Francament, si per redactar i posar-se d'acord en el contingut de les quatre planes del text consensuat, han trigat el que han trigat, que s'ho facin mirar i molt ben mirat.Després de llegir la proposta de resolució nún 1, a un l'hi ha quedat cara de Homer Simpson, i la sensació de que un viu en un planeta diferent al que viuen els nostres polítics.
Tot el que s'ha escrit en aquesta resolució és el mateix que diu el nou Estatut, i no fa res més que constatar una situació que tots ja coneixem, i instar al Govern a fer el que ha de fer tot Govern, complir i fer complir el que diu la Llei. Han escrit el més simple i elemental de la política.
Als anys 20 del segle passat va tenir lloc un debat públic bàsicament a través d’articles a diaris i revistes catalanes sobre què havia de prevaldre en la formació dels joves catalans, la intel·ligència o el caràcter? D’aquell debat força interessant i que no només s’ha reproduït en diverses èpoques a casa nostra, sinó arreu del món, en va néixer una organització prou especial i sorprenent que es va anomenar Palestra
Aquests dies amb el vell nou debat sobre el finançament hi he pensat altra vegada. Veient els polítics de casa com calculen amb meticulositat cada pas i cada paraula, veient com tots busquen la seva posició a la foto final, veient com les estratègies de partit en clau electoral prevalen sobre l’interès innegable de país, penso que potser finalment el debat entre la preeminència de la intel·ligència o del caràcter el va guanyar la primera. Estic convençut que els polítics catalans són persones intel·ligents que saben posar les seves accions al servei de les seves estratègies i interessos. Però en canvi els manca el caràcter necessari per saber quan cal posar els interessos col·lectius per damunt de qualsevol altre. Els lideratges individuals o col·lectius estan construïts amb un equilibri estricte entre caràcter i intel·ligència. Quan falla un dels dos elements, es tracta d’un lideratge coix o de manca de lideratge. A casa nostra s’ha valorat molt (massa?) la intel·ligència o la imatge de l’intel·lectual potser perquè n’hem tingut i en tenim de molt importants que en un Estat normalitzat serien reconeguts arreu del món i les seves cases pairals serien museus plens de turistes. El caràcter, però, ha estat mal vist i mal rebut. Les persones amb un caràcter fort i ben construït han estat titllades de il·luminades o no han arribat mai a ser considerades. És cert que hem tingut algun cas de polític ple de caràcter però sense un bri d’intel·ligència i això és ben perillós. .
En conclusió, he pensat que s’imposa una intel·ligència de càlcul curt i plena d’interessos partidistes i personals. Diagnostico una absoluta anèmia política i social deguda al baix nivell de caràcter a la sang dels catalans i, especialment, dels nostres polítics. Una proposta de resolució sense cap determinació, ni cap convicció d'un País que vol de ser el que no el deixen ser. Si amb el tema del finançament tenim aquests resultats, fa por pensar on ens poden portar tots aquest governants.
S'hi han ben lluït.
12 comentaris:
finalment deixarem de parlar del finançament?
Han pogut acordar una posició comuna perquè no han acordat ni l'import ni com procedir en cas de nou incompliment.
Això és com no acordar res, més enllà d'acordar de dir que estan d'acord.
Totalment estúpid.
El text de l'acord no parla de cap xifra i diu el President que no se n'ha pactat cap.
Malament comencem si és veritat.!!! Si no estableixes amb els teus aliats els límits de ruptura i acceptació (Bàsics per a encarar qualsevol negociació!!!) no cal ni que agafis el tren que ja sabem com acabarà.
Com l'Estatutet.
L’hora de la veritat ja és aquí, el moment de prendre les decisions ha arribat, i sembla que també les pors, els nervis, els tremolors de cames, els corre-cuites, la vella política del “peix al cove”, la por a no ser ningú a Madrid…....
Tòpics, o una manera de fer dels nostres polítics de més alt nivell. Tal sembla que el finançament patirà la mateixa sort que l’Estatut del 30 de setembre. Algun il·luminat acabarà salvant el País signant uns acords indignes, injustos, i que ofegaran el futur de Catalunya.
I de la “unitat i fermesa” passarem al ridícul més espantós, i, això, Madrid ho sap.
CIU i PSC massa sovint es miren el melic i confonen les necessitats del país amb les seves necessitats, tàctiques, estratègies i a la “morralla al cove” i molts cops el cove és foradat.
Ens vendran que era l’únic acord possible, que la crisi ha condicionat la negociació, que si tomba que si gira, com diu la cançó:
“…ens enganyaran amb qualsevol cosa:
unes mamelles en cromo,
uns culs fotografiats,
quatre paraules solemnes...”
Res de res.
Catalunya té al Parlamento espanyol un bon grapat de diputats i diputades.
Doncs a treballar, unitat i fermesa. Volem que l’Estat compleixi amb el fiançament que preveu l’Estatut, que no oblidem és una llei aprovada pel Parlamento espanyol, i els diputats i diputades catalans tenen el deure, l’obligació, de defensar els interessos de Catalunya molt per damunt dels interessos de partit.
Potser ens caldrà tenir menys diputats i més patriotes.
De no ser així, potser caldrà comença a recordar les paraules d’Alenxander Dubček (Praga 1968):
"El poble no estava content amb els seus líders. Com que no podíem canviar el poble, vam decidir canviar els líders."
Salut.
Un altre engany, i a sobre les dades no les faran publiques
Ens amaguen algu ?
CIU hi juga perquè se sap minusvàlida mediàticament i perquè tem les òsties que rebria de quedar-se sola amb la neofalange i els lerrouxistes oposant-s'hi. i el tripi, per descomptat, ja sabem perquè força aquests acord de mínims que més aviat és acord que fa pena per ampul•lós però en realitat poc pràctic.
en quant a allò que adverteixes magistralment sobre el metrosexual, només recordar la frase d'ahir del tío pepe a l'intercepte: "et trobo a faltar al govern". encara quan ho recordo he de fer un viatget al wàter per renovar la meva flora intestinal de genolls a la tassa.
Comprenc perfectament que la frase del tio pepe, pel que té de gore, et trasbalsi d'aquesta manera. Però pensa que és normal que la Montilla sedueixi al metropagès. Al cap i a la fi, tots dos comparteixen (des)nivell mental perquè ajuntant els dos currículums no sumen la titulació ni d'un nen de P3.
ERC-quidistància! bonísim el terme, la definició i la foto en el diccionari de conceptes bàsics.
Encertada la diagnosi del Anonim sobre els complexes de CiU, però malgrat que a nosaltres ens hauria fet trempar molt més un cop de porta, caldrà reconèixer per minvat que sigui l'acord a què hagin arribat, sempre serà més sucós que el que haurien acceptat els sociates per voluntat pròpia.
Sempre es millor garantir el 'contingut complet/íntegre de la cistella d'impostos' que no garantir-lo.
El greu és que una cosa que diu l'Estatut que ja tenen votat hagi de ser encara objecte de pacte i costi més que un part del revés amb cordó umbilical embolicat.
I encara és més greu, que ERC que va votar NO a l'Estatut per curt acceptés, com el PSC, fer-ne la lectura a la baixa.
Ara els sembla massa agosarat?
En el fons segur que el pacte ha de tenir una lectura positiva (vaja ells n'estant molt contents, ho van celebrant per SMS com una victòria del Barça).
Qui més té a perdre-hi és el Sº Montilla. Acaben de dibuixar la deadline: S'aconsegueix això o salta el tripi.
Passi el que passi, nosaltres contents.
Salut a tots.
Faci el favor de posar molta atenció en la primera clàusula del contracte perquè és molt important.
Diu que: la part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part.
Com, està molt bé, eh?
Groucho Marx.
No es problema de caracter, en la sangre; Es cuestion.. de seguir chupando ellos, no sabiendo que es la crisis; Quedarse sin trabajo o simplemente, no llegar a final de mes. Son actores buenos y con mucha cara dura...justo lo que se necesita, para representar, cualquier obra de teatro. besitos cogoteros
Amic Fantasma :Sovint es diu que el tacticisme senyoreja per la política catalana. I és cert. Poques coses s'han fet prescindint del tacticisme. Per què ? Possiblement perquè el tacticisme és l'arma dels febles, dels supervivents. Potser perquè, des de fa dècades, allò que fa rodar la roda del catalanisme no és altra cosa que el tacticisme que és tant com dir l'adaptabilitat, la supervivència quotidiana. Com aquells animals que es mimetitzen en l'entorn i troben en aquesta virtut un espai de confortabilitat i de supervivència, la política catalana ha jugat sempre - de forma majoritària - a acceptar les regles d'un joc que li imposaven uns altres. I ho ha fet, no possiblement per gust sinó per necessitat. Prat de la Riba pensa en la Catalunya gran, però a l'acceptar la Mancomunitat ho fa per tacticisme, per possibilisme immediat, per sobreviure. Macià, igual. Sospira per la Catalunya políticament lliure, econòmicament pròspera, socialment justa, espiritualment gloriosa, però accepta fer marxa enrera en la proclamació de la República Catalana per tacticisme, per possibilisme, per sobreviure. Una tàctica al servei d'una estratègia.
Què ens passa, ara ? Potser el que ens passa és que els nostres governants han fet del tacticisme, de la jugada a curt, la seva raó de ser. No hi ha res més enllà. Cap ultima ratio que ho justifiqui. Cap ambició. Cap estratègia. O pitjor, han confós - no involuntàriament - la tàctica amb l'estratègia. Han elevat els moviments tàctics a la categoria d'estratègia. Ho han dit ben clar: Catalunya ha entrat en una fase postnacional.
Pujol feia servir la imatge d'una bicicleta per explicar que Catalunya necessita constantment pedalar perquè, si no ho fa , la bicicleta s'atura i, a l'aturar-se, es tomba. Montilla ha decidit continuar pedalant però que la bicicleta ja no ha d'avançar més, no ha d'anar enlloc. I com que la bicicleta que s'imagina Montilla és una bicicleta estàtica, creu que la bicicleta no caurà. Doncs sí, caurà. Perquè el que Montilla no sap és que la força transformadora de Catalunya, allò que ha canalitzat i ha alimentat la immensa energia i potència creadora que ha tingut el país ha estat l'ambició nacional, el catalanisme.
Montilla, al despullar la política catalana de l'eix nacional, ha agafat de la tàctica tots els seus defectes i ha prescindit de totes les seves virtuts.
El Gaià és mou a
http://gentdelbaixgaia.blogspot.com
Publica un comentari a l'entrada