que redueixi els impostos (societats, IRPF, cotitzacions) i creï les infraestructures que necessitem realment per ser capdavanters.
Una nació amb representació a les Nacions Unides, al Consell de Ministres de la UE, al Banc Central Europeu, amb presidència de tant en tant a la UE, que ben aviat gaudirà d'un respecte i reconeixement internacional.
La veu del poble és la veu de Déu. Necessitem un milió i mig de veus a favor de la independència, 68 escons. El Cercle d'Estudis Sobiranistes (CES) calcula en dos milions els electors que hi estarien d'acord. S'ha de fer, però, molta pedagogia perquè els ciutadans i ciutadanes ho vegin clar. Pedagogia des de l'empatia i l'afabilitat; des de la claredat i el pragmatisme. L'independentisme és, sobretot, un projecte comú basat en la iniciativa, l'optimisme, la convivència i el diàleg. Exemples clars, concrets, per ser eficients i eficaços. Aviat podem fer costat a Montenegro, Kosovo, Abkhàzia i Ossètia del Sud, que han estat els últims a aconseguir-ho.
Treballem-hi, esmercem-hi esforços, encomanem la nostra il·lusió amb una rialla sincera dibuixada al rostre. Deixem enrere la pobra, bruta, trista i dissortada pàtria que plorava amb desesperat dolor el poeta. Pel record sagrat dels nostres avantpassats, pel futur dels nostres fills i néts, que esperen el bo i millor de tots nosaltres, dibuixem aquest nou, motivador i esperançador horitzó. Som-hi!
Carles Móra, alcalde d'Arenys de Munt

dilluns, 21 de setembre de 2009

CAMINAR.


Caminar. Caminar amb una meta a aconseguir, però sobretot caminar.
El camí d’Arenys (així s’haurà de batejar) ja hi era, sempre ha estat, els camins com les escultures fetes en roca viva sempre han contingut un itinerari i una figura. Només calia que algú desbrossés la ruta i tragues la pedra que sobrava perque apareguessin. Es veritat que un cop fet tot sembla senzill i evident, tothom hi havia pensat, però cap caminant ni escultor s’havien posat a la feina.
Ara però, quan el punt de partida del Maresme ha obert els ulls a tanta gent, inclosa aquella que ens voldria cecs, ens caldrà mes que mai l’épica de la marxa.
No hi ha obstacles insalvables, n’hi ha d’evidents -els que semblen mes grans però els veiem- n’hi ha de camuflats, però que intuïm, i n’hi ha de tramposos, mines antipersonal, soterrades.
El front espanyol d’Ebre enllà no es pas el pitjor, ni el front anticatalà, presidit pel president Montillà, massa evident per enganyar a ningú. Fins i tot el front trampós dels partits que amb legalitat espanyola i vitola catalana volen sucar pa als dos plats, ens confondrà.
Les trampes de llop que no hem de trepitjar son les de l’amic, i el company aposentat i derrotista. N’he trobat, no hi ha com l’estat del benestar per adormir sense opiacis.
Esperonar als rucs catalans, questa es la primera feina. Si son catalans i no son rucs, correran

dimarts, 15 de setembre de 2009

Sí, podem preguntar

Pobles que imitaran la consulta · Berga · St Pere de Torelló · Girona · Sta Maria d'Oló · L'Estany · Santpedor · Calders · Arbúcies · Manresa · Caldes de Montbui · Argentona · St Cugat del Vallés · Lleida · Serós · Les Borges Blanques · St Vicenç de Calders · Vilanova i La Geltrú..........

dilluns, 14 de setembre de 2009

Efecte papallona

El 13 de setembre s'inicia una nova etapa a Catalunya, marcada per la iniciativa, ben segur, de desenes d'ajuntaments -de la mà d'entitats privades- que seguiran l'exemple d'Arenys de Munt.
Mentrestant, quan es faci pública la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, estarem en millors condicions per reaccionar des de la dignitat i la fermesa. I els que no segueixin, siguin partits polítics, institucions o entitats representatives de la societat catalana, hauran perdut tota legitimitat.
Dins la teoria del caos, s'enten com a "efecte papallona" la idea que petites variacions inicials poden produir grans variacions en el compartament d'un sistema dinàmic qualsevol a llarg termini. És a dir, si una papallona que, amb el seu aleteig, agita l'aire al Japó avui, podria desencadenar un huracà demà a l'altra part del món .
Fent cas d'aquesta teoria, l'esdeveniment històric més rellevant dels últims temps al nostre país, el referèndum popular per la independència de Catalunya a Arenys de Munt, podria ser, perfectament, aquesta variació de les condicions inicials i esdevenir una inflexió, un canvi, més o menys inmediat, en el futur de Catalunya. Ni la marxa falangista, ni les sentències judicials, ni tan sols les crides d'alguns mitjans de comunicació de la dreta espanyola (llegeixi's "Estatuto. Articulo 8: normalidad y excepcionalidad.") han pogut aturar aquest acte que ha transcorregut amb total normalitat, de forma festiva i amb un tarannà absolutament democràtic i exemplar.
Avui s'ha demostrat, doncs, que els catalans i catalanes podem exercir la nostra llibertat d'expressió de forma cívica, expressant el desig d'uns Països Catalans dins un marc polític diferent
Hem demostrat que mantenim una identitat pròpia i, el que és més important, una dignitat com a poble. Hem demostrat que ja no tenim por. Que volem transformar el present, no com a "reconquesta" del nostre passat històric, sinó com un projecte de futur. El nostre futur. I hem demostrat també que aquest gest està servint per a estendre a altres pobles del país a fer una proclamació com la que s'ha fet avui. És efectivament, el punt inicial d'un "efecte papallona".
He vist la televisió i ens ensenyava com s'estava desenvolupant la consulta d'Arenys de Munt.
I veient baixar els senyors amb banderes espanyoles i toros dels dos autocars, o la senyora arenyenca de 97 anys votant i dient que "això no servirà de res però jo ja he fet el que he pogut", un ja té clar de quin bàndol està.
En aquest país, d'un pet en fem set esquerdes, i la fractura entre la realitat i el que s'ensenya als mitjans de comunicació cada vegada és més gran. Hem vist la intervenció de l'Estat i els seus advocats, les paraules de la vicepresidenta del govern o dels líders del PP, els micròfons amagats per no se sap qui a la seu de l'Ajuntament, les planes de diaris i minuts de televisió que s'han consumit en aquesta notícia. La por infosa per les televisions nacionalistes espanyoles en els seus programes diaris. I la crida a l'actuació de l'ordre públic per impedir, al cap i a la fi, que una venerable senyora de 97 anys anés a votar conscient que tot allò no serviria de res, fet que ensenya fins a quin punt d'exageració s'ha arribat en aquesta qüestió.
El gran èxit del referèndum d'Arenys d'Amunt ens monstra el camí a seguir.
I molts són els municipis i les entitats que desitgen fer-ne un al seu municipi.
I així ha de ser.
Vots emesos: 2.671 / 41,01% del cens
Vots pel SÍ: 2.578 / 96,4%
Vots pel NO: 61 / 2,28%
Vots en blanc: 29
Vots nuls: 12
Hem guanyat una primera batalla
Es dóna el cas, que el nombre absolut de votants a favor del Sí (2.578) és superior al nombre de vots que va rebre el SÍ a l'Estatut de Catalunya l'any 2006 (2.424).

dimecres, 2 de setembre de 2009

Vacances ?

Uns tornen i altres van. Alguns bloguers s'acomiaden cortesment dels seus possibles lectors Es una costum introduida??,¡ - que hi ha qui es creu en l'obligació de comunicar-ho, bé dons quedeu tots comunicats.
Els vacancers desconecten. De què? Dels horaris?, De la mala llet ?, Del café de 8 a 9,30?, Del telèfon?, De la mandra de començar a treballar?, De la rutina? Fins a portar anys cotitzats pel retiro?, De les bromes de la feina?, De l'aborriment fins l'hora de plegar?.
No deixa de ser un més més aquest septembre,, si no fos per l'invent dels capitalistes per fer-nos creure als assalariats (fa anys ja no hi han obrers) que si anem de vacances pel món, ja som quelcom important. Doncs mireu, en un moment en que pots anar a qualsevoll lloc del món amb passaport, xancletes i visa, més que fer de turistes, el que fem és de canviadors de lloc del cul.
A mí m'agradaria ser viatjer, aixó si que ha de ser interessant, peró com soc globalitzat només puc ser turista . Que hi farem. Resignació agnóstica.
Fugir uns dies de tot és fantàstic. Oblidar-se de totes les cabòries que ens posa diàriament al cap el nostre entorn i la societat. Oblidar-se des d'aquela cuestió impossible fins a la mediocre classe política d'aquest País. I llavors, quan no tinc cap mena de preocupació al cap, és quan més feliç sóc. Quan decideixo a quina hora em llevo al matí i quin o que vaig a visitar.
Cal dir que per mi les vacances no són per jaure al llit o a la platja, sinó que les aprofito per conèixer coses noves. I em canso més que treballant, perquè camino molt i vaig d'un lloc cap a l'altre, però després em sento satisfet Quan marxo de vacances procuro impregnar-me dels màxims coneixements possibles i no deixar passar res per alt.. Quan estic cansat m'assec contemplant un paisatge, o els carrers d'una ciutat, observant la natura o la gent passejant, o fent la seva rutina diària.
I llavors m'imagino les seves felicitats i les seves penes, però en canvi jo me'n sento al marge, com si fos en un altre món on només existeixo jo i res més em preocupi.
El pitjor es que a la fí, a la tornada, s'haurà de tornar a endollar exactament igual que abans de desendollar. I les piles mentals es descarreguen amb una facilitat.... i arriben els problemas i les depressions post-vacacionals,
Baixar de l'avió i començar a suar. Fer un petó als coneguts, però que com sempre li buscen les tres potes al gat i m'acaben fent posar nerviós i fent-me preocupar per tot.
Pensar en que he de tornar a la feina, Mai he entès a la gent que sempre volen més i més i mai no en tenen prou i tot els sembla poc. Em posen molt nerviós. Però tot això és el que em trobaré. Intentaré aguantar-ho com sigui, com si aquests dies només haguessin sigut com aturar el temps, descansar, agafar aire i tornar a un món real, del qual, potser com en un somni, he tingut la sort de poder-ne escapar uns dies.
Fer vacances un cop l'any és una salvatjada, com menjar un cop al mes.
Els ritmes es trenquen, això está bé, però un cop trencats s'han de tornar a afegir per el mateix lloc, i no hi ha pega prou resistent per unir altre cop monotonía amb monotonía.
Una vaga de vacances indefinides seria un petit pas per un home i un gran pas per l'humanitat je,je,je. Sense l'esparança de les vacances, treballariem?
Probablement les enquestes donarien una resposta en un sentit a aquesta pregunta, però també en el sentit contrari. Les enquestes no serveixen per res, s'ha de probar !.
Qui fa vacances és qui te un treball reglat, qui no, no en fa. Per exemple, els netejavidres , els desvagats, els pòtols, els asfaltadors i les putes de carretera (amb el meu homenatge a aquestes feines tan sacrificades) i sobretot per el aturats.( Quan la feina diverteix ja no es feina sinó oci...aquesta és especialment bona,Oi?.)..
Jo no fare vacances, me'n aniré uns dies. On? No ho sé, però m'en aniré.!.I això no són vacances? No, és una feina com una altre.
Estic pensant quin lloc ocupar quan torni a la feina. Això sí: no vull fer de Paco! Ah ¡ A la tornada em comprometo a fer-vos cinc cèntims sobre tot el que ha donat de si la meva setmaneta de turista...de moment vaig acabar d’enllestir quatre coses que d’aquí a no res he de marxar cap a l’aeroport!
PD . Deixaré activada la moderació de comentaris. La qual cosa vol dir que podeu seguir deixant les vostres opinions com sempre, encara que aquestes no seran visibles al bloc fins a la meva tornada, que la desactivare o no ..La foto tans sols és per la audiencia al blog i que reflexioneu,aquest estiu la poca qualitat i credibilitat que li quedava a la programació televisiva s’ha acabat d’evaporar prostituint gratuïtament la ètica periodística en uns esfereïdors programes sense el menor escrúpol que deixen al pretèrit “Tombola” a l’alçada dels Teletubbies. Afortunadament es tracta tan sols del darrer cant d’una oca moribunda que veu impotent com la seva època de glòria s’apropa inexorablement al final. La era de la alienació teledirigida dona lentament pas a la socialització interactiva del coneixement: Internet!
El filòsof i sociòleg francés Jean Baudrillard va formular una teoria, anomenada de la “hiperrealitat”, que explica perfectament el que succeeix avui dia amb la tele: ha creat una realitat paral-lela tan perfecte que la gent la percep més real que la materialitat empírica que la rodeja, es a dir, hi ha qui creu que els conflictes Belen Esteban- Campanario l’afecten més que les seves pròpies penúries econòmiques. Vaja, una alienació de manual.
BONA FESTA MAJOR DE SANTA ROSALIA.

Setanta anys.

Començava la Segona Guerra Mundial.Malgrat que de seguida la Gran Bretanya (amb els seus dominis) va declarar la guerra a Alemanya, durant molts mesos el front no es va moure cap a occident. Fins a l'abril del 1940 la única activitat bèlica va ser l'ocupació de Polònia i el seu repartiment amb la URSS segons els pactes Molotov-Von Ribentropp.
Diuen que aquest fet, que durant mesos no hi hagués més noticia que l'ocupació a Polònia, va propiciar que entre els feixistes espanyols sorgís una comparació: Tant ells com els alemanys havien envaït un altre país que sempre havia cercat la seva pròpia independència sovint a punt de desaparèixer ofegada entre els seus veïns.
A més, tots dos tenien unes Mares de Deu negres i els tòpics que se'ls aplicava als habitants eren semblants als que es diuen dels jueus (i a Polònia hi havia una molt nombrosa població jueva)....Als catalans se'ls començava a dir "polacos".
Hi ha historiadors que opinen que considerar la data del primer de setembre del 1939 com a començament de la Segona Guerra Mundial podria ser considerat una mica arbitrari. No havia començat Alemanya la seva expansió uns mesos abans amb l'annexió de Txecoslovàquia en virtut (?) del vergonyant pacte de Munich (Alemanya es quedava Bohemia i Moravia, Eslovaquia esdevenia un protectorat i Hongria ocupava Rutènia)? O bé, potser podriem considerar el conflicte del 36 com a quelcom més que una avantsala del que vingué després. O encara més, es podria considerar que aquesta guerra no és gens independent de la del 1914-1918 i que en realitat era en bona mesura el mateix conflicte amb un breu període de cessament d'hostilitats entremig.
I de tota manera això valdria només per a part d'Europa. En globalitzar-se el conflicte s'hi van afegir guerres que portaven ja força temps latents o disputant-se (com ara les guerres colonials italianes a Libia o Abissinia o la guerra sino-japonesa, la guerra ruso-finesa....)que van fer que els contendents s'hi aliniessin en un o altre bàndol.
A l'Orient Mitjà per exemple els jueus, obviament, van triar el bàndol aliat mentre que els àrabs, malgrat l'ajuda rebuda per part britànica per desprendre's del jou otomà, van oscil·lar entre la passivitat i la col·laboració amb els nazis .
Sigui com sigui el món va caure en una bogeria com no s'havia vist mai abans. La guerra amb més morts de tota la història i per primera vegada la quantitat de victimes de la població civil van superar, i de llarg, la de militars. I, és clar, no olidem l'Holocaust.
En totes les guerres (i segurament en aquesta encara més) es mostra com de baix pot caure l'ésser humà. A banda de les misèries individuals i col·lectives hi ha coses que s'han volgut amagar durant dècades: Els detalls del pacte nazi-soviètic, per exemple, que posava en dubte l'abanderament antinazi del comunisme. L'entusiasta col·laboració francesa (no només petainista) amb els invasors i per a l'ocultació de la qual De Gaulle va sobredimensionar la importància de la Resistència. El fet que foren més de tres (Itàlia, Alemanya i Japó) les potencies de l'Eix (caldria afegir-hi Finlàndia, Romania, Hongria, Bulgària i Thailàndia i no convindria oblidar la entusiasta col·laboració de les repúbliques bàltiques o Croàcia per exemple).
I, tràgica pradoxa, fou el pacifisme allò que va fer possible la guerra. La por a la repetició d'una Gran Guerra europea (i possiblement un cert sentiment de vergonya per les condicions imposades al Tractat de Versalles) van fer que no es volgués frenar Hitler amb la contundència necessària. Com van poder permetre que un país arruïnat pogués fer l'exèrcit més ben preparat de l'època i que fos governat per una ideologia que no amagava els seus plans revengistes? . Concedir per a no emprenyar i evitar mals majors. Potser un posat més enèrgic en un moment determinat hagués estalviat milions de vides, però com saber que realment quan és realment necessari un atac preventiu? On posem la frontera entre idealisme i realpolitik?

Us deixo el vídeo d'una cançó que van sentir els soldats europeus de tots dos bàndols. Una mostra que a tots dos costats de la trinxera (és un dir) les persones ens assemblem més que no sembla.

dimarts, 1 de setembre de 2009

Pel-licules de l´oest

Permeteu-me avui, que com a un humil aficionat a la economia, que faci una petita reflexió de la situació econòmica actual, utilitzant una metàfora senzilla que ho farà més fàcil d’entendre.
Tots hem vist algun cop una d’aquelles pel•lícules de l’Oest, si més no els que tenim una certa edat –fa uns anys aquests films eren quasi setmanals tant al cinema com a la televisió...
Doncs la nostra economia és comparable a una diligència.
Què vull dir? Una diligència té entre 6 i 8 cavalls forts, amb una força suficient per tirar d’un petit habitacle on s’hi desplacen els viatgers, normalment de 4 a 6 persones.
Els cavalls representarien les classes productives: empresaris, autònoms, treballadors, etc.
És a dir, tots els que produeixen riquesa en un país. Els que van a dalt, les persones, representarien las classes no productives, és a dir els que no produeixen. Que cada vegada en són més en aquest país.
Fins ara tot és correcte. El carro, és a dir la diligència, avança. Però, on està el problema?
Quan passa el que està passant ara al nostre país, que de cavalls ja no n’hi ha 8 sinó un parell i malmesos, castigats, mal alimentats i maltractats, (que és com des de l’administració es tracta a l’empresariat i als treballadors i als autònoms) i dins de l’habitacle de la diligència no n’hi van 6, de persones, sinó que n’hi van 600 (la major part d’ells no fan ni brot). I els passatgers segueixen augmentant .
Com podeu veure el resultat és obvi: la diligència no anirà enlloc. Serà impossible que avanci. El que hem de fer ara tots plegats és posar ordre a la organització de la diligència si volem arribar a algun lloc