divendres, 31 d’octubre de 2008

L'humor en temps de còlera...





























BONA CASTANYADA A TOTHOM!!!


Ens envaeix Halloween. La festa de les carbasses foradades i els nens disfressats de personatges aterradors amenaça amb marginar la castanyada i ensenyorir-se de la vigília de Tots Sants.
I ho fa amb una força que augura que qualsevol resistència serà inútil, que només aconseguirà de retardar el fatal desenllaç (la plena substitució ?).
De totes maneres, la festa de Halloween té una història que mereix una certa atenció.
Un amic diu, que prefereix el Halloween perquè diu que les castanyes ja ens les endinyen totes,tots els dies . Per que sera ?
Les tradicionals castanyeres fa temps que van desaparèixer dels nostres carrers, places i raconades. Ara, el que et trobes pel carrer per Tots Sants són pseudotorradors aficionats, colles d'estudiants que van de cara a la pela, que et venen una gasòfia immenjable, gairebé sempre cremada, i que llences directament a les escombraries després d'haver-te cregut que has contribuït a la noble causa estudiantil...
Dir "Castanyada" en comptes de Tots Sants és una sinècdoque (prendre la part pel tot). Gairebé ningú no empra la paraula Tots Sants si no és per referir-se a una festa laboral que esperem amb candeletes: "el pont de Tots Sants".
Ens diuen que ara toca ser globals i que la nostra fita és la multiculturalitat i el mestissatge, per això anem perdent les arrels i la memòria i ja ningú se'n recorda d'on vénen les tradicions. Ningú s'atura a pensar que la majoria de les nostres festes són ancestrals i que l'Església es va apropiar del seu sentit al cristianitzar-les.
Però és igual, celebrar, ho celebrem, i tant que sí! Immergits en el consumisme, no es pot deixar passar cap oportunitat per vendre el que calgui: Tortell de Reis, Coca de llardons, Mona de Pasqua, Coca amb cireres, Coques de Sant Joan, Plomes de Santa Teresa, Panellets per Tots Sants, Tió de Nadal i torrons... només per citar alguns dolços.
Cada dia tenim més diades, celebracions i més bauxes. I si no en tenim prou amb les d'aquí, de festes, en manllevem de fora. Ara volem ser moderns i celebrem el Halloween angloamericà. Benvingudes, doncs, les bruixes i les carabasses.
I fora les castanyes! aptes només per al paladar dels avant-pasats. El Halloween és una festa tradicional dels països de parla anglesa, tot i que un dels llocs on està més arrelada és als Estats Units de nord-Amèrica. D'allí, ens arriba ara a casa nostra amb el segell Made in Usa.
El Halloween se celebra el 31 d'octubre i les famílies la preparen durant setmanes abans. Compren carabasses de bona mida per buidar-les a casa. Aquesta tècnica és coneguda en anglès com a "pumpkin carving". Consisteix a tallar la part de dalt de la carabassa, buidar-la amb una cullera i tallar ulls, boca i nas amb formes triangulars. Després, a dintre es col·loquen espelmes que serviran per il·luminar la porta de casa la nit de Halloween. Posar la carabassa a la porta diu a tothom que en aquella casa se celebra el Halloween i poden trucar a la porta. També és costum que la mainada es disfressi i vagi a trucar, en fer-se fosc, la porta del veïnat per tal de captar dolços i caramels.
Ara nosaltres barregem la nova moda de les disfresses i les carabasses amb les tradicionals castanyes i els panellets, un totum revolutum o poti-poti que no hi ha qui s'aclareixi. Visca la multiculturalitat, doncs ¡!.
De la mateixa manera que el Halloween, que ha de competir amb la Castanyada, els panellets i el vi bo, s'està implantant a marxes forçades (ajudat per la televisió, Port Aventura i les escoles públiques), no entenc perquè el Thanksgiving Day, que no té cap competència important és el quart dijous de novembre, no s'està implantant a les llars catalanes al mateix ritme.
Seria bonica una trobada familiar prenadalenca; es podria aprofitar per organitzar les cagades de tió, repartir els paperets de l'amic invisible, donar les cartes de reis als avis o passar-se les receptes de l'escudella i la carn d'olla, a un mes vista. De veritat que no ho entenc, deu ser que no s'implanta perquè si fos festa el quart dijous de novembre gairebé ja empalmaríem amb la Immaculada i la celebració de la Constitució del pais vei ( Per a cuant la Nostra ? ).
Tan bé que aniria una jornada de compres, àpats, regals... precedida per grans fires i mercats , fires del gall d'indi i tradicionals rebosts del farcit.A fer gastar la visa d´or
A mi, personalment, el Dia d'Acció de Gràcies és una festa que em cau molt,molt pero que molt bé. Per què no triomfa? Per què no triomfa el 4 de juliol? Deu ser perquè, els catalans som un poble desagrait de MENA, o no se u plantegen els mitxans de comunicació!
Total que la culpa de tot,la tenen els periodistas.


dijous, 30 d’octubre de 2008

PASTA DE MONIATO

M'he quedat de pasta de moniato quan he escoltat el jutge de l'Audiència Nacional, José Maria Vázquez Honrubia, dirigint-se en to burleta als acusats de cremar unes fotos del Rey espanyol.
No té qualificatiu possible l'actuació d'aquest personatge ridiculitzant aquells joves per voler fer ús del seu dret a ser jutjats en català.
Aquest home, si en aquest país de pandereta hi hagués de veritat justícia, un bri de sentit comú i una mica de vergonya, hauria de ser apartat de les seves funcions immediatament.
Aquest element està absolutament incapacitat per a jutjar ningú per, precisament, la seva incapacitat per a ser just. Sembla mentida que la seva animadversió a una cultura i una llengua sigui molt més poderosa que la seva capacitat de desenvolupar les seves funcions sense posicionar-se per qüestions alienes als fets jutjats. Quin dimoni de sentiments ha de sentir cap el català, quan no ha pogut mossegar-se la llengua i callar.
En ple segle XXI és vergonyós que encara existeix una Audiència Nacional que reafirma el seu paper de Tribunal de "Orden Público" del Franquisme , permeten tota mena d’excessos contra qualssevol expressió lliure i democràtica que qüestioni l’orde espanyol establert. Per sort cada vegada hi ha menys gent que pensa que el pitjor negoci que hi ha Europa és pertànyer a Espanya. L’ únic país on tots no som iguals davant la llei, , on les institucions "democràtiques Espanyoles" no deixen exercir el dret de decidir dels catalans i on l’espoli fiscal a Catalunya s’ha convertit en un dogma sagrat.
Que el jutge Honrubia és mofes novament del joves catalans que van cremar unes fotos d’un tira, un paràsit i un vividor de l’arques públiques és una mostra més que l’Estat Espanyol té una feble democràcia i que contra Catalunya
És clar que resulta una obvietat dir que un jutge ha d'escoltar les parts i prendre les decisions d'una manera freda, imparcial i sense fer cap valoració que vagi més enllà dels fets que motiven el propi judici. I aquest home ho sap, és clar que ho sap, perquè ton to, ton to, tampoc no crec que ho sigui. I encara que potser no hagi estudiat molt, alguna pel·lícula de judicis sí que l'haurà vist. El cert és que si avui no menysprea aquells joves (als quals, per cert, primer els ha fet posar-se les samarretes del revés) i es burla del català i del dret a usar-lo, aquest impresentable rebenta. Malauradament en aquest país ja estem avesats al menyspreu i falta de respecte cap a la llengua i cultura d’aquest país i cap a la feina de les nostres institucions. i els catalans tot val.

( taxes i impostos ).





























dimecres, 29 d’octubre de 2008

VALOR DE CAMVI

Quina cara faran els 4.700 treballadors de la Seat i els 1.680 treballadors de la Nissan quan vegen que, mentre a ells els acomiaden, la multinacional que els acomiada rep, com els bancs, una injecció de liquiditat per part de l’Estat?
Per part del seu Estat, aquell Leviatan que els havia de protegir. Ara ja ho tenim del tot clar: no vivim en un Estat plurinacional; vivim en un Estat multinacional. Però no ens desencaminem: diuen que aquestes injeccions són per «tornar a obrir l’aixeta dels crèdits i reactivar el consum» de cotxes.
El consum de qui? No el reactivaria més evitar o, en el seu cas, minimitzar, el comiat dels treballadors? Segur que no?
Re -capitalitzar els capitalistes és l’única via de rescabalament?
No és això un parany? És més: ara ja no es tracta només de fer préstecs a la banca més o menys estatal; ara l’Estat espanyol capitalitza les financeres de les multinacionals de l’automòbil, centralitzades en uns altres estats, amb els diners dels nostres impostos!
Ara digueu-me que això no és una fuga de capitals blablabla perquè vivim en un món globalitzat i que blablabla aquest préstecs els tornaran blablabla…
De veritat? Vinga va! I tinc la sensació que tothom calla, o bé parla fluix- et, molt fluix- et, d’aquestes coses. O, en fi, seré jo, un exaltat com qualsevol altre, que m’indigne amb molta facilitat
Das Kapital, de Karl Marx, que pràcticament el trobaves només a les fires de llibre vell, ha triplicat enguany la venda d’exemplars. Ho ha explicat Jörn Schütrumpf, el director de l’editorial berlinesa Karl-Dietz-Verlag, a un diari alemany que oferia un reportatge sobre els qui han començat a treure una bona rendibilitat de la crisi, com ara Emilio Botín. Tenim, per tant, un banquer i un filòsof beneficiant-se de la reculada. Curiós.
Si Marx alçara el cap, comprovaria que el seu llibre torna a circular com a valor d’ús i com a valor de canvi, i sense subvencions! Com a obra llegida i com a mercaderia.
Em pregunto si Marx tindria ara l’altre valor, és a dir, el coratge de reclamar, a les indústries productores del seu llibre (fabricants de paper, impremtes, editorials, llibreries, etc), la reintegració de la plusvàlua a les butxaques del treballador i, per tant, la fi de l’alienació i espoliació del producte del seu treball. O bé si aconsellaria, simplement, la seua lectura a la Xarxa. En qualsevol cas, si el desig dels nous lectors inclou la possessió física de l’obra, recomano la molt assequible compra i acurada lectura d’un volum .




















La gran mentida.

Espanya, vuitena potència mundial,mentira,ras i curt. Tan senzill com això: Espanya no és la vuitena potència mundial. Una cosa és que durant la història, durant anys i panys, Espanya sempre ha intentat aparentar el que no és. Ja ho feia el General Franco cap als seixanta assegurant que Espanya era la desena potència mundial. També pel fatxenda Aznar aquest tema es va convertir en una obsessió. Fins a tal punt de crear una comissió d’experts a la Moncloa perquè fessin mans i màngiues per tal de poder entrar al G-7 (sense comptar amb Rússia).
Una de les conseqüències d’allò fou el suport incondicional del aleshores president de l’Estat espanyol a la política imperialista de Bush.
Ara és el torn de Zapatero. L’actual president de l’Estat espanyol s’ha pres molt a pit també aquesta qüestió. La diplomàcia espanyola treu fum per tal d’aconseguir una cadira a la reunió que pretén refundar el capitalisme. El seu principal argument: Espanya és la vuitena potència mundial però no pertany ni al G-20
Doncs no és així, empíricament, amb els números a la mà. Segons les útlimes dades publicades pel Banc Mudial, Espanya pels pèls i amb sort està a la onzena posició.
En referència a la paritat de poder de compra, dada que permet fer comparancions entre països, deu països són més grans que Espanya. En concret, i per aquest ordre, EUA, Xina, Japó, Alemanya, Índia, Regne Unit, França, Rússia, Itàlia i Brasil. Per darrere, i pràcticament amb la mateixa grandària, es troben Mèxic i Canadà. Les dades es refereixen a l'any 2005, i posen de manifest que Espanya representa el 2,15% de l'economia mundial.
Alguns podrien dir que hi ha altres indicadors que potser dónen a Espanya una millor posició, com per exemple el pes d'Espanya en els organismes econòmics internacionals, en aquest cas és el FMI. Doncs bé, tenint en compte el nou repartiment de quotes decidit en el Fons Monetari Internacional, Espanya ocupa el lloc 15 en dret de vot, que es corresponen mil·limètricament amb les seves aportacions financeres.
En concret, després de l'última reforma, representa el 1,63% del FMI, per sota, fins i tot, del seu pes en l'economia mundial. Novament, EUA està al capdavant (amb el 16,73% dels drets de vot), i per davant d'Espanya se situen Japó, Alemanya, França, Regne Unit, Xina, Itàlia, Aràbia Saudita, Canadà, Rússia, Índia, Holanda, Bèlgica i Brasil. És a dir, que tampoc per aquesta via Espanya reuniria els requisits ni per a entrar al top ten de l'economia mundial.
Espanyols desesperats i destrempats davant tot això podrien argumentar que la renda per càpita dels espanyols (27.270 unitats de poder de compra) està entre les més elevades del món. Però de nou, tot són sensacions errònies. Segons les dades del Banc Mundial (i sempre en termes de poder adquisitiu real) hi ha fins a 25 països els ciutadans dels quals gaudeixen d'una renda superior a l'espanyola. Al capdavant d'ells, Luxemburg, amb les seves 70.014 unitats de poder de compra.
Despullat d’arguments, algun economista espanyol d’aquells ben castizos posaria sobre la taula l’argument que Espanya s'incorpori a l'elit mundial per la seva població.
Però llavors sorgeix un altre problema, com el mateix Sarkozy va reconèixer: hi ha un altre país europeu, Polònia, que té gairebé tants habitants com Espanya (38 milions enfront de 44 milions), pel que en cas d'Espanya fora convidada a participar en un G-7 ampliat, Varsòvia podria reclamar el seu dret a participar en la reunió.
Així que, davant de tot això, podeu comprovar com Espanya en el fons (i no tan en el fons) no és aquella potència que ens volen pintar i que encara segueix lluny de l’elit mundial. Imagineu-vos on estaria sense Catalunya...

DOSIS . ( I I )

De com ,o no, es pot desfigurar una notícia.
"Si no esteu previnguts els mitjans de comunicació us faràn estimar als opressors i odiar als oprimits" ( Malcom X )
L'habilitat o no d'un periodista a l'hora de redactar una notícia, pot arribar a destrossar-la i a confondre els lectors. Partint de la base que no hi ha cap intencionalitat, un periodista pot desfigurar el sentit d'una actuació o projecte, arribant a informar erròniament i per tant, desinformant.
Això no sempre és comprovable i en tot cas qui ho pateix és el causant de la notícia, que ho viu en pròpia carn, i a vegades en lloc de fer-te un favor, encara et complica l'existència. És per això que les institucions acostumen a tenir un gabinet de premsa, que hem de creure que no l'utilitzen per emmascarar la informació o amagar-la, sinó per oferir-la correctament perquè la ciutadania ho conegui de primera mà.
El més xocant que pot passar és que els mitjans públics o privats, desfigurin la informació de la pròpia administració. Si això passa és que alguna cosa no funciona bé.
En tenim exemples i, tot i que fa temps que s'hi treballa, encara no es veuen resultats. Haig de creure que la prudència a vegades alenteix les actuacions, sobretot quan hi ha el perill de ser titllat de manipulador
Els mitjans , sempre han estat al punt de la mirada de tothom i això no canviarà; cal, però trobar la manera que les informacions s'acostin a la realitat i no desvirtuïn el treball que amb més o menys encert han fet els responsables polítics.


Albert Pla no només és un cantautor que sap fer anar com ningú les paraules adequades per dir les bretolades més grans sense immutar-se, sinó que entre la seva lírica s'hi troba molt més que el típic caca-pedo-pis que s'hi pot interpretar a la primera escolta.
Pla és capaç d'observar l'absurd i capgirar-ne la visió fatalista i misantropa que li han donat els grans filòsofs per donar-li un sentit alegre, divertit, filantrop i optimista.
És el portaveu dels lliurepensadors més circenses i de tots aquells que saben burlar-se de la vanitat, del materialisme, de la hipocresia, del narcisisme i, davant de tot, d'un mateix.
Continua endavant amb la seva missió de convertir-nos a tots en escatològics i optimistes llunàtics somiatruites sense remei. I no en té mai prou. A cada disc ens regala un grapat d'històries dignes d'un geni, marcades pel segell de qualitat que l'ha convertit en un artista i un pensador únic.
Albert Pla és una teràpia contra totes les bestieses que fa la humanitat.
És l'oportunitat de somiar plàcidament amb ritme i melodia. És, davant de tot, un fart de riure. Però un riure sa, legal, respectuós i relaxant, el seu últim disc, La Diferencia, és una teràpia contra totes les bestieses que fa la humanitat.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

DOSIS


Només falten 7 dies pel 4 de novembre, el primer dimarts després del primer dilluns de novembre.
És a dir, l'anomenat "election day".
Doncs ja s'ho faran, tampoc tindríem que donar tanta i tanta importància sobre qui és el pròxim President dels USA, amb el munt de problemes que tenim a casa nostra.
Mani qui mani als USA, a nosaltres ens repercutirà de la mateixa manera. Els Americans sempre han necessitat fer la guerra i controlar el món.
Siguin republicans o democràtes, blancs o negres, els qui manen a Amèrica, tots tenen molts diners amb molt de poder i sempre tocara el rebre als mateixos.
Amèrica no serà diferent amb un President Afroamericà, continuaran tenint el millor exercit del món i continuaran volent controlar el planeta. La fam i la redistribució de la riquesa no vindrà per tenir Obama de President ni tampoc amb McCain.
Com diu el gran president de les espanyes, Don Jose Luis Rodríguez Zapatero alias ZP, la culpa de tot plegat ara es dels Americans, després s'extranya si no el volen ni veure.
Però això de donar les culpes dels nostres mals als demés no aporta cap millora ni serveix per sol.lucionar absolutament res.
Més aviat és un símptoma de debilitat.
Que guanyi el millor als USA, o més ben dit, el que els seus ciutadans triïn.
Nosaltres no el podem escollir, prou feines tenim per triar bé, els nostres dirigents, com per preocupar-nos excessivament del que fan els altres.
Cementiri d'Or ( Marina d'Or )
Deu anys enrera Marina d'Or era un enorme projecte d'urbanització i esbarjo, encaminat a divertir a moltíssims espanyols, que va esdevenir una realitat a base de diners, inversions i molta però que molta publicitat fins fa ben poc temps.
Però no tot són flors i violes. Es van construïr desenes i desenes d'edificis que havien de ser segones residències per alguns, i primeres per altres com per exemple els jubilats.
Avui aquests edificis són quasibé buits.
Al costat mateix d'aquest cementiri d'edificis nous, buits i en part inacabats s'escampa un camp de grues que esperen a ser utilitzades algun dia, abandonades a la intempèrie. Els treballadors fixes estan essent acomiadats de tota la Marina, siguin paletes, cambrers, serveis, etc... La famosa Marina s'està convertint en un somni del passat que qui sap si algun dia veurà la llum i l'èxit que pregonaven deu anys enrera els seus creadors.
Aquesta senyora de la foto se'n diu Tzipora "Tzipi" Malka Livni.
El seu rostre se'ns està fent familiar i pot encarnar un canvi important a la manera de fer política a Israel si arriba al càrrec de Primera Ministre després de les eleccions previstes en principi per al proper mes de febrer.
Donades aquestes circumstàncies (ser dona, possibilitat d'encarnar un canvi tot accedint al lloc de més responsabilitat d'un govern) m'estranya que encara no sigui reivindicada per les feministes nostrades que es van entusiasmar amb la Bachelet, la Hillary i la Ségolène. (Ara que hi penso, no vaig sentir tampoc gaire elogis de la Cristina Fernandez. És clar que amb el sarau que hi ha habitualment a l'Argentina potser millor esperar i veure...)
La Livni s'ha trobat liderant el govern després de la dimissió d'Ehud Olmert, acusat d'un cas de corrupció. (Dimissió vol dir que deixa el càrrec. Ho dic perquè és un concepte que per aquestes latituds nostres es veu que no es coneix gaire. Corrupció en canvi sí que es conegut, massa i tot).

MANIFEST CASTANYADA.



Demanem a Port Aventura que promogui la castanyada
Benvolguts/des responsables de Port Aventura,
Com a ciutadà d’aquest País, vull mostrar-li el més absolut desacord amb la campanya publicitària que el seu establiment està duent enguany (que té continuïtat respecte anys anteriors), destinada a la potenciació de la festivitat del Halloween com a atracció del seu complex d’oci.
Crec que la seva empresa, que sovint ha estat presentada com un emblema del país en qüestions d’oci, hauria de ser més sensible a les pròpies tradicions, i aprofitar el seu potencial de captació d’autòctons i turistes per promoure altres tipus de festivitats, amb més història i arrelament en el territori.
Les festes populars són quelcom que ens identifiquen com a país, i com a tals les volem preservar i mantenir. Entenem que la seva ferotge campanya de promoció del Halloween no tan sols no ajuda a aquest manteniment, sinó que creiem que ataca frontal ment aquestes festivitats, ja que promou una iniciativa uniformitz adora i sense tradició al país, que no fa més que malmetre una tradició com la Castanyada.
És per això que els demanem la retirada d’aquesta campanya i els convidem a potenciar la Castanyada com a element de màrqueting i de captació de clients. De no ser així, poden comptar que no posaré els peus en el seu establiment.
Atentament,

Si esteu d'acord amb aquesta campanya promoguda pel portal e-criteri només cal que cliqueu :http://www.e-criteri.cat/index.cfm?plana=participa.cfm?ID=22
Podreu signar el manifest i, a més a més, incloure un baner de la campanya en els vostres blocs.
VISCA LA CASTANYADA !!!

POMPEU FABRA.


El diccionari de Pompeu Fabra ha “afegit” unes noves definicions per algunes paraules.
Les llisto a continuació:
AMIC: La persona del sexe masculí que té un ‘nosequè’ que elimina tota intenció de ficar-se al llit amb ell.
AMIGA: la persona del sexe femení que té un ‘nosequè’ que afegeix tot tipus de morbo al fet de voler-se ficar al llit amb ella.
AMOR: Paraula de quatre lletres, dos vocals, dos consonants i dos idiotes.
ARQUITECTE: Un tipus que no va ser prou home per ser enginyer ni prou marica per ser dissenyador.
AUDITOR: És el que arriba després de la batalla i fueteja els ferits.
BALLAR: Frustració vertical d’un desig horitzontal.
BANQUER: Un tipus que et deixa el paraigua quan fa un sol radiant i te’l demana quan comença a ploure .
BOY SCOUT: Un nen vestit de gilipolles manat per un gilipolles vestit de nen.
CONSULTOR: Algú que et treu el rellotge del canell, et diu l’hora i et cobra per això.
CAPELLÀ: Persona a qui tothom diu pare menys els seus fills que li diuen oncle.
DIPLOMÀTIC: Aquella persona que et diu que vagis a la merda de tal manera que estàs ansiós per començar el viatge.
MAL DE CAP: Anticonceptiu més usat per la dona dels 90.
ECONOMISTA: Un expert que sabrà demà que el que va predir ahir no ha passat avui.
ETERNITAT: Temps que passa des de que acabes fins que la deixes a casa seva.
FÀCIL: Es diu de la dona que té la moral sexual d’un home.
FÍSIC QUÀNTIC: Un home cec en una habitació fosca, buscant un gat negre que no és allà.
FUTBOL: Allò amb que tota dona es casa, sense saber-ho.
HARDWARE: part de l’ordinador que rep els cops quan el software es penja.
IMPACIÈNCIA: Esperar amb pressa.
INDIFERÈNCIA: Actitud que adopta una dona envers un home que no li interessa, que al mateix temps és interpretada per l’home com s’està fent la difícil’.
INFLACIÓ: Haver de viure pagant els preus de l’any vinent amb el sou de l’any passat.
INTEL·LECTUAL: Individu capaç de pensar més de dues hores en alguna cosa que no sigui sexe.
LAMENTABLE: Home amb una erecció que camina cap a una paret i la toca primer amb el nas.
LLENGUA: Òrgan sexual que alguns degenerats utilitzen per parlar.
NIMFÒMANA: Terme amb el qual un home defineix a una dona que desitja tenir sexe més sovint que ell.
PESSIMISTA: Optimista amb experiència.
PROGRAMADOR: El que et resol un problema que no sabies que tenies d’una manera que no comprens.
PSICÒLEG: El que mira a tots els altres quan una dona atractiva entra a l’habitació.
TREBALL EN EQUIP: Possibilitat de culpar als altres.
URÒLEG: És el metge que et mira el penis amb despreci, te’l toca amb fàstic i et cobra com si te l’hagues mamat.






dilluns, 27 d’octubre de 2008

LA 8ª POTENCIA ?

LA NOSTRA MEMÒRIA.

La Vanguardia ha posat a l'abast de tots els internautes, la seva hemeroteca que comença l'1 de febrer de 1881.
Es tracta d'un accés gratuït que et permet buscar qualsevol esdeveniment històric, o bé accedir a les notícies d'un dia determinat d'aquests 127 anys d'història.
Les facilitats informatives no sempre són correspostes amb un bon ús, probablement perquè encara no en tenim l'hàbit, però t'ajuda a adonar-te'n si tens fills en edat escolar, perquè han substituït les nostres visites a la Biblioteca per tal de trobar la informació que ens demanaven a l'escola, amb una simple connexió a Internet.
És bo que diaris amb la història de La Vanguardia facin aquest pas i l'obrin a tothom, perquè ajuden a ampliar coneixements sense cap més contrapartida que la de sentir-se útils a la societat a qui informen des de fa tants anys.
Els que ja tenim una edat, ens pot fer gràcia anar a buscar l'edició de La Vanguardia del dia que vàrem néixer. En el meu cas,al neixer amb dilluns, res, de res,posat que i diu:
Entre el 2 de febrero de 1920 y el 12 de abril de 1982 los lunes no se publicaba el diario Estic convençut que al marge de les consultes curioses que rebrà, seran moltes les persones que hi arribaran per poder trobar aquella informació que els fa falta pel treball que tenen a mitges o l'article que volen publicar.
Agraeixo, doncs, la iniciativa de La Vanguardia

dissabte, 25 d’octubre de 2008

AMB BONA COMPANYA

En Benach anant a treballar amb "bona"companyia.
Amb possat els peus a la galleda ! Ernest,a la galleda !

Nos lo ponen a HUEVO !!


Al final,tanto criticar i todos acabareis igualito que yo.



AVUI CANVI D´HORA

Aquesta matinada es realitzada el típic canvi horari i a les 3 de la matinada seran les 2, de manera que passarem a estar una hora adelantats respecte l'hora solar.
Aquesta mesura és força controvertida respecte a l'estalvi energètic que comporta; he estat regirant una mica per internet a la recerca d'algun document que faci una bona explicació sobre el tema i no he trobat rés interessant, així que copio el text que apareix a la web del IDAE referent al canvi d'horari:
Según estimaciones del Instituto para la Diversificación y Ahorro de la Energía (IDAE), Entidad Pública Empresarial del Ministerio de Industria, Turismo y Comercio, el potencial de ahorro en iluminación en nuestro país, por el cambio de hora, durante los meses en los meses en los que éste ha tenido efecto, puede llegar a representar un 5% del consumo eléctrico en iluminación, equivalente a unos 300 millones de euros.
De esa cantidad, 90 millones correspondería al potencial de los hogares españoles, lo que supone un ahorro de 6 € por hogar; mientras que los otros 210 millones de euros restantes se ahorrarían en los edificios del terciario y en la industria.
Las cifras anteriores son potenciales; es decir, para alcanzarlas es necesario llevar a cabo un comportamiento racional en el hogar a la hora de prescindir de la iluminación artificial cuando no es necesaria, así como la utilización de tecnologías de ahorro en iluminación por aprovechamiento de la luz natural, en edificios del terciario y en industrias. Estas tecnologías ampliamente experimentadas consisten en fotocélulas o sensores de luz que apagan o regulan la iluminación artificial en función de la luz natural aportada a la zona, a través de ventanas o lucernarios.
Cabe destacar, en este sentido, que el Código Técnico de la Edificación hace ya obligatoria la instalación de estos sistemas en los edificios de nueva construcción y que el Plan de Acción de la Estrategia de Ahorro y Eficiencia Energética, aprobado por el Gobierno, posibilita ayudas para reformar la iluminación en los edificios del sector terciario.
Pero, además, independientemente del cambio de hora, el Ministerio de Industria, Turismo y Comercio y el IDAE recomiendan a los ciudadanos contribuir al ahorro de energía durante todo el año haciendo un uso inteligente de de la energía en el hogar, en lo que se refiere tanto a la iluminación , como al aire acondicionado, la calefacción, la compra de electrodomésticos eficientes, utilización del coche, etc.
Per altra banda he sentit per algun mitjà de comunicació que en els propers mesos, aquesta mesura d'adelantar l'hora no respon a un estalvi energètic o no el compensa, sinó que es realitza amb la finalitat d'aldelantar la sortida del sol pel matí, ja que sinó al desembre no lluiria el sol fins quarts de deu del matí i d'aquesta manera cap a les nou ja ens escalfarà una mica.
La veritat és que m'agradaria trobar algun document explicatiu sobre el tema perquè la informació de la que la societat disposem és més aviat poca. Seguiré tafanegan.

divendres, 24 d’octubre de 2008

L´ESTUPÌDESA

He trobat molt pocs llibres bons sobre el tema. Un que vaig llegir quan era adolescent, i que mai vaig oblidar, es diu
Una Breu Introducció a la Història de l'Estupidesa Humana de Walter B. Pitkin de la Universitat de Columbia, publicat l'any 1934.
El vaig trobar per accident fa molts anys. Així d'antic com és, encara és un molt bon llibre. Algunes de les observacions del professor Pitkin apareixen extraordinàriament correctes setantaquatre anys després. Però... perquè li diria l'autor "una breu introducció" ? a un llibre de 310 pàgines? Al final del llibre, diu: Epíleg: ara estem llestos per a començar a estudiar la Història de l'Estupidesa.
El Professor Pitkin fou un home molt assenyat.
Sabia que tota una vida era molt poc temps per a cobri, encara que fos un fragment de tan vast tema. Així que va publicar la Introducció, i això fou tot. Pitkin era molt conscient de la manca de treballs previs en el camp. Ell, tenia a la seva disposició un equip d'investigadors a qui va posar a realitzar perquisicions en els arxius de la biblioteca central de Nova York. Poc varen trobar., hi havia solament dos llibres sobre la matèria: Aus der Geschite der menschlichen Dummheit de Max Kemmerich, i Über Dummheit de Lewenfeld. Desafortunadament ,jo no entenc, res de alemany, encara que "Dummheit " em sembla suficientment clar; i crec que Kemmerich i Lewenfeld van deure haver tingut una abundància especial de material per als seus estudis, considerant el que va succeir a Alemanya en 1933 i en els anys següents.
En l'opinió de Pitkin, quatre de cada cinc persones són prou estúpides per a ser considerades "estúpides". Això equivaldria a cinc-cents milions de persones quan va escriure el llibre; ara són més de quatre mil cinc-cents milions pel cap baix. Això per si mateix és bastant estúpid. Ell, va observar que un dels problemes de l'Estupidesa és que ningú té una definició realment bona del que és.
De fet, els genis són sovint considerats estúpids per una majoria estúpida (encara que ningú té tampoc una bona definició de geni). Però l'estupidesa definitivament es troba allí, i hi ha molt més del que els nostres malsons més desbordats poguessin suggerir.
De fet domina al món --la qual cosa és molt clarament comprobable per la forma que es governa al món.....En conjunt, hom arriba a la conclusió que estem immers en una societat d'idiotes, manada pel màxim exponent d'aquesta tara que són els encara més idiotes. Podria fer un comentari molt més extens , però no se escriure tant be i a més estic encès, així que aniré per feina:
He escoltat avui un suposat ``economista´´ o entès en economia que es diu o li diuen Sr.Montoro, -jo l'anomenaria de pitjor manera- demanant-li al Sr. Zapatero que demani perdó als espanyols per la situació económica actual i per haver assolit "la cifra más alta de paro que este país ha tenido nunca, y cuando digo nunca, es nunca" que per cert és un llenguatge barroerament aznarià i PePero.
A veure,a veure, que el paper del Sr. Zapatero és prou,ruc,mentider i galdós (res a veure amb Don Benito Pérez), ves per on, en aixó estaríem d'acord amb el Sr. Montoro, que el sr. ZP altrament nomenat José Luís Rodriguez Zapatero, ens va enganyar amb la crisi (negant-la) i tot el que ens va dir i oferir abans de les eleccions.
Des del punt de vista de partit sembla que és de manual el que va fer, no tant potser el mateix que va fer el cap, mig bigotut i melenut jefe a les hores,del Sr. Montoro quan els fets del 11-M, que de fet i en certa manera gràcies a la seva intervenció ranxera i Açorenca, propiciaren els fets de la invasió de l'Iraq i ens han acabat portant fins on som ara. Menteix ho és un ignorant? el Sr. Montoro, o possiblement les dues coses en dir que la actual xifra d'atur és la més alta que mai s'ha donat en aquest país, i rebla tossudament en el mai, lo qual es tradueix en que és doblement idiota,o doblement estúpit o doblement mentider, o doblement ignorant.
I els meus pàmpols que han sentit, al telenoticies, les seves paraules, les han guardat i m'he limitat en arribar al treball (ara que encara puc) de fer una simple comprovació que no és el que ha fet una persona simple com el Sr, Montoro, que possiblement també sigui una simple persona i poca cosa més lo qual diguéssim que afavoriria al jutjar-lo per les seves errònies afirmacions.
any 1985......21,5% d'atur
any 1991......16,0% d'atur
any 1994......25,0% d'atur
any 2007...... 9,7% d'atur
Oct 2008......11,3% d'atur

Per tant tot i ser preocupant l'actual xifra d'atur que sembla arribarà al 15 % ni molt menys és la més alta que s'ha donat en aquest esperpentic país, mai o "NUNCA"( com diu ell) en paraules de l'inefable Sr. Montoro. I en arribar a aquest punt, és quan hom es preocupa de veritat en adonar-se que l'ermot intel·lectual i de lucidesa "campa a sus anchas" al PSOE i al PP, a veure quin dels dos bàndols és més incompetent, i a les hores és quan hom arriba a la conclusió que vivim en un país governat per imbécils, rucs,idiotes i estúpits plens d'ira i de fúria, que ho fan tan malament com poden i saben, gràcies a que uns altres idiotes i estúpits els han votat, cadascú als seus, i déu a la de tots, campi qui pugui i beneit i tontolcul l'ùltim.
Ah! i parlant de demanar perdò per mentir, no recordo ho hagi fet, el seu ex-cap, del seu partit, l'homenet `ecologista´ de rar bigoti, "melena al viento" i extraviada mirada, pels fets posteriors a l'11-M i per haver declarat que estava segur que a l'Iraq hi havia armes de destrucció massiva. I creiu-me.... us estic dient la veritat. Reflexioneu. Bé,prou de estúpideses.
Bon cap de setmana !
Cada vez más rendidos, cada vez más arrodillaos
sentimos que la rueda machaca y vuelve a machacar.
La rueda de la selva más salvaje
devoradora de todo lo rentable.
No queda persona, un solo lugar
que no sufra sus consecuencias.
Desde Japón, Korea o Indonesia,
desde Sudán, Marruecos o Etiopía,
desde El Salvador, Brasil, Méjico
hasta los Estados Unidos.
La rueda que no para de girar,
solo producir
miseria frente a miseria.
Entre las huellas de la realidad
vive la razón.
Miseria frente a miseria.
Poder al poderoso, más libertad para explotar.
Al pobre más pobreza, bendita Globalización.
Y seguirán frotándose las manos,
mientras la rueda continúe rodando.
En algún momento reventará,
será más tarde o más temprano.
Para escapar de un mundo agonizando
con el futuro en manos de unos cuantos,
para no ver niños como Ammuar
y solo importe el ser humano.
Mañana al fin dejará de girar,
todos a la vez
conseguirán detenerla.
Para decirle al especulador,
al Banco Mundial
que se ha acabado su tiempo.

dijous, 23 d’octubre de 2008

dimecres, 22 d’octubre de 2008

PREGUNTANT PER LA CRISI ACTUAL.

Després del Plumber Joe (el Lampista Joe) a la campanya presidencial dels EUA... personatge que ha saltat a la fama per xerrar amb Obama sobre la crisi, i que va esmentar també John Mc Cain... apareix per les espanyes...
EL TAXISTA JOSE, un taxista que acompanyava el Sr. Revilla (ignoro si te a veure amb els xoriços) a veure el Sr. Zapatero... i a qui va presentar. Van estar parlant de la crisi i de com l'aforntava el tal Sr. Jose ( el taxista )... és que no tenen especialistes en economia i finances ?, que han d'anar preguntant respectivament, a lampistes i taxistes...
Allò dels EUA encara ho entenc: estan en campanya... però lo del Sr. ZP, perdoneu-me... no ho entenc si no és per sortir a la foto…, per fer-se més proper... Ai ¡ serà per si era amiga de la nena del Rajoy….. però a mi, cada cop em dóna menys confiança...

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Qui s'ha endut el formatge del Duran?

Després del congrés de Can UDC i de l'aposta del Sr. Duran per governar amb el PSOE a Catalunya i a Espanya, a Can CIU tenen un problema. El gir sobiraniste dels de Can CDC topa amb les pretensions dels d'UDC.
En el darrer Congrés de CDC, els bombers oficials varen haver de apagar l'incendi provocat pels delegats que assistien a la ponència que tractava el tema de les relacions amb UDC. I quan UDC ja cremava l'intervenció del propi F.Puig el va apagar.
Aquest fet no sembla que a Can UDC, hagi servit per plantejar-se res que no sigui el ja habitual marcatge de territori que sempre solen fer. Però les circumstàncies estan canviant, i el que els ve a sobre a les formacions nacionalistes pel paper i posicionament del PSOE de Catalunya, en el tema del finançament i del nou Estatut, demanaran respostes fina ara no conegudes ni explorades.
Si CIU vol estar a l'alçada, te que començar a cercar nous plantejaments d'estratègia política. I això també inclou als d'UDC. CIU tindrà un problema si no pot donar resposta a la retallada de l'Estatut i del finançament.
El més perillós encara pot ser, que cap formació nacionalista tingui una resposta preparada, i llavors serà Catalunya qui tindrà un problema.Bé,fa uns anys es va posar de moda un llibret "Qui s'ha endut el meu formatge?" que explicava la historia de dos ratolins que vivien a un lloc on sempre hi havia formatge.
Amb el temps, el formatge va deixar d'aparixer a aquell lloc amb la assiduetat amb la que ho venia fent, aixó que un dels ratolins va decidir marxar a cercar una nova beta.
El ratoli que es va quedar va passar-ho molt malament a la llarga, perque el formatge va continuar sent mes i mes escas, mentre que el que va marxar, tot i passar una llarga travessia, va acabar trobant d'altres llocs amb mes formatge que d'on havia sortit.
El conte em va venir a la memoria mentre sentia aquest cap de setmana el discurs del Duran. Un discurs dels anys 80 reclamant per CiU les mateixes tecniques fallides dels ultims 30 anys.
En aquest darrer Congrés del cap de setmana, d'Unió, la cúpula - que no COPULA, que ja sabem que per el senyor Duran, es pecat- del partit ha formalitzat el seu ingrés en el PPC. I per qué ara i no abans?, doncs per que anteriorment només havia dit que volia entrar en l'executiu espanyol, i no es un aval suficient per als peperos. Ells, els del PP, necessitaven una prova més per tenir l'honor - honor per a ells- de poder ingressar per la porta gran. I en el Congrés d'enguany els dirigents d'Unió l'han donada...
Va dir que per formar part d'un Govern de la Generalitat amb ERC, aquesta hauria de renunciar a la independència de Catalunya, i a més varen reafirmar-se en no entrar mai a la Casa gran del catalanisme, més que rés per qué la casa gran de l'espanyolisme es més gran. Aquestes eren les frases que els hi donar la clau per ingressar en el PP.
A can Camacho ja es freguen les mans, no hi ha rés més bel·ligerant que un catalanista convers, a més ja tenen tot el ventall iconografic complert: Una filla de Guàrdia Civil, un menja-ciris, i una neofranquista simpàtica, amb aquestes armes començar la segona Reconquesta per que Catalunya torni a ser una terra d'homes i dones de bé, ¿o no seria més correcte dir-nos homes i dones de beeee!?.
Sé que els d'Unió, no entraran en el PP - de moment-, però el Mariano per si de cas esta preparant el discurs de benvinguda.
Utilitzar la força de CiU a Madrid per imposar-hi el model d'estat en el que ens hi podriem sentir a gust. Pero aquest formatge ja no existeix. El PP i el PSOE han demostrat clarament que el model que volen es un model castellano-centric, tant culturalment com economica.Castella mana i els demes obeeixen.
Aquest es el tracte. Podem tenir certa autonomia de pandereta. La gestió d'alguns aspectes no esencials per l'estrategia de Castella. Peró res mes. Es reserven el dret a sobreescriure la nostra legislació quan els sembli, i a destinar els nostres diners allo on els sembli. A mes de controlar totes les nostres infraestructures estratégiques: Aeroports, ferrocarrils, autopistes, ports i sobretot diners.
A parer de Castella, Catalunya és el competidor més gran que poden tenir en el seu mercat, per tant, el tracte que se'ns ofereix és el de subjugar-se al poder de Madrid. I per assegurar-se'n ataquen sistemeticament i sense aturador totes i cadascuna de les nostres indústries. Amb els nostres recursos.
Turisme. Industria. Energia. Banca. Tot és manllevat dels territoris i portat a la capital de Castella.
El formatge d'en Duran, la il´lusió d'aconseguir un encaix estable de Catalunya a l'estat, ja no existeix. S'ha esvait ¡!.
És evident que encara molta gent ho creu possible. També creien fa 10 mesos que la crisi económica no existia i van votar estúpidament "la Catalunya Optimista" de la Chacon. Pero el nom, no fa la cosa. I la crisi economica existeix per molt que la neguem i la determinació de Castella d'organitzar la peninsula en base als interessos de la Cort castellana existeix per molt que en Duran no ho vulgui creure.
Game Over.
La única via que queda és la via de la sobirania. Tant per els que volen ser independents com pels que voldrien trobar un encaix estable a alli que va ser en un passat el nostre Pais. Els nostres paisos.
La unica via que queda és la de deslligar-nos-en. I llavors, si voleu, des l'independéncia fixar les basses d'una colalaboració mes o menys estreta amb els nostres veins.
Unes bases solides que ens permetin atacar projectes comuns amb la seguretat de poder tirar enrere si les coses es desviessin. Com passa amb Europa.
El formatge del Duran ja no existeix. Per molt que ell ho vulgui.

De peus a Terra.


Un estrany silenci ressona a Catalunya, l'absència d'arguments favorables a la pertinença a l'Estat espanyol. Hi ha qui diu que a Espanya li convé, o que Catalunya no té res a decidir, o que Catalunya no existeix, però ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència. La submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l'entrada a la Unió Europea i l'euro, perquè la pertinença a l'Estat dels espanyols li permetia un accés lliure al seu mercat, i l'espoli fiscal només s'acarnissava contra els catalans al petit nivell possible amb una pressió fiscal del 10% del PIB (ara és el 40%).
Subsumits els mercats espanyol i català en el mercat únic europeu, i perdudes pels governants espanyols la moneda, la fixació dels tipus d'interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d'importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l'Estat dels espanyols, i el resultat inevitable és la disminució constant de la importància relativa del seu mercat, on ara Catalunya hi ven menys del 40% de la seva producció, menys del que ven fora, i en compra menys del 35% de les seves importacions.
La dependència ja no té la contrapartida de l'accés privilegiat al mercat espanyol, que és de risc per ser l'únic on els productes catalans són boicotejats per ser-ho (pràctica confessada pel 21% dels madrilenys, segons Abc).
Sovint es xiuxiueja que la independència no és possible perquè no ens deixaran i treuran els tancs, tot projectant al present els fantasmes sagnants del passat. No hi ha, però, cap perill, els espanyols no estan disposats a pagar el preu de tornar a ser la Birmània d'Europa com a la dictadura, un Estat pària, pobre, aïllat i autoritari, i perdre la prosperitat i la democràcia. Els partidaris de la intervenció de l'exèrcit per impedir les independències d'Euskadi i Catalunya no arriben ni al 40%, segons enquesta d'El Mundo. Contra la nostra voluntat democràtica, majoritària i pacífica, la seva violència i Exèrcit són un tigre de paper.
Fracassat amb l'Estatut l'intent d'assolir, ja que no un Estat propi, un Estat propici, la viabilitat de Catalunya no és sostenible amb l'Estat a la contra. Només la fi de l'espoli fiscal, que ens deixessin de robar els 20.000 milions d'euros de cada any, multiplicaria per 2 la despesa en sanitat, per 4 la d'ensenyament, i per 16 la d'obres públiques. L'any 2007 vam creuar un llindar, tenir menys professors i ordinadors per aula i per alumne, i menys personal sanitari i llits hospitalaris per habitant, que la mitjana de l'Estat. L'any 2006 vam perdre 13.200 llocs de treball de titulació superior (universitària o professional de 3r grau), mentre que Madrid en guanyava 46.490 i tot l'Estat 201.050. El resultat és que Catalunya està ja per sota de la mitjana, mentre els nostres estudiants només reben de l'Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8%, i els titulats de les universitats catalanes només són l'11% del total estatal. És l'èxit del secular projecte espanyol d'anorrear Catalunya que passa dels dirigents de Franco ("A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente") als de González ("El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros") i Zapatero ("Esto es la prueba de que el sistema funciona", referint-se al volum de l'espoli fiscal català). Això és el que hi ha, perquè a la frase d'en Pujol sobre el procés estatutari ("Ens hem vist al mirall i no els hem agradat, no ens hem agradat, i no ens han agradat") li manca que ells també s'han vist al mirall, i s'han agradat.
Després de trenta anys de catalanisme autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi. Tot just ha començat una crisi que despullarà encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i es creuran que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un desig, descriu la realitat.
Si del balanç resulta que a Espanya no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció.
Alfons López Tena, president del Cercle d'Estudis Sobiranistes
Publicat al diari Avui

dilluns, 20 d’octubre de 2008

RECORDEU QUE ÉS FICCIÓ

Lenovo, el quart fabricant mundial d'ordinadors , ha decidit promoure als quatre vents la fortalesa i resistència dels seus portàtils amb un bon anunci humorístic que té com a protagonista a una àvia que un bon dia decideix preparar una pizza...damunt un Thinkpad.
A la màquina no li passa res, però no ho intenteu fer mai de la vida.
Recordeu que és ficció.
Les imatges són divertides però al mateix temps posen els pèls de punta a qualsevol usuari d'informàtica .

Qui els te més grossos?.

Aquest cap de setmana ha arribat un nou congrés, que quasi tanca el procés iniciat abans d’estiu de tots els partits catalans per celebrar els respectius congressos.
El d’Unió, que portava com a eslògan “valors sòlids, valors de futur”, ha deparat relatives sorpreses pel què fa a cares que lideraran la governança de l’històric partit, però sí alguna novetat de contingut o precisament de no contingut. A través de vies informals i també formals, he pogut llegir la ponència estratègica que ha aprovat el congrés i he quedat atònit al veure com en un passatge, de fet el capítol, s’anunciava com "la nació catalana en l'Espanya plurinacional, pluricultural i plurilingüística", tot una síntesi de declaració d’intencions
Tal com pinten les coses, els moviments especulatius dominen tan el món financer com el món polític. Uns es juguen els calers i els altres les cadires. Tots fan apostes arriscades per mirar de treure més benefici que el rival.
Els del món de les finances, volen arruïnar al contrari per quedar-se sols en el mercat. I els del món polític volen prendre la cadira del rival, per donar-la a un dels seus i que l'altre es quedi sense poltrona.
Uns especulen amb els diners, dels altres. Els altres, els del món polític, especulen amb els sentiments dels votants. Tots dos tenen una cosa en comú, que els dos mons tenen un sol objectiu, el seu propi benefici. A uns no els importen les economies dels demés, fora de la pura especulació. Els altres tampoc pensen amb el futur del País i dels seus ciutadans, només els importa el seu propi futur.
Així, uns utilitzen el sistema per fer-se rics i els altres per tenir poder. Cap dels dos pretén canviar res. Simplement és una questió de veure qui els te més grossos per vetllar pel seu propi interés.
Almenys, això sembla que els comença a fer por. Uns socialistes demanen que a Can CIU apostin per la governabilitat de l’Estat. L’Espanyol s’entén. Altres, no tanquen la porta a la reedició del Tripartit III,
Tots però, tenen el PSOE al centre, conscients que la possibilitat de l’aïllament polític a Catalunya és real. Les frivolitats i el cinisme polític del President Rodríguez i el paper que els fan fer a Catalunya, els ha deixat, pel que fa a la defensa del fet nacional català, literalment amb el cul a l’aire.
L’espanyolització de la política catalana, amb l’inexplicable col·laboració dels dirigents d’ERC, posa, el que un dia fou el PSC, fora de la lluita pel reconeixement dels drets nacionals de Catalunya per part de l’Estat Espanyol. O de la lluita no ja pel reconeixement, si no per la consecució d’aquests drets nacionals.
De res serveixen ja, totes les justificacions sobre el paper dels polítics socialistes catalans a Madrid, i sobre la seva actuació. El PSOE de Catalunya només te un futur polític al nostre País, l’aïllament de la mateixa manera com s’ha aïllat al PP, des de les formacions nacionalistes.
Catalunya amb el PSOE, igualment que amb el PP, no te cap futur nacional possible que no sigui la plena integració a Espanya. El PSC-PSOE no pot continuar comptant amb el suport del nacionalisme català.
Ni aquí, ni a Espanya.

dijous, 16 d’octubre de 2008

TONTOLCUL.

Hi havia una vegada un novici que es deia Tontolcul i va ser cridat per l'abat del seu monestir. "Tontolcul -va dir el lama al noi-, confies en mi?". "És clar que sí, mestre!", va respondre el novici Tontolcul. Però abans que acabés la frase, el lama li va clavar un cop de puny a l'ull (no el tercer, sinó un dels normals) que el va deixar estabornit. El pobre noi, desconcertat, va tornar-se'n a la seva cel·la tot reflexionant sobre el significat ocult d'allò que acabava de passar. "Quan sigui més savi ho entendré", pensà.
Al cap d'una setmana, el lama tornà a convocar Tontolcul i va repetir-li la mateixa pregunta: "Confies en mi?". "Sí, mestre", contestà. De cop i volta, el lama agafà un bastó i va colpejar-li el crani pelat fins que se'n va cansar. Atordit, Tontolcul va repetir: "Quan sigui més savi ho entendré".
Passats uns dies, l'abat del monestir tornà a cridar Tontolcul, que tenia un ull de vellut i la closca plena de bonys. "Tontolcul -va dir el lama-, ¿confies en mi?". "Hi confio, mestre", digué el novici.
Llavors el lama va agafar una canya esquerdada i... Bé, això és millor no explicar-ho. En tot cas, cal recordar que, segons com, amb una canya esquerdada es poden fer coses que fan molt i molt mal. Dolorit i escaldat, en un sentit tant psíquic com físic, i fins i tot filosòfic,
Tontolcul es va consolar dient: "Quan sigui més savi ho entendré".
Van passar els anys, i aquell jove novici va arribar a lama. Però, tot i meditar cada dia, mai no va arribar a entendre què li havia volgut dir el mestre.
Diuen que Tontolcul es va reencarnar en un català.
DIARI AVUI
Aquest comentari del mes de febrer d'en Ferran Sáez l'he volgut repescar avui, cal recordar certes coses per no oblidar-les i la història té la seva gràcia...., o mala bava.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Blog Action Day

Avui, 15 d'octubre, és el dia que el Blog Action Day ha destinat dedicar a un tema, en aquest cas a la pobresa. .
Diuen els estudis dels darrers anys que la pobresa s'està transformant, que està canviant el perfil de la persona pobre, que el llindar de la pobresa és diferent perquè hi ha, en definitiva, altres maneres de definir-la. De fet la definició del diccionari de l'Enciclopèdia ens diu, primer, que la pobresa és la "mancança o gran escassetat del necessari per a viure", i explica després que és la "condició de qui es troba en un estat de misèria relatiu o es veu privat, no ja del sosteniment, sinó dels mitjans necessaris en certes eventualitats, com és ara la malaltia"; també la defineix, entre d'altres maneres, com la "situació relativa de determinades zones o països, respecte a d'altres de considerats com a rics, que incideix fonamentalment en un repartiment desigual de la renda".
Els darrers anys la pobresa s'ha feminitzat i s'ha rejovenit, afectant a més al contingent de persones immigrades d'altres països, especialment del continent africà. Ser pobre no és cap delicte, naturalment, però la pobresa, el fet que hi hagi persones que amb prou feines poden subsistir amb el què tenen, hauria de ser eradicable. I per mi no és qüestió que tots anem donant almoina a qui ens en demana pel carrer... penso que és més aviat una qüestió de voluntat política, a tots els nivells, de repartiment de béns, de redistribució de recursos... De pobres n'hi ha hagut sempre i, penso que malauradament, n'hi seguirà havent...
No està de més, i és una humil opinió, que de tant en tant recordem que a més de la crisi financera, de la bombolla inmobiliària, dels plans de salvament dels grans bancs, hi ha també uns efectes de la crisi a nivell mundial que afecten molt més que a nosaltres a les economies més febles. No està de més que recordem que les crisis del nostre sistema capitalista (que haurà de ser sotmés a seriós examen, però ja en parlarem...) són "crisis de rics" i que mentrestant la situació de pobresa a la majoria d'habitants d'aquest planeta segueixen esssent les mateixes, sinó pitjors, i seguim sense oferir cap solució.
No està de més que hi pensem, i que recordem que mentre Morgan Stanley té problemes de liquidesa hi ha més de mig món que té problemes per trobar de menjar cada dia.
En fi, la qüestió no és canviar-li la cara a la pobresa, sinó procurar que algun dia, deixi de mirar-nos als ulls...
Molt sovint quan penso en els pobres, em ve al cap aquesta cançó d'en Quico Pi de la Serra: la frase que diu a la tornada, que dóna nom a la cançó (si la merda fos or els pobre naixerien sense cul), és d'una eloqüència i contundència bestials, pròpia d'en Pi de la Serra (d'ell també és la cançó que diu que "si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol"...). Bé, us deixo amb la lletra de la cançó...
Si la merda fos or els pobres naixerien sense cul:
Aquí un negre fins fa poc no passava de ser una cosa
exòtica, fora de lloc, nota de color que no fa nosa.
Però ara resulta que n'hi ha bastants
i diuen que es queden a viure entre els blancs...
i els fets han despertat una vella broca llastimosa.

Diga'm, amor, què passaria si jo fos negre de Luanda
i et digués "m'agrades molt, desitjo la teva vianda"
Potser acceptaries o potser tindries por
de que els fills sortissin d'un altre color:
negres i blancs com una vaca suïssa o un ós panda!

Si la merda fos or -no és cap insult-
els pobres naixerien sense cul!
Gitano, xarnego, sudaca, moraco, negrata.

Déu nos en guard Rosor! Un negre a la família, ni en pintura.
Abans que això m'estimo més que et facis monja de clausura.
Un negre és que és negre des del naixement
i de nit no es veuen i fan por a la gent.
Però això si, sòn soferts tenen bona musculatura.

A Cuba vaig sentir una expressió que de tan bona no s'oblida,
me la va dir un negre, un tal Pujol. Diu així, és molt antiga:
"Ay, quien fuera blanco ¡aunque fuera catalán!"
I si algú li pica, que es vagi gratant.
Fora de casa, sovint, a justos per pecadors es castiga.

Si la merda fos or -no és cap insult-
els pobres naixerien sense cul!
Gitano, xarnego, sudaca, moraco, negrata.

El negre és el color del dol, de la culpa i de la tenebra,
però els nens tenen clar que el seu rei preferit és el rei negre.
També "etiqueta negra" és sinònim de bo,
així com "cinturó negre" pel qui sigui el millor...
i la verge de Montserrat, no pas la verge del pessebre.

El món que trepitgem s'anirà omplint més que una boca de golafre
i les races es mesclaran desprès d'haver passa pel catre.
Els racistes de merda s'hauran de tancar
en una reserva o fer-s'ho mirar...
i lo de la puresa de la raça serà tema de psiquiatre.

Si la merda fos or -no és cap insult-
els pobres naixerien sense cul!
Gitano, xarnego, sudaca, moraco, negrata.

Francesc Pi de la Serra

15 – Octubre.

Com cada quinze d’octubre, arreu de la geografia catalana, es recorda l´ afusellament del President Companys, convertit en un referent col·lectiu i en un símbol nacional. Però mes enllà del mite, del President "màrtir", hi ha l’advocat defensor de sindicalistes. El promotor de la Unió de Rabassaires. El lliure pensador. El polític que participa activament en la proclamació de la República. L' home dels fets d' Octubre que proclama l’Estat català.
El President de la Generalitat en temps de guerra. L' exili , la detenció pels nazis i el seu assessinat pel règim franquista.
Avui, un 15 d'octubre de 1940, dia de Santa Teresa, de matinada, va ser afusellat a Montjuïc, el President de la Generalitat de Catalunya després d'un simulacre de judici, Lluís Companys i Jover.
No hem d'oblidar mai aquest fet ni a la persona. En tots i cadascún dels nostres fets hem d'honorar la memòria d'aquelles persones que, com ell, van morir per Catalunya, amb l'esperança d'un futur millor en llibertat, pau i amor. Mentres el judici no sigui declarat nul, no valen els gestos impropis, més aviats vergonyants, d'aquestes últimes setmanes. On són els veritables polítics ?
Tampoc oblido les paraules del 'ejército de ocupación' quan van arribar al primer poble de Catalunya, La Pobla de Massaluca: Catalanes, no sois dignos del Sol que os alumbra'.
O quan van arribar a Barcelona, desde el cim del Tibidabo, un general anomenat Solchaga va manifestar : Dios mío, quién ha permitido ésto ? Tantos rojos juntos !
Fi de Lluís Companys:
Era el moment de les tenebres
quan llum no veieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d'amargues menes de morir.
Els grans traidors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
Véns i et perdem- deien en veure'l
la mar i l'aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
Va de la mort al negre avenc.
Amb posat d'ira «¡Viva España!»
escopí un noi escardalenc.
Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l'eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, President.
La mort m'espera, bona amiga
de mà cruel i tendre si.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m'heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.
Tot peresós, el sol d'octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: -Foc!
que, eixit d'un rengle, donaria
l'oficial, rígid i grog.
I en encetar-se'n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: -Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d'ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d'ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.
Josep Carner:

dimarts, 14 d’octubre de 2008

???????


Totes les coses no son com semblen.

Rajoy i el conyàs ! .

Un micròfon obert ha tret a la llum el rostre més humà de Rajoy. “Mañana tengo el coñazo del desfile... en fin, un plan apasionante”. L'episodi ja és conegut de tothom. Va succeir dissabte a A Coruña abans de l'acte de clausura de la 13a. reunió interparlamentària del PP, a la qual hi assistien 300 diputats i càrrecs autonòmics del partit.
El president del PP havia sopat el dia abans amb el seu pare a Pontevedra, s'havia desplaçat a A Coruña, acabava de participar en una sessió fotogràfica d'aquelles que no li agraden gens ni mica i estava francament cansat. L'agenda de l'endemà tampoc ajudava gaire a superar el fastigueig: retorn a Madrid i assistència als actes de la Fiesta Nacional. Faltaven uns moments per l'inici de la clausura quan va fer petar la xerrada amb Javier Arenas, oblidant-se de tancar el micròfon, i totes les emissores de ràdio van poder gravar la seva ja famosa frase del “conyàs”.
Es tracta d'una relliscada considerable per un líder polític que encara aspira a arribar algun dia a la Moncloa, però aquest error mostra també la vessant més humana de Rajoy, aquella que en privat pugna per sortir a la llum.
Anys enrere quan Aznar festejava amb Pujol en els salons menys o més foscos de la Villa y Corte, al president del govern espanyol se li va acudir dir públicament que parlava català a la intimitat. Naturalment no s'ho va creure ningú, mentre que ara qui més qui menys pot entendre que Rajoy consideri, a la intimitat, que assistir a la desfilada militar del 12 d'Octubre és “un conyàs”, perquè això mateix és el que deuen considerar la majoria d'autoritats presents a l'acte -amb el rei al capdavant- i els soldats que els toca marcar el pas.
La cabra de la Legió segur que pensa el mateix que Rajoy, i, com ell, mai s'atreviria a dir-ho en públic per allò de no ofendre al nucli dur de la dreta patriòtica i mediàtica. La cabra legionària juga amb avantatge perquè mai tindrà un micròfon al davant capaç de trair qualsevol conversa intima amb el seu trempat cabró, mentre que Rajoy ja és la segona vegada que cau en la trampa tecnològica després d'aquell memorable 11 de maig del 2002 quan, en el seu paper de vicepresident del Govern i en una roda de premsa a la Moncloa se li va acudir qualificar en veu baixa a un periodista com a “tonto del culo”. Com si els micròfons no existissin i no poguessin estar oberts...
A la classe política espanyola li manca un curset intensiu de tecnologia. És imprescindible que algú els expliqui a ses senyories que hi ha un botonet que permet encendre i apagar les carxofes que els posen al davant. Només així evitarien repetir relliscades antològiques com les protagonitzades no tant sols per Rajoy sinó també per Aznar amb el seu “Vaya coñazo que he soltao” després d'un discurs davant el Parlament Europeu; o la de Jordi Sevilla animant Zapatero després que el president confongués dos termes econòmics (“Se te nota todavía inseguro... lo que tú necesitas saber para esto... son dos tardes”); o José Bono comentant a Almunia en el Comitè Federal del PSOE que “nuestro colega Blair es un gilipollas integral”; o, finalment, el propi Zapatero ficat en la cursa electoral i dient-li amb franquesa a Iñaki Gabilondo, després d'una entrevista a Cuatro, allò que el PP va esventar als quatre vents: “Nos conviene que haya tensión”.
Tornant a Rajoy, la seva darrera ficada de peus a la galleda amb el “coñazo” de la desfilada militar ha estat interpretada per alguns comentaristes com un factor positiu que l'allunya del seu missatge patriòtic del 12 d'Octubre de l'any passat imitant al rei i el situa més en la línia del gir cap al centre que intenta protagonitzar el PP.
Però no ens oblidem que els socialistes, des de l'època de Narcís Serra, tenen els peus ben aposentats en el centre i mantenen, al mateix temps, un lligams correctes amb una part important de l'estament militar. I quan toca embolcallar-se amb la roja y gualda, ho fan sense manies, encara que a la intimitat i a poder ser lluny dels micròfons, donin la raó a Rajoy i pensin que, efectivament, els actes de la Fiesta Nacional són un conyàs.

dissabte, 11 d’octubre de 2008

L´HISPANITAT.

Com cada any, és torna a imposar la festivitat del l'Hispanitat.
Demà es celebra el Día de la Hispanidad. Aquest any, segurament per la obsessió d'alguns, a Tarragona es preveu més "calent" que en d'altres ocasions. En algun lloc s'ha plantejat com a una presa del pols entre catalanistes i espanyolistes. És a dir, si en els actes on es commemori aquesta diada hi ha molta gent, resultarà que som més espanyolistes que mai; i si, en canvi, en els actes que es condemni aquest dia en som encara més, llavors serem tots independentistes.
El dia de la raça o l'Hispanitat, és una festivitat heretada del franquisme i que avui lamentablement és continua mantenint per el govern central. És molt lamentable que un país i un govern anomenat d'esquerres, com és el del PSOE, continui mantenint una celebració franquista que unicament exalta els valors militaristes, del feixisme, el genocidi, la persecució i la humiliació que va patir els pobles indigenes ara fa 514 anys.
El 12 d'octubre és diada gran a ponent, ni més ni menys que la "Fiesta Nacional de España". Sortosament, no tinc gaires records de la celebració del "Día de la Raza" durant el període franquista , en què els espanyols celebraven la seva unitat de destí en l'universal. Tot i això, crec que aquesta celebració continua sent totalment anacrònica i, fa o no fa, no se'n va de molt quant al significat: l'Espanya una està en ment de polítics i militars espanyols
Però és més lamentable encara i més vergonyos que any rera any expressions que van directament contra la convivència, la llibertat i que promouen el feixisme puguin celebrar i exaltar valors contra la democracia i la llibertat sense que ningú en aquest país sigui capaç de prohibir aquestes concentracions del feixisme i el franquisme.
També té pebrots que vulguin celebrar una cosa com la Hispanitat. La descoberta d'Amèrica i la posterior colonització han suposat el genocidi més gran que s'ha perpetrat mai contra la humanitat i encara es va complicar més quan per substituir els indis que havien matat per milions a les mines i als camps de treball, van haver de portar el negres. Un episodi com aquest que els hauria de fer caure la cara de vergonya i encara el celebren.
No podem oblidar que, actualment, els pobles indígenes d’Amèrica malden per sobreviure, per transmetre i mantenir viva la seva cultura, les seves llengües. A Mèxic, per exemple, la obsessió espanyola contra la convivència lingüística (allò que anomenen bilingüisme per referir-se al procés d’extermini del català, per exemple) ha aconseguit fer creure a la majoria dels seus súbdits que l’idioma mexicà és el castellà. Pobres, no deuen haver llegit Paraules d’Opòton el vell, d’Avel·lí Artís-Gener, ja que, d’haver-ho fet, haurien descobert l’existència de quelcom conegut amb el nom de nàhuatl.
Quina vergonya i quina llàstima...

divendres, 10 d’octubre de 2008

L ´ÚLTIM QUE APAGUI EL LLUM ! !

Sembla ser, que un diari espanyol que es publica a Barcelona ha destapat una filtració més provinent de la desprestigiada magistratura espanyola.
En essència, resulta que els jutges espanyols ens diuen que els catalans no tenim dret a administrar els nostres impostos, perquè, només faltaria, els impostos són nostres, però els diners són seus. Tampoc no tenim dret a exigir al nostre país l'equiparació en drets de la nostra llengua amb la seva, que, com tohom sap, és més llengua que la nostra, perquè és seva.
Per cert, he esmentat ja que eren espanyols? I jutges? Els dotze homes sense pietat (ara onze), atrapats per el passat recent que havia gravat en els col·legis i en les casernes, “Una, Grande y Libre”, segueix inexorablement el guió previst per la por espanyolista de la desintegració d’un Estat patètic que en comptes de donar aire als diferents pobles que el conformen, ens encotilla i estreny fins als límits de la paciència de Job.
Si les coses al final acaben sient tal i com apunten les contínues filtracions que de la sala del tribunal s’estan escapant cada dia a més de ser la constatació de que Catalunya com a Catalunya a Espanya no hi té lloc, hauria d’ésser el detonant per a l’opció de dir nosaltres també que NO al esperpent en que quedarà reduït un text sense ànima, mutilat per el Congrés dels Diputats, menystingut per el govern en la seva aplicació i triturat al final per un tribunal desprestigiat per la politització dels seus integrants més preocupats en pagar favors que per a impartir justícia.
Se m'ha escapat en algun moment la paraula "desprestigiats"?
Bé, doncs quedem a l'espera de completar la darrera etapa del gloriós recorregut administratiu de l'estatutet de la Moncloa, quan la judicatura derivada de la il·legalitat internacional flagrant que van ser els decrets espanyols de Nova Planta ens expliqui amb pèls i senyals com som els catalans d'impresentables per continuar respirant, i com de munífics són els espanyols, que ens ofereixen totalment de franc els seus serveis per efectuar l'eutanàsia al nostre poble.
Diuen que serà al desembre quan sortirà oficialment la sentència del tribunal constitucional espanyol, tot i que probablement abans ja la coneixerem per complet, perquè... He parlat ja de filtracions de la desprestigiada judicatura espanyola?
Amb tot això, però, jo veig un petit problema per a aquests espanyols, ufanosos i poderosos com són, il·luminats per la llum immarcescible de la seva veritat sense màcula: resulta que el nostre poble, malgrat el que sembla que es pensen, ni és mort ni moribund. I són ells mateixos els que ens han tancat qualsevol altra sortida política que no sigui la independència.
Tonto l'últim --a sortir d'Espanya!
I sobretot, sobretot, que l'últim no oblidi de tancar el llum --és que sense els nostres impostos, els espanyols ho tindran fotut per pagar-ne el compte!

La classe política i civil catalana en ple hauria de tenir com a objectiu clar anar a defensar el que volem, en les institucions internacionals, però no quedar-nos ja en el mig camí d’un text de compromís perquè la resta de l’Estat, l’Espanya que tremola i ens ofega, s’hi pugui sentir més o menys en comoditat, si no anar a per totes de veritat i buscar de una vegada el nostre camí a banda d’ells.
Serem, doncs, una "nación" de segona, curta d'armilla i amb una llengua prescindible. Impossible trobar un retrat més exacte de com ens vol Espanya.
Em ve al cap ara "L'escola de Ribera", aquella magnífica cançó que cantava l'Ovidi. I molt especialment el darrer vers: "el resultat era un, / la jugada era perfecta". Estic segur que ara l'Ovidi repescaria la cançó del seu repertori.
Catalunya és un magnífic negoci per a Espanya. Espanya, en canvi, és una sangonera per Catalunya. Això no és nou però sembla que encara no ens ho acabem de creure. Potser ja és arribat el moment que tots plegats ens anem fent a la idea que amb males companyies no es va gaire lluny.
Diuen els que hi entenen que les crisis serveixen per replantejar a fons les situacions. És a dir, que d'aquesta crisi sorgirà una nova concepció de les relacions socials i globals. Ves per on encara ens servirà per a alguna cosa pràctica, tota la tramuntanada que ja comencem a tenir al damunt i ens convencem tots plegats que cal canviar de parella de ball.
La gran incògnita, però, és fins a quin punt ens refiem dels de la Catalunya optimista, dels de les mans netes, dels del no perpetu i dels de la Casa Gran per comandar el procés.
Patirem... Bon cap de setmana ¡¡