dissabte, 12 d’abril del 2008

Les fitxes es mouen.

L’estratègia és més que evident, a estes altures de la pel·lícula qui no ho veu és perquè no vol. Tal vegada no és una estratègia dissenyada i conscient. No crec que hi haja una mà negra darrere que menege els fils i active els mecanismes un per un i en el moment adient, no és això. Però si observem els resultats ens adonarem de que tant fa si és així com si no ho és. L’espanyolisme avança i amenaça amb fer escac i mat (i quan dic espanyolisme em refereix al de sempre, el que coneixem, no hi ha altre, i si hi ha no està representat dins de cap dels dos principals partits de l’Estat).
Tot va començar amb l’era Aznar. Les dos legislatures populars havien fet ressorgir entre els sectors dretans (i també en altres) de la societat espanyola el nacionalisme espanyol que fins llavors havia romàs silenciat per un fervor democràtic que relacionava l’espanyolitzat amb el franquisme. Amb Aznar molts espanyolistes van poder sortir per fi de l’armari i també es van crear de nous.
Però l’espanyolisme no va ser l’únic nacionalisme que va revifar en aquella Espanya popular, no sé molt bé si per reacció o per convicció, altres nacionalismes van créixer i van fer-se més forts (pensem per exemple en l’augment de vots d’ERC a les eleccions estatals de 2004). Per tant, és ací on comença l’etapa que vull analitzar.
Amb Zapatero la història és ben coneguda (o no?). Zapatero era (i és) aquell que deien “bambi”, bon minyó i del Barça. Ens va traure d’aquella guerra il·legal i va parlar-nos de l’Espanya federal que junt a Pasqual Maragall havia planificat, “Nación de naciones” deia.
Es va embarcar en una seguida de polítiques noves, renovadores, fresques; amb el seu “talante” va seduir a tort i dret (bé, la veritat és que més a tort que a dret) i va provocar la histèria en les fileres de la tribuna popular. “Aprobaré la reforma de estatut que salga del Parlament de Catalunya” deia; “el diálogo es un instrumento necesario para la paz” assegurava. I a mesura que passava la legislatura, la dreta espanyola es feia més dreta i més espanyola, deien que Zapatero volia trencar Espanya, ells saben que no (i tu?).
Quin és el resultat? el resultat és que tota bona estratègia no es descobreix fins al final, per tant deduïsc que l’estratègia no ha estat lo suficientment bona com per a passar desapercebuda als meus ulls (i als vostres?). Zapatero ha creat una Espanya que mola, on els gais es casen, a la gent li regalen 400€ per la cara, hi ha lleis de dependència i educació per a la ciutadania, i ha dit: “aquí teneis, ésta es la nueva España, una España socialista, una España progresista, una España de la que merece la pena formar parte”, però que passa amb els qui no ens agrada esta Espanya? Doncs res! perquè tenen l’altra, la del PP.
I el Lió està servit, arriben les eleccions estatals de nou, les de 2008, i toca fer balanç, la gent es pensa el seu vot o tal vegada ja el té decidit. L’Espanya federal, la “Nación de naciones” no hi és, Navarra ha estat entregada en safata de plata al PP per part del PSOE “para que no gobiernen los nacionalistas”, però no passa res, perquè molts nacionalistes votaran a Zapatero, ell ho sap (i vosaltres ? sabies que ell ja ho sabia?), és fàcil davant l’Espanya del PP (la de sempre) està l’Espanya de Zapatero (la de sempre però que “mola más”), i els resultats electorals no es fan esperar… qui ha guanyat? El PSOE?
El bipartidisme? No, ha guanyat Espanya (la de sempre) i l’espanyolisme (el de sempre, aquet que entrega Navarra a la dreta per “sentido de Estado”, aquet que col·loca a Bono de president del Congrés, aquest que fa que un partit purament nacionalista espanyol però camuflat amb només sis mesos de vida tinga una diputada) i aquesta Espanya (la de sempre) i el seu espanyolisme (el de sempre) guanyen amb vots de gent no espanyolista, amb vots de soberanistes, per exemple. Perquè si fem balanç des d’una òptica nacional no espanyola açò és una desfeta, els partits que tenen una idea distinta d’Espanya o una idea i un projecte propi per a un determinat territori de l’Estat baixen o es mantenen amb dificultats.
El PSOE guanya a les tres províncies basques, el PP creix allà on semblava que era impossible créixer més i l’espanyolisme guanya terreny.
On queda ara l’Espanya federal? la “Nación de naciones”? Al mateix lloc on quedava abans, al norés.
Perquè l’Espanya federal no vindrà de mans dels de sempre, ni amb l’espanyolisme de sempre, perquè aquesta idea, aquesta concepció només té cabuda dins d’aquells partits que ells anomenen “los nacionalistas” però que en realitat són menys nacionalistes que ells.
Això i tot la partida encara està jugant-se, d’ací poc eleccions a Euskadi, ja s’ho faran els mitjans de comunicació per a que tinguem a Patxi López fins i tot dins del caldo (o penses que van a desaprofitar esta oportunitat històrica de fer fóra al PNB?) i a Catalunya el PP ja fa moviments per a portar-se de sobre l’espectre de l’anticatalanisme i disputar-li els vots de centre- dretes a CiU. I tot perquè? perquè ens hem deixat enganyar per un “talante” que serà tot lo “talante” que vullgues però que no deixa de ser un “talante” espanyolista.
Quins avanços, com a nacions sense estat, hem aconseguit baix el seu paraigüeZ? En què a millorat la situació? i tu m’ho preguntes? en res, perquè Espanya ara tal vegada mola més, però no deixa de ser Espanya (la de sempre i més forta que mai).