Després del congrés de Can UDC i de l'aposta del Sr. Duran per governar amb el PSOE a Catalunya i a Espanya, a Can CIU tenen un problema. El gir sobiraniste dels de Can CDC topa amb les pretensions dels d'UDC.En el darrer Congrés de CDC, els bombers oficials varen haver de apagar l'incendi provocat pels delegats que assistien a la ponència que tractava el tema de les relacions amb UDC. I quan UDC ja cremava l'intervenció del propi F.Puig el va apagar.
Aquest fet no sembla que a Can UDC, hagi servit per plantejar-se res que no sigui el ja habitual marcatge de territori que sempre solen fer. Però les circumstàncies estan canviant, i el que els ve a sobre a les formacions nacionalistes pel paper i posicionament del PSOE de Catalunya, en el tema del finançament i del nou Estatut, demanaran respostes fina ara no conegudes ni explorades.
Si CIU vol estar a l'alçada, te que començar a cercar nous plantejaments d'estratègia política. I això també inclou als d'UDC. CIU tindrà un problema si no pot donar resposta a la retallada de l'Estatut i del finançament.
El més perillós encara pot ser, que cap formació nacionalista tingui una resposta preparada, i llavors serà Catalunya qui tindrà un problema.Bé,fa uns anys es va posar de moda un llibret "Qui s'ha endut el meu formatge?" que explicava la historia de dos ratolins que vivien a un lloc on sempre hi havia formatge.
Amb el temps, el formatge va deixar d'aparixer a aquell lloc amb la assiduetat amb la que ho venia fent, aixó que un dels ratolins va decidir marxar a cercar una nova beta.
El ratoli que es va quedar va passar-ho molt malament a la llarga, perque el formatge va continuar sent mes i mes escas, mentre que el que va marxar, tot i passar una llarga travessia, va acabar trobant d'altres llocs amb mes formatge que d'on havia sortit.
El conte em va venir a la memoria mentre sentia aquest cap de setmana el discurs del Duran. Un discurs dels anys 80 reclamant per CiU les mateixes tecniques fallides dels ultims 30 anys.
En aquest darrer Congrés del cap de setmana, d'Unió, la cúpula - que no COPULA, que ja sabem que per el senyor Duran, es pecat- del partit ha formalitzat el seu ingrés en el PPC. I per qué ara i no abans?, doncs per que anteriorment només havia dit que volia entrar en l'executiu espanyol, i no es un aval suficient per als peperos. Ells, els del PP, necessitaven una prova més per tenir l'honor - honor per a ells- de poder ingressar per la porta gran. I en el Congrés d'enguany els dirigents d'Unió l'han donada...
Va dir que per formar part d'un Govern de la Generalitat amb ERC, aquesta hauria de renunciar a la independència de Catalunya, i a més varen reafirmar-se en no entrar mai a la Casa gran del catalanisme, més que rés per qué la casa gran de l'espanyolisme es més gran. Aquestes eren les frases que els hi donar la clau per ingressar en el PP.
A can Camacho ja es freguen les mans, no hi ha rés més bel·ligerant que un catalanista convers, a més ja tenen tot el ventall iconografic complert: Una filla de Guàrdia Civil, un menja-ciris, i una neofranquista simpàtica, amb aquestes armes començar la segona Reconquesta per que Catalunya torni a ser una terra d'homes i dones de bé, ¿o no seria més correcte dir-nos homes i dones de beeee!?.
Sé que els d'Unió, no entraran en el PP - de moment-, però el Mariano per si de cas esta preparant el discurs de benvinguda.
Utilitzar la força de CiU a Madrid per imposar-hi el model d'estat en el que ens hi podriem sentir a gust. Pero aquest formatge ja no existeix. El PP i el PSOE han demostrat clarament que el model que volen es un model castellano-centric, tant culturalment com economica.Castella mana i els demes obeeixen.
Aquest es el tracte. Podem tenir certa autonomia de pandereta. La gestió d'alguns aspectes no esencials per l'estrategia de Castella. Peró res mes. Es reserven el dret a sobreescriure la nostra legislació quan els sembli, i a destinar els nostres diners allo on els sembli. A mes de controlar totes les nostres infraestructures estratégiques: Aeroports, ferrocarrils, autopistes, ports i sobretot diners.
A parer de Castella, Catalunya és el competidor més gran que poden tenir en el seu mercat, per tant, el tracte que se'ns ofereix és el de subjugar-se al poder de Madrid. I per assegurar-se'n ataquen sistemeticament i sense aturador totes i cadascuna de les nostres indústries. Amb els nostres recursos.
Turisme. Industria. Energia. Banca. Tot és manllevat dels territoris i portat a la capital de Castella.
El formatge d'en Duran, la il´lusió d'aconseguir un encaix estable de Catalunya a l'estat, ja no existeix. S'ha esvait ¡!.
És evident que encara molta gent ho creu possible. També creien fa 10 mesos que la crisi económica no existia i van votar estúpidament "la Catalunya Optimista" de la Chacon. Pero el nom, no fa la cosa. I la crisi economica existeix per molt que la neguem i la determinació de Castella d'organitzar la peninsula en base als interessos de la Cort castellana existeix per molt que en Duran no ho vulgui creure.
Game Over.
La única via que queda és la via de la sobirania. Tant per els que volen ser independents com pels que voldrien trobar un encaix estable a alli que va ser en un passat el nostre Pais. Els nostres paisos.
La unica via que queda és la de deslligar-nos-en. I llavors, si voleu, des l'independéncia fixar les basses d'una colalaboració mes o menys estreta amb els nostres veins.
Unes bases solides que ens permetin atacar projectes comuns amb la seguretat de poder tirar enrere si les coses es desviessin. Com passa amb Europa.
El formatge del Duran ja no existeix. Per molt que ell ho vulgui.
8 comentaris:
Veient aquesta situació hom pensa que potser el temps de Convergència democràtica de Catalunya s’està acabant i el temps d’Unió Democràtica de Catalunya està arribant.
Serà molt interessant observar i comentar l’evolució d’aquesta situació.
La sociovergància és una mala solució a la construcció nacional.
Els socialistes a l'oposició, el seu lloc natural, que gràcies a les palanganes, els tenim desgovernant
Miraré de ser respectuós, sense insultar, perquè no vull que ara per una simple formalitat se'm desacrediti tot el rotllo I em serà difícil no fer-ho. Quan un s'ha acostumat a dir-li 'calvo' al 'calvo', doncs és complicat tornar-lo a nomenar pel seu nom.
A més a més, no insultar sovint suposa renunciar a un excel•lent recurs literari com ho és la metàfora. En fi, però aquí en aquest comentari no sere malparlat ni insultaré a ningú.
No sigui que la pell fina d'alguns sigui la coartada perfecta per ferme callar la boca i coaccionar en un àmbit, el d'internet, en el que mirar de posar portes al camp és més aviat cosa de subnormals, amb perdó. I jo ja m'entenc.
Som-hi. Dons,el Sº Josep Antoni Duran i Lleida ha estat reelegit president del Comitè de Govern d'Unió Democràtica, i ja porta una pila d'anys al capdavant d'un partit, el qual per cert no se sap ben bé ni a qui ni a quants representa. Per entendre'ns, que si UDC es presentés pel seu compte a unes eleccions, en els sondejos, més que una forquilla, hauríem de posar-hi un escuradents. Les úniques virtuts que se li coneixen és que sap vestir molt i molt bé -és tot un senyor, vaja- i sap parlar com ningú. Això, és clar, el fa estar sempre entre els polítics més valorats. I d'això, del 'cuentu', perquè no ha fet res més productiu pel país, ha viscut tots aquests anys. D'això i de tocar els collons a qui li dóna de menjar.
Arribats aquest punt, al senyor Duran i Lleida (veus? això sí que m'ha sortit ben educat!!) li diria el mateix que em deia el meu pare: "A casa meva es fa el que jo dic, quan visquis pel teu compte, aleshores podrà fer el que et doni la gana". I tenia raó, tu!
Mentre vaig viure a casa dels pares vaig respectar les seves regles. No va ser fins que me'n vaig anar, que vaig poder fer el que em va rotar. Si el senyor Josep Antoni vol fer no sé quina porqueria sexual anomenada sociovergència més val que faci les maletes, que se'n vagi i es pagui els vicis amb el que guanyi treballant de veritat. Mentre continuï xuclant vots i calés de la mamella convergent que es deixi estar de criaturades. Que ja està bé, home!! Una mica d'ordre, si us plau! Ai, que m'exalto i al final acabaré dient-li al tumor el nom del porc. Extirpem... vull dir callem abans no sigui massa tard.
I ho dic, com no podia ser d'una altra manera, amb tot el respecte.
Unió (Unió Democràtica de Catalunya) i Esquerra (Esquerra Republicana de Catalunya) són els dos partits històrics del sistema català de partits.
Tots dos han arribat als nostres dies des de l’època republicana. Tots dos partits tenen un full de serveis al país llarg i fecund, i fins i tot han ofert al servei del país el martiri i la mort dels seus líders, com és el cas d’en Carrasco i Formiguera i d’en Lluís Companys, assassinats pel feixisme espanyol.
Unió i Esquerra són, en aquests moments, i malgrat aquest històric full de serveis, la punta de llança de l’espanyolisme a Catalunya.
Unió i Esquerra són, en aquests moments, i de la mà de les seves direccions, el “TONTO ÚTIL” de la política catalana al servei de l’espanyolisme.
Tots dos partits provoquen, per aquest miserable paper que els obliguen a jugar les seves nauseabundes direccions, amb el vistiplau incomprensible de les respectives militàncies, fàstic i llàstima a parts iguales. Unió i Esquerra són els dos partits amb unes direccions polítiques que han fet de la seva supervivència personal el seu objectiu polític. Fins al punt que la seva continuïtat al capdavant dels projecte situa personatges com en Duran i Lleida, en Puigcercós o en Carod Rovira, a l’alçada, pel que fa a aferrament al càrrec, de personatges com en Robert Mugabe, Raúl Castro, Hosni Mubarak… i uns pocs més d’aquesta naturalesa.
És evident que ÉS IMPOSSIBLE trobar a l’Europa Occidental cap altre exemple de líders que s’hagin perpetuat tant en el poder. Fins i tot els cafres dels espanyols s’han renovat més que les direccions d’Unió i d’Esquerra. Però la renovació també és un fet a Anglaterra, a França, a Alemanya…
Només a Unió i a Esquerra sobreviuen líders polítics que porten tants anys com aquells exemples tan interessants de l’africanisme i el bolivarisme.
Unió ha fet, en aquest últim congrés, una apologia fastigosa de la “sociovergència”. La defensa que n’ha fet, en termes d’enfortir la relació amb l’estat, és l’evidència que Unió ha acceptat clarament el paper de tonto útil de l’espanyolisme, és a dir, dels sociates.
Unió, a canvi de vés a saber què, ha acceptat fet tots els possibles per dinamitar el projecte de Casa Gran del Catalanisme.
I fer-ho per motius ideològics, per tal de dinamitar aquest projecte que situa el Dret de Decidir com a eix del discurs. Unió situa “enfortir les relacions amb l’estat”. Bé, això és el que porta fent Esquerra amb els dos tripartits. Actuar de tonto útil dels sociates, i, en aquest paper, porta sis anys essent l’altra punta de llança de l’espanyolisme a Catalunya. Aquest nauseabund paper de crossa sociata…
Unió havia esdevingut, en els governs Pujol, la millor agència de col·locació de Catalunya.
Ara ERC ha assumit aquest paper, i a més a més, tots dos partits, totes dues direccions gestionen amb habilitat aquest fons de reptils de les xarxes clientelars per tal de perpetuar-se en el poder. Unió i Esquerra són en aquests moments, i de la mà de les actuals direccions i militàncies castrades, la punta de llança de l’espanyolisme a Catalunya. Els tontos útils dels sociates, que fan servir les seves "ideologies" com a excusa, com a tapadera.
Quina pena veure aquests dos històrics partits en aquest paper nauseabund.
Tot i que amb en Duran, el seu regal als sociates, el veig enverinat.
Per aquesta raó l' Iceta s' ha afanyat a sortir tota atrafegada a l' Avui, no al TBO, sinó a l' Avui. Per dir que el tripi4 és la seva opció...n' és la prova...de la punteria del míssil social-cristià.
Penso que és una picada d' ullet a l' embustero i una càrrega de profunditat al psc. Ve a dir, supediteu el psc a CiU a Barcelona, i nosaltres ens supeditarem al psoe a Madrid.
Per mi Unió té una missió dificil i que fa molt bé, evitar que la dreta ecspanyola entri, per la dreta ecspanya no entra.
Aquest missatge de la ciusociata em preocuparia força més si vingués de la cúpula de CDC. Esdevindria estratègic de la Federació, no pas tàctic com és ara.
Amb CiU penso que hi ha un repartiment de papers, perfectament coordinats,un joc d' engranatges de rellotgeria que no saps ben bé com va donant l' hora quan la mires...però va a l' hora.
De fet, tota la premsa diu que en Duran ha venut en Mas, jo penso que al revés, li ha dit a ZP que els 10 diputats de CiU valen el cap del montilla, donant de passada per intranscendents els 25 sociates, votats per catalans, de Madrid.
Amb el psc supeditat a CiU, satel.litzat a la dreta, i ERC encapçalant l' oposició, els psc es desfaria com un sucre.
Govern nacionalista, alternativa de govern independentista.
Per això en Duran ho suggereix en nom de l' estabilitat, i n' Iceta perd el cul per oposar-s' hi.
Salut i independència.
El Congrés d’Unió. Un gran èxit mediàtic. La prova és que jo ara n’estic parlant –escrivint, vaja-, quan de fet, si fos mínimament malparit, l’hauria d’ignorar.
La fórmula per aconseguir aquest èxit, però, no deixa de ser massa fàcil. Carregada contra Galeuscat, i naturalment posar al bell mig del missatge la reivindicació de la sociovergència.
Amb això ja tens garantit que La Vanguardia, El Periódico, els sociates , i l’Alvarez de la UGT te la mamin fins a l’última gota. I de passada, poses a parir als convergents – bé a excepció de tots els Cullells convergents, molts dels quals m’aposto un pèsol que deuen haver tingut un orgasme que ni amb la Viagra l’haurien aconseguit.
Els boys Pelegrí i Espadaler no han parat d’oferir
showsd’independentisme bashing, és a dir entrar a sac contra l’independentisme, que ha fet bavejar com feia anys que no passava a la seva parròquia més integrista i conservadora.
En Duran, i companyia farien bé d’anar trucat a la porta del PPC perquè a CDC cada vegada en som més els que volem alliberar el partit d’aquest mal són que es diu Unió.
Una abraçada.
CIU, com a força hegemònica en totes les eleccions al parlament de Catalunya, el que té d’aconseguir es guanyar amb solvència les eleccions catalanes, i guanyar vol dir no només guanyar les eleccions, que això ja ho fa des de fa 28 anys, sino que a demés el tripartit no sumi, només així estariem en condicions de triar company de govern, i seriu vosaltres els que llavors triariau partenaire, i posats a triar, us puc dir que actualment no ho tinc tant clar com ho tenia fa uns anys, com a nacionalista que soc, fa uns anys hagués apostat amb els ulls clucs per un pacte CIU-ERC, ara, després de veure la trista actuació de ERC, amb la seva aposta clara pel psc-PSOE, , sense el mes mínim respecte pel guanyador, i només per l’afany de fer desaparèixer a CIU, ara , ja no ho tinc tant clar, i la veritat jo la sociovergencia com que tampoc no la veig per enlloc.
Primer caldrà veure els resultats electorals, si ERC manté l’actual direcció del partit, i el tripartit no suma, jo aposto que el millor per el Pais, per un govern en minoria, monocolor de CIU, deixant al psc-PSOE i a lo que quedi de ERC i ICV a l’oposició, i pactar els projectes i les lleis segons quins amb el psc-PSOE, i uns altres amb ERC.
La gent cada cop té mes clar, que a Catalunya o tripartit o CIU, i per tant tothom que no estigui d’acord amb el tripartit ha de triar CIU,i millor CDC.
Sembla mentida que no us adoneu que la “sociovergència” no pot ser, i per tant és impossible.
Qué no ho veieu de qué va la cosa?. CiU está revoltant el galliner, ni més ni menys, i en Duran está fent el seu paper, i prou (molt bé, per cert).
Recordeu en Colom , diguent que en Mas és tant o més independentista que ell?.
Donç aixó, si CiU vol guanyar, ha de pescar en totes les aigües, perque una cosa és clara, CiU només guanyará si el tripartit NO SUMA.
S’acosten eleccións, segur!.
Publica un comentari a l'entrada