dijous, 29 de gener de 2009

SAPIGUEU QUE...

Ara que sembla que tots plegats mirem cap a d’altres llocs –cap a l’Obama, per exemple, o cap els espies del Partido Popular– jo voldria recordar que l’Estat espanyol continua incomplint una llei orgànica.
Voldria recordar que l’objectiu del PSOE i dels seus aliats, els botiflers espanyolistes del PSC, és minimitzar, ridiculitzar, cepillarse –que diria el Guerra– el finançament que Catalunya necessita i que, de fet, la llei li atorga.
I de moment ho estan aconseguint. Els mitjans gairebé ja “passen” del tema, es veu que això ja no ven diaris. La manca de paraula i els incompliments del ZP ja han deixat de ser notícia, ja no ve de nou; la pocavergonya del PSC, fent-li el joc i dissimulant la greu manca de compromís amb l’electorat i el país amb absurdes amenaces que mai no han complert, tampoc.
Però, alerta, no tothom està submergit en la desafecció i en l’estranya sonsònia col·lectiva que intenta imposar l’Estat. Sapigueu que hi ha gent que s’està movent i que no està disposada a callar mentre, com sempre, ens van donant pel sac. ¿Sabíeu que el dia 7 de març, el sobiranisme català es farà sentir a Brussel·les? Segurament que sí. I de ben segur que serà un bon cop d’efecte, un fort crit de llibertat al vent i a ple pulmó, per molt de pànic que això faci a aquells que opinen que aquestes manifestacions no haurien de passar de Sant Jaume o, com a molt, de Madrid (no fos cas que Europa s’assabentés de què volem realment i de que, tot i tenir-hi Dret, ens ho neguen).

dilluns, 26 de gener de 2009

"Queremos pero no podemos y aluego nos jodemos".

L’eslògan escollit pel Partit popular "Queremos" és evident que està inspirat en el "Podemos" de Barack Obama . De moment, presenten un candidat JASP a les Europees: modern, jove, i sobradament preparat, d'acord amb la línia Obama en la que es volen inspirar: el Sr. Mayor Oreja, que ja va néixer obtús, vell i ranci, i com sempre succeeix, quan es vol copiar un eslògan, al darrere ha d'haver-hi quelcom més, perquè sinó tot plegat el que és, és una simple parodia de l’original, una caricatura del que es volia ser i no es pot.
"Queremos" no té la mateixa força que "Yes We Can", el "Podemos" de Barack Obama. Ell parla de que tots junts poden i a sobre es convincent en el seu discurs. En canvi "Queremos" queda esmorteït, com si ho volguessin dir amb la boca petita, i més aviat sembla es quedarà en un "Queremos pero no podemos y aluego nos jodemos".
Mentrestant ja estàn prou distrets amb l'afer “Anacleto agente secreto”, i en Mariano Rajoy que vol arreglar el país és incapaç d'arreglar aquest desori que és la federació madrilenya del seu Partit, que si ho està de Partit i cada cop és menys Popular.
Aquesta telenovel.la d'espionatge para-policial i para-militar i para-caigudes orquestrada per Gallardon i el grup Prisa per acabar d'una vegada per totes amb Esperança Aguirre i situar així al mateix Gallardon en els seient buit que deixarà Rajoy, és un exemple més de les maniobres sinistres i plenes de cobdícia que sempre han caracteritzat a Gallardon per una banda i a Prisa per un altre. Que Gallardón i Prisa són aliats consagrats és un fet que tothom sap. Que Gallardon és el candidat que vol Prisa per la dreta espanyola és també sabut i que Prisa és capaç de fer qualsevol cosa per assolir el seu propòsit això em sembla a mi que és indiscutible.
El surtit d'antecedents de montatjes d'espionatge que se li poden imputar a Prisa al llarg de la seva malèvica històrica ens confirma que la nostra sospita no pot anar massa errada.
Així doncs Prisa, seguint la línia quasi-delictiva que sempre l'ha caracteritzat, s' inventa el farol de l'espionatge per enfonsar Esperanza, i el calculador de Gallardon que ja ha pactat prèviament la jugada amb Prisa, li segueix el joc com qui no vol la cosa per tal d'enderrocar l'única donota que li podria prendre el lideratge del partit.
A Gallardon cal estudiar-lo bé perquè és el prototip de camaleó que disfressa perfectament la seva malícia, de progresisme de bon rotllo. Si no ets un escèptic absolut de la raça política és capaç d'engatusar-te amb la seva simpatia de progre de cafè. Per tant, molta atenció amb Gallardon perquè la seva ambició és tan terrible que pot arribar a cometre delictes per satisfer-la, i de fet, és el que pressumptament està fent juntament amb el diari el Pais, és a dir, inventar-se una trama de espionatge dins la Comunitat de Madrid per cruspir-se a Aguirre i liderar sense obstacles el Partit Popular.
El pitjor d'aquesta història, és que el Pais no ha posat sobtre la taula cap prova concreta de les acusacions i tanmateix ha aconseguit tot el soroll mediàtic que volia. El temps ens dirà de quin peu calça Gallardon quan arribi a la presidència d'Espanya, que hi arribarà. Només espero que no se li accentui la mania de querellar-se amb periodistes i menys que es posi a llegir blogs i a fer una caça de bruixes. D'aquest homenot ens ho podem esperar tot.
Em sembla que ens hem tornat imbècils del tot. Ho dic molt seriosament. La imbecilitat política és de jutjat de guàrdia. Ahir mirant les notícies sortien els pobres conductors dient que no podien comprendre la mesura aquesta de la velocitat variable. És incomprensible.
Estem arribant a extrems de imbecilitat mai vistos. Són extrems que superen qualsevol intent de racionalitat. La velocitat variable en funció de la boira, el tràfic, la contaminació i no sé quantes punyetes més. El conductor anirà acollonit per l'autovia. ¿ Hauré vist la senyal de velocitat...? ¿Estaré conduint a la velocitat correcte...? ¿Que recony posava a la senyal... setanta, vuitanta o cincuanta...? i Patapuuuum!!!! es fotrà una òstia de cal Deu, tindrà un accident perquè estarà més pendent de les senyals variables que no pas de la circulació.
De veritat. Tenim una colla d'imbècils governant. No hi pensis més. Són imbècils i el que és pitjor, aquest gran país que és Catalunya s'està convertint en la rialla SUPRA-nacional. No pot ser. De veritat que no pot ser. Hi ha uns mínims de decència política. Hi ha uns mínims i això és Can pixa. Comprenc que vulguin recaudar amb els radars i les multes i la mare que els va parir.
Ho comprenc. No saben gestionar i necessiten dels radars per no quedar-se a dos veles.Són així d'inútils. Però hi ha uns mínims de decència. No ens poden prendre per idiotes d'aquesta manera. No pot ser. De veritat que no pot ser.

Sense bon diagnòstic no hi ha solució.

Les notícies de l'evolució de l'economia no paren de succeir-se. Malauradament sempre cap al mateix sentit, cap al costat negatiu. Malauradament també, la resposta del president Rodríguez Zapatero va en la mateixa direcció de sempre: la d'ignorar la gravetat de la situació.
El president va respondre les preguntes de Carles Francino en una entrevista dient que el Govern ha reconegut la gravetat de la situació finançant 28.000 obres públiques als ajuntaments, creant 250.000 llocs de treball nets; que continuaran treballant per evitar arribar als 4 milions d'aturats tot i que, segons ell, aquestes xifres (3,1 milions) són "relatives".
Insisteix que no són el mateix els aturats d'ara, sobre un total de 20 milions de treballadors, que els 3 milions de l'any 93, sobre un total de 15 milions de treballadors. Finalment es va definir com a optimista, lluny de triomfalista. L'endemà Joaquín Almunia li va esmenar el discurs des de Brussel·les. Va confirmar les previsions que l'economia espanyola entra en recessió per acabar en depressió i arribar al final amb un total del 19% d'aturats, fet i fet el mateix percentatge de la crisi dels anys 90, amb la mateixa relativitat.
Costa entendre aquesta resistència a acceptar la realitat pel Govern i en concret pel president Zapatero. Durant les eleccions de fa un any negava el canvi de cicle quan a les empreses ja vèiem desaparèixer part de les carteres de comandes.
Més endavant, quan la crisi financera estava estesa per tot arreu, anava pel món donant lliçons de regulació bancària com si la crisi no l'afectés.
Finalment, quan ha acceptat que entrem en recessió, diu que aquí no passa res, que tot és relatiu i, és clar, que nosaltres ens en sortirem amb facilitat, llepant les ferides. La seva actitud és greu. Primer perquè el retard a acceptar el problema porta més ?lluny la solució. I segon perquè escapolint-se, amagant-se de la realitat evita ésser valent per trobar les actuacions per remuntar la situació.
Sense bon diagnòstic no hi ha solució.
La crisi que patim és la suma de la crisi financera, de la crisi de confiança, de la crisi energètica i de la crisi immobiliària espanyola.
El servei d'estudis del BBVA estima que hi ha 1.400.000 habitatges nous per vendre. Celestino Corbacho diu que, tot i tenir tants pisos per vendre, és el país on hi ha menys vivenda de protecció oficial.
O sigui que, segons ell, el model per remuntar la crisi serà el mateix que teníem. Construcció i més construcció.


divendres, 23 de gener de 2009

NO LI DEMANIS AL NEN.

Em sembla que quan més ingenus siguem, menys por tindrem i el mon també el mirarem amb més alegria. Em sembla que després d'uns anys creixent i cultivant mecanismes de defensa tant equívocs com la inteligència i el cinisme, el camí de tornada és més necessari que mai.
Em refereixo a la ingenuitat que cal cultivar. Em refereixo a les ganes que tots tenim de redescubrir de nou el mon com si fóssim altre vegada uns infants. Em refereixo als continus impediments que ens posen per evitar que nosaltres volguem mirar les coses altre vegada amb inocència. Em refereixo a la mirada curiosa i neta del nen que comença a interioritzar la realitat que l'envolta. Em refereixo precisament a la mirada neta que potser hem perdut i que cal recuperar. Em sembla que hem de començar eliminant la bona dosis de cinisme que hem anat acumulant. La bona dosis d'orgull i de volguer ser sempre el més llest. La mirada de llop.
Em sembla que aquesta fortalesa que se'ns demana i aquesta valentia i aquesta maleïda lluita contra el mon i contra nosaltres mateixos, amaga molta por i poca curiositat. Amaga precisament una mentida que serveix als qui estan ofesos amb el mon. Vaig llegir un dia que el progrés entès com a progrés material o com a progrés que pretén cultivar la vanitat, és pels qui estan ofesos. Doncs això, tornem a mirar el mon amb la ingenuitat necessaria que el mon ens demana.
Em sembla que qui no ha gaudit mai de la contemplació d'un cel està absolutament perdut en el caos. Tornem a mirar el cel altre vegada. Tornem a jugar amb les formes dels núvols.
Has vist aquell núvol...? Sembla un elefant.....No és un elefant, és un Rinoceront. Que no, que és un elefant..mira-li la trompa al davant....
És indescriptible la sensació que un té a l'abandonar un lloc sabent que mai més hi tornarà i que, si ho fa, ja no hi ho farà de la mateixa manera ni amb el mateix propòsit.
Hi ha el nen Palestí que ha perdut els pares per culpa d'una bomba desafortunada que ha caigut a casa mentres estaven dinant. Sí sí, mentres dinaven a casa seva, Patapum!! els hi ha caigut una bomba a sobre. Hi ha aquesta baixesa de llençar bombes.
Aquest horror que és la guerra i que és terrible i a la vegada indestriable de la condició humana.
Sort que el nen miraculosament ha salvat la vida . Nen que se sap orfe i que comença a posar noms i cognoms als qui ell creu culpables del seu tràgic destí. I no diguis que el nen està equivocat. El nen no està equivocat. Ell té la seva veritat. Ell té clar qui són els seus enemics.
I després el nen juga amb d'altres nens que també han perdut familiars per les bombes i resulta que l'enemic és comú. Ja tenen un culpable comú. I si us plau no li demanis al nen que faci un exercici d'inteligència i que consideri la complexitat del conflicte.
No li demanis al nen que faci un exercici que tú dificilment faries. Es una qüestió d'imaginació. Tot es redueix a la imaginació. Imagina't al nen. Posa't en el seu lloc i digue'm que faries tú.
Que faries...? Millor que t'ho pensis abans de contestar. Potser el nen té sort i qui l'educa és el suficientment inteligent com per instruïr-lo en la templança i el cultiu de la inteligència.
Potser el nen té aquesta sort, però s'ha de ser ingenu per descartar el terrible poder de la venjança. En acabat qui ha mort els seus pares està a l'altre línia de la Franja.
Que ells intentin justificar la seva mort dient que el que volien era acabar amb un home en concret i que la mort dels seus pares va ser un dany col.lateral, un error d'apreciació, a ell no el serveix de massa.
Diguem que no l'acaba de convèncer. La irracionalitat doncs, segueix existint. I els pares naturalment segueixen morts. Potser hi haurà la sort de que no combregui amb d'altres joves que menystenen la vida i es posen bombes al damunt amb la creença de que immolant-se anirant amb Deu i seran recompensats. Potser es voldrà mantenir al marge i serà una sort que així sigui. ¿Què és el que condueix un poble a votar per majoria uns sonats terroristes..?
Si es fa aquesta pregunta estarà salvat, però no li exigeixis que se la faci.
No demanis que els orfes d'avui es converteixin en joves dòcils del demà.
Tú ho faries...?
El temps passa. Ja són més de 1.400 les persones mortes per la injustificable, a banda d'il.legal, ofensiva israeliana sobre Gaza. No hi ha espais per a matisos, ni per ambigüitats. Això cal aturar-ho ja. I la única manera de fer-ho és que la UE pressioni, sense excuses, les autoritats d'Israel. Només així es donaran les condicions necessàries que hauran de permetre reconduir la situació cap a un nou escenari no bèl.lic, en el qual, lògicament, caldrà que tothom (inclòs Hamàs) es comprometi a abandonar l'ús de les armes, però en què tocarà, també, que Israel reconegui l'Estat Palestí. I és que només hi ha espai per a la construcció de la pau si es reconeix que aquesta passa pel reconeixement i el respecte mútu de dos Estats

dijous, 22 de gener de 2009






Avui dijous 22 de Gener de 2009 s’ha donat el tret de sortida per la manifestació independentista 10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació de la nació Catalana. 'Deu Mil a Brussel·les per l'Autodeterminació' vol que el Parlament defensi un estat propi a la UE La iniciativa, sorgida de la societat civil, vol aplegar en una manifestació 10.000 catalans el proper 7 de març a la ciutat belga per reclamar un estat propi.
Confien que ERC i CDC s'hi sumin
Deu Mil a Brussel·les per l’Autodeterminació, una iniciativa nascuda de la societat civil el setembre passat i que aplega entitats i plataformes sobiranistes, intentarà mobilitzar 10.000 catalans a la capital de les institucions europees el proper 7 de març per reclamar que Catalunya sigui un estat de ple dret a la UE. Tot i que encara no hi ha adhesions de partits polítics, en l'acte de suport que s'ha celebrat avui a migdia hi han assistit representants d'ERC i de CDC, entre els quals, els republicans Uriel Bertran i Pere Aragonès, i també Alfons López Tena.
El portaveu de la campanya, Enric Canela, ha confirmat "reunions amb representants d'ERC i de CDC, no així d'UDC perquè de moment no hem trobat interlocutors". La receptivitat ha estat bona, i l'organització, segons Canela, està "força convençuda que s'hi acabaran sumant".
Amb tot, i com ja ha passat amb d'altres convocatòries impulsades per la societat civil, s'ha deixat clar que en cap cas "acceptarem que cap partit monopolitzi la campanya o se la faci seva", ha advertit Canela. La campanya ja compta amb l'adhesió de desenes d'entitats del país, i prop de 3.700 persones han mostrat el seu interès per viatjar a Brussel·les.
Diverses personalitats del món cultural, social i polític recolzen una iniciativa que vol aconseguir una resposta de la classe política catalana i busca també internacionalitzar el fet nacional català, en resposta a un context de davallada nacional.
El missatge de la campanya, reforçat amb delegats i col·laboradors a Catalunya i a Brussel·les, així com a través dels Casals Catalans al món,és ambiciós. Deu Mil a Brussel·les per l'Autodeterminació reclamarà des dels carrers d'aquesta ciutat que la UE consideri el país un estat de ple dret, i ho vol fer a través d'Ernest Benach. "Aspirem a aconseguir que el president del Parlament vingui a Brussel·les i entregui a les institucions un document en què, en nom del Parlament, reclami un estat propi", explica Canela.
Amb tot, els organitzadors són conscients que aquesta petició serà molt difícil de satisfer, perquè Benach no pot fer aquest gest a títol individual, sinó que necessita el suport de la mesa del Parlament. En aquest sentit, ni el PSC, ni el PP hi estarien disposats, encara que ERC i CiU s'hi acabessin adherint no seria suficient.
Tot ja està preparat perquè aquesta manifestació marqui un fita en la nostra historia en la lluita per la nostra sobirania. Els europeus han de conèixer la nostra existència, han de saber que els catalans estem cansat i emprenyats de la nostra anòmala situació. No podem deixar en mans dels espanyols que expliquin als europeus qui som.
Sempre hem estat pro europeus, sempre hem recolzat la democràcia i la llibertat i mai hem volgut crear conflictes. Hem demanat de totes les maneres possibles ser reconeguts com a nació dins d’Europa sense escarafalls, hem pregat que la nostra llengua pugi tenir el mateix dret que altres llengües europees que són fins i tot molt més minoritàries que la nostra, hem reivindicat tenir les seleccions esportives iguals que altres nacions que no tenen estat i que hem rebut de resposta?. Doncs sempre una negativa amb l’argument que només és possible si ets Estat reconegut internacionalment.
Molt bé, doncs que així sigui!.

El proper 7 de Març tothom cap a Brussel·les per reivindicar el nostre dret a ser un Estat igual que la resta de pobles d’Europa.

dimecres, 21 de gener de 2009

REDUCCIÓ D´IMPOSTOS.

Obama és el líder mundial de tots , l'esperança (negra?) d'un nou model econòmic, social i demés. Què tal si l'imitem una mica?
Obama ha avançat el seu programa econòmic.
El 40% del seu pla de xoc és una reducció d'impostos. Collonut!
Això significa uns 300.000$ milions de reducció d’impostos pels treballadors i empreses.
Cert, s’estan pulint detalls que faran que aquesta baixada d’impostos sigui menor, però baixarà els impostos. Curiosament el seu equip econòmic pensa que és millor augmentar la despesa pública que baixar els impostos, però acaba fent un mix de les dues coses.
I aquí? A espanya de moment s'ha augmentat la despesa, i més que augmentarà.
Els seguidors d'Obama, ZP inclòs, podrien copiar-lo (una mica) i baixar els impostos. El principal argument en no baixar els impostos per atacar la crisi és que hi ha un decalatge entre el moment en que es pren la mesura i que aquesta arriba a la butxaca dels contribuents, però això es podria resoldre actuant sobre l’IVA (com proposa Sala-i-Martín) o donant incentius fiscals a les empreses que tinguin efectes immediats (p.e. bonificacions a la Seguretat Social).
Increment de despesa pública sí, però baixada d’impostos també. Apart d’assegurar que l’impacte de l’acció del govern (baixada d’impostos) el rebrien les famílies i empreses directament, hi hauria un altre benefici: el govern, amb menys ingressos, tindrà menys incentius per malgastar, o almenys menys diners per fer-ho (el dèficit públic ha de tenir un límit, no?).

dimarts, 20 de gener de 2009

BUSHISME

En el seu discurs de comiat, Bush fill ha deixat anar una de les seves frases lapidaries:
“Vaig fer el que vaig pensar que era correcte. Pot ser que no estiguin d'acord amb algunes decisions difícils que vaig prendre. Però espero que estiguin d'acord que vaig estar disposat a prendre les decisions difícils”
Dit d'altra manera: l'important és tirar pel dret independentment de quines puguin ser les conseqüències. En definitiva, política del salvatge oest, amb la pistola sempre fumejant, i demà serà un altre dia. Trist i desastrós legat per a Obama a qui li pertocarà la feixuga tasca d'intentar reconstruir, damunt les cendres, tot allò que el darrer president republicà ha destrossat.
Com a succeït amb els anteriors inquilins de la Casa Blanca, la història jutjarà a George W. Bush, però és dubtós que la perspectiva dels anys modifiqui el consens actual entorn el caràcter molt negatiu del seu llarg mandat. I és més que improbable que Bush deixi d'ocupar les primeres posicions en el rànquing de presidents més ridiculitzats de la història.
De fet, tot i haver estudiat a Yale i tenir en el seu currículum un master (MBA) per l'escola de negocis de Harvard, ja existeix un terme que defineix les seves constants ficades pota, bajanades i errors gramaticals i semàntics: el bushisme.

George W. Bush, governador de Texas:

“He parlat amb Vicente Fox, el nou president de Mèxic, per a disposar de petroli per enviar a Estats Units. Així no dependrem del petroli estranger” (primer debat presidencial, 10 de març de 2000)
“És evident que es tracta d’un pressupost. Conté un piló de números” (Reuter 5 de maig 2000)
“Hem perdut molt de temps parlant d'Àfrica amb justícia. Àfrica és una nació que sofreix una increïble malaltia" (roda de premsa, 14 de setembre de 2000)
“Moltes de les nostres importacions vénen d'ultramar" (NPR's Morning Editing, 26 de setembre de 2000)
"Sé que els éssers humans i els peixos podran coexistir en pau" (Saginaw, Michigan, 29 de setembre de 2000)

George W. Bush després de guanyar les primeres eleccions

“La cosa més gran d'Amèrica és que cadascú hauria de votar”. (Austin, 8 de desembre de 2000)
“El gas natural és hemisfèric. M'agrada anomenar-lo hemisfèric en la naturalesa, perquè és el producte que podem trobar en el veïnat” (Austin, 20 de desembre de 2000)
“Segueixo confiant en la Linda. Serà una bona Secretària de Treball. Pel que he llegit als dossiers de premsa, està perfectament qualificada” (Texas, 8 gener 2001)
“Hauria de preguntar-li al que em va fer la pregunta. No vaig tenir oportunitat de preguntar-li al que em va fer la pregunta. De quina pregunta es tracta?” (Austin, Texas, 8 de gener de 2001)

George W. Bush, president

“Sé que a Washington hi ha moltes ambicions. És natural. Però espero que els ambiciosos s'adonin que és més fàcil triomfar amb un èxit que amb un fracàs» (entrevista a l'Associated Press, 18 de gener de 2001)
“És important entendre que hi ha més intercanvis comercials que comerç” (Cimera de les Amèriques, Quebec City, 21 d'abril de 2001)
“Sé el que crec. Seguiré expressant el que crec i el que crec. Crec que el que crec és correcte.” (Roma, 22 juliol de 2001)
“Sens dubte, en el moment en que em van elegir, els núvols de l’horitzó van venir directament cap a nosaltres” (Washington D.C. 11 maig de 2001)
“Estem obstinats a treballar amb ambdues parts per a dur el nivell de terror a un nivell acceptable per a ambdues parts” (Washington, 2 de desembre de 2001).
“Ja fa un segle i mig que Amèrica i Japó formen una de les aliances més grans i duradores dels temps moderns. D'aquesta aliança va sortir una era de pau en el Pacífic” (Tòquio, 18 de febrer de 2002)
“El sistema d'educació pública és un dels fonaments de la nostra democràcia. Després de tot, és on els nens d'Amèrica aprenen a ser ciutadans responsables, i aprenen les habilitats necessàries per a aprofitar els avantatges de la nostra societat oportunista” (15 de maig de 2002)
“La guerra del terror assenyala Sadam Hussein donada la natura de Sadam Hussein, la història de Sadam Hussein i la seva predisposició a terroritzar-se a ell mateix” (Michigan, 29 gener 2003)
“Considero que la guerra és un lloc perillós” (Washington D.C., 7 de maig de 2003)
“En primer lloc, deixi’m dir-los que els pobres no són necessàriament assassins. Que no siguis ric no vol dir que tinguis propensió a l’assassinat” (Washington D.C. 19 de maig de 2003)
“Els nostres enemics son innovadors i compten amb recursos, nosaltres també. Mai no deixen de pensar en noves maneres de perjudicar el nostre país i la nostra gent, nosaltres tampoc” (Washington, D.C. 5 d'agost de 2004)
“Hi ha molts metges bons que han tancat les consultes. Molts ginecòlegs ja no poden practicar el seu amor amb les dones d’arreu del país” (Missouri, 6 de setembre de 2004)
“L’ambaixador i el general m’han informat que la vasta majoria dels iraquians volen viure en pau, en un món lliure. I nosaltres trobarem aquesta gent i la farem comparèixer davant la justícia” (Washington D.C. , 17 de setembre de 2004)
“Saben una cosa? Una de les tasques més dures a les que m’enfronto és com vincular Iraq i la guerra contra el terror” (Washington D.C., 6 de setembre de 2006)
“El fet és que molts dels informes que tenim a Washington no se’ls llegeix mai ningú. La mostra de la importància d’aquest és que jo me’l vaig llegir, i en Tony Blair també” (Washington D.C., 7 de desembre de 2006)
“Ja farà temps que seré mort quan algun espavilat imaginarà el que va passar dins d’aquest Despatx Oval” (Washington D.C., 12 de maig de 2008)

De qui riurem ? I com diuen als USA, Déu beneeixi Obama.

dilluns, 19 de gener de 2009

FER D´ENFERMERA PORNO.

Tots a votar CiU .
Cal aturar com sigui l'hemorràgia nacional que ja ens sagna mortalment. I aquest "com sigui", ara mateix lamento haver de dir que vol dir CiU, el partit regionalista folklòric català de patètica covardia contrastada. Mai no hauria dit que com a independentista un dia em veuria escrivint en defensa no pas d'aquest mediocre partit, sinó de la seva utilització desesperada davant el destí a què ens està menant de pet el binomi espanyolista Esquerra-PSOE (pel que fa a ICV, si no us sap greu, m'estalviaré perdre el temps).
El que està fent Esquerra és tan greu que no té nom. Fer d'infermera porno, escotada, amb còfia i lligacama del doctor PSOE, tot aguantant-li la safata amb la xeringa carregada de l'arsènic que el doctor ens injecta, és el miserable paperot que ha triat el partit republicà, que, per cert, ara mateix no és ni això, ja que demostra ser monàrquic en donar suport a un partit que no qüestiona la monarquia espanyola.
He de reconèixer, però, que ben mirat no és estrany que tot plegat sigui així, atès que Esquerra és avui una formació dirigida per autèntics quinquis mafiosos de baixa volada que, si no fos per la poltrona política, a l'empresa privada no els voldrien ni com a pal d'escombra.
Per això és important deixar clar que no és de fet l'espanyolisme allò que uneix aquests dos partits, sinó la seva comuna naturalesa de quillo de cantonada que fa que, per exemple, l'impecable economista Ramon Tremosa estigui aquests dies sent massacrat pels mitjans amb el pretext feixista que l'home és independentista, encara que no cal dir que en realitat es tracta de desgastar CiU sucant pa pel seu fitxatge com a independent al Parlament Europeu.
Perquè cal reflexionar sobre el perquè del silenci d'Esquerra sobre aquest atonyinament mediàtic. No diuen que són independentistes? No els satisfà, doncs, que un independentista sumi ocupant un càrrec, per sobre del partit que representi? Ah, es veu que no. Els interessa més defensar amb el silenci el seu soci de pillatge espanyol. Ja es veu, doncs, que a Esquerra l'interessa més el partit en si mateix que les raons per les quals en principi tenia sentit la seva existència històrica. D'això se'n diu partidisme, i ja se sap que el partidisme només pot nodrir-se del sectarisme. Mentrestant, doncs, a la nació que la bombin, perquè l'únic que en valoren és el ferm sòl on reposen sense risc de caure de la poltrona on s'agombolen. Em pregunto si és amb aquest silenci còmplice com Esquerra agraeix els impagables serveis prestats pel senyor Tremosa els darrers anys. Sort que parlem d'un professional rigorós, amb ofici i benefici -a diferència d'aquests que ara l'apedreguen-, i generós amb la seva dedicació pel benestar i llibertat del nostre poble. Sort, sí, sort d'això.
D'altra banda, he de dir que com que no es tracta de mamar-me el dit, naturalment que estic plenament convençut que no és cap gir sobiranista allò que CiU demostra fitxant-lo, sinó de fet tot el contrari. Amb el senyor Tremosa, CiU demostra precisament que aquest partit no ha canviat ni un bri. Actua com ha fet sempre, omplint totes les caselles de l'auca per entabanar i aplegar vots babaus de tots els sectors, cosa que només pot fer que garantir la seva eterna política ambigua, i per tant una indefinició que al capdavall no fa altra cosa que perpetuar la salut de l'statu quo, o sigui Espanya. Això, però, són figues d'un altre paner, com també ho són les raons que poden haver fet decidir el senyor Tremosa a tornar-se a apropar a CiU i que, coneixent el seu noble tarannà, m'aventuro a dir que més enllà del sou i del prestigi del càrrec, tenen molt a veure amb la visualització de la brutal hemorràgia esmentada. I és que aquesta pèrdua mortal ja només degoteja, i no perquè es talli, sinó perquè gairebé no queda sang.
Només serà possible aturar-la fent que el silenci d'Esquerra, efectivament, es produeixi, però fora de l'habitació on ara assisteix fent el préssec l'eutanàsia del malalt. Un silenci que convindria urgentment que es produís, però perquè la porta estarà ben tancada i la infermera Esquerra serà a l'altra banda, al passadís, tapant-se l'escot i la lligacama i tornant a cridar per defensar la seva falsa virtut que quatre gats creuran. Aleshores, el doctor PSOE ja se n'haurà anat. Confio.
Ricard Biel-- Filòleg i escriptor

Moció de censura sobiranista CiU-ERC: política ficció?
ERC no pot continuar governant amb el PSC-PSOE. El PSC-PSOE ha sobrepassat, de facto, les tres línies vermelles que va marcar Joan Puigcercós (inspirades per Joan Carretero): llengua, la tercera hora de castellà és una realitat a moltes escoles; finançament, el PSC dóna per quasi-bona la proposta Solbes; i Estatut-Tribunal Constitucional, el President Montilla, amb l’aval de Duran Lleida, ja ha dit que la resposta serà mesurada, fent inviable el referèndum sobre el dret a decidir que ERC va aprovar en el seu darrer Congrés davant una sentència desfavorable del Tribunal Constitucional. El vot del PSC a favor dels pressupostos de l'estat, sense que aquests continguin el finançament aprovat en el nou Estatut, juntament amb la “cancel·lació” de l’ultimàtum que va fer el PSC al PSOE si el finançament no s’aprovava abans del 31 de desembre (la data per llei era el 9 d’agost!), demostren que el PSC, el partit del President de la Generalitat, no anteposa els interessos de Catalunya i els de la seva gent als del PSOE. Algú podria dir que han arribat més lluny que mai, però a l’hora de la veritat no s’ha plantat i, de fet, s’ha quedat lluny de les expectatives creades per ells mateixos: primer, Catalunya.
Alternatives per ERC? Trencar el govern actual i 1) Forçar eleccions o 2) Promoure un nou govern que tingui com a base l’exercici del dret a decidir. Per què no? La meva proposta: un govern nou que defensi sense subordinació els interessos del poble català i que aposti per l’exercici del dret a decidir i per la regeneració democràtica.
És a dir, una moció de censura CiU-ERC.
Els eixos d’actuació fonamentals, que s’haurien de completar en els poc menys de dos anys que queden, podrien ser:
1. Dret a decidir: declaració pública que s’inicia un pla per a la plena sobirania a executar al final de la segona legislatura de Govern conjunt, incloent un referèndum d’autodeterminació.
2. Convocatòria immediata d’un referèndum (i) sobre el concert econòmic si el nou finançament no compleix amb l’Estatut i (ii) sobre el dret a decidir si el Tribunal Constitucional toca una coma de l’Estatut
3. Nova llei electoral: elecció directa de President de la Generalitat i dels alcaldes a doble volta, i llistes obertes en les eleccions a la Generalitat i als ajuntaments
4. Aprovació immediata d’una llei de consultes populars
5. Creació d’una oficina tributària pròpia i estudi d’un pla per a la implantació unilateral del concert econòmic
6. Derogació de la implantació de la tercera hora de castellà a les escoles
7. Reordenació territorial: implantació de les vegueries i supressió de les diputacions provincials (i, si no es poden suprimir, buidar-les absolutament de competències i pressupost, que es traslladarien a les vegueries i a la Generalitat)
8. Mans netes: implantació immediata de l’Oficina Antifrau, assegurant que té una veritable independència del govern i dels partits
9. Seguretat: prioritzar la dignificació social dels Mossos d’Esquadra i augmentar la dotació de recursos
10. Recursos d’inconstitucionalitat de totes les lleis invasives contra les competències de la Generalitat, incloent la Llei de Dependència
11. Internacionalitzar les reivindicacions nacionals catalanes, tant pel que fa a les institucions internacionals com a l'opinió pública dels diferents països, començant per una candidatura conjunta a les eleccions europees, i reforçar les “ambaixades” catalanes a l’exterior
12. Nova llei de política lingüística
13. Vetllar activament per a què els mitjans de comunicació públics catalans transmeten una visió nacional catalana de la realitat, i suport institucional desacomplexat als mitjans de comunicació privats en llengua catalana
14. Eliminació del límit de 80 km/h en els accessos a Barcelona, i establiment de límits de velocitat variables (60 a 120 km/h) en funció del trànsit
15. Parar la tramitació de normatives i lleis mega-intervencionistes (o absurdes, segons com es miri), com la reforma del Codi Civil català que vol incloure l’obligació de dir als fills que són adoptats abans dels 12 anys o l’obligació de compartir feines domèstiques, o la norma que vol prohibir tirar pedres als rius
Els punts 1 i 2 de fet són similars a la proposta de Xavier Vendrell i la seva ja mítica calçotada.
Aquesta moció de censura la faria extensiva a les diputacions de Lleida i Girona: ERC podria mantenir la Presidència, però amb CiU al govern. Lliçó? No triar Catalunya, com ha fet ara el PSC, té conseqüències. I que els catalans diem prou, i que tirem pel dret.
Sóc conscient dels obstacles per aquesta moció de censura. Com comentava fa uns dies (“El pacte impossible (fins ara) CiU-ERC”), ni CiU ni ERC han tingut, cap dels dos, cap intenció de pactar entre ells en el passat. Existeix un greu problema de confiança, de tacticisme, d’excés de demagògia per part de tothom. Les aproximacions de CiU a ERC són per desgastar al tripartit, no són sinceres. Les d’ERC a CiU són per recuperar una imatge d’equidistància, però tampoc són sinceres. Hi ha molts retrets mutus dolorosos: per part de CiU, haver fet president al candidat del PSC havent guanyat les eleccions dues vegades; per part d’ERC, el “brillant” pacte de l’Estatut(et) Mas-ZP. El PSOE se’ns vol rifar amb el finançament, i CiU i ERC dediquen temps i energia a criticar-se mútuament enlloc de fer pinya davant el Govern espanyol. I, per acabar-ho de complicar, ERC se sent molt còmode governant amb el PSC, i CiU no pot apostar per la sobirania mentre Duran Lleida (i altres) siguin uns dels seus líders destacats. Dit això, ERC és independentista, i la majoria de les bases de CDC (i potser les d’UDC) són sobiranistes. I el país necessita un cop de timó.
Cal mirar endavant, al futur, sense retrets, amb el comptador a zero. Si no ho fan els actuals dirigents haurem de canviar de dirigents. I si això tampoc és possible, haurem de buscar un pla B (o C, segons es miri). Una aportació són els 15 punts que comento (suggerències benvingudes).
Molts sobiranistes poden pensar que la solució no pot venir d’una CiU que no és ni serà independentista, incapaç o simplement sense cap voluntat de trencar amb els unionistes (no només d’Unió) que té i que ocupen càrrecs de responsabilitat rellevants a la coalició, ni d’una Esquerra (abans ERC) que ha renunciat a fer polítiques rupturistes (més enllà de declaracions surrealistes de tant en tant) en nom del patriotisme social i de la governabilitat. En qualsevol cas, un vot de confiança (potser l’últim en molt de temps).
Moció de censura sobiranista. Política ficció? Potser sí. Però política ficció o ciència ficció és el que està passant en aquests moments, amb un independentisme creixent i més arguments que mai per la independència, i amb partits sobiranistes o quasi-sobiranistes pensant en les properes eleccions i no en la propera generació.
Salvador Garcia-Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme .

dissabte, 17 de gener de 2009

dijous, 15 de gener de 2009





Les músiques que han creat i que interpreten els israelians i els palestins tenen moltes similituds i nombrosos punts de contacte. Quina desgràcia doncs que avui dia no imperi la música i quin fàstig més gran que el punt de contacte real entre aquests dos pobles siguin les bombes sagnants.
Tot plegat demostra allò que predicava el bon Pere Calders en el seu moment, en el sentit que l’espècie humana no ve dels micos sinó que se n’hi va
Dit d’una altra manera, que tendeix a la bestialitat més cruel. I ho dic amb tots els respectes pels micos que, com a mínim, no fabriquen armes per segar vides innocents entre la població d’altres comunitats properes. Els humans sí.
Aquests bípedes amb cara d’intel•ligents i cervell d’anous corcades, sí que són capaços de trencar per sempre la convivència dels seus coetanis amb pluges de projectils llençats per la seva estupidesa. Quina vergonya més majúscula el que està passant a la Franja de Gaza! Però tornem als punts de contacte entre les persones, perquè de desavinences ja n’hem de sofrir cada dia.
Mentrestant a Palestina la masacre continua, amb plena vulneració de les Convencions de Ginebra per part de l’estat d’Israel, i amb el desafiament a tota la humanitat per part del seu exercit que avui ha bombardejat la seu de la Organització de les Nacions Unides, és a dir la seu d’una institució que ens representa a tots els éssers humans. També ha estat atacat l'hospital de Tal al-Hawa, amb unes 500 persones dins, així com una casa on es reunien diverses organitzacions internacionals de notícies, i dos reporters ha estat ferits.
Sumen en aquest moment 1.054 els morts palestins des de que varen començar els atacs el 27 de desembre, i els ferits ja són més de 4.800.
Mentrestant, el vaixell de bandera grega que havia de trencar el bloqueig de la Franja de Gaza amb ajuda mèdica ha sigut obligat a donar la volta i tornar a Xipre. Huwaida Arraf, activista del moviment Free Gaza, ha explicat que el vaixell ha estat interceptat a unes 100 milles al nord de Gaza. "S'ens han acostat molt i han amenaçat que si seguiem endavant obririen foc," ha declarat a la agència de notícies Reuters. "Ens han rodejat 5 vaixells de guerra, fent molt difícil la nostra navegació. Han dit que farien servir tots els mitjans per mantenir-nos fora de Gaza."
Prou!!!

dimecres, 14 de gener de 2009

LA CRISI NO US HA DE TREURE EL SON.


El mestre sent com els deixebles parlen de la crisi amb preocupació. “La crisi no us ha de treure el son”, diu el mestre. “Preocupeu-vos per les mesures per pal·liar la crisi”
El 40% dels nous aturats espanyols són Catalans. A Catalunya l’atur creix un 14,5% més ràpid que a la resta de l’Estat.
Tenint en compte que a espanya ja creix d’una manera dramàtica el que està passant aquí és per espantar-se i molt. Tot i això, el més preocupant és que no sembla que pugui canviar a mig termini aquesta tendència.
A Catalunya no hi ha un projecte polític, económic o social clar. Es treballa en silenci, sense lideratge, sense pasisó. L’esperit funcionarial que invaeix l’estructura institucional catalana és patètica.
Catalunya és gris i ho és per la manca de color, esperit i empenta que el tripartit representa.
La preocupació pels assumptes que passaran a segon terme donades les urgències socials i econòmiques que venen a tota velocitat ha permès que ens convertim en un territori una recessió més profunda, amb més aturats, amb menys expectatives i amb una desídia surrealista. Fa un trimestre que Catalunya va entrar en recessió tècnica, tres mesos abans que espanya i no hi hagut cap mitjà de comunicació que en fes una sola referència
Des de maig els comptes de l'Estat no registren superàvit. De fet les previsions del propi Govern apunten a un tancament de l’exercici 2008 amb un dèficit del 3%. Per a intentar reduir la sagnia en la reducció d’ingressos, el Ministeri d'Economia i Hisenda estan estudiant una pujada dels Impostos Especials. Es descarta pujar l'IVA o l'IRPF i ni tocar el de Societats. Pel que sembla s’atacaren els quals graven hidrocarburs, alcohol, tabac, electricitat, productes intermedis, etc. Algú creia que tirar de talonari públic era gratis?
A Catalunya aquesta recessió que anirà tendint cap a la parada tècnica de l’economia, i tot i que se sortirà abans que arreu de l’Estat, aquesta serà molt més contundent que al conjunt del territori espanyol. I és que la crisi no té que veure amb la construcció tant i com ens havien dit. Aquí tot s’ha fet molt malament i ara ho pagarem. Ens hem estat queixant de tot i per tot i ens hem oblidat que ens tocava treballar pel futur. Com he dit abans, el govern català és caracteritza per la seva indigència moral i política, la manca de preparació i una preocupant llunyania de la realitat No sé, a vegades em cal parlar de tantes coses que no dic res. Al cap i a la fi, sembla que la gent està immunitzada contra tot, malgrat aquesta immunitat els virus ens estan devorant dia rere dia, i tothom com si res. La gent no se n'adona del poder que té... però res, què hi podem fer si és com un clam al desert. No som més "tontos" perquè no ens n'hem entrenat! "Els pastors seran tirans mentre les ovelles siguin imbècils" deia aquell que ho deia i no hi era mancat pas de raó. La crisi és fictícia. És l'excusa i l'estratègia última del sistema per acabar amb els drets socials, laborals, sindicals... que ens queden. Els rics poderosos es reomplen les butxaques més que mai.
El maleït ministre d'economia de les espanyes ens deixa l'IPC al 2% -mentider i traïdor- i tot puja escandalosament per sobre d'aquest índex, especialment serveis i productes bàsics. Es redueix l'IRPF per als poderosos; l'IRPF, gairebé l'únic instrument que tenim perquè aquells que ens van espoliar i ho continuen fent ens retornin part del que és nostre mentre no s'ho quedi l'Estat per redistribuir-lo de nou entre els poderosos i aplicant també aquell sistema tan indecent de "que cadascú pagui per igual per allò que fa servir".
La Generalitat puja els peatges en contra d'anular-los, quina colla, quanta merda! i ens baixa la velocitat.Bé, sabeu que us dic: La vida és llarga, la vida cansa, un ja ha lluitat molt a la seva manera. També cal que uns altres es mullin el cul. Estic veritablement cansat
Ja fa molts i molts dies que em ronda pel cap el que ara escriuré i de tant simple que és em sembla que ratlla quasi absurd. Vistos els números em sorprèn llegir noticies, on diu que el govern d'espanya vol incentivar els bancs amb 30.000 milions d'euros per donar crèdits.
Sembla correcte que la gent tingui més facilitat per aconseguir crèdits, oi? Però si estem parlant de números, val més doncs que no ho deixem de fer: espanya té uns 48 milions d'habitants, si aquests 30.000 milions d'euros que el govern espanyol està disposat a destinar als bancs i caixes es repartissin, no entre els bancs i caixes, sinó entre els 48 milions d'habitants, tocaria a 625.000 euros per ciutadà. Com se us ha quedat el cos? Així, perquè se'ls ha de donar els diners als bancs i caixes? perquè ens deixin crèdits i en paguem interessos? tenint en compte a més, que els diners que l'estat donarà als bancs els aconsegueix mitjançant els impostos que nosaltres mateixos paguem i que moltes vegades ja ens obliguen (vegis l'exposat sobre la quotes de la seguretat social) a demanar crèdits bancaris per tirar endavant un negoci per petit que sigui.
Amb aquestes quantitats, en una família de quatre persones (pares i dos fills) els tocarien dos milions i mig d'euros. Quants crèdits els farien falta per comprar un pis? Estem en un estat on tots som rics!!! però només quatre gats tenen diners...: és tan simple que sembla absurd. El resum, fugint de l'absurd, crec que és simple: si no paguessim tants d'impostos, des de l'IBI a l'IVA, des de la taxa d'escombraries a l'impost de matriculació, la renda, els no sé quants impostos de graven la benzina, només per posar uns exemples, com dic, si no ens collessin tant, segurament no ens faria falta demanar tants crèdits als bancs i caixes.
Des de fa mes de 500 anys, els catalans han estat uns imbècils.
¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.

dimarts, 13 de gener de 2009

"Probablement Déu no existeix, deixa de preocupar-te i viu la vida".
Probablement no sigui la millor frase del món però segurament és de les més provocadores, i sense ser gens ofensiva.
Si més no així ho veig. I ara em pregunto: i si no existís?
Déu, és clar. Doncs probablement molts dels conflictes que han existit i que fins i tot avui existeixen, han sigut degut a l'adoració d'un Déu mitjançant la seva religió o creença. I quan parlo de Déu, no únicament em refereixo al de la religió catòlica, sinó a qualsevol dels que existeix, ja sigui Al·là o qui sigui.
Probablement existirien altres motius per a generar conflictes, però això no es pot saber.
Tot i que els moviments catòlics més reaccionaris ja han tret la seva contra-campanya. L'únic que aconsegueixen amb la seva bel·ligerància és que cada cop la gent senti més indiferència cap al catolicisme. Per tant, disfrutem de la vida
Aquesta cosa dels autobusos que duran anuncis ateïstes (es diu així, ateïstes, pregunto?) em resulta francament divertida. Perquè, deixant de banda que el tema és purament anècdotic, és curiós que una cosa tan tonteta (l’anunci diu més o menys: “Déu probablement no existeix. No et preocupis i sigues feliç”) fa reaccionar els catòlics (vaja, alguns catòlics) de la mateixa manera exaltada i hieràtica i tiquis-miquis de sempre.
Mentre que l’anunci, que és decididament (indiscutiblement) alegre i molt respectuós, afirma que Déu probablement no existeixi, totes les respostes que he llegit de creients cristians són que “Déu existeix... indiscutiblement”. Hehe, el matís, la diferència, és fantàstica.
Perquè Déu existirà o no (que no), però en qualsevol cas és claríssim que els ateus tenim, hem tingut sempre, i sempre tindrem, molt més sentit de l’humor i de la moderació que no pas els creients.
És paradoxal, però jo diria que als no ateus (que és una altra manera de dir als creients) us perden a la vegada la passió i la repressió. Jo (i això ho penso molt seriosament, encara que ara simplifiqui) estic convençut que la immensa majoria de creients ho són per dos motius: bé per simple costum (és a dir, per ignorància), bé per causa de la por a la mort.
En aquest sentit, sovint s’afirma que en la proximitat de la mort els ateus tendeixen a repensar-se algunes coses, però jo estic segur, íntimament (molt) segur, que en la proximitat de la mort també els creients es repensen (o temen) algunes coses. I si no és així, no entenc pas tants escarafalls, amb això de la mort.
Tot plegat, de fet això em sembla quelcom d’extraordinàriament bonic i dolç... perquè demostra que els no-creients i els no-ateus, en definitiva, estem fets exactament de la mateixa pasta.Si és lícit que un estat suposadament laic, com diuen que és l'espanyol, doni una part dels impostos que recapta a l'església catòlica, no ha de ser menys lícit que organitzacions com Ateus de Catalunya col·laborin en campanyes com les del Bus Ateu?
Alguna altra vegada ja he dit que no sóc creient però tot i així respecto a qui sí que cregui, ja sigui d'una religió o d'una altra. .Alguns pensaran que la campanya el Bus Ateu només pot buscar la confrontació, però jo no ho veig així. És, possiblement, una nova doctrina, la dels no creients, la dels que creiem que no creiem? Tampoc. Sota el meu punt de vista és una manera de donar a entendre a la societat que hi ha a qui li preocupa, a qui li molesta, com ja he escrit altres vegades, que l'estat subvencioni certes organitzacions religioses que, des que va morir el dictador, no tenen o millor dit, no haurien de tenir, cap dret superior a cap altre tipus d'associació sense ànim de lucre. Acaba de constar que els deixo el benefici del dubte en això de sense ànim de lucre.En aquest sentit doncs, perquè l'església catòlica ha de rebre diners i qualsevol altre no? Algú sap el perquè aquest avantatge?
Per altra banda, no veig gaire criticable aquests anuncis si tenim en compte el que es diu diàriament des de certa emisora de ràdio, que controla la pròpia església i últimament fins i tot col·lecciona judicis i sentències en contra seu per calumnies i fets encara més greus.
Crec que no entendré mai a què juga l'església entrant en política o deixant que treballadors seus ho facin.També ho he dit més d'un cop, una cosa és creure en el que sigui i una altra, molt diferent, utilitzar aquesta suposada creença per atacar a algú.
Si això és creure en un ésser superior, van lluïts... o millor dit: anem lluïts.
Amb el vostre permís, us proposo un altre campanya que crec necesaria:







( Tot i que nosaltres tenim raó, perquè ni Déu ni el PSC no existeix...


Vaja, probablement! )














ATUREM LA GUERRA: PAU A PALESTINA- ( I I I )

Hi ha coses que no s'entenen i avui podria escriure d'un parell.
La primera i més greu, la situació de Gaza, en què unes persones innocents estan pagant amb la seva vida, la misèria humana dels més forts i dels més traïdors Israel no tan sols està atacant i matant civils de Gaza, sinó que a més ho fa amb armes que no respecten la convenció de Ginebra, i a sobre sembla que se'n foten. No es tracta de defensar una posició o una altra; de considerar a uns bons i als altres dolents, sinó que cal parlar d'actituds i formes; es tracta d'analitzar per què passa el que està passant, i la manera com passa.
I la segona que porto ja dies sense entendre a quin joc juguen els egipcis . El joc dels egipcis, només arriba informació dels moviments que fan per apostar per un alto el foc, però Egipte és un actor, segurament secundari d'aquesta escalada militar, però té molt a dir. El fet més destacat és que es tracta d'un país fronterer.
Això implica que l'afirmació del bloqueig de productes de primera necessitat a la franja no només és degut a Israel, sinó també a Egipte. Des del primer moment, Egipte ha tancat les seves fronteres per evitar l'èxode de refugiats palestins, però també per una entrada continuada de productes de primera necessitat a la franja. Aquest fet, es sol ometre per la gran majoria de periodistes, dient que la no entrada de productes de primera necessitat és culpa d'Israel. Segurament, al 80%, però si els egipcis pressionessin a Israel per incrementar l'entrada d'ajut internacional, l'escenari seria molt diferent, perquè Israel seria més benevolent en aquest sentit.
Dit això, intentem donar un ordre lògic a la guerra i quina és la implicació d'Egipte. Israel decideix no prorrogar la treva post-Oslo perquè durant el periode han caigut milers de coets Qassam en territori israelià. Lògic, malauradament. La pregunta és: D'on han vingut aquests coets? De l'exterior, fora de la franja de Gaza. Tenim dues fronteres possibles, la israeliana i la egipcia. Cap terrorista de Hamàs sensat s'atreviria a passar coets per territori israelià. La permissivitat egipcia de no incrementar el control en túnels subterranis d'una desena de quilòmetres ha portat a què a dia d'avui s'estiguin i s'hagin disparat aquests milers de coets contra Israel. Sense coets, s'hagués produït la situació actual? Segurament no. Perquè a Israel no li importa tenir uns senyors en el govern d'un territori veï que no representen cap amenaça si estan aïllats militarment de l'exterior i si el màxim perill que representa per Israel són els trets al cel claman la desaparició d'Israel.
Egipte té i ha tingut un paper molt important en tot aquest afer. Ser un país àrab de la lliga moderada, no vol dir laissez fai

dilluns, 12 de gener de 2009

ALGÚ QUE PENSA I VA EN SÈRIO.

Estic molt content pel primer candidat triat per CiU.
M'ha pujat uns cuans graus CiU perquè vol dir que hi ha algú que pensa i va en sèrio Fa temps que segueixo el Tremosa (professor de teoria econòmica de la UB, autor de diversos llibres-denúncia de la situació d'ofec que pateix el nostre País: "L'espoli fiscal", "Estatuts, aeroports i ports de peix al cove", "Catalunya serà logística o no serà"; i persona compromesa amb el País serà proposat per la direcció de Convergència com a candidat a encapçalar la candidatura de CiU a les eleccions al Parlament Europeu).a l’Avui i al seu bloc(http://www.ramontremosa.com/) . M’agrada perquè a part del domini del tema i de les perspectives diferents que ofereix, se’l veu un bon paio i trempat, sense partidismes ni de sagrades transicions ni parides d’aquesta mena.
Estic segur que farà una bona feina i, si tot continua igual com fins ara, segur que votaré el Tremosa. (Ara bé, d’aquí a les eleccions europees poden passar moltes coses.)
Jo apostava pel López Tena perquè em pensava que a la travessa hi havia Guardans–López Tena, però veig i crec que aquesta proposta, pendent de la ratificació per part del Consell Nacional de Convergència, és una proposta molt encertada. Tan pel perfil acadèmic del candidat com sobretot pel seu perfil marcadament nacionalista, transversal i compromès amb el País. L'elecció de l'independent Ramon Tremosa com a candidat de CiU suposa un pas més en l'aposta i consolidació del projecte de "La Casa Gran del Catalanisme" iniciat per Convergència sota la batuta den Mas i ha volgut fer un gest que espero que vagi més enllà d’un simple gest.
Si el que vol el Mas és seduir els sobiranistes (o independentistes) que ens sentim orfes, l’estratègia és bona.
Estic content que el Ramon Tremosa sigui el candidat a les europees, sobretot per aquesta frase que ens ha d’encoratjar a tots els patriotes, encara que no tinguem el nivell del Tremosa, ja que tots podem aportar el nostre granet de sorra en la lluita per l’emancipació (o millor dit per la supervivència) Nacional.
“El país necessita que algunes persones fem un pas endavant”

Collons, i tant! Tu que ets un economista competent, que et saps de què parles i et saps explicar, tu que ets un exemple de patriota a bastament preparat i totalment desacomplexat, tu ets precisament el que fa falta en aquest País on encara mana una generació de la por, de l’ai, ai, ai.
Però, per mi, amb això no en tinc prou. Si em vols ( el meu vot cla ¡ ),
Convergència, sigues inflexible pel que fa al finançament i al respecte a la voluntat popular que és l’Estatut; proclama, clar i català, que si espanya no respecta Catalunya ens haurem de buscar la vida solets; posa el López Tena i la gent que val allà on li toca; convida a Unió a fotre el camp si no respecta el dret de decidir i la dignitat del nostre País.
Així CiU, em seduiràs prou per votar-te a les europees i a les catalanes.

ATUREM LA GUERRA: PAU A PALESTINA- ( I I )

Aquests dies estem veient el que sembla una etapa més de la disbauxa absoluta que és el Pròxim Orient.
Una vegada més veiem repetits els patrons dels últims anys.
Israel fa el que vol i quan vol i el món occidental no s’atreveix a recriminar-li, el pas dels anys encara no ha alleugerit el pes de les decisions que es van prendre fa ja 70 anys i que van donar pas a l’holocaust.
Israel té una màxima que la porta fins a les darreres conseqüències, allà on una persona d’aquesta nacionalitat pateix, l’Estat hi intervé. La defensa és la prioritat número 1 de l’Estat, i el que més preocupa als seus ciutadans que estan en gran majoria a favor d’aquestes intervencions. La història té una important base alhora d’entendre aquestes decisions d’Israel.
Ara bé, es pot entendre, però no compartir. Precisament pel que ha viscut el poble jueu, hauria de ser prou conscient de les autèntiques aberracions que està cometent, alimentant la llavor de l’odi en el món muslmà respecte Israel, i respecte cap aquells que callen acomplexats, EUA i els països d’Occident. Després de veure la televisió aquests dies i veure entre altres aspectes, escoles atacades i nens morts, cal que ens preguntem el perquè de l’odi de part del món islàmic a Occident?
Ja és hora que donem sentit a les Nacions Unides i hi apliquem les normes i els pactes establerts, on la multilateralitat sigui l'aspecte determinant, i on el conflicte de Pròxim Orient sigui tractat de manera responsable política i històricament per no repetir errors del passat.


ATUREM LA GUERRA: PAU A PALESTINA

divendres, 9 de gener de 2009

ATUREM LA GUERRA: PAU A PALESTINA

Massacre a Gaza: què bell és matar, què just és morir.
"Llavors Jahvè va fer ploure sobre Sodoma i Gomorra sofre i foc. I va arrasar aquelles ciutats i tota la plana amb tots els seus habitants i la vegetació del sòl. La dona de Lot va mirar enrere i es va tornar una estàtua de sal". Gènesi 19, 23-26.
L'ira de Déu no és només justa sinó bella, i la seva bellesa mateixa revela i proclama la seva justícia superior. ¿Com no sucumbir davant d'aquest extraordinari quadre d'El Bosco pintat per l'aviació israeliana? Els cossos i les cases que hi ha sota, ¿no són enderrocats precisament per la bellesa d'aquest flaix diví, d'aquest enlluernador sortidor de llum? Els que no moren, els que resisteixen, els que maleeixen entre les ruïnes, ¿no són per això mateix culpables i reclamen amb la seva supervivència mateixa una nova ejaculació de sofre i foc?
Els més vells atavismes religiosos es recolzen en els més moderns mitjans de destrucció.
Més enllà o més cap aquí de les manipulacions i les mentides, ens inclinem fascinats davant de la brutalitat israeliana perquè és brutal i procedeix del cel; admirem la seva força i no la seva causa, i és precisament la verticalitat incontestable d'aquesta força la que l'investeix d'una legitimitat inassolible per a la raó, atès que és al mateix temps, i en el mateix motlle, estètica i teològica. Abans només es podia destruir una ciutat si s'era Déu; ara ho poden fer també els israelians. Del cel cauen únicament benediccions miraculoses i càstigs merescuts.
La superioritat tecnològica dels sionistes —el seu superior menyspreu per la vida humana— activa aquesta legitimació teològica que els seus governants exploten conscientment, fins al punt que és la pròpia tecnoteología bíblica dels atacs aeris, com a única font ja de legitimitat, la que els obliga a repetir-los a una escala sempre més gran. És tan bonic, tan plaent, tan fàcil, tan justicier, reduir a runes una ciutat; i seria tan difícil, tan lleig, tan moralment degradant tractar de defensar racionalment el sionisme ... El Déu de la Bíblia que destrueix des de l'aire és tant més just i tant més bell com més gran és el seu poder d'aniquilació. Les seves víctimes embelleixen seva potència, justifiquen la seva existència, homenatgen la seva misericòrdia; com més augmenta el nombre de morts, més culpables són els cadàvers i més sublim l'agressor; quants més nens i dones i ancians sucumbeixen a aquesta llum meravellosa, més meravellosa és la llum i més merescut el càstig. "Desproporcionat" —fora de tota proporció— només ho és Jahvè i això és el que volen dir els mitjans de comunicació i els governs quan qualifiquen així —de forma respectuosa i admirada— l'ús de la força per part d'Israel: volen dir que és " diví ", sobrenatural, sobrehumà;, volen dir que està justificat, que no podem jutjar-lo i molt menys condemnar-lo sense cometre un sacrilegi.
Els mitjans (de destrucció) justifiquen tots els fins. La "desproporció" tecnològica declara el seu dret al marge de les lleis humanes i necessita molt poca propaganda per a imposar-se: n'hi ha prou amb que sigui capaç d'imitar a Déu i "arrasar les ciutats amb tots els seus habitants" enmig d'un torrent de llum. Fins els ateus més encallits passarem per alt els morts a condició que siguin molts i que s'usin per a matar-los bombes de fragmentació i fòsfor blanc, és a dir, a condició que l'assassí sigui omnipotent i la seva potència d'ordre religiós i sobrenatural. Israel és un Estat teocràtic per la seva forma de viure i per la seva forma de matar. La resta del món l'admira precisament per això. I quan tornem la mirada cap a l'espectacle, com la dona de Lot, ens convertim en mudes estàtues de sal.
L'aire és pur, el cel és inimputable. El pilot israelià del F-16 no arriba a despentinar-se; elegant, sofisticat, primmirat en l'acompliment de la seva missió, desinfectat de tots els baixos instints que podrien entelar la seva mirada, brillant, irònic, seriós, just, imita a Déu i El Bosco i torna després a temps a Tel Aviv per a provar el menjar d'un nou restaurant indonesi i discutir amb la seva xicota els detalls del nou mobiliari adquirit a l'Ikea.
I a sota? Què passa mentrestant a sota? Com és la gent que hi ha a sota?
Aquí els veiem. Són terrestres, primitius, emocionals, cridaners, amenaçadors, foscos, pastosos, supersticiosos, gregaris, esparracats, lletjos, pedestres, horitzontals, vulnerables, prescindibles: humans. L'article d'El Mundo que il·lustra aquesta fotografia afegia que són també "exhibicionistes": al contrari que els amos de l'aire, que preferim enterrar els nostres morts en la intimitat, als palestins de Gaza els diverteix mostrar els cadàvers dels seus nens i proclamar obscenament el seu dolor. Al fi antropòleg del diari espanyol se li oblidava citar altres diferències igualment definitives: mentre que als amos de l'aire ens agrada morir de vells en un hospital o en la intimitat de les nostres cases, als palestins de Gaza els encanta morir al carrer, en públic, rebentats sense cap pudor per una bomba bíblica llançada des del cel, i mentre que als amos de l'aire ens agrada matar sense despentinar-nos ni alterar-nos —per a tornar i poder sopar a Tel-Aviv sense haver de passar abans per la perruqueria— als palestins de Gaza els agrada matar matant-se —ja que la ràbia i l'odi no els permetria fer-ho de cap altra manera.
Si la "desproporció" israeliana es justifica a si mateixa, les proporcions humanes dels palestins s'eliminen també a si mateixes. N'hi ha prou amb la fotografia del bombardeig israelià per a convèncer-nos de la justícia sionista; i n'hi ha prou amb la fotografia de l'enterrament palestí per a convèncer-nos de la culpabilitat palestina.
La diferència entre israelians i palestins es resumeix en aquestes dues imatges, en aquest contrast que els mitjans de comunicació, interessadament o no, alimenten sense descans: la superioritat estètica i teològica dels uns, basada exclusivament en el seu armament, i la inferioritat ”natural” dels altres, reduïts amb antelació —des de sempre— a pura esca del foc de Jahvè, a mer combustible de la Llum Divina. Cap raonament, cap súplica, podran anul lar aquesta diferència; tampoc cap coet Qassam. Només hi ha dues maneres de corregir aquest contrast assentat ja en les nostres retines i sintetitzat mansament en les nostres mirades: o bé armem els palestins amb míssils, bombes de raïm i fòsfor blanc o bé desarmem els israelians i dissolem l'Estat d'Israel. Mentre no passi una d'aquestes coses, no serveix de res que la justícia humana estigui de part dels palestins en un món que baveja fascinat —els EUA, la UE, els governs àrabs, l'ONU, els mitjans de comunicació— davant els quadres d'El Bosco que pinta l'aviació israeliana i la bíblica bellesa justiciera que els acompanya.
Mentre la justícia humana no ens sembli més justa i més bella que un bombardeig israelià, els palestins —facin el que facin— només aconseguiran eixamplar la diferència i donar pretextos a Jahvè per a què els mati des de la seva remota elegància impertorbable. No els doneu pretextos, no, si us plau: no llanceu coets, no dispareu fusells, no traieu els ganivets, no defenseu les vostres cases, no protegiu els vostres nens, no crideu, no ploreu, no mengeu, no respireu. Però si no hi ha justícia humana i els palestins són culpables davant Déu de respirar (¡encara més de sagnar!), si facin el que facin han estat ja condemnats per sempre, seria vergonyós condemnar-los també —facin el que facin— des de les nostres confortables avionetes morals. Hi ha vegades en què més immoral que assassinar és precisament moralitzar.
Però ara la diferència s'ha reduït una mica. A cobert dels F-16 dins la meva casa ben caldejada, estremit i avergonyit, sento la satisfacció que els israelians hagin renunciat a la seva impunitat divina i hagin entrat a Gaza també per terra. Encara incommensurablement superiors, es mouen en tot cas a ran de terra i es tornen per això una mica palestins, una mica humans, una mica vulnerables; potser estigui fins i tot justificat matar-los. Potser fins i tot en morin uns pocs. Potser —tant de bo—, en lloc de por o admiració, alguns arribin a inspirar també pieat.
Allò "desproporcionat" s'anomena Déu; el que és "proporcionat" s'anomena justícia humana. Allò "proporcionat diví" és la bellesa; allò "desproporcionat humà" és la compassió. Potser en els propers dies veiem per fi la imatge d'un tanc israelià destruït pels heroics defensors de Gaza i ens deixem portar, després de l'alegria, per la desproporció de la compassió —inesperada, incomprensible, irracional— enfront del cos d'un soldat israelià presoner o mort.
En absència de proporcions, en absència de justícia, assassins ara exposats al dèbil, lleig i valent foc defensiu, potser els sionistes, morts, presoners o ferits, posats dolorosament a terra, ens semblin per fi —per primera vegada— humans.
ATUREM LA GUERRA: PAU A PALESTINA

dijous, 8 de gener de 2009

L´ULL PER L´ULL

En tot conflicte violent ambdues parts cometen excessos que cal condemnar, però sovint l'origen i el desenvolupament del conflicte ens permeten identificar-nos en gran mesura amb una de les parts en conflicte; “donar-li la raó” al temps que es condemnen els seus excessos.
La bomba atòmica sobre Hiroshima, l'internament de nord-americans d'origen japonès a camps de concentració, el bombardeig massiu sobre la població civil de les ciutats alemanyes o els afusellaments indiscriminats de presoners de guerra alemanys per part de les forces soviètiques són algunes de les grans bestieses que els aliats van cometre durant la Segona Guerra Mundial, però això no impedirà a cap persona de mentalitat demòcrata situar-se retrospectivament de part dels aliats i contra les potències feixistes d'Alemanya, Itàlia i Japó.
Llegia ahir una interessantíssim article de la BBC sobre el conflicte que està sacsejant la Franja de Gaza aquests dies. Havia pensat en penjar-lo íntegre aquí, però com que és massa llarg he decidit posar-vos l’enllaç (http://news.bbc.co.uk/2/hi/middle_east/7811386.stm.)
L’article, publicat dilluns, es titula Gaza conflict: Who is a civilian? i parla precisament d’això: de quina és la correcta definició de civil i fins a quin punt Israel està respectant aquesta definició a l’hora de combatre l’organització terrorista islamista Hamàs.
En línies generals el text afirma que Israel està emprant una definició de combatent que es desvia un poc de la definició donada pel Comitè Internacional de la Creu Roja, segons la qual un combatent és aquell que està directament relacionat amb les hostilitats. Israel, en canvi, entén que combatent és qualsevol persona que estiga relacionada amb Hamàs, no només en l’àmbit militar, sinó també en el polític i econòmic.
Així doncs, la definició de combatent es fa més àmplia i justifica els atacs a una important franja de la població de Gaza que no està directament relacionada amb el llançament de míssils contra Israel, però que té alguna vinculació (per llunyana i mínima que siga) amb l’organització terrorista Hamàs (en conseqüència, tècnicament, podria dir-se que tots els palestins —des del més violent i extremista al més pacífic i tolerant: joves, vells, dones, homes i xiquets— estan “relacionats” amb Hamàs en tant que l’organització forma part del govern de l’Autoritat Nacional Palestina; per tant, d’acord amb Israel, seria legítim matar-los a tots).
L’article remarca igualment el fet que, d’acord amb les Convencions de Ginebra, perquè un emplaçament esdevinga un objectiu militar legítim, “aquest deu ‘contribuir efectivament en l’acció militar’ i la seva destrucció o neutralització ha de comportar ‘un avantatge militar definit’”. Si tenim en compte aquest principi, els atacs a mesquites, edificis del govern palestí (com alguns ministeris o el mateix parlament), escoles (fins i tot de la ONU), i els danys (directes o col·laterals) que aquests atacs comporten, estan plenament justificats.
Finalment, l’article parla també de la proporcionalitat entre les víctimes provocades pels atacs dels míssils Qassam (18 des de 2001 fins ara) i les causades per l’ofensiva israeliana (més de 700 en dotze dies). És evident que el llançament de míssils és un acte criminal i absolutament reprovable (com qualsevol altra acció violenta), però no per això pot justificar-se la desmesurada intervenció israeliana a la Franja de Gaza.
Fins a quin punt arriba la hipocresia i la mesquineria de l’Estat d’Israel, que titlla de terrorista una organització que llença míssils contra la població civil i, alhora, actua de la mateixa manera, ull per ull?.
A favor de què estic jo? De l'únic resultat que finalment es pot albirar en aquest conflicte: la creació d'un Estat palestí democràtic i laic (remarco: i totalment laic) que coexisteixi pacíficament amb un Estat d'Israel reconegut pels països àrabs de la zona, començant per la pròpia Palestina independent. No es tracta ja de que sigui el resultat més desitjable, sinó de que és l'únic possible, perquè ni Israel té prou força per escombrar els palestins, ni l'Estat d'Israel serà eliminat per molts coets que se li llencin.
De manera que cada dia que passa en que Hamàs i els sionistes radicals es neguen a abandonar el seu programa de màxims és un dia més farcit de morts, a més d'immorals, inútils. Trigarem un centenar més o un centenar menys de morts a veure-ho, però no hi ha una altra sortida.
I en el retard de l'arribada d'aquesta pau repartida, ambdues parts tenen repartides les culpes, diguem el que diguem els occidentals des del còmode seient del maniqueu (d'un o altre bàndol).I si anem pel món així, aplicant la llei del talió, la política de l’ull per l’ull, ja sabem com acabarà tot, no? En l’obscuritat més absoluta. Almenys això deia Gandhi.

dimecres, 7 de gener de 2009

dilluns, 5 de gener de 2009

REINES D´ORIENT

Estimadess reines d'Orient:
Aquest any he estat un bon nen: he anat al traball cada dia, he fet tots els deures sempre que m'han posat, i bé, m'ho he menjat tot, tot i tot!
I... no m'he fet pipi al llit cap nit!!!
Majestuosas reinas de les terres perdudes més llunyanes de l’Orient, permeteu-me pidolar en aquest pergamí els meus desitjos més ben guardats amb l’esperança de que em pugueu complaure.
Potser pensareu que només em mereixo el negre carbó de la punta d’un llapis qualsevol.
Com bé sabeu, sóc un vassall de la protesta i de l´inconformisme, un descregut insolent i llenguallarg, un profà d’esperit bondadós.

Bo i les meves virtuts poc celestials i de difícil perdonar se que no em negareu favor algun, encara que només sigui per pura cortesia de ses majestats.
Sabeu que malgrat republicà de cor us tinc un sincer afecte, doneu doncs audiència als meus pensaments i que la vostra reial saviesa reveli les meves rectes meditacions a les meves demandes.
Així doncs, deixaré la prudència subtil i aigualida per més tard, us demano amb afecte els vostres bons serveis pel meu País.
Us prego regaleu el seny als qui furtivament l’han perdut dins d’una política d’aire culpable, nodriu de raó als honestos d’esperit abatut a causa d’una lluita tan desigual, atorgueu il·lusió a aquells que s’abriguen en el desànim dels vençuts i els desenganyats.
Que aquesta màgica nit, tingui la influència dels astres i us ajudi a repartir sàviament el regal de la visió als qui no volen veure el dolor que pateix la pàtria. Procureu l’oïda d’un virtuós als qui no volen escoltar l’agonia de la gent d’aquesta terra. I si encara us queden forces obsequieu sentiments de vergonya als qui fa temps la van perdre i ara formen part dels traïdors que s’abracen desesperadament als llençols del poder.
Si us estranya que en els meus desitjos faci de mitjancer del sentiment d’un poble no trèieu conjectures imperfectes, ni observacions incertes i vagues. El meu seny i honestedat no busquen mèrits ni trofeus, accepteu que és el meu esperit qui m’obliga a mostrar un esguard alegre i generós envers els meus germans.
Demà tornareu. Demà, la nit dels somnis i de les il·lusions, la millor nit de l'any. Voldria llibertat, justícia, fraternitat, compromís i principis, salut per viure i riure i, sobretot, fermesa, perquè ja he entès que vosaltres porteu la màgia per somiar, però només nosaltres ho podem fer realitat.
Si volem acaronar els estels, per assolir allò que es va escapar contra pronòstic, per dur a terme els horitzons...Diria que m'he portat bé, però ho intentaré millorar.
Si veniu, us faré un regal (no serà aigua pels camells). Perquè brilla de nit. Perquè l'única lluita que es perd és la que s'abandona.
Perquè per abraçar el que desitgem, cal perseverança i entusiasme. Perquè l'any que ve tornareu. Que Déu beneeixi les vostres generoses alforges perses plenes de somnis d’alquimista i d’instruments de vent que toquen la música de la il·lusió.
Si heu estat bonets, aquesta nit podeu anar a veure les cavalcades i anar a dormir tranquils. Demà dimars de bon matí trobareu els balcons i eixides ben atapeïdes d'obsequis per a tots.
Si no heu fet prou bondat, potser trobareu un troç o dos de carbó. Estaré feliç si quan surti l’alba la meva ambició inconscient evidencia l’orgull de la victòria en forma de llibertat.
Ja m’acomiado dignes senyores, esperaré amb emoció les hores furtives de la vostra màgia, adéu-siau!