dimecres, 30 d’abril del 2008

Amb el cul a l'aire?


Hi ha qui pensa (molts/moltes), que els blocaires ens despullem davant de tothom sovint; vaja que hi ha qui fa un nu integral, mentre d'altres només ens quedem amb el cul a l'aire...
Jo penso, com em va dir certa persona que em coneix i que llegeix el que escric, que publico el que crec que es "pot publicar", sempre em guardo un as a la màniga i potser mai em mostro del tot com en realitat sóc; això és un... privilegi ? ......dels que em coneixen de més a prop.
Mai m'he sentit "despullat", escric el que vull i, tampoc "despullaré" mai a ningú !
Com tothom, blocaires o no, hi ha coses que queden per a un .
Aquest cap de setmana,es molt llarg,disfruteu,fins....el dilluns…..si torno.


MEDIOCRES

Ahir es va aprovar al Congreso de los diputados a Madrid el Decret llei de mesures excepcionals i urgents per abastir d’aigua Barcelona.
La resolució va ser aprovada amb la majoria aclaparadora de PSOE i PP, i dos partits catalans, CIU i ERC, què van optar per l’abstenció, fonamentada en dos motius, un el finançament del projecte a càrrec de l’estatut, i l’altre l’obertura de futurs projectes transvasistes arreu de l’estat.
Els altres partits “catalans”, van seguir la seva línia, el PSC, no te cap tipus de veu, i simplement accepta qualsevol cosa que aprovi el PSOE, i ICV el partit ex-ecologista evidentment es creu les seves pròpies contradiccions, i fa les giragonses que facin falta.
CIU, segueix defensant el seu projecte faraònic de portar aigua del Roïne, i seguint la seva actitud ambigua en tots els temes cabdals, aprofita per atacar el desgovern de la Generalitat, dona suport als transvasaments i no dona el si pel tema del finançament del projecte, cosa molt important, però que no val la seva oposició, se’ns dubte una tàctica esperant futurs pactes a Madrid, i oblidant qualsevol interès per la nova cultura de l’aigua.
D’altra banda ERC, on la direcció actual sembla ancorada en la incoherència total, a banda de donar suport al govern amb el transvasament, i per altra banda participar en la manifestació de la PDE en defensa de l’Ebre, ara acabar de donar el tomb, i opta per l’abstenció, ni si ni no, tot al contrari.
De fet això no es nou, ja en la tramitació de l’estatut propugnava el famós nul polític de difícil explicació, i que finalment la militància va esmenar cap al no.
Sempre la indefinició, i la poca valentia política van per davant de la coherència i la seguretat alhora d’afrontar la defensa dels interessos dels catalans, i això diu ben poc a favor dels nostres partits on la renovació comença a ser urgent.

dilluns, 28 d’abril del 2008

Ja hem begut oli!


Semblava que després de l'oli de colza, ja no era possible un altre cas semblant, però resulta que sí.
El ministeri de Sanitat detecta uns olis contaminats amb hidrocarburs i el primer que fa és dir que ningú compri oli de gira-sol perquè és clar, ningú que encarà no s’hagi contaminat ho faci sota la seva responsabilitat.
Que en són d’hipocrites! si els suposats controls de qualitat dels aliments funcionessin com ens asseguren, no haurien permès que aquests productes en mal estat arribessin a les prestatgeries dels supermercats.
Un altre punt a tenir en compte, és que només parlen d’oli de gira-sol com a producte únic contaminat, però i tots els productes que en porten en els seus ingredients? Potser si ens entretenim a mirar la composició del que tenim dins els armaris de casa descobrirem que tot pot estar contaminat.
Abans les empreses feien servir olis i grasses vegetals procedents de la palma o del coco en els productes alimentaris, però els van canviar per gira-sol perquè és millor pel colesterol.
Si ho mirem amb atenció podem trobar aquest oli en: el tomàquet fregit, la bolleria industrial, el pa de motllo, les galetes... és a dir, tots aquells productes que precisen olis o grasses vegetals per la seva elaboració. Però és clar això no es pot dir perquè pots paralitzar un país, imagineu què passaria si ens posem a pensar quins olis utilitzen els menjadors escolars, els restaurants i fins i tot la pizza que encarreguem a domicili.
Però tothom tranquil que hi haurà una selecció natural com en el cas de les vaques boges i si et toca mala sort i sinó millor. Què hi farem, continuarem tenint fe cega amb el ministeri de sanitat que tan bé procura per nosaltres.

diumenge, 27 d’abril del 2008

PRESA DE PEL. ¡ ¡ ¡

Les paraules del Ministre Solbes sobre el nou finançament català, conviden a pensar en una nova presa de pel pels interessos de Catalunya.
Per si algun ingenu tenia algun dubte, les paraules del ministre han afegit mes aigua al vi sobre un tema cabdal com es el finançament, la recessió econòmica impedirà al govern de l’estat fer cap gran esforç, i evidentment qualsevol acord serà multi lateral entre totes les comunitats.
La qual cosa vol dir que la bilateralitat tant proclamada pels partits catalans entre les bondats del nou estatut- et ja la poden guardar al calaix, Catalunya mai ha negociat res que afecti a tot el conjunt de l’estat de forma exclusiva, i ara no en serà una excepció, financera- ment, forma part del regim general i no aconseguirà res que les altres comunitats autònomes no ho vulguin, posi el que posi l’estatut. Els partits polític catalans ja han començat a reaccionar, però haurien de saber que jugar a ser comunitat autònoma de l’estat espanyol te aquestes coses, i no serveix de res voler treure pit com el Sr. Mas perquè sap que les seves paraules cauran en l’oblit, ni fer veure que no s’ha escoltat res com el Sr. Castells perquè ell i el seu partit formen part d’aquest conjunt que evidentment mai defensarà els interessos legítims dels catalans.
També tenim l’actitud d’ERC, un partit que va promulgar el no a l’estatut, i que per tant sembla hauria de tenir les mans mes lliures per oferir les seves propostes, però com que la coherència no es la seva principal virtut com és demostra en el tema del transvasament, i el Sr. Carod i el Sr. Puigcercos sembla prioritzen la tàctica de ser crossa del partit socialista a la defensa d’un veritable concert econòmic, no en podem esperar res de bo.
Aquesta legislatura crec que senzillament, i si no hi ha un canvi real dels partits catalans, assistirem a la indiferència del govern espanyol per les qüestions catalanes per molt que la llei estigui per complir-la. Un augment de percentatge d’impostos controlat i poca cosa mes.
L’espoli continuarà amb el beneplàcit dels partits catalans, mes pendents de les seves batalletes internes, que de definitivament pensar en un salt a aquesta paret que ahir a Alacant recordava el 3OO aniversari de la Batalla d’Almansa, i on encara estem ancorats.

Alonso fa somiar

Fernando Alonso fa somiar amb el seu segon posat en la formació de sortida sáb 26 abr, Montmeló (Barcelona), 26 abr (EFA).-
Fernando Alonso (Renault) fa somiar amb el podi, després d'aconseguir el segon posat en la formació de sortida del Gran Premi d'Espanya, inesperat des del començament de temporada, i demà compartirà la primera fila amb el finlandès Kimi Raikkonen (Ferrari).
Les millores en el Renault mireu la foto,R28 i potser el dur menys càrrega de gasolina que els seus rivals han permès aquest petit miracle que s'ha produït i que ha retornat l'alegria als afeccionats i a Fernando Alonso, que quan va creuar la línia de meta després de marcar el seu temps de 1:21.904, que llavors era "pole", va alçar els seus braços en senyal de victòria, mentre els espectadors de les tribunes posats en peus aplaudien el seu èxit. Alonso va decidir ahir a la tarda canviar el xassís del seu cotxe. Veure altra vegada la foto, No estava content amb el qual havia utilitzat en la sessió lliure i avui tot s'ha desenvolupat de la millor manera possible.
AL terme de la sessió d'entrenaments lliures, el ovetense ocupava la tercera posició. Si l'objectiu després d'aquesta renovació del R28 era entrar amb una relativa tranquil·litat en la tercera i definitiva fase de la sessió de classificació, avui ja ho va assolir amb escreix. AL finalitzar la segona eliminatòria ocupava la quarta posició, i l'objectiu aquesta aconseguit, però el que ni el més optimista es podia imaginar és que en la tercera i definitiva anava a conquistar un lloc en la primera fila.

divendres, 25 d’abril del 2008

Què és Catalunya?


Una mica d'humor per acabar la setmana, recordant el gran programa d'en Mikimoto, "Persones Humanes".

La Catalunya nuclear.

Sóc conscient que aquest és un debat espinós, que no sóc pas tècnic nuclear i que només puc aportar coneixements de geografia ambiental sumats a un model i estratègia de país. Malgrat tot, crec que és un risc que alguns posicionaments s'enquistin, per tant faig la meva aportació al debat.
No es cansen de dir-nos-ho, martellet i martellet, que les centrals nuclears són segures. I mireu què ha passat a Ascó: radioactivitat i mentides. Ara tot són excuses de mal pagador i promeses de millorar els plans d’emergència. Però, és clar, ens assabentem del que volen o del que no poden amagar. Fet i fet, a Ascó han fet pública la cosa quan sabien que havia transcendit, del contrari no ens n’hagueren dit ni pruna.
Tot això de la seguretat de les centrals nuclears és pura propaganda. Vivim al costat de bombes atòmiques, que potser no petaran com Txernòbil (o potser sí) però de segur que en mataran uns quants “tas seta a tas seta” de contaminació radioactiva.
El debat present: Ascó II i les partícules
Aquests dies la notícia d'una fuita de partícules radioactives de la central nuclear d'Ascó II, a les Terres de l´Ebre, encén la polèmica nuclear i ha causat alarma entre els ciutadans, especialment els habitants de l'àrea i els seus responsables polítics, com és lògic. Aquesta fuita ha estat investigada amb un retard de mesos -va ser detectada al novembre i no comunicada fins fa un mes, això ha provocat la destitució del director de la central- i s'ha comprovat que s'ha extès a un petit radi al voltant de la central. Malgrat tot, s'informa que la radioactivitat detectada en aquestes partícules no és perillosa per a la població.
En si, aquestes partícules han estat arrossegades per l'aigua que es fa servir per netejar uns tubs pels quals es transporta el combustible de la central. El primer error de tots ja va ser acumular aquesta aigua en un bidó de 50 litres i ser llençat per un operari a la piscina de combustible. Estaríem parlant, doncs, d'un error humà i d'un error de supervisió. Per les seves propietats, no ha arribat gaire més enllà d'una cinquantena de metres de la font d'emissió
Això sumat a l'opacitat de tot aquest afer, que em fa venir a la memòria el comunicat de Gorbachov sobre l'accident de Txernòbil... fa un comunicat públic al maig sobre un accident de l'agost de l'any anterior -1986-. El que és segur és que no ens mereixem aquesta opacitat soviètica per part de les empreses que la gestionen.
Caldria tancar totes les centrals nuclears, perquè són causa de morts i malalties i perquè poden provocar un desastre irreparable com el de Txernòbil ¿. La seguretat de les centrals nuclears, com acabem de comprovar, és una pura propaganda. Sabem això d’ara, però sospitem que han callat molts altres incidents, potser més greus.En qualsevol cas, ens trobem en el cas de sempre: que preval el benefici econòmic de les empreses elèctriques per damunt de la salut i la seguretat de les persones.
El debat de fons: la conveniència de les nuclears.
Hem de reconèixer que som un país amb pocs recursos energètics i amb una demanda creixent. D'entrada, fem un cop d'ull a les nostres fonts energètiques: Els combustibles fòssils útils dels Països Catalans son escassos, doncs tret d'una plataforma petroliera al Delta que extreu una reserva mínima i mines de carbó de poc valor, importem la resta a preus creixents i distàncies considerables. El gas també s'ha d'importar des dels gasoductes del nord d'Àfrica -recordem que Algèria no és el paradigma de l'estabilitat- i no és pas un recurs renovable. Malgrat tot, la major part de l'energia segons dades de l'estat es produeix mitjançant la combustió de carbó, petroli (aquestes dues sumen gairebé el 40%) i gas (aprox 24%).
Les fonts renovables son el futur i no ho dubto. Però actualment representen un 17% i el ritme de creixement és lent, ja que la producció hidroelèctrica (8%) disminueix alhora que costa molt d'aprovar la instal·lació de generador eòlics (eòlica, 7%), comptant també que l'energia fotovoltaica segueix sent de les més cares i que la biomassa i altres fonts secundàries amb prou feines s'han desenvolupat. Per les característiques del nostre territori, tampoc podem pensar en l'energia geotèrmica ja que li falta desenvolupament.
L'energia obtinguda de les centrals nuclears de l'estat suma un 20%. Es disposa de centrals construïdes als anys 80 (anomenades de segona generació) a Ascó (I i II), Vandellòs (II) i Cofrents, que acabaran la seva vida útil en una anys. No sense polèmica, les quatre han patit alguna deficiència menor que ha generat gran alarma (el mal funcionament va obligar el tancament de Vandellòs I, per exemple, al començament dels anys 90).
Estratègicament, com a país hem de pensar en el medi ambient primer, i també en els costos. El nostre objectiu prioritari ha d'ésser l'eliminació de les centrals de petroli i carbó, ja que generen enormes quantitats de Co2 malgrat ser les fonts d'energia més barates de les que disposem. Això no es pot aconseguir alhora que seguim repetint un discurs antinuclear: no ens podem despendre del 60% de l'energia generada en dos anys, ni en una legislatura ni en dues.
I si tenim clar que l'objectiu és eradicar l'energia produïda pels combustibles fòssils, tenim dos cavalls de batalla. El primer és, sens dubte, nuclear. Hem de comptar amb l'energia nuclear per compensar les grans xifres, el gran volum d'energia que generen les centrals de combustió (40% com hem dit)... però no de qualsevol manera, doncs ens mereixem centrals més segures i més modernes. Ens caldran un o dos reactors de tercera generació en un mitjà termini, i per ara mateix ens cal un nou protocol de seguretat nuclear que inclogui supervisió constant i des de dins, amb participació de la Generalitat.
El segon cavall és el futur guanyador: les energies renovables
. A mesura que anem desbloquejant el territori, podrem anar bastint parcs eòlics. Al mateix temps que el silici de puresa solar es faci més barat, augmentarem la superfície de captació fotovoltaica. Amb planificació, recuperarem massa orgànica i gas des d'abocadors preparats i aprofitarem molt més altres fonts d'energia. Amb iniciativa instal·larem mini centrals hidroelèctriques que permetran aprofitar la cinètica de l'aigua sense malmetre el curs dels rius ni el paisatge.
Amb esforç, en uns anys podem arribar a cobrir la meitat de la nostra demanda amb aquestes fonts, imagino un molt possible llarg termini on aquest país generi per fonts renovables un entre 1/2 i 2/3 de l'energia que consumeix, deixant la resta a les nuclears, que servirien sobretot per mantenir la tensió malgrat les fluctuacions de les primeres (poc vent, poc sol o poca pluja) i també per equilibrar els costos de generació.
En aquest llarg termini possiblement ja haurem desenvolupat prou algunes altres tecnologies que ens permetran substituir les nuclears.
Però tot això requereix molt de temps i molta inversió, a més de ser conscients de la problemàtica general de l'energia i del canvi climàtic: pensem en l'alça del petroli, en les escasses reserves que en resten, en la sequera i en la pluja àcida. Si ara diem NO a les nuclears diem SÍ al fum negre diari i constant, desterrant l'energia nuclear ens aboquem de ple a un escenari de dependència energètica, contaminació i sequera. Tinguem-ho clar
Si tinguérem polítics com cal, i no politicaires i galls de garbera, ja s’haurien pres mesures importants d’estalvi energètic per no haver de dependre tant d’aquestes perilloses factories elèctriques.
Ja n’hi ha prou d’aquesta moda d’il·luminar els campanars tota la nit, serres i castells, aparadors de botigues, carreteres, polígons industrials i carrers que a les tres de la matinada, buits i solitaris com cementeris, semblen l’enlluernador de València en falles,o la Feria de Abril a Sevillà.
Un malbaratament de llum irresponsable que, de més a més, es paga a càrrec dels pressupostos públics dels ajuntaments. És a dir, factures desorbitades de consum elèctric l’import de les quals podria destinar-se a atendre moltes necessitats públiques.
Però manen les empreses i els inversors, i els polítics els fan de còmplices o de majordoms, segons el partit. I nosaltres a la intempèrie, a mercè de les partícules radioactives fugides i en suspensió i enganyats com a caragols amb cantarelles de propaganda indecent.
Reflexionem el cap de setmana.

dijous, 24 d’abril del 2008

La utilitat de l'espanyol a U.S.A

I una profe “simpàtica”, cal dir-ho tot.

Ressaca

Lliga de Campions, semifinals anada: FCB 0 - 0 ManU
Avui és el típic dia "després de festa grossa".
Ahir Catalunya sencera va gaudir la popular diada de Sant Jordi amb la mateixa il·lusió de cada any, omplint els carrers .
Una festa en majúscules, com cada 23 d'abril. Al vespre, més festa encara; en aquest cas la del futbol. Barça i Manchester United es van veure les cares i escolta tu, el Barça potser sí que no està massa bé però, ahir, li va donar un bon repasset als anglesos aquests.
Juga i domina el Barça. Possessió de pilota altíssima. Però no hi ha gols. Cap contra l'Espanyol i avui tampoc cap contra el Manchester. 180 minuts i cap gol.
Ha jugat bé avui el Barça? Doncs podem estar contents. Oblidades les bandes el joc d'atac de l'equip es canalitza pel centre. Massa.
Els anglesos ultradefensius ho han tret tot. Una gran ocasió d'Eto'o a principis de la segona part hauria d'haver acabat en gol. Afina la punteria Eto'o! Un parell de xuts d'Henry i Iniesta tampoc han tingut sort. Cap problema, però, a la defensa. El Manchester s'ha comportat com un vulgar equip petit amb fallada de penalty inclosa. Avui han estat mediocres i porucs, dimarts que vé ja ho veure'm. Som més a prop de Moscou?
Ja només falta un partit per saber-ho. Si Etoo hagués marcat aquest gol cantat , ara estaria parlant d'un dia de Sant Jordi rodó.
Bé, no ha estat gol: una vegada més, el Barça ha acabat un partit sencer al Camp Nou sense marcar-ne cap, ja se'ns està fent quotidià. Tan sols ens va faltar el gol. Si no em creieu només cal que sortiu al carrer avui, dia de ressaca, i us fixeu en les cares d'amargament de certes persones que duran la llengua entaforada al cul. Que si "nos iban a meter cinco", que si "no teníamos nada que hacer"...i total, un zero a zero que -d'acord- no és que sigui un resultat bo per a la culerada però no oblidem que, tret de la victòria, és el millor resultat que podíem aconseguir per anar a Old Trafford.
A més -què caram- que vam jugar bé, hòstia. Sembla que finalment els jugadors van decidir posar el que s'ha de posar per a jugar al nivell que juguen. Ja m'enteneu.Oi ¡¡

dimarts, 22 d’abril del 2008

Sant Jordi 2008

Per Sant Jordi, la tradició diu que s'ha de regalar una rosa i un llibre, però el Sant Jordi històric no té res a veure amb aquesta litúrgia. Es sap que va ser un militar romà martiritzat pels mateixos romans al voltant del segle IV per no renegar de la seva fe cristiana. La llegenda més popular a Catalunya sobre Sant Jordi explica que a Montblanc hi havia un drac terrible.
Per tranquilitzar-lo, s'escollia per sorteig a una persona que era oferida en sacrifici al monstre. Un dia la sort va assenyalar a la filla del rei, que hagués mort a les mans de la fera de no haver estat per l'aparició d'un cavaller, que es va enfrontar al drac i el va matar. Aquesta mateixa llegenda, amb petites variacions, es repeteix en les tradicions populars d'Anglaterra, Portugal o Grècia.
En un principi, Sant Jordi era una figura lligada al món de les cavalleries i a l'amor Cortès, fet que pot explicar la costum de regalar una rosa per la festivitat del sant. Algunes versions remunten aquesta pràctica a la Fira dels Enamorats que es celebrava a Barcelona des de el segle XV. Al menys, el que sí es pot afirmar amb seguretat és que per aquella època ja es repartien roses a les noies que en el dia de Sant Jordi assistien a la missa que s'oficiava a la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat.
La cel.lebració del dia del llibre és bastant més recent. Segons algunes fonts, es va celebrar per primer cop el 7 d'octubre de 1926 en commemoració del naixement de Miguel de Cervantes. La idea original fou de l'escriptor Vicent Clavel Andrés (editor valencià, amic i coreligionari de Blasco Ibáñez, establert des de l'any 1920 a Barcelona, on regí durant molt de temps l'Editorial Cervantes i on morí el 1967), que ho va proposar a la Càmera Oficial del Llibre de Barcelona. Poc després, al 1930, es va canviar la data al 23 de abril, dia de la mort de Cervantes i d'altres escriptors universals com William Shakespeare o Garcilaso de la Vega.
Aquesta festa dedicada a la literatura, ha estat declarada per la UNESCO Dia Mundial del Llibre i dels Drets d'Autor. La decisió es va prendre el dia 15 de novembre de 1995 en una conferència general que va tenir lloc a Paris.

Monjos violents de Lhassa ¡ ¡ ¡

M'arriba això i tal qual ho penjo.
Que cadascú en tregui conclusions.
Cal difondre-ho arreu! El govern xinès és pitjor encara del que pensàvem. Tot i la imaginació que hi hem posat!Veieu com la Xina fa la desinformació.Aquí teniu una foto de militars xinesos a punt de vestir-se amb hàbits de lames tibetans.
Recordeu la informació: els monjos de Lhasa van dir que s'havien quedat tancats sense intervenir per res en les manifestacions. La foto ha passat per Itàlia i França i ara arriba a nosaltres.
Seria desitjable que travassés totes les fronteresi la veiés el món sencer.
Cal fer-ne via per no donar temps que Yahoo, o d'altres servidors de correu, filtrin els missatges.

dilluns, 21 d’abril del 2008

divendres, 18 d’abril del 2008

Bon cap de setmana.



Salut companys :
Segur que molts dels catalans que sentim la necessitat d’avançar cap a la consecució de l’estat propi verm passar un mal tràngol les passades eleccions al Parlament espanyol, sobretot militants i simpatitzants de les forces sobiranistes. La pèrdua de suport en vots i escons va ser un autèntic fracàs electoral. Per moltes lectures que se’n faci, des de l’òptica que es vulgui, no hi ha cap altra paraula.
Els polítics sempre tenen la rara habilitat de maquillar qualsevol resultat i trobar explicacions fins i tot de sota les pedres d’allò que els és advers. Per molta bipolarització de la que es vulgui parlar, per moltes circumstàncies que afavorissin els resultats excepcionals de les eleccions precedents a aquestes sota la bota aznariana,..... per tot el que vulgueu.
La realitat és que es va disposar d’uns anys per mantenir la flama d’aquells electors i encendre-la a altres i no es va saber fer. No tan sols això, si ens atenem als resultats es va apagar en més de la meitat. I aquesta és la gran responsabilitat de tots, enredada en els tripijocs d’un segon tripartit, amb una política erràtica que ha acabat confonent i desencisant a molts.

Berlusconi , ha quedat sorprès pel color “rosa” del nou govern de Zapatero, jo en canvi, m’he quedat acollonit amb la nova portaveu del fatxes al Congrés, la Srta. ” Szorraya ” S.S. Vaja remena culs ens han encolomat , l’Acebes al seu costat, i mai més ben dit, sembla un angelet. La seva primera intervenció pública com a portaveu de la dreta estatal, ha estat encendre de nou el foc de la guerra entre Pobles per l’aigua, la confrontació entre els homes que habiten la península, als dos costats del riu Ebre. tal fareu, tal trobareu !!
I hi ha una petita responsabilitat dels electors, la d’alguns militants i simpatitzants d’haver palesat aquest desencís a les urnes, quedant-se a casa o votant un altre partit. Amb tota la legitimat del món, però potser sense mesurar les conseqüències d’una patacada tan gran, la pèrdua de credibilitat que això comporta i la sensació de cavall perdedor. Aquest cavall al que ningú de cap àmbit avui vol pujar, ni polític, ni social, ni esportiu....
Potser en podrem treure alguna cosa de bo del desastre. Potser podrem veure que és hora d'implicar-se més, que exercint de catalans de saló a les tertúlies de bar no en tindrem prou. Perquè segurament des de la convicció som cada dia més, però des de l’acció són pocs, és el pas endavant que hem de fer.

Una abraçada a tots i bon cap de setmana.

dijous, 17 d’abril del 2008

dimarts, 15 d’abril del 2008

QUE LLEST AQUEST NOI ¡¡¡


Llest aquest noi¡ Crec que Zapatero ha fet una remodelació del seu Govern (en dic remodelació, perquè no crec que sigui altra cosa) de forma força inteligent, que l'enforteixen en els seus postulats.
Si en el seu dia el PP d'Aznar va fer, anunciant-lo fins a la nàusea, un viatge al centre, ara ZP, amb una estratègia mediàtica brillant, ha fet el mateix. Amb alguna diferència: el viatge de ZP cap al centre no només és polític i ideològic, sinó que també ho és geogràfic i, a més, quan un anava de la dreta al centre l'altre va de l'esquerra al centre.
Si analitzem alguns aspectes del nou govern, podrem treure algunes conclusions:
Operació mediàtica brillant: busquem una cortina de fum. Alguna cosa millor, des del punt de vista de màrqueting polític, que posar més dones que homes a l'executiu?
Només se me n'acudeix una: posar una dona, catalana, jove i embarassada (poseu-ho en l'ordre que vulgueu) al capdavant del Ministeri de Defensa. Hàbil el gest de posar la Chacón a Defensa. A banda d'altres coses, va aconseguir que ahir només es parlés d'això, o que majoritàriament s'emportés tot el protagonisme I Mentrestant no es debatia res més.Operació brillant (les declaracions de Jiménez-Losantos esparverat perquè "se encargue de la defensa de la Nación una nacionalista sectaria" van que ni pintades al PSOE i a ZP).
Darrera d'aquesta operació mediàtica, una voluntat de maquillar, o ocultar, si voleu, aquest viatge al centre.A ZP no li agrada el govern català. No li agrada el govern d'Entesa. Quina mesura pot ser la més efectiva per tensar les relacions amb el govern català? Fàcil, té noms i cognoms: Magdalena Álvarez, La "Maleni" és de nou ministre de Foment. En ZP ha premiat la seva magnífica tasca i capacitat de gestió al capdavant de Foment per fer front a la crisi del servei de rodalies a Catalunya, els esvorancs i el retard de l'arribada del TGV a Barcelona... . Malgrat ser, l'única ministre de la democràcia espanyola recent que ha patit una reprovació en seu parlamentària, la Magdalena Álvarez fent bona la frase "ante partía que doblá" manté la seva cartera ministerial a Foment.. No volieu sopa? Doncs dues tasses!
Què fer per a què la gent deixi de dir que Pedro Solbes és un Ministre que aplica polítiques econòmiques de dretes? Ben fàcil, també: posa un ministre que sigui encara més liberal, encara que no sigui al Ministeri d'Economia. Doncs ja el tenim: Miguel Sebastián. Al seu costat Solbes passa per marxista.
Què fer per a què els poders econòmics deixin de veure el Ministeri de Medi Ambient com un enemic? Dues coses ben senzilles: a). Diluïm la responsabilitat de Medi Ambient. b) Treiem-li responsabilitats a qualsevol persona amb sensibilitat medioambiental.
Fàcil: creem un Ministeri en el qual Medi Ambient estigui supeditat a Agricultura i Pesca, treiem del càrrec a l'única persona del govern aliada amb les entitats ecologistes (Cristina Narbona), i posem-hi a Elena Espinosa que no té la més mínima sensibilitat ambiental. I, com diria el Joan Herrera, això no ho diem diem nosaltres, ho diuen els ecologistes.
I ha col·locat a Foment la mateixa incompetent que abans, a Cultura el mateix incomprensible que abans, a Administracions públiques la mateixa que abans... per tant, indicant que tot anirà com abans.
I què dir de Celestino Corbacho com a nou Ministre de Treball i Immigració? Doncs no cal escriure res més que les seves pròpies paraules publicades ahir a El Periódico: "Ningú pot perdre un dret pels immigrants".
Que cadascú valori.
S'aixeca el teló, comença la novena legislatura...

dilluns, 14 d’abril del 2008

"¡Viva España!, ¡Viva el Rey" * Aniversari de la República

Carme Chacón: "¡Viva España!, ¡Viva el Rey"



Que contents deuen estar els espanyolistes d'haver sentit aquestes malsonants paraules en boca d'una "catalana" "socialista".
I contents podeu estar tots aquells que, de bona fe, vàreu votar PSOE-PSC en les passades generals "perquè si no els votàveu, 'ells' tornaven".
Quin golarro us van clavar, mare meva¡¡. Però bé, ara ja no hi podeu fer res, alea jacta est.
De tota manera, observeu la patètica escena i escolteu les grolleres paraules de la Carmeta, enaltint Espanya i la retrògrada figura del rei.
Ja no se'n recorda ara, de vosaltres. Ara ja té (tenen) el que volia.

14 d'abril de 1931 - Proclamació de la República

Tal dia com avui de l'any 31, el nostre President , fa 77 anys fou proclamada des del balcó de la Generalitat de Catalunya la República Catalana, per Francesc Macià.
Les seves paraules foren:
Catalans :
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.
Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.
Barcelona, 14 d'abril de 1931.
El President
FRANCESC MACIÀ

Eren temps d'esperances i molta fe en el futur. Uns nous horitzons s'albiraven, més enllà d'èpoques convulses que semblaven superades. Llàstima que no va sortir bé i les forces del mal van aliar-se en contra de la llibertat. I naltros varem saber dividir-nos i barallar-nos com de costum per semblar més febles i dèbils, resultant vençuts com sempre.
Ahhh! Sort que ara tot ha canviat i som una pinya... No?


dissabte, 12 d’abril del 2008

Les fitxes es mouen.

L’estratègia és més que evident, a estes altures de la pel·lícula qui no ho veu és perquè no vol. Tal vegada no és una estratègia dissenyada i conscient. No crec que hi haja una mà negra darrere que menege els fils i active els mecanismes un per un i en el moment adient, no és això. Però si observem els resultats ens adonarem de que tant fa si és així com si no ho és. L’espanyolisme avança i amenaça amb fer escac i mat (i quan dic espanyolisme em refereix al de sempre, el que coneixem, no hi ha altre, i si hi ha no està representat dins de cap dels dos principals partits de l’Estat).
Tot va començar amb l’era Aznar. Les dos legislatures populars havien fet ressorgir entre els sectors dretans (i també en altres) de la societat espanyola el nacionalisme espanyol que fins llavors havia romàs silenciat per un fervor democràtic que relacionava l’espanyolitzat amb el franquisme. Amb Aznar molts espanyolistes van poder sortir per fi de l’armari i també es van crear de nous.
Però l’espanyolisme no va ser l’únic nacionalisme que va revifar en aquella Espanya popular, no sé molt bé si per reacció o per convicció, altres nacionalismes van créixer i van fer-se més forts (pensem per exemple en l’augment de vots d’ERC a les eleccions estatals de 2004). Per tant, és ací on comença l’etapa que vull analitzar.
Amb Zapatero la història és ben coneguda (o no?). Zapatero era (i és) aquell que deien “bambi”, bon minyó i del Barça. Ens va traure d’aquella guerra il·legal i va parlar-nos de l’Espanya federal que junt a Pasqual Maragall havia planificat, “Nación de naciones” deia.
Es va embarcar en una seguida de polítiques noves, renovadores, fresques; amb el seu “talante” va seduir a tort i dret (bé, la veritat és que més a tort que a dret) i va provocar la histèria en les fileres de la tribuna popular. “Aprobaré la reforma de estatut que salga del Parlament de Catalunya” deia; “el diálogo es un instrumento necesario para la paz” assegurava. I a mesura que passava la legislatura, la dreta espanyola es feia més dreta i més espanyola, deien que Zapatero volia trencar Espanya, ells saben que no (i tu?).
Quin és el resultat? el resultat és que tota bona estratègia no es descobreix fins al final, per tant deduïsc que l’estratègia no ha estat lo suficientment bona com per a passar desapercebuda als meus ulls (i als vostres?). Zapatero ha creat una Espanya que mola, on els gais es casen, a la gent li regalen 400€ per la cara, hi ha lleis de dependència i educació per a la ciutadania, i ha dit: “aquí teneis, ésta es la nueva España, una España socialista, una España progresista, una España de la que merece la pena formar parte”, però que passa amb els qui no ens agrada esta Espanya? Doncs res! perquè tenen l’altra, la del PP.
I el Lió està servit, arriben les eleccions estatals de nou, les de 2008, i toca fer balanç, la gent es pensa el seu vot o tal vegada ja el té decidit. L’Espanya federal, la “Nación de naciones” no hi és, Navarra ha estat entregada en safata de plata al PP per part del PSOE “para que no gobiernen los nacionalistas”, però no passa res, perquè molts nacionalistes votaran a Zapatero, ell ho sap (i vosaltres ? sabies que ell ja ho sabia?), és fàcil davant l’Espanya del PP (la de sempre) està l’Espanya de Zapatero (la de sempre però que “mola más”), i els resultats electorals no es fan esperar… qui ha guanyat? El PSOE?
El bipartidisme? No, ha guanyat Espanya (la de sempre) i l’espanyolisme (el de sempre, aquet que entrega Navarra a la dreta per “sentido de Estado”, aquet que col·loca a Bono de president del Congrés, aquest que fa que un partit purament nacionalista espanyol però camuflat amb només sis mesos de vida tinga una diputada) i aquesta Espanya (la de sempre) i el seu espanyolisme (el de sempre) guanyen amb vots de gent no espanyolista, amb vots de soberanistes, per exemple. Perquè si fem balanç des d’una òptica nacional no espanyola açò és una desfeta, els partits que tenen una idea distinta d’Espanya o una idea i un projecte propi per a un determinat territori de l’Estat baixen o es mantenen amb dificultats.
El PSOE guanya a les tres províncies basques, el PP creix allà on semblava que era impossible créixer més i l’espanyolisme guanya terreny.
On queda ara l’Espanya federal? la “Nación de naciones”? Al mateix lloc on quedava abans, al norés.
Perquè l’Espanya federal no vindrà de mans dels de sempre, ni amb l’espanyolisme de sempre, perquè aquesta idea, aquesta concepció només té cabuda dins d’aquells partits que ells anomenen “los nacionalistas” però que en realitat són menys nacionalistes que ells.
Això i tot la partida encara està jugant-se, d’ací poc eleccions a Euskadi, ja s’ho faran els mitjans de comunicació per a que tinguem a Patxi López fins i tot dins del caldo (o penses que van a desaprofitar esta oportunitat històrica de fer fóra al PNB?) i a Catalunya el PP ja fa moviments per a portar-se de sobre l’espectre de l’anticatalanisme i disputar-li els vots de centre- dretes a CiU. I tot perquè? perquè ens hem deixat enganyar per un “talante” que serà tot lo “talante” que vullgues però que no deixa de ser un “talante” espanyolista.
Quins avanços, com a nacions sense estat, hem aconseguit baix el seu paraigüeZ? En què a millorat la situació? i tu m’ho preguntes? en res, perquè Espanya ara tal vegada mola més, però no deixa de ser Espanya (la de sempre i més forta que mai).

divendres, 11 d’abril del 2008

Mai no t'oblidarem, company Guillem

Avui és dia de trist record per a la memòria col·lectiva dels Països Catalans
Avui fa 15 anys de l'assassinat d'en Guillem Agulló, el jove independentista militant de Maulets .
L'assassí: en Pedro Cuevas, un neo-nazi que li propinà una ganivetada mortal i a qui la Justícia condemnà a tan sols 14 anys de presó, dels quals -ignoro si com a premi per l'acte que havia comès- només va haver de complir-ne 4. No tenen vergonya d'assassinar impunement. N'han mort centenars de milers, durant el segle XX han massacrat el Rif, el Sàhara, els Països Catalans, etc etc. Fins hi tot han massacrat la seva població.En Guillem és una víctima més d'aquest nacionalisme radical, feixista i integrista catòlic. Que es manifesta per mitjà de l'estat espanyol i les seves institucions, que es ramifica cap a les clavegueres dels grups nazis, el tràfic de drogues, la corrupció urbanística que blanqueja el que és brut, el tràfic de persones i la prostitució forçada, les companyies de "seguretat"....
El maig del 2007 fins i tot van permetre que es presentés a les eleccions autonòmiques sota l'emblema del partit ultra-dretà Alianza Nacional -ignoro també si això fou una altra mostra d'agraïment per part de les institucions espanyoles. Cal destacar que el cruel assassinat el condemnaren, evidentment, tots els partits polítics del País Valencià (d'on era en Guillem) tret, òbviament, d'aquells més propers a les idees del botxí Cuevas, el PP i Unió Valenciana entre ells.
Malgrat que ja han passat 15 anys, el panorama polític a l'Estat espanyol no ha canviat tant com tots desitjaríem. Tant la Justícia com certs partits polítics segueixen diferenciant entre morts de primera i morts de segona, depenent de com pensava la víctima i de com pensa l'assassí. Tanmateix, això no ens ha d'espantar; al contrari, ens ha d'encoratjar per a seguir treballant, com feia en Guillem, per allò que nosaltres creiem just.
Així i tot, no hem d'oblidar en Guillem, ni molt menys perdonar els seus assassins.
El que no entenc com avui en dia continuen actuant grups feixistes amb total impunitat. Quedava sense alè al llegir la noticia sobre uns nazis que van marcar la cara amb una navalla a un jove de Castelló. Una mes de les 600 agressions comptabilitzades i de caire feixista que s’han produït durant el darrer any a l’estat espanyol..
I després alguns tenen la vergonya d’explicar-nos histories i fer una Llei de partits.
Fa poc embargaven sous i cotxes a uns altres joves després de declarar a l’Audiència Nacional per cremar una fotografia d’un monarca. Algú em pot dir que passa en aquest pais? Involució es defineix com conjunt de modificacions regressives naturals o per alteracions que s’esdevenen.
Guillem Agulló, Ni oblit ni Perdó.

dijous, 10 d’abril del 2008

dimecres, 9 d’abril del 2008

Els 'separatistes' del Tibet .

Ja fa uns quants dies que llegeixo, veig i sento, tot això del Tibet i el jocs olímpics que s'han de celebrar a Pequín Trobo impressionant la gran feina que estan fent tots els protibetans i protibetanes. La torxa olímpica troba obstacles humans per tot arreu on passa i la Xina, per cada obstacle que apareix als mitjans tot cridant "Free Tibet!", queda una mica més retratada.
Tant, que quan avui he sentit per Catalunya Ràdioque el primer ministre xinès -o algú del seu gabinet- ha declarat que els protibetans són "quatre separatistes", gairebé m'agafen ganes de riure. I dic "gairebé" perquè ha estat cosa de pocs segons passats els quals la tristesa m'ha envaït.
Això de fer veure que els que pensen diferent només són quatre desgraciats és una estratègia que em resulta tan absurda com coneguda per aquestes contrades. La realitat, però, segurament és just el contrari del que la Xina vol fer creure, car, em costa treball pensar que la majoria social xinesa -de no viure gairebé del tot aïllats del conflicte per culpa de la censura a la qual estan sotmesos els seus mitjans de comunicació- estigués d'acord amb la política de violenta repressió que el seu govern aplica als dissidents tibetans.
Els quatre tarats no són els tibetans, sinó els que no volen veure la realitat política i social que envolta un determinat territori, una determinada nació, que reclama tots els seus Drets. Quan aprendran, els governants de tot el món, que amb la violència, la marginació i la manipulació orientada a mirar, i a obligar a mirar, cap un altre cantó, no s'arriba enlloc?Tant de bo la flama olímpica no arribés mai a Pequín en aquestes condicions sociopolítiques.
Aleshores, ja m'agradaria veure com s'ho faria el govern xinès per a explicar a la població que, gràcies a que el món s'ha adonat de com tracten la gent que no pensa com ells, la festa olímpica ha fotut el camp.
Seria bonic de veure, no trobeu?.

dimarts, 8 d’abril del 2008


COSES ........

Diuen que els éssers humans són els únics capaços d’ensopegar una vegada, i dues, i tres, i quatre, i… amb la mateixa pedra.
Coses d´humans--Dos morts a Castellà i Lleó a causa del mal de les vaques boges.
L’anomenat mal de les “vaques boges” és el causant de la mort de dues persones a Castella i Lleó, segons ha confirmat el Ministeri de Sanitat. La variant humana d’aquesta patologia, no havia provocat cap mort a Espanya des del 2005, quan va morir una dona a Madrid. Era, fins ara, l’única víctima d’aquest mal a l’Estat. El Centre Nacional de Referència d’Encefalopaties ha fet una crida a la calma i ha assegurat que el més probable és que els dos morts haguessin contret la malaltia fa uns vuit anys. Asseguren que no té conseqüències epidemiològiques, tot i que no descarten que es puguin detectar més casos en els propers mesos.
Ara duran a incinerar les vaques Castellano-Lleoneses a la Grefacsa, així podrem compartir amb ells les toxines i qui sap, potser fins i tot el mal de les vaques boges.
Que solidaris que som!
Coses de baixa volada --Després d’escoltar el discurs d’investidura de l’aspirant a president del PSOE, m’ha quedat la sensació de que bufen mals aires per a Catalunya.
En el precís moment en que ZP ha ofert pactar el sistema de finançament autonòmic i la justícia a Mariano Rajoy, és ben evident que a nosaltres això no ens beneficia. En tota la nostra història moderna, de un pacte entre els partits majoritaris espanyols, mai n’ha sortit res de bo per a Catalunya. Vivim en un país injust. Més que injust de perdedors, de vençuts i de vençuts feliços (o resignats).
Ens han anul·lat com a col·lectivitat, ens han domat, ens han fet creure que la rauxa no duia més que problemes i ho han fet, senzillament per força, han aplicat la seva rauxa sobre nosaltres.
És trist veure’s així i el més trist és veure el conformisme d’una societat que no encaixa en el sistema en que ens ha tocat viure. Si som on som és gràcies a tota la gent que ha cregut en aquest país i en les possibilitats de construcció d’un món millor. Sé que és utòpic, per que ho és, però realment si no comencem a treballar-hi des d’avui mai podrem aconseguir canviar i, per tant millorar, res. Tenim la força i tenim les enies, tan sols ens cal començar a caminar.
Fruit d’aquesta baixa volada, aquesta mirada auto-restrictiva sobre nosaltres mateixos i les nostres possibilitats tenim la «classe política» una sèrie de covards (en la majoria de casos) que es vendrien el país a canvi d’un bon despatx (i el sou i el xofer associats), ni des dels governs convergents agonitzants ni des dels fabulosos tri-partits s’han tingut massa idea de futur.
No ens treiem la paraula de la boca però de fet després, col·lapsats pel dia a dia ens oblidem de tot allò que hauríem hagut de fer amb més visió. Tant és que manin uns o manin els altres, la idea de futur, ha de continuar no es poden excusar en:
- Això no ho vaig fer jo.
I què? En tant en que formes part del govern has de donar la cara.
I de cop m’adono que el que falta a la «classe política» és rauxa, justament. Polítiques decidides, clares i sense contradiccions. Crec que hi ha milers de mesures (algunes absurdes, algunes més complicades) però TOTES ajuden a millorar l’estalvi d’aigua. Si fa anys haguessin prohibit a la SEAT fletar avionetes amb iodur de plata «per no embrutar els seus cotxes en estoc» i com la SEAT tants altres, la situació actual, segurament seria lleugerament millor.
Tenim un govern que té la santa valentia de proposar animalades com el transvasament del Segre i en canvi és incapaç de crear normatives contra el iodur de plata, o obligar als hotels, albergs, cases de colònies… d’instal·lar airejadors d’aigua, o cisternes de doble descàrrega a part de promocionar entre la gent que també ho faci. Segurament fent això, i aplicant altres mesures tant de cara a la ciutadania però també al món empresarial, estalviaríem molta aigua, potser no prou com per evitar els transvasaments, però si per intentar reduir-ne el cabal.
Però tenim uns polítics de baixa volada, molt valents per fer-nos anar a tots a 80 per l’àrea metropolitana i cagats per imposar mesures d’ús racional d’aigua a les empreses. És trist, és trist per que, a més, crec que no ens els mereixem.
Aquest País es mereix més, molt més.
I com a mostra un petit tast del que ens espera. Ahir en la cimera amb l’Artur Mas, Montilla va evidenciar que aquí a Catalunya, mana ell. Mana, després que des de Ferraz li hagin explica’t el que ha de manar. Que no pugui arribar a cap compromís per un problema d’interès nacional com el de l’aigua, sense parlar amb el govern central, és un altre signe evident de la seva independència i autonomia espaterrant o que dos anys després de tenir vigent el nou estatut, hagin quedat bloquejades practicament la totalitat de millores a tractar.
Ja ens podem anar calçant!!. + Coses.......

divendres, 4 d’abril del 2008

Resposta al meme de l'aigua.

Amb aquesta entrada vull contestar el meme que m’envia el Sr. Guillem Bargalló
Creus que davant les decisions relatives a la cessió d’aigües a d’altres territoris, com ara la venda d’aigua dels aqüífers de Tarragona a Barcelona, s’haurien de fer consultes populars?
Penso que en qualsevol tema que afecti a tota la ciutadania s´haurien de fer consultes populars i no només quan ens pregunten per a fins electoralistes. El dia a dia es mes important que un día de eleccions i ja que som nosaltres els que els hem votat, ens tenen que consultar les qüestions tant importants com aquesta , que afectarà no només a la vida quotidiana dels ciutadans sino també i mes important a la qualitat de la mateixa.
Creus que la ciutadania de Tarragona ha rebut informació suficient sobre com estalviar aigua i com contribuir a pal·liar la sequera?
Penso que donen la informació que els interessa i no sempre la mes senzilla i pràctica. Es cert que darrerament em tingut més que mai consells i sugerències per l´estalvi d´aigua, perà penso que el millor es l´educació desde petits a casa i a l´escola, i en aquest sentit per mandra, ignorància o deixadesa, tots som una mica responsables de la situació actual.
Considera que s’ha fet una bona gestió de l’aigua i s’han adoptat mesures vàlides per pal•liar la sequera?
Rotundament no. Es poden fer sistemes per a aprofitar l´aigua de la pluja. Barcelona mateix està plena d´aigua subterrànea que no s´aprofita. Tenim la possibilitat de dessalar l ´aigua. Continuen deixant que camps de golf i piscines es reguin i s´omplin amb aigua potable, i en canvi retallen aigua a pagesos i ramaders que son el nostre sector primari i el nostre principal sistema d´alimentació. Hi ha com en tot contradiccions e interessos econòmis. Es com tot, quan ens veiem el problema al damunt, correu- hi tots!!
S’haurien de demanar responsabilitats polítiques per les qüestions anteriors?
I tant ! En una empresa quan no treballes bé o no serveixes per el lloc en el que estàs, el cap de l´empresa t´acomiada. Aquí tindrien que fer el mateix. Si no fan bé la seva gestió, cap a casa!. Crec que si les responsabilitats es demanesin d´una manera més seriosa i amb consecuencies mes greus, tothom faría la seva feina amb mes cura.I no ho oblidem, els seus “jefes” som nosaltres, els ciutadans i ens comportem com els seus treballadors i el mes greu es que actuem com a tals e inclús ens sentim responsables del que passa.
Deures fets i a mes :
En els darrers dies, el concepte “crisi de l’aigua” ha estat d’ús diari en els medis de comunicació, així com en el món blocaire(comentari del dia 29,amb aquet mateix bloc). D’entrada voldria fer pal•lés la meva disconformitat amb el conseller Baltasar i la seva forma d’actuar, crec que s’ha equivocat en les formes i s’equivoca en el fet. Tanmateix, sòc del parer que l’excepcionalitat de la situació ha de suposar mesures excepcionals.
Però entre aquestes mesures, el primer que cal aturar son les fuites. El que no és aceptable, és el fet de veure’s escolar per aquestes fuites el 20% de l’aigua. Saber que en 8 o 9 anys no s’ha pogut adreçar una fuita com la de Badalona. Aquest tipus de notícies, no ajuden a crear una cultura de l’aigua i no són pedagògiques.
El problema real, el que cap polític vol afrontar no és el consum dels ciutadans, aquest només suposa un 18% del consum total. El problema real és que s’ha de ser valent. I ser valent vol dir enfrontar-se al sector de l’agricultura i les grans empreses suministradores i embotelladores d’aigua.
No pot ser que AGBAR (Aigües de Barcelona) tingui uns superàvits estratosfèrics i la xarxa de distribució sigui un colador.No pot ser que es permeti la sembra de cultius amb gran consum d’aigua, com ara el blat de moro, en èpoques de sequera. I es segueixi empran uns mètodes de regadiu anacrònics que no permeten l’estalvi d’aigua. Hauria d’estar regulat per llei el tipus de cultius segons la pluviometría i ajudar a realizar millores en els sistemes de reg.
No es pot permetre que els ciutadans tinguin restriccions d’aigua, mentre les empreses embotelladores d’aigua, segueixen la seva activitat. Desconec el procés d’adjudicació de les fonts o manantials, però una normativa hauria de regular les situacions d’excepcionalitat per tal que l’Estat hi pogués acudir en casos d’emergència com el que s’acosta. L’aigua ha de ser un dret humà fonamental i estar per sobre del bé comercial.
Però per dur a terme aquestes mesures, vol dir ser agosarat per actuar enfront del sector industrial i de l’agricultura, i això cap govern ho tirarà endavant. Els grups de pressió són molt forts. És més fàcil tallar l’aixeta al ciutadà, i proposar obres faraòniques com els trasvassaments, ja siguin del Roina, de l’Ebre o del Segre.
R.R.R-Reciclar, Reutilitzar i Reduir.

dijous, 3 d’abril del 2008

JA ESTEU PREPARATS ??

Ja esteu preparats ??- Els pantalons ja estan descordats ¡ ? ¡
Els partits catalans comencen a negociar per Madrid, o dit d’altra manera a perdre la poca dignitat que se’ls hi suposava, l’esperit de pacte en diuen.
Comencem a assistir al típic seny català, que traduït vol dir la presa de pel constant, i la venda d’uns beneficis finals totalment desproporcionats.
Tanmateix, una mirada als moviments de cada partit amb vots catalans a la capital de l’estat espanyol ens dona dades interessants:
El PSC, amb la seva campanya orfe de propostes, i amb el simple discurs de la por al partit contrari, ha triomfat espectacularment amb la col·laboració de la fràgil memòria de la gent amb el desgavell ferroviari, el frau de l’estatut, l’oblit de l’aeroport del Prat, el no retorn dels papers de Salamanca i altres perles. Però no tot son flors i violes, ja que Zapatero no ha donat cap signe d’agraïment cap als socialistes catalans, i el finançament bilateral, sembla ser no podrà ser, i s’hauran de conformar amb les engrunes, mentrestant tots els seus parlamentaris han fet el primer gest de defensa dels nostres interessos votant sense rubor a Bono com a President del Congreso, i ho seguiran fent deixant els interessos dels seus votants abandonats però amb el convenciment que seguiran sent fidels pels segles dels segles.
CIU, desprès de mantenir els discrets resultats de fa quatre anys, ha començat a negociar amb el PSOE, i sembla que totes aquelles condicions prèvies per respectar Catalunya, és van diluint poc a poc amb el polític, segons les enquestes mes valorat de Catalunya, Duran i Lleida al capdavant, i el dubte de votar afirmativament a Bono ja ofèn per si sol, al igual que l’acceptació de senadors socialistes per formar grup propi al Senado. Els pantalons estan descordats, i s’aniran baixant a poc a poc per tocar una mica de poder??..
ERC, desprès de la patacada electoral fruit del desencís dels seus votants per prioritzar l’eix esquerra abans de l’eix nacional, i amb un procés intern per reconduir el rumb, segueix donant espectacle a base de cops d’efecte dels seus candidats de l’actual direcció, amb ben poca credibilitat mentre al govern, el silenci segueix sota el joc socialista. A Madrid segueixen buscant aliances difícils per treure el cap, i no accepten el càstig dels seus votants anant al grup mixt i començant a pensar en no tornar a presentar-se a unes eleccions espanyoles amb un projecte creïble cap al dret a decidir.
ICV, amb una representació mínima, segueix la roda del partit socialista i es fon amb un mar de contradiccions, com la provocada pel seu conseller de medi ambient amb el transvasament del Segre, perdó, traspàs puntual, francament un partit amb vocació ecologista no es mouria en aquest nivell de mediocritat.
Per últim, el PP amb el seu canvi de candidats, un mes moderat Piqué, per uns mes ultres com en Sirera, amb el discurs ranci de sempre, no han aconseguit augmentar els seus resultats i s’ho haurien de fer mirar.
Aquest es un retrat de la nostra representació a l’estat espanyol, ben poca cosa positiva en podem esperar i tant sols demanaria un mínim de dignitat si es que no l’han gastada tota en els últims anys.

dimecres, 2 d’abril del 2008

Les balances fiscals

Fa molt de temps que, entre tots, hem fet un mite de les balances fiscals. Sembla com si la seva publicació per part del govern espanyol hagués de resoldre definitivament els problemes de finançament del País.
Els números, i sobretot el reconeixement oficial d’aquests números, poden ser un argument més de cara a negociar un nou sistema de finançament, però ni serà l’únic ni serà tan decisiu..
D’una banda està per veure que el PSOE compleixi les seves promeses
.
De fet, ja hi ha acords del congrés espanyol demanant la publicació d’aquestes balances fiscals, i el govern se’ls ha passat pel forro reiteradament. I, en el supòsit que finalment es decideixi a fer-ho, és evident que amb tot el rigor exigible és possible utilitzar metodologies diverses o tenir en compte paràmetres diferents, de manera que un mateix resultat pot quedar molt matisat, amb molts contrapunts, i per tant amb moltes interpretacions divergents.
En el millor dels casos, doncs, la publicació de les balances fiscals no farà més que ratificar el que ja sabem; amb el valor afegit, això sí, que en aquest cas hi hauria un reconeixement institucional dels desequilibris fiscals que se’n derivin. Però tampoc ens enganyem: és cert que amb els números a la mà es veurà que Catalunya, com el País Valencià i les Illes, són comunitats molt solidàries amb la resta de l’Estat, i per tant es podrà argumentar que aquesta solidaritat ha de tenir uns límits, tant en quantia com en el temps; i des d’una perspectiva liberal es podrà esgrimir la idea que cal incentivar l’esforç fiscal que fa cada comunitat autònoma.
Però també és cert que en la publicació d’aquestes balances fiscals hi apareixeran altres comunitats autònomes, igualment solidàries, com és el cas de Madrid , que aigualiran la possible reivindicació catalana en la mesura que estiguem en el mateix discurs argumental.
No vull pas dir que no sigui útil la publicació de les balances fiscals, però tampoc hi posem tantes esperances com si hagués de ser la mare dels ous.
Perquè el dret a la sobirania, a fer ús i a decidir sobre els nostres recursos, no hauria de dependre dels desequilibris existents. L’autonomia financera, com a País, tenim dret a reclamar-la tant si el tracte que se’ns dóna des d’espanya és absolutament injust (com sembla evident que és ara), com si fos més equitatiu o raonable.
O és que la nostra sobirania deixaria de tenir sentit si l’Estat corregís els desequilibris existents?

dimarts, 1 d’abril del 2008