El peix bullit no entusiasma a gairebé ningú, però també hi ha poca gent que li desagradi del tot, fins i tot aquests el consumeixen amb resignació quan tenen la passa. I si durant força temps t'alimentes d'aquesta menja tan insulsa n'acabes fart."I la gent que pot consumir, que s’ha de canviar el cotxe, ho hauria de fer, i la gent que necesita un habitatge i té recursos per a fer-ho, ho hauria de comprar..."
(José Montilla, president de la Generalitat de Catalunya dixit)
Bé,una família tipus de mitjana edat, de dos cònjuges i dues criatures (tres no, perquè amb els ajuts per família nombrosa encara farien negoci!), la gran a l'escola pública (catalana, de qualitat i gratuïta -si no fos pel menjador, el canguratge, el material escolar, les colònies, les sortides...), amb els extraescolars a part, i la petita a la guarderia.
Entre tres i quatre mil euros al mes (inclosos els premis a la reproducció o a l'adopció), és a dir dos "sous normalets". Una hipoteca mitjana, posem 950 euros de quota (després de les darreres pujades dels tipus d'interès). 450 euros de guarderia amb menjador inclòs, bolquers, farinetes, i roba i calçat sovint. Llum, aigua, gas i telecomunicacions (telefonia fixa i mòbil, i connexió a Internet). Menjar, neteja i higiene. Una despesa considerable en transport (públic o -conjunció inclusiva- privat) si hom no disposa de cotxe oficial.
Algun crèdit que s'ha de satisfer mensualment: el cotxe, l'equip informàtic, algun electrodomèstic... I la relació de despeses ordinàries (petites però, que van sumant), alguna imprevista i si en sorgeix alguna d'extraordinària segurament caldrà tirar de Visa.
Hom pot disposar d'una assegurança privada (potser només per a la canalla). És probable que la família consumeixi béns o serveis culturals i d'entreteniment (teatre, llibres, cinema, música...). Tal vegada un dels membres de la parella (o ambdós) practiqui algun esport, vagi al gimnàs, estudiï un idioma o una carrera universitària... A la llar (o fora) hi podria haver un familiar dependent (beneïda llei de dependència!).
Segur que podeu afegir elements a aquesta relació. Jo, aquest any seré d'allò més pràctic, m'empassaré el republicanisme i l'ateisme i també els escriuré una carta als Reis: que ens liquidin unes quantes mensualitats de la hipoteca. I encara que tingués la capacitat de consumir: aquesta és la solució a la crisi?
Algun crèdit que s'ha de satisfer mensualment: el cotxe, l'equip informàtic, algun electrodomèstic... I la relació de despeses ordinàries (petites però, que van sumant), alguna imprevista i si en sorgeix alguna d'extraordinària segurament caldrà tirar de Visa.
Hom pot disposar d'una assegurança privada (potser només per a la canalla). És probable que la família consumeixi béns o serveis culturals i d'entreteniment (teatre, llibres, cinema, música...). Tal vegada un dels membres de la parella (o ambdós) practiqui algun esport, vagi al gimnàs, estudiï un idioma o una carrera universitària... A la llar (o fora) hi podria haver un familiar dependent (beneïda llei de dependència!).
Segur que podeu afegir elements a aquesta relació. Jo, aquest any seré d'allò més pràctic, m'empassaré el republicanisme i l'ateisme i també els escriuré una carta als Reis: que ens liquidin unes quantes mensualitats de la hipoteca. I encara que tingués la capacitat de consumir: aquesta és la solució a la crisi?
Aquesta és la recepta socialista, progressista, a la depredació de recursos naturals, a l'explotació laboral (sobretot al Tercer Món, però també cada vegada més al Primer -que de Segon ja no en queda), a les desigualtats socials? No hi havia una modalitat que en deien una cosa així com consum respo-no-sé-què?
Així el teu fill i el teu veí conservarà el seu lloc de treball i tu i ells us en podreu comprar.
Així el teu fill i el teu veí conservarà el seu lloc de treball i tu i ells us en podreu comprar.
Aquesta és la solució a tots els mals: CONSUMIR. I els joves que no poden comprar-se ni llogar un habitatge -i hi han de viure a casa dels pares- aquí trobaran la solució. I jo podré comprar-me un Ferrari perquè així ajudaré els treballadors de les empreses automobilístiques.
I tu t'ho creus tot això?...
Mireu-vos, si voleu, el vídeo aquí, és molt curtet, no us faré perdre massa el temps
I tu t'ho creus tot això?...
Mireu-vos, si voleu, el vídeo aquí, és molt curtet, no us faré perdre massa el temps
5 comentaris:
I ara per tocar els collons els Ecofeixistes,per CONSUMIR els senyors, l'orgia prohibicionista dels Ecofeixistes d'ICV no té fi. Ara toca el torn de les bosses de plàstic, deutores de tots els mals de la societat catalana i productores de tones de residus en aquest món, que provoquen tifons, terratrèmols, canvi climàtic i l'extinció de l'ós polar i el pingüí emperador.
Em pregunto:
- Crearan una nova policia política dirigida per Daniel Pi?
- Entraran a casa nostra sense avisar a registrar si tenim bosses plàstic del mercadona?
- Duran grups d'assalt a fotre bufetades als SorliDiscau?
- Crearan camps de treball per a rehabilitar als consumidors acostumats a les bosses de plàstic gratuïtes?
Edito: Abans que ningú digui res del tipus "a la resta d'Europa també ho fan", dir que m'importa una puta merda el que facin a la resta d'Europa. A la resta d'Europa també muntaven camps d'extermini, guillotinaven monarques, afusellaven dictadors per la tele en hora de màxima audiència i practiquen esports com "la caza del zorro". El que a Europa facin amb la complaença d'una ciutadania amnèsica i sedada no és el meu problema.
Zapatero diu que el govern espanyol ha de donar confiança, impulsar la recuperació i fixar la lluita contra l'atur com a principal prioritat. Ho ha dit en la reunió del comitè federal del PSOE a Madrid, on també ha anunciat que compareixerà dijous al Congrés per presentar aquest nou paquet de mesures. (22/11/08)
Il·lús de mi , em creia que ara els polítics sociatas, posarien senderi en els seus plantejaments tot impulsant mesures tendents a l’estalvi i a la racionalitat pròpies d’un moment de crisi.
Tot i així, no tenia cap confiança amb la “recreació del capitalisme” a la que va anar –amb bombo i platerets- el cap del govern de la "vuitena potencia mundial".
Una crisi que va començar amb una inflació descontrolada degut a l’augment del preu del petroli i l’habitatge. Una crisi agreujada per la ceguesa del govern veí espanyol que la va negar fins passades les eleccions per tal d’oferir un regal-et de 400 euros per contribuent.
Sense que els governs europeus puguin controlar les devaluacions de la moneda, amb una facturació energètica elevada, en un Estat conegut per la seva baixa productivitat, amb una balança comercial negativa i preveient una davallada dels ingressos turístics; el sentit comú em feia esperar que les primeres mesures governamentals serien per ajudar a les empreses en la recerca de nous mercats, a la seva reconversió i aquelles adreçades a l’estalvi energètic o les tendents a reduir els diferencials entre preu de cost i preu de venda.
A nivell macroeconòmic, podia fins i tot esperar, la creació d’impostos ecològics sobre el transport per tal de fomentar el consum de productes de proximitat, o els impostos sobre les plusvàlues generades amb l’especulació borsària, o la supressió del secret bancari als paradisos fiscals.
Sorprenentment per a mi -que tan sols conec la política econòmica del sentit comú- les primeres mesures han anat adreçades a ajudar la banca que cada semestre ens mostra els seus multimilionaris beneficis. Fa un temps, els responsables governamentals, deien que amb la quantitat de paper que es recicla a tot l’Estat, hi ha un estalvi de 400.000 tones de petroli.
Que la recuperació de dues tones de plàstic equival a l’estalvi d’una tona de petroli. Que si s’utilitza per a produir vidre nou, vidre reciclat s’estalvia el 44% de l’energia.
Si aquests criteris són certs, sembla, que ara és el millor moment per incentivar el reciclatge. Fa més d’un anys que els especialistes – i els demés- proveíem una forta crisi econòmica. Tothom coincideix en la previsió que aquesta crisi serà llarga, i encara no conec que s’hagi adoptat cap mesura pel foment de la recuperació i el conseqüent estalvi energètic.
Demanar als nostres politics imaginació potser és demanar massa, per això els hi recomano copiïn les resolucions dels països veïns. A França ja fa un any que no és troba cap bossa de plàstic en els establiments.
A Suïssa fa temps que tots els camions que travessen la confederació paguen un impost ecològic per la contaminació que emeten en creuar-lo.
A Catalunya, ni en aquest moment tan greus, no estan saben emprendre iniciatives diferenciades -i no serà per falta d’assessors-, ni han sabut acabar amb el malbaratament econòmic que afecta a totes les nostres administracions.
A tall d’exemple exposo alguna despesa dubtosa realitzada en aquests darrers mesos:
El Parlament va aprovar l’Oficina contra el frau amb les mateixes competències que la Sindicatura de Comptes i amb un pressupost de tres milions d’euros.
La campanya publicitària Som-hi, impulsada per la Generalitat costa més d’un milió d’euros. Desconec el import de la campanya promocional que esta fent el govern per tal de recuperar els radiooients perduts a Catalunya-radio. Ni sé el que han costat els viatges i l’allotjament en hotel de quatre estrelles, a Oslo, dels regidors de Puigdàlber (300 habitants) i de Subirats per conèixer com aquesta capital nòrdica tracta als seus avis ( aprofitant el viatge, ja que pagava el poble, van anar a veure els fiords).
Estic segur que els casos exposats tan sols son la punta d‘un iceberg molt gros i profund de corrupció, que tan sols fan incrementar la malfiança cap el sistema i vers les persones que el dirigeixen. Amb aquestes actuacions es difícil que entenguem les mesures anti crisi que estan emprenen. Perquè l’important no es el poder que tinguin els nostres polítics per tal de dictar-les, si no el que els demes creiem que ells tenen. I els demes ja no els creiem.
Napoleó va escriure: “Sols es pot governar a un poble oferint-li un previndré, el cap és un venedor d’esperança”.
Salut.
L'altre dia vaig sentir un banquer que es queixava de la política de vivenda. Deia que és incomprensible que en aquesta situació, quan hi ha un excés d'oferta immobiliària, la resposta del Govern sigui posar més oferta al mercat. Des del seu punt de vista, resulta il.lògic perquè contradiu la més elemental de les lleis econòmiques. I no li faltava raó, encara que els seus arguments estan molt condicionats pels seus propis interessos.
I és que els bancs han hagut d'empassar-se actius immobiliaris dels seus clients. S'han vist entre l'espasa i la paret: si no accepten l'actiu com a penyora, i es limiten a exigir el pagament del deute poden induir a una suspensió de pagaments, fet que els portaria més problemes; a més del solar, l'edifici o els pisos es veurien abocats a acceptar un quitament del risc que mantenen amb aquestes empreses. Encara que no resulti agradable, és molt més sensat quedar-se amb el totxo: tard o d'hora recuperarà valor. I, evidentment, com més vivendafabriqui el ministeri, més trigaran a tornar als seus preus antics els actius que han aparcat a les golfes.
Afortunadament, la política econòmica no es fa pensant només en els banquers i els promotors. També es tenen molt en compte les necessitats de la població. Per això, l'Administració intenta posar vivenda a l'abast de la gent normal i corrent. Però sorgeixen molts problemes. Hi ha joves que reuneixen les condicions per accedir a una VPO, com certs ingressos anuals, però aquest mateix perfil els impedeix aconseguir finançament bancari, la hipoteca. És un peix que es mossega la cua: estan fora del mercat lliure i també del protegit. A veure si els tímids passos que conté el nou pla de vivenda, com la pujada del límit de la renda màxima amb què es pot optar a una VPO, dóna algun resultat. Seria lamentable que les noves mesures no satisfacin ni la banca, ni les empreses ni els particulars.
Després d´escoltar-lo, m´adono que jo, que he estat sempre un autònom, que no he rebut mai subvencions, que he tingut les hipoteques i préstecs que he estat capaç d´afrontar, ara estic a punt de convertir-me en algú insolidari i egoista si no faig consum a major glòria de caixes i bancs, els quals, per cert, ara tots hem de córrer a salvar. Com un Robin Hood, però a la inversa.
Crec que molts catalans de la meva generació entendran la referència al títol de la carta. Però potser a casa de Montilla, quan ell era petit, no en tenien de Sant Pancraç.
S’ha de consumir “perquè ningú fabrica coses per no vendre; és veritat que hi ha gent que ha perdut la feina, però hi ha molta gent que té feina i que pot consumir; i la gent que pot consumir ho hauria de fer, perquè així contribueix que el seu veí o el seu fill mantinguin la feina”.
Jo voldría preguntar-li, que quant guanyen entre ell i la seva dona, amb tots els càrrecs que tenen, i si creuen que el cobrament del seus "sous" pot estar en perill. Perquè la majoria de la gent treballadora, malgrat tenir feina, no sap fins quan, o si la seva empresa podrà seguir pagant la nómina, i no es vegi afectada per una escalada d'impàgaments que passa d'una empresa a l'altre amb un efecte dòmino.
I la gent que som autònoms, si tenim sort i les empreses que ens donen feina no han plegat, segueixen trucant-nos per que els hi donem servei, o no ens han fotut al càrrer perquè la poca feina que tenen es per la gent que tenen en plantilla, no tenim cap seguretat que segueixi sent així, i puguem seguir facturant i cobrant el suficient per poder seguir pagant les despeses fixes i una miqueta mes per poder seguir subsistint.
El president de Catalunya, no pot dir bajanades com aquesta.
La solució a tot plegat no es que la gent es posi a consumir perquè si, el consum ha de ser responsable, i ningú consumirà mes o menys perquè ell ho digui.
Qui pugui fer-ho, si no ho fa, estalviarà, i tard o d'hora acabarà fent us d'aquests diners i si no, els dipositarà en algún banc, que suposadament en farà us per donar crèdit a qui el necessiti. Així es com funcionen les coses, i no recomanant a la gent que pot, que es gasti els diners en el que sigui, fent-se càrrec de que està fent una mena d'obra de caritat amb la gent que està a punt de perdre la feina. Perquè si algú te la desgràcia de quedar-s'hi, que no esperi que la gent com ell, l'ajudi en res.
El seu èxit es basa en fer proclames populistes, estar en un partit que es una màquina de guanyar eleccions, i donar els cops de colze necessaris per treure's de sobre a qui li faci ombra. Qui tingui dificultats per arribar a final de mes, s'haurà d'espavilar com pugui, perquè la gent com ell, no mourà cap dit per ajudar-los.
Publica un comentari a l'entrada