Qui els te més grossos?.

Aquest cap de setmana ha arribat un nou congrés, que quasi tanca el procés iniciat abans d’estiu de tots els partits catalans per celebrar els respectius congressos.
El d’Unió, que portava com a eslògan “valors sòlids, valors de futur”, ha deparat relatives sorpreses pel què fa a cares que lideraran la governança de l’històric partit, però sí alguna novetat de contingut o precisament de no contingut. A través de vies informals i també formals, he pogut llegir la ponència estratègica que ha aprovat el congrés i he quedat atònit al veure com en un passatge, de fet el capítol, s’anunciava com "la nació catalana en l'Espanya plurinacional, pluricultural i plurilingüística", tot una síntesi de declaració d’intencions
Tal com pinten les coses, els moviments especulatius dominen tan el món financer com el món polític. Uns es juguen els calers i els altres les cadires. Tots fan apostes arriscades per mirar de treure més benefici que el rival.
Els del món de les finances, volen arruïnar al contrari per quedar-se sols en el mercat. I els del món polític volen prendre la cadira del rival, per donar-la a un dels seus i que l'altre es quedi sense poltrona.
Uns especulen amb els diners, dels altres. Els altres, els del món polític, especulen amb els sentiments dels votants. Tots dos tenen una cosa en comú, que els dos mons tenen un sol objectiu, el seu propi benefici. A uns no els importen les economies dels demés, fora de la pura especulació. Els altres tampoc pensen amb el futur del País i dels seus ciutadans, només els importa el seu propi futur.
Així, uns utilitzen el sistema per fer-se rics i els altres per tenir poder. Cap dels dos pretén canviar res. Simplement és una questió de veure qui els te més grossos per vetllar pel seu propi interés.
Almenys, això sembla que els comença a fer por. Uns socialistes demanen que a Can CIU apostin per la governabilitat de l’Estat. L’Espanyol s’entén. Altres, no tanquen la porta a la reedició del Tripartit III,

Tots però, tenen el PSOE al centre, conscients que la possibilitat de l’aïllament polític a Catalunya és real. Les frivolitats i el cinisme polític del President Rodríguez i el paper que els fan fer a Catalunya, els ha deixat, pel que fa a la defensa del fet nacional català, literalment amb el cul a l’aire.
L’espanyolització de la política catalana, amb l’inexplicable col·laboració dels dirigents d’ERC, posa, el que un dia fou el PSC, fora de la lluita pel reconeixement dels drets nacionals de Catalunya per part de l’Estat Espanyol. O de la lluita no ja pel reconeixement, si no per la consecució d’aquests drets nacionals.
De res serveixen ja, totes les justificacions sobre el paper dels polítics socialistes catalans a Madrid, i sobre la seva actuació. El PSOE de Catalunya només te un futur polític al nostre País, l’aïllament de la mateixa manera com s’ha aïllat al PP, des de les formacions nacionalistes.
Catalunya amb el PSOE, igualment que amb el PP, no te cap futur nacional possible que no sigui la plena integració a Espanya. El PSC-PSOE no pot continuar comptant amb el suport del nacionalisme català.

Ni aquí, ni a Espanya.