dilluns, 14 d’abril del 2008

"¡Viva España!, ¡Viva el Rey" * Aniversari de la República

Carme Chacón: "¡Viva España!, ¡Viva el Rey"



Que contents deuen estar els espanyolistes d'haver sentit aquestes malsonants paraules en boca d'una "catalana" "socialista".
I contents podeu estar tots aquells que, de bona fe, vàreu votar PSOE-PSC en les passades generals "perquè si no els votàveu, 'ells' tornaven".
Quin golarro us van clavar, mare meva¡¡. Però bé, ara ja no hi podeu fer res, alea jacta est.
De tota manera, observeu la patètica escena i escolteu les grolleres paraules de la Carmeta, enaltint Espanya i la retrògrada figura del rei.
Ja no se'n recorda ara, de vosaltres. Ara ja té (tenen) el que volia.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Quina mala impressió m'ha fet la ministra Chacón dient (llegint) "Viva el Rey" i "Viva España" precisament avui.
M'ha semblat una broma de molt mal gust.

Anònim ha dit...

Hi ha que veure com s'omple la boca de “boquilla” el personal amb la paritat, igualtat i fraternitat vers les dones i la que s'ha muntat amb l’anomena-me’n de la Sra. Carme Chacon com a Ministre de Defensa. Que si és dona, que si està prenyada, que si és catalana, que si és nacionalista, i més gracietes a l'ùs. D'entrada si l’exèrcit a sobreviscut a Narcís Serra, Milans del Bosch, Tejero, Armada i altres espècimens, vol dir que estan assaonats en mil i una batalles (mai millor dit). No es la Senyora Chacon la primera dona al món que comanda un exercit, la Sra Bachelet sense anar més lluny ho havia estat, i Benazhir Butto recentment desapareguda també. A banda, te el seu punt de morbo veure els soldadets i els seus capets desfilant disfressadets de soldadets de plom davant la senyora Ministra. Ministra com ha recordat en Fedeguico que últimament està molt esverat, que és catalana, nacionalista i no ho ha dit però s'entenia, dona, i a sobre prenyada. Dic jo que algun mèrit que sincerament no li veig, haurà fet la senyora Chacon per ser anomenada per segona vegada Ministra.

Anònim ha dit...

A la portada del diari de la Secta, o sigui, El Periódico del dia 13 d’abril, hi ha declaracions dels nous “Ministros”, i per tant es poden treure algunes perles curioses.
Per exemple la Ministra de Defensa surt dient:
“El meu objectiu és culminar la identificació entre la societat i les Forces Armades”.
Hauria de demanar consell a l’actual President de la Caixa de Catalunya, Narcís Serra, experimentat com a “Capo dels militars” durant els primers anys del govern de Felipe González.
Ara que ningú s’apunta al ”Ejército”, que han de legalitzar estrangers, principalment “llatinoamericans”, la “Ministra” vol culminar la identificació. Potser pagant uns bons sous i oferint bona formació ho pot aconseguir.
Però això senyora no és identificació, d’això se’n diu “exèrcit professional”
Tornaran a posar el bus de propaganda a la Plaça Catalunya de Barcelona?
Portaran els militars, a més del Saló de la Infància, directament a les escoles? És capaç!

Anònim ha dit...

No sóc monàrquic, no puc ser-ho. Per tradició familiar i per convenciment no m'agrada la monarquia.Obviament prefereixo els valos republicans, que no atorguen a cap home o dona un valor superior a un altre sinó és per mèrits propis. La noblesa no es pot transmetre de pares a fills, és un valor intrínsec en cada ésser humà. Es té o no es té.
Que si, que crec fermament que tots els homes han estat creats igual, i en allò tant bonic del dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.
Encara que he comprovat que cada ésser humà té algún que altre extra que ens fa lleugerament diferents, però no superiors.
No m'imagino a Déu dient-li a un pocasolta socialista: "Tu i els teus descendents manareu sobre els altres homes. I per sempre." Al menys Cromwell i Robespierre varen demostrar que no anava així, o sigui que si naixem igual, també morim igual.
Particularment prefereixo un President a un rei, que al President el podem criticar i envejar-li la Presidenta.
I fiscalitzar els seus negocis i els guanys que tingui. I quan arriben les eleccions, si no t'agrada, el fots fora. I el canvies per un altre, sense haver d'esperar que abdiqui o es mori de vell i et deixi la criatura per seguir fent el paperot.
No serveixen per res els reis, sino per esquiar i reproduir-se com conills, i mantenir com un secret d'Estat els seus "rollitos" amb senyors que duen gabardina.
I vaja, que tampoc podries entrar al seu palauet i saludar a la seva xati dient-li: "Hola, reina!" (I de fet no s'asembla gens a la Carla Bruni, ja t'ho diré!)
Decididament m'agrada molt més la Cosa Pública.
Salut!... i República.

Anònim ha dit...

Que farieu sense els socialistes catalans?

Tard o dora, us tocaria fer un pas endavant i assumir responsabilitats.
Si contra Franco es vivia millor, contra tots els altres deu ser l'hostia.

Anònim ha dit...

Que farieu sense els socialistes catalans?

Tard o dora, us tocaria fer un pas endavant i assumir responsabilitats.
Si contra Franco es vivia millor, contra tots els altres deu ser l'hostia.

Anònim ha dit...

Fa una mica de cosa estranya i de pena veure la cap de llista per Barcelona del PSC.PSOE cridant, sense que sembli acabar-s’ho de creure, allò del “Viva españa, Viva el Rei!”.
Amb els vots dels catalans. La cartera de Defensa. Tot un ministeri, dels que fa patxoca, per a la Chacón.
Aquí segur que podrà treballar pel benestar dels i de les catalanes i seguir marcant perfil catalanista.
Perquè altra cosa no sembla que n’hagin de treure ni que els tingui gaire amoïnats.
Repeteix Maleni, Bono president, i un Zapatero humiliant al PSC i desautoritzant als que estan a Catalunya pel transvasament del Segre i allò de que els vots catalans han compensat els que han perdut fora.
I els hi és igual, perquè la seva prioritat és tocar mamella a Madrid. I a més els hi surt molt bé de preu. Així que no cal tocar res perquè després només traient l’espantall del PP n’hi ha prou per semblar catalanistes i federalistes i no sé quantes pallassades més.
I tenir de gorra el suport dels independentistes. Una hipocresia malaltissa i fastigosa. A tots els nivells. Però aquesta és la desgràcia que ens ha tocat viure. Mai ningú havia fet en la història d’aquest país tan poc i n’havia tret uns rèdits tan elevats.

rafael ha dit...

Esta es la relidad, de la Catalunya optimista. Que Dios nos pille confesados. besitos

Anònim ha dit...

Sense cap dubte el PSC és un partit democràtic que actua dins del marc del procedimentalisme parlamentari. Cada partit té dret a regir-se pels seus propis paràmetres ideològics i a promoure els ciutadans a recolzar-los políticament.
No hi ha res d’il.legítim en la propaganda electoral del PSC: “La Catalunya optimista”.
Ara bé, des del meu punt de vista ideològic la idea d’una Catalunya optimista dins de les condicions històrico-polítiques actuals m’ha inspirat quelcom de semblant a la nàusea sartreana.
L’Estat espanyol és l’en si i Catalunya és el per a si. Catalunya és el per a si frustrat, perquè mai pot assolir l’en si. L’assoliment de l’en si per Catalunya seria, doncs, el seu propi fora de si.
Tal cosa implica, doncs, contradicció impossible. La “Catalunya optimista” és, doncs, “un forat en el formatge del no res”. Es tracta d’un pur no res que es busca a si fora de si en la coseitat d’allò extern, de l’alteritat absoluta.
La relació de l’en si i el per a si s’a`plica també al PSOE i al PSC.
La Catalunya optimista és la frustració davant la impossibilitat de trobar al propi interior la unitat de l’en si i el per a si.
Allò subjectiu, la catalanitat, no té un ciment objectiu prou sòlid com perquè es pugui desenvolupar lliurement sense entrebancs. Allò objectiu no és la coseitat material de la pròpia Catalunya, sinó que allò còsic material que se m’imposa és Espanya.
Espanya com a coseitat no esdevé mai subjectivitat per a mi, sinó que la seva pròpia subjectivitat és facticitat còsica per a mi.
El PSC com a partit català pasa necesàriament per un procès d’extranyament de si. Es veu obligat a ser optimista en el fora de si, perquè no es pot viure d’impossibles.
La Catalunya optimista és la que renuncia a la pròpia subjectivitat dissolent-se dins de l’univers simbòlic d’un altre poble.
`Però és clar tenim la sort de tenir un govern amic, front al perill d’un govern anticatalà.
El PSC, enfonsat en la coseitat espanyola, fa distincions d’ordre quantitatiu, que en res afecta l’arrel mateixa del problema.
El problema català es limita al mès o el menys, un govern “amic” és el que fa mès concesions a Catalunya. Aquesta idea “d’amic” és la pròpia d’un esclau que ni se li pasa pel cap pensar en la llibertat, únicament distingeix entre l’amo bo i el dolent.
L’amo bo és el que et torna mès coses de les que primer t’ha tret i allarga la corda. Però l’esclau ni sx’atreveix a pensar en què el propietari és ell i que no es tracta d’allargar la corda, sinó de fer tombat l’estaca (Espanya).
Podria semblar que d’aquest discurs es dedueix com a conseqüència política negar el pacte amb el PSC per definició. No és la meva conclusió. El fora de si dels catalans és la facticityat històrico-contingent que afecta tot el poble català. No és una qüestió d’un sol partit. La política nomès és possible dins de paràmetres de facticitat històrica. Això si, a la Catalunya optimista no se li ha d’oposar la Catalunya pesimista, sinó la Catalunya ferma que vol crear les condicions històrico-objectives per tal d’aconseguir la ruptura democràtoca amb el règim espanyol. El triomf de la subjectivitat per sobre de la coseitat alienant nomès és possible invertint els termes. La subjectivitat ha d’instrumentalitzar la coseitat, no la coseitat la subjectivitat. La lluita és difícil, però nomès és possible des de la facticitat històrica actual. Per tant pactar o no amb el PSC depèn de criteris de conveniència política.
Amadeu.

Nova Via ha dit...

Algú es pensava de debò que l’amiga dels catalans, la sra. Chacón, tenia ànima republicana? Au va!!
Mentres a Catalunya continuem practicant l’esport de risc del “vot útil” continuarem escoltant i veient coses com aquesta.
El que si que es cert, es que en tot moment, el partit socialista, de forma democràtica ha plantejat als seus votants una ideològica concreta. En siguem partidaris o no, cal respectar-la. Si no recordo malament, durant la campanya es parlava de la “Catalunya optimista”, no de la “Catalunya republicana”
L'únic partit català que realment i obertament es republicà tots el coneixem, ERC.

Anònim ha dit...

Em preguntava quan tardarien els dirigents d'ERC i Iniciativa a culpar el govern d'Espanya de la solució final.
Les poques gotes d'aigua que encara queden a Catalunya les han utilitzat com Pilat, per rentar-se'n les mans .
Ja se sap, Catalunya no té competències en matèria d'aigua. Quina mala sort oi?
Si és el govern de l'Estat el qui té les competències hídriques, per què s'ha de sentir desautoritzat el govern de Catalunya?
Profunda reflexió.! Sí senyor!
Aleshores, què coi prometien fa quatre dies? Què coi fèien rera la pancarta assegurant que amb ells al govern, el Plà Hirològic Nacional (d'Espanya) s'aturaria?
O és que fa quatre dies, la competència en matèria d'aigua sí que era competència de Catalunya?
Ara surten a més amb allò de la semàntica¡¡.
El PSC ja diu que ells sempre havien defensat el mini-transvasament en cas de situació d'emergència i sempre i quan fos reversible, i sempre i quan no sé què... Per això van votar a favor del seu derogament quan el PSOE de Zapatero va arribar al poder?
Jo d'ells, de tots ells, callaria...
Callaria i amagaria el cap sota l'ala.
Cada vegada que parlen, es justifiquen, s'excusen, fan molta pena, molta...
I no vull pensar què passarà el dia que, en lloc d'aigua ,parlem d'independència.
Hi haurà algun partit polític(ERC) que tindrà la barra de dir que Catalunya no pot ser independent perquè en matèria de secessions, la competència és de l'Estat?
Em temo molt que si.
I és que senyors, els que ara governen, han fet molta demagògia per arribar al poder.
Espero que poc a poc i entre tots, ens en anem adonant...
Apa salut i menys fanatismes Oi,Nova via?.
A fer sopars tradicionals, especular possibilitats,juntes i divagacions varies,tot per perde el temps,caldrà estar pendet,de que?....Au va¡¡¡¡