Com cada quinze d’octubre, arreu de la geografia catalana, es recorda l´ afusellament del President Companys, convertit en un referent col·lectiu i en un símbol nacional. Però mes enllà del mite, del President "màrtir", hi ha l’advocat defensor de sindicalistes. El promotor de la Unió de Rabassaires. El lliure pensador. El polític que participa activament en la proclamació de la República. L' home dels fets d' Octubre que proclama l’Estat català.El President de la Generalitat en temps de guerra. L' exili , la detenció pels nazis i el seu assessinat pel règim franquista.
Avui, un 15 d'octubre de 1940, dia de Santa Teresa, de matinada, va ser afusellat a Montjuïc, el President de la Generalitat de Catalunya després d'un simulacre de judici, Lluís Companys i Jover.
No hem d'oblidar mai aquest fet ni a la persona. En tots i cadascún dels nostres fets hem d'honorar la memòria d'aquelles persones que, com ell, van morir per Catalunya, amb l'esperança d'un futur millor en llibertat, pau i amor. Mentres el judici no sigui declarat nul, no valen els gestos impropis, més aviats vergonyants, d'aquestes últimes setmanes. On són els veritables polítics ?
Tampoc oblido les paraules del 'ejército de ocupación' quan van arribar al primer poble de Catalunya, La Pobla de Massaluca: Catalanes, no sois dignos del Sol que os alumbra'.
O quan van arribar a Barcelona, desde el cim del Tibidabo, un general anomenat Solchaga va manifestar : Dios mío, quién ha permitido ésto ? Tantos rojos juntos !
Fi de Lluís Companys:
Era el moment de les tenebres
quan llum no veieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d'amargues menes de morir.
Els grans traidors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
Véns i et perdem- deien en veure'l
la mar i l'aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
Va de la mort al negre avenc.
Amb posat d'ira «¡Viva España!»
escopí un noi escardalenc.
Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l'eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, President.
La mort m'espera, bona amiga
de mà cruel i tendre si.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m'heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.
Tot peresós, el sol d'octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: -Foc!
que, eixit d'un rengle, donaria
l'oficial, rígid i grog.
I en encetar-se'n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: -Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d'ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d'ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.
Josep Carner:
8 comentaris:
Més enllà de les reparacions de l'honor de caràcter familiar i privat que mereixen totes les persones que van ser víctimes de la violència feixista, que no nego, hi ha una reparació col.lectiva que se'ns deu: l'assassinat d'un President elegit democràticament pel poble no pot passar com un afer particular, ni tan sols seguir els passos d'un procediment jurídic qualsevol.
Cap altre país democràtic d'Europa no suporta una ignomínia semblant, després de tants anys, sense una reparació institucional
I fou fundador de ERC,no?
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!
Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.
I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assanyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.
Al segon anònim : Si,ningú es perfecte.( si aixequeis el cap ).
Ens fa falta que la puta espanya digui que el judici va ser nul ?
Els cabrons encara maquillarien la seva imatge.
Fa 68 anys de l'assassinat de Lluís Companys , president de Catalunya. El seu gran crim: ser president d'una nació sense estat que apostava per la república, per la democràcia, i que s'encarava a la barbàrie. Companys va ser l'únic president demòcrata mort a causa de la II Guerra Mundial. Davant aquests fets incontestables, el govern alemany va demanar perdó pel crim. Fa un parell de setmanes el cònsul de França i la cònsul d'Alemanya a Barcelona feren el mateix, al Palau de la Generalitat. Falta la puta espanya. No pretenc entrar en cap tipus de batussa,ni ofendré amb ningú: senzillament, comentar una qüestió de legitimitat.
L'Estat espanyol no és ningú per restituir o deixar de restituir l'honor de Companys.
L'honor de Companys és intacte davant la Història.
L'Estat espanyol el que ha de fer, si vol restituir el seu honor (el d'espanya, vull dir), és anul.lar el judici i demanar perdó al poble de Catalunya per l'assassinat del president.
I si vol viure en la ignomínia, pot fer com fins ara, o limitar-se a dir que el judici va ser injust.
Salut.
La imatge del comentari teu val més que mil paraules. La dignitat la te tota. Són els seus botxins que no en van tenir mai.
Si Franco hagués sigut alemany el més probable és que ell i els seus col·laboradors més immediats haguessin acabat en un judici com els de Nuremberg. Possiblement ell hi hauria deixat la vida i la humanitat s’hauria estalviat trenta anys d’un règim criminal. Va estar de sort, doncs, de que l’haguessin parit en el que ell anomenava “unidad de destino en lo universal”. Hitler també creia que el seu país era el melic del món, la pàtria de la raça superior... Carallot! Li hauria sortit molt més a compte ser espanyol! Si Hitler hagués sigut espanyol hauria mort de vell al llit, deixant-li al seu hereu “la jefatura del estado”, amb caràcter vitalici, i als seus deixebles la potestat de donar lliçons de democràcia.
Això sí, ara potser es trobaria amb alguna sorpresa desagradable en forma de “llei de la memòria històrica”. Potser ara els familiars dels milions de jueus, gitanos, rojos –entre ells el toranès Antoni Cases i Blanch- i altres enemics de la raça ària morts a Mauthausen, Auschwitz o Treblinka podrien fins i tot demanar que se’ls abonés l’import dels bitllets dels trens que van portar-los als camps d’extermini
Publica un comentari a l'entrada