dimecres, 9 d’abril del 2008

Els 'separatistes' del Tibet .

Ja fa uns quants dies que llegeixo, veig i sento, tot això del Tibet i el jocs olímpics que s'han de celebrar a Pequín Trobo impressionant la gran feina que estan fent tots els protibetans i protibetanes. La torxa olímpica troba obstacles humans per tot arreu on passa i la Xina, per cada obstacle que apareix als mitjans tot cridant "Free Tibet!", queda una mica més retratada.
Tant, que quan avui he sentit per Catalunya Ràdioque el primer ministre xinès -o algú del seu gabinet- ha declarat que els protibetans són "quatre separatistes", gairebé m'agafen ganes de riure. I dic "gairebé" perquè ha estat cosa de pocs segons passats els quals la tristesa m'ha envaït.
Això de fer veure que els que pensen diferent només són quatre desgraciats és una estratègia que em resulta tan absurda com coneguda per aquestes contrades. La realitat, però, segurament és just el contrari del que la Xina vol fer creure, car, em costa treball pensar que la majoria social xinesa -de no viure gairebé del tot aïllats del conflicte per culpa de la censura a la qual estan sotmesos els seus mitjans de comunicació- estigués d'acord amb la política de violenta repressió que el seu govern aplica als dissidents tibetans.
Els quatre tarats no són els tibetans, sinó els que no volen veure la realitat política i social que envolta un determinat territori, una determinada nació, que reclama tots els seus Drets. Quan aprendran, els governants de tot el món, que amb la violència, la marginació i la manipulació orientada a mirar, i a obligar a mirar, cap un altre cantó, no s'arriba enlloc?Tant de bo la flama olímpica no arribés mai a Pequín en aquestes condicions sociopolítiques.
Aleshores, ja m'agradaria veure com s'ho faria el govern xinès per a explicar a la població que, gràcies a que el món s'ha adonat de com tracten la gent que no pensa com ells, la festa olímpica ha fotut el camp.
Seria bonic de veure, no trobeu?.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

En un primer momento, si no prestas atención a los matices, suena bien: Francia pretende boicotear los juegos olímpicos de Pekín 2008, como medida de castigo a China por no respetar los derechos humanos y, concretamente, la represión practicada con más dureza que nunca durante las últimas semanas contra los resistentes del Tíbet. ¡Qué guay, como mola Sarkozy, que se pone duro contra los que no respetan los derechos humanos! Todos los países democráticos tendrían que hacer lo mismo…
Pero ¡alto! porque si entramos en los detalles, no es tan bonito como parece, sino más bien una inmensa campaña de comunicación para mejorar la imagen del Presidente de la República Francesa, algo falto de popularidad estos días.

Anònim ha dit...

Mentre l'estat xinès massacra de nou el Tibet, els amics del Comitè Olímpic Internacional i, amb ells, tota la societat occidental, giren la vista cap a una altra banda, no fos cas que l'economia mundial es ressentís també d'unes males relacions comercials amb els monstres asiàtics.
Senyor, senyor, si el baró de Coubertin aixequés el cap!

Free Tibet!

M.TeReSa ha dit...

S’ha de ser anònim per opinar ???, be dons jo donaré la cara.
Nois / noies... que no interessa posar-hi remei !!!!! els interessos econòmics estan per damunt de tot, la Xina es una potencia, encara que manifesti les seves misèries al mon, encara que es mostri la seva reprensió i mancança de raciocini, sempre serà mes forta la seva condició que la opinió de "quatre separatistes".... sembla ser que repartits per tot Europa.... caram quins quatre !!!!!, per mi quatre magnífics ....... sort que hi ha gent així !!!. En definitiva, que tenim una mancança important de solidaritat a nivell polític. A mi també m’agradaria que la flama NO arribes, ara per ara aquestes petites mostres son les que fan obrir els ulls als politics i retractar-se.

Anònim ha dit...

Els comitès olímpics, els esportistes, els ministres de l’Esport... sumen les seves veus a un sol missatge: no s’ha de boicotejar Pequín 2008. Puc entendre la majoria d’arguments que es fan servir contra el boicot. Fins i tot, compartir-los. N’hi ha un, però, que em supera i que, justament, és el més utilitzat per la gent d’aquest món: no s’ha de barrejar la política i l’esport.

Anònim ha dit...

China ha cometido un tremendo error al minusvalorar la coincidencia de las sociedades democráticas con los objetivos fundamentales de la Carta Olímpica ("promocionar una sociedad pacífica preocupada por la preservación de la dignidad humana") y pensar que con espectaculares inversiones en infraestructuras aseguraba su éxito. En parte podría haber sido así de no haber reprimido con brutalidad inusitada las protestas por la ocupación de Tibet, mientras acusaba al Dalai Lama de conspiración. Lo cual ha despertado en la opinión pública mundial, además de una corriente de simpatía hacia la población tibetana, el recuerdo de que China presenta demasiadas carencias en términos democráticos como para que no sean tenidas en cuenta al calor de la competencia deportiva.

Anònim ha dit...

Jo no sóc antisistema.

Sistema és el nom i se li ha de posar el cognom.

Sistema Social és el meu.

Anònim ha dit...

Igual com em passa amb Palestina, Euskal Herria, Còrsega, el poble indi americà, el Sàhara o el Kurdistan, també vull la llibertat, la independència del Tíbet. Sí, sense cap dubte, si així ho volen els tibetans.
Ara bé, em costa d'acceptar aquesta moguda amplificada fins a límits insospitats que estem vivint aquests dies amb el Tíbet amb l'excusa dels Jocs Olímpics de la Xina, bé, d'una ciutat de la Xina, ja que ens volen fer creure que els Jocs Olímpics són per a ciutats i no per a estats. Sembla, potser només ho sembla, com si mitjans de comunicació, ONG de tota mena, joves alternatius i espiritualistes, governs de tots colors -o sigui, de dretes i de centre dreta-, i amb el silenci sepulcral de l'esquerra, si és que en queda, i els sectors influents del capital arreu, s'haguessin posat d'acord per engegar una macrocampanya contra la Xina -o era a favor del Tíbet?-. Motius? Manca de garanties amb els drets humans, manca de garanties per a les minories, persecució de la dissidència, repressió...
Alguns diuen que no s'havia d'haver acceptat la candidatura de Beijing, que tot això ja se sabia...
Altres que cal fer boicot a l'acte inaugural, uns altres que se n'ha de fer a tots els jocs... vaja, que hi ha una mena de xinofòbia vestida de capellà tibetà que ho està removent tot. I jo que em pregunto, voleu dir que aquí no hi ha gat amagat?
En primer lloc, a aquestes alçades ningú es creu que això dels Jocs Olímpics sigui com una mena de miracle que serveix per guarair malalties polítiques i socials, més aviat a l'inrevés. Els Jocs Olímpics són immenses operacions urbanístiques i d'això que en diuen modernitzadores de les urbs que els acullen, obrint les ciutats a les macrooperacions per atraure turistes -un dels sectors de negoci més importants del món-, i un dels moments de més activitat policial i repressora contra la dissidència social o nacional. Els Jocs Olímpcs són la gran excusa -amb una gran inversió en barra i penques- perquè els prohoms de l'economia -en blanc i en negre- de l'estat corresponent, a través del Comitè Olímpic que toqui, aconsegueixin muntar el seu negoci per als anys futurs. Allò del participar és l'important, té tot el sentit, si no participes del negoci olímpic perds una gran oportunitat i pots quedar a la cua.
Per tot això, em sorprèn tant aquest irada denúncia de la conculcació dels drets humans a la Xina a les portes d'uns Jocs Olímpics. No tinc el més mínim dubte d'aquesta qüestió, però no puc entendre que l'any 2000, davant de la cita olímpica a Sydney, Austràlia, no hi hagués una campanya encara més gran davant del genocidi -que no repressió policial- que aquell estat colonial fa dels pobles aborígens.
Com tampoc entenc, que l'any 1996, davant dels Jocs d'Atlanta, als Estats Units d'Amèrica del Nord, no es muntés un sidral de dimensions sobrenaturals per uns Jocs al cor de l'imperi del mal, dels responsables del que passa a l'Iraq, a Palestina, a Guantànamo, del bloqueig colonialista a Cuba, dels cops d'Estat a Xile i a Veneçuela, de l'empara de la dictadura de l'Argentina, de la repressió social i la discriminació interior, de la pena de mort, de l'exclusió de centenars de milers de persones, etcètera, etcètera.
I què dir dels Jocs del 1992, a Barcelona. En una de les grans ciutats d'una nació prohibida, els Països Catalans, per l'Estat que emparava els Jocs. On es desenvolupà una de les més importants operacions repressives contra la dissidència nacional que es recorda a l'Estat espanyol. Un estat carregat de presos polítics. Un estat amb tribunals d'excepció únics a Europa. Amb un Comitè Olímpic dirigit i representat per feixistes com el Samaranch al capdavant.
Per què ara la Xina sí, i els altres no?
Per què el Tíbet sí -i millor per a ells!- i els aborígens australians no? Per què els capellans tibetans sí, i els Països Catalans no?
Jo, com que amb el model xinès no hi combrego, perquè crec que la deriva capitalista és irreversible, em faig creus de veure gent carregant contra el model xinès i en canvi justificant el model dels estats europeus occidentals. Trobo espectacular, que surtin inacabables reportatges clònics sobre la contaminació a la Xina, i en canvi no s'expliquin, amb detall i obsessió, les responsabilitats criminals dels estats més desenvolupats econòmicament en la contaminació o la destrucció a l'Amèrica del Sud, a l'Amazònia, a l'Àfrica, en l'explotació de recursos arreu, en la degradació de les pròpies ciutats d'aquests mateixos estats. El cas d'Ascó i Cofrentes d'aquests dies en són un bon exemple.
I en el tema nacional? Vinga repartir banderetes del Tíbet -i millor per a ells!- i de mostrar-nos-les fins a la sopa, però i les banderes de les altres nacions negades?
Tinc la sensació que amb la Xina, el món ric i destructor occidental hi té un problema greu. La Xina, malgrat que estigui expansionant-se com un gran monstre capitalista, ho fa des de la seva sobirania, sense acceptar ingerències en la seva línia política i decidint quines normes de joc pensa seguir, independentment de les que li volen imposar els altres. I ara, el món capitalista, que veu en la Xina un immens mercat on fer-se ric o on subsistir -perquè no van pas tan grassos-, vol, a més, que passi per l'adreçador, així els seus plans per a tots els terrestres estaran controlats. I amb això, de moment, els xinesos no s'hi avenen. O sigui, que s'autodeterminen. Han decidit que són prou grandets com per decidir per ells sense els altres. I aquí crec que rau una part important del problema. I amb els Jocs, el món occidental, que és qui els controla, intenta jugar i guanyar una partida.
Crec que la gent d'esquerres, els qui creiem que les coses no van bé i que el món ha de funcionar amb uns altres criteris, hem de ser una mica més crítics i, tot i estar d'acord amb la llibertat per al Tíbet, també hem de voler el dret a l'autodeterminació dels pobles, des d'una perspectiva social. I llavors sí que podem ser crítics amb la Xina o amb qui sigui, però de cap manera hem de ser còmplices dels assassins de cultures, d'identitats, de la justícia i dels drets col·lectius arreu per mor del seu negoci.
Amadeu.

Anònim ha dit...

Llegim que l'Eurocambra insta els caps d'Estat i de govern a boicotejar la inauguració dels Jocs de Pequín, i això és bo. Llegim que el secretari general de l'ONU tampoc anirà a la inauguració dels Jocs, i això és bo. Però ens preguntem on era tota aquesta gent quan s'havia de designar la seu dels jocs olímpics? Per què ningú va dir res quan la Xina va presentar la seva vergonyosa candidatura? Probablement s'hagués fet perillar algun acord comercial amb la Xina. Ara fem alguna protesta simbòlica i tots contents.

Anònim ha dit...

Ara que es parla de les olimpíades i el boicot a la Xina, alguna persona es recorda de que "en els millors jocs mai organitzats" a Barcelona hi va haver repressió? es va detenir gent abans de començar, es varen retirar senyeres....

Pensem en el paper que fa Espanya al món, no fa ni farà res pel Tibet igual que es va posar en contra del Kosove.Per cert, els empresaris catalans haurien de pensar més amb el mercat europeu que no l’espanyol o el Marroquí. Vaig sentir que Montilla venia el model estatut pels Saharauis, si l’idea "triomfa" ja l’han cagat, un favor més que faran els espanyols (Montilla és el governador espanyol a Catalunya) al Marroc.