Bon cap de setmana.

Salut companys :
Segur que molts dels catalans que sentim la necessitat d’avançar cap a la consecució de l’estat propi verm passar un mal tràngol les passades eleccions al Parlament espanyol, sobretot militants i simpatitzants de les forces sobiranistes. La pèrdua de suport en vots i escons va ser un autèntic fracàs electoral. Per moltes lectures que se’n faci, des de l’òptica que es vulgui, no hi ha cap altra paraula.
Els polítics sempre tenen la rara habilitat de maquillar qualsevol resultat i trobar explicacions fins i tot de sota les pedres d’allò que els és advers. Per molta bipolarització de la que es vulgui parlar, per moltes circumstàncies que afavorissin els resultats excepcionals de les eleccions precedents a aquestes sota la bota aznariana,..... per tot el que vulgueu.
La realitat és que es va disposar d’uns anys per mantenir la flama d’aquells electors i encendre-la a altres i no es va saber fer. No tan sols això, si ens atenem als resultats es va apagar en més de la meitat. I aquesta és la gran responsabilitat de tots, enredada en els tripijocs d’un segon tripartit, amb una política erràtica que ha acabat confonent i desencisant a molts.

Berlusconi , ha quedat sorprès pel color “rosa” del nou govern de Zapatero, jo en canvi, m’he quedat acollonit amb la nova portaveu del fatxes al Congrés, la Srta. ” Szorraya ” S.S. Vaja remena culs ens han encolomat , l’Acebes al seu costat, i mai més ben dit, sembla un angelet. La seva primera intervenció pública com a portaveu de la dreta estatal, ha estat encendre de nou el foc de la guerra entre Pobles per l’aigua, la confrontació entre els homes que habiten la península, als dos costats del riu Ebre. tal fareu, tal trobareu !!
I hi ha una petita responsabilitat dels electors, la d’alguns militants i simpatitzants d’haver palesat aquest desencís a les urnes, quedant-se a casa o votant un altre partit. Amb tota la legitimat del món, però potser sense mesurar les conseqüències d’una patacada tan gran, la pèrdua de credibilitat que això comporta i la sensació de cavall perdedor. Aquest cavall al que ningú de cap àmbit avui vol pujar, ni polític, ni social, ni esportiu....
Potser en podrem treure alguna cosa de bo del desastre. Potser podrem veure que és hora d'implicar-se més, que exercint de catalans de saló a les tertúlies de bar no en tindrem prou. Perquè segurament des de la convicció som cada dia més, però des de l’acció són pocs, és el pas endavant que hem de fer.

Una abraçada a tots i bon cap de setmana.