dilluns, 27 de setembre de 2010

Com diu el Tardà del Polònia: "Perdoneu, però algú ho havia de dir"

Vaga hipòcrita
UGT i CCOO han convocat una vaga per al 29 de setembre, que té com a única finalitat salvar la cara davant l'opinió pública, però sense cap intenció d'obligar el Govern del PSOE a rectificar la seva política econòmica contra els sectors més febles de la població. És una vaga hipòcrita.
Aquests sindicats han estat servint de corretja de transmissió política i electoral del PSOE des de fa molt temps, i han col·laborat en la dinàmica governamental consistent en socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis.
Es tracta d'organitzacions que funcionen mitjançant aparells burocràtics sobredimensionats, dirigits per funcionaris que no defensen els sectors més febles, sinó que representen interessos polítics i, en molts casos, simplement pretenen la supervivència dels seus burocràcies.
Passats ja els temps de l'antifranquisme, UGT i CCOO són maquinàries burocràtiques que representen alguns sectors dels treballadors, però que deixen sense defensa als sectors socials més marginats.
Els dirigents d'aquestes organitzacions no van alçar la veu quan el Govern del PSOE, com d'altres a occident, va sortir en ajuda dels banquers, que van veure perillar els seus beneficis per la crisi que ells mateixos havien creat.
Si els diners públics es lliuren als bancs i caixes, o als empresaris del sector de l'automòbil, és evident que l'aposta per afrontar les conseqüències de la crisi és ajudar els més poderosos en perjudici dels més febles.
Aquesta dinàmica no és d'ara. Des que Zapatero va començar a negar que hagués crisi quan l'atur estava augmentant de forma clara, ja es va veure que el PSOE adoptava les posicions liberals i conservadores per afrontar la crisi.
El problema és que els socialistes han anat massa lluny en la seva política de protegir els poderosos i fer caure tot el pes de la crisi sobre els més desfavorits. Així, ha arribat un moment en què els sindicats s'han vist assenyalats com còmplices pels ciutadans perjudicats.
En conseqüència, han decidit fer un gest teatral. I com una pura qüestió d'imatge, de publicitat, de propaganda, han convocat aquesta vaga general. Saben que no servirà de res, però la seva única pretensió és no perdre clientela.
Només pretenen mantenir les seves estructures, els seus negocis i els llocs dels seus funcionaris i buròcrates. Tot això perillaria si quedés clar que, en la pràctica, i malgrat les seves paraules, aquests sindicats treballen per al poder, per als que manen, i per a si mateixos.
Per què no s'aclareixen públicament els comptes dels sindicats? Quant cobren de l'Estat? Quin percentatge es porten de cada expedient de regulació d'ocupació que negocien? Quant es queden de cada conveni col·lectiu que pacten? Com funcionen les seves cooperatives?
I així podríem seguir. Les respostes a aquestes preguntes, i a d'altres similars, probablement ens portaria a preguntar-nos si aquests sindicats són necessaris. Probablement, llavors quedaria molt clar que fa molt de temps que aquests sindicats són maquinàries reaccionàries utilitzades pel poder per controlar els sectors més desprotegits i més marginats.
ANTONIO GALEOTE.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Fer volar coloms .

En primer lloc cal tenir clar que pel sol fet que Catalunya pogués tenir un concert econòmic amb l’estat espanyol, com tenen els bascos i els navarresos, això no seria necessàriament garantia de res.
Tot dependria del tipus de concert i, el que és més important, del cupo que es pactés. A Navarra i Euskadi estan encantats perquè tenen uns cupos molt assumibles, però això no és cap garantía que a Catalunya passés el mateix.
Cal dir-ho perquè molta gent és pensa que pel sol fet de tenir un concert econòmic aquí lligaríem els gossos amb llonganisses, i ja ni tan sols caldria considerar la possibilitat d’una eventual independència per resoldre els nostres problemes. Doncs no, no és tan senzill com pretenen alguns.
Dit això, si obtenir la independència de Catalunya és una tasca gens fàcil però almenys té l’avantatge que només depèn de la voluntat dels catalans, tant l’alternativa de l’estat federal que propugnen els socialistes com el concert econòmic que propugnen els convergents tenen la pega que no només depenen de la voluntat dels catalans sinó que també depenen de tercers, uns personatges que ni són federalistes ni estan per ampliar els concerts a altres territoris de l’estat.
És com aquells que diuen que la solució als problemes de Catalunya passa per modificar la constitució espanyola. Sobre el paper una modificació constitucional és factible, només cal que els dos grans partits d’àmbit estatal es posin d’acord. Però intueixo que quan això passi només serà per tornar enrere, per reduir l’autogovern i per recuperar competències ara cedides a les autonomies.
En definitiva, tal com estan les coses qualsevol canvi de la constitució només tindria com a fita l’enfortiment d’Espanya a costa de l’afebliment de Catalunya. Això sí, potser aprofitarien l’ocasió per tocar també allò tan caspós de la monarquia.
Per tant, com que ni el concert econòmic, ni el federalisme del tipus que sigui, ni una constitució més favorable per a Catalunya són camins viables, d’alternativa només n’hi ha una, i es diu independència. De fet, n’hi ha una altra que també té els seus partidaris: no fer res i, com diu aquell, qui dia passa any empeny.
Però la resta és fer volar coloms.

dimecres, 8 de setembre de 2010

Comença el compte enrere.

Finalent serà el 28 de novembre que els catalans exerciran el seu dret a vot. Entremig, una vaga general, una visita del Papa i el mateix dia un Barça - Madrid, espectacle que preocupa els consabuts analistes que, encara no entenc perquè, no critiquen els bipartidismes fatídics.
Totes les formacions polítiques coincideixen en assenyalar la trascendència de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I si el debat no es torça, les properes setmanes de campanya electoral seran les més identitàries mai viscudes en democràcia.
La confrontació política pacífica, entre Catalunya i España, mai havia estat tan desacomplexada, i el que passi a partir del 29 de novembre segons quin sigui el resultat electoral, marcarà el futur nacional de Catalunya. Sigui per a bé o per a mal.

Tothom ara anirà marcant territori, el sobiranisme català per un costat i els sobiranistes espanyols per l'altre. Els de Can PP ja s'han afanyat a dir que estan disposats a fer el mateix que han fet al País Basc. Una senyal que la cosa promet.
El que hi te més a guanyar o a perdre, és el sobiranisme català. I només del que faci o deixi de fer, en depèn el seu resultat electoral. El dia D per un nou futur nacional de Catalunya ja te data. Ara només cal que tothom faci la feina bé, sense complexes amb coratge i convicció. I el bon resultat estarà garantit. Les properes eleccions del 28-N han de ser l’inici del divorci amistós entre Catalunya i Espanya. Només hi ha d’haver dues consignes; partits catalans i construcció de l’Estat propi. Aquests són els objectius guanyadors La confrontació amb España arrenca motors