dimarts, 21 d’octubre del 2008

De peus a Terra.


Un estrany silenci ressona a Catalunya, l'absència d'arguments favorables a la pertinença a l'Estat espanyol. Hi ha qui diu que a Espanya li convé, o que Catalunya no té res a decidir, o que Catalunya no existeix, però ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència. La submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l'entrada a la Unió Europea i l'euro, perquè la pertinença a l'Estat dels espanyols li permetia un accés lliure al seu mercat, i l'espoli fiscal només s'acarnissava contra els catalans al petit nivell possible amb una pressió fiscal del 10% del PIB (ara és el 40%).
Subsumits els mercats espanyol i català en el mercat únic europeu, i perdudes pels governants espanyols la moneda, la fixació dels tipus d'interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d'importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l'Estat dels espanyols, i el resultat inevitable és la disminució constant de la importància relativa del seu mercat, on ara Catalunya hi ven menys del 40% de la seva producció, menys del que ven fora, i en compra menys del 35% de les seves importacions.
La dependència ja no té la contrapartida de l'accés privilegiat al mercat espanyol, que és de risc per ser l'únic on els productes catalans són boicotejats per ser-ho (pràctica confessada pel 21% dels madrilenys, segons Abc).
Sovint es xiuxiueja que la independència no és possible perquè no ens deixaran i treuran els tancs, tot projectant al present els fantasmes sagnants del passat. No hi ha, però, cap perill, els espanyols no estan disposats a pagar el preu de tornar a ser la Birmània d'Europa com a la dictadura, un Estat pària, pobre, aïllat i autoritari, i perdre la prosperitat i la democràcia. Els partidaris de la intervenció de l'exèrcit per impedir les independències d'Euskadi i Catalunya no arriben ni al 40%, segons enquesta d'El Mundo. Contra la nostra voluntat democràtica, majoritària i pacífica, la seva violència i Exèrcit són un tigre de paper.
Fracassat amb l'Estatut l'intent d'assolir, ja que no un Estat propi, un Estat propici, la viabilitat de Catalunya no és sostenible amb l'Estat a la contra. Només la fi de l'espoli fiscal, que ens deixessin de robar els 20.000 milions d'euros de cada any, multiplicaria per 2 la despesa en sanitat, per 4 la d'ensenyament, i per 16 la d'obres públiques. L'any 2007 vam creuar un llindar, tenir menys professors i ordinadors per aula i per alumne, i menys personal sanitari i llits hospitalaris per habitant, que la mitjana de l'Estat. L'any 2006 vam perdre 13.200 llocs de treball de titulació superior (universitària o professional de 3r grau), mentre que Madrid en guanyava 46.490 i tot l'Estat 201.050. El resultat és que Catalunya està ja per sota de la mitjana, mentre els nostres estudiants només reben de l'Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8%, i els titulats de les universitats catalanes només són l'11% del total estatal. És l'èxit del secular projecte espanyol d'anorrear Catalunya que passa dels dirigents de Franco ("A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente") als de González ("El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros") i Zapatero ("Esto es la prueba de que el sistema funciona", referint-se al volum de l'espoli fiscal català). Això és el que hi ha, perquè a la frase d'en Pujol sobre el procés estatutari ("Ens hem vist al mirall i no els hem agradat, no ens hem agradat, i no ens han agradat") li manca que ells també s'han vist al mirall, i s'han agradat.
Després de trenta anys de catalanisme autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi. Tot just ha començat una crisi que despullarà encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i es creuran que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un desig, descriu la realitat.
Si del balanç resulta que a Espanya no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció.
Alfons López Tena, president del Cercle d'Estudis Sobiranistes
Publicat al diari Avui

4 comentaris:

Anònim ha dit...

A veure si la classe política
l´ escolta.
Estimada classe política: prou d'infantilismes, prou de mediocritat, prou de renúncies innobles, prou de tanta por a defensar els drets i les llibertats nacionals del nostre poble.
No oblideu que hi ha una cosa molt més important que el
vostre/s partit/s. No oblideu que hi ha una cosa molt més important que els vostres càrrecs, molt més important que el vostre sou, molt més important que les vostres dietes. Aquesta cosa té un nom. El seu nom és Catalunya.

Anònim ha dit...

Crec que té raó, però veient el panorama dels polítics que ara "remenen les cireres" a Catalunya, la única solució seria fer una neteja general i que sortissin persones que de veritat s'estimessin Catalunya i que no utilitzessin la poltrona per a benefici particular d'ells i dels seu entorn.

Anònim ha dit...

Les demandes d’autogovern de les nacionalitats històriques són vistes per molts espanyols no com un dret, sinó com un problema. I són també molts els polítics espanyols (de dretes i d’esquerres, que de tot hi ha), que tenen una percepció negativa de la qüestió nacional, com una mena de “problema a resoldre” dins el marc administratiu, com d’encaix descentralitzador en l’organització territorial de l'Estat, però no com un problema polític.
L’assumpte no ve d'ara. Arranca de la Transició, quan ucedistes, socialistes i comunistes , tot i no entendre el fons de la qüestió, consideraren que calia respondre de forma convincent a les demandes nacionalistes. Entre altres raons perquè després de 40 anys de Dictadura uniformista, bona part dels demòcrates de la Transició veien identificat l'Estat centralista amb el franquisme. Des de llavors, però, hem assistit a una curiosa -i no menys exitosa- operació de filibusterisme polític, consistent en abordar “el problema” no des de la política i entorn a les urgències dels nacionalismes històrics, sinó a través d’un plantejament més global i difús de reajustament territorial de l'Estat: allò que es deia “el Estado de las Autonomías “ i el café per a tothom.

Anònim ha dit...

El “café per a tothom”, és a dir la generalització de l’autogovern a 17 Comunitats Autònomes, fins i tot a aquelles que no tenien voluntat identitària ni arrels històriques, per altra banda, ha tingut a mitjà termini efectes no desitjats. Entre ells que PSOE i PP continuen veient el dret a l’autogovern com una mena de concessió, que s’incrementa o es rebaixa en funció d’allò que interessa a l'Estat en cada conjuntura amb arguments com ara la preservació de la unitat d’Espanya, els límits constitucionals o l’estabilitat política.
Hi ha hagut fins i tot qui ha plantejat una reforma de la llei electoral per crear un sistema totalment bipartidista, amb dos formacions espanyolistes i estalviar-se així allò que denuncien com el “permanente chantaje nacionalista”.
Davant estes raons, i d’altres que podríem afegir (decebedor paper del Senat com a cambra territorial, manteniment de la província com a ens orgànic de facto del'Estat, escassa sensibilitat per les cultures i llengües minoritàries...), no era d’estranyar que aviat sovintejaren les crítiques, ateses les insuficiències de la descentralització administrativa que hi havia darrere de l'Estat de les Autonomies.
Encabotar-se en eixa visió de la qüestió no va a resoldre lo que ells anomenen “el problema” de les autonomies. Perquè en el fons no es tracta de plantejar un “debat administratiu” entorn el grau de descentralització: es tracta d’un “debat polític” sobre els drets a l’autogovern i sobre la redefinició de l´Estat, que està pendent des de la Primera Transició, i que va a afectar la mateixa Constitució.
El debat no ha fet més que començar. I podeu estar segurs que no es va a resoldre amb retocs superficials dels Estatuts i amb una tèbia segona descentralització, sense modificar la mateixa estructura de l'Estat de la Transició consagrada en la Constitució del 1978.
Siau.