Des de fa uns anys el meu País s’ha convertit en un camp minat d’aquestes aspirines de ciment.Ara, entre els pocs quilòmetres que poden separar dos pobles, hi ha cinc, sis, o deu rotondes. Accelera, frena, accelera, frena i quan estàs en aquell punt: Cap on tiro? Cap a Sant Grataperes Nord? Cap a Saltafigues sud? Cap a Embrutaenciams nord-est-quadrant-marejador?
La rotonda, la rotonda il•lustrada, la cultura dels nostre dies: aquelles àmfores rebentant de molsa PVC, aquells carros de ferro enganyat, aquelles escultures putrefactes d’art intacte que coronen el centre rotondaire. Cultura, vull dir tortura, com la rodona bombolla municipal que suposen les rotondes. Ja ho va dir Mariano l’Urbano: “Precaución, amigo conductor que la senda es peligrosa”.
Para compte, perquè la rotonda, el rotondisme, no és un tros de ciment, ni una elegia de la Santa Pinya, no, el rotondisme ha acabat sent el símbol, el senyal del País, de la política, de l’economia, de la cultura: tot disminueix, tot es perd, tot dóna tombs, i tot són dubtes. Cap on hem de tirar? Quina és la direcció? Quin és el camí? Les milers i milers de rotondes de Catalunya no són més que interrogants clavats a la terra. I totes formen una rotonda de rotondes, una mamma, una marassa de la quadratura del cercle: la pregunta rodona, el gran rotllo: espanya? o Catalunya?
Torna, torna el circular i etern dilema, però torna amb força. Hem sentit aquests dies a Pujol, Heribert Barrera i més, molt més. Portem setmanes sentint i espera, cedeix el pas, perquè també portem més d’un segle fent pedagogia, modernitzant, contribuint, donant... L’imperialisme català que proclamaven els noucentistes, governar la espanya, dirigir-la i després la Catalunya baluard de la República i després... Catalunya taüt i després peix al cove i ara que “buenos son los padres Zapateros”. Els resultats d’estimar espanya són coneguts i prometen ser-ne encara més. Estem arribat a un punt d’amor, a l’estil osos amorosos, que no és que lliguem els gossos amb llonganisses és que els estaquem amb confeti.
Fixa’t la cantarella que arrosseguem. Diuen: “Hi ha crisi” i la solució és espanya. Només un exemple: “Barcelona y Madrid se necesitan”, titulava La Vanguardia aquesta setmana. Crides a la unitat, la fraternitat, la germanor, la pinya, la rapinya, potser per això la taxa actual d’aturats a Catalunya és la més elevada de la seva història.
Hem transformat tant espanya que la cosa ha acabat ressuscitant. N’hi ha que ho obliden, que ho neguen, i, clar, a sobre, ens escupen, per a veure si ens ofeguem.
El 1895 Joan Maragall –l’avi- escrivia “El pensament espanyol és mort” “i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta”. Maragall no pot ser més clar: “Pensem que el dia que Catalunya s’hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i de la d’aquí que encara és fa a la madrilenya), la nostra independència intel•lectual estaria molt avançada; i que el dia que la nostra independència intel•lectual siga complerta lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d’Europa”.
Ai! Les manilles de la indústria mediàtica, ja ho va dir un altre poeta: “L’invisible governa el visible”, això sí que és un decret llei. Un segle després podem subscriure el mateix, oi? A més, aquesta setmana, Jordi Basté li preguntava a Santiago Carrillo el del etern Cigarrillo: “Amb l’Estatut de Catalunya estem igual que fa cent anys” I l’home vermell contesta: “Pues casi, claro que casi”. I és que ja ho va deixar ben escrit el 1930 Francesc Pujols: “Hi ha el fet que el problema espanyol i fins l’ibèric és urgent, i en canvi el de Catalunya té espera”.
La rotonda, la rotonda il•lustrada, la cultura dels nostre dies: aquelles àmfores rebentant de molsa PVC, aquells carros de ferro enganyat, aquelles escultures putrefactes d’art intacte que coronen el centre rotondaire. Cultura, vull dir tortura, com la rodona bombolla municipal que suposen les rotondes. Ja ho va dir Mariano l’Urbano: “Precaución, amigo conductor que la senda es peligrosa”.
Para compte, perquè la rotonda, el rotondisme, no és un tros de ciment, ni una elegia de la Santa Pinya, no, el rotondisme ha acabat sent el símbol, el senyal del País, de la política, de l’economia, de la cultura: tot disminueix, tot es perd, tot dóna tombs, i tot són dubtes. Cap on hem de tirar? Quina és la direcció? Quin és el camí? Les milers i milers de rotondes de Catalunya no són més que interrogants clavats a la terra. I totes formen una rotonda de rotondes, una mamma, una marassa de la quadratura del cercle: la pregunta rodona, el gran rotllo: espanya? o Catalunya?
Torna, torna el circular i etern dilema, però torna amb força. Hem sentit aquests dies a Pujol, Heribert Barrera i més, molt més. Portem setmanes sentint i espera, cedeix el pas, perquè també portem més d’un segle fent pedagogia, modernitzant, contribuint, donant... L’imperialisme català que proclamaven els noucentistes, governar la espanya, dirigir-la i després la Catalunya baluard de la República i després... Catalunya taüt i després peix al cove i ara que “buenos son los padres Zapateros”. Els resultats d’estimar espanya són coneguts i prometen ser-ne encara més. Estem arribat a un punt d’amor, a l’estil osos amorosos, que no és que lliguem els gossos amb llonganisses és que els estaquem amb confeti.
Fixa’t la cantarella que arrosseguem. Diuen: “Hi ha crisi” i la solució és espanya. Només un exemple: “Barcelona y Madrid se necesitan”, titulava La Vanguardia aquesta setmana. Crides a la unitat, la fraternitat, la germanor, la pinya, la rapinya, potser per això la taxa actual d’aturats a Catalunya és la més elevada de la seva història.
Hem transformat tant espanya que la cosa ha acabat ressuscitant. N’hi ha que ho obliden, que ho neguen, i, clar, a sobre, ens escupen, per a veure si ens ofeguem.
El 1895 Joan Maragall –l’avi- escrivia “El pensament espanyol és mort” “i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta”. Maragall no pot ser més clar: “Pensem que el dia que Catalunya s’hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i de la d’aquí que encara és fa a la madrilenya), la nostra independència intel•lectual estaria molt avançada; i que el dia que la nostra independència intel•lectual siga complerta lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d’Europa”.
Ai! Les manilles de la indústria mediàtica, ja ho va dir un altre poeta: “L’invisible governa el visible”, això sí que és un decret llei. Un segle després podem subscriure el mateix, oi? A més, aquesta setmana, Jordi Basté li preguntava a Santiago Carrillo el del etern Cigarrillo: “Amb l’Estatut de Catalunya estem igual que fa cent anys” I l’home vermell contesta: “Pues casi, claro que casi”. I és que ja ho va deixar ben escrit el 1930 Francesc Pujols: “Hi ha el fet que el problema espanyol i fins l’ibèric és urgent, i en canvi el de Catalunya té espera”.
Rotonda. Ves girant el pollastre !.
Sempre esperant, però esperant què?. Què esperem? Godot? Tontot? Ot el pilot?
No diuen que no hi ha res que cent anys duri? Doncs aquí sí que no hi ha vida més enllà. No hi ha res. El 1951, en l’erma dictadura, Agustí Calvet (Gaziel), el mític periodista que va ser director de La Vanguardia, ho va veure com ningú: “Mai els pobles no catalans d’espanya no voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat catalana, tot i ser clara com l’aigua. I ella, per si sola, és, de passada, tant feble, tan minsa!” Caratxos sí en té de raó, però amb raó o sense raó el pobre a la puta presó.
Un moment de reflexió entre reixes. Catalunya fa la revolució industrial al segle XIX i Espanya la fa al segle XX, en ple franquisme.
Sempre esperant, però esperant què?. Què esperem? Godot? Tontot? Ot el pilot?
No diuen que no hi ha res que cent anys duri? Doncs aquí sí que no hi ha vida més enllà. No hi ha res. El 1951, en l’erma dictadura, Agustí Calvet (Gaziel), el mític periodista que va ser director de La Vanguardia, ho va veure com ningú: “Mai els pobles no catalans d’espanya no voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat catalana, tot i ser clara com l’aigua. I ella, per si sola, és, de passada, tant feble, tan minsa!” Caratxos sí en té de raó, però amb raó o sense raó el pobre a la puta presó.
Un moment de reflexió entre reixes. Catalunya fa la revolució industrial al segle XIX i Espanya la fa al segle XX, en ple franquisme.
Avui Catalunya fa rotondes i fa aigües i la resta d’espanya, autopistes, autovies i via lliure, i a córrer, i a saltar, i a mossegar.
1 comentari:
Fa molt de temps que em pregunto com hi pot haver gent que no vegi que el PSOE (amb la seva sucursal PSC) és un partit nacionalista. Nacionalista espanyol, per descomptat. Hi ha la percepció força estesa que el psc-PSOE és benevolent amb les aspiracions nacionals catalanes, que les comprèn, que les reivindica. Hi ha molta gent que posa el psc-PSOE com a contraposició al PP, que seria l’únic exponent del nacionalisme espanyol.
No ens enganyem, el PSOE és tant o més jacobí que el PP. I a més a més les seves maneres capcioses porten a la confusió, cosa que el fa extremadament més perillós.
Al PP tothom se’l veu a venir: parla clar, sense embuts, crida ben fort el seu expansionisme unitarista. El PSOE en canvi juga les seves cartes més intel·ligentment, de forma sibil·lina, viperina, enganyosa. El PSOE sovint és més efectiu que el PP a l’hora de desnaturalitzar i destruir Catalunya.
Hi ha certes coses que mai es diuen però que caldria tenir sempre ben presents. El psc-PSOE és l’únic responsable de que el lerrouxisme andalusista continuí viu a Catalunya avui en dia.
El psc-PSOE porta més de 30 anys finançant l'organització FECAC, un grup que lluita perquè els andalusos (que a paraules del seu president són tots aquells que descendeixen dels immigrants que estan a Catalunya des dels anys 30) no s’arribin mai a integrar a Catalunya.
Tornem a observar els objectius del PSOE amb la famosa i magnificada Fira d’Abril, celebració curiosament organitzada per la FECAC. Aquesta festa lerrouxista (que per cert és sol la festa de Sevilla i no la de la regió andalusa), que persegueix mantenir una ètnia separada amb descendents d’immigrants de tercera generació, és finançada per l’ajuntament socialista de Barcelona amb quantitats ingents de diners públics i obsequiada amb tota mena de privilegis que no s’atorguen a d’altres actes (com el de cedir-li un espai públic a preu simbòlic).
Algú es preguntarà que què guanya el PSOE potenciant aquests actes. Hi guanya molt. Per una banda manté en vida un grup ètnic diferenciat dels catalanoparlants que evita l’expansió del sobiranisme, per l’altra s’assegura un grup d’electors fidels. Però la lluita contra Catalunya no acaba amb la utilització dels descendents d’andalusos, sinó que va més enllà. Una altra estratègia dels socialistes per acabar amb el sentiment de pertinença a Catalunya passa per el d’intentar fomentar un sentiment alternatiu barceloní.
Barcelona representa 1/6 part de la població de Catalunya, i la seva àrea metropolitana 5/6 parts.
El PSOE, amb la seva delegació catalana, porta molt de temps lluitant per crear un poder alternatiu a la Generalitat, el de l’Àrea Metropolitana, poder que va existir uns pocs anys durant la dècada dels 80 i va acabar sent destruït pel govern Pujol.
Algú es pregunta el per què de l'oposició frontal del psc-PSOE a l’existència de la Vegueria del Penedès quan les quatre comarques i un 90% dels municipis ho han demanat?
Doncs perquè és molt possible que en cas d’existir, aquesta vegueria no seria governada pel PSOE. A més la Vegueria Metropolitana es veuria reduïda demogràficament i conseqüentment perdria poder.
Aquests dies estem veient clar que aquest desig de crear un sentiment alternatiu existeix i que no s’ha abandonat amb la insistència del govern municipal barceloní del PSOE de crear el domini d’internet .bcn. Quin interès hi ha darrera això? Promocionar la ciutat? Ha! Però es que algú encara creu que Barcelona no és coneguda?
Ells mateixos, a la web de l'ajuntament, reconeixen que volen forjar una identitat barcelonina. Les ganes de crear aquest domini rauen simplement i pura en la d’evitar usar el .cat, que mostra de cara a l’exterior que Catalunya existeix.
Però bé, mentre continuïn existint catalans de bona fe (però inbécils i babaus) que continuïn votant el PSOE per evitar que el PP, tan perillós, guanyi no farem res de bo.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada