dimarts, 30 de març de 2010

divendres, 26 de març de 2010

Burka NO!!

Aquest matí llegia en un diari la proposta del President francès, Nicolas Sarkozy, de prohibir l’ús del burka en tots els espais públics de l’estat gal.
Mentre llegia la notícia, sentia certa enveja cap a la gran capacitat que tenen els francesos de poder parlar de qualsevol tema sense por de represàlies simplistes.
De fet, en un estat avançat i democràtic com el "nostre" hauríem, teòricament, de poder dir clara i obertament que l’ús del burka és única i simplement una forma averrant de repressió de la dona.
Malauradament, les coses no són tal i com ens agradarien. En el cas de Catalunya, penso que hem d’agraïr als partits d’esquerres la tasca que han fet al llarg dels anys de la transició promocionant la igualtat del gènere femení. Gràcies a moltes dones i a molts polítics d’aquests i d’altres partits avui les dones gaudeixen a Catalunya (només faltaria) de la igualtat total que es mereixen. A més a més, no només han aconseguit igualar el paper de la dona sinó que han fet realitat que tots els partits polítics assumissin com a propi el discurs igualitari i, per tant, la societat fes un gran pas endavant.
Davant d’aquesta postura tan defensada per l’esquerra sorprèn enormement que siguin aquests propis partits els primers que si demano la prohibició per llei del burka a Catalunya em saltaran al coll etiquetant-me de xenòfob i de racista.
Per tant, què és més “progre”? Acceptar el burka com un element de llibertat d’expressió? O és millor creure que és un insult a la intel·ligència del gènere femení?
Personalment opino que portar el burka és la máxima expressió de la intolerància i menyspreu del sexe masculí cap a la dona i, per tant, tots els partits hauríem de fer pinya cap a la prohibició total d’aquest.
Realment, tot i ser un tema molt simple, cal tractar-lo sempre des del respecte, la tolerància i la llibertat. Així doncs, també em pregunto si les dones que porten burka o fan lliurement… Malgrat tot, i essent conscient de les possibles crítiques a aquest comentari, sigueu conscients que llibertat són totes aquelles opinions que ens agraden i aquelles que no, però la llibertat té un límit i aquest es troba en el moment en que es neguen drets fonamentals com la igualtat de gènere.
Així doncs, com diuen a la terra de Messieur Sarkozy : Liberté SÍ, però sempre que existeixi Egalité. …i fraternité! Au revoir ¡¡ , bon cap de setmana.

dilluns, 22 de març de 2010

La rauxa, sempre la rauxa.( "panem et circus")

No fa un any vivíem en un estat d’estrés i indignació permanents perquè Catalunya tenia un finançament absolutament inacceptable, un autèntic espoli per part de l’Estat. Sobre la qüestió en varen fer informes i declaracions la totalitat de la societat civil i era tema de conversa constant arreu.El mateix succeia, no fa un any, amb el terme Nació. Si nacionalitat, si nació, si al preàmbul, si a l’epíleg ... En totes les converses i tertúlies.
No fa tampoc ni un any, ni uns mesos, el cor ens bategava més depressa davant la imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, que ja no podíem continuar esperant ni una setmana més sense esclatar de neguit.
I què dir de l’aeroport? Quina ràbia feia agafar un avió, pensant que allò ho gestionava una entitat centralista i que prioritza Barajas, i semblava que la solució del tema a favor de Catalunya era a l’abast de la mà i que no podia esperar ni un dia més sense que el país s’esfonsés.
Un dia a l’hora de l’esmorzar vaig tenir la sensació de què si per dinar no teníem seleccions catalanes, arrebentaria.Fa uns mesos hi havia una trempera consultiva que Déu n’hi do. La independència era a tocar dels dits.
Qui se’n recorda ara del finançament, de la nació, de la sentència, de l’aeroport, de les seleccions, de la consulta? Què ha succeït perquè desapareguin del centre del debat polític i ciutadà?
Són totes aquestes qüestions rellevants, clau, o són collonades?
Doncs, com és que desapareixen de la primera fila del debat amb tanta facilitat? Passa una cosa similar al País Basc. El problema basc apareix com una cosa embolicadíssima i grossa, grossa. S’il·legalitza un 15% dels votants per tal que hi hagi una majoria espanyolista al Govern basc. El pla surt perfectament bé, i ja tenim el PSOE i el PP governant en coalició. I bé ... El problema basc sembla haver-se fos. Increible, oi? El PNB i la majoria nacionalista s’ha convertit en invisible, i els bascos semblen viure tan bé o tan malament, tan feliços o tan infeliços, com durant els darrers 25 anys de Govern nacionalista. On queden aquells discursos encesos d’Ibarretxe per l’alderdi eguna recordant-nos que els bascos ja eren a Euskalherria fa més de 7.000 anys i referint-se al PSOE i PP com “els de fora”!? On queda aquell Pla Ibarretxe, aquell Estat associat que semblava absolutament imprescindible per evitar que tot esclatés? Qui se’n recorda ara de tot això? “¿Teatro, puro teatro?” I doncs?
L’única cosa que mai no defalleix, que passi el que passi es manté a la primera plana del debat i del neguit, és el futbol. Si. El futbol. I a mi que el futbol se me’n fot tant com la petanca! Trist País aquest, si gira entorn a una piloteta! O no. Savi País aquest que va i que ve, que s’escalfa i que es refreda, que s’aixeca i s’aplana, que tomba i que gira i que en girar s’amaga i dissimula darrera una piloteta!
Ja em feu dubtar.

dissabte, 20 de març de 2010

Amb la butxaca plena i al carrer.

No discutiré la bondat o la racionalitat de la Justícia, no sé com n'hauria de dir, però puc entendre que la majoria de les persones no entenguem l'aplicació de la llei, o potser hauríem de dir la mateixa llei que condemna el frau.
El senyor Alberto Roldan va ser condemnat a 31 anys per, entre altres, haver estafat milions de pessetes, que es va embutxacar, i surt als 15 anys, els cinc darrers en règim obert, sense haver tornat ni cinc. No sé si la condemna d'estar empresonat quinze anys compensa els milions que li permetran viure de renda, però qui no ho entén és el contribuent que paga religiosament els seus impostos, i si no ho fes se li embargaria el pis, el cotxe, totes les propietats.
Sóc conscient de ratllar el populisme amb aquestes afirmacions, però intento trobar arguments entenedors per a la majoria, que m'expliquin i em convencin que la llei és correcta i la seva aplicació també.
Roldan assegura que no té el diner desaparegut i acusa Francisco Paesa qui, segons Roldan, la Justícia mai ha perseguit. Insinua pactes per no buscar el veritable culpable, deixar prescriure el delicte... No entenem que una persona entri a la presó per haver robat cent euros o menys, i en canvi aquest senyor compleix mitja condemna i surt sense pagar ni cinc.
És clar que hi ha qui encara n'ha sortit més beneficiat, al costat dels quals, el senyor Roldan encara és una víctima. Disculpeu la meva simplicitat argumental, però jo no ho entenc. Ah! tampoc entenc que el govern socialista vulgui incrementar dos punts l'IVA, però ho hauré de patir.

divendres, 12 de març de 2010

Quin fracàs! Una oportunitat perduda !

No barregem peres amb pomes, ni llei de consultes amb independencia. Amb l'aprovació de la llei de consultes quinze dies després de la darrera onada de referèndums sobre la independència, uns i altres han volgut confondre el personal i intentar emmarcar la seva actitud en un avenç cap a la independència o bé en un rebuig cap a aventures independentistes. La Llei de Consultes Populars.Que ningú es molesti però, amb tanta llei de tonteria, pitjor no podia ser, seguirem demanant permís fins hi tot, per anar a pixar. I es dirà que la llei també contempla que els municipis en poden fer. I tant que ho contempla. Contempla gairebé el que contemplava el decret de l'any 1996 amb un procediment farragós i que des del 96 fins ara s'ha utilitzat només una vegada.
Per fer consultes sobre temes municipals demanar permís a Madrid, organitzar totes les taules com unes eleccions, dependre de la junta electoral i un llarg etc,etc. fan inviable que es puguin fer aquestes consultes per temes d'interés municipal. Un Pla General Urbanístic, una urbanització d'un carrer important....
¿Troben normal que aquesta llei no reguli les consultes com la que s’està fent ara arreu de Catalunya sobre la independència? És millor que un tema quedi sense resoldre que pas que quedi mal resolt.Políticament, estem sota mínims i per perdre el temps amb lleis que no serveixen per a rès i fer-nos més dependents del govern espanyol; No calia! al capdevall, tot teatre, i parlant de teatre, acabarem sent "los Títeres del Noreste" perquè ningú ens prendrà seriosament, vaja, que ja ens han perdut el respecte els veïns espanyols i el pitjor, que d´Europa també.
El temps dirà i ja veurem que diu el Tripartit quant Madrid tombí la primera consulta.A tots els polítics que no es mostren interessats pel futur del nostre País i es limiten a baixar i pujar del carro quan els convé, que sàpiguen que els ciutadans han de poder exercir el dret a decidir, perquè allò que importa no és el País que rebem dels nostres pares, sinó el que deixarem als nostres fills.
Cal tenir consciència en llibertat per una Catalunya que pugui decidir el seu futur, pel dret a decidir. Que quedi clar que els catalans som independentistes, però primer som demòcrates i el poble té tot el dret a decidir el que vol, malgrat que alguns no desitgin escoltar el poble i menys al català.
Potser a Catalunya, a diferència del que passa a Suïssa i a d'altres països, no ens consideren als ciutadans prou madurs per tenir iniciatives “no tutelades” . O potser es mira massa cap a Madrid i massa poc cap a Europa, on existeixen referèndums abrogatius per derogar lleis que la ciutadania no aprovi . I tampoc es mira cap a Estats Units, on es poden proposar mecanismes de “recall” (referèndum de revocació) per fer fora del càrrec a qui ha perdut la confiança de l'electorat abans de les eleccions, i dels que tampoc parla la llei.
Hi ha molt camí per fer a Catalunya en l'aprofundiment democràtic, i la culpa de no avançar més no sempre la té Madrid.
No hi ha qui els entengui. Fer política, per fer política, provoca el desencís general de la població i que no entenguin de que anem tots plegats. Som com el cuc de seda que acaba en papallona.
La gent defensa. El dret a decidir del pobles. Ni més ni menys.
A que juguem?.A quedar amb els pantalons per sota els genolls.

dimecres, 10 de març de 2010

Responsabilitats

Un home ric va portar el seu fill fins al cim d’un turó, li va assenyalar el paisatge de tot el voltant i li va dir:
- Mira. Algun dia tot això serà teu.
Un home pobre va portar el seu fill fins el cim del mateix turó, li va ensenyar el paisatge i li va dir senzillament:
- Mira.
La paràbola de Jean-Claude Carrière, guionista de Buñuel, m’ha vingut a la memòria a la vista del comportament dels responsables del caos que Catalunya encara viu. Asseguts a les seves butaques, amb el càrrec repartit entre la panxa i la cartera, han donat una imatge d’incapacitat, d'ineficiéncia i de poca sensibilitat que ha esglaiat fins i tot els seus fins ara fidels partidaris.
Les situacions excepcionals, com a tals, no permeten fer cap feina perfecta però han de servir per demostrar una de les qualitats que suposem en cada dirigent: el sentit de la responsabilitat.
I també el d'anticipació, i el de la informació.
Que un Conseller digui en roda de premsa que ells ho han fet millor que els de CiU a la nevada del 2001, pot ser fins i tot veritat, però és d’una indecència moral que fa vergonya aliena. Aquestes manifestacions propagandístiques, fetes abans de solucionar tots el problemes, quan encara molts catalans no disposen de llum i de mobilitat més o menys normal, desqualifiquen a qui les ha fet i a tots els que callen al escoltar-les.
El pare ric assegurava al seu fill la possessió sense demanar-li cap esforç. El poder és nostre i serà teu. El pare pobre ensenyava al seu fill a mirar, sense assegurar-li res. Indirectament, afavoria l’esforç i l’estimulava a anar més enllà. Just el que trobem a faltar en els que manen i en molts dels que voldrien manar.

divendres, 5 de març de 2010

FE EN LA INDEPENDÈNCIA .


Els que no creuen en l’ànima potser no ho entendran. Però és igual. La majoria estic segur que creuen en l’ànima de les persones i també en l’ànima de les coses, encara que la nostra societat s’hagi tornat molt materialista i moltes vegades ens presenten els problemes de forma tan asèptica i tan freda que fa que només vegem la superfície i ens descuidem del que hi ha darrere de les coses (o dins d’elles).
Aniré al gra. Després de la segona onada de consultes sobiranistes que van celebrar-se al Principat el passat diumenge, podríem dir que hi ha dues maneres de veure, entendre i analitzar aquest fenomen.
Per un cantó hi ha la idea de fer un referèndum rigorós i neutral en les opcions que englobi a tota la població, o per dir-ho d'una altra manera, es tractaria d'actuar de i com un Estat.
Per l'altre, es tractaria de fer i aconseguir una campanya potent i seriosa sense precedents en aquest poble, per la independència de Catalunya.
El que tenim sobre la taula és, un fet sense precedents en el separatisme català. No és un referèndum rigorós, però sí una mobilització que aconsegueix somoure la societat, que crea debat i el posa a la palestra comunicativa nacional i internacional, que crea també organització en xarxa en tots els municipis, teixeix complicitats, serveix per exercir gimnàstica democràtica i per empènyer els partits polítics, en definitiva, fa avançar gradualment i amb seriositat el camí cap a la independència. És evident que el proper govern de la Generalitat s'haurà de moure en aquests termes, en el dret de decidir, i aquest és el gran què i la victòria de les consultes.
Parlar d’independència al carrer, sense complexes ni recances. Això ja és una victòria.

dimarts, 2 de març de 2010

8 DE MARÇ

Què celebrem el dia 8 de març exactament? potser una sospitosa tragèdia de principis del segle XX on varen morir cremades 142 treballadores d’una fabrica tèxtil a New York? (curiosament després de fer una vaga per demanar millores salarials), potser una reivindicació profunda del socialisme més pur o potser una victòria del moviment feminista?
Sigui quina sigui la resposta correcta, les nacions unides van decretar al 1977 la data del 8 de març com el “Dia per als Drets de la Dona i la Pau Internacional”.
La dona sempre havia estat objecte de menyspreu per un món on els homes feien ús d’una supremacia injusta i discriminatòria. La incorporació de la dona al món laboral va revolucionar la societat del moment trasbalsant el concepte de les obligacions de les dones envers els homes. La remuneració econòmica donava a les fèmines una posició de força i revelava l’inici del canvi a un futur que garantiria uns principis d’igualtat de drets de gènere.
Evidentment desterrar “la llei de la bragueta” en plena revolució industrial no seria empresa fàcil i s’hauria de vessar molta sang en un procés revolucionari que pretenia desdibuixar les lleis anacròniques establertes.
Avui les condicions soci laborals en molts casos encara són objecte de desigualtat i de denúncia per part de les dones del Segle XXI. Si bé és veritat que la legislació vigent garanteix el mateix tracte per qüestions de sexe la realitat encara contempla casos vexatoris.
Bo i això no hi ha volta enrere i el pelegrinatge cap a la plena igualtat entre homes i dones arreu del món ja no es podrà aturar. Potser els homes ens hauríem de preguntar com podem col-laborar per aconseguir que l’ombra de la injustícia sigui només un vell record d’un passat per oblidar.