dilluns, 31 d’agost de 2009

Tots amb la gent d´ Arenys de Munt.

El 13 de setembre molta gent de Catalunya serem amb la gent d'Arenys de Munt en defensa de la llibertat i la democràcia.

Aquí va el vídeo de la consulta sobre la independència:

Esperem que el dia sigui una festa, tot i que tant ICV com el conseller Saura no ho volen pas.
Els partits encara tenen l'oportunitat que no els passin al davant. Encara avui el parlament català té majoria per establir acords nacionals d'alçada: des d'un nou govern fins a una declaració unilateral d'independència i no pateixin senyors polítics que no passarà absolutament res: ni tancs, ni presons per qui la declari.
Però no hi confiem gaire, la història ha de deixar de mirar els enemics exteriors i ens mira de fit a fit. Potser ens tocarà prendre la paraula i posar-nos dempeus.
Sis anys que Espanya es mira amb força més tranquil·litat i satisfacció l'evolució del “problema catalán”. Perquè aquest és la gran qüestió espanyola: Catalunya. Ho era per Franco, per Felipe González i per Aznar. Euskadi els preocupa però Catalunya els fa perdre la son.
Nosaltres sols, els que ens anomenem independentistes o sobiranistes hem estat motor de regionalització espanyolista, només nosaltres tenim la clau del perquè i només nosaltres ho hem fet possible.Quan les persones d'aquest País amb una clara i nítida adscripció nacional catalana hem començat amb discussions ideològiques que ens divideixen i que són impròpies d'un poble ocupat hem començat a morir com a poble.
Atrapats pel vol gallinaci que denunciava Pla hem estat incapaços de competir amb un espanyolisme que s'ha espolsat la caspa i la pols i que es demostra potent, poderós i atractiu.
Un espanyolisme que ha oblidat les divisions que el van afeblir i que ara es mou com un sol home quan l'ocasió ho reclama: govern d'Euskadi, preponderància de la llengua espanyola, gestió de ports i aeroports, finançament, el castell de Montjuïc, el Consell de Garanties Estatutàries
Això sí, de cara a l'aparador i quan cal tota la dramatúrgia del “si tú no vas ellos vuelven” Ara mateix ens fan passar altra vegada bou per bestia grossa i diuen que la societat civil beneeix l'acord de finançament. Qui són? Doncs els dos sindicats de sempre -espanyols, és clar-, la cambra de comerç i Foment. Majestuosa societat civil que sempre ha avalat els acords del poder per minsos i escassos que hagin estat.
A l'hora de l’Estatut amb CiU i psc-PSOE i ara amb ERC i psc-PSOE.
I el pla B?de la política colonial a la sentència del TC no és altre que mirar a una altra banda, fer veure, anem fent, i qui dia passa anys empeny.
I a veure si jo em puc mantenir o a veure si els puc desallotjar i posar-m’hi jo.
Espanya s’ho mira, no tenen cap problema tenen les engrunes a la butxaca, a la que les llencin al galliner, el galliner s’esvalotarà, i es començaran a picar els uns als altres per poder arreplegar les engrunes. Hi ha massa famílies que en viuen de la política colonial, massa xarxes, massa segones residencies, massa 4x4, i massa coles privats a pagar.
Ningú vol arriscar, ningú li vol travessar el desert, i és normal, perquè les urnes tenen el costum de premiar al col·laboracionisme botifler.
Fins a la propera…, potser serà la sentència del TC que ens haurem d'empassar?
En aquesta època de foscor , és quan uns partits catalàns i que es fan dir catalanistas , han de ser clars, i han de mirar al seu amo castellà, directament als ulls, i amb la noblesa que encara li resta d’ancestral llop, amb aquesta mateixa dignitat que el seu avantpassat del bosc, abaixar la cua, pujar el cap , i si l’amo amenaça amb la ma o amb el bastó, ensenyar les dents , mossegar si cal, però fer-se respectar, i udolar, udolar ben fort , en direcció a la Lluna , en busca de la llibertat. O prenem el timó o ens quedem sense barca.

dijous, 27 d’agost de 2009

L'Onze, Reagrupament. L'Onze, Moragues.

CiU + ERC. - Aquesta és la aritmètica parlamentaria preferida permolts catalanistes, ciutadans que en cas de realitzar-se un referèndum d’autodeterminació manifesten que votarien afirmativament. Però jo em pregunto: un govern “autonòmic” constituït per aquestes dues formacions ens aproparia més a aquest objectiu?
Hi ha alguna raó que ens pugui fer pensar que una hipotètica àmplia majoria formada per aquests, ens faria estar més a prop d’un escenari d’autodeterminació que per exemple si la majoria del Parlament la formés un pacte a la basca PP-PSC, o si el tripartit seguís, o si CiU i PP tornessin a sumar, o si la sociovergència es formalitzés?
Personalment trobo que totes aquestes combinacions són tonalitats d’un mateix color anomenat autonomisme.
Les diferencies son tan subtils com triar entre el peix al cove o la pluja fina i els guanys tan poc encoratjadors com tenir un mapa del temps complert o mutilat.
Per primera vegada en molt de temps amb l’aparició de Reagrupament tenim a la paleta un color diferent, una aposta ben formada per esdevenir prou ambiciosa i un objectiu prou clar per no caure en ambigüitats.
Aquí és on vull tornar, als catalanistes que voten als partits tradicionals i si es convoqués un referèndum esdevindrien sobiranistes. Crec que de cap manera tindran l’oportunitat, ja que aquesta no vindrà per si sola. Cal que una majoria democràtica la vulgui i així ho expressi en les urnes.
Aquesta setmana han complert tres anys de la independència de Montenegro; el resultat del referèndum d’autodeterminació avui seria molt més clar. Com se sentiria la gent si al seu país avancés el PIB més d'un 80% en tres anys i els salaris es doblessin, o l'atur passes del 31% al 10%. Com diriem en català, la gran majoria serien més feliços que un gíngol.On cal cercar la clau de volta d'aquest èxit? la resposta és en la independència assolida fa 3 anys. Després de desfer-se dels lligams del règim serbi de Belgrad i del jou insofrible al seu desemvolupament; amb la llibertad, han assolit un país d'èxit al marc d'un món en recessió.
Tornem enrera fa 3 anys, al referèndum d'independència. Per aquell temps la minoria sèrbia del país advocava per l'unionisme en front de la majoria de la resta de la població que desitjava la indepedència. Va guanyar, sortosament per a ells, la independència, i el món els va reconnèixer. El líder de la minoria sèrbia que defensava la unió, ha canviat de vàldol i ara és un ferm defensor de la independència. La pela és la péla, i la realitat innegable.
M'agradaria veure de tots aquests líders catalans que tant reneguen de la independència, què farien un cop assolida? Dubto que en Duran i Lleida digués de tornar a Espanya si obtingués un ministeri d'afers exteriors, o que l'empresari Piqué, renunciés a les rebaixes fiscals que podríem concedir si Catalunya fos lliure. Quants canviarien de bàndol? gairebé el 100% estigueu-ne segurs.
Els avanços en matèria social i econòmica han donat la raó als que van votar afirmativament, però per arribar, va caldre que la ciutadania decidís “decidir”.
La història, la cultura, l’economia, la tradició democràtica i el treball dels catalans han de ser garanties més que suficients per confiar en el nostre país.
Només cal que ens ho creiem i vulguem decidir.
. i he deixat pel final l'últim , la proposta d'increment d'impostos als "rics", m'agradaria saber que volen dir els socialistos amb la paraula "rics", suposo que es refereixen a la ja castigadisima classe mitja, aquells que paguen i paguen i mai reben res. Molts d'aquets són catalans que pagaran per ser classe mitjana (es a dir "rics" segons el sr. Blanco) i per ser catalans, ja sabem com funciona aixó!!
... Ah per cert!! m'oblidava de la reclamació de la Vicepresidenta Salgado de 6000 milions d'€ a les autonomies de la finaciació de 2008, aquests paios no tenen remei !! fa un mes ens "regalen" més de 3.000 M€ i ara haurem de retornar al govern d'Espanya la part proporcional dels 6000. ara bé en còmodes plaços!!
Com podeu comprovar els polítics espanyols no descansen a l'estiu i estan en plena forma!!!

dimarts, 25 d’agost de 2009

A CREURE ! ARRR !

Ara tots els catalanistes del tripartit, Maragalls, Ridao, Carod, Benach, Puigcercós, Saura ... s’indignen davant de la més que possible, i guiada sentencia del anomenat Tribunal Constitucional.Ara tots aquests catalanistes del tripartit marquen paquet nacionalista, s’indignen i criden als catalans per tal de que sortim al carrer per defensar el nostre estatut, que no oblidem és la màxima expressió democràtica de la voluntat del poble català.
La saviesa popular diu que s'atrapa avanç un mentider que a un coix. I amb el PSOE aquesta saviesa no ha fallat.:Mentiders amb la crisi econòmica. Mentiders amb Catalunya. Mentiders amb els ciutadans.
El problema és que, els que els persegueixen també diuen mentides, i axí no l'acaben d'atrapar mai. Però per molt llargues que tingui les cames i els braços que l'hi proporcionen equilibri, el pes de les seves pròpies evidències l'acabarà estavellant de morros.
Si algú encara ho dubtava les paraules de, Eduardo Madina número 2 del PSOE al Congrès, exigint al president Montilla que s'estigui d'encapçalar cap reacció del poble català contra la sentència del TC, deixa ben clar que el PSC, com a tal, no existeix.
El PSC, en aquest moments, per la seva supeditació a la política centralista i espanyolista del PSOE és un zero a l'esquerra en l'organigrama polític del PSOE.
Després de les paraules d'Eduardo Madina, als del PSOE-PSC (els amos davant, no fos cas que s’emprenyin!) els hi va faltar temps, a través de la diputada Carme Figueras, portaveu adjunta al Parlament, per començar dubtar de la necessitat de fer una manifestació.
L'argument que utilitzen els del PSC per no haver d'anar a manifestar-se és el mateix que havia utilitzat Eduardo Madina al matí: " La sentència segurament només tocarà petites coses que seran assumibles. I els socialistes som especialistes en assumir sentències ( o sigui l'ordeno y mando).
Si això no ha d'estranyar, per conegut, si que sorprèn la supeditació d'ERC, una vegada més, al PSOE. El vicepresident Josep-Lluís Carod Rovira, també acata l'ordeno y mando del PSOE.
A part de no parlar de la sentència (ara diu que no s'ha de fer perquè encara és inexistent així de pas deixa més tranquil a Montilla i el PSOE), públicament fa una aposta per tornar a fer un pacte de govern amb el PSC ( o sigui amb el PSOE)
M’agradaria fer un parell de puntualitzacions:
-On eren aquests catalanistes del tripartit quant el Tribunal Constitucional tenia majoria “d’esquerres”, i seguint les instruccions del PSOE han allargat la sentència premeditadament per “treures el marron” de sobre i permetre que sigui la nova majoria conservadora del tribunal qui sentencií, per poder d’aquesta manera donar la culpa de tots els mals als de sempre?
-On eren aquests catalanistes del tripartit a l’hora de triar els membres del Tribunal Constitucional? Amb els diputats de CIU, ERC, ICV i PSOE-C a Madrid n’hi havia més que suficient per tenir un o dos membres sensibles als interessos dels catalans.
-On eren aquests catalanistes del tripartit a l’hora de triar la cap de llista de les eleccions generals? Si, una tal Chacon, se’n recorden? Si home la dels 25 diputats que servirien per defensar els interessos dels catalans a Madrid..
-On eren tots aquests catalanistes del tripartit quant el secretari general del PSC, un ministre anomenat José Montilla, l’endemà de l’aprovació de l’Estatut al parlament de Catalunya, va anunciar amb orgull que presentava una sèrie d’esmenes que han servit de base per tots els recursos presentats posteriorment al Tribunal Constitucional?
-I sobretot on era ERC...? a si ja ho sé... estava fent la feina bruta al Tribunal Constitucional retallant de forma barroera el finançament que reflecteix l’estatut, i ara intenten desviar l’atenció amb la manifestació contra el Constitucional, ostres que bé que els hi ha anat per desviar l’atenció del desastre del finançament.
Tot i això, ens manifestarem, hem manifestaré.
Ara l’endemà que? Més tripartit? Més José Montilla? Més Chacon? Més institucions de l’estat sense sensibilitat catalana? Més ERCquidistància? El portentós cas d’Esquerra passarà als annals del frikisme polític contemporani amb lletres d’or. Els tractats de política estudiaran l’evolució catastròfica d’unes sigles que eren tot futur i il·lusió, i en dos o tres anys es van convertir en empestades per als seus militants mateixos. No recordo res de semblant. No és només que hagin aconseguit ser l’únic partit que té més exvotants que votants; la seua caiguda a plom és de rècord Guinness.
El més curiós de tot és, tanmateix, que les lluminàries que guien la colla s’entesten a insistir que els equivocats són els altres i que tard o d’hora hauran de rectificar. I tornar-los a votar, naturalment.
Però mentre els votants n’aprenen, aquesta curiosa trepa perd un aixovar en cada bugada. Als últims comicis els van salvar del KO técnic, uns electors que no els coneixen, els del BNG. Si els pobres gallecs haguessin sabut on anaven a parar els seus vots... Ensumo que a les pròximes eleccions el populatxo encara no haurà rebut la il·luminació i la patacada serà descomunal. Els desenganyats exvotants d’Esquerra estan esperant el moment amb candeletes, per assistència a l’espanyolisme, per incompetents, per fatxendes i per sàtrapes en general. Ara no és només que l’independentisme ja no els necessiti, és que fan nosa. Cal agrair que amb el seu capteniment de rei Ubú hagin permès crear una fórmula nova, un moviment transversal amb un objectiu primordial i clar: alliberar el País. Dretes i esquerres? Per què no carlins i liberals o, ja posats, nyerros i cadells? Ells i gentola com ells han determinat un segon objectiu bàsic: purgar la política de vividors, oportunistes i indocumentats grapats a la cadira.
Els actuals mandarins d’Esquerra s’han identificat els darrers anys per la papada. No han paït el poder i s’ha afartat com bacons. Potser es aquest el motiu pel qual no van ni avant ni enrere: no es poden moure. Però el greix és més que un signe extern: el pitjor és el reguitzell de corrupteles que els de les mans netes han aconseguit protagonitzar en tan poc temps.
I no s’hi val a dir que no hi ha hagut condemnes judicials. Pagar 12.000 euros per quatre fulls copiats d’una enciclopèdia és legal, però qui encarrega l’informe és un lladre. Col·locar el germà on sigui amb l’estipendi més alt possible és legal, però cal ser molt barrut per fer-ho. Apujar-se el sou com a primer acte de govern no entra en el codi penal, però és abjecte. Subvencionar el grupuscle d’un militant i amic amb 1,4 milions no té nom.
Els que predicaven austeritat han acabat augmentant en 55.000 els funcionaris de la Generalitat. Això dóna moltes pistes. Per quota dins el Tripartit, a Esquerra els n’han de tocar com a mínim 17.000. Cal sumar-hi els assessors i els càrrecs a les institucions, al partit i les empreses que treballen per al Govern, per a l’administració i per a les fundacions que en depenen. Hi ha, a més, un estol d’entitats subvencionades i d’empreses contractades.
En definitiva, un exèrcit.
No és difícil deduir que una bona part dels que donen suport als líders clarividents que han ensorrat el partit obtenen alguna prebenda. Si tenim en compte que hi ha uns 8.000 militants, i que més de 3.000 fan costat a Esquerra Independentista i –encara- a Reagrupament, tots els afectes a la direcció deuen tocar calent.
Ha acabat el temps d’intentar debats constructius, proposar línies d’actuació, evidenciar desajustos, dilucidar estratègies polítiques... Hi ha un 86,7 % de població que es declara descontenta amb els polítics i és evident que ells això s’ho passen per l’escrot. Monopolitzen el poder, bloquegen les administracions, utilitzen els cabals públics per a la promoció personal, es conxorxen amb els adversaris per amagar misèries, salten d’un càrrec a l’altre amb impunitat i, a sobre, carreguen a l’erari públic la propaganda per justificar tot això. Ningú va a votar, els seus índexs de popularitat són per terra, la desafecció arriba a nivells històrics... i ells, com si sentissin ploure.
Arribats a aquest punt, l’insult no només esdevé legítim, constructiu i saludable: passa a ser un deure de bon ciutadà. Cal dir-los a la cara que són uns barruts infectes, uns analfabets estructurals, uns incompetents desacomplexats i, en molts casos, uns xoriços que haurien d’acabar al jutjat. Els d’Esquerra en concret són, a més dels arquitectes principals del desori, uns pobrets de mi que s’han cruspit la gallina dels ous d’or.. Per sort, ja són aigua passada.
Que vigilin si es pensen que podran seguir enganxats a la mamella.
· Hem de trencar l’status quo actual. Ens cal gent amb il·lusió, seriositat, solvència, empenta, iniciativa i creativitat.
· Qui vulgui veure la independència en vida o bé complir el seu deure per a la propera generació.
· És el moment del risc, el sacrifici i la determinació, i més important, de la intel·ligència i l’enginy.
No a la covardia i la resignació..
· Si volem guanyar hem d’arriscar.
Com deia Pompeu Fabra, cal no abandonar la tasca ni l'esperança.

dijous, 20 d’agost de 2009

Reflexions estiuenques.

Avui al tren ha pujat una moreneta que deuria tenir vint anys i que m'ha deixat bocabadat. Portava unes faldilles de color blanc i un top de color negre amb un escot generós. El cabell recollit en una cua, les cames llargues i les cuixes i el cul surtidet, mare de deu quin cul…. Ahahhaha, si la primavera la sang altera a l'estiu ja està bullint! Oi ? Ave maria puríssima!
Una de les coses perilloses de la calor de l'estiu és el confinament en llocs frescos amb l'aire condicionat , que permet fer ballar el cap més de l'habitual.
En aquestes estones mortes la gentussa com jo té la mala costum de voler trobar la veritat absoluta .
Aqui deixo un escrit al que espero que doneu més credibilitat que a les meves paranoias i reflexions d´estiu.
Sembla que es prepara per al proper setembre una gran “mani” unitària, d’aquelles que fan tant de goig. Un milió de catalans al carrer!
No serà la primera vegada: des d’aquell mític 11 de setembre del 1977 ho hem aconseguit gairebé una dotzena de vegades, potser més, ja n’he perdut el compte.
El President Maragall ha dit que està disposat a anar-hi, i és de preveure que els Presidents Pujol, Rigol i Barrera també hi siguin. Segurament també hi serà el President Benach i qui sap si fins i tot també el President Montilla s’hi sumi.
Farà patxoca, certament. encapçalats per tots els Presidents vius, de la Generalitat i del Parlament, un milió de catalans ens manifestarem en defensa… de què?
Perquè, és clar, no és el mateix manifestar-se per defensar la nostra llibertat i la nostra dignitat com a poble, que fer-ho per defensar un estatutet que el pobre ja va néixer migradet i que a hores d’ara de tan retalladet com està, ja no és gairebé res.
O fer-ho per defensar que (?) un sistema de finançament que, a part del “detallet” de violar l’estatutet, legitima el 80% de l’espoli fiscal.
Tradicionalment els catalans hem centrat bona part de les nostres legítimes reivindicacions en la llengua, la cultura i la tradició. Són raons i fonaments històrics de pes, però ens hem deixat un argument essencial per aconseguir la majoria social necessària i suficient per encarar un procés d’independència amb garanties: el progrés econòmic, i per tant l’avenç social, augmenta de forma directament proporcional al nivell de sobirania política,el federalisme fiscal és una fal·làcia dels estats per mantenir els territoris subjugats, l’única opció és la independència fiscal, i la independència fiscal garanteix la independència política. Comença a ser hora que els polítics catalans plantegin l’horitzó fiscal amb totes les peces que li pertoquen i l’economia n’és una de fonamental. De tant fàcil com és, i de tan simple que es pot expressar, fa estrany que a casa nostra no existeixi una unanimitat política en aquest sentit.
Com a mínim, en aquelles formacions polítiques de clara adscripció nacional catalana. Que avui tots els partits vagin juns i obrin el camí cap a l’exercici del dret de l’autodeterminació i la independència és més necessari i actual encara, gairebé esdevé, una obligació.
El Govern acaba de donar per bo un finançament que no fa altra cosa que perpetuar la dependència catalana d’Espanya Controlar allò que ingresses et permet projectar en què t’ho gastes i això reverteix directament en el benestar social de la pròpia comunitat: sanitat, ensenyament, medi ambient, cultura, empresa, seguretat…
A les societats modernes l’economia és la mare dels ous i cal que estigui controlada per un poder polític. Però és la mare dels ous, tinguem-ho clar, i el poder polític que la controla ha de ser propi. N’estem farts de sentir parlar de concert econòmic quan s’és a l’oposició, n’estem tips de miratges econòmics que amaguen un nou episodi de submissió política i econòmica a Espanya. i no em puc d´ estar de sentir una mica vergonya d’aquest País que a vegades sembla que no vulgui fer-se gran
Va, siguem optimistes i pensem que és per la dignitat nacional i la llibertat de Catalunya. Jo hi seré, naturalment, i almenys jo hi aniré per això. Molt bé. Un milió de catalans manifestant-se per la seva llibertat. Fantàstic.
Normalment, això hauria de fer tremolar algú a Madrid. Un milió de ciutadans dient que dotze persones, per molt Tribunal Constitucional que siguin, no poden manar més sobre les seves lleis que tot el poble expressant-se en referèndum no pot deixar indiferent.
Un poble que, encapçalat per totes les seves figures històriques vives, reclama la seva llibertat és cosa que sempre fa respecte. Val la pena recordar que si la Generalitat és l’única Institució que la constitució espanyola reconeix com a anterior és precisament perquè a Madrid es van espantar en veure l’Onze de Setembre del 1977. Una cosa així hauria de ser presagi d’algun fet important. A Madrid algú hauria de començar a pensar que ara va de veres i que “España se rompe“.
Però no. A Madrid ningú no perdrà el son per això. Ha plogut molt des del 1977 i ara ja ens coneixen. Més aviat hi haurà alguns somriures mig complaents mig burletes, com dient “ja està, els catalans ja s’han desfogat; ja ha passat i, com sempre, això és tot. No pasa nada”
I la veritat és que si tot va com ha anat fins ara, tindran raó. L’endemà, què passarà?
Doncs pel que sembla, no res. La gran manifestació és un acte que s’esgota en ell mateix.
No forma part de cap projecte. No hi ha cap pla d’acció al darrere. Només es tracta de fer la foto de la Gran Via o del Passeig de Gràcia, o d’on sigui ple de gom a gom, i prou. Cap continuïtat. Cap conseqüència. Cap seguiment. Res. Una foto i prou. Un acte que, al final, resulta buit. Un llumí que s’encén en la foscor, i en pocs segons desapareix.
No hauria de ser així. Aquest llumí no s’hauria d’apagar a les deu de la nit del dia que sigui. Hauria de ser la guspira que inicia un gran incendi. El que importa (el que hauria d’importar) no és la manifestació; més ben dit, si la manifestació té algun valor és perquè hauria de ser el preludi d’una altra cosa, aquesta sí, realment grossa. El que importa no és el que passi el dia de la mani, sinó el que passi l’endemà. Quin sentit té reclamar la llibertat de manera tan massiva i després no fer res més per aconseguir-la? És que esperem que ens caigui del cel?
No! Ja és hora de dir prou. Prou de preses de pèl, prou de mansuetuds que es pretenen assenyades però acaben essent culpables. Prou d’acotar el cap, prou de deixar-se trepitjar. Prou d’Estatuts de pa sucat amb oli que, a més, s’incomplixen impunement sempre que els dóna la gana. Prou de robatoris disfressats de solidaritat. Prou d’excuses. Prou.
La gran manifestació de setembre ha de ser l’inici del retorn de la llibertat. I els polítics (en actiu o jubilats) que s’hi vagin a fer la foto que prenguin nota de que ja és hora.
La desafecció política també porta aparellada una desafecció social. I així, el compromís amb la societat que ens envolta, és també una conducta cada dia més escassa.
El fet nacional català es va diluint dia rera dia, davant la indiferència d'uns i altres.
Com indiferent ,és també, el que passa al nostre entorn. Si la cosa no ens afecta directament, el que facin o deixin de fer els que manen amb el nostre País, ens importa un rave. Dona la impresió que no sabem quin País volem, ni com el volem. Que ja ens va bé el que tenim mentre no ens toquin els pebrots. I si algú en te la culpa, aquests són els polítics.No oblidem però, que els polítics no deixen de ser un mirall de la societat a la que serveixen. I mentre a nivell econòmic no solucionant els problemes reals, els aturats, la feina, la economia la crisi la realitat en la que estem vivim.
I si ells, que són els que en tenen l’obligació, no posen fil a l’agulla, que després no es queixin si algú altre ho fa. Jo ho sento, però veure aquesta forma de perdre el temps, en fa sortir de pollaguera.El temps s’esgota i el futur de Catalunya no pot esperar gaire més.

dimecres, 19 d’agost de 2009

RD 10/2009

Per què hi ha atur? Perquè hi ha crisi només? cal cercar una explicació a l’atur molt més enllà? Alemanya té una crisi tant o més profunda que Catalunya i els índexs d’atur no han crescut tant.
Què tenen els alemanys que no tenim nosaltres?.
Apropem-nos una mica més. Els bascos que resten també sota el joc espanyol tenen índexs d’atur molt més baixos que els catalans, i també pateixen la crisi.
On rau bona part del fet que el creixements d’aturats a aquests territoris sigui més baix que a la nostra terra. Doncs fonamentalment cal mirar en detall el model productiu.
Tant Alemanya com Euskadi han desenvolupat un model productiu que prima el valor afegit i la productivitat per sobre de models més intensius en ma d’obra com el català.
Alhora aturats catalans a qui hem d’anar a buscar per demanar explicacions?
En bona part a la societat catalana en sí que no ha estat capaç de desenvolupar prou fort aquest model de valor afegit, i també en bona part als governs català i espanyol per no primar prou un canvi de model.
Hi ha quelcom que diferenciï el Govern català de basc, més enllà de la voluntat?
Clarament la resposta és sí, el dèficit fiscal i la capacitat normativa fiscal. Evidentment el govern basc ha tingut els recursos i les eines per fomentar el model, tot el contrari que la Generalitat, que ha sofert una constant sagnia de recursos i manca de cintura per potenciar la nova economia. I el Govern de l’Estat, què ha fet? Res, ja li anava bé la cultura de totxo, recaptar calés, viure bé a través de l’especulació i fomentar les grans multinacionals espanyoles, antigues empreses nacionalitzades, amb seu a Madrid.
El Govern de l’Estat ni ens ha deixat viure, ni el poc aliment que ens ha donat ha estat de qualitat. S’ha estimat més crear grans guanyadors espanyols situats a Madrid, en comptes de potenciar la petita estructura productiva situada a Catalunya i que realment genera més treball i és més àgil per adaptar-se als nous temps.
Alemanya i Euskadi no han creat tants aturats perquè el seu model de valor afegit, ha fet que les empreses tinguessin un marge o coixí de valor per absorbir la crisi i les caigudes de vendes. Catalunya no tenia aquest coixí i les empreses o han tancat o han hagut d’acomiadar els treballadors.
Aturats de Catalunya, penseu-vos bé si pertànyer a Espanya és un bon o un mal negoci.
Penseu-vos bé quan estigueu al llit patint per les vostres famílies i el seu pa si pertànyer a Espanya us ha fet millors que els ciutadans de la resta de països europeus, o us ha fet més pobres i amb menys protecció social.
Aturats de Catalunya, el seny és saber buscar el millor per nosaltres i la nostra descendència, encara que signifiqui l’ús de la rauxa. La rauxa és i serà la lluita per la llibertat i la independència. No perquè ho digui només el cor, sinó perquè ho diu també el seny.
Amb tota seguretat, l’escepticisme seria el sentiment que planejaria sobre els 100.000 treballadors i treballadores desocupats a Catalunya, no beneficiaris de cap tipus de prestació, quan el Govern anunciava l’aprovació d’un ajut de 420 € mensuals.
Quan el dissabte dia 15 d’agost el BOE publicava el RD 10/2009 per a regular el programa temporal de protecció per desocupació i inserció és constatava que el fet ja era una realitat i, malgrat una quantitat irrisòria, aquests 420 € podrien pal·liar una mica el cop que representa estar en una situació personal de precarietat econòmica.
És cert que el Reial Decret és prou clar i que el seu article 2 indica clarament qui pot ser beneficiari i quins són els requisits per a accedir-hi, però s’ha d’entendre que aquest és un ajut necessari, malgrat que insuficient, que afecta a persones amb urgències consolidades que, el que menys necessiten, és una manca de sensibilitat amb la seva problemàtica personal que, en aquest cas, s’hagués pogut evitar amb una bona tasca d’informació més enllà de la publicació oficial.
En aquest sentit, només m’agradaria fer tres reflexions.
No seria més lògic que l’ajut fos de 624 € que és la xifra que marca el mateix Govern com a Salari Mínim Professional?.
No seria socialment més beneficiós ampliar l’ajut també a aquells que ja tenen una situació de precarietat consolidada per portar molt més temps sense cap tipus de prestació que només als que es troben en aquesta situació a partir de l’1 d’agost?.
I em faig una altre pregunta: I no podrien haver destinat aquest céntims a crear llocs de treball?. Perquè si, esta molt bé això, però quan passin uns mesos que fara aquesta gent
Tot aixó passa a Catalunya, un país singular "Catalonia is diferent" i a dia d'avui , estem immers dins la dictadura de la incompetència a gairebè tots els nivells.

dimarts, 18 d’agost de 2009

Democràcia i falangisme a Arenys de Munt.

El proper dia 13 de setembre Arenys de Munt (Maresme) preguntarà en referèndum a la seva població si vol que Catalunya s’independitzi o no d’Espanya. Una elecció rotundament lliure i contundentment democràtica, encara que –per desgràcia– políticament intranscendent. Tanmateix, és una bona manera de mostrar quines són les eines que volem fer servir per tal d’obtenir allò que creiem millor per a la nostra terra: el dret de votar, de decidir; la democràcia lliure i participativa.
Uns arguments que contrasten fortament amb els ideals de les persones que hi ha a l’altre extrem de la corda, els contraris a la democràcia, els partidaris del retorn del totalitarisme més absolut, els apologètics de la dictadura franquista, que campen en la més absoluta impunitat. Precisament, aprofitant la benvolentíssima legislació espanyola amb la seva causa, un grupuscle d’aquesta colla d’indesitjables sota el l’emblema de la Falange Española y de las JONS ha decidit de programar una concentració també pel proper dia 13 de setembre i també a Arenys de Munt.
L’objectiu? És evident: coaccionar i acovardir els arenyencs i les arenyenques per a que no acudeixin a les urnes.
L’apologia del nazisme està prohibida a Alemanya, allà no obliden els botxins de la democràcia, els assassins. Aquí, aquesta colla de desgraciats, poden manifestar-se pels carrers i fins i tot presentar-se a eleccions democràtiques. Permetre-ho no és llibertat d’expressió, és ser imbècil i no tenir ni el respecte més mínim pels Drets Humans.
El Departament d’Interior, desgraciadament, no opina igual i “assegura que no hi ha cap motiu per no autoritzar l’acte falangista” . Si agrupar-se sota un nom tan tacat de sang com la Falange no és ja de per sí un motiu, ja m’ho explicareu. De tota manera, val a dir que és sorprenent que sigui tan difícil prohibir unes manifestacions i tan fàcil prohibir-ne d’altres.
En fi, que sàpiguen aquesta colla de ràncies mosques colloneres que ni amb mil concentracions, ni amb un milió, aconseguiran aturar-nos en el camí que ja hem encetat. Som-hi, Arenys de Munt! Quan els somnis es comencen a fer realitat.

divendres, 14 d’agost de 2009

Postures d´estiu

Ja sé que som en plena canícula estival (canícula a Catalunya, si més no), i que segons quins temes són més propis de la temporada hivernal que dels temps de platja i viatges.
De fet, aquest és el motiu de posar aquesta foto: ja que el tema és espès, o us pot engrescar d'alguna manera, o aquest cop no entràveu ni per casualitat.
Tot i així, i a risc que sigueu quatre els que travesseu la”porta”, i només dos els qui us llegiu un escrit sobre... sí, sobre alguns aspectes de la política espanyola, jo tiro milles; benvinguts els qui vulgueu quedar-vos, i un càlid a reveure als qui preferiu anar a un altre blog sense llegirlo.
Llegeixo astorat la parafernàlia aquesta de l'ajut del govern espanyol a les persones que s'han quedat sense prestació d'atur. Bé, no "a les persones" sinó "a una part de les persones", haurien de dir per no faltar la veritat.
El cert és que la mesura ajudarà uns 300.000 aturats, però és que, a data de maig de 2009 (última dada facilitada per l'INEM), a Espanya hi ha més d'un milió de persones aturades que no perceben un sol € per cap via. Dit d'una altra manera, prop de 900.000 parats a tot l'estat continuaran a l'atur i sense ingressos.
D'alguna manera hauran d'aconseguir el necessari per viure, perquè dic jo que menjar i vestir-se, molt probablement, deuen voler fer-ho com qualsevol altre. Ja m'explicareu com...
Tal com estan les coses, però, és evident que aquesta és una notícia tranquil·litzadora, com a mínim per als 300.000 afortunats que els tocarà la "loteria". Quina és la reacció del principal partit de l'oposició espanyola a l'anunci d'aquesta mesura? "El PP es partidario de que se creen puestos de trabajo", ha dit Montoro (quins collons!), i ha afegit que la mesura del PSOE és "un parche" perque "con 14 euros diarios no vive una familia".
Tota aquesta informació que ens dóna, Sr. Montoro, és "privilegiada", no sé si n'és conscient. Serà cretí...
I no vull oblidar-me d'una dada més, encara: la vicepresidenta del govern ha deixat clar que l'ajuda es mantindrà mentre la taxa d'atur continuï per sobre del 17%; és a dir, que si baixa al 16,9%, els 420 € se'ls queda la banca (és una forma de parlar). Suposo que els fins aleshores beneficiaris, que veuen com s'esfuma l'ajuda mentre continuen sense trobar feina i tornen a no tenir cap ingrés, hauran d'estar contents perquè, al menys, uns quants companys seus hauran tornat al mercat de treball!
És de bojos....
Segons informava l'OCDE recentment, a l'estat espanyol hi havia, al juny, 4.186.000 aturats; a començaments d'any, la xifra era de 3.592.000, i des d'aleshores no ha deixat d'augmentar. Prop d'un 18% de la població activa, doncs, no troba feina o perd la que té; Espanya es el país de l'OCDE amb més aturats. Explicat d'aquesta manera impresiona, però veure'n totes les xifres posa directament els pèls de punta.
Així doncs, mentre Espanya es posa a la cua del món civilitzat, els imbècils qui dirigeixen la política espanyola s'estan esbatussant, des de fa setmanes, per uns trajos del Sr. Camps, una bossa (o potser més d'una, se m'escapa la dada) de la Sra. Barberà (lesbiana, per cert, i del PP malgrat ser aquest el partit homòfob per excel·lència a l'estat espanyol); també per unes suposades escoltes telefòniques il·legals ("¡que te denuncio!", "¡que no tienes pruebas!"), I ara, per acabar d'arrodonir la feina ben feta, Moncloa ha aprovat la TDT de pagament, que es posarà en marxa l'1 de setembre amb Gol TV... per a la qual no serveixen el 90% de descodificadors que el mateix govern espanyol ha estat animant els espanyols a comprar-se, en els últims mesos!
Que algú em digui a la cara (si pot ser amb arguments, molt millor), que a Espanya no hi ha un problema gegant de manca de nivell polític, més que de cap altra cosa.
Bon cap de setmana.

dijous, 13 d’agost de 2009

Fum d´agost amb birres i vaselina.

Ho reconec, sóc un xic pervertit...serà la calor d´agost o bé mes birres del normal (és culpa del calor d´estiu), doncs aixó, van i em posen les senyores del PP i les senyores molt conservadores politicament parlant.
Ja sé que no és normal però es així. Recordo fins i tot en el seu dia, que em posava la Monserrat Nebrera, Rita Barbera, Norma Duval, Soraya Sáenz de Santamaría o Alicía Sanchez Camacho. No se si he d'anar al psicòleg, al psiquiatra o al club súper 3, atès que, aquesta fixació ve de lluny, però es que aquesta nit per acabar-ho de arreglar he tingut un somni romàntic platònic amb tocs d'erotisme sofisticat amb la Sra. Maria Dolores de Cospedal que si s´em permet i sense acusar-me demagògicament de masclista, està de bon veure i palpar.
I és curiós com en un simple somni es poden visualitzar gestos, mirades de complicitat, petits detalls fins i tot de tendresa que atès que es un somni no s'haurien de percebre.
A banda que ha estat un somni d’aquells de mitja part, que et despertes (eren les quatre,cuestió de próstata,sabeu?) i et tornes a dormir i el somni continua on l’havies deixat, que es veu que no és molt freqüent però a mi em passa molt sovint.
Però els somnis, somnis són, ja ho deia el bon amic Calderón i la senyora Cospedal en lloc de fruir les delícies de la vida amb un humil i servicial servidor, s'estima més estimar-se i dedicar-se a la política i a dir que es sent espiada per l'altre, que és l'altre el molt bergant, que és el PSOE. Ella s'ho perd, o potser fa bé, ves a saber, els homes, provat un provats tots , aixó diuen les senyores, i la política té la cosa aquella de l’eròtica del poder. Ara bé, el somni a mi no m´el treu ningú
El PP, acusa a Govern, c.n.i, policia y fiscals d'espiar la seva plana major, i ho fa per la sensual boca de Maria Dolores de Cospedal, la qual denuncia que s'han produït escoltes il·legals a dirigents conservadors no relacionats amb el 'cas Gürtel'. Com diu la sociata Mari Tere Fernandez de la Vega, si aixó és cert que vagi als Tribunals i sinó que es retracti.
I com no diu ni l'una ni l'altre, aquesta denuncia no és més que una cortina de fum per intentar tapar els continus escàndols de corrupció que per sorteig o acció de poder li toquen ara a un i despres al altre..
De fet, al ciutadà se l'hi enfot i refot tot aquest maleit serial tant dolent amb pitjors guionistes, perquè aquí del que no es parla i en canvi és la mare dels ous es del transsumpte de l’assumpte és de la mal resolta financiació dels partits polítics
El tema de la financiació no es va resoldre en el seu moment i ningú ha estat capaç d'agafar el brau per les banyes e intentar posar fil a l’agulla i solucionar-ho. Tot aquest cost de campanyes electorals, seus de partits, empleats i classe administrativa comporten una enorme despesa que els partits pels seus ingressos no poden ni de lluny afrontar. Falsament es va esquinçar les vestidures en una solemne e hipòcrita actuació shakeaspeariana el Sr. Mas quan en Pasqual Maragall va parlar d'un 3% al Parlament català.
Que per cert, s'ha de dir que aquest 3% és hereditari, o sia que passa d'un Govern al següent.
I és que en el fons amb aquests vodevils a l‘estil barroer de José Luis Moreno,per cert militant del PP, amb els que ens obsequien uns i altres, l’únic que aconsegueixen és crear una enorme desafecció per part de la ciutadania vers la classe política, que ni te classe ni es dedica a fer política, només trofaldineries de tercera amb uns serials o culebrots de dubtós gust i amb uns pèssims guionistes que ni voldria l’esmenta’t José Luis Moreno per els seus infumables i lamentables programes televisius.
A més a més, aquí, com succeeix a Itàlia amb Berlusconi, la gent no castiga amb el seu vot al polític que accepta vestits,pernils, anxoves o altres prebendes o en el cas d'Itàlia hi ha una palesa lleugeressa de cascs. Aixó, aquest tipus de corrupció per bagatel·les en general no és mal vist per una societat que valora per damunt de l’esforç al llest, l'espavilat que és capaç de guanyar diners sense treballar gaire.
Una societat que el primer que demana a algú que li ha de fer algun "remendu" a casa seva, és si li pot fer la factura sense IVA.
En un país modern i democràtic, el Sr. Francisco Camps hauria d’haver dimitit, o l’haurien forçat a dimitir, només pel sol fet d'haver mentit, i no ha estat aquest el cas, entre altres coses perquè l’ha salvat el vot de qualitat d’un jutge que ves per on és amic seu, que també.... manda huevos ¡...
Estic parlant d'una societat que també valora en positiu i molt al bandarra i tracta precisament de bagassa i de bandarra a la dona que té o sembla, o es sospita que potser ha tingut una relliscada.
I aquí, els qui sabem que la dona del Cèsar ni era honrada ni es molestava en aparentar-ho, defugim d’aquesta comparació i només els demanen ja que ens han de donar pel sac, si us plau que ens posin vaselina, que es veu que fa menys mal i es deixin de compliments i punyetes...

dijous, 6 d’agost de 2009

I després què?

A cada nou tema es reprodueixen els mateixos esquemes, els mateixos plantejaments i en definitiva, els mateixos resultats.
Parlem del FROP –Fons de Reestructuració Ordenada Bancària– que es va aprovar a Les Corts espanyoles amb l’incondicional suport dels 25 diputats socialistes, que van votar com és normal d’acord amb el “partit mare” el PSOE. Res d’estrany perquè són els seus i ells són dels seus.
Com el mateix Consell Consultiu ha dictaminat, aquest decret del govern espanyol atempta contra l’Estatut de Catalunya, però Montilla, en una decisió insòlita i preocupant, aposta per dialogar amb el govern espanyol. Montilla deixa ben clar que no pensa dinamitar una de les últimes grans apostes del govern Zapatero, el president de la Generalitat sotmès novament a la voluntat del PSOE, renuncia a defensar les competències ja assumides en aquesta matèria, i llima encara més el nostre autogovern.
Si ens situem a Catalunya el tema es torna marxista, de la corrent Groucho Marx, evidentment. Recordeu, per exemple, aquella frase tan lúcida de Groucho dient: “Aquests són els meus principis, però no es preocupi, que si cal en tinc uns altres”.
Si l’executiu del nostre país no és capaç de defensar-nos amb la raó que la llei li atorga en aquest cas d’aquest atac del centralisme espanyol, que serà capaç de fer quan previsiblement alterin el nostre text estatutari?
Parlem clar i català, tenim un President de la Generalitat disposat a subordinar-se una vegada més. Negociar, què? Lamentable!