PER QUÈ SOM AIXÍ.

Ahir, vint de novembre. Trenta-tres aniversari de la mort d’un dels personatges que més mal va fer a aquest país. Ja és trist celebrar-ho. Però bé, com que hi ha gent per tot, no m’hi posaré. Cadascú que faci el que vulgui, que celebri el que vulgui i que se n’alegri del que vulgui.

Ven lliures son de fer-ho.
Quan ahir per la tarda vaig assabentar-me de la notícia que uns feixistes van atacar el lloc on va ser afusellat en Lluís Companys al Castell de Montjuïc, símbol del nostre poble per les seves idees, la seva lluita i per la manera en que va trobar la mort, em vaig encendre a base de bé.

Vaig arribar a escopir per la meva boca un cert nombre de paraules malsonants que serà millor que no reprodueixi aquí i ara. Me les guardo per mi. Però imagino que ja sabeu per on van...

Qui són aquesta gent per venir (o per estar) a casa nostra i embrutar els nostres símbols i el nom de la gent que ha lluitat per aquest país? Sempre he pensat que si aquí no es troben a gust, ningú els obliga a estar-s’hi. Poden agafar les maletes i marxar a un altre lloc on segurament es sentiran més feliços i podran anar tot el dia amb el braç alçat, lluint símbols feixistes i cridant consignes a favor de qui els sembli. I encara hi ha gent que es pregunta per què som així?

Doncs som així, precisament per culpa d’aquests tipus de persones.

I mentre segueixi havent-hi gent així, nosaltres seguirem sent de la manera que som i seguirem defensant el que creiem que és nostre.