Dignitat = Independència

Ahir vaig anar a dormir tard, m'havia aixecat amb mal peu tot sentint per la ràdio que dotze diaris havien fet un manifest encaixista. Sí, és veu que per ells la dignitat és mantenir l'estatus actual amb sainets estatutaris, perquè algú es cregui l'obra i pensi que aquí canvia alguna cosa.
No vull que el Tribunal Constitucional aprovi l'estatutet perquè llavors encara algú es creurà que hi hem guanyat alguna cosa.
Vull que se'l carregui i que tots aquests encaixistes quedin desencaixats quan el Poble ja tingui clar que l'autonomisme ha mort i hem d'avançar cap a la independència. M'agradaria que el tombessin per veure les seves "amenaces" fins on arriben. Segur que enlloc.
Per tant, m'adreço als senyors del TC perquè estigui a l'alçada i faci un favor a la nostra Nació i no legitimin aquest teatret provincià.
Som hereus de la confrontació irresolta entre Castella i els estats catalanòfons de la Corona catalano-aragonesa (de fet Aragó no tenia cap pes, a part de posar el nom). Des del trasllat de la Cort reial de Barcelona a Madrid i la conseqüent hegemonia de la cancelleria castellana en els afers polítics, l'intent assimilista ha estat incessant. Calia fer desaparèixer Catalunya i els catalans, a major glòria de Castella (el llop), camuflada d'Espanya (la pell de xai). A cada pols hem anat perdent llençols.
Algun gest heroic, com la guerra de Secessió del XVII i la instauració de la República Catalana de Pau Claris; per tot seguit, incrementar-se la repressió espanyola...fins arribar a l'ensulsiada final de 1714, on els catalans som humiliats, espoliats i les nostres institucions prohibides per passar a ser colònia dels castellans.
Doncs bé, encara que sembli impossible, han passat més de 300 anys i encara ens hem de mobilitzar per evitar la desaparició definitiva de la Nació Catalana.
Ara no són els terços dirigits per Felip IV o V qui ens amenaça ; sinó, entre d'altres, el Tribunal Constitucional, a les ordres del PP i elPSOE .
1906/07, fa més d'un segle. L'assalt per militars del setmanari "Cu-Cut" va impulsar una de les iniciatives més cohesionadores del catalanisme, tot i que només passatgera. Els grups i partits catalanistes van organitzar el moviment de Solidaritat Catalana, que va presentar una candidatura unitària a les eleccions del 1907. Només els lerrouxistes se'n van desentendre.
La candidatura solidària va obtenir un espectacular èxit electoral. Una idea que ja va ser útil per al País. Ara, caldria adaptar-la al nou segle, però; per a no fer bo l'adagi aquell de què la repetició d'un drama acaba essent una comèdia barata. Llástima que servirà per a què molts ho aprofitin per a treure pit, per a fer-se veure; per a interessos de bandera, curts de mira, provincians.
Les eleccions de l'any que vé condicionen, i molt. I sembla una utopia preparar una candidatura unitària, de la que només s'en despejarien els neolerrouxistes. Tampoc cal. La situació, per sort, és molt diferent. Com ja era d’esperar des de l’Espanya profunda ja han donat ‘la seva’ resposta a l’editorial ‘La dignitat de Catalunya’ que van publicar ahir 12 diaris del nostre País. En un resum molt bàsic, perquè tampoc val la paga aprofundir-hi més, se’ns ‘recorda’ que la constitució espanyola és d’obligació de tots els espanyols, inclosos els catalans, evidentment... o millor dit: sobretot pels catalans.
És a dir, s’enroquen en un text que te més de 30 anys per fer-nos memòria de les nostres obligacions com a espanyols.Un text val a dir, que els més joves que el van votar compten actualment 50 anys... pel que aproximadament la meitat de la població no ha tingut dret a decidir si hi està d’acord o no.És evident doncs i ja fora de qualsevol mena de dubtes, si és que algú en tenia cap, que Espanya és impossible de mantenir unida, simplement perquè no tots som iguals.
Hi ha qui vol imposar i hi ha qui s’ha de defensar. I això evidentment no és just ni és unitari. El que més se li assembla és esclavatge.
Pot sonar molt fort però si obrim els ulls veurem com és així de simple. Portem 300 havent de defensar la nostra cultura, la nostra llengua, en resum, la nostra manera de viure i per altra banda, dia rere dia, seguim sent espoliats sense cap mena de contemplació.
Aquests pals a les rodes ens han impedit dedicar-nos a tirar endavant com es mereix aquest petit País que és Catalunya.
Pel que això s’ha d’acabar i només hi ha una sortida: la independència. De fet i ben mirat, aquests rugits –més que respostes- que ens dediquen és la clara evidència d’aquesta necessitat. Quantes vegades ens han amenaçat amb portar els tancs? És així com som tots iguals? Això no és democràcia, és la seva manera de fer el que creuen que és política, que és molt diferent.Perquè en realitat no volen una espanya unida, el que volen és tenir els seus esclaus per fer-los servir al seu antull.
L'editorial "per la dignitat", impulsada per La Vanguardia i El Periòdico,( diaris finançats amb els diners de tots es posin a defensar aquesta bírria d'Estatut em sembla una estafa). és el resultat del pànic que ha envait els poders fàctics catalano-espanyols, davant una sentència en clau estatucida de l'abans esmentat Tribunal. La victòria dels sectors ultra-nacionalistes espanyols, impulsats pel PP i l'esglèsia post feixista de la Conferencia Episcopal, dominants al TC, representaria la sentència de mort d'aquesta entelèquia que els incauts o embaucadors anomenen "España plural". El fracàs més estrepitós de la via autonomista.
Aquesta passada de frenada dels assimilistes espanyols, ha deixat sense arguments als catalano-espanyols. Qui pot defensar, ara, que Espanya es bona per Catalunya, que Espanya no és la nostra ruïna?.
La desafecció augmenta, l'independentisme creix i creix, els partits oficials van degradant-se, com un Seat Málaga. "Davant aquesta patètica perspectiva, cal fer alguna cosa... -pensen els poders fàctics-, sinó plantem cara el poble ens passarà pel damunt i perillarà el nostre control absolut sobre la societat catalana". Reacció: = la del peix globus, la del peixet poruc que quan té por s'infla per aparentar el que no és...i si ara han de fer el peix globus, és perquè fins ara han exercit de tristes sardinetes; i si ara estem com estem és pel seu egoisme, la seva covardia i la nimiesa del patriotisme d'aquests que ara volen impressionar els taurons que ells mateixos han engreixat.
Ells ens han fet dèbils. Ells, doncs, han d'intentar salvar, a misses dites, la migrada autonomia que ens han concedit.
El seu problema, però, és que molts hem abandonat, definitivament, la fe en la via autonomista dins Espanya. L'autonomia, els estatuts, els editorial tramposos... se'ls fotin allà on els càpiga. D'acord? Ja no ens alimenten molles!.
El passat crida: Espanya; el futur, simplement: Catalunya Lliure !
Bon cap de setmana.

LA INDIGNITAT D´ESPANYA

Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d'una transició feta a pedaços per mirar de contentar tothom.

La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.
La Constitució d'un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.
Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d'aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament.

Si llavors no es va pensar que l'Alt Tribunal s'havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.
Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l'Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat.

Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu per a que avancem sense ell.

25 – N - Dia Internacional contra la violència de gènere

Dels homínids que maltracten.
No veig que en general surti en les enquestes la preocupació prioritària de la ciutadania per la violència de gènere, aquesta xacra endèmica que no aconseguim superar com a societat moderna i civilitzada que se suposa som.
He posat al sub- títol homínids fent cas al que hem diu el meu cor, que encara no som humans, tot i que alguns dels comportaments són més aviat de primats. Millor dit, tant de bo, ens comportéssim com els primats que en aquest aspecte de la violència de gènere són molt més civilitzats que nosaltres. Confesso que encara no he acabat d'entendre com un home pot matar una dona, malgrat les motivacions més o menys injustificables que podria adduir, cap d'elles es capaç, d'aposentar-se al meu cap de manera que ho pugui comprendre.
Les causes són variades i si bé és cert que està estudiat el comportament del maltractador o assassí, la seva tipologia, fins i tot la possibilitat d'evitar la seva actuació, el que no s'acaba de trobar és la manera de eradicar aquesta xacra. Tants anys que portem per aquií, tant que ens pensem hem evolucionat i en el fons a la que ens rasquen una mica la fina capa de civilització que duem al damunt apareix el primat brutal, la bestiota assedegada de sang, que mata, i mata per no res. Per orgull? perquè se sent humiliat? menystingut? traït?.
No, mata perquè ha estat mal educat des de petit, perquè tot el seu ensenyament ha estat orientat a que ell és un esser superior al sexe contrari, perquè ningú l'hi ha explicat que la dona s'ha d'estimar, respectar i valorar en la seva justa mida.
Se l'hi ha d'explicar que si una relació s'acaba, o la dona decideix acabar-la, està en el seu dret, de la mateixa manera que si és a l'inrevés ell prou ho farà. Se li ha de fer entendre que no s'ha de pegar ningú, i no és aquest un problema d'ignorància com podria semblar, es dona en totes les classes socials, tot i que si és cert que la ignorància es un factor que augmenta la possibilitat d'agressions, bé, la ignorància, les dificultats econòmiques, i més factors, factors que tot i ser variats, acaben convergent en un sol objecte d'agressió, la dona.
De vell s'ha maltractat física i psíquicament les dones, des de l'inici suposo, tot i que en general eren maltractes que es suportaven i es callaven sense sortir de l’alcova matrimonial, i així anys i panys d'humiliacions i menysteniment havien fet que aquest maltractament quedés ocult, com si no existís. És normal, fins i tot es deia, ja se sap com són els homes, etc.etc.
Jo he sentit a dir a homes diguem-ne "respectables": algun assot de tant en tant els hi va bé, si en el fons els hi agrada, i coses per l'estil.En els últims anys, és quan moltes dones s'han plantat i han dit prou, i la mà, només li han posat al damunt una sola vegada, no han donat lloc a més agressions i se n'han anat, que ja és fotut que sigui la maltractada qui hagi de marxar de casa seva. I és aquí, en aquest punt de rebel·lía i dignitat de la dona quan comencen a augmentar els assassinats, quan el mascle no suporta l'abandonament i decideix erigir-se en justicier, en un miserable déu venjador del seu honor mancillat, ell, que ni te honor ni dignitat, no suporta li plantin cara i el deixin, i enrabietat, assedegat d'ira i odi, la mata, la mata, la mata.
2007 - 86 -- 2008 - 90 -- 2009 (a dia d'avui) 67 Aquestes xifres de víctimes directes o indirectes de la violencia masclista, o del gènere masculi, les he tret de redfeminista, i desgraciadament són fiables, terriblement fiables.

20 N -- 34 anys de la mort de Franco.

Avui 20 de novembre 2009 fa 34 anys de la mort del dictador Franco : 1975.... Aquest any celebram els 30 anys de democràcia continuada a Espanya.
Realitats ben contraposades i que si ho haguès de resumir en una sola qüestió aquesta seria : Dictadura = manca de llibertat; Democràcia= camí de llibertat
Hem avançat dins el camí cap a la llibertat ? Hi havia un sol partit : o eres del "Movimiento" o eres "un roig" ; no es podien fer reunions sobretot si eren sospitoses de tractar temes crítics amb el règim; no hi havia més que un sindicat i la policia secreta feia una feinada de control de totes aquelles persones crítiques am el règim.
Es clar que hem fet camí, però "el camí que hem de fer és molt llarg" com diu el poeta...

1966 - 2009 …. AAAAAATCHIS!

Any 1966: Dos avions militars dels Estats Units tenen un accident i perden unes bombes termonuclears mentre sobrevolaven la costa de Palomares (Almeria, Espanya).
Per demostrar que no hi havia cap mena de perill de contaminació, Manuel Fraga Iribarne, aleshores ministre de Franco, convoca la premsa i es fa retratar mentre es banya a la platja on van caure els artefactes nuclears. Amb posterioritat s’ha demostrat que els temors de la població eren certs, i a dia d’avui Palomares és la localitat amb més radioactivitat d’Espanya.

Intueixo que l’espònsor d’aquell bany col·lectiu va ser la casa Meyba però mai hem sabut què els va costar aquella festa.
Any 2009: Comença la vacunació voluntària contra la grip nova. Els primers agraciats són els anomenats "grups de risc". Per demostrar que no hi ha cap mena de perill amb una vacuna que tantes suspicàcies ha generat entre la població en general i molt especialment entre els científics en particular, Marina Geli, consellera de Montilla, convoca la premsa i es fa retratar mentre es vacunada en un ambulatori.
Ara mateix és massa d’hora per saber quins efectes secundaris tindrà aquesta vacuna sobre la consellera, això suposant que ahir no hagués fet comèdia fent-se injectar un simple placebo en comptes de la vacuna.

Ara la consellera Geli potser ens hauria d’explicar en quin grup de risc es troba. O és que tal vegada es va colar passant per davant de tothom?
Tothom va de cul amb la grip A dels nassos. Mesures higièniques excepcionals, salutacions restringides, mascaretes, gels antisèptics, etc. Suposo que no sóc l'únic a qui tot aquest assumpte li fa olor de socarrim. Pels inputs que m'han arribat de diversos llocs, la meva versió dels fets és la següent: La possibilitat que un virus amb morbiditat i mortalitat altes s'estengui pel món, sempre ha existit, i de fet, ja s'ha donat en el passat, i les pràctiques actuals de viatge, comerç i interacció global fan que la probabilitat que això passi hagi crescut molt. Les autoritats sanitàries internacionals ho tenen estudiat, i treballen amb el cas que aquesta malaltia hipotètica infecti el 60% de la població i en mati el 20%, sempre hipotèticament i aproximada.
La gestió de l'expansió d'aquesta nova grip, doncs, no és més que un assaig per a que els serveis sanitaris i la població de tot el món tinguin assimilats els procediments, amb una malaltia, que es contagia molt, però té unes conseqüències molt lleus. Fins aquí, res a dir. Tot el que ens ajudi a estar preparats per una pandèmia mortal és benvingut.
El que em posa la mosca darrera l'orella és tots els interessos foscos i l'ocultisme que envolta aquest assaig. En primer lloc em sembla massa convenient que hagi aparegut una malaltia tan ideal. Un virus molt semblant a la més que coneguda grip, que s'expandeix amb molta facilitat i que no mata gairebé ningú. Sembla fet a mida, no?
En segon lloc em sembla sospitós que tots els mitjans de comunicació hagin picat a esbombar el pànic de la manera que ho han fet. Una campanya mediàtica d'aquestes dimensions suposa comprar minuts de ràdio i televisió i primeres planes de diaris, i això és molt car. I com es pot pagar tot això? Doncs buscant patrocinis.
Imagineu que sou un gestor de sanitat privada, un fabricant de medicaments o un fabricant de material fungible sanitari (mascaretes, guants, desinfectants de mans, etc...) i us diuen: anem a muntar una bona tangana, i per fer-ho necessitem molts diners, però ho farem de tal manera que tothom anirà al metge, tothom haurà de prendre els vostres medicaments i comprar les vostres mascaretes, guants, etc. I tindreu uns índex de vendes que ni tan sols haurieu arribat a somniar. Què us sembla? Donareu els diners que us demanen?
I això és el que penso que ha passat, que una bona idea ha anat, com sempre, envoltada de mentides i interessos ocults. Què penseu? esteu d'acord amb mi? Teniu alguna altra teoria conspirativa? Mireu,ahir vaig poder veure el programa de Banda Ampla dedicat a la Grip A. Crec que els arguments de la Dra. Teresa Forcades i els del Dr. Laporte no varen ser posats en qüestió per cap dels altres participants en el programa que defensaven opinions contràries. Fins i tot podria dir que la seva serenor i les qüestions que suscitaven ens convidaven a reflexionar per nosaltres mateixos quan en moltes altres intervencions hi havia aquell convit a creure i obeïr, a acceptar acríticament com s'ha portat tot el tema de la grip i fins i tot a que, com a ciutadania, no ens indignem quan les informacions se'ns donen de manera contradictòria... i alarmista.
Hi havia gent convidada amb una missió: defensar a capa i espasa el que han fet les autoritats sanitàries i els laboratoris: en canvi, demanar reflexió i convidar a pensar més, a pensar millor, o a pensar diferent, com feien la Dra. Forcades i el Dr. Laporte, hi havia moments que semblava fins i tot subversiu. Fins a quin punt hem arribat!
La doctora Forcades va parlar de les declaracions de la ministra de salut polonesa. Les he buscades aquest matí, traduides al castellà.

Són aquestes:

En podem seguir parlant, però crec que la pregunta de la Dra. Forcades sobre si el govern espanyol va ser objecte de les mateixes pressions mereix una resposta.
I aquest és un resum del programa:
AAAAAATCHIS!

Una de pirates blancs , corsaris negres , bucaners grisos i els esclaus

Per què si un excursionista es perd a la muntanya ha de pagar el seu rescat i, en canvi, si un empresari envia un vaixell a una zona d’alt risc i el segresten ho hem de pagar tots?
Aquí, el que ningu ha dit, el que no s'ha contemplat, és el fet de demanar explicacions a qui va enviar el barco a aquella zona a pescar la tonyina, sabent que era i és zona de risc, entre altres coses perquè els qui van a pescar allí són en certa manera també un altre tipus de pirates que treuen la pesca als indigenes somalis a canvi de bons beneficis, si no no s'arriscarien a anar-hi però també és cert que el benefici si s'en surten és net.
2.3 milions + despeses de l'armada + diplomàcia, i ara a més, seguretat privada als vaixells que en part la paguem tots, quin és el preu de pescar 4 tonyines a Somàlia, en una zona no protegida? l'armador del vaixell no té cap responsabilitat?
Finalment el serial, el show de l’Alakrana ha finalitzat feliçment per a la gent que estava retinguda a Somàlia i per els seus familiars.
Negar-se a negociar és estúpid i pura xuleria, però es veu que dóna vots.
Han hagut de passar per caixa i pagar uns dos milions i mig d’euros, suposo que els propers dies ens explicaran a càrrec de qui ha anat la quota, si del govern o l’armador del pesquer, per a concloure un despropòsit que hagués pogut acabar en una veritable tragèdia per els tripulants i els seus. El que és evident, a part de consideracions varies com perquè el govern d’Espanya s’ha d’implicar en l’alliberament d’un vaixell que navegava sota una altra bandera o de la decisió maldestre de portar a Espanya dos dels pirates capturats quedant en un desavantatge evident a l’hora de negociar i deixant de banda errors palmaris que s’han produït per part de tots, que aquí els “dolents” son els corsaris i al mateix temps reconèixer que la negociació per l’alliberament ha estat un nyap de proporcions indescriptibles.
De totes maneres el pagament del rescat implica un perill cert per els vaixells espanyols que feinegen tonyines per aquells indrets que a partir d’ara veuran com els bucaners els tindran a ells com objectius principals de pesca. Sembla però que l’exèrcit espanyol contribuirà en la seguretat dels pesquers i a més els armadors contractaran cossos de seguretat privades que aniran dins del vaixell per a protecció dels pescadors, i jo que no hi entenc el que em pregunto és perquè no ho havien fet abans tot això?.
Ens hauríem de preguntar dues coses més també, si al final s’ha d’acabar pagant, perquè hem tingut a tota aquella gent patint quasi bé 50 dies en mans dels segrestadors drogats i en condicions inhumanes i si el segrest hagués estat obra d’ETA s’hagués actuat igualment pagant-los la penyora?. Un suggeriment per els pirates, si volen guanyar-se la vida i viure a cos de rei sense posar en joc la seva pell i la d’altres, que es muntin una SGAE i podran ficar la ma a les carteres de la gent de manera completament legal i sense risc, al menys aquí a Espanya és el que passa!!.
I els esclaus ? Tots som esclaus de la dependència que tenim de grans companyies, com les elèctriques, del gas, telefòniques, de l'aigua... Quan t'acostumes a uns serveis, prescindir-ne no és fàcil. Abans no teníem telèfon mòbil i no ho patíem com ara quan aquests fan figa. Abans passàvem moltes tardes d'estiu, amb espelmes perquè la llum se n'havia anat amb l'arribada del primer llampec, i no ho patíem com ara, quan ens tallen el corrent elèctric unes hores. El que més molesta, però, quan tens problemes de subministrament, són les dificultats en contactar amb algú que t'ho pugui solucionar, o com a mínim et sàpiga donar explicacions.
Et sents impotent, sense resposta, sense saber què fer.
Estàs lligat de mans i peus perquè són serveis que no en pots prescindir, ni canviar fàcilment de companyia, i si ho pots fer, com seria el cas de les telefòniques, t'adones que no hi ha diferències i la sensació d'impotència és la mateixa.

La pèrdua d’identitat territorial.

Per què les grans bronques sempre són al Congreso de Diputados de Madrid i no al Parlament de Catalunya?

Alguns diran que perquè el poder real és allà; uns altres perquè aquí encara funciona allò de l’oasi català, per més rebregada i malmesa que últimament estigui aquesta paraula.

Apunto una possible tercera via: com estan situats els diputats en un lloc i un altre.

El Parlament és com una sala de teatre, tots mirant en una mateixa direcció. El Congrés s’assembla més a una plaça de toros. Zapatero i Rajoy poden fer sang perquè estan asseguts cara a cara i a molta distància un de l’altre.
Montilla i Mas estan tan a prop que podrien parlar sense micròfon i si allarguessin els braços s’arribarien a donar la mà. Només els separa un passadís i la torticoli que li deu agafar al president de tant mirar enrere cada vegada que parla Mas. En aquestes circumstàncies, discutir-se a crits és molt difícil. La disposició escènica del Parlament busca el consens. La del Congreso predisposa a l’enfrontament.
Les Caixes d’Estalvis d’aquest país, suport de poder econòmic dels partits que governen els diferents territoris d’Espanya, s’han convertit d’un dia per l’altra, en l’objectiu prioritari dels ajuts econòmics continguts en el FROB (Fondo de Rescate Ordenado Bancario) que està actuant de fet con el fons de suport d’un ERE encobert.
Tot això s’està fent envaint a més les competències que la Generalitat té sobre la matèria, obviant la pròpia llei de caixes d’estalvi sense que el govern català hi hagi dit res.Mentre el sector financer espanyol en general, s’esgola per explicar-nos que el sistema de provisions que el Banc d’Espanya va fixar després del merder del Mario Conde i el Banesto, és l’enveja del món occidental, els que hi entenen ens diuen que amb els diners acumulats no ens tapem ni un caixal i per reorganitzar aquest girigai l’Estat espanyol, o sigui tots plegats, haurem d’injectar uns 300.000 M€ en el sistema per evitar que se’n vagi a la merda.
Si tot això ens hagués servit per a posar en ordre el galliner, fins i tot podríem estar d’acord amb l’esforç que tots plegats haurem de fer per salvar el cul dels gestors que han apropat els estalvis dels imponents al forat negre de la fallida, però al final després de tancar una pila d’oficines i fer fora uns quants milers de treballadors als qui pagaran amb els milions del FROB, ens trobarem que al capdavant de les institucions hi continuaran estant els de sempre, els partits polítics.
Veure en prime time la baralla de les administracions pel control de la caixa madrilenya entre la Espe o el Rajoy per imposar els seus candidats o l’empeny sense dissimular del president Camps per impedir fusions de les caixes del País Valencià amb d’altres de fora del territori, no auguren massa de bo en els canvis de la gestió i control que després del dineral que ens ha costat a tots plegats, s’haurien d’emprendre.
El que m’ha sorprès de veritat és que els impositors d’aquestes entitats no hagin sortit per potes amb els estalvis a sota del braç per amagar-los directament en el matalàs o a la rajola, serà veritat la frase aquella que diu que el pobles tenen els governants que es mereixen i jo hi afegeixo, els clients d’algunes caixes també.
Les fusions de Caixes d’Estalvi catalanes van seguint el seu curs, segons el pla establert des de Madrid. Excepte en un cas concret, la resta de Caixes catalanes mantenien la seva solvència i han obtingut beneficis fins i tot en els moments més greus de la crisi; uns beneficis inferiors, és cert, però en part perquè s’han dedicat molts més recursos o provisió de fons per a fer front a un possible increment de la morositat, que malgrat tot continua essent perfectament assumible. Les fusions, doncs, no responen en general a cap necessitat imperiosa de les entitats d’estalvi sinó a uns interessos aliens que han fet ús del poder real que disposen, el poder de l’Estat.
Durant el període de vaques grasses aquestes entitats d’estalvi seguien polítiques expansionistes, bàsicament com una fórmula per a camuflar els enormes beneficis. S’obrien sucursals a dojo, encara que inicialment no fossin rendibles, com a inversió de futur per a obtenir més cotes de mercat; i d’aquesta manera, els comptes resultants quedaven més equilibrats.

Ara, amb l’esquer que els ha parat el poder central, tiraran per la borda tota aquesta estratègia per seguir un procés a la inversa.
Com a mínim, si els directius d’aquestes entitats han de fer marxa enrere, haurien de reconèixer el fracàs de la seva gestió i assumir-ne les conseqüències. Però, lluny d’això, i prescindint de l’interès que podia tenir, el seu principal actiu, aquesta xarxa territorial de caixes d’estalvi per a cadascun dels territoris, aquests directius s’han oblidat de l’origen i l’interès de les entitats que representen, i s’han posat a actuar com a mers directius empresarials que veuran requalificada la seva posició personal.

Tindrem unes Caixes més fortes, més potents, potser sí; però cadascun dels territoris haurà perdut un dels seus elements dinamitzadors. Per entendre’ns, “La Caixa” està invertint més arreu de l’Estat que no a Catalunya mateix; s’ha convertit en un gegant econòmic, però perdent bona part de la seva funció d'origen.
Inicialment, es pactaran uns certs equilibris de poder entre les caixes participants en cada fusió; però això només servirà per dissimular en els primers mesos la pèrdua d’identitat territorial, a partir dels quals les noves entitats funcionaran amb una altra mentalitat financera que contemplarà cada territori purament en funció de la seva rendibilitat.
I Osona, el Penedès, el Gironès, el Bages o el Vallès poden deixar de tenir interès per a la nova entitat.

El mateix criteri que s’esgrimeix des del Govern per a dir que no es voldria que les caixes catalanes es fusionessin amb caixes espanyoles, amb la possibilitat de perdre capacitat de decisió i fins i tot la seu central, les comarques seran les grans perdedores d’aquest procés de fusions. Guanya l’Estat i guanyen els directius, especialment aquells que amb la seva mala gestió havien posat en risc la Caixa de Catalunya, però hi perden els treballadors i les comarques. Sincerament, hi perd el País.

Canviar poc i que sembli molt

Un dia d'aquests, em sembla que és el 23 o el 24, farà tres anys de la constitució del Govern d'entesa ( tripartit ) que va fer possible que el Sr. José Montilla fos President de la Generalitat. En aquests tres anys de Govern d'entesa o tripartit (trist-partit com li agradava dir al Sr. Más, que cada dia està més histèric dins la Casa Gran buida de personal), fins al punt que ara ja no diu ni aixó. Bé, com deia,a menys d’un any de les eleccions i amb la necessitat de 90 vots a favor, tot quedarà en foc d’encenalls ?.
Ara debaten, desprès s’acusaran mútuament de la responsabilitat del fracàs. Molt em temo que res canviarà i que tot continuarà igual. Perquè, per evitar tornar a repetir com lloros la tan citada màxima de Fuster de “si no fas política, te la fan”, caldria que aquests polítics que ens volen portar a l’urna es dediquessin en cos i ànima a prestigiar la política. A restaurar-li el vell honor, a donar-li un to més alt, més digne.
En els últims temps la nostra democràcia no s’ha estructurat com ja va indicar Montesquieu a “De l”Esprit des Lois”, en el poder executiu, el legislatiu i el judicial.
Ja entrats en el Segle XXI, el poder executiu ha abduït el judical (o a l’inversa, encara no estic segur), i el legislatiu s’ha convertit en un nucli corporatiu de la política, on els professionals de la política busquen aconseguir avantatge en front de l’adversari, però també es blinden entre ells per mantenir els beneficis de ser un càrrec electe.
Aquest context de transformació de les nostres democràcies, consoliden la idea que els tres poders de Montesquieu, han estat sotmesos per la maquinària dels partits polítics, és a dir la nostra democràcia és ja plenament una partitocràcia.
Els últims afers que han aparegut a l’opinió pública pel que fa a una deficient gestió dels recursos públics, el no compliment de la normativa de despesa econòmica per part dels partits polítics sense excepció, la lluita per aconseguir una situació privilegiada electoralment davant l’adversari polític, la nul.la preocupació per les demandes reals de la ciutadania, la no valoració de la gestió pública per indicadors de rendiment, preferir els mediocres disciplinats abans que la qualitat crítica … Totes aquestes qüestions han suposat un clar deteriorament del sistema polític, ja que malgrat la política signifiqui intrínsecament la gestió del poder, aquesta gestió s’ha de fer tenint en compte l’interès general real, les necessitats reals, no les pròpies del “establishment” dels partits polítics.
L’efecte boomerang a aquesta transformació de la nostra democràcia ha començat a caminar, i ara els partit polítics detecten en format real i demoscòpic, que totes les accions que han implementat en base a auto-afavorir-se, i a oblidar les demandes de la ciutadania, els està passant factura, amb unes altres paraules, el boomerang que van llençar a l’aire retorna, i depén de com retorni, si ni saben agafar-lo bé, poden prendre molt de mal.
És realment insòlit. Fa dècades que no tenim llei electoral. Perquè CiU no tenia gaire interès a fer-la, és cert, però tampoc no es pot dir que el tripartit ho haja intentat de debò, aquests set anys. I de sobte, en quaranta-vuit hores, Montilla i Mas sembla que pacten això que en diuen el model alemany i volen que ben aviat tinguem la llei nova que durant dècades molts hem reclamat inútilment. Per combatre la corrupció i la desafecció, diuen. Tan important és la detenció del batlle de Santa Coloma de Gramenet que aconsegueix en una setmana allò que no s'havia aconseguit en trenta anys?
Però una simple instrucció, mal feta com sempre, de Garzón ha revolucionat el parlament com no havia vist mai abans. Passen els dies i el gran jutge continua sense demostrar res. Els paperots públics que ensenya no em mereixen gaire credibilitat i algunes de les acusacions que fa causarien hilaritat, si no fos que hi ha gent en la presó i, sobre això, poca broma. I la veritat és que costa de no demanar-se si tanta activitat sobtada, tantes declaracions, tant d'anar per feina, no té a veure, per exemple, amb qui era la següent de la llista de detinguts i com es va aturar? O si les manilles públiques no van ser un error, sinó un advertiment en clau política, igual que aquell desplegament tan colonial de la guàrdia civil al país dels mossos? Potser és que l'arbre no ens deixa veure el bosc.
Per primera vegada en tres anys, el president Montilla esdevé avantguarda.
Sorprenentment, trencant els motlles de la moderació i el silenci, el President fa causa dels escàndols de corrupció urbanística i en quinze dies converteix una crisi política, que augurava empitjorar les ja minses expectatives electorals del PSC, en una oportunitat per liderar una operació de regeneració política aparent i de bona venda mediàtica. Ara, en política, les coses són el que semblen i no el què realment són.
I què són: doncs el canguelo sobreposat en veure que el bisturí del jutge Garzón ha deixat al descobert, en el cas Pretòria, l’artèria del finançament dels dos partits polítics majoritaris a Catalunya per la via de la concurrència d’unes empreses, sempre les mateixes, en els grans i mitjans projectes de construcció d’habitatges, infrastructures i serveis, sorgits de la iniciativa pública en els darrers trenta anys. Però no patíssim pas, el jutge estrella s’ha limitat en la seva acció quirúrgica a ressecar, només, la perifèria de l’imbricat sistema circulatori, no fos cas que provoqués una hemorràgia que comprometés la supervivència del corpus polític català. Montilla ha posat a tot el PSC a treballar barrejant l’acció institucional amb la de la primera secretaria del partit.
Llei electoral, compromisos ètics, més credibilitat a la Sindicatura de Comptes, reanimació de l’Oficina Antifrau i, finalment, el perdó dels pecats i el propòsit d’esmena. La desafecció política és creixent i tangible i està afavorint el naixement i abonant el creixement de marques blanques, que en les properes eleccions poden reconfigurar l’equilibri tradicional de forces perjudicant, ostensiblement, les expectatives dels grans partits. Ara toca canviar poc perquè sembli que ho canviem tot.
Després de 30 anys de democràcia, ara han de córrer? Jo opino que no els cal córrer si les estructures internes dels partits no canvien i si els de sota no tenen ni vot ni veu, com acostuma a passar. Les estructures són tan fortes que les bases poca cosa poden dir. A fi de comptes, es consensuarà una llei que al ciutadà li quedarà molt llunys i sobre la qual no haurà pogut dir res.Hi han molts models de lleis electorals i tots tenen avantatges i inconvenients. Parlen de pactar un model com l’alemany. Tant és un model com un altre si el ciutadà que vota un partit no pot anar a trobar el "seu " representant, aquell que ell va votar perquè el coneix, perquè és pròxim i perquè coneix els seus problemes. La única manera de que la desafecció política no arribi fins a límits insospitats, serà que el ciutadà anònim pugui anar a explicar els seus problemes a una persona determinada que l’escoltarà i mirarà de solucionar-los-hi perquè li va el càrrec i el prestigi.
La qual cosa no vol dir que ho arregli tot perquè ja sabem que feta la llei, feta la trampa i sempre trobaran l’escletxa per on escapar-se. Si el partit no vol escoltar, si el partit només busca el propi bé del partit, tampoc no farem res. Perquè,-siguem sincers- els partits només busquen fer una llei que vagi bé als seus interessos i, en general, als interessos dels dirigents. Dit d’una altra manera i ben planament: interessarà a uns i no interessarà a uns altres que votin els emigrants; interessarà més a un partit que a un altre que voti tothom o sigui igual que no voti ningú; interessarà més o menys que les campanyes siguin més curtes, més efectives i més barates; interessarà més o menys que el vot per correu dels residents fora del país pugui ser més àgil i més efectiu que ho és ara; discutiran si un vot a la ciutat val més o menys que un vot al camp…. I podríem seguir en molts altres aspectes que fan que no es vulguin posar d’acord justament perquè cada partit tindrà els seus interessos creats.
En el fons de tot plegat, aquesta és la qüestió i no pas el fet de pensar en el bé del País, de la igualtat i de la participació dels seus ciutadans, cosa que fins ara passa poc. I si no, que els ho preguntin als votants desencantats de partits amb un model assembleari que han estat molt poc escoltats i que, a fi de comptes, han hagut de tocar el dos…
Senyors polítics, no tenen cap excusa si volen reformar la llei electoral i introduir totes les millores que creguin - petites circumscripcions, llistes obertes o semiobertes, dobles llistes, primàries, etc. - Quant a que penso jo de llistes obertes o tancades, jo proposaria les llistes blocades. Què vol dir? doncs que l'elector, una vegada escollit un partit, pugui seleccionar les persones que prefereix de la llista. Aquesta fórmula garanteix el sistema de partits polítics, i al mateix temps sacseja la confecció ordenada de les llistes, en benefici de les persones i la seva manera de ser i capacitat política. Veurem en què acaba tot això, però si no volen aportar un altre desencís entre la ciutadania, caldria que s'ho agafessin seriosament i treballessin per aconseguir la llei electoral catalana. Tenen un Parlament i un any. Treballin. Però recordin,que de res no serviran les reformes estètiques si no li retornen l’ànima al fons de la política. I això és molt, molt més complicat. Reformar-li l'ànima

PER MOLTS ANYS !

78 ANYS D'UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA, PER MOLTS ANYS!
Fa 78 anys un grup de persones va decidir fundar Unió Democràtica de Catalunya.
Creien en els valors cristians i humanistes que han servit per a la construcció i per al desenvolupament d’Occident. Creien que el treball, l’esforç, la família, la llibertat, la disciplina, el respecte, la democràcia, el diàleg, la centralitat, el sentit comú..., eren i son valors essencials i necessaris per a la construcció de la societat.
Creien també que calia fer-ho des de el catalanisme polític, des de la voluntat d’aixecar Catalunya com a Nació.
Són aquests valors els que han permès que Unió hagi pogut sobreviure als temps difícils que el nostre país ha viscut.?
Unió ha vist la República i el pas devastador d’una guerra; ha estat perseguida per una cruel dictadura i un dels principals dirigents va ser afusellat pel fet de ser catalanista i democratacristià.
Com a tota obra humana, en 78 anys hi ha moltes vivències, molts avatars. Avui, els principis que van servir per fundar el seu partit són plenament vigents ?.
Per regenerar-lo, cal tornar a mirar i recuperar allò que els va fer forts. I avui com fa 78 anys, els valors que van inspirar els fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya són els que han de revifar, els que la societat tornem a necessitar .
Han fallat les persones,com Duran i LLeida, però això no vol dir que falli el sistema o que s’hagi esgotat. Josep Antoni Duran i Lleida té l'habilitat d'aparèixer en els mitjans de comunicació com si fos el líder d'una força política equiparable a la resta de les que configuren el Parlament de Catalunya. És a dir, una força que cada quatre anys se sotmet al veredicte de les urnes i que ocupa els escons que la societat li atorga. Duran i Lleida i Unió Democràtica, però, no ho han fet mai, això. Duran i Lleida i UDC, conscients que els seus votants caben en un minibús, no es presenten mai sols a les eleccions, sempre ho fan sota les faldilles de Convergència, perquè saben que en la intangibilitat del seu pes específic rau el secret de la seva pervivència com a partit.
Hom pot dir, tanmateix, que Duran i Lleida acostuma a ser el polític català més ben valorat en les enquestes espanyoles, i és cert. Ho és per dues raons. La primera, ja l'hem dita. Sense CDC tindria difícil la representació parlamentària i, per tant, el seu nom no gaudiria de presència mediàtica. La segona es troba en la seva ideologia.
Duran i Lleida és un polític espanyolista de dretes disfressat de senyera que diu tot allò que els espanyols volen sentir amb relació a Catalunya. Duran i Lleida, per exemple, com a bon espanyol, ha criticat Joan Laporta per participar en la manifestació "Som una nació, volem Estat propi" dient que "no tots els socis del Barça comparteixen la tesi de la independència" -com si Laporta, a títol personal, no tingués dret a manifestar-se a favor de la llibertat del seu país- i ha menyspreat el referèndum d'Arenys de Munt fent un judici d'intencions als arenyencs d'altres orígens i afirmant que molts dels immigrants que van votar a favor de la independència només "volien expressar un rebuig a la reacció prohibitiva d'Espanya" .
Francament, dient barbaritats com aquestes no és estrany que Duran i Lleida sigui el polític català més ben valorat pels espanyols. Duran és un home que somriu com un babau cada cop que va a Madrid i li diuen "Caramba, José Antonio, tú no pareces catalán".
I és que tots els espanyols coincideixen en el mateix: "Si todos los catalanes fuesen como Duran, no habría problema catalán". I tenen raó. Si tots els catalans fóssim com en Duran, ja no seríem catalans, seríem espanyols. Malauradament per a aquests últims -i també per a en Duran-, no tots els catalans tenen ànima d'esclau.
Hi ha catalans que, independentment del lloc on hagin nascut, estimen Catalunya i la volen lliure per la senzilla raó que la vida, ja sigui individual o col·lectiva, no té sentit sense llibertat.
Unió Democràtica sap molt bé que no és ningú, políticament parlant. Si ho fos, es presentaria sola a les eleccions. Com ho fa tothom. Però no ho farà perquè ella i Duran es fondrien l'endemà. Per això, si un dia CDC se'n desempallega, Unió i Duran correran als braços del Partit Popular. És el destí del paràsit, viure sempre en el cos d'un altre .
Des d’aquí, per molts anys a totes i tots els militants d’Unió .

A "pelar-se-la" mira per on! La barbarie socialista no té limit........

Extremadura ensenya els seus joves a "pelar-se-la"

El govern socialista d'Extremadura s'ha gastat 14.000 euros en finançar la campany

'El placer está en tus manos', segons informa Periodista Digital 

La campanya consisteix a ensenyar als joves extremenys a "pelar-se-la" i "fomentar l'autoexploració sexual i l'autodescobriment del plaer". La campanya ha costat 14.000 euros. També animen a explorar "el plaer, l'autoerotisme, les carícies, masturbació i la botiga de joguines eròtica". La directora general del IMEX (  El Instituto de la Mujer de Extremadura es un organismo autónomo, adscrito a la Consejería de Igualdad y Empleo de la Junta de Extremadura, encargado de impulsar las Políticas de Igualdad de Oportunidades y de promover las condiciones para que la Igualdad entre mujeres y hombres sea real y efectiva en nuestra Comunidad Autónoma, posibilitando así la participación de la mujer en la vida política, económica, cultural, laboral y social de Extremadura, y eliminando cualquier forma de discriminación y de obstáculos que lo impidan.) María José Pulido, ha indicat que "no és anormal i que cada any es desenvolupa un projecte i aquest any ham optat per fomentar els hàbits saludables en els adolescents".

En un racó de món, on un de cada tres ciutadans és funcionari, el que hagués suposat vertader escàndol és que el govern extremeny apostés per ensenyar als seus joves a viure de l’esforç i del treball. En un racó de món, on un de cada tres ciutadans té per ofici ser funcionari, el que seria estrany és que s'ensenyés als joves a pencar.

Aquesta campanya és del tot coherent, doncs.

Suposo que saber tocar-se les parts és una manera de fer formació professional per l'àrdua tasca de administrar els diners dels altres. Però aprendre a fer la mà està molt més en sintonia amb aquest pla futur de per vida que és el de quedar arrapat com una gadella en alguna escletxa de l’administració.  Cal saber fer coses de profit, així que hom s’incorpori al mon feiner. I més si parlem en clau de funcionari. La improvisació sempre ha estat mala consellera.           Per aquest preu ja els podria iniciar la consellera de sanitat del govern extremeny.                   Cada dia veig més clar que ens cal fugir d'Espanya. La barbarie socialista no té limit........

QUANTS MURS MÉS QUEDEN PER CAURE

Coincidirem tots plegats que queden molts ‘murs’ per tirar a terra. Ja siguin físics, com el que hi ha a Palestina o els murs ‘psicològics’ o ‘econòmics’ que hi pot haver a l’Àfrica, Sud-Amèrica o simplement entre uns barris i altres d’una ciutat. Queda molta feina pendent i en molts aspectes s’ha avançat molt poc en tot aquest temps. Per no dir gens en molts aspectes.

Es parla d’un món globalitzat, però la veritat és que els rics són els de sempre i els pobres també. Només que les persones que els ha tocat néixer als països pobres (o subdesenvolupats) es dediquen a anar als països rics (o desenvolupats), massa vegades en condicions infrahumanes, per intentar sortir del pou. I també moltes vegades en surten escaldats.
Però aquest fenomen no és nou, es feia exactament el mateix fa quaranta o més anys quan, per posar un exemple, els espanyols anaven a Alemanya a treballar a les fàbriques. La diferència és que actualment les grans empreses es poden permetre el luxe de crear fàbriques allà on la mà d’obra és més barata i els governs no es preocupen per la seguretat, o per res en general, dels treballadors. Casualment, qui ho diria, acostumen a ser països comunistes.
Donem un cop d’ull al nostre voltant, no ens cal retrocedir en el temps o anar-se’n a Sud Amèrica per trobar mitjans de comunicació als que se’ls interfereixen les emissions o se’ls tanquen repetidors, com és el cas de TV3. Si parlem de corrupció, quantes trames han de jutjar-se per fer cas a les plataformes que han denunciat reiteradament els abusos urbanístics d’un model econòmic poc diversificat i especulatiu que ens ha dut a la Crisi. Mentre els presumptes casos de corrupteles polítiques o de finançament irregular de certs partits van en augment, es demostra la ineficàcia de PP i PSOE front aquesta Crisi, sent el País líder d’atur, a l’Estat capdavanter en desocupació a Europa. Sense oblidar que som de les zones més castigades pels Expedients de Regulació d’Ocupació o que concentrem el 8% de la destrucció de treball a la Unió Europea.
Aquests dies he llegit algunes reflexions que, amb una mica d’imaginació, podem extrapolar al cas català. M’explico. La primera d’aquestes reflexions sobre la caiguda del mur de Berlín que m’agrada és aquella que amb la caiguda d’aquest es fa sobre el concepte llibertat.
Els alemanys sabien que tard o d’hora, tot i la forta oposició dels francesos i anglesos, en un primer moment, s’exerciria la reunificació, s’exerciria en definitiva el dret a l’autodeterminació, en aquest cas per tornar a unir, annexionar de nou, tota una pàtria que era una però separada per les circumstàncies històriques.
Els catalans sabem que ha començat el camí de l’alliberament, tots sabem que la línia d’arribada és cada dia més aprop, però, igual que els alemanys de tots dos bàndols, no sabem quan arribarà el dia de poder exercir el dret a la nostra autodeterminació, en aquest cas per constituir-nos de nou en l’estat que ens doni veu i vot al món. Aquesta esperança, aquesta convicció, cada cop és més compartida. I té també relació amb una altre de les reflexions d’aquests dies, en referència a la llibertat dels alemanys per tornar a ser un sol poble. La pèrdua de la por. Els alemanys van fer caure el mur quan les circumstàncies històriques els hi van permetre, quan sabien que hi havia l’escletxa necessària per no patir un altre invasió a la txeca. Quan queia el poder soviètic i la derrota del totalitarisme i les formes més antidemocràtiques eren un fet. Els catalans, poc a poc, anem perdent també la por, perquè el món i l’Europa en la que estem immersos són molt diferents al món i l’Europa dels darrers segles.
Sabem , cada cop tenim més clar, que els tancs són fruit d’un passat que sembla llunyà, i anem perdent la por a la democràcia. Cap llei pot impedir l’exercici democràtic de les urnes. Cap llei pot legitimar que es tanqui a la presó aquells que volen exercir un dret universalment reconegut i practicat. Europa ens ajudarà a ser lliures perquè aquesta Europa s’ha construït i es construeix sota el paraigües de la democràcia, i el qui no entengui que la voluntat popular està per sobre dels tancs i la violència, en patirà les conseqüències.
Tenim una oportunitat històrica, en les properes dècades, de reconstruir el nostre estat. Igual que els alemanys cada dia eren més conscients que arribava l’hora de la llibertat, nosaltres albirem des de la talaia de segles de persecució, un futur també digne i lliure. Depèn, en bona mesura, de nosaltres mateixos, si sabem jugar les nostres cartes i treballar per la llibertat cadascú des de les nostres possibilitats, amb generositat i entrega. Hem caminat en silenci durant segles per a tenir la història de cara, i ara sabem que és el nostre moment. Fem caure, doncs, el nostre mur
Només és una opinió escrita en un racó de la xarxa global, però queden molts murs per tombar, no podem estar satisfets i benestants. Hem de ser responsables, esforçar-nos en mantenir l’esperit crític, aprendre de la Història i de les seues fites com motors d’un canvi constant i necessari per millorar la nostra societat i el món que ens envolta. Encara així, alguns preferiran seguir parlant de totalitarisme i censura com si foren peces d’un mur a la Casa de la Història de Bonn.

A la Mer........... ! ! !

Quan portava quasi una hora escrivint una entrada, no sé ben bé que he apretat i se n'ha anat tot en orris...

Demà serà un altre dia.
Bon cap de setmana.

Llei Beckham

Creix l’atur. Creixen els impostos.
No hi fa res.
“Ja sabem cop despistar l’enemic”, expliquen els assessors d’imatge del govern ZP.
Mentre tant i per a desviar el focus d’atenció dels ciutadans, s’esbombarà la modificació de l’anomenada llei Beckham, que permetia que els grans craks de l’esport tributessin per els mil·lions de guanys anuals que perceben quasi el mateix que qualsevol desgraciat que prou feines arriba a final de mes.
Tal vegada han fet santament, però el tuf a populisme perfuma l’ambient.
Res millor que poder carregar contra els rics que guanyen una milionada per passejar-se en calça curta per la gespa. El pecat capital de l’enveja va com anell al dit.:
“No porten cotxes de luxe i van de bracet de les top models? Que paguin”, pensa més d’un..
La senyora Salgado, ministra substituta d’economia (el titular és el President del Govern), ho explica bé: ”No estem parlant de com mantenir els 400 € de deducció? És el moment de ser solidari i no es poden mantenir aquests privilegis”. Una campanya de propaganda hagués costat deu vegades més. L’operació sensacional. I de quina manera!
Ja veus la pena que em fan tots plegats ells a diferencia nostre sempre tindran l’opció de crear una SICAV.
L’any 1985 en ple govern socialista de Felipe González el seu super ministre d’Economia un tal Miguel Boyer ara renegat de la progressia i les esquerres, va fer evident l’incapacitat de l’Estat per a evitar la fuga de capitals en direcció a paradisos fiscals com Suïssa i la importància que en aquest país tenia l’economia summergida, creant diferents productes de baixa rendibilitat a canvi d’una amnistia fiscal.
Així va ser com varen néixer unes societats anomenades SICAV.
Com que calia desterrar la idea generalitzada entre els contribuents que defraudar sortia de franc i amb la intenció de provocar que les fortunes que s’escapaven per la Jonquera o bé per Barajas es quedessin en territori nacional, a més d’empresonar a alguna folklòrica reconeguda, van acceptar que els rendiments d’aquestes societats tributessin al 1% a diferència del 18% actual dels rendiments del capitals o el 30% del patrimonial, un chollo a l’abast només de les grans fortunes ja que les condicions per a constituir una SICAV, un mínim de 100 accionistes i de 2.400.000 € de capital, el converteixen en un producte d’inversió per l’èlit econòmica , vaja per els rics.
Actualment sabem que existeixen 3.350 SICAV, amb un total de 440.000 inversors, la majoria d’ells de “pega”, que gestionen un volum patrimonial de més de 25.000M€ i que estan controlats per la CNMV i no per Hisenda com la resta de mortals, més o menys l’import total dels rendiments del capital mobiliari dels 17 milions de famílies que no tenim per on escapar-nos de que ens apliquem retencions de dos dígits en el salari mensual.
La justificació de la pujada d’impostos contemplada en els pressupostos del 2010 es fa, per part de l’actual suposadament govern d’esquerres, des del discurs ideològic de sempre, que pagui el que més té, limitant aquesta pujada a l’increment del IVA i als rendiments del capital però deixant al marge a les SICAV de la reforma fiscal,tot molt progressista tot plegat.
Són uns artistes! Ja han trobat com explicar als ciutadans que la pujada dels impostos la pagaran els poderosos..
Per fi han trobat com ser d’esquerres.

Minuts de reflexió

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc, i ara, amb tota l'atenció mediàtica centrada en els casos de corrupció, hi ha notícies que queden en un segon pla tot i tenir molta més importància.El dijous passat, dos dies després de les detencions pel cas Pretòria, al Congrés dels Diputats es van rebutjar les esmenes a la reforma de la Llei de finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) que tenien com a objectiu garantir la prevalença del model de finançament establert a l'Estatut.
Mentre les accions judicials ocupen el temps dels noticiaris audiovisuals i les pàgines principals de la premsa, es perpetra la mutilació d'un òrgan vital del nou estatut, el model de finançament, i el fet pràcticament passa desapercebut. No es tracta, ni molt menys, que no hàgim de parlar de la corrupció, es tracta valorar les coses en la seva justa mesura. S'alimenta l'alarma social a l'entorn d'uns casos dels quals encara desconeixem quin serà el resultat final, perquè el procediment judicial tan sols ha començat, i es posa sordina a qüestions fonamentals que afecten el futur de l'autogovern i els recursos que han de fer possible la prestació dels serveis públics al nostre País.
Busquen provocar l’abstenció, cremar el terreny de joc, desanimar a la gent. Però això ja no funciona. Crec que provocaran l’efecte contrari. La gent cansada de la degradació que ha suposat el govern tripartit acudirà a les urnes en massa. Votaran NO-TRIPARTIT.
P.D.: Per cert, l’enquesta de la Vanguardia atribueix a Reagrupament el 2,8 % dels vots. Tenint en compte que a l’abril no existia, que es va constituir formalment ara fa un mes i que encara no te ni candidats ni llistes ni “ha començat” la campanya, la cosa pinta molt be.